1905
Resultats i perspectives
(Annexes sobre el 1905)

«Les vuit hores i el fusell»

El proletariat estava sol en la lluita. Ningú volia ni podia recolzar-lo. Aquesta vegada, no es tractava ja de la llibertat de premsa, ni de combatre l’arbitrarietat dels d’uniforme, ni tan sols del sufragi universal. L’obrer demanava garanties per als seus músculs, per als seus nervis, per al seu cervell. Havia decidit reconquistar una part de la seua pròpia existència. No podia esperar per més temps i tampoc volia. En els esdeveniments de la revolució, havia pres coneixement de la seua força, havia descobert una vida nova, una vida superior. Acabava en certa manera de renàixer per a la vida de l’esperit. Tots els seus sentiments es trobaven tensos com les cordes d’un instrument. Nous mons immensos i radiants s’havien obert davant seu... ¿Caldrà esperar encara per molt de temps al gran poeta que reproduïsca el quadro de la resurrecció revolucionària de les masses obreres?

Després de la vaga d’octubre, que havia fet de les fàbriques ennegrides pel fum els temples de la paraula revolucionària, després d’una victòria que havia omplert d’orgull els cors més pessimistes, l’obrer recaigué en l’engranatge maldit de la màquina. Encara presa de l’endormiscament de l’alba tenebrosa, s’havia de llançar a la gola infernal de les fàbriques; avançada la vesprada, quan la màquina finalment farta feia un senyal amb la seua sirena, l’obrer, presa encara i sempre de l’endormiscament, arrossegant el seu cos exhaurit, tornava a l’allotjament en la nit morosa i lúgubre. No obstant això, al voltant seu, cremaven flames clares, pròximes i inaccessibles, les flames que ell mateix havia encès. La premsa socialista, les reunions polítiques, la lluita dels partits, banquet immens i meravellós d’interessos i passions. Quina era, doncs, la sortida? La jornada de vuit hores. Fou el programa entre tots els programes, el desig entre tots els desitjos. Només la jornada de vuit hores podia alliberar immediatament la força del proletariat per a la política revolucionària del dia a dia. A les armes, proletaris de Petersburg! Un nou capítol s’obre en el llibre auster de la lluita.

Durant la gran vaga ja havien declarat els delegats més d’una vegada que a la tornada del treball les masses no consentirien per res del món seguir sota les antigues condicions. El 26 d’octubre, els delegats d’un dels sectors de Petersburg decideixen, independentment del soviet, realitzar a les seues fàbriques la jornada de vuit hores per la via revolucionària. El 27, la proposta dels delegats és adoptada per unanimitat en diverses reunions obreres. Al taller mecànic Alexandrovski, la qüestió és decidida per escrutini secret, per a evitar tota pressió. Resultats: 1.668 vots a favor, 14 en contra. Els grans tallers metal·lúrgics no treballen més que vuit hores des del 28. Un moviment anàleg es dibuixa al mateix temps en l’altre extrem de Petersburg. El 29 d’octubre, l’organitzador de la campanya informa el soviet que la jornada de vuit hores ha estat establerta “per la força” en tres grans fàbriques. Trons d’aplaudiments. No hi ha lloc per al dubte. Que no és la violència la que ens ha donat la llibertat de reunió i la de premsa? Són per a nosaltres més sagrats els interessos del capital que els de la monarquia? Les tímides veus de l’escepticisme s’ofeguen en les onades de l’entusiasme general. El soviet emet una decisió de la més alta importància: invita totes les fàbriques i tallers a establir pel seu propi compte la jornada de vuit hores. Aquest decret és adoptat quasi sense debats, com si la decisió s’imposés per si mateixa. Dóna als obrers vint-i-quatre hores per a adoptar les seues disposicions al efecte. Fou suficient. “La proposta del soviet ha estat acollida pels nostres obrers amb trasbalsos d’entusiasme”, escriu el meu amic Nemtsov, delegat d’un taller metal·lúrgic.

A l’octubre, hem lluitat en nom de les exigències del país sencer, ara posem per davant les nostres reivindicacions exclusivament proletàries que mostraran clarament als nostres patrons burgesos que no oblidem un sol instant les necessitats de la nostra classe. Després dels debats, el comitè de la fàbrica (reunió dels representants dels tallers; els delegats del soviet exercien un paper dirigent en aquests comitès) ha decidit per unanimitat establir la jornada de vuit hores a partir del primer de novembre. El mateix dia, els diputats han transmès la decisió del comitè de fàbrica a tots els tallers... Han invitat els obrers a portar els seus aliments a la fàbrica, a fi de no fer la suspensió habitual de migdia. El primer de novembre, els obrers han marxat al treball a les set menys quart del matí, com sempre. Al migdia, un colp de xiulet els ha cridat al menjar; ha estat l’ocasió per a nombroses bromes entre els companys, que no es concedien més que mitja hora de descans en compte d’una hora i tres quarts. A les tres i mitja, tota la fàbrica plegava, la jornada havia durat exactament vuit hores.”

En el número 5 d’Izvestia llegim:

“El dilluns 31 d’octubre, tots els obrers de les fàbriques del nostre sector, d’acord amb la decisió del soviet, després d’haver treballat vuit hores, han deixat els tallers i han sortit en manifestació pels carrers amb banderes roges, al cant de La Marsellesa. En el curs del recorregut, els manifestants ‘treien’ als obrers que prolongaven el treball en els petits establiments.”

La decisió del soviet fou aplicada en els altres sectors amb la mateixa energia revolucionària. L’1 de novembre, el moviment s’estén a quasi tots els tallers metal·lúrgics i a les més importants fàbriques tèxtils. Els obrers de les fàbriques de Schlusselburg preguntaven al soviet a través del telègraf: “Quantes hores de treball hem de fornir a partir d’avui?” La campanya es desenrotllava amb una força invencible, amb una grandiosa unanimitat. Però la vaga de cinc dies, tallà aquesta campanya en els seus començaments. La situació es feia cada vegada més difícil. La reacció governamental realitzava esforços desesperats, i no sense èxit, per a recuperar terreny. Els capitalistes s’unien enèrgicament per a la resistència, sota la protecció de Witte. La democràcia burgesa estava “farta” de vagues. Tenia set de tranquil·litat i repòs.

Abans de la vaga d’octubre, els capitalistes havien enjudiciat de diferent mode la reducció de treball pels obrers: uns amenaçaven de tancar immediatament les fàbriques, altres es limitaven a operar retencions sobre els salaris. En gran nombre de fàbriques i tallers, l’administració entrava en la via de les concessions, consentia en reduir la jornada a nou hores i mitja, i fins i tot a nou hores. Açò és, per exemple, el que decidí el sindicat d’impressors. La incertesa regnava en general entre els patrons. Cap al final de la vaga de novembre, el capital, agrupant les seues forces, assolí dominar la situació i es mostrà intractable: la jornada de vuit hores no seria concedida, i en el cas que els obrers insistiren, es procediria a un lock-out en massa. Obrint el camí als patrons, el govern prengué la iniciativa de tancar les fàbriques de l’estat. Les reunions obreres eren dispersades per la policia cada vegada amb major freqüència, i s’esperava evidentment abatre així els esperits. La situació s’agreujava de dia en dia. Seguint a les fàbriques de

l’estat, foren tancats els establiments privats. Diverses desenes de milers d’obrers foren llençats al carrer. El proletariat ensopegava amb una muralla abrupta. Era absolutament necessari batre’s en retirada. Però la massa obrera sabia allò que volia. No acceptava ni tan sols escoltar parlar d’un tornada al treball sota les antigues condicions. El 6 de novembre, el soviet recorre a un compromís: declara que la prohibició deixa d’ésser obligatòria per a tots i invita els treballadors a no continuar la lluita més que a les empreses on hi hagués alguna esperança d’èxit. La solució no era evidentment satisfactòria: no és una crida formal i amenaça de dividir el moviment en una sèrie d’escaramusses. No obstant això, la situació segueix agreujant-se. En tant que les fàbriques de l’estat es tornaven a obrir, a instàncies dels delegats, per a un treball a realitzar sota les antigues condicions, els empresaris privats tancaven les portes de tretze noves fàbriques i tallers. Eren 19.000 aturats més. La preocupació d’obtenir la reobertura de les fàbriques, fins i tot sota les antigues condicions, no permetia pensar ja en realitzar per un colp de força la jornada de vuit hores. Calia mostrar decisió; el 12 de novembre, el soviet ordenà batre’s en retirada. Fou la més dramàtica de totes les sessions del parlament obrer. Els vots es repartiren. Dos tallers metal·lúrgics dels més avançats insistien per a que es continués la lluita, essent recolzats pels representants d’algunes fàbriques tèxtils, de determinades empreses del tabac i el vidre. La fàbrica Putilov es declara enèrgicament contra aquesta actitud. S’alça una dona: és una teixidora de la fàbrica Maxwell, ja d’una certa edat. El seu rostre és bell i obert, el vestit d’indiana deslluït, encara que s’acosta l’hivern; la seua mà tremola d’emoció i puja nerviosament fins al coll. Veu penetrant, profunda, vibrant, inoblidable: “Heu acostumat, crida als delegats de Putilov, a les vostres dones a menjar bé i a dormir bé, i per això temeu perdre el vostre guanya-pa. Però a nosaltres això no ens espanta. Estem disposades a morir per obtenir la jornada de vuit hores. Lluitarem fins al final. La victòria o la mort. Visca la jornada de vuit hores!”

Han passat trenta mesos des que escoltí aqueix crit, i aquella veu d’esperança, de desesperació i de passió ressona encara en les meues oïdes com un reprotxe vehement, com una crida irresistible. ¿On estàs ara, camarada heroica, humilment vestida amb un vestit deslluït d’indiana? Oh! Segurament ningú t’havia ensenyat a dormir bé, a menjar bé, a viure a gust...

La vibrant veu es trenca... Un instant de silenci dolorós. I a continuació una tempestat d’aplaudiments apassionats. Els delegats que s’havien reunit davall la penosa impressió de la violència capitalista i d’una immutable fatalitat, s’elevaren en aquest moment molt per damunt de la vida quotidiana. Aplaudien a la victòria que havien d’assolir un dia sobre el destí sanguinari.

Després de debats que duraren quatre hores, el soviet adoptà per una indiscutible majoria la resolució de cedir. La resolució assenyalava que la coalició del capital amb el govern havia transformat, al primer colp, la qüestió de les vuit hores, aplicable a Petersburg, en una qüestió d’interès general per a tot el país; demostrava que els obrers de Petersburg no podien per consegüent obtenir aquest avantatge sense el concurs del proletariat de la nació sencera, i deia:

“Per aquestes raons, el Soviet de Diputats Obrers estima necessari suspendre provisionalment les mesures directes que havien estat indicades a totes les empreses per a realitzar la jornada de vuit hores mitjançant l’ocupació de la fàbrica.”

Calgué fer grans esforços perquè la retirada s’efectués en bon ordre. Nombrosos obrers preferien entrar en la via assenyalada per la teixidora de Maxwell.

“Camarades obrers de les restants fàbriques i tallers [escrivien al soviet els treballadors d’una gran fàbrica que havien resolt continuar la lluita per la jornada de nou hores i mitja], excuseu-nos per obrar així, però no podem acceptar més aquesta sobrecàrrega que progressivament esgota les nostres forces físiques i morals. Lluitarem fins a l’última gota de sang...”

***

En obrir-se la campanya per la jornada de vuit hores, la premsa capitalista exclamava, com és lògic, que el soviet volia arruïnar la indústria nacional. El periodisme liberal democràtic, que tremolava en aquesta època davant els amos d’esquerra, semblava haver-se menjat la llengua. Però quan la derrota de la revolució, al desembre, li tornà la llibertat a la seua iniciativa, emprengué la traducció en el seu argot liberal de totes les acusacions llençades pels reaccionaris contra el soviet. La lluita que aquest havia desenrotllat per la jornada de vuit hores fou, a posteriori, l’objecte de l’acusació més rigorosa per part d’aquests bons senyors. No obstant això, cal senyalar que la idea de realitzar per la violència la jornada de vuit hores, és a dir, interrompent simplement el treball sense esperar l’assentiment dels empresaris, havia nascut abans del mes d’octubre i no entre els membres del soviet. Durant les vagues èpiques de 1905, s’havien produït més d’una vegada temptatives d’aquesta mena. I no havien estat seguides per derrotes. A les fàbriques de l’estat, on els motius polítics exerceixen un paper més important que les raons econòmiques, els obrers havien obtingut d’aquesta manera la jornada de nou hores. No obstant això, la idea d’establir només per mitjans revolucionaris la jornada normal únicament a Petersburg i en vint-i-quatre hores, pot semblar fantàstica. Un bon comptable, afiliat a un sindicat de gent amb seny, la jutjaria sens dubte absolutament boja. I ho era, en efecte, des del punt de vista de la gent de seny. Però, en la “bogeria” revolucionària, no li mancava raó. Certament, la jornada normal només per a Petersburg és una pretensió absurda; però l’intent de la capital, en l’ànim del soviet, havia d’aixecar el proletariat del país sencer. Naturalment, la jornada de vuit hores no pot realitzar-se si no és amb el concurs del poder governamental; però el proletariat llavors lluitava precisament per la conquesta del poder. Si hagués assolit una victòria política, l’establiment de la jornada de vuit hores no hauria estat més que el desenvolupament natural d’una “experiència fantàstica”. Però el proletariat no sortí vencedor d’aquest primer combat, i aqueixa és, sens dubte, la seua “falta” més greu.

Malgrat tot, creiem que el soviet actuà com podia i havia d’actuar. En realitat, no tenia elecció. Si, per raons de política “realista”, hagués cridat a les masses: “Retrocediu!”, no l’haurien escoltat. El conflicte hauria esclatat, però sense que ningú dirigís als combatents. Les vagues s’haurien produït, però l’enllaç entre elles hauria mancat. En aquestes condicions, la derrota hauria causat una total desmoralització. El soviet comprengué la seua funció altrament. Els seus dirigents no comptaven de cap manera amb un èxit pràctic, immediat, absolut; però, per a ells, les poderoses forces elementals que entraven en moviment s’imposaven com un fet essencial, i resolgueren transformar el moviment en una manifestació grandiosa, inaudita fins llavors en el món socialista, a favor de la jornada de vuit hores. Els resultats pràctics d’aquesta campanya, és a dir, una reducció considerable de les hores de treball en una sèrie d’empreses, aviat foren reduïts al no-res pels patrons. Però els resultats polítics deixaren una empremta inesborrable en la consciència de les masses. La idea de la jornada de vuit hores fou a partir d’aleshores popular entre els grups obrers més endarrerits, i tingué més influència que la que hauria obtingut una propaganda pacífica desenrotllada durant llargs anys. Al mateix temps, la reivindicació era orgànicament assimilada a les exigències essencials de la democràcia política. Quan ensopegà amb la resistència organitzada del capital, darrere del qual s’alçava el poder de l’estat, la massa obrera tornà a la idea del colp d’estat revolucionari, de la inevitable insurrecció, de l’armament indispensable.

En defensar en el soviet la moció que havia de finir la lluita, el portaveu del comitè executiu resumia de la manera següent els resultats de la campanya.

“Si no hem conquerit la jornada de vuit hores per a les masses, almenys hem conquerit les masses per a la jornada de vuit hores. D’ara en avant, en el cor de tot obrer petersburgès ressonarà el mateix crit de batalla: Les vuit hores i un fusell!”