1905
Resultats
i perspectives
(Annexes sobre el 1905)
Així, el manifest, en compte de restablir l’ordre, havia contribuït a revelar en tota la seua amplitud l’antagonisme que existia entre els pols socials: d’una banda, la reacció pogromista de la noblesa i de la burocràcia, d’una altra, la revolució obrera. Durant els primers dies, o per dir millor durant les primeres hores, fins i tot semblà que el manifest no havia portat cap canvi en l’estat d’esperit dels elements més moderats de l’oposició. No obstant això, només era una aparença. El 18 d’octubre, una de les més
poderoses organitzacions capitalistes, l’Oficina Consultiva de Metal·lúrgics escrivia al comte Witte: “Hem de declarar-ho sense reserves: Rússia només confia en els fets; la seua sang i la seua misèria no li permeten donar crèdit ja a simples paraules”. En reclamar una amnistia completa, l’Oficina Consultiva “comprova, amb un plaer particular, que per part de les masses revolucionàries la violència no s’ha manifestat més que dins de límits molt estrets, i que aquestes masses han sabut observar una disciplina vertaderament increïble”. L’Oficina declara que “en teoria” és poc donada a afirmar la necessitat d’un sufragi universal; però ha hagut de reconèixer que “la classe obrera, que amb tanta força havia palesat la seua consciència política i la seua disciplina de partit, ha de participar en l’administració dels assumptes públics”.
Tot això era expressat en termes amplis i generosos, però no duraria molt de temps. Seria massa simple afirmar que estem ací en presència d’una política exclusivament decorativa. Sens dubte, certes il·lusions exercien un gran paper en aquest assumpte: el capital esperava encara que una àmplia reforma política desencadenés immediatament el mecanisme de la indústria, alliberada de tot obstacle. És el que explica que una part considerable dels empresaris (si no fou la majoria), servaren envers la vaga d’octubre una actitud d’amistosa neutralitat. A penes es féu ús del locaut. Els propietaris de les fàbriques metal·lúrgiques del sector de Moscou decidiren refusar els serveis dels cosacs.
Però la major mostra d’aprovació que es donà a les intencions polítiques de la lluita, fou el pagament als obrers dels seus salaris per tot el temps de la vaga d’octubre: amb l’esperança d’una expansió de la indústria sota “el règim de la legalitat”, els empresaris liberals registraren sense discutir aquesta despesa sota la rúbrica de despeses extraordinàries de producció. Però, en pagar als obrers el seu permís, el capital declarà secament: és l’última vegada! La força de l’atac conduït pels obrers li feia comprendre la necessitat de la prudència. Les esperances més volgudes del capital no es veieren justificades: el moviment de les masses, després de la promulgació del manifest, no es calmà; al contrari, de dia en dia manifestava una força major, una independència més absoluta, un caràcter de revolució social millor marcat. Mentre que els plantadors de la producció sucrera es veien amenaçats d’una confiscació de terres, tota la burgesia capitalista, en el seu conjunt, havia de retrocedir pas a pas davant els obrers, augmentant els salaris i disminuint les hores de treball.
Independentment del terror inspirat pel proletariat revolucionari, que s’havia incrementat febrilment durant els dos últims mesos de 1905, certs interessos més estrets però no menys seriosos impulsaven el capital vers una aliança immediata amb el govern. En primer pla, estava una necessitat prosaica però imperiosa, la necessitat de diners; les ànsies dels empresaris i els seus anhels tenien tots per objecte el Banc de l’Estat. Aquesta institució servia de premsa hidràulica a la “política econòmica” de l’autocràcia, de la que Witte fou el gran mestre durant deu anys. De les operacions del banc i, al mateix temps, de l’opinió i les simpaties del ministre depenia el ésser o no ésser de les grans empreses. Entre altres causes, certs préstecs concedits tanmateix els estatuts, el descompte de fantàstiques lletres de canvi i, en general, el favoritisme en el sector de l’economia política contribuïen al viratge de l’oposició capitalista. Quan davall la triple influència de la guerra, de la revolució i de la crisi general, el banc reduí les seues operacions al mínim, gran nombre de capitalistes es trobaren arruïnats. No es preocuparen ja de les perspectives polítiques generals, necessitaven diners costés el que costés. “No creiem ja en les paraules [declararen al comte Witte a les dos del matí, a la nit del 18 al 19 d’octubre], doneu-nos fets.” El comte Witte ficà la mà en la caixa del Banc d’Estat i els distribuí “fets”... Gran quantitat de fets. El descompte s’elevà bruscament. Fou de 138,5 milions de rubles al novembre i desembre de 1905, contra 83,1 milions de rubles per al mateix període en 1904. El crèdit dels bancs privats augmentà de manera encara més considerable: 148,2 milions de rubles a primers de desembre de 1905, contra 39 milions en 1904. Tots els tipus d’operacions es veieren igualment incrementades. “La sang i la misèria de Rússia” que comprovava, com hem vist abans, el sindicat capitalista, foren descomptades pel govern de Witte, i el resultat d’aquesta operació es traduí en la formació de la “Unió del 17 d’octubre”. Així, trobem al capdavant d’aquest partit, no un fervor polític, sinó una simple gratificació. En la persona d’aquests empresaris, organitzats en unions “professionals” o polítiques, el Soviet de Diputats Obrers trobà des dels seus primers passos un enemic resolt i conscient.
Però si els octubristes tingueren almenys l’audàcia de prendre clarament posició contra la revolució, cal reconèixer el paper vertaderament digne de llàstima que exercí aleshores el partit del radicalisme intel·lectual i petit burgès que, sis mesos més tard, havia d’exercir la seua facúndia sobre les tarimes del Palau de Tàurida. Parlem dels cadets.
En el moment més fort de la vaga d’octubre, tenia les seues sessions el congrés fundador d’aquest partit. Faltaven la meitat dels delegats: la vaga dels ferrocarrils els havia tallat el camí. El 14 d’octubre, el nou partit definí la seua actitud davant els esdeveniments: “El partit, en donar el seu sencer assentiment a les reivindicacions, creu el seu deure declarar-se enterament solidari amb el moviment vaguista. Renuncia resoludament (resoludament!) al pensament d’arribar als seus fins per mitjà de converses amb els representants del poder”. Farà tot el que es puga per tal d’impedir una col·lisió, però si no ho assoleix, declara per endavant que les seues simpaties i el seu suport aniran al poble. Tres dies més tard, el manifest de la constitució era signat. Els partits revolucionaris sortiren bruscament dels amagatalls de maledicció on estaven enterrats, i, sense haver tingut temps d’eixugar la suor de sang de què estaven coberts, se sumiren cos i ànima en les masses populars, cridant-les i agrupant-les per a la lluita. Fou una gran època: el martell de la revolució forjava noves ànimes.
Però, ¿què podien fer en aquesta circumstància els cadets, polítics de frac, oradors de fòrum, tribuns dels zemstvos? Esperaren passivament. El manifest existia, però encara faltava el parlament. No sabien quan i com vindria el parlament, i ni tan sols si vindria. El govern no els inspirava cap confiança, la revolució encara menys. El seu somni hauria estat salvar la revolució de si mateixa, però no veien com. No s’atrevien a aparèixer en les reunions populars. La seua premsa era l’expressió de la seua feblesa i de la seua covardia. Es llegia poc allò que imprimien. Així, en aquest període de la Revolució Russa, el més carregat de responsabilitats, els cadets només sabien estar de braços plegats. Un any més tard, Miliukov, que no discutia el fet, s’esforçà en justificar el seu partit, no d’haver negat les seues forces a la revolució, sinó de no haver fet res per obstaculitzar-la. “Tota manifestació d’un partit com el dels constitucional-demòcrates [escriure durant les eleccions de la segona Duma], era absolutament impossible en els darrers mesos de 1905. Aquells que retrauen ara al partit per no haver protestat llavors, mitjançant l’organització de mítings, contra les il·lusions revolucionàries del trotsquisme... no comprenen o no recorden de quin era aleshores l’estat d’ànim del públic democràtic que es reunia en els mítings”. Tal és la justificació d’un partit “popular”: no s’atreví a aparèixer davant el poble, per por d’espantar-lo!
En aquest període, la Unió de les Unions exercí un paper més avantatjós. La vaga d’octubre es generalitzà amb el concurs actiu dels intel·lectuals radicals. En organitzar comitès de vaga, en nomenar diputacions, suspengueren el funcionament d’institucions sobre les quals els obrers a penes tenien influència. És així com es van detenir els treballs en les administracions dels zemstvos, als municipis, els bancs, en qualsevol classe d’oficines, els tribunals, les escoles i fins i tot al Senat. Cal assenyalar també la importància vertaderament considerable dels socors en diners que l’ala esquerra dels intel·lectuals destinà al Soviet de Diputats Obrers. No obstant això, la idea del paper gegantí que hauria exercit la Unió de les Unions, de creure a la premsa burgesa de Rússia i d’Europa occidental, apareix com absolutament fantàstic quan es considera allò que aquesta Unió féu realment a la vista i amb el coneixement de tothom. La Unió de les Unions serví d’intendència a la revolució i a vegades, quant més, d’auxiliar en el combat. Però mai pretengué prendre la direcció del moviment.
D’altra banda, hauria pogut fer-ho? L’element original de l’agrupació era encara i sempre el filisteu conreat a qui les vicissituds històriques havien rosegat les ales. La revolució el sacsà i elevà per damunt de si mateix. Un matí, en despertar-se, havia demanat inútilment el seu periòdic. En arribar la nit, aqueixa mateixa revolució havia apagat la llum en l’apartament de l’intel·lectual i, sobre el mur tenebrós, havia traçat caràcters de foc anunciant jornades de pertorbació, però, al fi, grans jornades. El filisteu
volia creure, i no s’atrevia. Volia prendre impuls i no podia. Tal vegada comprengué millor el drama que es desenrotllava en ell si el contemplem en el moment en què redacta una moció radical i considerem la seua actitud a la seua casa, a la taula, a l’hora del te.
***
L’endemà de la represa del treball, després de la vaga, aní a visitar una família coneguda on regnava l’atmosfera habitual del radicalisme petit burgès. A la paret del menjador estava fixat el programa del nostre partit que s’acabava d’imprimir en gran format: era el suplement del primer periòdic socialdemòcrata aparegut després de la vaga.
Tota la família estava sobreexcitada.
- No està malament... no està res mal...
- De què es tracta?
- I ho pregunta! El seu programa: faça’l una ullada!
- He tingut ocasió de llegir-lo més d’una vegada.
- No, però, com troba vostè açò?... Escriuen literalment: “El partit es dóna com a objectiu polític immediat la demolició de l’autocràcia tsarista -comprèn vostè, la demolició- i vol reemplaçar-la per la república democràtica... La re-pú-bli-ca! Comprèn vostè?
- Crec comprendre-ho.
- I això s’imprimeix en condicions legals, el full es ven davant la mirada de la policia, es pot comprar per cinc copecs no lluny del Palau d’Hivern, no? Però és cert!
- Llavors li sembla bé?
- “Li sembla bé... li sembla bé!”, és qüestió ara d’això? Es tracta de mi? Li parle d’ells, en Peterhof, d’aquells als qui els posen açò davant dels nassos. Diga’m, li ho pregue: pot açò agradar-los?
- Ho dubte!
El pater familias es mostrava especialment excitat. Dues o tres setmanes abans, encara detestava la socialdemocràcia amb l’estúpid odi que caracteritza el petit burgès radical, infectat des de la seua joventut de prejudicis populistes. Avui un sentiment nou l’embargava: sentiment de veneració barrejat amb inquietud.
- Aquest matí, hem llegit el programa en la direcció de la Biblioteca Imperial, perquè el número els hi ha estat enviat... Ah! Si els hagués escoltat! El director ha fet venir els seus dos adjunts i a mi, ha tancat la porta amb clau i ens ha llegit el programa des de la primera fins a l’última lletra. Paraula, tothom estava sufocat. “Què diu vostè d’açò, Nicolau Nicolaievitx?, m’ha preguntat el director. “No, vostè, vostè, Simon Petrovitx, què diu vostè?”.
»“Jo, ha respost, sap, he perdut la facultat de parlar. Encara ahir, no estava permès a un periòdic dir la menor cosa d’un comissari de policia. Avui, es declara així, per les bones, francament, a Sa Majestat l’Emperador: vaja’s! Aquesta gent no tenen cap preocupació envers l’etiqueta, cap, cap... Pensada i dita...
»“Llavors un dels seus adjunts ha dit:
»»“El document està redactat d’una forma un poc pesada, caldria un poc més de lleugeresa en l’estil...
»“Simon Petrovitx el mira per damunt de les seues ulleres:
»»“Amic, no és un fulletàs dominical, és un programa, comprèn?
El programa d’un partit.
»- I sap el que han dit per a acabar, aquests senyors de la Biblioteca Imperial? Com, han preguntat, de quina manera és admès hom com a membre del partit socialdemòcrata? Què li sembla?
- Molt bé.
- Hum... Però, en realitat, com entrar en el seu partit? -em pregunta el meu interlocutor després d’un lleuger dubte.
- Res més senzill. La condició essencial, és reconèixer, admetre el programa, després, cal fer-se inscriure en una secció i pagar regularment la seua cotització. El programa li agrada, no?
- Que el diable se’l porte a vostè, no està malament, és indiscutible... Però, què pensa vostè de la situació present? Encara que sap, diga’m, no com a redactor d’un diari socialdemòcrata, sinó amb tota franquesa... Estem lluny encara de la república democràtica, certament, però almenys, tenim la constitució.
- No, al meu parer, la república democràtica està molt més prop i la constitució molt més allunyada del que vostè pensa.
- Que el diable se’l porte! Què tenim, doncs, en aquest moment? No és la constitució?
- No, només el pròleg de la llei marcial.
- Què...? Vostè bromeja! Parla en el seu argot de periodista. Ni vostè mateix s’ho creu. Fantasies! Bestieses!...
- No, és el més pur realisme. La revolució creix en força i en audàcia. Veja el que succeeix a les fàbriques i els tallers, als carrers... Considere finalment el full de paper fixat sobre la seua paret. Fa quinze dies, no s’hauria atrevit a posar-lo ací. Quant a ells, allí, en Peterhof, què pensen?, li preguntaria jo a la meua vegada. Viuen encara, s’agafen a l’existència. Encara disposen de l’exèrcit. Creu vostè que cediran les seues posicions i es rendiran sense combat? De cap manera! Abans de deixar lliure el lloc, faran ús de totes les forces de què disposen, fins a l’última baioneta.
- Però, el manifest? L’amnistia? Són fets, fets!
- El manifest no és més que la declaració d’una treva momentània, per a respirar un poc. L’amnistia?... Des de les seues finestres, veu vostè la fletxa de la fortalesa de Pere i Pau: no s’ha mogut. La presó de les Creus tampoc. El servei de seguretat tampoc... Dubta vostè de la meua sinceritat, Nicolau Nicolaievitx. Doncs bé, puc dir-li açò: personalment, estic en les condicions requerides per a beneficiar-me de l’amnistia, però no tinc cap pressa per a fer la meua declaració legal. Visc i continuaré vivint fins al desenllaç amb papers falsos. El manifest no ha canviat res en la meua situació des del punt de vista jurídic i en la meua conducta.
- En aquest cas, vostès potser haurien d’observar un poc més de prudència en la seua política.
- Com és això?
- No parlar de la demolició de l’autocràcia.
- ¿De manera que s’imagina vostè que si ens expressem més cortesament, Peterhof ens concedirà la república i la confiscació de les terres?
- Hum... Jo em dic que de totes maneres exageren un poc...
- Això ho veurem... De moment, adéu: és l’hora per a mi d’anar a la sessió del soviet. A propòsit, per a la seua entrada en el partit. Només té vostè que dir una paraula, i l’ingressarem; és qüestió de dos minuts.
- Gràcies, moltes gràcies... No tinc pressa... La situació és encara tan incerta... Tornarem a parlar-ne... Adéu, adéu!...