1905
Resultats
i perspectives
(Annexes sobre el 1905)
El Soviet de Petersburg menà avant una ben bella campanya (ben regulada, d’acord amb totes les exigències de la política i, finalment, victoriosa), per la defensa de la llibertat de premsa. Trobà un fidel company de lluita en una jove però sòlida organització professional i política: el Sindicat d’Obrers de la Premsa.
“La llibertat de premsa [declarava un orador obrer en una poblada reunió del sindicat que precedí la vaga d’octubre], no sols ens és necessària en tant que avantatge polític. És per a nosaltres una reivindicació econòmica. La literatura, arrencada a les tenalles de la censura, permetrà l’expansió de l’art tipogràfic i de les branques industrials que hi estan vinculades”. Des d’aleshores, els obrers de la premsa engeguen una lluita sistemàtica contra els reglaments de la censura. Ja abans, durant tot l’any 1905, les tipografies legalment autoritzades havien imprès literatura clandestina. Però aquest treball es realitzava amb tota mena de precaucions i en una mesura força limitada. A partir d’octubre, gran nombre de caixistes s’ocupen de compondre escrits de naturalesa il·legal. A penes se senten molèsties als tallers per a efectuar semblant treball. Al mateix temps, els obrers exerceixen un pressió més forta sobre els editors. Els caixistes exigeixen que la publicació dels periòdics es faça sense tenir en compte els reglaments de la censura i amenacen, si no assoleixen satisfacció, d’abandonar el treball. El 13 d’octubre, es reuneix una conferència de representants dels periòdics. Els rèptils del Novoie Vremia es troben, així, al costat dels radicals d’extrema esquerra. I aquest arca de Noè de la premsa petersburgesa decideix “no sol·licitar del govern la llibertat de premsa, sinó realitzar-la pel seu propi compte”. Quant de valor cívic en aquesta decisió! Afortunadament, la vaga general protegeix els editors, i la seua audàcia no és posada a prova. La “constitució” ve després en la seua ajuda. Els perills del martiri polític són apartats, a la mirada s’obren perspectives més radiants ja que es pot contemplar un acord amb el nou ministeri.
El manifest del 17 d’octubre no deia res de la llibertat de premsa, el comte Witte explicava, però, a les diputacions liberals que aquest silenci era un signe d’assentiment, que la llibertat de paraula, que hi era promesa, s’estenia igualment a la premsa. Però, afegia el primer ministre, fins a la promulgació d’una nova llei sobre la premsa, la censura roman en vigor. S’equivocava: la seua censura constitucional fou tan imponent com ell mateix. No foren els editors, foren els obrers els qui ho decidiren.
“El manifest del tsar ha proclamat la ‘llibertat’ de la paraula a Rússia [declarà el soviet, el 19 d’octubre], però l’Administració Principal dels Assumptes de Premsa subsisteix encara, el llapis de la censura continua les seues gestes... La llibertat de la paraula impresa espera a ésser conquerida pels obrers. El Soviet de Diputats decideix que només podran sortir els periòdics els redactors dels quals serven la seua independència respecte al comitè de la censura, sense sotmetre els seus números a l’aprovació, i procedisquen com el Soviet de Diputats en la publicació del seu periòdic. Per consegüent, els caixistes i restants camarades obrers de la premsa que concorren amb el seu treball a la publicació dels periòdics, no es posaran a l’obra sinó després d’haver obtingut dels redactors la promesa formal de realitzar la llibertat de premsa. Fins a aqueix moment, els obrers dels periòdics continuaran la vaga i el Soviet de Diputats adoptarà totes les mesures necessàries perquè els camarades en vaga gaudisquen del seu salari. Els periòdics que no se sotmeten a la present decisió seran confiscats als llocs de venda i destruïts, les màquines tipogràfiques seran sabotejades i els obrers que haguessen transgredit la interdicció del soviet seran objecte de boicot.”
Aquesta decisió que, uns dies després, s’estenia a tots els periòdics, llibres i opuscles, constituí la nova llei sobre la premsa. La vaga de la impremta prosseguí amb la vaga general fins al 21 d’octubre. El sindicat d’obrers de la premsa decidí no trencar la vaga ni tan sols per a la impressió del manifest constitucional, i la seua voluntat fou rigorosament observada. El manifest no aparegué més que en el Pravitelstvenni Vestnik (El Monitor), que el componien soldats. Cal afegir-hi que un periòdic reaccionari, Sviet (La Llum), edità un exemplar clandestí de la proclama del tsar, i ho féu amagant-se dels seus caixistes. Sviet pagà car el gest: la seua impremta fou saquejada pels obrers de les fàbriques.
Només nou mesos havien transcorregut des del pelegrinatge de gener cap al Palau d’Hivern! Era possible! Deu mesos abans, aquest mateix poble suplicava al tsar que li concedís la llibertat de premsa! Era cert? No, en veritat el nostre vell calendari mentia. La revolució establí ella mateixa i per a si mateixa el còmput dels seus anys: els seus mesos són lustres, els seus anys, segles.
El manifest del tsar no trobà entre vint mil tipògrafs, un sol subjecte disposat a servir-lo amb les seues mans. Al contrari, les proclames de la socialdemocràcia que comunicaven el manifest amb els comentaris indispensables, es difongueren en enormes quantitats a partir del 18 d’octubre. I el segon número d’Izvestia (Les Notícies) del soviet, que aparegué aqueix mateix dia, fou distribuït en tots els cantons.
Tots els periòdics declararen després de la vaga que d’ara en avant apareixerien sense preocupar-se de la censura. No obstant això, la majoria no digué una sola paraula sobre el vertader instigador de la mesura. Només Novoie Vremia, per la ploma del seu Stolipin, germà del futur primer ministre, expressà una tímida indignació: estàvem totalment disposats, afirmava, a fer aquest sacrifici sobre l’altar de la lliure premsa; però han vingut a nosaltres per a forçar-nos, llevant-nos el plaer que ens hauria donat tal acte d’abnegació. Un cert Batxmakov, editor del reaccionari Narodni Golos (Veu del poble) i del Diari de Sant Petersburg, òrgan diplomàtic que es publicava en francès, no manifestà cap disposició liberal, no volgué fer al mal temps bona cara i somriure quan tenia la mort en l’ànima. Sol·licità del ministeri una dispensa de censura per a les seues proves i exemplars, i imprimí una protesta furiosa en la Veu del Poble:
“Violant la llei mitjançant coacció [escrivia aquest cavaller de la reacció policial], encara que per a mi, i és la meua ferma convicció, la llei, per roïna que siga, sempre ha d’ésser observada fins a la seua abrogació regular pel poder legítim, publique a pesar meu el present número sense haver-lo presentat a la censura i reconec que aquest dret no em pertany. Proteste amb tota la meua ànima contra la violència moral que se’m fa, i declare que observaré la llei en quant es presente la menor possibilitat d’això, perquè en aquesta època de pertorbacions consideraria com un deshonor ésser posat en el nombre dels vaguistes. Alexandre Batxmakov.”
Aquesta declaració caracteritza a la meravella les vertaderes relacions que existiren llavors entre la legalitat oficial i el dret revolucionari. I, per a ésser just, creiem necessari afegir-hi que la conducta de Batxmakov guanya molt en comparació amb la del periòdic Slovo (La paraula), òrgan de tendència “octubrista”, que sol·licita oficialment del Soviet de Diputats Obrers que li lliure una ordre escrita per a no enviar més els seus números a la censura. Per a transformar tímidament l’antic règim, tals persones necessitaven ésser autoritzades a això per nous caps.
El Sindicat d’Obrers de la Premsa es mantenia infatigablement en guàrdia. Avui, havia de reaccionar contra l’intent d’un editor per a infringir la decisió del soviet i entrar en relacions amb la censura que s’enrampava per falta de treball... Demà havia de prevenir un intent d’un altre tipus: algú volia servir-se de la premsa per a llençar una crida al pogrom. Casos d’aquesta mena sovintejaven cada vegada més. La lluita contra la publicitat dels pogroms començà amb la confiscació de cent mil exemplars d’una proclama, encarregada i signada per “un grup d’obrers”; el document instava la població a rebel·lar-se contra “els nous tsars”, és a dir, contra els socialdemòcrates. Sobre el text original de la crida es podien llegir les signatures del comte Orlov-Davidov i de la comtessa Mussina-Putxkina. Els caixistes sol·licitaren instruccions del Comitè Executiu, que els envià la prescripció següent: detenir les màquines, destruir els estereotips, confiscar les proves i els exemplars. Quant a la crida mateixa d’aquells bergants del gran món, el Comitè Executiu la imprimí amb els comentaris apropiats en un periòdic socialdemòcrata.
“Sempre que el text no continga un crida directa a la violència i als pogroms, la impressió es produirà sense impediments”, tal fou el principi general establert de concert pel Comitè Executiu i pel Sindicat d’Obrers de la Premsa. Gràcies als esforços conjugats dels caixistes i del comitè, tota la publicitat dels pogroms fou definitivament exclosa de les impremtes privades: només el departament de policia i la direcció de la gendarmeria, tancant les seues portelles i barrant les seues portes, imprimien ara les crides sanguinàries en màquines a braç arrabassades amb anterioritat als revolucionaris.
La premsa reaccionària apareixia quasi sense dificultats. Hi hagué, certament, en els primers dies, algunes petites excepcions. Sabem que a Petersburg alguns caixistes intentaren un dia afegir observacions a un article reaccionari; també hi hagué un cert nombre de protestes contra els grollers despropòsits que cometien els enemics de la revolució. A Moscou, els caixistes es negaren a imprimir el programa del grup d’octubristes que tot just s’havia constituït.
“Això és, senyors, allò que hom anomena la llibertat de premsa! [gemegava llavors Gutxkov, que havia d’ésser més tard el cap de la Unió del 17 d’octubre, en un congrés de zemstvos]. En veritat, és encara l’antic règim, per l’altre extrem. No ens queda més que utilitzar els recursos d’aquest règim: farem imprimir en l’estranger o bé organitzarem una tipografia clandestina”.
Certament, la indignació dels fariseus de la llibertat capitalista no coneixia límits... Creien tenir raó en el sentit que el caixista no és responsable del text que compon. Però, en aquesta època excepcional, les passions polítiques assoliren tal grau que l’obrer, fins i tot en l’esfera de la seua professió, no oblidava mai, un sol instant, la seua responsabilitat davant la revolució. Els caixistes de certes publicacions reaccionàries arribaren fins i tot a deixar els seus llocs, condemnant-se així voluntàriament a la penúria. Sens dubte, violaven així “la llibertat de premsa”, en negar-se a posar en forma les calúmnies de la reacció o dels liberals contra la classe obrera a què pertanyien. Arribaren fins i tot a la violació dels compromisos del seu contracte.
Però el capital està fins a tal punt penetrat de la metafísica de la violència que comporta la pretesa “lliure contractació”, que obliga obrers a realitzar les tasques més detestables, a construir presons i cuirassats, a forjar cadenes i manilles, a imprimir les mentides de la burgesia, que troba sempre acusacions per a aquells que es neguen, en nom de la moral de la seua classe, a executar treballs d’aqueix tipus: el capital hi veu una violació, ja de la “llibertat de treball”, ja de la “llibertat de premsa”.
***
El 22 d’octubre, els periòdics russos sortien alliberats de les seues traves seculars. Tot un eixam d’antics i nous periòdics burgesos continuava apareixent: per a ells, la possibilitat de dir-ho tot era una maledicció i no una benedicció, perquè, en aqueixa època, no tenien res a dir; no trobaven, en el seu vocabulari, les paraules que els haurien permès conversar amb el nou lector; la desaparició del gendarme de la censura deixava subsistir el gendarme que portaven al seu interior, la seua prudència obsequiosa davant l’autoritat; entre aquesta confraria que cobria la seua impotència política amb la toga sumptuosa que es denomina raó d’estat, o l’adornava amb els cascavells d’un radicalisme de basar, la veu de la premsa socialista ressonà aleshores clara i valerosa.
“El nostre periòdic és l’òrgan del proletariat revolucionari [declarava llavors Natxalo (El començament), socialdemòcrata]. El proletariat rus, per la seua abnegació en la lluita, ens ha obert el camp de la paraula lliure; posarem la nostra lliure paraula al servei del proletariat rus.” Publicistes del socialisme rus, que durant molt de temps havíem viscut com a talps de la revolució, conegueren llavors l’alegria i el valor d’una existència a cel obert, a l’aire lliure, el preu de la llibertat de paraula; nosaltres, que havíem sortit de les tenebres de la reacció, quan els vents rugien, quan per tot arreu volaven òlibes sinistres; nosaltres, poc nombrosos, febles, dispersos, inexperts, gairebé uns xiquets, contra l’espantosa bèstia de l’Apocalipsi; nosaltres, armats només amb una indestructible fe en l’evangeli del socialisme internacional, contra un enemic poderós, cobert de cap a peus amb l’armadura del militarisme internacional. Encoberts, dissimulats en les fissures de la societat “legal”, havíem declarat a l’autocràcia una guerra sense quarter; per a nosaltres era qüestió de vida o mort. Quina havia estat la nostra arma? La paraula. Si hom volgués avaluar el nombre d’hores de presó i de llunyanes deportacions que hagué de pagar el nostre partit per cada paraula revolucionària, la lectura de les xifres seria terrible... Espantosa estadística dels nostres recursos nerviosos i de la sang dels nostres cors!
Sobre el llarg camí, sembrat de trampes i d’emboscades que s’estén entre l’escriptor “il·legal” i el lector no menys “il·legal”, hi ha tota una sèrie d’intermediaris “il·legals”: el caixista, el venedor ambulant, l’agent de propaganda... Quantes tipografies foren confiscades abans d’haver tingut temps de posar-se a treballar! Quantes impremtes no assoliren ni arribar al lector, essent cremades als patis de les comissaries. Quant de treball a pura pèrdua, forces paralitzades, existències trencades!
Els nostres miserables hectògrafs, les premses a braç que fabricàvem nosaltres mateixos en gran secret, aqueixos eren els instruments que oposàvem a les rotatives de la mentida governamental i el liberalisme autoritzat! No era com lluitar amb una destral primitiva contra el canó Krupp? Es burlaven de nosaltres, ens satiritzaven. No obstant això, durant les jornades d’octubre, fou la destral de sílex la vencedora. La paraula revolucionària s’obrí espai, s’embriagà amb la seua pròpia força.
L’èxit de la premsa revolucionària fou immens. A Petersburg, apareixien dos grans periòdics socialdemòcrates; un d’ells comptà des del primer dia amb més de cinquanta mil subscriptors; l’altre, sense esforç, elevà la seua tirada en dues o tres setmanes a cent mil exemplars. El gran periòdic dels socialistes revolucionaris tingué així mateix àmplia difusió. Al mateix temps, la província, que ràpidament s’havia donat una premsa socialista, reclamava, tot i això i amb insistència creixent, les publicacions revolucionàries de la capital.
La situació de la premsa, com en general totes les condicions de la vida política, era força variada i desigual en les diferents regions del país. Tot depenia de la força que podia manifestar la reacció, del vigor que posseïa la revolució. A la capital, la censura de fet no existia. En províncies, s’havia mantingut però, sota la influència dels periòdics de Petersburg, havia afluixat les regnes. La lluita de la policia contra la premsa revolucionària prosseguia a l’atzar, mancava de qualsevol principi, de qualsevulla idea directriu. Es decretava la confiscació de determinades publicacions, però ningú s’encarregava seriosament d’executar aquestes ordres. Els números dels periòdics socialdemòcrates suposadament confiscats, es venien obertament, no sols als barris obrers, sinó en la Perspectiva Nevski. La província devorava la premsa de la capital com el mannà. A l’arribada dels trens correu s’alineaven, a les estacions, llargues files de compradors de periòdics. Les notícies eren discutides. Algú esgarrava amb mà impacient l’embolcall de la Ruskaia Gazeta (Gaseta de Rússia) i llegia en veu alta els principals articles. Els locals de l’estació estaven abarrotats i semblaven més bé una tumultuosa sala de conferències. Açò es repetia dia rere altre i esdevenia sistema. Però a vegades, fins i tot amb prou freqüència, l’actitud passiva de la policia deixava pas a l’arbitrarietat i a violències desenfrenades. Els sotsoficials de la gendarmeria confiscaven la premsa “sediciosa” de la capital, en els mateixos vagons, i la destruïen per paquets sencers. La policia perseguia amb aferrissament particular les revistes satíriques. Era Durnovo qui dirigia la caça, qui més tard proposà el restabliment de la censura prèvia dels dibuixos. Tenia raons per a això: la caricatura, en autoritzar-se amb l’opinió expressada temps enrere per Alexandre III, fixava invariablement el cap estúpid del ministre de l’interior sobre el cos d’un porc... Durnovo, no obstant això, no estava sol en els seus rancors; tots els ajudants de camp, camarlencs, mestres de cort, munters majors, cavallerissos majors, sentien com ell una set de venjança.
Aquesta colla havia aconseguit tirar mà sobre el projecte de llei concernent la premsa, que el ministre havia elaborat amb l’objecte, es deia, “de realitzar la llibertat de premsa des d’ara, en espera de la sanció legislativa de la Duma d’Estat”; en realitat, el ministeri venia a refrenar la llibertat que, gràcies al proletariat de Petersburg, existia ja de fet. El reglament provisional del 24 de novembre que mantenia la premsa com abans en mans de l’administració, preveia penes no sols per a tota crida a la vaga i per a tota manifestació sinó, també, per als insults a l’exèrcit, la difusió de falses notícies relacionades amb els actes del govern, i per a tota informació errònia en general. A Rússia, és costum que tot “reglament provisional” esdevinga una espècie de llei de les més duradores. Així succeí amb el reglament provisional sobre la premsa. Fou decretat en espera de la convocatòria de la Duma d’Estat; però tots els interessats el boicotejaren, i fou un reglament en l’aire com el mateix ministeri de Witte. No obstant això, la victòria de la contrarevolució al desembre obrí el camí per a la llei de Witte sobre la premsa. Entrà en vigor acompanyada de noves penes previstes per a qualsevol elogi dirigit a un criminal; la utilització de la llei era lliurada a la discreció dels governadors i caps de policia. Presentada així, la llei subsistí durant la primera Duma, durant la segona i sobreviurà a la tercera...
***
Per tal d’acabar de descriure la lluita menada avant en nom de la llibertat de premsa, ens queda per relatar mitjançant quins procediments es publicava l’Izvestia del Soviet de Diputats Obrers. Perquè la història de la publicació d’aquests butlletins de la revolució il·lustra amb una pàgina interessant el relat de la lluita empresa pel proletariat rus per l’emancipació de la paraula.
El primer número s’imprimí abans del manifest de la constitució, fou imprès en petit format, amb molts pocs exemplars, en una tipografia particular, secretament, mitjançant el pagament de diners. El segon número s’imprimí el 18 d’octubre13. Un grup de voluntaris es dirigí a la impremta del Syn Otetxestva (El fill de la pàtria), òrgan radical que, un poc més tard, passà a mans dels socialistes revolucionaris. L’administració quedà perplexa. La situació era confusa i encara no coneixia hom quines conseqüències podria tenir la impressió d’una publicació revolucionària.
- Les coses podrien arreglar-se si ens posàreu en estat d’arrest -declarà un dels membres de l’administració.
- Esteu arrestat -se li respongué.
- Per la força armada -afegí un altre traient de la seua butxaca un revòlver.
- Arrestat! Arrestat! Arrestat! -sonaven veus a l’impremta i les sales de la redacció.
- Deixeu entrar tots els que vinguen, però que no en surta ningú.
- On està el telèfon?... Quede’s prop del telèfon!, s’ordenava.
El treball començà; cada moment apareixien noves figures a l’impremta. Arribaven els col·laboradors, els caixistes demanaven el seu sou. Foren cridats els caixistes al taller i col·locats davant de les seues caixes; els col·laboradors del periòdic foren encarregats d’escriure els requadres. El treball marxava a tot ritme.
La impremta de Obtxestvennaia Polza (La Utilitat Social) és ocupada. Totes les sortides són tancades i col·locats sentinelles.
A la sala d’estereotípia, es veu arribar l’obrer. Són desmuntades les cobertes i encesa l’estufa. Figures desconegudes apareixen al seu voltant.
- Qui dóna ordres ací? Qui vos ha permès?... exclama un nouvingut i es creu en el deure d’apagar el foc. És rebutjat i amenaçat amb el tancament en una habitació per als trastos. Però, què succeeix ací al capdavall? Se li explica que està imprimint-se el número tres d’Izvestia del Soviet de Diputats Obrers.
- Podíeu haver-ho dit abans... És que jo...? Sempre estic disposat... I el treball prossegueix enèrgicament sota la direcció experimentada del patró.
- Com fareu per a imprimir? L’electricitat no funciona! -Exclama el gerent a qui s’acaba de detenir.
- De quina estació la rebeu? La tindrem en mitja hora. El gerent dóna el nom de l’estació, però roman escèptic sobre la declaració que se li ha fet. Fa ja diversos dies que reclama, sense poder obtenir-ne, electricitat almenys per a il·luminar els locals; en la central els mariners han reemplaçat els obrers en vaga i només es proporciona electricitat als establiments de l’estat.
Exactament mitja hora més tard, l’electricitat brilla en les llums i els motors poden funcionar. Els personatges de l’administració mostren llavors una estranyesa barrejada amb una singular deferència. Uns minuts més i l’obrer que havia estat enviat torna amb una nota de l’oficial que està al comandament de la central d’electricitat. “A petició del Soviet de Diputats Obrers, serà proporcionat el corrent elèctric a la casa número 39 del carrer Boltxaia Podiatxeskaia per a la tipografia La Utilitat Social. Signat”.
Els agressors i les persones detingudes treballen en comú i amb gran alegria; el número tres té un tiratge d’enorme quantitat d’exemplars.
Finalment, el lloc on s’imprimeix Izvestia és conegut per la policia. Es presenta en la tipografia, però massa tard: Izvestia han estat retirada i desmuntades les formes. Succeí en una ocasió, però, la nit del 4 de novembre, durant la segona vaga, que la policia assolí trobar i agafar en flagrant delicte la companyia volant d’Izvestia. El fet es produí a l’impremta del periòdic Natxa Khisn (La nostra vida), on la tasca es desenrotllava des de feia quasi dos dies. En negar-se els companys a obrir les portes, la policia les forçà. “Recolzats per una companyia d’infanteria, amb la baioneta calada [relata Simanovski] els comissaris i els agents de policia feren irrupció al taller, però es detingueren desconcertats davant el pacífic quadro que descobrien: els caixistes continuaven el seu treball amb tota tranquil·litat sense inquietar-se de les amenaçadores baionetes.”
- Tots estem ací per ordre del Soviet de Diputats Obrers -declararen els treballadors-, i exigim l’allunyament de la policia; si es nega a sortir, no podrem respondre per la conservació dels instruments i mobiliari de la tipografia.
Mentre que es prosseguien les converses amb la policia, mentre que aquesta recollia els manuscrits originals i les proves, i les segellava a les taules de treball, els obrers no perdien el seu temps i feien propaganda entre els soldats i els agents de la policia: els llegien a mitja veu la crida que el soviet dirigia als soldats, distribuint-los números d’Izvestia. Els noms dels caixistes foren anotats a continuació en una llista i els obrers posats en llibertat; les portes de la impremta foren tancades i segellades, s’hi col·locaren policies com a sentinelles.
Però quan l’endemà el jutge d’instrucció es presentà, no hi trobà res del que cercava. Les portes estaven tancades, els segells intactes, però les formes, les proves, i els manuscrits havien desaparegut. Tot havia estat transportat a la impremta de La Informació de la Borsa (Birxeviïa Vedomosti), on la impressió del número sis d’Izvestia es feia en aqueix mateix moment sense dificultats. A la nit del 6 de novembre es produí el més arriscat i sorprenent dels actes d’aquesta mena: ens apoderàrem de la immensa impremta del Novoie Vremia. L’important periòdic reaccionari consagrà l’endemà dos articles a l’esdeveniment, un dels quals es titulava: “Com s’imprimeix el diari oficial del proletariat.”
Vegem de quina manera “la víctima” relata aquest assumpte:
“Cap a les sis de la vesprada, tres joves s’han presentat en l’impremta del periòdic... El gerent tot just acabava d’arribar. Li foren anunciats els nouvinguts als qui féu entrar al seu despatx.
- Faça sortir tothom -digué un dels joves al gerent- necessitem xerrar amb vostè sense testimonis.
- Sou tres i jo un -respongué el gerent. Preferisc que estiga ací algú per a escoltar-nos.
- L’invitem a fer sortir tothom. Que es queden si li sembla a l’habitació del costat: només hem de dir-li dues paraules.
El gerent donà el seu assentiment. Els desconeguts li declararen que estaven allí per ordre del Comitè Executiu i que tenien instruccions de prendre la impremta del Novoie Vremia i imprimir el número set d’Izvestia.
- No puc dir-los res sobre això -replicà el gerent. La tipografia no em pertany; hauré de parlar amb el patró.
- Li està prohibit a vostè sortir de la impremta; si necessita al seu patró, faça’l venir ací, -respongueren els diputats.
- Puc comunicar-li la seua proposta per telèfon.
- Bé...
El gerent es dirigí vers el telèfon, acompanyat pels dos diputats, i telefonà a Suvorin (fill). Aquest es negà a anar-hi per raons de salut, però envià al seu lloc un membre de la redacció, dit Goldstein. Goldstein descrigué els esdeveniments que seguiren de forma prou verídica, afegint només alguns petits detalls destinats a ressaltar de manera avantatjosa el valor cívic que cregué desplegar en aquesta ocasió. “En apropar-me a la impremta [relata] les becs de gas estaven apagats. Davant de l’establiment i als voltants, hi veí uns grups poc nombrosos i, davant de la porta, uns vuit o deu homes. Al pati, prop de l’entrada hi havia tres o quatre. Hi trobí el cap dels empleats que em conduí al despatx de l’administració. Allí estava el gerent amb tres joves que tenien aspecte d’obrers. En entrar jo, s’alçaren.
»- Què tenen vostès a dir-me, senyors?, preguntí.
»Per tota resposta, un dels joves em plantà davant els ulls un paper que contenia el mandat del Soviet de Diputats Obrers d’haver d’imprimir el pròxim número d’Izvestia en la tipografia del Novoie Vremia. Aquesta ordre havia estat escrita sobre un tros de paper i estava marcada amb jo no sé quins segells.
»- És ara el torn de la seua impremta -em digué un dels enviats.
»- Què entén vostè per això d’“és ara el torn”? -preguntí jo.
»- Hem tirat els nostres números en La Rússia, en La nostra Vida, en El Fill de la Pàtria, en La Informació de la Borsa: ara serà en el seu... Cal que ens done la seua paraula d’honor, en nom seu i en el de Suvorin, de no denunciar-nos abans que hàgem acabat el treball.
»- No puc respondre per Suvorin i jo no tinc cap gana personalment, de donar-los la meua paraula d’honor.
»- En aqueix cas, no li permetrem sortir.
»- Sortiré per la força. Li ho advertisc, estic armat...
»- Nosaltres estem armats igualment -respongueren els diputats traient els seus revòlvers.
»- Faça venir al guardià i al cap dels empleats, digué llavors un dels diputats al gerent.
»Aquest m’interrogà amb la mirada. Fiu un gest d’impotència. Es féu venir el guardià, obligant-lo a desposseir-se de la seua jaqueta. El cap dels dependents també vingué a l’oficina. Tots fórem posats en estat d’arrest. Un minut més tard, sonaven nombrosos passos en l’escala; a la porta de l’oficina, en el vestíbul, es reunien desconeguts. Tenia lloc l’ocupació.
»Els tres diputats sortien contínuament, tornaven, desplegaven una gran activitat.
»- Permeta’m -diguí a un d’ells-, que li pregunte amb quina màquina tenen vostès intenció de treballar.
»- En la rotativa.
»- I si se la carreguen?
»- Tenim un excel·lent maquinista.
»- I el paper, on van a prendre’l?
»- Del seu.
»- Però açò és un pillatge en regla, un robatori qualificat!
»- Què li anem a fer?...”
El senyor Goldstein, al capdavall, s’hi resignà, prometé servar un silenci religiós i fou posat en llibertat.
“Baixí [relatava de nou el mateix]. A la porta cotxera, les tenebres eren absolutes. Prop de l’entrada, enfundat a la jaqueta presa del guardià, un “proletari” muntava guàrdia, proveït d’un revòlver. Un segon féu brillar un misto, un tercer posà la clau al pany. Féu lliscar el forrellat, s’obrí la portella i jo sortí...”
La nit transcorregué tranquil·lament. El gerent de la impremta, a qui s’havia proposat deixar-lo sortir sota paraula, es negà a abandonar el lloc. Els “proletaris” el deixaren tranquil... La composició avançava amb relativa lentitud, atès que els manuscrits es feien esperar. La còpia concernent als assumptes del dia encara no havia estat enviada. Si el gerent aconsellava activar el treball, se li responia: “Tenim temps; res ens reclama fora.” Finalment, cap a les cinc del matí, es feren veure el compaginador i el corrector. Aviat s’aprecià que era gent amb experiència...
“La composició fou acabada a les sis del matí. A continuació ens ocupàrem de preparar les formes i fondre l’estereotip. El gas que havia de servir per a calfar el forn de l’estereotípia mancava a causa de la vaga. Foren enviats dos obrers en missió i s’obtingué el gas. Totes les botigues estaven tancades però, durant tota la nit, arribaren sense dificultat provisions. Les botigues s’obrien quan ho volien els proletaris. A les set del matí, es procedí a la impressió del diari oficial del proletariat. Es treballava en la rotativa i la tasca es realitzava sense entorpiments. Durà fins a les onze del matí. Llavors, els obrers abandonaren la tipografia, portant els paquets del periòdic imprès. El transport es féu en cotxes de lloguer reclutats en nombre suficient, des de diversos punts de la ciutat... La policia no fou informada sinó l’endemà i restà glaçada...”
Una hora després de concloure el treball, un fort destacament de policia, recolzat per una companyia d’infanteria, cosacs i empleats, feia irrupció al local del sindicat d’obrers de la premsa per a confiscar el número set d’Izvestia. La policia ensopegà amb una resistència de les més enèrgiques. Se li féu saber que els números que quedaven encara (153, sobre els 35.000 que havien estat impresos) no li serien lliurats per les bones. En nombroses impremtes de la ciutat, els caixistes, en saber la intrusió de la policia al local del seu sindicat, aturaren immediatament el treball al que tot just havien tornat després de la vaga d’octubre, per a deixar venir els esdeveniments. La policia oferí un compromís: les persones presents es girarien d’esquena i fingirien no veure res, la policia robaria Izvestia i faria constar en el seu procés verbal que la confiscació havia tingut lloc per la força. Però el compromís fou resoludament refusat. La policia no s’atreví a emprar la violència i es retirà en bon ordre sense haver recollit un sol exemplar d’Izvestia.
Després de l’ocupació de la impremta del Novoie Vremia el prefecte de policia declarà en una ordre del dia que els policies que toleraren al seu districte semblants atemptats serien fets responsables dels mateixos i incorrerien en penes severes. El Comitè Executiu respongué que Izvestia, que no es publicava més que durant les vagues generals, continuarien apareixent en el futur com abans, sempre que hi hagués necessitat; i, en efecte, durant la vaga de desembre, el segon Soviet de Diputats Obrers (després de la detenció del primer) publicà quatre números més d’Izvestia.
La relació detallada que en féu el Novoie Vremia de la incursió que s’havia fet a la seua impremta tingué resultats completament inesperats. Els revolucionaris de províncies seguiren l’exemple de Petersburg i, des d’aleshores, les ocupacions operades sobre les impremtes, per a les exigències de la literatura revolucionària, es multiplicaren en tota Rússia... És precís d’altra banda formular certes reserves sobre la naturalesa d’aquestes operacions. Fem a una banda les impremtes dels periòdics d’esquerra, l’administració de les quals només demanava ésser descarregada de tota responsabilitat i, per consegüent, es declarava desitjosa d’ésser posada en estat d’arrest. Però l’episodi ressonant del Novoie Vremia no hauria estat possible sense el concurs actiu o passiu de tot el personal. Quan el que dirigia les operacions proclamava a l’impremta “l’estat de setge” i rellevava així de tota responsabilitat el personal, prompte desapareixia tota diferència entre els assetjadors i els assetjats; el caixista sota arrest prenia en les seues mans el text revolucionari, l’obrer especialista ocupava el seu lloc davant de la seua màquina i el gerent exhortava tant els seus assalariats com els obrers de fora a accelerar el treball. Els procediments d’ocupació no havien estat rigorosament calculats i la violència física mai hauria assegurat l’èxit; cal descomptar ací l’atmosfera de simpatia revolucionària que només l’activitat del soviet podia fer eficaç.
Serà possible preguntar-se amb estranyesa per què el soviet hagué de recórrer al perillós procediment dels atemptats nocturns per a imprimir el seu periòdic. La premsa socialdemòcrata es publicava llavors obertament. Pel to, diferia poc d’Izvestia. Imprimia íntegrament les decisions del soviet, resums de les seues sessions. És cert també que Izvestia apareixien gairebé exclusivament durant les vagues generals, quan la resta de la premsa servava silenci. Però hauria depès del soviet fer una excepció per als periòdics socialdemòcrates, la publicació dels quals era absolutament legal, i dispensar-se així de la necessitat de cometre atemptats sobre impremtes de la premsa burgesa.
No obstant això, no ho féu. Per què?
Aquesta qüestió, plantejada aïlladament quedaria sense resposta. Però es comprendrà tot si es considera el soviet en el seu conjunt, des de la seua formació, en tota la seua tàctica, com l’expressió organitzada del dret suprem de la revolució en el moment del seu esforç més intens, quan no vol ni pot acceptar cap transacció amb l’enemic, quan marxa cap avant trencant tot allò que troba davant seu, eixamplant mitjançant un empenta heroica el seu territori i arrossegant tots els obstacles. Durant les vagues generals, quan tota la vida social estava suspesa, l’antic règim s’atribuïa un punt d’honor imprimint sense interrupció el seu Monitor (Pravitelsvenni Viestnik), i ho feia sota la protecció de les tropes. El soviet oposava a aquest procediment el de les seues companyies obreres i publicava l’òrgan de la revolució.
13 Tots els episodis que segueixen estan narrats a partir dels records del principal organitzador de les “impremtes volants” del soviet, el camarada Simanovski: Com hom imprimia les Notícies (Izvestia) del Soviet de Diputats Obrers. (1909)