1905
Resultats i perspectives
(Annexes sobre el 1905)

El ministeri de Witte

El 17 d’octubre, el govern del tsar, sotaiguat per la sang i les malediccions dels segles, havia capitulat davant l’aixecament de les masses obreres en vaga. Cap intent de restauració podria mai esborrar de la història aquest esdeveniment. Sobre la corona sagrada de l’absolutisme, la bota del proletari havia aplicat la seua marca inesborrable.

El missatger de la capitulació, tant en la guerra interior com en l’estrangera, fou el comte Witte. Era un plebeu, un estrany, un intrús en l’alta burocràcia; com la gent d’aquest medi, era inaccessible a la influència de les idees generals, dels principis morals i polítics; però en comparació amb els seus rivals, tenia l’avantatge de no estar vinculat per cap de les tradicions de la noblesa, de la cort i de les seues cavallerisses. Açò li havia permès progressar, esdevenir un buròcrata ideal, lliure de compromisos no sols envers la necessitat, la religió, la consciència i l’honor, sinó també cap als prejudicis de la seua classe. S’adaptava així amb major facilitat a les exigències elementals.

El missatger de la capitulació, en la guerra interior dels munters majors, tenia l’aire d’un geni polític.

La carrera constitucional del comte Witte descansa enterament sobre la revolució. Durant deu anys tenidor de llibres no controlat i caixer de l’autocràcia, havia estat, en 1902, relegat pel seu adversari Pleve al lloc sense importància de president del Consell de Ministres. Quan el mateix Pleve “passà a la reserva” per la bomba d’un terrorista, Witte assolí de fer-se valdre, amb el concurs de gelosos periodistes, en el paper de salvador de Rússia. Es comptava amb to significatiu que recolzava totes les mesures liberals del comte Sviatopolsk-Mirski. En ocasió de les derrotes que patírem en orient, aquest home perspicaç movia el cap. En vigílies del 9 de gener, respongué als liberals espantats: “Sabeu que no dispose del poder”. Així, els atemptats terroristes, les victòries japoneses i els esdeveniments revolucionaris li obriren el camí. De Portsmouth, on havia afegit la seua rúbrica a un tractat dictat per la finança mundial i els seus agents polítics, tornà triomfador. Hom hauria pogut creure que era ell, Witte, i no el mariscal Oyama, qui havia assolit totes les victòries de l’Orient Llunyà. Sobre aquest home providencial es concentrava l’atenció del món burgès en la seua totalitat. A París, el periòdic Le Matin havia exposat en vitrina un tros de secant que Witte havia aplicat sobre la seua signatura en Portsmouth. Tot en ell excitava l’interès del ximple: la seua estatura colossal, els seus descurats pantalons, i fins i tot el seu nas mig aixafat. L’audiència que obtingué de l’emperador Guillem fixà encara més sòlidament sobre el seu cap l’aurèola de gran home polític. D’altra banda, la seua entrevista secreta amb l’emigrat Struve mostrava que podria aconseguir l’adhesió del liberalisme més “sediciós”. Els banquers se sentien transportats d’alegria: aquest home sabria assegurar-los el pagament regular dels seus interessos. Witte recuperà amb un aire satisfet i segur de si mateix el seu lloc sense autoritat; pronuncià discursos liberals en el comitè i, especulant visiblement sobre les pertorbacions, declarà que la diputació dels ferroviaris en vaga representava “les millors forces del país”. No s’havia equivocat en els seus càlculs: la vaga d’octubre l’elevà al rang de ministre autòcrata de la Rússia constitucional. Witte féu la seua nota més liberal en el “molt respectuós informe” que exposava el seu programa. Intenta en ell elevar-se des del punt de vista de l’avantcambra i del cortesà, des del punt de vista de les coves i del fisc, a l’altura de les idees polítiques més generals. L’informe reconeix, en efecte, que l’agitació que s’ha apoderat del país no és simplement l’obra d’agitadors; que prové d’haver-se trencat l’equilibri entre les tendències de la “societat” pensant i les formes exteriors de la seua existència. Si, no obstant això, es fa a una banda el medi per al qual aquest informe estava escrit, si se’l considera com el programa d’“un home d’estat”, hom se sorprèn per la indigència del pensament, el caire evasiu i covard de la forma, la manca de precisió del llenguatge, fet en realitat per a les coves. La declaració sobre les llibertats públiques és presentada sota un aspecte confús, que subratlla més l’energia dels comentaris pels quals són limitades aquestes llibertats. Quan s’atreveix a prendre la iniciativa d’una reforma constitucional, Witte ni tan sols pronuncia el nom de constitució. Espera realitzar-la insensiblement en la pràctica recolzant-se sobre persones que ni el seu nom poden tolerar. Però, per a això, requereix la tranquil·litat. Declara doncs que, d’ara en avant, els arrestos, les confiscacions i les execucions tindran lloc, tot i que sobre la base de les antigues lleis, “en l’esperit” del manifest del 17 d’octubre. En la seua truaneria simplicitat, esperava que la revolució capitulés immediatament davant el seu liberalisme com el dia anterior l’autocràcia havia capitulat davant la revolució. Cometia un groller error.

Si Witte rebé el poder gràcies a la victòria o, més ben dit, gràcies a la semivictòria de la vaga d’octubre, les mateixes circumstàncies que li procuraren l’ascens el col·locaren en una situació sense sortida. La revolució no es mostrà prou forta com per a demolir la vella maquinària governamental i construir-ne una nova amb els elements de la seua pròpia organització. L’exèrcit romania en les mateixes mans. Tots els vells administradors, des dels governadors de província fins als caps de policia, elegits per al servei de l’autocràcia, servaren els seus llocs. Les antigues lleis seguiren igualment en vigor, en espera de la promulgació d’unes altres de noves. D’aquesta manera, l’absolutisme, com a fet material, subsistia íntegrament. Romania el mateix títol, perquè al nom d’autòcrata seguí adherit el de tsar. És cert que les autoritats reberen l’ordre d’aplicar les lleis de l’absolutisme “en l’esperit” del manifest de 17 d’octubre. Però era com si li haguessen proposat a Falstaff lliurar-se a l’orgia amb un “esperit de castedat”. Com a resultat, els autòcrates locals de les seixanta satrapies russes perderen completament el cap. Tant es posaven a la cua de les manifestacions revolucionàries i saludaven militarment la bandera roja, com parodiaven Gessler, exigint que la població es descobrís davant ells, com a representants de la persona sagrada de Sa Majestat, ja autoritzaven els socialdemòcrates a sol·licitar a les tropes que prestaren jurament, ja organitzaven obertament matances contrarevolucionàries. El resultat fou una anarquia completa. No existia el poder legislatiu. Ni tan sols se sabia en quin moment i com serien convocats els representants d’aquest poder.

Cada vegada eren majors els dubtes sobre si alguna vegada arribaria a reunir-se l’Assemblea. Per damunt d’aquest caos, el comte Witte servava el seu equilibri, esforçant-se en mistificar Peterhof i la revolució i, possiblement, en mistificar-se a si mateix més que ningú. Rebia innumerables diputacions, radicals i reaccionàries, es mostrava igualment previngut amb les unes com amb les altres, exposava confusament els seus plans davant els corresponsals d’Europa, redactava tots els dies comunicacions governamentals, en les que suplicava amb to llagrimós als alumnes dels instituts que no participaren en les manifestacions organitzades contra el poder, i recomanava totes les classes dels instituts i totes les classes de la societat, l’autodomini i la tornada a un treball regular; en una paraula, feia totes les estupideses imaginables.

Com a contrapartida, els elements contrarevolucionaris de la burocràcia no perdien el seu temps. Havien après a les seues pròpies expenses a apreciar l’ajuda de les “forces socials”: per tot arreu suscitaven organitzacions de pogromistes, i sense tenir en compte la jerarquia burocràtica oficial, s’unien estretament, tenint a més un home propi en el mateix ministeri, un home dit Durnovo. Es tractava d’un dels més vils representants de la vil burocràcia russa, un canalla a qui l’inoblidable Alexandre III s’havia vist obligat a expulsar dient: “Lleveu-me aquest porc de la meua vista!” Hom tragué Durnovo del poal de fem per a servir-se’n, en qualitat de ministre de l’interior, com a contrapès del cap “liberal” del gabinet. Witte acceptà aquesta col·laboració deshonrosa fins i tot per a ell i veié així el seu propi paper reduït a una ficció, així com el manifest havia estat reduït per la pràctica burocràtica. Després d’haver publicat tota una sèrie d’escrits confusos, redactats segons l’esperit liberal de les coves i fatigosos per a tothom, Witte arribà a la conclusió que la societat russa mancava del més rudimentari sentit polític, de tota força moral i d’instints socials. Constatà el seu propi fracàs i preveié que una sagnant política de repressió seria inevitable com a mesura preparatòria per a la instauració del nou règim. Però no es jutjava cridat a complir aquesta obra, creia no tenir “les capacitats necessàries” i prometé cedir el seu lloc a un altre. Mentia una vegada més en aquesta ocasió. Primer ministre sense autoritat, menyspreat de tots, servà el seu lloc durant tot el període de desembre i gener, mentre que l’amo de la situació, Durnovo, amb les mànigues arromangades, realitzava el seu treball de carnisser contrarevolucionari.