1905
Resultats i perspectives
(Annexes sobre el 1905)

El desenvolupament social de Rússia i el tsarisme

La nostra revolució2 matà la idea que érem un poble a banda, mostrant que la història no havia creat per a nosaltres lleis d’excepció. I, al mateix temps, la revolució russa té precisament un caràcter particular que és la suma dels trets distintius del nostre desenvolupament social i històric, i que obre al seu torn perspectives històriques totalment noves.

Resulta inútil preguntar si, en comparació amb Europa occidental, els russos en diferim en qualitat o en quantitat. Però és indubtable que el desenvolupament social de Rússia té per trets essencialment distintius la seua lentitud i la seua naturalesa primitiva. L’estat rus, de fet, és només un poc més jove que els altres estats europeus: les cròniques situen a l’any 862 el començament de la seua existència. No obstant això, la marxa extremadament lenta del desenvolupament econòmic, a conseqüència de les condicions desfavorables que li creaven la naturalesa del país i la dispersió de la població, obstaculitzava el procés de cristal·lització social i col·locava tota la nostra història en un força lluny al darrere dels altres països.

És difícil dir quina seria l’existència de l’estat rus si hagués hagut de discórrer en l’aïllament, sota l’influx de tendències exclusivament interiors. Ens és suficient que no haja estat així. La vida social russa es trobà des d’un principi i cada vegada més, sotmesa a la incessant pressió de les forces d’Europa occidental, de les relacions socials i governamentals d’una civilització més desenvolupada. En ésser relativament poc considerable el comerç internacional, la funció principal correspon a les relacions militars que existien entre estats. La influència social d’Europa es traduí primer en la introducció de l’art militar.

L’estat rus, que s’aixecà sobre bases econòmiques totalment primitives, ensopegà en el seu camí amb organitzacions nacionals els orígens de les quals tenien bases econòmiques més elevades. Dues possibilitats s’obrien llavors: l’estat rus havia de o sucumbir en la lluita contra aquestes organitzacions, com succeí amb l’Horda d’Or en el seu conflicte amb Moscou, o bé sobrepassar el desenvolupament de les seues pròpies condicions econòmiques absorbint, sota la pressió exterior, una part immensa de les energies de la nació. Estava ja massa allunyada de la seua situació primitiva l’economia popular russa per a adoptar el primer partit. L’estat no fou destruït, més bé cresqué sota la pressió monstruosa de les forces econòmiques de la nació.

Fins a un cert punt, açò pot aplicar-se a qualsevol altre estat europeu. Si bé es trobarà la diferència que, en la lluita per l’existència que menaren entre si, aquests estats es recolzaven sobre bases econòmiques si fa o no fa del mateix valor i que, per consegüent, el desenvolupament de les seues funcions polítiques no experimentava una pressió exterior tan indiscutible des del punt de vista econòmic.

La lluita contra els tàrtars de Crimea i de Nogaï exigí una extrema tensió d’energia. Però l’esforç no fou certament més considerable que el que impulsà la lluita secular de França contra Anglaterra. No són els tàrtars els qui obligaren Rússia a adoptar les armes de foc i crear regiments permanents de streltsi; ni els que l’obligaren més tard a constituir una cavalleria de mercenaris i una infanteria. La pressió procedí de Lituània, Polònia i Suècia. Per tal de sostenir-se contra enemics millor armats, l’estat rus es veié forçat a crear una indústria i una tècnica, contractant al seu servei especialistes de l’art militar, hisendats i arbitristes, fabricants de pólvora, fent-se amb manuals de fortificació, instituint escoles navals, manufactures, consellers secrets i íntims de la cort. Si fou possible fer venir de l’estranger instructors militars i consellers secrets, no menys fou obligat extraure els mitjans materials, al preu que fos, del propi país.

La història de l’economia política russa constitueix una cadena ininterrompuda d’esforços heroics en el seu gènere, destinats tots a garantir els recursos indispensables de l’organització militar. Tot l’aparell governamental fou construït i, de tant en tant, reconstruït en interès del Tresor. La funció dels governants consistia en apoderar-se de cada partícula del treball nacional i utilitzar-la per als fins en qüestió.

En la seua recerca dels fons indispensables, el govern no retrocedia davant res: imposava als camperols càrregues fiscals arbitràries i sempre excessives, a les que la població no es podia emmotllar-se. Establí la responsabilitat solidària del municipi. Mitjançant precs i amenaces, exhortacions i violències, extragué els diners a mercaders i

monestirs. Els camperols fugien en totes direccions, els mercaders emigraven: els censos del segle XVIII reten testimoni d’una reducció progressiva de la població. Sobre un pressupost d’un milió i mig, al voltant del 85% es consignava al sosteniment de les tropes. Al començament del segle XVIII, el tsar Pere, a conseqüència dels revessos que havia sofert, es veié obligat a reorganitzar la infanteria sobre una nova planta i a crear una flota. En la segona meitat del mateix segle, el pressupost assolia ja de 16 a 20 milions, dels quals el 60 i el 70% servien les necessitats de l’exèrcit i la flota. Mai aquestes despeses abaixaren del 50% fins i tot amb Nicolau I. Mediat el segle XIX, la

guerra de Crimea enfrontà l’autocràcia dels tsars amb els estats d’Europa més poderosos en el pla econòmic, Anglaterra i França, en resultà la necessitat de reorganitzar l’exèrcit sobre la base del servei militar universal. Quan es produí la semiemancipació dels camperols en 1861, les exigències del fisc i de la guerra exercien en l’estat un paper decisiu.

Però els recursos interiors no eren suficients. Sota Caterina II, el govern ja havia trobat la possibilitat de llençar emprèstits exteriors. D’ara en avant, i progressivament, la borsa europea passa a ésser la font que alimenta les finances del tsarisme. L’acumulació d’enormes capitals en els mercats financers d’Europa occidental exerceix, des d’aquell moment, una influència fatal en el desenvolupament polític de Rússia. El creixement de l’organització política es tradueix ara no sols en un augment desmesurat dels impostos indirectes, sinó també en una inflació febril del deute públic. En deu anys, de 1898 a 1908, aquest deute creix en un 19%, i al final d’aquest període assoleix ja els nou mil milions de rubles. Pot hom apreciar fins a quin punt l’aparell governamental de l’autocràcia era dependent dels Rothschild i dels Mendelssohn, pel fet que només els interessos del deute absorbiren llavors al voltant d’un terç dels ingressos nets del Tresor. En el pressupost de 1908 les despeses previstes per a l’exèrcit i la flota, amb els interessos del deute públic, i les despeses ocasionades pel final de la guerra, s’elevaven a 1.018 milions de rubles, és a dir, al 40,5% de tot el pressupost.

Com a conseqüència de la pressió que exercia així l’Europa occidental, l’estat autòcrata absorbia una porció desmesurada de l’excedent de producció, és a dir, vivia a costa de les classes privilegiades que es formaven llavors, i obstaculitzava així el seu desenvolupament, ja molt lent de per si. Però açò no és tot. L’estat posà les seues mires en els productes de l’agricultura; arrencava al camperol allò que havia de nodrir la seua existència, l’expulsava dels llocs en què a penes havia tingut temps d’instal·lar-se i entorpia així el creixement de la població, endarrerint el desenvolupament de les forces productives. D’aquesta sort, en la mesura que l’estat absorbia una porció exagerada de l’excedent de producció, frenava el procés de per si lent de la diferenciació de classes, i en arrabassar a l’agricultura una part considerable dels productes que la mateixa precisava absolutament, l’estat destruïa fins i tot les bases primitives de producció sobre les quals s’hauria hagut de recolzar.

No obstant això, per tal d’existir i dominar, el mateix estat necessitava una organització jeràrquica de classes. Aquesta és la raó que, fins i tot minant les bases econòmiques que haurien permès el creixement d’aquesta organització, l’estat assagés de forçar el desenvolupament amb mesures d’ordre governamental i, com qualsevol altre govern, tractés de dirigir aquest moviment de formació de classes d’una manera adient als seus interessos.

En el joc de forces socials, l’equilibri s’inclinava molt més de banda del poder estatal que no com s’aprecia en la història de l’Europa occidental. L’intercanvi de serveis (en perjudici del poble treballador) entre l’estat i els grups superiors de la societat, intercanvi que es tradueix en la distribució de drets i obligacions, càrregues i privilegis, s’efectuava entre nosaltres de forma molt menys avantatjosa per a la noblesa i el clero que en els estats occidentals de l’Europa medieval. I, no obstant això, seria massa exagerat (perquè significaria destruir tota perspectiva històrica) afirmar, com fa Miliukov en la seua història de la cultura russa, que en aquella època, mentre que en occident les classes creaven l’estat, a Rússia el poder de l’estat creava les classes en el seu propi interès.

Les classes no poden ésser constituïdes per via legislativa o administrativa. Abans que tal o tal altre grup de la societat es puga configurar com a classe privilegiada, amb l’ajuda del poder governamental, ha d’adquirir per si mateix tots els seus avantatges econòmics. No es fabriquen les classes seguint llistes jeràrquiques o per mitjà d’estatuts semblants als de la Legió d’Honor.

Només està fora de dubte que, en relació amb les classes privilegiades russes, el tsarisme gaudia d’una independència incomparablement major que la que gaudí l’absolutisme europeu, sorgit d’una monarquia de classe.

L’absolutisme assolí l’apogeu del seu poder quan la burgesia, que s’havia alçat a coll del Tercer Estat, s’afermà fins al punt de servir de contrapès suficient enfront de la societat feudal. Una situació en què les classes privilegiades i posseïdores s’equilibraven, lluitant entre si, garantia a l’organització governamental el màxim d’independència. Lluís XIV podia dir: “L’estat, sóc jo”. La monarquia absoluta de Prússia apareixia davant Hegel com un fi en si mateix, com la realització de la idea de l’estat en general.

En el seu esforç per crear un aparell estatal centralitzat, el tsarisme hagué de reprimir les pretensions de les classes privilegiades i, sobretot, lluitar contra la indigència, el caràcter salvatge i la manca de cohesió del país, les diferents parts de la qual vivien una existència econòmica totalment independent. No fou l’equilibri de les classes dirigents des del punt de vista econòmic, com en occident sinó, al contrari, la seua feblesa social i la seua nul·litat política que feren de l’autocràcia burocràtica un poder absolut. Des d’aquesta perspectiva, el tsarisme és una forma intermèdia entre l’absolutisme europeu i el despotisme asiàtic, i tal vegada s’apropa més a aquest darrer.

Però, mentre que unes condicions socials que en part corresponien a Àsia transformaven el tsarisme en una organització autocràtica, la tècnica i el capital europeus proveïen a aquesta organització amb tots els recursos propis de les grans potències europees. Aquesta circumstància donà al tsarisme la possibilitat d’intervenir en totes les relacions polítiques d’Europa, i el seu pesant puny exercí un paper decisiu en tots els conflictes. En 1815, Alexandre I apareix a París, restableix als Borbó al tron i esdevé el propagador de la idea de la Santa Aliança. En 1848, Nicolau I concedeix un meravellós emprèstit per a aixafar la revolució europea i envia soldats russos a combatre contra els insurgents hongaresos. La burgesia europea esperava que les tropes del tsar li servirien un dia per a lluitar contra el proletariat socialista, així com havien servit amb anterioritat al despotisme europeu contra la pròpia burgesia.

No obstant el desenvolupament històric seguí un altre camí. L’absolutisme s’enfonsà davant el capitalisme que amb tant d’afany havia suscitat.

En l’època precapitalista, la influència de l’economia europea sobre l’economia russa era necessàriament limitada. El caràcter natural i, per consegüent, independent i absolut de l’economia popular russa la protegia contra la influència de les formes superiors de producció. L’estructura de les nostres classes, segons hem dit, mai assolí el seu complet desenvolupament. Però quan les relacions capitalistes s’establiren definitivament en Europa, quan les finances crearen una nova economia i l’absolutisme, en la seua lluita per l’existència, s’alià amb el capitalisme europeu, la situació canvià completament.

Els socialistes de pura “crítica”, que havien deixat de comprendre la importància del poder estatal per a la revolució socialista, haurien pogut constatar, amb l’exemple de l’autocràcia russa, per bàrbara i desproveïda de sistema que fos la seua activitat, el paper immens que correspon exercir a l’estat al terreny purament econòmic, quan l’obra de

l’estat es realitza en el sentit general del desenvolupament històric.

En esdevenir instrument de capitalització en l’economia russa, el tsarisme cercava primer que res la seua pròpia consolidació.

Cap a l’època en què la societat burgesa que es desenvolupava sentí la necessitat de tenir institucions polítiques com les d’occident, l’autocràcia, amb ajuda de la tècnica i del capital europeus, prengué el caràcter d’un gran empresari capitalista, banquer, propietari del monopoli dels ferrocarrils i dels alcohols. Es recolzava en un aparell burocràtic centralitzat que resultava inservible per a regular les noves relacions, però que era molt capaç d’ésser emprat amb energia quan es tractava d’una repressió sistemàtica. L’inconvenient de l’extensió de l’imperi es veié corregit amb el telègraf. L’exèrcit de què disposava l’absolutisme era una força colossal, i, si es palesà per davall de la seua comesa en les serioses proves de la guerra russojaponesa, encara era suficient per a assegurar la dominació del poder a l’interior. El govern de l’antiga França, com qualsevol govern europeu en vigílies de 1848, mai disposà d’un instrument anàleg al que constitueix actualment l’exèrcit rus.

El poder financer i militar de l’absolutisme aixafava i cegava, no sols la burgesia europea, sinó fins i tot al liberalisme rus, arrabassant-li tota esperança d’ésser capaç de lluitar amb l’absolutisme en igualtat de forces i obertament. Aquest poder financer i militar excloïa, en aparença, tota possibilitat de revolució russa.

Succeí ben al contrari.

Com més centralitzat i independent de les classes dirigents és l’estat, més es transforma ràpidament en organització absoluta, alçada per damunt de la societat. Com majors són les forces militars i financeres d’una organització d’aquesta mena, més pot perllongar amb èxit la seua lluita per l’existència. L’estat centralitzat, amb un pressupost de dos mil milions, un deute de vuit mil milions i un exèrcit permanent d’un milió d’homes, podia subsistir molt de temps després d’haver deixat de satisfer les exigències més elementals del desenvolupament social, i fins i tot, en particular, les exigències de la seguretat militar, per a la salvaguarda de les quals havia estat constituït.

D’aquesta manera, el poder administratiu, militar i financer de l’absolutisme, que li donava la possibilitat de subsistir tanmateix el desenvolupament social, lluny d’impedir tota revolució com pensava el liberalisme, feia, per contra, de la revolució l’única sortida admissible, i aquesta revolució havia de tenir un caràcter més radical doncs que el poder de l’absolutisme obria progressivament el precipici entre el poder i les masses populars arrossegades en el nou moviment econòmic.

El marxisme rus pot vertaderament enorgullir-se d’haver estat l’únic a aclarir el sentit d’aquest moviment, ja que només ell ha previst les formes generals3, en un període en què el liberalisme es nodria de les inspiracions d’un “realisme” plenament utòpic, mentre que els “populistes” (narodniki) revolucionaris vivien de fantasmagories i creença en els miracles.

2 Es tracta de la revolució de 1905 i dels canvis que ocasionà en la vida social i política de Rússia: formació de partits, representació en les dumes, lluita política oberta, etc. (1909).

3 Fins i tot un buròcrata reaccionari com ara Mendeleev no pot deixar de reconèixer-ho. A propòsit del desenvolupament de la indústria, assenyala: “El socialistes s’adonaren en aquest respecte, de certes veritats i les comprengueren en certa mesura, però es perderen, emportats per l’esperit llatí [!] en recomanar la violència, adulant el baixos instints del populatxo i fixant-se com a objectius el colp d’estat i el poder” (1909).