Les nostres tasques polítiques 

Lev Trotski, 1904 

Capítol 1: Introducció

Els criteris de desenvolupament del partit i els mètodes d’apreciació

“E pur, si muove!” [“I, tanmateix, es mou!”] sota els terribles colps d’un enemic armat de totes les peces, enmig de dificultats polítiques contra les quals cap altre destacament del nostre exèrcit internacional ha hagut de batre’s, desviat contínuament de la seua ruta per potents corrents subterranis, la socialdemocràcia russa “no obstant això, gira”, progressa, avança, i no sols en tant que partit de l’alliberament de Rússia sinó, també, en tant que partit del proletariat.

La conciliació principista de tasques revolucionàries-democràtiques i socialistes (que expressen dos corrents històrics independents) i la coordinació tàctica d’aquestes tasques sobre la base de la seua reconciliació: heus aquí l’enigma que el destí de la societat russa li ha plantejat al nostre partit.

El moviment revolucionari rus, en el seu conjunt, mai ha abandonat el terreny de la lluita entre aquestes dues tendències. Són elles la causa directa de l’esclat en dos de la primera organització seriosa: Zemlia i Volia. El pensament del populisme revolucionari s’ha debatut desesperadament en la xarxa d’aquesta contradicció fonamental. Mai n’ha sortit. Només el marxisme és capaç de fer-ho després d’haver-hi reprès la tasca revolucionària contra la qual el populisme es trencà.

“El moviment revolucionari rus triomfarà com a moviment obrer o no triomfarà”. Aquesta idea l’entenguérem des del seu principi i hi hem fet el contingut de la nostra pràctica revolucionària. Però només hi esgotem un aspecte de la qüestió. L’altre aspecte se’ns formula així: el moviment revolucionari rus s’ha de transformar immediatament, tot just que haja triomfat com a moviment obrer, en un procés d’autodeterminació política del proletariat; si no, la socialdemocràcia russa és, en tant que tal, un error històric.

Avançar als treballadors com a força revolucionària principal i fer de la revolució la seua escola política: ací rau la font de totes les divergències, el foc de totes les tensions internes que fins al moment tan greument han estripat el nostre partit. El primer escrit del primer grup socialdemòcrata, “Socialisme i lluita política”, plantejava ja aquest problema, i el resolia conferint-li, així, a la socialdemocràcia russa els seus drets teòrics a l’existència.

El primer document que proclama la idea d’una socialdemocràcia única a Rússia, el Manifest del Primer Congrés, s’esforça a formular programàticament la conciliació marxista de l’“antinòmia” fonamental del moviment revolucionària rus. “Plantejant com a tasca suprema per a tot el partit [diu el Manifest] la conquesta de la llibertat política, la socialdemocràcia marxa cap a l’objectiu que ja es fixaren clarament els primers dirigents de Narodnaia Volia. Però els mitjans i les vies que escollí la socialdemocràcia són altres. Aquesta elecció està determinada pel fet que la socialdemocràcia es manté conscientment a ésser i continuar essent el moviment de classe de les masses obreres organitzades.” No es pot dir millor. La socialdemocràcia “vol conscientment ésser i continuar essent” el moviment de classe del proletariat: aquesta ambició subjectiva, però no realitzada encara en el pla polític, li dóna un punt fix i l’eix de referència a partir dels quals podrà apreciar i criticar, jutjar i condemnar, adoptar i rebutjar “tot mitjà i tota via” de lluita per la llibertat política. La socialdemocràcia està encara lluny d’haver agafat el camí de la política autònoma del proletariat: el contingut del seu treball, d’ahir i d’avui, està encara totalment determinat per la “tasca suprema de les tasques immediates del partit, la conquesta de la llibertat política”. Però, ahir com avui, la socialdemocràcia vol sempre conscientment “ésser i continuar essent” el partit de classe del proletariat, és a dir: ésser i continuar essent justament un partit socialdemòcrata.

Heus aquí el tribut que una part de la intel·liguèntsia revolucionària russa ha pagat (i contínua pagant) a la doctrina de classe del proletariat revolucionari internacional, al marxisme, que ha donat resposta per ella a la qüestió, abans que res, “democràtica” i no “proletària” de saber “on trobar les forces capaces de reprendre la lluita contra l’autocràcia”; en el marxisme que, no obstant això, ja ha posat la seua consciència política sota el control dels interessos de classe del proletariat empentant la intel·liguèntsia vers el proletariat, campió del combat per la llibertat política.

Si hom vol fer memòria del passat i considerar els canvis dels corrents i tendències, llur aspra lluita, en la qual determinats observadors “revolucionaris” han volgut veure un símptoma de la “descomposició del nostre partit”, s’advertirà amb una profund sentiment de satisfacció moral i política que l’alternança de tendències que s’excomuniquen mútuament sempre ha estat dominada grosso modo per la mateixa idea directriu: la socialdemocràcia “vol conscientment ésser i continuar essent el moviment de classe de les masses obreres organitzades”. Sense cap dubte, la socialdemocràcia russa s’ha apartat més d’una vegada d’aquest objectiu en determinades de les seues “declaracions”; però, en general, aquestes declaracions indiscutiblement herètiques han estat el resultat de les aspiracions d’un partit jove i encara no consolidat per a suprimir la contradicció entre la importància colossal de l’objectiu revolucionari i la limitació dels mitjans revolucionaris, a causa d’això hom ha de mutilar i degradar la problemàtica principista de les tasques.

La presència de condicions objectives per a aquests comportaments “autolimitadors” que signifiquen potencialment la renúncia política, ha de menar-los indiscutiblement a desenrotllar la seua pròpia lògica interna, portant als qui fins fa poc eren partidaris de la causa proletària a separar-se’n ara i passar-se al camp advers: aquest fenomen és, precisament, el resultat conseqüent de la metodologia simplificadora de l’“economicisme” (del que parlarem més avall). Però heus aquí el que volem establir immediatament: el criteri decisiu en les nostres lluites internes de partit ha estat els interessos de classe del proletariat, i el leitmotiv d’aquestes lluites internes sempre ha estat el reprotxe llençat als diversos adversaris de “trair objectivament el proletariat en profit de la democràcia burgesa.”

Partint, precisament, d’aquest punt de vista, el fullet L’agitació (que en la nostra literatura inaugura  el període de l’“economicisme”) acusa els socialdemòcrates propagandistes de limitar la seua acció a separar els obrers conscients de les masses: “La història europea [diu el fullet] mostra que, quan maduren les condicions d’un moviment de masses obrer però els vertaders representants n’estan lluny, les masses obreres troben altres dirigents, no teòrics sinó pràctics que les dirigeixen en perjudici de la seua constitució en tant que classe.”

La tendència d’Iskra que reemplaçà l’“economicisme”, marxa sota la bandera següent: “... Tot culte a l’espontaneïtat del moviment obrer [escriu per exemple l’autor de Què fer? Popularitzant així les tesis d’Axelrod i Plekhanov]… significa pel mateix [...] un reforç de la influència de la ideologia de la burgesia sobre els obrers.” El mateix autor esmenta que Iskra ha acusat més d’una vegada a Rabotxeie Dielo de “preparar indirectament el terreny per a una transformació del moviment obrer en instrument de la democràcia burgesa.” Finalment, el camarada Axelrod, rendint en els seus dos “fulletons” la seua apreciació sobre la situació política del nostre partit, declara que, si els susdits “plans” del camarada Lenin es realitzaren, tindríem, en el millor dels casos, una organització política revolucionària de la burgesia democràtica menant al seu darrere les masses obreres de Rússia en qualitat d’infanteria (Iskra, número 57). 

A més, cal tenir en compte que en cada cas acusacions semblants provenen de les dues bandes. Els “propagandistes” acusen els “economistes” de limitar-se a només despertar els obrers sense donar-los consciència socialista, i, per tant, a transformar-los únicament en carn de canó dels interessos de la burgesia. Els “economistes” acusen Iskra de tendir a destacar la dimensió “política” de la situació “econòmica” i de llevar-li, així, el caràcter de classe al combat dels obrers. Finalment, Lenin, no troba una altra forma de comprometre als ulls del partit els seus actuals adversaris (Axelrod i els seus amics polítics) més que acusant-los d’“oportunisme” en matèria d’organització, oportunisme irreconciliable amb els interessos de la classe proletària i que es tradueix en la introducció en el nostre partit de gèrmens individualistes burgesos.

No obstant això, seria un complet error pensar que aquestes acusacions “estereotipades” es neutralitzen mútuament o, pitjor fins i tot, que només representen una expressió convencional de la fraseologia del partit. En absència de tal “estereotip”, la lluita entre els dos corrents hauria portat ineluctablement a un escissió del nostre partit; com escrigué Bakunin: “És ridícul preocupar-se en saber si cal fer la comunió davall les dues espècies o no, quan del que es tracta és de llençar per la finestra tot el cristianisme.” Únicament la possibilitat d’acollir-se a una instància superior reconeguda per les dues parts, els interessos de classe del proletariat, permet solucionar qualsevol conflicte “per mitjans interns”.

Si, en conseqüència, el criteri principista, en nom del qual s’efectuen tots els jocs de tendència dins del nostre partit, sempre ha estat fonamentalment el mateix: els interessos de classe del proletariat, en revenja el mètode d’avaluació no es correspon sempre, lluny d’això, amb aquest criteri i el seu primitivisme caracteritza millor que res el primitivisme del nostre desenvolupament polític, la insignificança del nostre capital de base en matèria d’experiència política. Cada nova tendència llença l’anatema sobre la precedent. Per als defensors d’idees noves, cada període precedent apareix únicament com una grollera desviació del recte camí, una aberració històrica, una suma d’errors, el resultat d’una combinació fortuïta de mistificacions teòriques.

L’autor del fullet Sobre l’agitació considera que els “primers passos dels socialdemòcrates russos foren erronis”. El seu objectiu és liquidar aquest període d’errors tàctics. L’autor de Què fer? Es refereix, precisament, a l’època de l’“economicisme”, època que veié créixer el nostre moviment sota increïbles dificultats; i l’“economicisme” només li sembla un índex del declivi temporal i accidental, en relació amb la situació que existiria si la intervenció de la policia no hagués impedit el treball del grup d’amics del camarada Lenin[1].

Sens dubte que algunes persones, com el camarada Axelrod, sempre han sabut atenir-se al punt de vista històric, fins i tot en allò que concerneix les qüestions complexes del desenvolupament intern del partit. Però sempre han quedat aïllades. Tendències senceres s’han comportat, unes envers altres, de forma gairebé “metafísica” en excomunicar-se mútuament. La pretesa “minoria” representa de fet el primer cas en què el portaveu d’una nova tendència tracta d’establir-se, conscientment, no sobre el cadàver sinó a coll dels seus predecessors, considerant-se ella mateixa dins de la perspectiva de conjunt del desenvolupament del partit. I és un bon senyal: tant per a la “minoria” com per al conjunt del partit. Això dóna fe de la maduració intel·lectual d’aquest darrer. I els representants de la “minoria” són els portaveus de les tendències progressistes d’aquesta maduració.

Naturalment, és inútil assenyalar que el punt de vista històric dels marxistes no té res a veure amb el punt de vista “historicista-conservador” al que, segons Marx, la història només li mostra (igual que el Déu d’Israel al seu servidor Moisès) el seu darrera. Aquest punt de vista s’embrolla totalment en la problemàtica de la necessitat empiricocausal la conseqüència lògica de la qual és el quietisme polític. Els marxistes, per contra, adopten el punt de vista de la necessitat dialèctica que sempre és actiu i revolucionari, que no sols explica tota nova situació, en termes generals, per la situació anterior sinó que igualment sap mostrar, en cadascuna d’elles, d’una banda els elements de desenvolupament i moviment i, d’altra banda, els elements d’immobilisme i reacció. Aquest punt de vista del materialisme dialèctic, a diferència del punt de vista historicista-conservador, no ens priva del dret a jutjar i prendre partit fonamentalment sinó que exigeix, contràriament al punt de vista idealista, que el nostre judici es recolze en les tendències internes del mateix desenvolupament, hi trobe les forces capaces de superar les contradiccions internes i de subministrar l’“apreciació” teòrica que anticipa el seu futur.

És tan necessari aplicar aquest mètode al desenvolupament de les tendències internes del partit com, també, al desenvolupament de la societat burgesa en el seu conjunt. Cal ésser marxista no sols en “política exterior” sinó també en “política interior”. En el primer cas, les conclusions generals del marxisme estan ja elaborades i poden ésser preses com a models.

En el segon cas només poden ésser elaborades mitjançant l’aplicació constant del mètode dialèctic...

Heus aquí allò que és molt difícil de realitzar per un partit jove com el nostre. Amb això no volem dir que en els vells partits, com el partit alemany, tots els dirigents siguen polítics filosòficament formats (ben al contrari), no obstant això, les controvèrsies, les lluites, els errors i les decepcions han polit dialècticament el pensament col·lectiu del partit. Aquesta saviesa, acumulada en un cert sentit espontàniament, suposa molt sovint l’elaboració de nous mètodes polítics, però preserva alhora el partit de l’aplicació de procediments tàctics que representen una “violació” de les seues tradicions de partit.

El nostre partit, des de fa més o menys un any, es troba en un període d’estagnació. La pregunta “què fer?” es planteja a tots els camarades que reflexionen. Per a tots aquells als que aquest problema els preocupa, els és clar que les causes de l’estagnació són força profundes, que el partit ha de superar una mena de mal orgànic. Però la pregunta “què fer?” no pot ésser contestada per “la raó absoluta”. Només pot ésser plantejada i resolta en una perspectiva històrica determinada. Que representem? Què hem heretat del passat? Quins són els elements que, en aquesta herència, exerceixen un paper d’obstacles? Cal respondre a aquestes preguntes. Però açò significa que abans de resoldre les qüestions del nostre futur immediat és necessari fer una ullada retrospectiva sobre el passat recent: el període de l’“economicisme” i de l’antiga Iskra.

L’evolució de la intel·liguèntsia “marxista”

“Economicisme”, “crítica”, “idealisme”, “socialisme-revolucionarisme”

Els “economistes” es trobaven en presència d’un proletariat políticament verge, cosa que determinà la seua metodologia política simplificada. Els partits socialistes occidentals hagueren d’alliberar el proletariat de la seua subjecció política a l’ala esquerra de la burgesia sota la direcció de la qual havien ja combatut més d’una vegada: totes les tasques polítiques lligades a semblant situació no existirien en absolut, tanmateix, per als nostres “economistes”. Quan l’ala revolucionària de la nostra burgesia perdé, davall la influència de la completa descomposició històrica de la ideologia purament democràtica, la capacitat de respondre a la fatídica pregunta: què fer ara?, en aqueix moment es veié obligada, donada la situació històrica de Rússia, a adoptar el socialisme com a punt de partida en la lluita democràtica. Però, precisament a causa que el socialisme havia absorbit tots els elements de la democràcia revolucionària, havia perdut la possibilitat d’oposar-se a aquests elements i desenrotllar, així, la seua naturalesa política pròpiament dita. L’absència de competència amb la burgesia radical en l’esforç por influenciar el proletariat permeté, durant un cert temps, acontentar-se amb els mètodes tàctics més grollers i engendrà idees deformades i simplificades sobre les perspectives del desenvolupament polític de la classe obrera a la qual s’oposà la noció d’“una sola i única massa reaccionària”. Segons aquests punts de vista, la classe obrera havia de desenrotllar-se gradualment, metòdicament, amb una matemàtica regularitat, dia rere dia, des del simple a allò complex, i partint de la reivindicació de l’aigua bullent llista per al te per a arribar a la de la transferència de totes les fàbriques a les mans dels productors.

Un sistema d’idees tan simplificadores, a què li corresponia una tàctica adient, era incapaç de consolidar la consciència de classe, tant entre la intel·liguèntsia marxista com entre els elements revolucionaris del proletariat. Semblant sistema era incapaç de subministrar-los els mitjans per a resistir la pressió política de la democràcia radical. I si hagués existit, a principis de segle durant el renaixement, un moviment radical-democràtic ple d’iniciativa en competència amb la socialdemocràcia, aquell hauria tingut totes les possibilitats per a desarmar el nostre partit. És un fet, una evidència sobre la qual més d’una vegada s’ha cridat l’atenció. No obstant això, és innegable també un segon fet. Una organització radical-burgesa no pot sorgir de colp sinó és per mitjà d’una inspiració revolucionària. Per a estar armada en el moment crític, hauria calgut que s’hagués armat durant el període precedent: però açò no podia fer-ho sinó lluitant directament o indirecta contra la socialdemocràcia. L’existència d’un partit revolucionari-burgès, influenciant paral·lelament la intel·liguèntsia i el proletariat (o, almenys, esforçant-se a fer-ho) és, precisament, allò que hauria fet impossible tota simplificació de les tasques del partit socialista, simplificació que fou el tret fonamental de l’“economicisme”. Si el marxisme rus no hagués hagut de treballar sobre un proletariat verge políticament, sobre el qual ningú havia emès cap pretensió, no hauria pogut resoldre tan fàcilment la qüestió reivindicant aquest erm, sense cap altra forma de procés, com el seu domini; hauria hagut de demostrar més, i demostrar políticament; hauria hagut de demostrar que aquest era, efectivament, el seu domini: s’hauria vist obligat, per la lògica de la competència política, a oposar la seua política de classe, socialista, a la política democràtica.

Des d’aquest punt de vista, la història ha facilitat molt els primers passos del nostre partit. Però com res es dóna gratuïtament, la mateixa “facilitat” de les nostres primeres conquestes s’ha traduït en la seua fragilitat política.  Els “economistes” han engendrat ells mateixos, a causa de la seua pràctica política, els seus adversaris polítics; no obstant això, a conseqüència del que acabem d’exposar més amunt, no feren el més mínim esforç per a posar en guàrdia les masses contra ells. Fins i tot més, no cregueren ni en la possibilitat de la seua aparició. No obstant això, aquests es manifestaren. Per molt primitius que hagen pogut ésser els mètodes tàctics dels “economistes”, per molt poc suficient que haja pogut ésser la seua acció per a oposar les masses proletàries a l’estat, sota tots els seus aspectes (és a dir, tots els seus aspectes de classe així com els seus aspectes “per damunt de les classes”), s’ha revelat, no obstant això, com un potent mitjà per a menar les masses a enfrontar-se a la mateixa dominació, en tant que aparell colossal de repressió policial. Despertant àmplies capes del proletariat, els “economistes” les han convertit en la principal reserva d’energia revolucionària.

Aquest fet no podia deixar de provocar tota una sèrie de conseqüències. La “societat” burgesa està lligada políticament a les masses revolucionàries per la intel·liguèntsia revolucionària, la seua capa més sensible. Aquesta capa és el baròmetre que mesura el despertar polític del “poble”. I l’onada dels moviments estudiantils mai s’elevà tant. En la seua cresta aparegueren algunes figures heroiques i audaces en les que la societat, presa d’un sentiment ambigu d’aflicció i orgull, reconegué als seus propis fills. El moviment democràtic es posà en marxa, i, en successives onades d’esquerra a dreta, es vessà al riu polític. L’ala dreta de la democràcia revelà, immediatament, sobre què es recolzava: sobre els elements influents de l’oposició en els zemstvos. En la part alta de l’onada de la intel·liguèntsia dels zemstvos aparegué també una figura que, no obstant això, no tenia res d’heroica. La societat tingué, envers ella, un sentiment ambivalent, compost d’autosatisfacció (heus aquí el nostre home!) i, alhora, de la desconfiança congènita de taverners.

Aquest procés polític que permetia a alguns superar-se, a un sota les potències de Schlüsselburg, a un altre en els plàcids i provincials carrers d’Stuttgart (“lluny del radi d’acció de la policia i de la censura tsaristes”), aquest procés no fou realitzat, ben entès, mecànicament sinó que exigí i engendrà tota una sèrie d’evolucions ideològiques en i mitjançant les quals es definiren, prengueren forma i es consolidaren els agrupaments polítics de la intel·liguèntsia afectada. Aquest canvi nerviós en les doctrines filosòfiques i en les concepcions teòriques, que hom pogué constatar en la intel·liguèntsia russa durant els últims tres lustres, està sotmès a la lògica general del pensament i del coneixement humans. No obstant això, aquesta lògica es doblega en una altra, molt menys elegant i ajustada, força més dominadora i intransigent, la lògica de l’interès polític. Aquesta última sotmet la primera i li imposa la seua voluntat i la seua llei.

El punt de partida del despertar ideològic d’àmplies capes de la intel·liguèntsia, després de la letargia dels anys vuitanta, estigué marcat per la introducció de la idea del “materialisme econòmic” en la nostra literatura legal. Arribà el marxisme, adquirí carta de naturalesa i s’apoderà d’un ampli territori sobre el qual no tenia, en els fons, certament, cap dret històric. Però finalment el marxisme, com a instrument irreemplaçable de lluita contra un populisme esdevingut totalment reaccionari i com a justificació teòrica global de la seua tendència  natural a l’europeïtzació de la vida social russa, la intel·liguèntsia, i en particular la seua ala dreta (cada vegada més forta), s’alliberà, primer tímidament i després cada vegada amb més seguretat, de les conclusions revolucionàries-proletàries del marxisme. Hom veié aparèixer aquest “autoalliberament” sota la forma d’un “reexamen implacable del dogma”, i de la de la “polvorització del marxisme”, segons la maliciosa expressió de Mikhailovski. Però aquest procés efectiu de “polvorització”, pensen el que pensen els idealistes de les escoles positivistes o “metafísiques”, fou determinat, de fet, no per la incapacitat teòrica d’aqueixa doctrina sinó per raons d’ordre social que només el marxisme pot explicitar.

Ja hem dit més amunt que el nostre partit, després d’haver absorbit tots els elements actius del moviment democràtic, es privà, així, de la possibilitat d’oposar-s’hi, el que predeterminà per un llarg període el seu primitivisme. Però “expulsa allò natural, tornarà al galop”: aquesta delimitació entre elements proletaris i elements burgesos-democràtics, que hauria d’haver-hi “concentrat” l’energia de classe del moviment socialista, començà a desenvolupar-se en el marc d’una sola doctrina general: el marxisme vulgar. D’altra banda, no foren els elements socialistes que començaren a separar-se dels elements democràtics-burgesos sinó que, tot i que semble impossible, foren aquests últims que, davall la consigna de “crítica”, es posaren a depurar la seua consciència de tots els elements de classe del marxisme. La doctrina revolucionària perdé el seu tall de classe. Aquest fou sistemàticament, semiinstintivament, semiconscientement, llimat per un doctrinarisme socialista, ja siga en el marc formal del marxisme, ja en la seua “crítica” oberta quan aquest marc esdevingué, al seu torn, massa estret.

Hem dit que el marxisme s’apoderà d’elements de la societat sobre els quals, en els fons, no tenia cap pretensió de fer-ho; però açò era cert? No serà més bé que aquests elements s’apoderaren del marxisme per al servei dels seus objectius conjunturals? Avui en dia no cal demostrar una gran perspicàcia política per a respondre a aquest interrogant. El que significava realment el marxisme per als objectius del moviment democràtic rus ens ho mostren, clarament, els nostres “idealistes” d’ara, els “crítics” d’ahir i “marxistes” despús-ahir. El Senyor P. G. [Struve], un dels autors de Problemes de l’idealisme, reconeix al marxisme el mèrit d’haver “fornit un programa popular nou, clar i pràctic”. El mateix autor, en la pàgina anterior, declara que “el socialisme, en tant que tal, no podia (en els temps de Txernitxevski) i no pot fornir un programa popular clar”. Amb altres paraules, només se li reconeixen mèrits al marxisme en la mesura que no és socialisme. Però, què representa el marxisme menys el socialisme?

El senyor P. G. respon de seguida: “l’enorme mèrit [ressaltat per l’autor] del marxisme rus” és “demostrar científicament la necessitat històrica del capitalisme a Rússia”, és a dir, de “justificar-lo en tant que necessitat històrica”. Dit altrament, el marxisme alliberà la consciència de la intel·liguèntsia del deure de protegir a qui fos i del que fos del capitalisme; el marxisme li ha permès batre’s per l’europeïtzació de l’estructura social; el marxisme ha subministrat a la intel·liguèntsia les bases teòriques de la seua lluita a favor de l’emancipació política. Aquí rau tot el seu “mèrit”. Es comprèn, doncs, la següent afirmació (a primera vista monstruosa) de l’autor sobre Struve (al qual, dit siga de pas, li mostra una admiració indecent): Struve, “abandonant el positivisme, ha abandonat, per això mateix, el marxisme des del punt de vista filosòfic” (ressaltat per l’autor). Des del punt de vista filosòfic només? Sí, perquè “els resultats científicament determinats del marxisme i les precioses conquestes del seu programa popular no són danyats per un gir metafísic” [=de Struve]. Així, doncs, el director d’Osvoboxdenie resulta ésser un “marxista” en el sentit polític del terme. El mateix val per a M. Bulgakov. Aquest rebutja, fins i tot, la “doctrina social filosòfica del marxisme” i parteix “de fonaments filosòfics completament diferents”: però ell també roman fidel al marxisme “en tot allò que concerneix les qüestions fonamentals de la política social concreta”. (Bulgakov,  Del marxisme a l’idealisme, pàgina 315)

En realitat, el Senyor P.G. dóna una idea grollera i no obstant això reveladora de la relació que lligava el marxisme amb la intel·liguèntsia russa dels anys 90. Avui en dia, quan ja s’han extingit molts focs i caigut moltes fulles, el Senyor P.G. es pot plantejar, en nom del seu passat, la qüestió del valor del marxisme, amb l’evident intenció de fer apologia burgesa: la significació del marxisme seria la justificació del capitalisme. En un altre temps, en la primera meitat dels anys 90, el marxisme representava per a la intel·liguèntsia, i fins i tot per al senyor P.G., quelcom diferent de la simple justificació de l’explotació capitalista. Si el senyor P. G. és culpable d’haver tractat de forma desimbolta el seu propi passat, que conté fins i tot alguns elements de “romanticisme”, això no li impedeix donar una resposta indubtablement justa a la pregunta següent: quins mèrits li valgueren al marxisme per a la seua admissió en la majoria dels salons literaris? Fou perquè, com acabem de veure-ho, subministrà tot un “programa popular”, desproveït de tot socialisme.

Està clar que gent que mantenien apreciacions d’aquesta mena sobre el marxisme no foren en absolut marxistes, foren (i segueixen essent-ho) els paràsits filosòfics d’un aspecte del marxisme que han aïllat i separat de la seua totalitat, la “justificació” teòrica per les lleis intrínseques del desenvolupament social de tota forma determinada de les relacions socials. Semblant “justificació”, mecànicament separada del context de la concepció dialèctica del món, pot “sancionar” conclusions extremadament conservadores; però en la concepció marxista real, no falsificada, aquesta “justificació” està enterament subordinada a l’aspecte revolucionari de la dialèctica materialista; tota forma de relacions socials engendra, ella mateixa, les seues pròpies contradiccions i finalment esdevé la seua pròpia víctima. La “crítica” havia de privar al marxisme, doncs, d’aquest segon aspecte, inherent a la seua doctrina. A més, com la depuració del marxisme de tots els seus vestigis “no científics” (és a dir, revolucionaris) força aviat prengué la forma de la lluita contra els marxistes revolucionaris, tot el marxisme perdé, per al Senyor P.G., ràpidament la seua força d’atracció: esdevingué una doctrina estrangera.

Heus aquí davall que eloqüents paraules és pintat, per un dels què l’han viscut, aquest moment: “Sentia així enfonsar-se el sòl sota els meus peus a poc a poc. De l’edifici que, encara ahir, semblava tan harmoniós i sencer, no en quedaven més que alguns murs. Naturalment, determinades reivindicacions d’ordre social [ja sabem quines], que la mateixa realitat designa, serven el seu valor pràctic, fins i tot fora de qualsevol teoria. No obstant això,  qui reflexiona tendeix naturalment a concebre sistemàticament aquestes reivindicacions absurdes i a captar-les intel·lectualment com a unitat d’ideal i de concepció del món. I aquesta unitat, que representava antany el marxisme, està ara perduda.” (Bulgakov: Del marxisme a l’idealisme, prefaci, pàgina XIII). El nostre embrutapapers pensa que als nostres ulls de marxista “tot açò es redueix al fet que alguns brots il·legítims del marxisme han capitulat, per tal o qual consideració (d’ordre essencialment pràctica), davant l’ombra de l’idealisme en profit d’un plàcid domicili en què ressonen suaus sonoritats i pregàries”. (Del marxisme a l’idealisme, prefaci, pàgines V i VI)

Tot açò no són més que ximpleries. En l’“explicació” (o l’acusació) que, en nom dels marxistes, formula el Senyor Bulgakov contra si mateix, les motivacions de psicologia col·lectiva són reemplaçades per motivacions “pràctiques” individuals i l’explicació materialista per un judici ètic; i a l’idealisme com a credo d’àmplies capes de la intel·liguèntsia, s’hi adjunten les figures dels senyors Bulgakov i Berdiaev, que, “per consideracions d’ordre pràctic” s’allunyen cap aqueixos plàcids domicilis en què ressonen suaus sonoritats i pregàries. Les “raons” essencialment personals, pràctiques o “religioses”, que fan que tal o qual dirigent de l’idealisme s’haja allunyat de determinades posicions, aquesta qüestió és competència dels biògrafs, suposant que els dirigents de l’“idealisme” siguen capaços d’interessar-los. Al contrari, la qüestió de saber quines condicions socials i polítiques han produït el segon pla psicològic que ha comportat el “canvi de vincle ideològic” d’“alguns rebrots il·legítims del marxisme”, aquesta qüestió és, indiscutiblement, competència del materialisme històric i només pot ésser resolta per ell.

Ja hem dit que la doctrina del proletariat, el marxisme, produí un efecte no esperat pels seus creadors: li donà al moviment democràtic rus el dret moral d’anar, amb el cor pur i el front alt, a “l’escola del capitalisme”: després que aquest s’endinsà en el camí de la “crítica”, la consciència de la nostra intel·liguèntsia democràtica, que fou despertada a la vida política pel proletariat, fou purificada de tot respecte envers la doctrina sociològica en general i el socialisme científic en particular (consciència a què el marxisme havia estat inoculat com a instrument de lluita contra el populisme reaccionari).

L’únic parasitisme ideològic, davall la forma d’una llastimosa crítica del marxisme, doctrina d’una altra classe social, no pot per si sol assegurar l’existència d’àmplies capes del moviment democràtic en el període d’ascens de l’oposició, quan aquest es prepara per a desplegar el major entusiasme polític del que siga capaç. Acabem d’escoltar dir al Senyor Bulgakov que “qui reflexiona tendeix naturalment a concebre sistemàticament aquestes reivindicacions absurdes i a captar-les intel·lectualment com a unitat d’ideal i de concepció del món”. El liberal “que reflexiona”, després d’haver dit adéu al marxisme, “tendeix naturalment” a construir-se un nou temple en què pot, sense ésser molestat, adorar el seu Déu. Però la construcció d’aquest temple filosòfic amb les pedres del pensament realista era quelcom absolutament impossible per al Senyor Bulgakov i per a aquells que seguien la mateixa evolució que ell: perquè les tradicions russes del pensament realista es recolzaven inevitablement sobre el marxisme. Aquest fet estava terriblement clar per a aquells que ja tenien en el seu actiu la lluita contra el “subjectivisme” sociològic i el populisme. Girar-se vers el “realisme” filosòfic significava retrobar aquest marxisme que s’acaba de depurar tan conscienciosament, tan penosament, de tot allò que contenia de “no científic” (fins al punt que ja no en quedava res). Rebutjar el marxisme era rebutjar les tradicions del pensament realista en general.

Els ideòlegs del liberalisme rus, passats fugitivament per l’escola del marxisme i “destrossats” teòricament per ell, es veieren obligats a cercar un refugi espiritual en els núvols de la metafísica idealista i, per a reprendre l’expressió de Feuerbach, fins i tot “a l’asil de la teologia”.

El liberal “que reflexiona” tendeix naturalment a concebre sistemàticament les “reivindicacions absurdes” del moviment democràtic. Però el seu instint de classe l’allunya del punt de vista històric i social ja que aquest està monopolitzat pel marxisme, etapa suprema del pensament sociològic. El marxisme ha transformat el punt de vista històric i social en un punt de vista de classe i “comprèn”, així, les “reivindicacions absurdes” com a productes d’interessos de classe. Per al liberal o el “demòcrata que reflexiona”, adoptar  tal punt de vista hauria significat el suïcidi polític: en efecte, s’haurien convertit, als seus propis ulls, en els representants de les classes dominants. Per això hagueren de cercar, necessàriament, les crosses teòriques a l’exterior del procés històric i de les seues realitats de classe: hagueren de girar-se vers un món suprahistòric. Del “Ésser” canviant i empíricament perceptible hagueren de cridar a la “Necessitat” immutable i permanent. Hom recorregué a l’imperatiu categòric de la moral per a “concebre sistemàticament”, i exposar des d’un punt de vista filosòfic, aquestes mateixes reivindicacions absurdes que Osvoboxdenie d’Stuttgart s’encarregà de formular. Tant objectivament com subjectivament, era absolutament necessari, per als ideòlegs del liberalisme, presentar el seu programa no com la vulgar plataforma d’una burgesia “progressista” sinó com l’expressió de lleis eternes de la moral; ara bé, hem vist com l’idealisme, per a respondre a aquesta necessitat absoluta, no abandona la posició suprahistòrica dels problemes sinó que exposa, amb l’ajuda de miserables sil·logismes, que “el principi formal de la moral elimina també tant el conservadorisme ètic com la utopia ètica de la perfecció sobre la terra. Condemna […] la mateixa idea de la possibilitat d’una harmonia universal dels interessos i forces que s’assolirien mitjançant la realització efectiva d’aquest ideal” (pàgina 288). Més breument fins i tot: l’imperatiu categòric, en tant que principi director de la política, “elimina” el conservadorisme intransigent i “aprova” el liberalisme. I el Senyor Bulgakov, en la seua lògica, té completament raó a dir: “Aquest principi és suficient per a fornir una base a les aspiracions alliberadores del nostre temps”. (Del marxisme a l’idealisme, prefaci, pàgina XXI)

La posició queda fixada així: “Els drets imprescriptibles de l’Home i del Ciutadà”, col·locats sota la protecció directa de l’imperatiu categòric, han de servir d’ara en davant de fonament a un combat entaulat en dos fronts: avui en dia contra la policia tsarista, demà contra el proletariat; avui en dia contra l’absolutisme, demà contra el socialisme.

Des del mateix moment en què l’ala liberal de la intel·liguèntsia s’esforçava a atrinxerar-se a les ciutadelles de la metafísica, elements intermedis d’aquesta intel·liguèntsia, alliberats per la mateixa “crítica”, decidiren que d’ara en avant tot estava permès! La democràcia revolucionària francesa no celebrà amb tant de goig la festa de deessa Raó com ho ha fet la nostra intel·liguèntsia “socialista-revolucionària” amb la seua festa d’alliberament de totes les seues obligacions envers la raó teòrica. És suficient de llegir El Missatger de la revolució russa, òrgan del socialisme llibertari: una espècie de Decameró “socialista-revolucionari”, una recopilació de novetats, artísticament inferiors a les de Boccaccio, però que, paral·lelament, encarnen la revolta burgesa, la vehement protesta de la “carn” burgesa en el seu despertar contra les cadenes tiràniques que l’Església “ortodoxa” dominant l’imposà sense apel·lació durant tot un període.

En una atmosfera alliberada per la “crítica” del pes intel·lectual del marxisme, àmplies capes de la intel·liguèntsia se sentiren independents de tot “dogma” rigorós, després de la seua entrada en l’esfera de la lluita revolucionària. Però aquestes capes encarnades pels “socialistes-revolucionaris” no rebutjaren el marxisme en el seu conjunt. Tal rebuig els hauria imposat obligacions massa importants. S’acontentaren d’explotar-lo, com uns saltejadors, per a justificar tal o qual acte d’aventurerisme polític.  L’actitud  dels “socialistes-revolucionaris” cap al marxisme no és més que el reflex (en el pla teòric) de la seua actitud envers el proletariat. No li reconeixen la qualitat de força política autònoma, sense girar-li l’esquena malgrat això: es posaren d’acord per a explotar-lo políticament[2].

Tot el que Europa ha infantat enmig del dolor, tot allò que ha parit socialment i política, se l’ha apropiat sense cap esforç la intel·liguèntsia russa a través dels llibres i diaris, però, ai!, al primer canvi de circumstàncies se n’ha alliberat amb la mateixa facilitat. Li ha bastat de sentir la seua pròpia força revolucionària i de tenir-ne consciència, o almenys el pressentiment, de la seua importància política futura per a palesar, immediatament, la seua facultat de regressió ideològica, completament imprevista per als marxistes dels anys 90; regressió que pren la forma d’un populisme emmascarat de subjectivisme històric i de metafísica idealista. Les falanges “marxistes” disminuïren cada vegada més. El títol d’“exmarxista”, “ exsocialdemòcrata” esdevingué, d’un sol colp, una entrada per a les “millors cases”, del “bordell” literari i ningú s’adonà, a excepció d’un grup relativament restringit, que aquest “títol” no designava una altra cosa més que la deserció dels que havien passat de l’exèrcit del proletariat al camp de l’enemic. Tal canvi de camp només pot ésser propi d’un renegat polític.

Aquest fou el moment en què els nostres companys d’ahir tancaren apressadament les seues maletes com si temeren perdre el tren; la majoria dels militants del partit, sacrificats en cos i ànima a la causa del proletariat, eren incapaços de comprendre el significat polític del canvi en la intel·liguèntsia que s’estava produint davant els seus ulls. Els socialdemòcrates “economistes” no li concedien un gran valor al marxisme: per això se’n servien poc com a instrument polític. Del marxisme havien pres dues o tres tesis simplificades que sancionaven, segons ells, la seua tàctica victoriosa; es comportaren respecte al marxisme, pres en la seua totalitat, amb una indiferència equivalent al suïcidi. Més fins i tot, ells mateixos eren molt receptius a la “crítica” burgesa. El partit no coneixia “atmosfera teòrica” i els pràctics de l’“economicisme” estaven saturats per la viciada atmosfera del periodisme legal, amb el seu “marxisme” apologètic de la burgesia, i la seua “crítica”. Aquest fou, en conjunt, el trist període de la fugida massiva de la intel·liguèntsia del marxisme, mentre que, en segon pla, les masses proletàries es posaven en moviment. D’un fet elemental i evident, el partit socialdemòcrata en féu una qüestió molt complicada.

En tant que qüestió complicada, precisament, és que tracta Iskra la qüestió del nostre partit.

“En nom del marxisme”

El període d’Iskra

I Déu digué: “Que es faça la llum”, i s’hi féu la llum. Separà el cel de la terra, el dia de la nit, la democràcia burgesa de la democràcia proletària. El caos primitiu desaparegué i s’instaurà el regne de la política socialdemòcrata revolucionària. Semblant seria en llenguatge biblíc l’estil de les declaracions i crides d’aprovació dels comitès d’Iskra, el caràcter fonamental de les quals és l’absència de qualsevol perspectiva històrica. Iskra no ha escollit les seues tasques “arbitràriament”. Li han estat imposades per les condicions del moment, tal com les hem caracteritzades més amunt. Els “economistes” havien despertat noves forces però foren incapaços de dominar-les. Havien impulsat un moviment de masses però feren malament el treball en no conferir-li un caràcter de classe sense equívocs. A través del moviment obrer havien despertat la intel·liguèntsia democràtica; no obstant això, no la sotmeteren al seu control; al contrari, capitularen davant ella quan desencadenà una campanya teòrica contra els principis de la política de classe autònoma del proletariat.

Aquests dos fets determinaren les tasques fonamentals de tot el període d’Iskra. Particularment el segon (el ràpid creixement del moviment democràtic) marcà indeleblement el caràcter del nostre primer diari polític.

En la mesura que es tenia fe en les capacitats polítiques de la socialdemocràcia, era absolutament necessari pressionar activament cap a la “diferenciació” política de la intel·liguèntsia democràtica, a fi de conquerir, en nom del marxisme, el nombre més gran possible de partidaris conscients de la classe obrera. “En nom del marxisme!”, és l’eslògan que ha dominat tot aquest període, i la intel·liguèntsia revolucionària s’hi ha agrupat en torn d’ell; aquest eslògan esdevingué tan terrible com antany Slovo i Dielo “paraula i acte”.

Iskra no ha realitzat miracles. No ha separat el cel de la terra, ni la terra del mar. Però, recolzant-se en Zaria, que recuperà de nou el marxisme, Iskra contribuí enormement a la diferenciació política davant la intel·liguèntsia democràtica. El període “economista” fou el de la lluita directa i exclusiva per guanyar la influència sobre les masses proletàries; una lluita no contra els altres partits democràtics sinó contra la incultura del mateix proletariat i contra la barbàrie de les condicions polítiques russes. El període d’Iskra fou, en el seu significat polític objectiu, el període de la lluita per la influència sobre la intel·liguèntsia revolucionària, amb, en segon pla, un proletariat compromès en el combat democràtic. En aquesta diferència fonamental rau la “justificació” històrica dels dos darrers períodes de la vida del nostre partit. Aquesta diferència, és a dir el sentit de tot el període d’Iskra, és la que ha d’entendre, abans que res, qui vullga comprendre, tot i que només siga aproximadament, el problema de les actuals divergències a l’interior del nostre partit.

El període d’Iskra fou el període de la lluita per a influenciar la intel·liguèntsia. Iskra proclamà que “és indispensable diferenciar-se”. I es delimità i es diferencià. Això no significa que Iskra haja elaborat mètodes tàctics per a la diferenciació immediata del proletariat i de la burgesia (des d’aquest punt de vista Iskra féu ben poca cosa); no, aplicà els fonaments teòrics del marxisme (reprès per Zaria) per a “delimitar”, a l’interior de la intel·liguèntsia democràtica, els partidaris principistes del proletariat dels “partidaris” potencials de la burgesia. “Cal delimitar-s’hi”. Ben entès, açò significava, “al capdavall”, l’autodeterminació política del proletariat sota la forma d’una política autònoma de classe. Però aquest “objectiu final” només existia subjectivament; donar-li vida, tal és la tasca del nou i ric període, del que s’albira ja la llum per damunt del nostre partit. La missió de l’antiga Iskra, per contra, missió que complí efectivament, consistia a retenir tots els elements de la intel·liguèntsia democràtica que no estaven encara definitivament perduts per a la “idea del quart estat”, utilitzant-hi el tall de la doctrina marxista.

Ací hem de fer un aclariment. Considerem ací com complida la missió d’Iskra. Quan parlem d’Iskra no ens referim a Iskra tal com aquesta fou prevista, tal com començà, sinó que la considerem tal com esdevingué. Subjectivament, Iskra s’havia fixat objectius molt amplis: abans que res elevar el moviment obrer espontani al nivell de moviment polític, després dirigir (en nom del proletariat, de la classe alliberadora) “tots aquells als qui els és cara la paraula llibertat!” (número 3). Un diari polític devia, en tant que diari socialdemòcrata, servir de far al proletariat revolucionari i, en tant que diari demòcrata, de brúixola a la democràcia combatent. Però açò es verificà més tard, és impossible assolir, per mitjans literaris, resultats polítics que no es corresponen amb les relacions recíproques de les forces polítiques. La socialdemocràcia no podia batre’s en compte dels obrers, ni un diari socialdemòcrata en compte de la socialdemocràcia. Si aquesta, tenint en compte la seua influència sobre les masses proletàries, tenint en compte el seu grau d’energia i l’eficàcia de la seua acció política, és incapaç de conquerir un lloc decisiu en la lluita democràtica, en va s’esforçarà un diari socialdemòcrata en arrossegar a remolc seu tot el moviment democràtic, només en nom de la classe alliberadora. La història no permet “substitucions”.

El moviment democràtic no es deixa encadenar per mitjans purament literaris ja que aquesta activitat és, precisament, el domini en què la intel·liguèntsia és més forta i, per tant, més independent. Editar dos diaris com Osvoboxdenie i Revoliutsionaia Rossia segons l’exemple viu d’Iskra i eliminar, així, tota obligació, fins i tot conjuntural, envers el partit del proletariat, açò fou assumpte d’un any o dos.

En la mesura que el moviment democràtic es dotà de la seua ferramenta “ideològica”, l’endarreriment polític del proletariat s’expressà en el fet que el seu propi partit corria el risc llavors de dissoldre’s, si no enterament, almenys sí en bona part, en el moviment democràtic. Iskra, en voler mantenir-se fidel a la causa del proletariat, es veié forçada a deixar d’agrupar el moviment democràtic “en nom del proletariat”  i a separar-se d’aquell “en nom del marxisme”. Ho volgués o no, es veié obligada a consagrar la major part del seu treball a la “delimitació” que només Zaria devia, primitivament, realitzar. Iskra volia ésser, en el seu disseny original,  la direcció de la lluita democràtica general comú, davall l’hegemonia del partit del proletariat, però es transformà, en realitat, en un òrgan d’autodefensa de la intel·liguèntsia socialdemòcrata, en nom de la seua tasca objectiva que era arrossegar el proletariat al combat democràtic general darrere de la seua bandera. Aquest gir realitzat a mitges espontàniament, li conferí al diari aquesta fisonomia bel·licosa i “furiosament polèmica” en què hom pensa tan sols en pronunciar el nom d’Iskra. En el seu número 35, Iskra, a través d’un excel·lent article del camarada Starover, establí el balanç dels canvis objectius operats, sota la influència dels quals es formà la fisonomia particular del diari. “El viratge que s’ha produït en els dirigents del moviment democràtic [diu Starover] és un fet consumat. La idea que el proletariat havia de dirigir la lluita alliberadora ha estat reemplaçada per una altra que només atribueix al proletariat un lloc subordinat.” (Sobre la democràcia amb dos caps).

La crítica de l’“economicisme”, dels prejudicis populistes, terroristes, nacionalistes, es porta la part del lleó en el treball  d’Iskra. Iskra, com ja s’ha dit, no era un diari polític sinó polèmic. Hom l’ha acusat de batre’s no tant contra l’autocràcia com contra les altres fraccions del moviment revolucionari.  Inevitablement s’hi dedueix de semblant reprotxe, si s’és conseqüent amb un mateix, que Iskra no havia de propagar idees polítiques que no fossen comuns al moviment democràtic en el seu conjunt; dit altrament: que era convenient dissoldre la idea de classe en la ideologia democràtica. Per als socialdemòcrates, açò hauria significat l’abandó de tota perspectiva pròpia. Iskra, per sort per al partit, no ho ha fet. Al contrari, ha consagrat el màxim d’atenció a les “divergències d’opinió fraccionals a l’interior de la intel·liguèntsia”. Lluitant contra el populisme, el terrorisme i el nacionalisme, Iskra ha mostrat a la intel·liguèntsia el camí de la lluita pels interessos històrics del proletariat. Allò que incumbia directament a Iskra no era la tasca de delimitar políticament el proletariat, sinó la d’aclarir la consciència de la intel·liguèntsia sobre els interessos històrics d’aquesta classe.

Quan Lassalle menava una aferrissada lluita contra els “progressistes” es batia directament per la influència entre els obrers ja compromesos en el combat democràtic, i entre els quals els “progressistes” tenien els seus partidaris organitzats. Però nosaltres, quan ens batem contra el populisme o l’idealisme allò que tenim en el punt de mira immediatament no són els obrers, sinó la intel·liguèntsia que la primera cosa que farà serà allunyar-se de nosaltres per a anar als obrers amb el seu populisme petit burgès o el seu liberalisme burgès. Iskra no ha portat davant el tribunal polític del proletariat els “socialistes-revolucionaris”, com ho féu Lassalle amb els “progressistes” (i els nostres comitès ho han fet en una mesura insignificant), només ha aixecat davant ells una condemna teòrica des del punt de vista dels interessos de classe del proletariat, i, només en aquest sentit, indirectament, en nom del proletariat. Iskra no impulsava el proletariat a enfrontar-se obertament al conjunt del medi burgès; no feia més que reclutar entre la intel·liguèntsia als partidaris del principi de tal projecte. No elaborava les normes tàctiques d’una política autònoma del proletariat (per menys que tals formes tàctiques foren concebibles en les condicions sociohistòriques russes); no féu més que mostrar a la intel·liguèntsia revolucionària la necessitat de semblant política autònoma.

Si tal o qual altre adversari puntós s’esforça a demostrar atentament que l’antiga Iskra cometé tot un seguit de faltes de caràcter teòric, que haurien llençat a perdre, en la flor de l’edat, una “generació” sencera de socialdemòcrates i que si aqueixes errors hagueren estat corregits, d’acord amb els seus arguments, el partit coneixeria ara un puixant ascens, per la nostra banda no podem fer una altra cosa més que arronsar els muscles. No està ací el quid del problema. No resideix en les negligències teòriques (del tipus per exemple de relacions entre “espontaneïtat” i “consciència”); el fons del problema està menys en aquestes qüestions que en el caràcter políticament limitat de la missió imposada a un grup de socialdemòcrates pels interessos de classe del proletariat en un període històric determinat. Concerneix a aquest ràpid i febril procés de translació i reagrupament de la intel·liguèntsia democràtica que dispersa, per dir-ho així, sense deixar rastres tots els elements que fins ara estaven lligats en un tot indiferent per l’aspiració subjectiva d’“ésser i continuar essent [l’instrument conscient] del moviment de classe de les masses obreres organitzades”. 

No és suficient de reconèixer els mèrits històrics d’Iskra, i menys fins i tot d’enumerar totes les seues afirmacions equivocades o ambigües. Cal anar més enllà: és necessari comprendre el caràcter històricament limitat del paper exercit per Iskra. Contribuí molt al procés de diferenciació de la intel·liguèntsia revolucionària; però també posà traves al seu lliure desenvolupament. De forma materialista, ha realitzat la multitud de simpaties teòriques i filosòfiques envers els interessos de classe determinats; i emprant aquest mètode “sectari” de diferenciació és com ha pogut conquerir per a la causa del proletariat una bona part de la intel·liguèntsia; per fi, ha consolidat el seu “botí” a través de les diverses resolucions del II Congrés en matèria de programa, tàctica i organització.

Tot aquest treball, no obstant això, no és més que un preludi al treball realment polític de la socialdemocràcia. En el moment present la qüestió es planteja de la forma següent: quina és la tasca central de nou moviment? ¿És precís continuar la diferenciació (mantenint-la en el marc restringit de la intel·liguèntsia lligada a la socialdemocràcia per un programa comú) o, per contra, cal elaborar mètodes de separació política immediata del proletariat real (i no sols conceptual) de la burgesia (real)?

Nosaltres insistim en la segona resposta. El partit a crear, per al qual l’antiga Iskra ha agrupat els membres dispersos de la intel·liguèntsia, ha de tendir a la resolució immediata d’aquesta tasca, per a nosaltres fonamental, única tasca que pot donar la seua explicació i justificació al treball d’Iskra, però que a penes ha estat prevista per ella i pels pràctics d’aquest període, tasca que consisteix a destacar políticament el proletariat de la burgesia.

És veritat que el partit s’apropa ara per primera vegada al proletariat. Durant els temps de l’“economicisme” el treball estava enterament dirigit al proletariat però, principalment, no era encara un treball polític socialdemòcrata. Durant el període d’Iskra, el treball prengué un caràcter socialdemòcrata però no estava dirigit directament cap al proletariat (en la mesura que ho estava, només tenia un caràcter “primitiu-democràtic” del que parlarem més tard). Només ara, la socialdemocràcia, en tant que socialdemocràcia, es gira vers el proletari en tant que tal.

Definint així la situació actual podem comprendre, per la mateixa forma de plantejar el problema, no sols la possibilitat sinó també la necessitat de les actuals divergències al si del partit. Cada període secreta la seua pròpia rutina i tendeix a imposar les seues pròpies tendències al moviment en el seu conjunt. Els “economistes”, a partir d’una confusió psicològica, identificaren el moviment “professional i sindical” que dirigien amb el moviment socialdemòcrata; igualment, els “iskristes” identificaren força sovint la lluita pel reconeixement principista de la política de classe del proletariat amb la pràctica efectiva d’aquesta política, i aquesta identificació els portà, finalment, a ignorar totalment la seua tasca immediata: és a dir, la realització dels principis polítics de classe del proletariat, admesos, no obstant això, de manera general en els termes corresponents a la política quotidiana. Però tornarem a parlar-ne més endavant[3].

Quan Lenin prengué de Kautsky l’absurda idea de la relació entre l’element “espontani” i l’element “conscient” en el moviment revolucionari del proletariat, no feia una altra cosa més que definir grollerament les tasques de la seua època. Es dirigeix a la intel·liguèntsia que constitueix l’únic públic de Zaria (i també d’Iskra) tenint en compte la complexitat dels problemes plantejats i que podia ésser l’espurna.  Li diu: “En primer lloc anem a insuflar-vos el marxisme, aqueixa argamassa concentrada de la consciència, anem a impregnar-vos de desconfiança envers la democràcia burgesa i, de seguida, al treball, a l’atac contra l’espontaneïtat! Certament és en açò que consisteix precisament la tasca: “unflar” la intel·liguèntsia de marxisme, anem a lligar-la de peus i mans per a impedir-li dispersar-se, trair, atacar  amb desvergonyiment a Marx, comptat i debatut: respirar! Tasca eminentment urgent, d’altra banda, perquè la intel·liguèntsia marxista es fon davant els nostres propis ulls, se’ns escapoleix dels dits... cap als socialistes-revolucionaris i els liberals.

No volem dir, de segur, que Iskra, portada pel seu treball de “diferenciació” de la intel·liguèntsia, hauria arribat a ignorar les seues tasques principistes i mirar de reüll cap a “una altra classe de la població”. En absolut! La intel·liguèntsia darrere de la que corre Iskra era, en primera lloc, el mateix partit. L’instint de conservació política impulsa a la lluita contra la “crítica”, el bernsteinianisme, el terrorisme, el populisme i l’idealisme, totes aqueixes ideologies que aportaven un element de confusió i desagregació en el mateix medi amb què Iskra esperava construir un partit unitari. Entre un petit grup de socialdemòcrates eminents i la classe despertada es trobava la capa de la intel·liguèntsia indecisa, en què no es reconeixia als “seus” en el “caos”. En realitat el nostre diari polític no fou un òrgan dirigint immediatament les lluites polítiques del proletariat sinó una plataforma política principista que servia per a delimitar, a l’interior de la intel·liguèntsia, la part marxista d’aquella que era marxista a mitges i de la que a penes havia estat tocada pel marxisme.

No obstant això cal tenir en compte que Iskra havia rebut de l’època de l’“economicisme” una herència seriosament i extremada preciosa: les masses despertades del proletariat urbà.

Basant-se en aquesta base històrica, la lluita per la influència sobre la intel·liguèntsia era una tasca profundament diferent de la que hagué de complir el Grup de l’Alliberament del Treball als anys 80 i una part dels 90. Aleshores es tractava de demostrar l’inevitable desenvolupament del capitalisme a Rússia i deduir-hi la legitimitat històrica de l’existència d’una socialdemocràcia russa. Per tal de menar endavant aquesta tasca no calia un diari sinó una revista, no Iskra sinó Socialdemocràcia. Els revolucionaris formats a l’escola de Socialdemocràcia esdevingueren propagandistes del socialisme científic. La problemàtica que se li plantejava a Iskra era molt diferent. Havia de formar no propagandistes sinó dirigents polítics per a un moviment de masses ja existent. Aquest objectiu no podia ésser assolit únicament a través de l’exposició teòrica dels mètodes del marxisme sinó a través de la demostració de la seua validesa a partir dels fenòmens “quotidians” de la vida social i política. Però l’exposició d’aquests mètodes, igual que la seua utilització periodística, només serviren totalment i immediatament a un únic objectiu: reforçar i formar políticament la intel·liguèntsia marxista.

No obstant això no hem exhaurit encara tot el contingut històric de l’últim període. Les masses urbanes despertades espontàniament (herència de l’agitació “economista”) determinaven, per la seua mateixa existència, no sols els mètodes de la influència sobre la intel·liguèntsia sinó que exigien, abans que res, que se’ls prestés una atenció directa. “Sense tenir en compte als seus dirigents [escrivia el número 3 d’Iskra] el proletariat s’ha llençat al combat quan s’ha adonat que la part radical de la societat estava presta seriosament a mesurar les seues forces amb el règim […] La socialdemocràcia russa haurà de considerar com a base de la seua activitat pràctica aquesta aspiració evident de les masses obreres a participar activament en la lluita alliberadora entaulada pel conjunt del moviment democràtic rus; haurà de fer-ho si no vol perdre el tren, si no vol abandonar a altres forces polítiques els seus drets a la direcció del moviment proletari.” I la socialdemocràcia russa posà, efectivament, aquesta “aspiració de les masses obreres” en la base de la seua activitat política.

La pràctica del partit es transformà, en un cert sentit, totalment durant el període “iskrista”, però no sols, ben entès, sota l’única influència d’Iskra: al moviment de vagues “professionals” a penes decidit a transgredir els seus límits, el substituí una agitació política sistemàtica en el proletariat per mitjà de “denúncies” polítiques generalitzades. Aquesta diferència era tan brutal que se la pot concebre (i se la va concebre) com una diferència entre el “tradeunionisme” i la política de classe del proletariat. En aquesta perspectiva, la relació entre el treball d’Iskra i el del partit, i, per tant, el paper d’Iskra es presentaven sota un aspecte extremadament simplista: el diari socialdemòcrata revolucionari dirigeix directament la política socialdemòcrata revolucionària del proletariat. Semblant punt de vista és tan fals com ho és de seductor.

Al partit li era absolutament impossible realitzar, en el domini de la pràctica política, totes les tasques proposades per Iskra i Zaria. No es pot fer “entrar en escena” la tàctica socialdemòcrata no importa ni quan ni on. Fins i tot el simple fet de l’existència d’un proletariat no podia ésser suficient. És absolutament necessari qualitativament que capes, si fa o no fa, àmplies del proletariat estiguen compromeses en la política democràtica. Ara bé, semblant proletariat no existia. La socialdemocràcia russa hagué de crear, en primer lloc, aquesta condició de política de classe complint les tasques històriques del moviment democràtic burgès: és a dir, el despertar espontani del proletariat (període “polític”). Els mètodes de l’agitació “econòmica” estaven destinats a despertar els instints revolucionaris elementals que s’havien format espontàniament en la psicologia de classe del proletariat. El mètode de les “denúncies” polítiques havia de servir per a donar a aqueixos instints despertats el caràcter d’una protesta cívica conscient. Per consegüent, per molt diferents un de l’altre que hagen pogut ésser els continguts dels dos períodes precedents, coincidien, no obstant això, en què representaven objectivament el resultat d’un treball burgès-democràtic (complit en nom dels principis del socialisme i menat endavant, subjectivament, per motivacions purament socialistes).

Si els teòrics i publicistes de l’“economicisme” han encongit implacablement la bandera del socialisme, en revenja d’això el grup de Zaria i Iskra és del tot innocent d’aquest pecat contra el Sant Esperit: es fixà a si mateix, igual que a tot el partit, la tasca que és comú a tota la socialdemocràcia internacional: la unificació del moviment obrer i del socialisme (Iskra número 1); ha desenrotllat aquesta qüestió de forma teòrica i polèmica en les seues publicacions i agrupat els seus partidaris al voltant d’aquesta tasca i de la seua comprensió. Però el treball que aquests últims complien al si del proletariat (no sols d’una banda el seu treball sinó, també, el dels seus “adversaris”, perquè tots estaven moguts per les mateixes exigències objectives) esgotant-se completament en la tasca d’alliberar la consciència de les masses obreres “del jou dels prejudicis polítics seculars, de la fe cega en el govern, en la misericòrdia del tsar, i del desconeixement del fet que els proletaris són ciutadans iguals a altres, en una societat que viu del seu treball”. (Número 1). Zaria en el domini de la teoria i Iskra en el domini del periodisme i de la polèmica programàtica, mostraven la relació directa existent entre un “ciutadà igual en dret” i un proletari, i, un vegada establerta aquesta relació, ensenyaven al seu públic la política socialista, però la via política de les masses conscienciades no estava impregnada de la consciència d’aquesta relació; estava completament reblerta per les consignes d’emancipació en general. “Si Iskra m’ha agradat tant [escrivia un obrer de Sant Petersburg] és perquè considera l’obrer com un ciutadà. Açò és molt important!” (Iskra, número 14)

Pretendre que Iskra ha dirigit directament la vida política del proletariat en el sentit d’haver-se nodrit de l’experiència immediata del moviment i haver plantejat respostes immediates a les seues necessitats immediates, açò seria totalment fals. En el treball de “diferenciació” de la intel·liguèntsia, Iskra ha exercit, efectivament, un paper dirigent amb molta raó: estava teòricament armada fins a les dents, i en aquest gènere de lluita l’armament teòric ho és tot. Però aquesta lluita per si mateixa no ho era tot. La teoria proletària del desenvolupament polític no pot reemplaçar un proletariat políticament desenvolupat. Aquesta veritat es palesà no sols en la malaurada temptativa d’Iskra durant el seu primer període per a sotmetre “en nom del proletariat” totes les tendències del moviment democràtic a l’hegemonia socialdemòcrata sinó, també, en la total incapacitat d’Iskra per a fecundar el moviment del proletariat mateix mitjançant l’aportació teòrica que havia introduït en la consciència de la intel·liguèntsia revolucionària.

Iskra certament que ha influenciat, directament o indirecta, aquest renaixement de la pràctica durant els últims tres o quatre anys. Però per a donar únicament directives que han estat avaluades en funció de la pràctica i consignes que la pràctica reprèn, Iskra (considerada abstractament) no té raó d’ésser Iskra; era suficient amb què fos simplement un diari revolucionari. Quant a les idees polítiques complexes que aportava Iskra en tant que “torxa”, valien menys per al moment present que per al futur. Aquestes idees, que no es transformaven directament en pràctica, preparaven, en la consciència dels elements dirigents del partit, les premisses intel·lectuals per a la fixació de les tasques tàctiques de la política revolucionària proletària, sobre la base “material” creada pels esforços de les “generacions” precedents del partit.

Hem dit que per a la reactivació de la pràctica que s’estava operant durant l’últim període, la ideologia revolucionària democràtica era suficient, in abstracto. Però perquè la “inserció” del proletariat en l’esfera “de l’home i del ciutadà” menés a un procés d’autodeterminació del proletariat en tant que classe, era absolutament indispensable crear la carcassa ideològica complexa i vasta del socialisme científic, única carcassa capaç d’oposar-se a les diverses formes de la ideologia democràticoburgesa i de lligar, sense possibilitat de marxa enrere, la causa històrica del proletariat al personal dirigent del moviment, és a dir, als elements provinents de la intel·liguèntsia democràtica.

Alguns exemples particulars però extremadament significatius mostraran com Iskra dirigia de forma desigual la “diferenciació” ideològica de la intel·liguèntsia, i l’autodeterminació política del proletariat. Iskra, d’una implacable severitat envers tota forma de “titubeig” entre els intel·lectuals, retia proves d’una considerable, i força sovint inadmissible, indulgència envers no importa quines declaracions de proletaris despertats a la política. Iskra mantenia silenci gairebé aprovador quan un obrer de Sant Petersburg manifestava la seua extrema alegria a propòsit de la completa desistiment de paraules sobre la plusvàlua (i també, per tant, sobre el socialisme); al mateix temps, feia caure tot el pes de la seu còlera teòrica sobre els socialistes-revolucionaris que s’havien decidit imprevistament a favor d’una definició “molt poc doctrinal” de la classe, com a categoria definida per la distribució i no per la producció. Iskra citava sense miraments els obrers que exigien que se’ls ensenyés, sense més demores, “com marxar a la batalla”; al mateix temps aclaparava amb la seua mordaç ironia “el gir històric” que aconsellava als obrers constituir-se en “batallons d’assalt”. Certament, el crit de guerra: “Constituïu-vos en batallons!” no era més que la resposta abstracta a la pregunta abstracta: “Com marxar a la batalla?”

Això s’explica, abans que res, pel fet que Iskra, en el fons, a conseqüència de la inadequació entre la seua “teoria” i la seua “pràctica”, tenia dos tipus de criteris. Calia lligar, sense tardança, la intel·liguèntsia amb els nusos set vegades nuats de la doctrina socialista; al contrari, el proletari “alliberat de la plusvàlua” i arribat al coneixement dels “drets de l’home i del ciutadà” no era esmentat pel seu nom sinó a fi que, per les seues qualitats revolucionàries, marxés, si se’m permet d’expressar-me així, sobre la cua dels intel·lectuals “seguidistes”.

En el moment present no som només responsables del que ocorrerà en el futur sinó, també en certa manera, del que ha ocorregut en el passat. Del nostre “comportament” passat depenen no sols el destí de la socialdemocràcia russa durant els propers anys sinó, també, el valor del treball en el sentit del socialisme que ha complert fins ara.

Perquè tot el treball precedent no es perda des d’un punt de vista socialista (i, en conseqüència, no sols des del punt de vista revolucionari), cal abans que res que avancem una apreciació sobre les dues principals condicions de la nostra activitat ulterior: per davall, masses despertades políticament i lligades a nosaltres per tradicions amb deu anys d’antiguitat; per dalt, l’absolut respecte al marxisme, en tant que mètode de pensament polític; d’una banda pel temor, per l’altra per raons d’adhesió conscient. Aquests dos elements han d’esdevenir en elements essencials del nostre ulterior treball.

Les crides que s’escolten, d’ací i d’allà, per a “liquidar” purament i simple l’una i l’altra d’aquestes premisses, han d’ésser rebutjats de forma decidida i d’una vegada per sempre, com una temptativa absurda per a abandonar tota aquesta cultura política que hem adquirit al preu de tants esforços i sense la qual seríem tan pobres i estaríem tan nus com Job.

Iskra i Zaria no han fet cap miracle: en història, en efecte, no hi ha miracles. Però tot membre del partit, prou marxista com per a no exigir que els escrits marxistes facen miracles, pot contemplar amb orgull la campanya polèmica del període precedent.

El treball de restaurament del marxisme recobert sota els gravats de la “crítica” fou complert per Zaria i dirigint-la, ben segur, el camarada Plekhanov. Vera Zassulitx ha mostrat a la intel·liguèntsia tot l’idealisme que es trobava en el nostre socialisme materialista rus, ha dirigit sobre els nous ídols de la intel·liguèntsia la seua ironia dolça, però mortal; ha menat la intel·liguèntsia al servei del proletariat. Starover ha guanyat al desclassat intel·lectual dibuixant-li el seu propi retrat, finament idealitzat, a l’estil Marx. Martov, el Dobroliubov d’Iskra, sabé llençar un feix de llum sobre la nostra vida social, tan pobre, tan informe, tan inexpressiva, i llençà un feix de llum tan ben orientat que les estructures polítiques, és a dir de classe, d’aquesta vida social quedaren ressaltades amb una nitidesa esglaiadora. I allí on era necessari decidir, consolidar, lligar, fixar mitjançant un nus escorredor, allí on calia impedir les “fluctuacions”, ha estat el camarada Lenin qui ha intervingut de forma resolta i talentosa.

I el camarada Axelrod? Preguntareu. Heus aquí una qüestió força interessant: durant tot aquest període, el camarada Axelrod no ha exercit un paper actiu, perquè no era el seu període. Fidel i perspicaç guardià dels interessos del moviment proletari, ha estat el primer a fer sonar l’alarma al llindar del període que Iskra ha marcat amb el seu segell tan precís i brillant. Per la mateixa estructura del seu pensament, i no sols per la seua concepció del món, més per “estat d’ànim” polític que no per conformitat amb el “programa”, Axelrod és un ideòleg proletari autèntic, en el sentit en què només es troben a Alemanya. No és capaç de comportar-se subjectivament davant la intel·liguèntsia, només pot fer-ho objectivament. No parla amb la intel·liguèntsia sinó amb motiu d’aquesta. La intel·liguèntsia no és per a ell un auditori, als sentiments del qual fa crida, no, no és més que una força política de la qual avalua el seu pes. Així s’explica que durant aquest període, que girava tot ell al voltant de la intel·liguèntsia marxista en decadència, P.B. Axelrod no haja pogut exercir cap paper actiu, no sols per la quantitat dels seus “articles”[4] (Axelrod, en general, no s’expressa en “articles” sinó més en fórmules matemàtiques condensades a partir de les quals altres, entre ells Lenin, fan nombrosos articles), sinó també pel lloc que ocupa en la campanya literària d’Iskra l’explotació de les “fórmules” tàctiques d’Axelrod. La recerca directa de mètodes tàctics d’autodeterminació política del proletariat en el marc històric i social de l’absolutisme, recerca que constitueix la “línia pròpia” del camarada Axelrod, durant tot aquest període, no  fou mai, per dir-ho així, posada a l’ordre del dia, perquè el treball s’enfocava a la “diferenciació interna”.

El camarada Axelrod intervingué de nou a les acaballes del període “iskrista” per a dir: “Ja és suficient! Ara cal canviar radicalment el centre de gravetat del nostre treball, és indispensable posar políticament en circulació de forma viva la força potencial que Iskra ha conquerit per a la causa del  proletariat!” Els “fulletassos” d’Axelrod en els números 55 i 57 d’Iskra anuncien el principi d’un nou període en el nostre moviment.

Pot semblar estrany escoltar-me parlar d’Iskra en termes necrològics: Iskra viu, treballa i combat. Pense, no obstant això, que tinc raó en parlar de dues Iskra i d’una d’elles en passat. La nova Iskra és un brot directe de l’antiga Iskra (i en certa manera l’objecte del meu fullet és explicar aquest fet). Però estan separades per tot un abisme. I això no perquè algú estiga decebut, perquè algú s’haja equivocat i rectificat, fins i tot menys perquè algú se n’haja anat, sinó perquè hi ha hagut tres anys de conflicte (pels que la fisonomia política de tots els protagonistes ha estat profundament marcada), tres anys interessants i plens de vida, que no es tornaran a repetir, i açò és millor així, doncs tenim davant nosaltres tota una sèrie d’anys que seran fins i tot més vius i interessants.