Font: The New
International: A Monthly Organ of Revolutionary Marxism Vol 13,
No. 3, March, 1947. Pg. 69-74 (The
Nature of the Stalinist Parties).
La “qüestió russa” no és simplement una qüestió russa. És directament i inextricablement relacionada amb la qüestió dels partits estalinistes de tot el món capitalista. Una teoria falsa de la Rússia estalinista és, és clar, quelcom molt seriós. Però la Quarta Internacional ja no té quadres a Rússia; ja no hi ha cap moviment. Siguen quines siguen les accions pràctiques que aplicam en base a les nostres respectives teories no poden tindre encara un efecte directe i immediat en el desenvolupament de la lluita de classes a Rússia. En molts dels països capitalistes, la Quarta Internacional té un moviment i quadres, per bé que febles. En aquests països les accions pràctiques que s'adopten poden tindre un efecte en el curs de la lluita de classes. Sense establir un mur insobornable entre el problema de la Rússia estalinista i el problema dels partits estalinistes a l'exterior, és de totes formes un fet que la nostra política en relació als partits estalinistes de l'exterior pot i té un efecte més directe i immediat. Una política errònia en aquest sentit, especialment quan es basa en un error teòric (és a dir, en un error de generalització bàsica) pot ésser desastrós, i això en un espai molt breu de temps.
Els autors de la Declaració del Partit Socialista Obrer es passa en exagerar les diferències entre el llur partit i el nostre en tota una sèrie de qüestions. Llegir el llur document íntegrament i creure'l pot fàcilment produir la impressió absurda que no hi ha cap punt de similitud política de cap importància entre els dos partits. En certs casos les més insignificants diferències tàctiques, perfectament normals i plurals en qualsevol organització revolucionària via, són exagerades per damunt de la llur importància per tal d'enfortir “el cas” que els cannonistes cerquen de guanyar per augmentar la incompatibilitat entre les dues organitzacions en cap camp concebible del pensament i de l'acció de partit. És el mètode llur. I seria fútil de discutir-ho o de cridar contra ell.
Hi ha un punt de diferència, però, la magnitud i profunditat de la qual no exageren. És el punt que ve sota l'encapçalament “Les nostres divergents avaluacions dels partits estalinistes”. El punt no és petit i la diferència no és petita. Diguem des d'un bon començament que encara és possible de reconciliar les diferències en forma d'acords pràctics en la lluita contra l'estalinisme en un camp o un altre. Però ja no és possible de reconciliar les avaluacions divergents dels partits estalinistes. Si això és cert, se segueix que l'àrea en la qual s'hi poden fer ni que siguen acords pràctics en la lluita contra l'estalinisme continuarà a estretar-se a mesura que la divergència en l'avaluació fonamental s'aprofundesca. Cap intent s'hauria de fer per reconciliar aquestes avaluacions! Tot marxista hauria de triar entre la línia fonamental desenvolupada pel SWP i la línia fonamental desenvolupada per nosaltres.
Quina és l’avaluació cannonista de l'estalinisme en els països capitalistes, dels partits estalinistes? El citam exactament i íntegra: “Avaluam els partits estalinistes dels països capitalistes com partits de classe obrera dirigits per líders traïdorencs, similars als traïdors socialdemòcrates. Entenem, és clar, que els socialdemòcrates són agents dels llurs respectius capitalismes nadius, mentre que els buròcrates estalinistes són agents de l'oligarquia del Kremlin. Però tenen això en comú: no poden lluitar pel poder obrer, no volen prendre el poder llevat de com a agències del capitalisme i habitualment en coalició amb els seus representants directes”.
Aquesta és tota l'avaluació. Gairebé cada mot és erroni o confús. Constitueix un desastre teòric garantit per produir únicament desastres polítics. A la millor, sols pot anul·lar qualsevol intent de dur a terme una lluita seriosa contra l'estalinisme. A la pitjor, condemna el moviment revolucionari al paper fatal d'una cua informe de l'estalinisme. Aquesta és la nostra acusació i cercarem de provar-la
Amb què ens acusen al llur torn els cannonistes? Escriuen: “El Partit Obrer, però, ha abraçat la tesi burnhamista que els estalinistes poden dur les masses obreres al poder en els països capitalistes – per fer què? Per establir un estat totalitari estalinista, una rèplica de la URSS”.
No ens perdem en la falsificació que és habitual en aquest cas i que com és usual es composa de parts iguals d'ignorància i malícia. La “tesi burnhamista” és precisament que els estalinistes no poden dur les masses obreres al poder en els països capitalistes, i en aquest respecte expressam sense vacil·lar el nostre complet acord amb Burnham – i amb el Partit Socialista Obrer. La “tesi burnhamista” és ridícula, no degut a aquesta afirmació sinó per el seu argument que l'estalinisme o el feixisme du la nova “classe gestora” al poder. Però deixam el malaurat Burnham, a qui els cannonistes introdueixen en tota discussió com a hàbit, i passam a examinar les diferències reals.
L’avaluació dels cannonistes ja ha sigut citada íntegrament. Hi contraposarem l’avaluació desenvolupada pel Partit Obrer. La primera presentació completa de la seua posició, desenvolupada a partir de la visió tradicional del moviment trotskista, és continguda en la resolució del 1942 del nostre partit en la qüestió nacional d’Europa. És precedida d'un èmfasi en la necessitat de “combatre implacablement” els imperialistes i els llurs agents en el rengles dels moviments revolucionaris nacionals de resistència d'Europa. Aquesta secció és conclou amb l'afirmació emfàtica que “la lluita contra els imperialistes i els llurs ideòlegs és una condició sine qua non pel desenvolupament saludable i progressiu dels moviments nacionals a Europa”. Aleshores segueix la secció de “L'amenaça de l'estalinisme”. La Declaració del Partit Obrer Socialista cita part d’aquesta secció. Esperam que el lector suporte que la citam íntegrament:
“La presa del control d'aquests moviments pels
estalinistes organitzats – no pel sacrificat militant de base,
sinó per la colla burocràtica organitzada – no
pot ésser menys desastrosa pel futur de la lluita per
l'alliberament nacional i socialista. Una victòria damunt
l'opressor alemany que dugué la burocràcia estalinista
al poder obriria el camí cap a una nova esclavitud totalitària
pels pobles tot just alliberats. Per adonar-se d’aquesta
veritat tan sols cal mirar l'opressió nacional i el desencís
patit per nombrosos pobles no-russos sota el govern totalitari de
l’autocràcia gran-russa. Els marxistes revolucionaris
han d’ésser incansables en les llurs explicacions del
veritable significat de l’estalinisme. La idea que perquè
els estalinistes són forts i influents, i no del tot
desacreditats entre els obrers, és una política
revolucionària correcta presentar la consigna ‘el partit
comunista al poder’, es basa en un interpretació
completament errònia de ço que sembla ésser una
consigna similar a la presentada pels bolxevics a Rússia a
mitjans del 1917. Quan els bolxevics cridaven per un govern
menxevic-socialrevolucionari (amb la consigna de ‘Fora els deu
ministres capitalistes’), era en base a la convicció que
aquest govern seria demòcrata (és a dir,
demòcrata-burgès) i permetria drets polítics
democràtics als obrers i a tots els altres partits, inclosos
els bolxevics, que els bolxevics podien prometre sincerament de no
recolzar-se en la violència contra el govern sinó que
es limitarien a persuadir les masses propagandísticament,
emprant els llurs drets democràtics normals. Presentar aquesta
tàctica davant els estalinistes fóra absurd. Un règim
social-reformista és un règim democràtic-burgès,
si fa no fa. Un règim estalinista, digueu-li ‘proletari’
o com vulgueu, és clarament totalitari, un règim
antidemocràtic. De tota l’experiència,
s’extreu amb una certesa inqüestionable la conclusió
que siga quin siga el règim que faça el paper de la
burgesia, la seua primera acció serà la
utilització del poder estatal per la més prompta
extirpació física possible dels elements proletaris
revolucionari, per seguir immediatament, si no conjuntament, la
destrucció de totes les organitzacions i institucions de la
classe obrera demòcrates i independents. Els marxistes
revolucionaris han de cercar d’organitzar la més ferma i
forta resistència proletària a la presa del poder pels
estalinistes en els actuals moviments nacionals així com la
presa del poder estatal per la reacció estalinista. El triomf
de l'estalinisme sols pot resultar en l’esbudellament del
moviment per la llibertat nacional o pel socialisme proletari.
“No n'hi ha prou, però, amb la resistència contra les tendències deletèries i reaccionàries representades per l’imperialisme, el social-imperialisme i l’estalinisme. Els marxistes revolucionaris han d’elaborar un programa positiu propi en les base del moviment nacionalista”. (THE NEW INTERNATIONAL, Feb., 1943, PP· 41f.)
La Declaració del Partit Socialista Obrer ni tan sols pretén de donar cap argument contra la validesa del que es presenta en aquesta secció. No es preocupa ni de contradir la nostra posició ni confirmar la seua. Qualifica el nostre punt de vista de “burnhamista” i s'espera que els militants del partit no demanen cap més qüestió. A aquest “argument” hi afegeix quelcom, certament. Però ço que afegeix no és cap argument, tan sols un comentari abusiu i deslleial de la mena que ha esdevingut tan depressivament familiar en la literatura polèmica publicada contra nosaltres pels estalinistes. Paga la pena de citar-ho com a exemple típic del nivell polèmic a on han caiguda la direcció del Partit Socialista Obrer:
“Notau, també
com, de comú amb tots els simples anti-estalinistes, el Partit
Obrer en la seua resolució idealitza, d’una forma
completament aliena a la nostra tradició i pràctica,
els brivalls socialdemòcrates – com en el seu lirisme de
la ‘democràcia’ dels socialdemòcrates,
oblida els fets cruents i el treball de botxí de Noske i
Scheidemann, Kerenskij, o dels socialdemòcrates
frontpopulistes espanyols. La ‘democràcia’ es
treta del seu context històric i de la seua connexió
amb el desenvolupament de les relacions de classe i de la lluita de
classe, i es presentada com una mena de factor supra-històric
que existeix en el temps i en l’espai, per damunt de la lluita
de classes”.
Us podeu imaginar una barreja més compacta de
patetisme, demagògia i de viciositat, netament embotida en
dues sentències? Ço que és “completament
aliè a la nostra tradició i pràctica” i
alhora nadiua de la tradició i pràctica del “tercer
període” de l’estalinisme és aquesta
deforme i ignorant demagògia.
Els socialdemòcrates no són autèntics demòcrates. Feu-ne una nota i no ho oblidau! Entre ells hi ha un centenar de Noskes i Scheidemanns culpables de fets cruents i de feines de botxí. Feu-ne una nota i no ho oblidau! Molt bé, n’hem fet una nota i juram solemnement de no oblidar-ho. Permeteu-nos ara – demanam al Partit Socialista Obrer, com demanam a Manuilskij i als altres teòrics de la Comintern del “socialfeixisme” del 1931 i 1932 – posar aquestes qüestions:
Lluita la socialdemocràcia, inclosa la seua traïdorenca direcció burocràtica (cal repetir-ho deu vegades ni que siga per demostrar com en sou, de radicals) per establir un règim totalitari? És l’existència de la socialdemocràcia, del socialreformisme, inclosa la seua direcció burocràtica i traïdorenca (cal repetir-ho deu vegades més per no deixar cap dubte del vostre radicalisme en les ments dels repetidors de consignes) compatible o incompatible amb un règim totalitari?). No són les beceroles de tot marxista i, en general, de qualsevol persona seriosa llevat dels teòrics embogits del “socialfeixisme” que la socialdemocràcia es basa i sols pot existir sota les condicions de la democràcia burgesa? No són les beceroles de tot marxista que un “règim socialreformista és un règim burgès democràtic, si fa no fa”, inclosos “els fets cruents i la feina de botxí” que són una característica dels règims democràtico-burgesos però que això no treu que els marxistes – a diferència dels estalinistes del “tercer període” (i d’altres repetidors de consignes) no fem una distinció política fonamental entre la democràcia burgesa i el totalitarisme burgès? I no són les beceroles dels marxistes que són capaços de proposar i àdhuc de realitzar un front unit amb els socialdemòcrates, inclosos els seus dirigents traïdorencs i deu vegades maleïts, únicament perquè la socialdemocràcia pot ésser obligada a lluitar per la democràcia burgesa i per tot allò que implica per a la classe obrera, tot i que lluiten per a ella en la llur lamentable forma socialreformista i inefectiva?
[...]
“elaborada per Lenin el 1917 i reivindicada en la lluita revolucionària”, aplicada a Iugoslàvia el 1945 o ni tan sols suggerida pels cannonistes? Ningú no sap la resposta d'aquesta qüestió, i menys encara tots els cannonistes. Una mica més tard, sense cap suggeriment de cap mena dels cannonistes, Tito, és a dir, el partit estalinista, trencà la “coalició” amb la burgesia. Subasic i els seus amics burgesos foren expulsats del govern; part d’ells foren expulsats del propi país; i molts foren expulsats de l’existència mortal. Els estalinistes a Iugoslàvia, com els Noske i Scheidemann, cometeren fets cruents i feina de botxí a l’enèsima potència. Però a diferència dels socialdemòcrates, els estalinistes han destruït pràcticament tot el poder econòmic i polític de la burgesia, i destruïren també la democràcia burgesa en totes les formes, i han establert ço que fins i tot un home amb un ull al cap pot reconèixer com a règim totalitari. Amb la humilitat que és obligatòria per a nosaltres quan ens adreçam a aquests mestres de la teoria i la tàctica leninista, ara demanam als cannonistes: quina és la consigna leninista que cal cridar en la Iugoslàvia de Tito d'avui? Com que l’estalinisme és “similar” a la socialdemocràcia, quines consignes seran cridades a Iugoslàvia sota el govern estalinista que siguen “similars” a les consignes que cridàvem a Anglaterra sota el govern laborista? És una llàstima, però no tindrem les respostes a aquestes qüestions. Ho sabem.
Exemple: Després que els alemanys foren expulsats de Polònia, un govern de “coalició” s’establí en aquell país entre el partit estalinista, els pseudo-partits dirigits i dominats pels partits estalinistes i el Partit Camperol de Mikolajczyk. No sabem quines consignes cridaven els cannonistes en relació a aquest govern de “coalició”. No ens ho digueren, i no ho deien a ningú més. Pel que fa a Polònia han mantingut un silenci que, si bé no és cap model de política revolucionària, és un model de discreció. Si els cannonistes no presentaren cap consigna, ens hem de demanar quina consigna haurien presentada per a Polònia els quart-internacionalistes que la GPU russa o polonesa hagués oblidat d'assassinar? “Expulsau Mikolajczyk i companyia i tots els altres ministres capitalistes del govern”? O una altra consigna “similar” a l'“elaborada per Lenin el 1917 i vindicada en la lluita revolucionària”? Hem escrutat la premsa quart-internacionalista, inclosa la premsa cannonistes, amb la més infructuosa cura. Per assegurar-nos, ens la tornarem a llegir. Però no s’hi pot trobar cap consigna així i no n’hi havia ni el més mínim rastre. L’absència de la consigna és intrigant i incomprensible tan sols per un moment, i després tot s’aclareix. El poder del pensament és més gran que el poder de les paraules. Tan profund és el pensament dels cannonistes-leninistes que es comunicà amb els estalinistes polonesos a través de milers de milles de terres i de mar. Sense sentir la consigna o veure-la en les pancartes de la Quarta Internacional, els estalinistes no l’haurien realitzada mai a la vida. Han trencat la coalició amb el partit burgès. L’han expulsat d’una institució política rere una altra i, en general, l’han privat de tot poder polític. Per cadascú que assassinaren, posaren deu a la presó. Expropiaren els terratinents. Nacionalitzaren la propietat de la burgesia. Alhora, per confirmar la teoria que són un autèntic per bé que en cert grau degenerat “partit obrer”, destruïren tota organització obrera independent, tota organització camperola independent i destruïren o falsejaren qualsevol traça seriosa de dret democràtic. Com s’ha escrit, el puny ple de bales de la GPU russo-polonesa ja ha aconseguir el poder suprem.
Els cannonistes ens asseguren que els partits estalinistes no “desitgen de prendre el poder llevat de com a agències del capitalisme i habitualment en coalició amb els seus directes representants”. Aquest és el darrer i únic consol que li queda a la burgesia polonesa. És pobre, expropiada, però això és millor que res. Els estalinistes polonesos que, com veieu, han pres el poder únicament com a “agències del capitalisme”, resultaren ésser enemics menys implacables dels capitalistes dels quals en són agents que no pas els cannonistes. Ja que d’aquests estalinistes els capitalistes no han rebut gaire a banda de consolació literària.
Què és tot això de Polònia? Ba! Després de tot, no és res més que els fets, i si hem de triar entre els fets i la nostra teoria, nosaltres som, tothom ho hauria de saber, marxistes sense por i triam la teoria. No tenim la nostra “avaluació” per a res!
Exemple: El govern de coalició dels estalinistes a Bulgària – aplicau tot ço que s'ha dit de l’exemple anterior. El govern de coalició dels estalinistes a Romania – aplicau tot ço que s'ha dit de l’exemple anterior. El govern de coalició dels estalinistes a Hongria – aplicau tot ço que s'ha dit de l’exemple anterior.
El coratge polític dels cannonistes ha superat la llur “avaluació”. No és cap sorpresa! La llur avaluació és un barril sense fons.
El coratge que no mostren en posar la llur avaluació en la pràctica política de tota una sèrie de casos “similars” és evidentment reservat per acusar-nos d’incoherència. “Per qualcuna raó inexplicable”, escriuen, nosaltres “giram” la nostra posició i acceptam la “consigna d'un govern socialisto-comunista – però no comunista”. La caritat dicta un reconeixement que l’explicació de la nostra posició en favor de la consigna d'un govern socialisto-comunista a França no era prou bona pels cannonistes. Amb l’esperança en èxits més grans, provarem de nou.
La nostra declaració de suport a la consigna d'un “govern del Partit Socialista-Partit Comunista-CGT a França” fou elaborada el gener del 1946. El govern francès de l'època es basava en una coalició del partit burgès conservador (MRP), el partit socialista i el partit estalinista. El partit burgès representava una minoria de persones en total i una minoria infinitesimal de la classe decisiva de França, el proletariat. Entre ells, la socialdemocràcia i els estalinistes no sols tenien el suport aclaparador del proletariat sinó que també havien rebut la majoria dels vots de la nació.
“Els socialdemòcrates”, deia la nostra resolució, “mantenen el proletariat lligat a la burgesia per por que un trencament amb aquests els llence a una aliança no volguda amb els estalinistes. Els estalinistes mantenen el proletariat lligat a la burgesia per no voler prendre el poder en les pròpies mans tot i que tenen la gran majoria del proletariat al darrera – una manca de voluntat dictada pels actuals interessos de la política exterior del Kremlin i per la relació desfavorable de forces a la qual fan cara a França i a Europa en general; i per la incapacitat de fer fora de Gaulle [llegiu-hi: la burgesia política organitzada] del control mitjançant una coalició en solitari amb la reluctant socialdemocràcia.
“El primer gran pas cap endavant cap a la restauració de la independència de classe del proletariat francès requereix un trencament radical amb la burgesia i els seus representants polítics, de Gaulle i el MRP. Això demana primer que tot, en el moment actual, el trencament de la coalició existent i l’expulsió del govern de de Gaulle. Plegats, el partit socialista i el partit estalinista representen una majoria no tan sols del proletariat sinó del poble en general. No hi ha cap altra consigna política central possible pels marxistes revolucionaris, i cap no es correspon millor a les necessitats de la situació que la consigna d’un 'govern del Partit Socialista-Partit Comunista-CGT'”.
Amb tot, continua la nostra resolució, el suport d'aquesta consigna sense una comprensió de ço que implica i com cal emprar la pròpia consigna, “seria pitjor que inútil... seria una trampa perillosa per la classe obrera en general i pels quart-internacionalistes en particular. Aquesta consigna pot i ha d'ésser presentada pel nostre partit a França, però sols si es lliga inseparablement i s'hi subordina amb una programa detallat i clarament explicat de les demandes transicionals”. Com a exemples de les demandes que aquest programa hauria d'“incloure destacadament” i al voltant de les quals la nostra principal agitació i propaganda s'hauria de centrar, assenyala la resolució: nacionalització “sota el més gran control obrer i democràtic de la producció”; la reivindicació per la constitució més democràtica de l'Assemblea Constituent, amb especial èmfasi en les garanties sense restriccions de tots els drets democràtics; una milícia popular democràtica que substituexa un exèrcit immediatament desmobilitzat i tota la policia especial i els serveis d'espionatge dle govern; l'abandonament de totes les forces d'ocupació franceses dels territoris conquerits, una pau democràtica immediata i cap indemnització o tribut de guerra; i altres demandes del mateix ordre. Fins i tot després de llistar aquestes demandes, la resolució encara trobava necessari d'emfasitzar que la consigna “sens dubte comporta greus riscos”, davant els quals la Quarta Internacional no potésser cega i que no pot ni amagar ni oblidar – això és, precisament aquells greus riscs que els trotskistes francesos, si no hi són cecs, amb tot amagaran i oblidaran.
“...La consigna no és la mateixa, adaptada a les condicions franceses, que la presentada pels bolxevics a Rússia el 1917 per defendre un govern de coalició dels partits menxevic i socialrevolucionari. No és el mateix, adaptat a les condicions franceses, que el presentat, originalment per la Internacional Comunista i en la nostra època per la Quarta Internacional, per defendre un govern del Partit Laborista a Anglaterra. En aquells casos, hi eren implicats partits obrers (o obrers i camperols) reformistes democràtics burgesos o petits-burgesos. A la França d'avui, hi és implicat, si més no pel que fa al partit estalinista, no un partit democràtic sinó un partit totalitari que opera com a instrument del Kremlin i de la GPU. Així, ens oposam a qualsevol consigna que signifique alçar aquest instrument totalitari i contrarevolucionari a la posició de poder estatal a cap país, o a la posició on hi ha una clara amenaça del seu ús del poder policial estatal per exterminar els moviments obrers i revolucionaris independents, com a Rússia, com a Polònia, com a Iusgolàvia, etc”.
Davant aquesta anàlisi, que, és de tot obvi, no és de cap manera la “reversió” de la nostra avaluació de l'estalinisme que els cannonistes ens atribueixen, com era possible de defendre aquesta consigna? Aquesta fou la qüestió posada per molts dels dirigents i membres del nostre partit. Si els marxistes revolucionaris han de resistir tot intent de l'estalinisme d'arribar al poder en els països capitalistes, com pot quadrar això amb el suport d'una consigna que els crida a establir un govern conjuntament amb la socialdemocràcia? Per respondre aquesta qüestió, la nostra resolució assenyalava que
“...un examen concret i objectiu de la situació política i de la relació de forces a la França d'avui, i a Europa i al món en general, indica que el partit estalinista totalitari no pot ni cercarà ni cerca de prendre el poder estatal a França de cap forma similar a la presa de poder de Polònia i Iugoslàvia; i indica a més que en un govern de coalició amb el Partit Socialista i la CGT, els estalinistes no podrien ni avançarien, ni en el camp de la vida econòmica ni en el del poder política, de cap forma comparable al seu avenç a Polònia i a Iugoslàvia, precisament perquè aquest avenç, estès a França, no sols precipitaria la guerra civil en el país sinó que aproparia infinitament més l'esclat de la tercera guerra mundial, ambdues coses que clarament la política del Kremlin ha d'evitar, si més no en el proper període”.
Per nosaltres sembla que els desenvolupaments posteriors a França han servit per confirmar aquesta anàlisi, i per descartar els dubtes de cap manera injustificats que expressaren molts dels contraris a la consigna en el nostre partit. A aquests camarades, vam dir en el moment que era únicament necessari per ells que demostrassen amb “un examen concret i objectiu de la situació política i de la relació de forces de la França d'avui i d'Europa i del món en general” que el suport de la consigna suposaria que l'estalinisme arribaria al poder a França d'una forma comparable al poder que adquiria a Iugoslàvia i a Polònia. Si això s'hagués demostrat, no hi ha pas dubte que l'aclaparadora majoria del nostre partit hauria refusat la consigna. Si, contràriament, donava suport a la consigna, era tan sols per la convicció que el seu ús adequat per part dels trotskistes francesos facilitaria la descoberta per a les masses franceses de la natura real, és a dir, reaccionària, de l'estalinisme i això contribuïria a apartar-hi les masses franceses. En altres paraules ço que principalment tractava la discussió en el nostre partit d'aquesta consigna no era tant una disputa del caràcter dels partits estalinistes, sinó sobre l'anàlisi concreta de la situació política de França i de la perspectiva específica de l'estalinisme. Això no és per negar que en la discussió, com és habitual en qüestions d'aquesta mena, no hi haguessen implicacions addicionals que podien derivar en aquestes posicions. Però això és una altra tema. No té cap relació directa amb el tema en qüestió – i aquesta és la primera de les raons per les quals, donades les nostres avaluacions de l'estalinisme, fou amb tot possible per a nosaltres de donar suport a la consigna d'un govern del Partit Socialista-Partit Comunista-CGT a França.
Però suposam que l'anàlisi concreta esquematitzada en la nostra resolució hagués resultat incorrecta? En aquest cas, no hauríem vacil·lat a dir que el nostre suport a la consigna fou un greu error. Hauríem dit molt més. La pròpia resolució es posava aquella qüestió i provava de donar-ne resposta:
“Si, contràriament a aquesta anàlisi, els estalinistes ara fossen a un pas de prendre el poder a França en nom propi, o en nom d'una coalició amb el Partit Socialista, això demostraria que aquest, juntament amb la burgesia francesa, que al seu torn recolza en l'imperialisme anglo-americà, és tan impotent per evitar la consolidació del poder estatal estalinista com els llurs equivalents ho han sigut a Polònia i a Iugoslàvia, i aleshores es dictaria una conclusió del tot diferent a la Quarta Internacional. Aleshores ja no seria una qüestió de presentar o d'abandonar la consigna d'un 'govern del Partit Socialista-Partit Comunista-CGT'. La Quarta Internacional hauria de reconsiderar aleshores i revisar fonamentalment no tan sols tota la seua perspectiva europea i internacional, sinó també tot el seu concepte del caràcter de la nostra època. No res menys que una reconsideració seria obligatòria per la Quarta Internacional si s'enfrontàs amb la realitat de la consolidació del poder estalinista en l'Atlàntic europeu, que no suposaria altra cosa que el domini complet d'Europa i Àsia, si més no de la majoria d'Àsia, per l'estalinisme.
Hi ha, però, alhora una base insuficient per cap anàlisi i conclusió com aquesta. L'estalinisme no sols no ha triomfat en Europa, sinó que hi ha àmplies indicacions que el seu poder i influència retrocedeixen a partir del pic immediat de postguerra i que la resistència popular contra ell augmenta. Això és evident, en diferents graus, no sols a França i a Itàlia, a Àustria i a Hongria, sinó fins i tot en països ocupats com Polònia i Romania”.
La nostra posició en l'ús de la consigna a França per tant de cap manera contradiu la nostra avaluació dels partits estalinistes. En tot cas, l'ús d'aquella consigna a França era una qüestió purament tàctica i accidental. Repetim-ho: tan sols seria necessari demostrar que això és en conflicte amb la nostra avaluació dels partits estalinistes per tal d'abandonar-la sense vacil·lar.
En la conclusió de la llur Declaració, els cannonistes estableixen tres “criteris programàtics bàsics que funcionen actualment per demarcar la tendència revolucionària de totes les formes i varietats d'oportunisme”. Pels cannonistes aquests “nous criteris són el ganivet amb el qual la Quarta Internacional s'ha de tallar en dos”, eliminant-la així de forma efectiva com a Internacional revolucionària per transformar-la en una simple facció cannonista internacional. Com a corol·lari del llur primer criteri que tracta de l'avaluació de Rússia, assenyalen l'avaluació dels partits estalinistes dels països capitalistes i l'atitud envers aquests partits. Ço que entenen per això s'hauria d'entendre clarament i exposar-ho adequadament als marxistes revolucionaris de tot arreu. És, com diuen correctament, una qüestió gens menor.
En el llur capítol dels partits estalinistes, és així com caracteritzen la nostra posició. Ço que ells posen entre parèntesi és citat d'un document o altre dels escrits per nosaltres.
“1. L'avaluació de Trockij del moviment estalinista cal refusar-la. (“La teoria que els partits estalinistes com les organitzacions reformistes tradicionals són agents de la classe capitalista, que “capitulen davant la burgesia”, és fonamentalment falsa').
“2. Els partits estalinistes cerquen el poder estatal per tal de constituir estats estalinistes, afins a la Unió Soviètica. ('L'estalinisme no és simplement el sirvent de l'imperialisme rus... Cerca d'establir en tot país capitalista on actua el mateix règim social i polític que preval a Rússia en l'actualitat').
“3. El partit estalinista és similar al partit nazi. ('...El feixisme i l'estalinisme, per bé que no idèntics, són fenòmens simètrics').
“4. Per tant la nostra tàctica establerta envers els estalinistes no és bona i cal refusar-la. ('La política tradicional de l'avantguarda revolucionària envers els moviments obrers reformistes [o burocràtics] no s'aplica, per tant, als moviments estalinistes')”.
Per bé que no exacte, aquesta és una declaració prou bona del nostre punt de vista. Clarament, aquest punt de vista és refusat i el punt de vista contrari és mantingut pels cannonistes. Si la Quarta Internacional persisteix en el punt de vista cannonista dels partits estalinistes, el seu suïcidi és garantit. No hi ha necessitat de cap mena de jutjar aquest destí. Repetim que el punt de vista cannonista es basa en una incorrecta interpretació de la “política tradicional”, en la ignorància de l'autèntica posició de Trockij, en un greu fracàs per valorar correctament l'evolució de la Rússia estalinista i dels partits estalinistes en els països capitalistes, i no menys importantment en la malícia i la ceguesa faccionals que els ha produït literalment de perdre's. A diferència dels cannonistes, no ens limitarem a la simple afirmació. Ho demostrarem, punt per punt, i ho demostraren fins a la fi.
1. i 2. Els cannonistes escriuen que refusam l'avaluació de Trockij del moviment estalinistes. Estrictament, això no és cert. La visió cannonista de fet cal refusar-la, de cap a fi. La visió de Trockij cal estendre-la, ampliar-la a la llum de l'evolució recent real, i aprofundir-la. Ja hem citat ço que Trockij escrigué fa anys a “La crisi del bloc de centre-dreta” de l'antagonisme fonamental entre la socialdemocràcia i els partits estalinistes. Aquesta visió bàsicament correcta hem provat de desenvolupar-la d'acord amb el desenvolupament de les forces vives. Qualsevol teoria que sostinga que l'estalinisme “capitula davant la burgesia” en el mateix sentit que la socialdemocràcia és falsa des de la base i sols pot desorientar la Quarta Internacional i aquells obrers que la segueixen. Sols pot apujar més encara la barrera que ens separa dels obrers que donen suport als partits estalinistes i per tant tan sols augmenta les nombroses dificultats que ja existeixen per la nostra feina d'allunyar aquests obrers de l'estalinisme.
Els cannonistes, indignats, refusen la nostra visió que l'estalinisme “cerca d'establier en tots els països capitalites on actuen el mateix règim social i polític que preval a la Rússia actual” (i notau que diem “cerca d'establir”, i no “aconseguirà d'establir”). Els cannonistes simplement no entenen el punt de vista de Trockij, menys encara el nostre; ni tan sols coneixen el punt de vista de Trockij. Llegiu amb cura els mots següents:
“El tipus predominant entre els actuals buròcrates 'comunistes' és el carrerista polític, i en conseqüència el contrari polar del revolucionari. El llur ideal és assolir en el propi país la mateixa posició que l'oligarquia del Kremlin aconseguí a la URSS. No són dirigents revolucionaris del proletariat sinó aspirants al govern totalitari. Somnien en tindre succés amb l'ajut d'aquesta mateixa burocràcia soviètica i del seu GPU. Miren amb admiració i enveja la invasió de Polònia, Finlàndia, els estats bàltics, Bessaràbia per l'Exèrcit Vermell perquè aquestes invasions comporten immediatament el pas del poder a mans dels candidats estalinistes locals pel govern totalitari”. (Les cursives són meues – M. S.).
Qui és el culpable d'emetre aquesta grollera blasfèmia burnhamista-schachtmanista-satànic i anti-trotkista? Qui és l'autor d'aquestes idees que són gairebé mot per mot, i certament pensament per pensament, les idees del nostre partit? Lev Trockij! No tan sols això fou escrit per Trockij, sinó que pot fins i tot considerar-se el seu darrer testament polític, pel que fa als partits estalinistes dels països capitalistes. No fou escrit com una frase accidental desharmonitzada del text que l'envolta. És continguda en ço que no és tan sols una llarg sinó també òbviament meditat i elaborat darrer judici dels partits estalinistes. És continguda en el darrer article polític escrit per Trockij abans del seu assassinat – és de data del 17 d'agost del 1940. No hi ha cap bona excusa per no conèixer aquest passatge d'importància decisiva. No és un manuscrit inèdit. No sols fou publicat sinó que – i costa de creure, però és així – fou inclòs en l'òrgan teòric del Partit Socialista Obrer, The Fourth International, novembre del 1940, on s'hi pot trobar a la pàgina 149.
Quan acceptam o refusam el punt de vista de Trockij en cap qüestió, fem si més no un esforç seriós per esbrinar quin era aquest punt de vista. No és de bades que els cannonistes han parlat tot aquest temps de l'“avaluació de Trockij del moviment estalinista” sense ni tan sols saber quina era l'avaluació de Trockij? No ens han acusat de refusar una avaluació que és la pròpia, que ell – i tan sols ells – de fet refusen? Podeu imaginar una posició més humiliant pels destacats seguidors – no, els únics seguidors reals! -- de Trockij que on s'han col·locat per la llur ignorància agressiva i malícia faccional? Podríem continuar amb això, però no cal. Tot allò que us cal per fer-ho és llegir de nou la nostra avaluació, l'abús i el ridícul que els cannonistes ens llençaren, i aleshores comprovar totes dues respecte l'avaluació dels partits estalinistes feta per Trockij.
3. Els cannonistes citen d'un dels nostres documents on escrivim que “el feixisme i l'estalinista, si bé no idèntics, són fenòmens simètrics”. No comenten aquesta sentència. Per què no? Òbviament perquè per ells la simple reproducció d'aquest pensament és suficient per envilir-la i condemnar-la com a monstruositat feta a parts iguals del burnhamisme, schachtmanisme i en general l'obra del dimoni; i, com tot trotskista genuí i sense diluir sap, no té res a veure – però és que absolutament res – amb el trotskisme. La repetició és tediosa però no tenim cap elecció. Hem de repetir ço que vam dir abans. Els cannonistes no entenen el punt de vista de Trockij, menys encara el nostre; no coneixen ni tan sols el punt de vista de Trockij. Llegiu amb cura les següents paraules:
“L'estalinisme i el feixisme, malgrat una profunda diferència en les funcions socials, són fenòmens simètrics. En molts dels llurs trets mostren una similitud mortal”.
On hi ha la diferència entre aquestes paraules i els pensament tan clarament continguts en elles, i les paraules citades dels nostres documents (i citades amb tant menyspreu i odi) pels cannonistes? Cap ni una! Qui és l'autor d'aquestes paraules? Lev Trockij. Escrites en cap manuscrit remot? No, apareix en el seu gran llibre, La revolució traïda, i es pot trobar a la pàgina 278. Acudit amarg: els cannonistes han publicat la llur pròpia edició de La revolució traïda. Proven de vendre-la a tot arreu. La recomanen força. Però els llurs dirigents òbviament no se l'han llegida.
4. El punt final en l'acusació penosament ignorant contra nostra assenyala que diem, com de fet ho fem, que la política tradicional de l'avantguarda revolucionària envers els moviments reformistes i fins i tot les burocràcies reformistes no val pels moviments estalinistes. D'acord amb una aproximació no atzarosa, feta a les palpentes, empírica, sinó d'acord amb una anàlisi profunda i fonamental del moviment estalinista, el nostre partit n'ha extret una distinció bàsica entre la burocràcia estalinista i la burocràcia reformista. La nostra política pràctica, per damunt de tot en els sindicats, s'ha guiada per aquesta anàlisi fonamental. No hem vacil·lat, com ens és norma general, en fer bloc amb els reformistes progressius dels sindicats contra els estalinistes, i no sols amb els progressistes sinó fins i tot amb els buròcrates conservadors. (Parlam, és clar, d'aquells casos on era impossible pels revolucionaris del sindicat de presentar els propis candidats independents alhora contra els estalinistes i els reformistes). Hem presentat aquesta política, i les raons bàsiques per ella, repetidament a la nostra premsa. Per això, hem rebut únicament epitets malignes i insultants de part dels cannonistes. En contrast, aquests han vacil·lat entre una política i l'altra, perquè en realitat la llur “avaluació” és tan sòlida com un ou xuclat. En els darrers anys en particular, els cannonistes (i això, per desgràcia, és també cert per la resta de la Quarta Internacional) han sigut un vaixell sense timó, brúixola ni mapa en la lluita política pràctica contra l'estalinisme.
Ara, obligats per l'animositat faccional contra nosaltres, i a la pràctica per una creixent afinitat, si se'ns permet dir-ho, pels estalinistes, ens ataquen per sostindre la posició que hem citat. Però no sempre hem sigut sols en sostindre aquesta posició. Llegiu amb cura les següents paraules:
“...Hem de tindre molta cura. Si ens permetem de confondre'ns i embolicar-nos amb els estalinistes, tallarem el nostre camí d'apropament a les bases del moviment sindical, les bases anti-estalinistes, que, en la meua opinió, són un reservori més important de la revolució que no les bases estalinistes...
“Hem de classificar els estalinistes i els falsaris reaccionaris i 'progressites' laboral-patriòtics com simplement dues varietats diferents d'enemics de la classe obrera que empren mètodes diferents perquè tenen diferents bases sota els peus. Això ens porta a un complicat problema en el moviment sindical. Ha sigut la nostra pràctica general combinar en la feina sindical quotidiana la col·laboració amb els progressistes i fins i tot amb els conservadors falsaris contra els estalinistes. Hem estat en el cert des d'aquest punt de vista, que mentre que els aprofitats sindicals conservadors i tradicionals no són millors que els estalinistes, no són menys traïdors a llarg termini, tenen bases d'existència diferents. La base dels estalinistes és la burocràcia de la Unió Soviètica. Són perfectament disposats a trencar un sindicat en defensa de la política exterior d'Stalin. El falsaris sindicals tradicional no tenen cap arrel a Rússia ni cap suport de la seua poderosa burocràcia. La llur única base d'existència és el sindicat; si el sindicat no es manté no tenen ja cap existència com a dirigents sindicals. Això tendeix a fer-los, per interès propi, una mica més lleials als sindicats que els estalinistes. És per això que hem sigut correctes en la majoria de casos en aliar-nos amb ells contra els estalinistes en afers purament sindicals”.
No creiem que aquesta anàlisi siga tan profunda com podria ésser; i fins i tot les conclusions es restringeixen innecessàriament. Però la línia que indica, l'orientació que cerca de donar al partit – això és sens dubte correcte i pels nostres objectius adequat. Qui és l'autor d'aquestes paraules? Un militant del Partit Obrer, potser? Podria ben bé ésser-ho, però no és el cas. Les hem citades d'un discurs pronunciat en la Conferència de Xicago del 1940 del Partit Socialista Obrer per un dirigent tan autoritzat del partit com James P. Cannon. El discurs no es troba en un manuscrit secret i amagat. El registre estenogràfic del discurs apareix en l'òrgan setmanal del Partit Socialista Obrer, The Socialist Appeal, del 19 d'octubre del 1940. El proverbi rus diu, “no et pixes en el pou d'on potser hauràs de beure”. Els cannonistes necessiten d'una altra versió d'aquest proverbi: “no et pixes en el pou ben net d'on una vegada vas beure i d'on potser trobaràs necessari de beure-hi de nou”.
Hauran de beure-hi de nou. La Quarta Internacional en general haurà de beure-hi de nou i entendre'n el perquè, i entendre'l profundament. N'hauran? Sí, si la Quarta Internacional vol sobreviure i crèixer com a una genuïna internacional marxista, si vol fugir de l'altrament indefugible destí d'ombra malaltissa als peus de l'estalinisme, tota la Quarta Internacional ha de reconsiderar la seua avaluació no tan sols de la Rússia estalinista, sinó dels partits estalinistes dels països capitalistes. S'ha de reorientar i reorientar tots els militants de la classe obrera als quals arriba la seua veu.
MAX SHACHTMAN.