No ha calgut esperar els clàssics cent dies de nou govern per poder contemplar amb tota claredat l'autèntica cara del PSOE: la de servidor fidel dels interessos de les classes dominants i de l'imperialisme espanyol; la d'instrument de racionalització del projecte de consolidació i acceptació de l'espanyolisme damunt dels sectors populars de les nacions oprimides.

No ens enganyem. Una cosa són les paraules i una altra els fets. El poble treballador català no pot caure en el parany de creure que s'ha produït un canvi. L'accés del PSOE al govern de Madrid és tan sols un pas més en el procés de modernització de l'estat feixista, de l'estat capitalista espanyol, procés al qual s'han incorporat, com instruments ideològics de control de la classe, les organitzacions sindicals majoritàries, les quals han passat a ser peces fonamentals de l'estat en el control, la manipulació i l'alienació de les capes populars de la població.

Tant la "victòria" del PSOE com la "derrota" de la UCD són etapes perfectament previstes i planificades en la nova tàctica dels poders fàctics, tàctica que passa per substituir les gastades fórmules dictatorials per altres aparentment democràtiques i pluralistes, amb un únic objectiu: el reforçament de la dominació nacional i de classe.

Les primeres actuacions del nou govern mostren ja la seva autèntica naturalesa: en política repressiva es manté i es reforça l'aparell franquista amb més mitjans, diners i submissions, i fins el ministre del ram adopta posicions públiques del més tronat caràcter policíac, arribant a cridar joves i infants a col·laborar amb l'aparell repressiu, tot exercint el gratificant (?) ofici de "xivatos" o confidents; també es proposa incrementar el nombre de policies per càpita, actualment ja el més alt d'Europa. Ah!, i acostar-los a la societat; és de suposar que així ens vigilaran de més a prop.

En la política econòmica, tots els esforços van encaminats a racionalitzar i a mantenir els grans equilibris macroeconòmics, amb tímids intents de control de la inflació i de la despesa pública.

Tot això generarà uns costos socials elevadíssims que, com sempre, repercutiran en les classes populars. Ni tan sols s'ha intentat aplicar un mínim programa econòmic socialista, la qual cosa no representa cap sorpresa coneixent la personalitat de Boyer. Per a aquest personatge la recuperació econòmica passa per l'augment de la taxa de benefici de les empreses, cosa impossible d'aconseguir en les circumstàncies actuals si no és a costa d'una major explotació de la classe obrera, ja sigui augmentant els ritmes de producció, disminuint els sous o reduint la plantilla, o totes tres coses alhora.

Quan des del govern de l'estat capitalista espanyol es diu a milions d'aturats que el que cal és repartir (entre tots) els costos de la crisi (la seva), i quan tot seguit es parla de rearmament moral, es demostra tenir la cara molt dura i molts compromisos amb el gran capital.

Un tercer aspecte del "canvi" és la incorporació del nacionalisme, espanyol naturalment, a la política socialista. Fins fa no gaire, per al PSOE, ser nacionalista era un vici burgès; ells eren "internacionalistes". Ara, però, conseqüents amb el seu nou paper de guardians de la classe obrera i dels pobles oprimits, es treuen la careta i ens mostren (com als anys trenta) el seu autèntic rostre: el de servidors fidels de la seva única pàtria "Espanya", una, indivisible i inqüestionable, en paraules de F. González. L'única diferència amb èpoques recents és que ara el càncer espanyolista s'introdueix de forma més subtil i intel·ligent, i per tant més perillosa, i s'inventen "el estado de las autonomías" i fins i tot admeten que som una "nació de nacions" (concepte, per cert, expressat anteriorment per Trias Fargas i Roca Junyent); es fa tot un muntatge institucional i constitucional que no és altra cosa que xerrameca per a amagar la realitat: que aquí no existeix cap democràcia, perquè no es reconeixen els drets inalienables dels pobles oprimits a la seva plena sobirania; al contrari, la constitució que tant alaben és el màxim instrument de domini i destrucció dels Països Catalans, d'Euskadi, etc., i compta, com a garantia de la seva imposició, amb la força armada de l'exèrcit.

És clar, doncs, que el PSOE té com a un dels seus objectius dividir i despersonalitzar el nostre poble per tal de dominar-lo i integrar-lo. És la seva funció com a "nacionalista espanyol".

Seria molt llarg enumerar tots els indicis que, en aquestes setmanes, permeten copsar quina serà l'actuació governamental dels socialistes espanyols. Ja hem citat la política repressiva, econòmica i d'espanyolització. En matèria militar hi ha un servilisme total, una por disfressada, que porta a fer despeses astronòmiques en material de guerra, a potenciar el complex militar-industrial, a mantenir les bases americanes i a oblidar-se de la promesa de referèndum sobre l'OTAN. Un detall significatiu d'aquest servilisme és la sobtada vocació militar de Narciso Serra.

Més exemples del "canvi": en política informativa l'escàndol Balbin-TVE, en el camp judicial la monstruosa sentència del Cas Batista i Roca, en la política energètica l'acceptació del programa nuclear de les elèctriques, en el terreny laboral la posició "neutral" davant les discussions empresaris-obrers, afavorint així l'actitud intransigent de la patronal. En resum, els socialistes al govern, els poders fàctics vigilant i la comèdia continua.

Davant d'aquest panorama cladrà, en el futur immediat, un gran esforç d'intel·ligència i de mobilització, si realment volem contrarestar l'actual ofensiva de l'espanyolisme opressor. Tasca intel·lectual perquè s'haurà de combatre en el terreny de les idees. I tasca mobilitzadora perquè la lluita a tots nivells és l'únic camí que ens conduirà a l'alliberament.

Tornar a l'arxiu de Xavier Romeu