Fa un parell d'anys, un article de Xavier Folch publicat en aquesta mateixa pàgina va desfermar una llarga polèmica sobre una qüestió que darrerament sembla haver passat a segon terme: oficialitat, cooficialitat, bilingüisme, etc.

En certs aspectes s'ha obviat a aquesta qüestió servint-se de l'expressió "ús oficial", que té l'avantatge de recobrir els conceptes "oficialitat" i "cooficialitat". (En altres paraules, es tracta d'una expressió ambigua). A l'hora de signar un document, per exemple, en què diversos partits polítics no estan d'acord si ha d'ésser oficialitat o cooficialitat, s'hi posa "ús oficial" i tot queda resolt: cadascú ho interpreta com vol i ho explica així com vol a la seva parròquia. Però, és clar, el problema no és pas de significants, sinó de significats: no és pas d'expressió, sinó de contingut. I el problema de contingut continua. Cal, doncs, parlar-ne, encara.

No fa gaire dies, a Tarragona, ens trobàvem reunits representants de diversos partits polítics preparant el míting de l'Entesa dels Catalans per la Constitució i per l'Estatut d'autonomia. En el moment en què els representants dels partits parlamentaris anunciaven qui parlaria en nom de cadascun d'aquests, un dels assistents digué: "per part nostra, ens agradaria que parlés el nostre president[1], perquè tots els artes que parlaran ho faran en català, i per tant convé que hi hagi algú que parli en castellà".

Tornem-hi! Tota aquella polèmica de fa dos anys, tota aquella tirallonga d'argumentacions, totes les tesis dels sociolingüistes no han servit de res. Encara hi ha qui creu que convé compensar certes intervencions en català. I, curiosament, els qui creuen que cal compensar aquest excés d'intervencions en català sempre posen com a contrapès, a l'altre costat de la balança, el castellà.

Però anem a pams. En primer lloc, per què aquesta conveniència de compensar? Ja s'ha explicat prou vegades, amb una riquesa de detalls i prolixitat d'argumentacions que no donen dret a fer-se el distret, quina és la voluntat dels catalans que aspirem encara que només sigui a la normalització de la nostra llengua, ja que sembla que, per ara, aquesta sola normalització ja és una exigència desmesurada. Ja s'ha dit i repetit a bastament, en tots els tons, carregats de paciència, que els catalans no tenim ni la més remota voluntat d'esclavitzar els pobres immigrants desvalguts, sentenciant-los pel sol fet d'enraonar en castellà en algun indret públic, com ens van fer a nosaltres, o insultant-los i vexant-los pel fet de pertànyer a una altra cultura d'origen. (I dic d'origen perquè, lamentablement, és prou sabut que en moltíssims casos l'únic que tenen és l'adscripció a una determinada cultura, adscripció equivalent si fa no fa a un document d'identitat; però això no pressuposa una possesió real de la cultura de la qual procedeixen). No, la nostra voluntat, ho dic un cop més, és oferir una possibilitat d'integració a la nostra cultura a aquells qui, de bona fe, ho vulguin fer, a aquells qui creguin que el fet d'haver deixat una part de la vida treballant en un país, és a dir, venent-hi força de treball, dóna dret a accedir a la seva cultura, que és més, molt més, que limitar-se a entendre o a aprendre vagament una llengua.

No voldríem discriminar ningú, deixar ningú dels qui viuen i treballan a casa nostra, com se sol dir, marginat, si no és ell que voluntàriament se'ns posa de cul, ja sigui amb actituds de desdeny, ja sigui amb actituds més obertament repressores (forces d'ocupació, cert funcionariat, etc.). Això també ho hem dit piles de vegades, quasi implorant de ser escoltats, justificant-nos, com aquell qui diu, de servir-nos o voler-nos servir de la nostra llengua. Aquesta argumentació també ha topat amb la muralla d'un immigrantat de vegades altiu, de vegades simplement enganyat amb argumentacions demagògiques: teniu dret que la vostra sigui respectada, imposeu la vostra llengua allà on aneu; sense fer, però, cap autèntic esforç perquè comprenguin que es troben en una nació que, amb tot i no disposar d'estat propi, té els mateixos drets que qualsevol altra nació amb estat al darrera i amb lliures esterlines, dòlars o marcs, que ja acostumen a inspirar més respecte.

Hem pledejat mansament, de bona fe. Hem demanat permís. I encara se'ns ha escarnit i se'ns ha insultat amb paraules semblants a les que usava el franquisme dels moments més durs. A Tarragona mateix, per citar un cas, a les assemblees que es feien a la universitat, el mateix que fa uns dies va assenyalar la "conveniència" que algú parlés en castellà al míting de l'Entesa, intentava d'imposar-lo i de fer parlar tothom en castellà en nom de la democràcia! ("Estamos entre demócratas", deia, a tall de lliçó, als catalans; "habla en castellano y nos entenderemos todos", frase que recorda massa aquella de "si eres español, habla español", o aquella altra: "el catalán es la lengua de la burguesía", que són pariones).

Hem argumentat, també, el dret dels immigrants no castellanoparlants d'origen. Per què el nostre "respecte" a l'immigrant s'ha de limitar tan sols al sector castellanoparlant? I els gallecs, que són legió? I els bascos? I els marroquins i nord-africans en general, que augmenten cada dia? I els procedents d'altres estats europeus i d'altres nacions, amb estats o sense, occitants, per exemple, bretons, etc.? Per què, de tots aquests, el castellà ha de ser el més considerat, quan, objectivament, és el que té menys perill de sofrir qualsevol retrocés del tipus que sigui?

És clar, jo ha me'n faig càrrec: a base d'imposar el castellà per damunt de tots els altres, i tolerant el català en règim de cooficialitat (si no fessin ni això ensenyarien massa l'orella, evidentment), és possible (segons els sociolingüistes és segur) que s'arribi a una situació aparentment estable, per defunció o arraconament extrem de la llengua més poc afavorida, en el nostre cas el català. Això, indubtablement, seria un gran avenç pel que fa a l'apaivagament de les lluites d'alliberament nacional que es produeixen a tot l'Estat espanyol. Seria un primer pas cap a la pau, la pau del silenci...

I això no ho podem admetre! Per això lluitem i cridem a lluitar per la seva pròpia alliberació tot l'immigrantat més conscient dels seus drets nacionals i dels seus deures per l'alliberament d'aquesta nació. Perquè l'intent, en el qual col·laboren tantes forces polítiques, de salvaguardar la integritat de l'estat no deixa de ser un intent de perpetuar el poder de les classes dominants i de la seva eina de dominació: l'estat burgès. Per això la lluita per l'alliberament de les nacions sotmeses passa forçosament per la lluita pel socialisme, tal com l'entén i la duu a terme el PSAN dels Països Catalans i totes les altres forces polítiques d'alliberament nacional i de classe que menen lluites semblants a tota l'Europa capitalista.

Per això, quan el PSAN dels Països Catalans, en la seva lluita d'alliberament nacional, defensa l'oficialitat del català a tota la nació catalana, el que està fent és fornir una arma per a l'alliberament de classe i per a l'avenç cap al socialisme.

[1] Es refereix al president del PSUC, l'aragonès Gregorio López Raimundo.

Tornar a l'arxiu de Xavier Romeu