Publicat originàriament com a «An
anti-Jewish pogrom in London», Women’s
Dreadnought, del 26 de maig del 1917. Font: Workers’
Liberty Website;
Indexat per Einde O’Callaghan per al
Marxists Internet Archive. Traducció del secció
catalana del MIA
Les grans carreteres de Whitechapel i Commercial creuen el cor del barri jueu i immigrant de Londres. Russos, romanesos, armenians, pobles de totes les nacionalitats oprimides hi viuen, amb els jueus constituint-ne la majoria, ja que els jueus, el poble que no té cap país, són sempre els més cruelment oprimits per governs tirànics.
Sota els cels grisos d’aquesta ciutat del nord el poble de l’est encara s’aferra als colors alegres i rics que coneixien en terres on el sol es filtra a través del cel blau sense núvols sense l’obstacle de fum o de boira.
En les botigues de Whitechapel Road hi ha vívides bruses de color magenta i maragda en un estil ben diferent del que aconsegueixen els obrers britànics quan van a comprar a Poplar o Bow. En les paradetes dels mercats oberts hi ha magnífics estampats, d’un preu molt baix. Un home passa amb un cobrellit brocat de seda damunt del muscle: el seu rosa magenta brillant i el blau ultramarí enlluerna l’apagat carrer.
Velles venedores de fruita, que podrien haver sortit d’un quadre del Rialto de Carpaccio o Bellini, o que podrien haver segut amb les mercaderies en la vora del camí observant Jesús anant a treballar en el taller de Josep. Hom veu velles senyores amb perruques de cabell bru estirat, relíquies de cobrir-se el cap que fou antigament de rigor per a les matrones jueves.
És un rusc d’indústria. Gairebé cada casa elabora vestits, gorres, pells, rellotges, barrets o fa altres negocis. Rere les cases, erigides en el que abans n’eren els horts, hi ha sales addicionals de treball, on noies s’inclinen damunt de màquines de cosir, i sastres amb llargues barbes i casquets negres seuen amb les cames creuades dedicats a la feina.
L’amuntegada població humana s’aplega en qualsevol espai no ocupat per les indústries de les quals viuen. S’acumulen ben estretament en blocs d’habitatges on es duen a terme també oficis; en cases construïdes per a una sola família que ara acullen diverses famílies i activitats industrials: en petits antres construïts en patis i carrerons interiors amb alts murs que barren el pas de la llum del sol i passatges entre els edificis que de vegades fan poc menys de tres peus d’amplada.
A tot arreu hi ha un estalvi acurat i una ocupació enfeinada. Rere el mostrador de tabaquer la mare i la filla fan cigarretes: la filla, amb la pila de trinxat daurat i fragant davant d’ella, els embolica, la mare en talla les puntes amb un parell de tisores corbades. En la botiga del sastre el marit i la dona deixen la feina per servir el client, i la dona troba temps també per preparar àpats apetitosos amb ingredients barats, d’acord amb els ritus elaborats de la fe jueva.
Al fum i pudor i atmosfera desvitalitzadora d’aquesta ciutat comercial, els propietaris del sòl de la qual exploten igual la població nadiua i la immigrant, aquests pobles orientals han dut amb ells les reserves d’energia posseïdes pels descendents dels qui han viscut una vida senzilla. Aquesta energia pot decaure en les noves generacions crescudes en la ciutat, però és present.
Hom en veu proves en el més miserable dels carrerons construït al costat de l’alt mur del ferrocarril, de forma que les cambres de les cases mai no veuen la plena llum del dia. El carrer limita amb el barri foraster: els seus habitants són principalment britànics i profundament enfonsats en la pobresa, gent malaurada que no es pot permetre de viure en cap lloc millor. Tot és gris i desesperat; finestres trencades amb parracs tronats com a cortines, dones gastades i mal vestides, infants pàl·lids i de cames primes. Una cada destaca de tota la misèria prevalent: en els ampits de les finestres hi ha tines de fusta pintades d’un verd brillant on creixen flors. Hi viuen immigrants jueus; no guanyen potser més diners que els llurs veïns britànics, però tenen salut i energia; mentre els pares i mares de les famílies britàniques del carrer són obrers eventuals de mala salut, gent arruïnada en la lluita implacable per l’existència. Però aquests contrastos hom també els veu entre la nostra població nadiua: contrastos que deriven de causes similars.
En general, els immigrants orientals són hàbils en molts treballs manuals, no deteriorats per un llarg contacte amb processos industrials moderns altament subdividits en els quals els obrers són merament nodridors de màquines i han ensenyat als llurs infants a éssers homes d’ofici.
«Us prenen la feina», polítics amb objectius especials es dediquen a cridar al poble britànic, i els treballadors desesperats en temps d’atur s’empassen la rondalla: «Ens prenen la feina!»
Sota el socialisme, com avui en les nostres llars, ens beneficiarem del servei disposat dels qui s’estimen la feina per ella mateixa. Els llurs esforços, ja no desviats pel capitalista privat, aniran directament a augmentar la reserva comuna en la que tots participarem, i elevaran la mitjana comuna de necessitats i ornaments.
Fins i tot sota l’actual sistema capitalista la guerra ha deixat més clar que mai abans el valor del treball, perquè la retirada d’homes cap al combat i d’homes i dones per fer instruments de matança ha augmentat la importància de cada parell productiu de mans. Ens manquen mans per cultivar la terra, per construir vaixells per substituir els qui són destruïts tan absurdament dia rere dia, i per conduir tota forma d’indústria.
I amb tot alguns homes i dones voldrien eliminar aquest rusc d’indústria de l’est de Londres. Quin granger seria tan ximple com per foragitar amb fum el seu rusc d’abelles de la mel, deixant intacte el niu de vespes de la seua plantació. Amb tot podem comparar l’East End, amb la seua població atapeïda d’obrers britànics i estrangers, a un rusc d’abelles; i el ric West End, que en general viuen merament de la feina d’altres, a les vespes que es mengen les pomes del granger.
El poble britànic llig de fa temps amb horror sobre els pogroms antisemites russos, però ara, ai las, hem tingut un pogrom propi, i com a Rússia sota el domini de tsar, el nostre pogrom britànic fou realitzat per la policia.
El divendres a la nit quelcom estrany s’esdevingué a Whitechapel. Dues joves barreteres, les senyoretes R. i A. C., que havien estat en el Cinema Imperial, en el King’s Hall, Commercial Road, sortiren per trobar-se al mig d’una multitud de gent, que era assetjada i empesa amunt i avall per masses de policia i alguns soldats australians. Una sèrie de camions plens d’homes i nois desfilaven per la carretera.
Les noies veieren un jove aturar-se, com sorprès, per mirar dins d’un dels camions, i llavors el veieren pres per la policia i introduït a dins. La policia prenia tots els homes que veia i els empenyia de males maneres cap a un club de billar porta per porta de la sala cinematogràfica. Les noies caminaren: la policia semblava ésser a tot arreu, i just passada New Road veieren que la policia arrossegava homes fora d’un restaurant. Un inspector de policia empenyé de males maneres la senyoreta R.C. «O, no empenyeu!», protestà, a la qual cosa ell li colpejà el rostre, assenyalant-la al costat de l’ull.
«Porc, pegar-li a ma germana!» cridava la senyoreta A.C., a la qual cosa l’inspector la tirà a terra. «Endueu-vos-les», cridà a un conestable. Les noies foren arrossegades cap a la estació policial de Lemon Street, que era curulla d’homes i nois. A les noies les registraren i les dugueren a una cel·la il·luminada tan sols per una reixeta.
A les 11.45 del vespre imploraren la dona que les havia registrades de dir als llurs pares on eren, i de nou quan foren interrogades a les 12.15 o a les 12.30 sol·licitaren a l’oficial que prenia declaració que enviassen un missatge a casa. Una d’elles cridà a un inspector que passava per la cel·la, «ho saben els meus pares?», i ell respongué tancant la reixeta i deixant-les a les fosques.
El pare preocupat anà amunt i avall, d’estació policial en hospital, cercant-les. En arribar li digueren primer que no hi era i tan sols s’assabentà de la llur presència en una segona visita a les quatre de la matinada. A les sis del matí li foren lliurades i les ordenaren de comparèixer al jutjat l’endemà, on reberen una muta de 2 lliures cadascuna per comportament insultant. «Quatre lliures extretes de la família! Dues lliures fou tot el que vaig guanyar la setmana passada! Atacar-me, i després fer-m’ho pagar!» protestava la senyoreta C.
Però per tot Whitechapel passaven coses semblants. La senyoreta B – una noia de 20 anys, que anava de casa amb el seu pare, de 46, i el seu germà, de 16, cap a la botiga de tabac que tenen a Commercial Road, veié sobtadament com arrossegaven el pare lluny d’ella. «Per què us endueu el meu pare?», protestà. El policia li torçà el braç, i l’apartà. Llavors veié que el seu germà havia desaparegut. El seu pare fou retingut fins a les dotze del migdia; el seu germà fins a les 4 de la vesprada.
Un home sortí corrent de casa en mànigues de camisa en sentir un soroll de trets. Fou carregat en un camió.
La senyoreta C., d’Elder Street, Norton Folgate, de camí cap a casa, fou retinguda per la multitud que s’havia aplegat fora de la Commercial Road Section House. Ben sobtadment i sense advertiment la féu caure en el paviment un policia que emprava un llenguatge groller i en tractar de sortir de la gentada fou de nou assaltada i insultada per un home que suposà que era un policia de paisà.
Es feren batudes a restaurants i clubs; es capturaven homes a la vorera, i els treien de tramvies i busos. Alguns foren arrossegats per policies o conduïts en camions fins a l’estació de policia de Lemon Street o la Section House de Commercial Street. Alguns eren empesos cap a dins de clubs i restaurants, bé per a interrogar-los o retindre’ls fins que els podien traslladar cap a l’estació de policia o la casa de secció. A alguns homes que mostraven papers els permetien de sortir en llibertat, però en allò que sembla haver estat de lluny el nombre més elevat de casos els qui els arrestaren refusaren d’examinar els llurs papers fins diverses hores més tard.
A Whitechapel el nombre d’homes i nois detinguts s’estima de 1.200 a 1.500 o 2.000. Alguns posen el nombre tan alt de tres o quatre mil. Amb tot, tan sols nou homes foren imputats judicialment com a absents, i tan sols quatre foren lliurats a les autoritats militars.
Prengueren homes de mitjana edat i nois de menys de setze anys. Alguns dels nous eren prou joves com per plorar, i un home calb que deia que era avi fou colpejat per diversos policies i sagnava per la boca. A la Section House especialment, homes i nois eren amuntegats en sales fosques amb prou feines capaces de contindre el nombre que hi fou forçat a entrar-hi, i tractats amb violència arbitrària.
El senyor S. G., un soldat llicenciat, de Kingsland Road, era al St Mary’s Temperance Club de la Whitechapel Road quan la policia entrà a les 10.30 del vespre. De seguida es dirigí a l’inspector, dient-li que era un soldat llicenciat, i s’oferí a mostrar-li els papers. L’inspector se’l tragué de sobre amb una amenaça que li farien quelcom si no callava, i el lliurà a dos agents que l’emmanillaren i el dugueren a la House Section. A les 11.45 els seus papers foren examinats per un oficial, i se’l permeté d’anar-se’n a les 12.45.
El senyor J. G., un altre soldat llicenciat, de Shoreditch, fou dut al mateix lloc. També es presentà voluntari per mostrar els seus papers, però la policia refusà de mirar-se’ls. Fou dut a la Section House, i introduït una sala plena de gom a gom. Li digué un soldat australià que hi havia a la porta que «empenyés cap a dins». El senyor G. Digué: «És impossible; hi ha una gentada rere meu». El soldat el colpejà en l’estomac. Un policia que era al costat del soldat tragué la porra, i colpejà el senyor G. En el muscle; llavors fou arrossegat lluny de gentada, i lliurat a un sergent de policia. El sergent el llençà dins d’una cel·la. El senyor G. fou alliberat dues hores més tard.
Un soldat australià es tragué l’abric, i s’oferí per lluitar amb qualcú de la sala. Un soldat llicenciat, que hi era sota arrest, digué, «sou una desgràcia per a l’uniforme que dueu». A la qual cosa el soldat el deixà inconscient d’un colp.
El senyor P., un altre soldat llicenciat capturat en el mateix lloc, mostrà la insígnia de llicenciament que duia, però li digueren que podria haver-la comprada, i fou detingut durant unes hores. El seu germà, de 15 anys, fou retingut fins a les 4 de la matinada a la Section House.
A un pare que dugué els papers del seu fill a la Section House li demanaren l’edat. Respongué, «quaranta-set». «Passau-hi a dins, doncs!» fou la resposta i l’arrossegaren a l’interior.
Tot Whitechapel és astorat i consternat. Els nois i noies són indignats, la gent gran parla amb una desil·lusió melancòlica.
La senyora S. i el seu marit són russos. Tenen una botiga a la City, però viuen a Whitechapel. La senyora S. deia: «Mai no podria haver-me imaginat que passaria una cosa així. Se’n duien homes que caminaven tranquil·lament i tots tenien tanta por que entraven tan ràpidament com podien, o acompanyaven el policia tan tranquil·lament, que podríeu haver pensar que eren organitzats! La policia prenia nois de 15 – nens, sabeu». Anà fins a la Section House per demanar pel seu marit, que fou arrestat. La policia refusà de donar-li cap informació, però veié com un d’ells colpejava un noi petit, que plorava amargament.
El senyor S., un home seriós i amable, deia que homes que havien estat examinats a la Section House foren arrestats de nou per altres agents abans d’arribar a la cantonada de Commercial Road. «És un sistema molt dolent», deia tristament, «dos o tres-cents homes en una sala i si un d’ells volia ni tan sols mirar cap enfora, els policies li picaven en el cap».
No tan sols el senyor S. fou arrestat, sinó també els seus dos germans.
El senyor H.S. veié molts actes de violència al carrer. Un home fou noquejat per la policia, i el germà de l’home protestà que patia d’atacs, però la policia el colpí mentre jeia. Un rus, que fou arrestat, digué, «vinc de París, i he de tornar-hi demà». Un policia el prengué de la gola i digué, «si pogués fer la meua, us tallaria el coll a tots».
El mateix senyor H.S. fou arrestat. Veié uns 60 nois amuntegats en una cel·la tan estretament que amb prou feines s’hi podien moure: alguns es desmaiaven. Un agent immediatament el prengué del coll i el colpí, però un altre, examinant el llibre, admeté que l’havien segellat. Llavors un agent agafà H.S. dels braços i l’usà com un ariet per fer-se pas entre una multitud d’homes aplegats en una sala petita, fosca i bruta. La policia batallava per deixar els homes a la porta, i els cridava: «Enrere, porcs; enrere o us mataré» mentre els homes de dins lluitaven per l’aire.
En el pis de dalt hi havia tan sols 12 o 14 homes en una gran sala. «I s’imaginaven que aquestes coses els farien lluitar per ells», digué. «No lluitaré i mataré altres homes. No vull lluitar amb ningú. Si aproven una llei per forçar els russos a ingressar en l’exèrcit, encara que tinc el meu negoci ací i la meua dona és una noia anglesa, aniré a un país neutral i si no m’hi deixen anar potser em prendran i afusellaran: això no ho puc evitar, tan sols que no lluitaré. A Rússia no hi ha cap llei per als objectors: els afusellen». Parlava honestament, amb un cert somriure intermitent i home sentia que, just així, amb el cap recte i refusant cap bena per als seus ulls clars, afrontaria l’arribada dels trets.
La senyora E., que regenta un restaurant, digué que policia i soldats sobtadament entraren en les seues dependències i ordenaren que ningú no es mogués. Al principi pensà que s’havia comès un robatori o assassinat. Arrossegaven homes i nois cap a dins des del carrer, els mantingueren presoners durant una estona, i després els arrossegaren cap enfora. «Ha d’anar-hi el meu noi?» deia, temerosa, «té tan sols 16 anys». El policia li manà que callàs. Mai no havia vist res de semblant, excepte a Rússia sota el govern del tsar i mai allà en una escala tan extensa.
Un corresponsal escriu que un dels seus amics tornava a casa quan un agent l’arrestà. De camí a l’estació el policia digué: «Sou jueu? Ho semblau». «No», respongué el detingut: «podeu veure la meua targeta de registre». L’agent respongué «o, tant se val; si no sou un fotut jueu no crec que us detinga després de tot». Diu el nostre corresponsal: «Un exemple així d’anti-semitisme brutal és digne de l’antiga Rússia tsarista!».
Sí, aquest és el primer pogrom antisemita britànic: esperem que mai no en veiem un altre, ja que aquests costums una vegada arrenquen tendeixen a fer-se més cruels i violents.
A Rússia, sempre que el poble lluitava més desesperadament per la llibertat la policia rebia instruccions d’organitzar un pogrom contra els jueus i sempre les autoritats maldaven per fer creure el poble rus que la causa dels llurs problemes, l’enemic que havien de combatre, no era el tsarisme, sinó els jueus. Quan esclatà la guerra amb Alemanya la policia declarà que els jueus eren espies i el 9 de gener del 1916 una circular oficial al departament de policia que incitava la propaganda anti-jueva fou tramesa a tots els governadors, prefectes i autoritats locals.
El govern rus, que desitjava que els jueus combatessen en el seu exèrcit, prometé de retirar la circular, però el 3 de juny del 1916, Txenkeli es queixava que encara la distribuïen i que s’havien publicat altres que contenien acusacions més repugnants i inacceptables. Com a resultat, tingueren lloc moltes massacres, dones i noies foren ultratjades, ancians eren penjats a la vora de carreteres.
Però ara la Rússia Lliure ha concedit llibertat als jueus i hauríem de creure que l’antisemitisme ha estat del tot bandejat de Rússia. Hem de tindre ara un recrudiment d’aquell vell i desgraciat salvatgisme en aquest país?
El Decret de Convencions amb Estats Aliats, que és discutit en el Parlament, atorgarà el poder de forçar els súbdits de Rússia, o de qualsevol altra potència aliada, a unir-se a l’Exèrcit Britànic. En el decret tal com és ara no se’ls permet l’opció d’anar bé a un país neutral o al país natal. Oferírem una hospitalitat lliure i sense traves a aquests fugitius: ara el nostre govern els manté presoners, refusant de deixar-los anar, refusant fins i tot el magres drets d’objecció de consciència concedits a homes britànics. Amb tot els jueus foren els primers objectors de consciència.
Es parla molt avui de crear un estat jueu a Palestina i concedir-los l’autogovern sota domini britànic. Els recrutaran també a Palestina? Pogroms anti-jueus continuen ací. Mares i pares britànics, no podeu salvar els vostres fills enviant els fills d’altres nacionalitats a la matança! No són aquests obrers pobres sinó individus poderosos els que fan la guerra i refusen de posar-hi fi!