Un dels tòpics més corrents emprats pels adversaris de la República dels Soviets, consisteix en presentar la revolució d’octubre de 1917 com un cop de mà d’un grup d’audaciosos contra la revolució democràtica de febrer.

Rovira i Virgili, enemic aferrissat del bolxevisme, ha reproduït recentment a «La Nau» «Contradiccions cambonianes» (número del 31 de desembre de 1930), un editorial publicat cinc anys enrera a «La Publicitat», en el qual insisteix en aquesta tesi.

Com que el tema té un interès més actual del que sembla, i bé que l’haguem tractat ja amb certa extensió en el nostre llibre «Les dictadures dels nostres dies», creiem necessari insistir-hi també per la nostra part, sostenint, naturalment, una tesi que no té res de comú amb la de Rovira.

La tesi d’aquest és la següent: a Rússia hi hagué una revolució democràtica, la de febrer, i una «revolució dictatorial», la d’octubre, «cop de força» que instaurà el «règim de la dictadura d’un grup comunista que féu servir d’instrument la força dels soldats». I, naturalment, a parer de Rovira, «la revolució bona, per les idees i els procediments» fou la de febrer.

Pel seu contingut, per les seves realitzacions polítiques (i Rovira, poc amic de la fraseologia buida, ha de reconèixer que això és el que compta) la revolució de febrer tingué un caràcter burgès, però no amplament democràtic. L’alçament de febrer enderrocà el tsarisme, personificació vivent del feudalisme rus, i portà la burgesia al poder, però no realitzà la revolució democràtica. Els problemes essencials que aquesta havia de resoldre eren: el de les relacions entre l’Església i l’Estat, el de la terra, el de les nacionalitats, el de la destrucció del vell aparell burocràtic i militar del tsarisme.

Cap d’aquests problemes no va ésser resolt.

El Govern provisional no va decretar la separació de l’Església de l’Estat, aspiració tradicional de la democràcia.

Quant a la qüestió agrària, deixà les terres en mans dels grans propietaris i aixafà per la violència les temptatives d’expropiació realitzades per la pagesia.

En la qüestió nacional, la política del Govern Provisional no es diferencià en res de la del tsarisme, i sota la república «democràtica» de Kerenski Rússia seguí essent una immensa presó de pobles.

Finalment, deixà completament intacte el vell aparell burocràtic tsarista i l’organització i el funcionament de l’exèrcit, on es seguiren practicant els procediments dels «bons temps» de Nicolau II com si no hagués passat res.

Afegim encara que el tsar mateix fou tractat amb uns miraments que no es mereixia aqueix monstre sagnant i vessànic, i que la protesta enèrgica del proletariat de Petrograd evità que es portés a cap el projecte d’enviar la família imperial a l'estranger i decidís el Govern provisional a traslladar-la a Tobolsk.

En què consistí, doncs, l’obra de la república de Kerenski? Només en continuar una guerra profundament impopular en profit de l’imperialisme de l’«Entente» i de la gran burgesia russa, que tenia els ulls fits en Constantinoble, i en defensar els interessos dels capitalistes i dels grans terratinents.

Sembla estrany que Rovira no vegi que si la «seva» república democràtica s’enfondrà amb tanta de facilitat, fou precisament perquè defraudà les masses populars, perquè no donà satisfacció a cap de les seves aspiracions fonamentals.

La revolució democràtica fou realitzada, no per la burgesia i els seus lacais «socialistes-revolucionaris» i menxevics, sinó pels bolxevics (1). Aquests, en prendre el poder, resolgueren immediatament tots els problemes de la revolució democràtica, destruiren l’aparell governamental tsarista i el substituiren pel règim soviètic, basat en organismes vius, creats per les masses mateixes en el foc de la revolució.

Aquest és, precisament, la lliçó essencial dels esdeveniments russos de l’any 1917: avui, en els països anàlegs a la Rússia tsarista per la seva estructura econòmica i el seu règim, la revolució democràtica no podrà ésser realitzada per la burgesia. Aquesta, que fou abans una força progressiva, s’ha convertit en un factor profundament reaccionari, que s’aliarà -i s’alia- amb les forces socials més reaccionàries, per tal de contenir l’avenç del proletariat, que és el factor més progressiu dels nostres dies.

La revolució democràtica només pot ésser obra de la classe obrera, que, al davant de totes les masses explotades i oprimides del camp i de la ciutat -camperols, petita burgesia-, destruirà totes les supervivències feudals i emprendrà el cami de les realitzacions socialistes.

Un cop precisat el caràcter profundament democràtic de la revolució russa d’octubre de 1917, no creiem que sigui necessari insistir assenyadament sobre el caràcter absurd de l’afirmació de Rovira -i de tots els «demòcrates» que haurien volgut la perpetuació de la dominació burgesa a Rússia- que la revolució esmentada fou un simple cop de mà realitzat amb l'ajut dels «soldats». En la revolució d’octubre hi participaren masses immenses, milions d’homes del camp i de la ciutat, que instauraren el «seu» règim i l’han defensat heroicament contra els enemics de l’interior i de l’exterior. I parlar de «soldats» com volent donar al gran esdeveniment històric d'octubre el caràcter de «pronunciamento» és un truc demagògic de mal gust.

Rovira sembla voler oblidar que la revolució d’octubre esclatà durant la guerra, i que els soldats no eren altra cosa que els obrers i els camperols vestits d’uniforme.

Els «pronunciamientos» poden convenir a les pseudo-revolucions burgeses que no aspiren més que a destruir les formes exteriors, la façana, tot conservant el contingut de l'antic règim. Les veritables revolucions no es fan amb «pronunciamientos», sino amb l’acció de les grans masses d’obrers i camperols, vestits amb una o altra indumentària.

Andreu NIN

Presó Cel·lular, 11 de gener de 1931

(1) Rovira, repetint un error que comet la gent mal informada, aplica indistintament el qualificatiu de maximaliste i bolxevic, al partit que va prendre el poder el mes d octubre. Rovira hauria de saber que els maximalistes, eren un grup dissident dels socialistes revolucionaris que no tenien res de comú amb els bolxevics.