Per escatir ço que
s'amaga al fons de la lluita en malhora encesa a Europa, fóra
igualment erroni valer-nos, com a mètode, de la
interpretació marxista de la història com de
l'escola idealista. Tenen els fenòmens socials una tan
extraordinària complexitat, que és absurd voler-los
tancar en el motlle esquifit d'un dogmatisme rígid, sigui
quin sigui.
Per això ens sembla tan falsa la posició
dels qui expliquen la guerra com a conseqüència
exclusiva del mode de producció capitalista, com la
d'aquells que la jutgen una generosa croada pel Progrés,
la Justícia, la Humanitat... buida fraseologia amb què
la burgesia del segle XVIII batejà els nous semidéus
que vingueren a substituir el déu de la filosofia
històrica bossuetiana.
Ens semblen ja molt llunyans aquells temps en
què amb un criteri d'ingènua i pueril complicitat
consideràvem en tota lluita, ja fos guerrera, ja
ideològica, dos elements indispensables, batent-se des de
sengles bàndols: la “Llibertat” contra la
“Tirania”, el “Progrés” contra la
“Reacció”. Mai com ara foren tan oportunes les
paraules evangèliques: “Qui pot llançar la
primera pedra?”.
De temps, havíem convingut tots a
acceptar una fórmula: l'europeïtzació.
Europa no era, per a nosaltres, ni la cultura francesa, ni
l'anglesa, ni l'alemanya, sinó l'esperit de les cultures
europees, la Intel·ligència europea, la Inquietud
europea, l'Esforç europeu. Com ens hi sentíem
estranys, els qui combregàvem en aquesta superior comunió,
dintre el musulmanisme espanyol!
I el que s'ha d'evitar, per tots els mitjans, és
que Europa, la de l'Esperit, la indispensable i indestructible
unitat de la qual no hem de cansar-nos de proclamar, mori a mans
de l'altra Europa, la de la Força.
Totes i cada una d'elles, les nacions europees
són necessàries per a la realització de
l'ideal que els és comú: la unitat moral, sense
l'afirmació prèvia de la qual serà sempre
una bella, però utòpica teoria la constitució
dels Estats Units d'Europa, suprema plasmació política
d'aquesta unitat.
|