Acaba de celebrar-se a Madrid el Congrés XI de la Unió General de Treballadors.

Aquesta poderosa organització obrera, l'única d'Espanya que està afiliada a la Confederació Internacional de Sindicats, va ésser fundada l'any 1886.

Va constituir-se amb tres mil associats. Actualment, la xifra d'aquests passa dels cent cinquanta mil.

Aquesta dada dóna, per si sola, una clara idea de la seva excepcional importància.

Podem comptar-se amb els dits els sindicats obrers d'Espanya que deixen d'estar-hi adherits.

Sols els treballadors de Catalunya s'han mostrat fins ara contraris, en llur majoria, a ingressar-hi^[1]. Això s'explica, primerament, per la influència exercida durant llarg temps en el moviment obrer català pels anarquistes, que podien veure amb bons ulls la Unió, dirigida gairebé exclusivament per elements socialistes i, segonament, per la seva organització centralista i la seva tàctica conservadora.

Dintre de la Unió, s'hi han marcat dos corrents: el dels que creuen que han de rompre's els motllos vells, donant a aquella una organització que respongui a les exigències dels nostres temps i el patrocinat pels ortodoxos a ultrança, els aferrats a la santa tradició, els momificats, que prefereixen deixar les coses tal com ens les varen llegar els nostres avis.

El congrés recentment celebrat tenia una especial importància perquè anava a efectuar-s'hi la topada dels dos corrents i perquè del triomf d'un o altre depenia, al nostre entendre, la vida o la mort de la Unió.

Ha estat lamentable que en algunes de les sessions, totes elles interessantíssime, hagin degenerat els debats en petites lluites en les quals han quedat relegades a segon terme les idees per a deixar lloc a les rancúnies i els odis personals.

De totes maneres, hem tret del congrés una impressió falaguera: que la Unió General de Treballadors modificarà essencialment la seva idiosincràsia, adoptant una organització que estigui més en harmonia amb la del proletariat europeu i pronunciant-se per procediments i mètodes posats en ús a tot arreu a on la classe obrera és un valor i és una força.

Creiem que aquesta nova orientació produirà immensos beneficis al proletariat espanyol i que els treballadors catalans, desapareguts en gran part els obstacles que els ho impedien, a no tardar ingressaran en massa a la Unió General de Treballadors.

Sols així deixaran d'actuar isoladament, unint la seva força a la classe obrera organitzada de tot el món que forma part de la Internacional de Sindicats.

1. El sindicat majoritari a Catalunya fou la Confederació Nacional del Treball (CNT). La CNT provà d'estendre's a tota la Península, però en general hi ocupà un lloc secundari per darrera de la UGT. Cap als anys 1930, especialment durant la guerra, la UGT experimentà un fort creixement a Catalunya, estroncat més tard per la victòria feixista i la imposició del sistema vertical corporativista. El propi Nin deixaria l'UGT per entrar a la CNT (1920), que abandonà més tard quan aquesta s'orientà clarament cap a l'anarquisme (1922).