Contra l'exorbitant augment dels armaments que grava d'una manera enorme els pressupostos dels Estats moderns i que ja considerava Montesquieu com a “nova malaltia, que s'estèn per Europa” i contra la constant i creixent intromissió del militarisme en tots els aspectes de la vida civil; contra la guerra, en una paraula, en totes les seves fases, conseqüències i manifestacions, s'aixeca avui una força formidable, imponent, àrabitre, a no tardar, dels destins del món civilitzat: la classe obrera organitzada.

No és tan sols una lírica sentimentalitat, una utòpica aspiració el que posa en moviment aquest immens i poderós exèrcit, sinó quelcom més profund i radical: el seu ideal intern, l'ànima, el seu contingut doctrinal que el guia i que el cohesiona en un lligam fortíssim.

El proletariat considera la guerra com a atemptatòria al seu principi de confraternitat universal, com a instrument de què es valen els privilegiats, els prepotents, en benefici dels seus propis interessos i en perjudici dels drets i de la llibertat dels pobles i dels homes.

Enfront la societat capitalista actual, que, com una supervivència de les antigues esclavituds, manté els homes dividits en castes, que fomenta, en profit propi, un patriotisme chauvin i inhumà, s'aixecà l'organització internacional dels treballadors, solidaritzats –com diu l'Alomar—«per un vincle superior a la mísera distinció de les pàtries i coàgul vital d'una futura humanitat»

En un nobilíssim anhel de fraternitat i d'amor, aquest Estat humaníssim proclama germans a tots els homes de la terra, i, per a imposar la pau, declara la guerra als altres Estats, fills de la força, de pretèrites i presents violències, conculcadors del dret, mantenidors de totes les desigualtats i de totes les injustícies, braç fort dels privilegiats.

No és difícil ni aventurat predir què s'emportarà el triomf. Els fets donaran ben prompte la raó a aquell modest delegat que en el primer congrés de l'«Associació Internacional dels Treballadors», celebrat a Ginebra el 3 de setembre de 1866, deia animat per la novella fe: «La nostra generació obrirà una nova era en la història de la humanitat».

Lentament, ha anat realitzant la seva obra el proletariat de tot el món.

El primer Congrés de la Internacional, en proclamar solemnialment el principi de la fraternitat universal i rebutjar «tota política que oprimís uns pobles pels altres i els faci enemics», va donar el primer pas.

Dos anys més tard, en el Congrés de Brussel·les, ja s'entaulava la qüestió en una fórmula pràctica i concreta: «¿Quina hauria d'ésser l'actitud dels treballadors en el cas d'esclatar una guerra entre les potències europees?».

Procediments diversos i radicals foren proposats pels delegats, que s'expressaren tots en termes de gran energia.

El Congrés aprovà les conclusions presentades per En Tolain[1], de París, en nom de diversos representants, en les quals després de fer pública la protesta dels treballadors contra totes les guerres, es recomanava a totes les seccions que impedissin tota guerra de poble a poble, que no podia ésser considerada sinó com una guerra civil, perquè “feta entre productors, no seria més que una lluita entre germans”.

De l'esperit, de la generosa idealitat que féu gran, forta i gloriosa la Internacional, n'està inflitrat el moviment obrer de tot el món.

En totes les assemblees, en tots els actes celebrats pels treballadors sorgeix potent i clamorosa la protesta contra la guerra, que arriba a un grau màxim de concreció i d'amenaça en els acords del Congrés socialista de Stuttgart i el de Sena, celebrat l'any passat, en el qual, els delegats francesos feren oferiment del seu sentiment de confraternitat dels obrers alemanys.

Els que cinquanta anys enrera no passava d'una simple amenaça, és avui, per l'enfortiment progressiu de les organitzacions del proletariat un seriós perill per als governs.

A Itàlia els treballadors protesten violentament i airada contra la guerra de Trípoli[2].

A Bulgària el poble es revolta contra els culpables de la guerra balcànica[3], donà un esclatant triomf als socialistes i fa trontollar, amb la seva actitud, el tron del rei Ferran.

A França tota la política gira a l'entorn de la llei del servei militar de tres anys; de les urnes surten victoriosos 102 diputats socialistes, enemics d'aquesta llei i el ministeri Ribot, que l'escull i la defensa, cau a la primera jornada parlamentària[4].

A Alemanya són els obrers i els seus representants al Reichstag els més ardents patrocinadors del rapprochement franco-alemany i de l'autonomia republicana de l'Alsàcia-Lorena[5]; en cas d'una guerra amb França amenacen amb un conflicte interior; una propagandista socialista, la Rosa Luxembourg és condemnada a un any de presó[6] per haver aconsellat els treballadors alemanys, en un míting, que es neguin a disparar els màusers contra els seus germans francesos.

En el Reichstag foren els diputats socialistes els que amb major energia protestaren contra l'oficial que promogué els successos de Saverne[7].

Als Estats Units tots els obrers alçaren clamorosos la seva veu contra la intervenció guerrera a Mèxic[8].

A Espanya, on és general el sentiment de protesta contra la guerra del Marroc, únicament la classe obrera, i l'actitud de revolta que pugui adoptar, constitueix una preocupació, que no oblida l'epopeia de 1909 ni l'intent frustrat de 1910[9].

A darres d'aquest mes es reuneix en magne Congrés la “Unió General de Treballadors” d'Espanya. La Federació de Minaires proposa a la Unió l'organització, per a breu termini, de la vaga general a tota Espanya com a protesta contra l'aventura del Marroc.

Tenim les millors impressions amb referència a l'èxit d'aquesta proposició[10].

Contra el corrent avassallador dels treballadors de tot el món, res no hi podran els governants.

En endavant, podran governar, com fins ara, sense el poble, però no contra el poble.

Els obreres, viuen encara de l'obra espiritual d'aquella poderosa Internacional que féu tremolar el món capitalista i de l'esperit que va insuflar-li aquell gran vident que fou en Karl Marx.

Són dos mons els que estan en lluita i encara que sigui per la guerra, per la violència final, els treballadors imposaran la pau en la terra.

Pensem en aquelles paraules d'en Pi i Margall: “La guerra sols és justa quan es fa per la raó i per la justícia”.

[1]Henri-Louis Tolain (1828-1897), obrer gravador, seguidor de Proudhon, i desfensor del cooperativisme en front del col·lectivisme, fou representant dels obrers de París a la Internacional en diferents Congressos. El 1870 esdevingué diputat de l'Assemblea nacional, i des de Versalles s'oposà a la revolta de la Comuna, raó per la qual posteriorment seria expulsat de la Internacional (1871). Des del càrrec de senador, s'oposà a l'aministia dels “communards”.

[2] Trípoli fou ocupada per les tropes italianes el 1911. El 1912, pel tractat de Lausana es reconegué com a possessió del Regne d'Itàlia. Amb tot la resistència dels pobles libis, i particularment dels senussis era encara forta.

[3] El 1912 s'havia format la Lliga Balcànica entre Bulgària, Grècia i Sèrbia, amb la finalitat de conquerir els dominis europeus de l'Imperi Turc. Alemanya i Àustria veieren amb preocupació aquest moviment, que amenaçava de col·lapsar l'Imperi Turc, i que alhora estimulava la revolta dels pobles eslaus encara sotmesos a Àustria. La classe dirigent búlgara decidí escoltar els Imperis Centrals, i el 1913, desencadenà una Segona Guerra Balcànica, ara contra Sèrbia i Grècia, per tal de conquerir les terres búlgares amb les que s'havien fet aquests dos estats en el decurs de la guerra de l'any anterior. Però, Montenegro, Romania i la pròpia Túrquia s'uniren a serbis i grecs en guerra contra Bulgària, que quedà així encerclada i fou vençuda. Com a resultat de la guerra gran part de les terres búlgares que abans del 1912 havien estat sota domini turc passaren a domini serbi i grec. Tot i el bon resultat electoral dels socialistes als comicis de finals del 1913 [Veieu La situació de Bulgària], la monarquia hi resistí, i res no impediria que Bulgària tornàs a entrar en guerra un any més tard, al costat d'Alemanya, i contra Sèrbia i Romania.

[4] Alexandre Ribot, dirigent del Partit Republicà Moderat, que el 1914 ocupà, per un dia tan sols, el càrrec de primer ministre, per tercer cop.

[5] Alsàcia i Lorena, regions alemanyes amb una forta vinculació històrica amb França. El 1871, arran de la guerra franco-prussiana, passaren a fer part del Regne de Prússia i de l'Imperi Alemany. El major grau d'industrialització, la forta personalitat regional i la influència econòmica, cultural i política de França, els hi donaven una gran personalitat dins d'Alemanya.

[6] De fet, no seria alliberada fins el novembre del 1918.

[7] Zabern (Saverne) era una de les localitats més franceses d'Alsàcia i on el sentiment republicà era més fort. El 1913, el tinent von Forstner insultà la bandera tricolor en el decurs d'un reclutament. La història es difongué, i hi hagué un considerable malestar a Alsàcia. Les autoritats alemanyes respongueren amb l'arrest dels reclutes, sota l'acusació de revelar secrets militars. El 10 de novembre, la situació arribà a l'aixecament, i les tropes alemanyes hi respongueren amb una forta repressió contra els miners de Zabern.

[8] Els Estats Units donaren en principi suport a Victoriano Huerta, que provà de reinstaurar una dictadura militar a l'estil de Porfirio Díaz. El retiraren, però, davant de l'avenç dels constitucionalistes i dels agraristes, i davant de la perillositat de la situació pels llurs interessos, els classes dirigents dels EUA ocuparen Veracruz (1914).

[9] El 26 de juliol del 1909 esclatà una vaga general contra aquella “guerra de banquers”, que ràpidament seguí la via d'insurrecció i d'enfrontament directe amb les forces de l'ordre burgès. A Sabadell, hom proclamà la república, i els vaguistes també es feren forts, a banda d'a Barcelona, a Terrassa, Badalona, Gràcia, Mataró, Granollers, Sitges, etc. El moviment, tingué bàsicament un caràcter animilitarista i anticlerical. El dia 29 arribaren noves tropes, procedents de València i de Saragossa, que acabaren amb l'esclafament dels insurrectes, el dia 31. Aquelles jornades foren conegudes, entre la gent, com la Setmana Gloriosa, i la crònica burgesa la recorda com la Setmana Tràgica. L'estiu del 1910, a Barcelona es provà de fer una vaga general de solidaritat amb els miners de Biscaia, que fracassà per l'oposició del Partit Republicà Radical, que tenia una notable influència entre sectors obrers.

[10] Que quedà, finalment, en un no res.