El diari camaleònic del carrer de Barberà^[1], en la seva edició del dissabte i referint-se a la conferència que tenia anunciada per aquell dia a la nit en el CNR de Gràcia^[2], publicà una nota política, amb el títol d'“Una paradoja” que, precisament de tant paradòxic que resulta veure-la insertada en les planes de l'òrgan vergonyant del reformisme barceloní^[3], mereix els honors d'un comentari, ja que no els d'una resposta o d'una rectificació pel fet de tractar-se d'un enemic políticament desqualificat i, per consegüent, sense bel·ligerància.

Diu, entre altres coses “La Publicidad” que, en les conferències que tinc en projecte celebrar, em proposo afirmar que “las ideas republicanas han pasado a ser cosas viejas y arcaicas”. Per al diari transformista, la paradoxa consisteix que jo vagi a parlar d'aquestes coses en centres republicans, la tolerància i hospitalitat dels quals, que no concedeix el redactor polític de “La Publicidad” no tinc prou paraules per a agrair.

Per a nosaltres, la paradoxa consisteix que sigui el diari d'en Miró i Trepat^[4] el que hagi de cridar l'atenció dels centres republicans en nom de la puresa i la integritat de l'ideal republicà.

No hem estat precisament nosaltres, els socialistes, els qui hem afirmat que les idees republicans han passat a ésser coses velles i arcaiques, com vol suposar, gratuïtament, el càndid cronista de “La Publicidad”.

Va ésser precisament el Partit Socialista el que, després de la repressió inquisitorial del 1909, va cridar al seu costat totes les forces republicanes d'Espanya per a treballar, de comú acord, per l'enderrocament del règim monàrquic i per la instauració de la República^[5].

Fou aleshores que en Pablo Iglesias, en abraçar en Melquíades Álvarez, segellà el pacte entre socialistes i republicans, puix era en aquella ocasió l'actual cap del partit monàrquico-reformista, el verb eloqüent i l'encarnació genuïna de tots els anatemes i els odis populars contra la monarquia.

En menys de quatre anys les coses han sofert una radical transformació.

En Melquíades Álvarez, sortí de la Conjunció per les seves vergonyoses concomitàncies amb el règim maleït i vilipendiat tantes vegades per la seva vèrbola brillant; sortí de la Conjunció acusat de traïdor a la República.

I és des d'aleshores que, per part dels flamants reformistes, es parla molt de “Democracia, de soberanía y de libertad”, però molt poc de la República, és des del banquet del Palace Hotel que ens parlen amb més insistència que mai de l'accidentalitat de les formes de govern i ens sostenen que l'ideal republicà ha passat a ésser cosa de visionaris somniatruites.

És per això extraordinàriament cínic i graciosament paradòxic que, quan tots els centres reformistes de Barcelona es separen del partit, per no seguir el cap en la seva evolució cap a la monarquia; quan les personalitats més prestigioses abandonen el reformisme per retornar a la cleda republicana, ens diguin a nosaltres, socialistes, que som enemics irreconciliables del règim, que som profundament i substancial republicans, que anem a afirmar que les idees republicanes han passat a ésser coses velles i arcaiques. I això ens ho diguin precisament des de les planes de “La Publicidad” --de “La Publicidad”, senyors!-- que quan tots els centres s'han separat del partit, quan tots els republicans de bona fe es donen per enganyats, ella sola defensa, a Barcelona, encara que vergonyosament, l'evolució d'en Melquíades Álvarez i ens parla cada dos per tres d'aquell famós tòpic de la desaparició dels “obstacles tradicionals”.

Amics meus: davant d'un tant descarat cinisme, no se m'acut altra expressió que la següent, potser excessivament crua, però gràfica i catalana: “Quina barra!”.

1. Al carrer de Barberà hi era la redacció i l'imprempta d'aquest diari barceloní en llengua espanyola. “La Publicidad” havia estat fundada el 1878, i durant molts anys en fou director Eusebi Coromines. A partir del 1906, el diari passà l'òrbita lerrouxista, però més tard, Lluís Companys i Laureà Miró el posaren al servei del Partido Reformista. Aquesta era la situació del diari aleshores. El 1915 fou adquirit per Antoni Tayà, i Romà Jori, el nou director, li donà un to més catalanista i obrerista, amb col·laboracions d'Andreu Nin, Rovira Virgili, Eugeni Xammar, Carles Soldevila, etc. El 1921 els Tayà se'l vengueren i el 1922 el comprà Acció Catalana i, després d'una etapa bilingüe, es transforma en un diari en llengua catalana amb el nom de “La Publicitat” (10.1922).

2. El Poble Català era l'òrgan del Centre Nacionalista Republicà, del qual el gracienc era un dels més destacats. El CNR formava part des de 1910 de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), coalició que aplegava el federalisme catalanista i era la principal formació del catalanisme d'esquerres.

3. El 1912 Melquíades Álvarez havia fundat el Partido Reformista, que propugnava la participació del republicanisme en el règim monàrquic. Al Principat s'hi aproparen el sector possibilista de la UFNR, amb Josep Zulueta i Laureà Miró. Arribaren a controlar “La Publicidad”, però aviat Miró i Companys toparen amb l'oposició d'Álvarez a l'autonomisme, i Zulueta restà amb un petit nucli que a partir del 1915 declinà.

4. Laureà Miró (1883-1916) provenia del Partit Republicà Federal. Al si de la Unió Republicana s'hi oposà a l'anticatalanisme de Lerroux (1903) i es passà aleshores a Solidaritat Catalana. Fou elegit diputat per la circumscripció de Sant Feliu de Llobregat en tres ocasions (1907, 1910 i 1914). El 1910 s'hi adherí a la UFNR, i el 1912, atret pel possibilisme de Melquíades Álvarez esdevingué un dels homes del Partido Reformista a Barcelona, al servei del qual posà el diari “La Publicidad”.

5. Es creà la Conjunción Republicano-Socialista, on hi participaven el PSOE i diverses tendències republicanes (radicals, federals, etc.). El 1911 s'hi sumava la UFNR, que provà de desplaçar, sense èxit, la influència que els radicals tenien a la Conjunción del Principat. El 1912 es produí el trencament de Melquíades Álvarez amb la Conjunción.