Els límits de l’economia mixta. Paul Mattick 1969
Malgrat sovint proclamat com a fet establert, la conjunció de lliure empresa i planificació governamental no produeix realment una economia “mixta”. La combinació de relacions automàtiques de mercat i determinació conscient de la producció no pot ésser més que un afer col·lateral. En el curs de desenvolupament, un ha d’arribar a dominar l’altre; això suposa el manteniment d’una economia bé competitiva bé planificada. Però per evitar la transformació de l’economia mixta en capitalisme d’estat, com hem vist, no n’hi ha prou de limitar-ne el desenvolupament domèstic, ja que no és ja possible considerar ço nacional aïllat de l’economia mundial. La tendència general envers el capitalisme d’estat s’ha d’aturar perquè l’expansió contínua d’un sistema implica la contracció de l’altre. I de fet la guera freda que agita el món es relaciona no amb l’evolució d’una lluita entre capitalisme i socialisme, sinó amb una divergència d’interessos entre sistemes de producció total parcialment organitzats per l’estat i sistemes que ho són totalment. El capitalisme ja no és el que era; i el “socialisme” no és l’anticipada societat sense classes de la teoria marxiana. L’actual competència política i econòmica és més aviat entre l’economia mixta i el capitalisme d’estat, i troba simplement expressió en les ideologies tradicionals que abans separaven el capitalisme del socialisme.
La identificació del capitalisme d’estat amb el socialisme fou precedida de la identificació del socialisme amb el capitalisme d’estat. El marxisme revolucionari fou el producte d’un període de desenvolupament on l’acumulació de capital suposava de fet una misèria creixent per a la població treballadora. Cap al tombant de segle, però, es va fer clar que en el seu aspecte decisiu el pronòstic marxià es desviava del desenvolupament real; és a dir, el capitalisme no implicava l’empobriment continu de la classe obrera industrial, i els propis obrers, lluny d’esdevindre més conscients de classe, se satisfeien creixentment amb la millora de les llurs condicions dins el sistema capitalista. Aquest procés assolí l’expressió climàtica en la primera guerra mundial en la qual la ideologia nacionalista triomfà damunt l’interès de classe. Certs socialistes consideraven fins i tot la “nacionalització” del període bèl·lic de capital i treball com el començament de la fi del conflicte de classes, com a la síntesi dialèctica que contenia i negava tant el treball com el capital en una entitat social superior.
Per d’altres, però, això era simplement la traïció al marxisme d’una burocràcia sindical corrupta. Amb la consigna “Tornam a Marx” el moviment obrera es dividí en els sectors radical i reformista. Aquesta separació havia estat anunciada en discussions anteriors que se centraven en propostes per descriure la pràctica social-demòcrata honestament en termes burgeso-democràtics per comptes d’una fraseologia marxiana superada. El “revisionisme” social-demòcrata tenia la base en les condicions relativament pròsperes que precediren la primera guerra mundial. Com que aquesta mateixa prosperitat era en la visió marxiana tan sols la portadora d’una nova crisi, els socialistes més coherents assenyalaven les tensions imperialistes al tombant de segle més que no pas la creixent harmonia de classes que, en qualsevol cas, afectava únicament unes poques nacions avançades. El debat entre “reforma” i “revolució”, revisionisme i ortodòxia, retingué un caràcter acadèmic fins que la guerra i la revolució li forniren un significat pràctic. L’“ortodòxia” marxiana s’identificà amb el bolxevisme de Lenin; i els ajustaments que la dreta del moviment va fer en la teoria i en la pràctica el convertiren en un moviment anti-marxià, malgrat que no es negava el seu passat marxià. De llavors ençà qualsevol discussió de problemes marxians era una discussió de la teoria i pràctica del bolxevisme i de la seua relació amb el credo marxià. L’èxit de la revolució russa va fer possible una identificació gairebé completa d’una versió específicament russa del “marxisme” amb el marxisme en general. Com més insistien els rusos en la llur “ortodòxia” marxiana, més urgent semblava als socialistes occidentals d’oposar-se a aquesta “ortodòxia” i ampliar doncs la llur distància respecte el propi marxisme.
L’‘ortodòxia’ de Lenin tenia l’origen en l’adaptació del socialisme occidental a les condicions russes. S’ha assenyalat sovint que la situació russa a començaments del segle xX era en molts sentits similar a l’estat revolucionari de l’Europa occidental de mitjans del segle XIX. Com Lenin en una època posterior, Marx havia encarat una revolució burgeso-democràtica tardana incapaç, o indisposada, de realitzar les pròpies demandes degut, en primer lloc, a les potencialitats revolucionàries existents de la classe obrera i, en segon lloc, per la necessitat immediata de combatre els avantatges competitius de les nacions capitalistes prèviament desenvolupades amb un proteccionisme nacional. Aquest combat requeria una estreta col·laboració de la burgesia democràtica amb els llurs governs, encara majoritàriament reaccionaris. L’atitud positiva de Marx envers les revolucions burgeses es basava en l’esperança que l’element proletari d’aquestes revolucions podria impulsar-les més enllà dels objectius restringits de la burgesia. El caràcter sots-desenvolupat del capitalisme occidental del 1848 oferia a la teoria política de Marx una certa ambigüitat respecte les revolucions burgesa i proletària. No podia deixar d’ésser enormement interessat en la primera, ni que fos com a precondició de la darrera. Aquesta ambigüitat empedrà el camí del marxisme col·laboracionista de classe i reformista social de la Segona Internacional i, finalment, de les teories del bolxevisme. En opinió de Lenin, la burgesia russa era encara menys capaç de realitzar la pròpia revolució burgeso-democràtica que no ho havia estat la burgesia de l’Europa occidental; i així la classe obrera era destinada a precipitar tant la revolució “burgesa” com la “proletària” en una sèrie de canvis socials que constituirien una “revolució permanent”.
El moviment obrer occidental del segle XX, però, encarava tria entre dos objectius diferents: podia cercar una revolució purament proletària o podia seguir el programa del revisionisme marxià, i treballar per una lenta transformació del capitalisme al socialisme mitjançant reformes. Mentre el marxisme del 1848 ja no tenia sentit per l’oest, per a Lenin era una crida a participar activament en la revolució russa i per implicar-se en moviments mundials contra nacions capitalistes bé endarrerides bé avançades. La nova situació semblava repetir la situació revolucionària del 1848 en una escala més grandiosa, que afectava no únicament l’escena europea sinó la mundial en general. Per comptes de les antigues aliances temporals de l’internacionalisme proletari amb moviments burgeso-democràtica, hi havia ara una amalgama mundial de forces revolucionàries de caràcter social i nacionalista. Aquestes forces podien ésser conduïdes més enllà dels llurs objectius restringits a perseguir finalitats socialistes.
En relació a la revolució russa, però, la confiança de Lenin en la validesa de la teoria de la revolució de Marx trobava únicament una justificació parcial. Certament, la revolució democràtica russa deixà pas ràpidament a la dictadura bolxevic; però la “revolució permanent” resultà significar únicament el lent procés de consolidació i centralització del poder en mans del partit de Lenin. Els bolxevics es dedicaven a mantindre la posició de poder contra els perills de dins i de fora, més que no pas a realitzar una revolució mundial decidida a posar fi a totes les formes d’endarreriment i opressió. El focus d’aquesta dedicació determinà el caràcter dels canvis de l’estructura econòmica i política de la societat russa.
La crítica del bolxevisme resta en els aspectes “burgès” o capitalista de la revolució russa. Per als reformistes socials, la dictadura bolxevic era un ultratge: era innecessària, perquè el liberalisme democràtic tot sol podia dur els canvis socials progressius i, a més, era perillosa, perquè la mena de control social que creava amenaçava el curs regular de progrés a l’oest. El dogmatisme de Lenin preveia i realitzava un programa que anava molt més enllà de la necessitat de reformes democràtiques; i, en fer-ho, destruïa la mateixa base d’una evolució reeixida de la societat burgesa a la socialista.
Una crítica més interessant però menys popular del bolxevisme provenia de l’esquerra. El moviment obrer anti-bolxevic d’esquerres s’oposà als leninistes perquè no anava prou lluny en l’explotació de les agitacions russes amb finalitats estrictament proletàries. Esdevingueren presoners del llur ambient i empraren el moviment radical internacional per satisfer necessitats específicament russes, que aviat esdevingueren sinònimes de les necessitats del partit-estat bolxevic. Els aspectes “burgesos” de la revolució russa es descobrien ara en el propi bolxevisme: el leninisme es jutjava part de la social-democràcia internacional, de la qual difereia tan sols en qüestions tàctiques.
Aquesta evaluació del bolxevisme trobava suport en les concepcions leninistes del socialisme i del paper del partit en les accions socials. El capitalisme d’estat, és a dir, la nacionalització de recursos productius, era per a Lenin el primer pas i el més necessari del procés de transformació social. Marx també parlava de la nacionalització dels mitjans de producció, però per a ell això era únicament un acte revolucionari emprès com a preludi a la institució del socialisme. Per a Marx, el capitalisme era capitaisme de propietat privada, i allà on semblava perdre la seua natura estrictament d’empresa privada, com en les indústries estatals i fins i tot en les companyies d’accionistes, ho veia com a abolició parcial del sistema de producció capitalista dins el sistema de producció capitalista, un signe de decadència del sistema. No contemplava sistemes de capitalisme d’estat com els que prevalen en la part del món dita socialista.
Per a Lenin, però, “el socialisme no és més que el pas següent cap al monopoli del capitalisme d’estat o, en altres mots, el socialisme no és més que el monopoli del capitalisme d’estat que es fa per servir els interessos de tot el poble i que en aquest sentit ha deixat d’ésser monopoli capitalista.”[1] El capitalisme monopolista tendia per ell mateix a convertir-se en capitalisme d’estat; de forma que, en opinió de Lenin, la funció de les revolucions socials consistia principalment en completar els desenvolupaments ja en marxa. Els reformistes també pensaven que el desenvolupament del capitalisme conduiria a una certa forma de capitalisme d’estat que es podria transformar llavors en socialisme a través de les institucions democràtiques existents. La situació a l’Europa occidental donava encara més credibilitat a aquesta idea que no pas les condicions força endarrerides de Rússia, que era enormement agrícola. Precisament per aquesta raó, Lenin creia en la dictadura bolxevic més fermament, en assumir que la determinació centralista del desenvolupament econòmic podria ésser instrumental en dur Rússia més a prop de les economies avançades de l’oest.
Una burgesia liberal, adicta a les formes tradicionals d’acumulació de capital no podia desenvolupar l’economia de Rússia d’aquesta forma. Però les funcions abans assignades a l’empresa privada i a la competència eren ara funcions de l’estat bolxevic. Apropiar-se part del producte social i assignar recursos productius convertí el partit que havia combatut el control capitalista damunt la producció i la distribució en el controlador de treball i capital. Si la “pau mental” dels capitalistes requereix certa forma d’acord general quant a la indispensabilitat del capital i de la iniciativa privada, la nova situació russa necessitava una ideologia socialista que pugués fer que els interessos dels controladors i dels controlats semblassen idèntics. La ideologia marxiana satisfeia aquesta necessitat fins que la distinció entre controladors i controlats s’endurí de nou en la d’explotadors i explotats. La centralització reeixida de la producció i la distribució garantides pel poder estatal pot eliminar part dels antagonismes socials del sistema d’empresa privada, però nous antagonismes d’una magnitud encara més gran sorgeixen de la polarització de la societat en controladors i controlats; de fet, els antics antagonismes no són eliminats sinó únicament modificats.
La majoria controlada pot imaginar i, de fet li ho diuen, que el control que s’hi exerceix també és al servei del seus interessos. Si això fos realment el cas s’evidenciaria en les relacions entre les autoritats i la població en general, en la política, en el camp i en el taller, en l’esfera de la distribució. Però no res que indique una tendència al socialisme s’observa a Rússia. Hi ha excuses, és clar, com la proposició marxiana que el socialisme presuposa un alt nivell de producció social. Això ho contradiu en part l’antiga teoria bolxevic que sostenia que la planificació central milloraria el nivell de vida gairebé immediatament, simplement amb la introducció de la igualació del consum al nivell existent de producció. Eren aquests arguments els que induïren la burgesia d’afirmar que tot el que podien crear els bolxevics era una “igualació de la misèria”. Com que tan sols els miserables s’inclinen a creure en un repartiment igual d’una situació miserable, l’elit bolxevic s’adonà aviat que les diferenciacions de renda serveixen d’incentiu per a un esforç individual superior i són així una benedicció per a tothom. Aquest argument, que justifica les desigualtats del capitalisme pel que fa a la formació de capital en raó que el darrer satisfa una necessitat social, esdevingué la principal excusa del bolxevisme. Per tal de millorar la vida de tothom a llarg termini, era necessaria millora la de qualcuns immediatament. La competència de capital la substituïa simplement la competència per posicions socials altament remunerades, bé obertament en termes monetaris o en la forma amagada de privilegis. Presumiblement, aquestes posicions s’assignaven segons la importància social de les funcions exercides pels llurs receptors.
Per accelerar el desenvolupament productiu encara més, tant els incentius “positius” de poder i de renda com els incentius “negatius” de treball forçat i terrorisme eren contínuament emprats. I com més divergien els interessos dels controladors i dels controlats, més insistentment la ideologia en proclamava la identitat. Si bé al començament expressava una esperança general de futur, aquesta ideologia socialista esdevenia més i més un instrument de control en el present. Malgrat encara considerada l’organització del “període de transformació”, la nova estructura social aviat es presentà com l’“status quo” desitjat en necessitat de defensa contra nous canvis. Els controladors ja no propugnen canvis en les relacions socials bàsiques; qualsevol promesa que resta incomplerta es relaciona merament amb la millora de l’existència individual dins l’estructura social actual. Si l’estat socialista es pot fer segur contra enemics externs i pot desenvolupar la seua producció, es diu, arribarà el dia que tota la gent serà capaç de consumir més i treballar menys. Però continuaran les diferències de nivell de vida per molt de temps, fins que es puga realitzar el pas final del “socialisme” al “comunisme” i el principi socialista, “a cadascú segons el seu treball” es puga canviar al principi comunista, “a cadascú segons les seues necessitats”.
De mentres, hi ha “igualtat d’oportunitats”, la qual cosa fa l’individu responsable de la millora del seu destí. És clar que aquest principi no es pot realitzar en una societat de divisió generalitzada del treball, desigual en tots els sentits llevat de les “oportunitats”, però com a ideologia fa costat a les desigualtats dels països “socialistes” com ho fa a arreu. És de fet l’expressió ideològica de la realitat d’una ferotge competència pel poder i el privilegi.
Competir és en ell mateix el privilegi d’una minoria. Les accions de les masses les controla una varietat d’organitzacions que s’hi arrengleren en contra. En excloure totes les activitats i expressions no-controlables d’importància social, l’estat es perpetua inalterat. I en atorgar la permanència a les seues relacions socials i a les llurs bases ideològiques i terroristes reté tota contradicció social que haja generat originalment. D’aquesta forma la societat totalitària es revela com un intent entre d’altres de mantindre les condicions d’explotació modificant-les. El control desorganitzat exercit pel capital privat s’aboleix a favor del control organitzat de tota la vida social per part de l’estat omnipotent.
Al mateix temps es desenvolupà una tendència paral·lela en la forma d’una forta tendència a idealitzar el nou estatus de relacions associat amb el control estatal. Aquesta tendències serveix per unificar els estrats privilegiats i desorganitzar els explotats encara més, ja que eleva el valor de prestigi dels avenços i de les oportunitats la qual cosa no deixa d’ésser de consideració en temps de transformació social i expansió econòmica. La direcció i volum de la producció esdevé creixentment més determinada per les necessitats específiques de la nova classe dirigent. S’haurà de mantindre l’escassedat, siga objectivament necessari o no, per tal de garantir una divisió del treball que deixa els privilegis intactes malgrat tota la “igualtat d’oportunitats” existent. Aquest sistema social no pot assolir l’estat d’abundància que suposadament desitja, de fet, cal que faça impossible aquesta abundància per tal de salvaguardar-se. Aquesta qüestió, però, ha esdevingut purament acadèmica perquè la competència imperialista elimina o mitiga la necessitat d’escassedats artificials. En aquesta situació la preservació de les condicions d’explotació apareix com a defensa nacional.
Una societat que pugués reduir el seu treball necessari a un mínim perdria tota raó objectiva d’antagonisme social. En tota societat de classes, i això inclou totes les formes existents de societats productores de capital, el desenvolupament de les forces socials de producció [2] s’aturaran quan amenace el benestar i l’existència de la classe socialment dominant. L’abundància econòmica farà absurda l’estructura social de classes. L’expectativa del socialisme es basa en la possibilitat d’aquesta abundància; però presuposa l’eliminació de les relacions socials de classe. Aquesta condició no es pot aconseguir ni dins l’economia mixta ni dins el capitalisme d’estat.
En contraposició a les economies occidentals competitives, però, les economies centralitzades de Rússia i els seus satèl·lits no semblen tèmer les conseqüències de l’automatització. La llur producció i productivitat són encara per sota de la de les nacions occidentals, i l’automatització, fins al grau possible sota aquestes condicions, no podria conduir a una desocupació a gran escala. Vora la meitat de la població de Rússia, per exemple, enscara es dedica a l’agricultura i – davant de les dimensions del país i de la seua població – hi ha una manca general de mitjans de producció, per no parlar de béns de consum durables o fins i tot corrents. Certament, també hi ha indústries altament automatitzades, però no n’hi ha prou com per elevar la productivitat social mitjana al nivell actual de l’Oest.
En principi, és clar, la natura centralitzada del capitalisme d’estat permet una aplicació més àmplia de l’automatització als processos socials de producció que no pas és possible a les economies occidentals. I això, alhora, promet una acceleració de l’automatització concurrent amb l’ascens general de la productivitat. La planificació econòmica, per exemple, és una de les àrees més importants d’aplicació de la cibernètica. Mentre que en les economies competitives “planificació” implica “contra-planificació”, en les economies centralitzades la planificació pot ésser unitària, d’abast nacional i profunda. És per això que molts dels defensors occidentals de l’abundància mitjançant la cibernització emfasitzen la necessitat d’una planificació nacional.
Malgrat que el caràcter explotador de les relacions socials del capitalisme d’estat és clarament obvi, sempre es qüestiona de nou quin grup social particular hi constitueix la nova classe dirigent. La resposta pot trobar-se en el procés de desenvolupament del propi capitalisme; ja que el capitalisme d’estat ha adoptat la relació entre “capitalista” i gestor, i entre “propietat” i control, de l’empresa moderna. En la teoria de Marx, el capitalista no és un creador de valor sinó un consumidor de força de treball. És capitalista perquè s’ha alliberat del procés laboral real. I “de la mateixa forma que al principi el capitalista s’allibera del treball real tan bon punt el seu capital ha assolit la quantitat mínima amb la qual comença la producció capitalista com a tal, així ara, lliura la feina de supervisar directament i constant els treballadors individuals, i els grups de treballadora, a una mena especial de treball assalariat. Un exèrcit industrial de treballadors, sota el comandament d’un capitalista requereix, com un veritable exèrcit, oficials (gestors) i sergents (capataços) que, mentre es fa la feina, hi comanden en nom del capitalista.”[3] El darrer manté el lideratge, però “no és perquè siga un líder industrial que un home siga capitalista; al contrari, és un líder industrial perquè és un capitalista”[4]
Amb tot, l’acumulació de capital i els canvis estructurals i tecnològics que s’hi associen alliberen (o priven) els capitalistes d’una forma creixent del lideratge industrial. La “desprivatització” del capital mitjançant el sistema creditici, societats d’accions, propietat piramidal de les accions, direccions entrelligades, holdings, gestió burocratitzada i determinació governamental creixent de la producció i de l’expansió del capital substituïren el capitalista emprenedor amb la direcció gestorial de la indústrial. Les decisions del gestor sovint no les determinen directament els propietaris del capital, encara que continuen determinades pel principi de rendibilitat. “La unitat industrial gegant perfectament burocratitzada”, escrivia Joseph Schumpeter, “no tan sols fa fora la companyia petita i mitjana i n’’expropia’ els amos, sinó que a la fi també fa fora l’emprenedor i expropiar la burgesia com a classe, la qual en el procés no tan sols tendiexen a perdre ingressos sinó, ço que és més important, la funció”[5]
Segons Marx, l’expansió del capital és principalment la reproducció de capitalistes i treballadors assalariats. Considerava la idea “de certs socialistes que necessitam capital però no capitalistes” força errònia, ja que “el concepte de capital implica que les condicions objectives del treball – a través del producte del propi treball – s’enfronten als darrers com a persones, o, dit d’una altra manera, apareixen com la propietat de persones diferents als treballadors. El concepte de capital conté els capitalistes”[6] Per bé que Marx reconeixia que “el sistema de producció capitalista ha dut les coses a un extrem que la feina de superintendència, completament separada de la propietat de capital, camina pels carrers”,[7] veia el desenvolupament de la funció gestora com un indici que els capitalistes havien esdevingut superflus en la producció com ells mateixos percebien als prestamistes i als propietaris immobiliaris. “Un director d’orquestra”, escrivia Marx, “no necessita ésser el propietari dels instruments o dels seus membres, ni tampoc és part de la seua funció de director que tinga res a veure amb els salaris dels altres músics”[8] Amb tot, el capitalista típic d’avui ja no és aquell de qui parlava Marx, i el gestor de Marx ha esdevingut quelcom més que un simple oficial de comandament que actua de part del propietari. El gestor modern no és el “director d’orquestra” sense propietats de Marx, qui no té cap decisió quant als salaris. Malgrat que puga no posseir els instruments de producció, és certament un comprador de força de treball i un apropiador de plus-vàlua. En contrast amb els treballadors, és el capital personificat, i sota els seus auspicis l’expansió de valor és encara la producció de capitalistes i treballadors assalariats. Únicament que ara l’antiga classe inclou, a més dels propietaris de capital privat clarament distingibles, també propietaris parcials i quasi-capitalistes. Però tots aquests tipus, no obstant, constitueixen una classe definida interessada en perpetuar el sistema salarial explotador. La transferència de funcions empresarials al gestor i la superfluïtat del capitalista no alteren res en les relacions capitalistes de producció.
Les funcions de gestió són funcions productives. El primer capitalista era també un “capitalista treballador”; l’explotació requereix feina. Els “salaris” (és a dir, beneficis) que reclamava eren iguals a la quantitat de plus-vàlua realitzable que extreia dels seus obrers i no depenien del propi esforç. La recompensa del gestor, vista no com a benefici sinó com a salari, és sovint més elevada que la de molts capitalistes. La majoria de gestors són també propietaris d’accions de capital, i així exerceixen alhora funcions de capital i de gestió. Els ingressos del gestor en forma de salari, bonus i dividends, com els beneficis del capitalista, no tenen relació amb cap capacitat especial de creació de valor que puga posseir. De fet, la seua posició puja més sovint que no amb la seua distància del treball productiu. El típic executiu crida subordinats per realitzar funcions de gestió i es limita a les decisions de programació més àmplies. Els seus ingressos reflecteixen el prestigi de la companyia; potser no són fora de la línia que marquen els beneficis però no es relacionen amb les funcions que realitza. Es determinen de forma força arbitrària – constitueixen una “salari polític” per dir-ho així – ja que resulten de la manipulació dins i entre companyies i indiquen, en certa mesura, el grau de control que la gestió té damunt dels accionistes de l’empresa.
El major gruix del capital és propietat d’individus en forma de seguretats, que cobreixen una o diverses empreses, i que es compren i venen en el mercat bursari. En gran mesura, la “propietat de capital” no es refereix així a persones concretes i als llurs títols damunt empreses particulars i els llurs beneficis, sinó a títols d’una sèrie de persones damunt d’una diversitat d’empreses i dels llurs dividends. Tant el propi capital com els seus propietaris parcials són impersonals; generalment, els propietaris parcials no coneixen més de la llur propietat que els seus preus de mercat i les expectatives de beneficis que s’hi basen. Les pròpies companyies no coneixen els propietaris com a persones, tret de forma abstracta en els llurs nombres. Existeixen encara, però, empreses més petites el capital total de les quals resta en les mans de determinades persones i famílies així com firmes molt grans – en les indústries extractives i immobiliàries en particular – on totes els actius són controlats privadament. Però la gran massa de capital es concentra en les companyies més grosses i té la forma de propietat accionarial escampada. Aquesta mena de propietat és en un sentit àmpliament dispersa i en un altre molt concentrada – malgrat que moltes persones posseeixen accions, ben poques en posseeixen el gruix. La difusió de la propietat accionarial no ha tingut cap efecte en la distribució de la renda nacional, que ha restat proporcionalment la mateixa malgrat la ràpida pujada del nombre d’accionistes. Per bé que l’àmplia dispersió de la propietat accionarial ha quedat anul·lada per la creixent concentració, el fet del gran nombre d’accionistes donà lloc al concepte assenyalat abans de “capitalisme popular”, que projecta una eventual propietat parcial del capital social per a tothom. De mentres, però, a Amèrica (per exemple) tan sols un 2% de tots els accionistes controlen un 58% de totes les accions, i un 1% dels accionistes preferents controlen un 46% de tots les accions preferents.
La propietat en les grans companyies no és idèntica al control. És clar que no hi ha forma per als 2 milions d’accionistes de l’American Telephone and Telegraph Company d’exercir cap mena de control damunt de les transaccions de la companyia. L’àmplia difusió de la propietat accionarial no tan sols permet sinó demana el control de la minoria, i com més elevada és la dispersió, menys accions són necessàries per mantindre el control funcional d’una companyia. En teoria, els accionistes en darrer terme control la gestió a través dels llurs drets legals de destituir gestors indesitjats. A la pràctica, però, holdings minoritaris i concentrats, en aliança amb la gestió, usurpen tots els poders de presa de decisions i rarament, si mai, se’ls pot plantar cara. Gestors i directors de companyies són habitualment també accionistes. Però el llur poder de presa de decisions no prové tant de la propietat accionarial com de la possessió de posicions gestores.
Aquesta nova mena de capitalisme s’ocupa pretesament de l’interès públic més que no pas de la rendibilitat. El divorci de la propietat i la gestió subordina suposadament la recerca de beneficis al bé públic. Segons Keynes, “les institucions de participació accionarial, quan han assolit una certa edat i grandària, s’apropen a l’estatus de companyies públiques més que no pas al de l’empresa privada individualista. Un dels desenvolupaments més interessants i més desapercebuts de les dècades recents ha estat la tendència de la gran empresa a socialitzar-se. Arriba un punt en el creixement d’una gran institució... en el qual els propietaris del capital, és a dir, els accionistes, es dissocien gairebé completament de la gestió, amb el resultat que l’interès personal directe dels darrers en l’obtenció de grans beneficis esdevé força secundari. Quan s’assoleix aquest estadi, l’estabilitat i reputació generals de la institució es consideren més per part de la gestió que no la maximització de beneficis per als accionistes.”[9] En realitat és just a l’inrevés: tota l’economia nacional s’utilitza per afavorir la rendibilitat de les grans companyies.
Malgrat que propietat i control no coincideixen en l’empresa moderna, normalment no n’hi ha cap divergència d’interessos entre els accionistes passius i els dirigents empresarials actius. Uns i altres es dediquen igualment a maximitzar els beneficis de la companyia. Ço que val pel capital en general, val també pel capital empresarial: les seues operacions s’han d’adreçar a l’obtenció de beneficis i a la formació de capital. Una manca de rendibilitat, o pèrdues, implica l’eventual extinció de l’organització. Ni tampoc no pot haver diferència d’interessos entre els propietaris i els gestors d’una empresa, ja que la posició i ingressos dels darrers depenen de l’existència i, així doncs, de la rendibilitat de la companyia sota la llur gestió. Ja que la negligència de la cerca de beneficis per part dels gestors suposaria negligir els propis interessos. Realment, però, la classe gestora forma el grup individual més gran dins la població accionista, de forma que els llurs interessos en la rendibilitat de l’empresa corporativa deriva alhora de la banda de la gestió i de la banda de la propietat.
Malgrat que la gestió i els accionistes tenen el mateix interès de fer beneficis, poden diferir en la qüestió de la distribució. La gestió, habitualment integrada per directors de companyia i gestors professionals, poden emprar la posició de poder dins la companyia per votar-se salaris molt alts, comptes de despesa, bonus, opcions accionarials, i pensions de jubilació a costa dels dividends dels accionistes. Accionistes i gestors poden diferir també en la qüestió de retindre o distribuir beneficis, i en les polítiques a llarg termini que afecten la distribució de dividends. Però cap d’aquests diferències afecta la cerca de beneficis de la companyia. No obstant les afirmacions contràries, el divorci parcial o fins i tot complet de la propietat i el control no altera gens les necessitats i requeriments de les companyies.
L’expropiació sense compensació de capital privat mitjançant nacionalització constitueix un trencament radical amb el principi d’apropiació privada de la plus-vàlua. Amb el sistema salarial inalterat, la burocràcia estatal constitueix ara una nova classe dirigent i els seus membres “personifiquen” el capital. En aquest sistema les antigues relacions entre capital i gestió esdevenen relacions entre govern i gestió. La burocràcia estatal és tan supèrflua en la producció com ho eren abans els capitalistes, però els gestors industrials tenen ara menys poder que abans. Hi ha encara una certa superposició entre la gesió i el control degut a la intertransferabilitat de funcions governamentals i gestorials. Però per tal que la gestió retinga el grau de poder que ha adquirit dins el sistema de l’empresa privada, cal impedir la planificació nacional; ja que la gestió es relaciona amb empreses i companyies específiques i no una planificació nacional, molt menys encara internacional, de la producció i la distribució.
Els règims capitalistes d’estat tracten el gestor més com el “director d’orquestra” de Marx, és a dir, com un “treballador assalariat” entre d’altres. Hi ha encara una oposició d’interessos entre l’obre i el gestor, és clar, degut a la jerarquia institucional que determina desigualtats en poder, renda i prestigi. Però per explotar aquesta divisió social, els gestors haurien de combatre políticament dins l’aparell de l’estat o dins el partit, del qual emergeix l’aparell de l’estat i en el qual es basa. Aquestes lluites amb prou feines podrien servir els interessos específics de tal o tal empresa i de la seua gestió. Tan sols els podrien servir indirectament amb un canvi de política que afectàs la nació en general. Podria pensar-se que els gestors com a grup poden demanar privilegis especials, però per fer-ho haurien d’ésser indispensables, inatacables i organitzats. No tenen cap d’aquestes qualitats. El poder decisiu en el sistema de capitalisme d’estat resta en la força coercitiva del govern, en el seu control damunt l’exèrcit i la policia. En tindre aquests el govern té control absolut per damunt de tots els grups socials, gestors inclosos. Afectar les decisions del govern suposa infiltrar-s’hi i assumir el control damunt l’aparell de l’estat o del partit. Tota lluita sectorial oberta, si és al capdavall possible, esdevé així una lluita pel control del govern i, dins del govern, per la substitució d’unes persones per unes altres.
Com que el procés de capitalització sota el sistema salarial demanda una jerarquia industrial a més d'una jerarquia política, la gestió és, en cert sentit, una extensió del control governamental en la producció. Les funcions del gestor s'adrecen a maximitzar la producció i els llurs salaris es vinculen amb aquest objectiu. El control damunt del capital nacional - en teoria de part de la societat, a la pràctica de part d'una nova classe dirigent - situa tant el poder econòmic com el polític en mans de l'estat. Aquesta estreta coordinació de poder econòmic i polític no existeix en les formes "lliure" o fins i tot "mixta" del capitalisme, on la força política es reserva en gran mesura per a les emergències, ja que el control econòmic és generalment suficient per garantir l'explotació del treball. Si bé destrueix el capitalisme tradicional, la nova combinació de coerció política i econòmica enforteix el sistema de producció capitalista. Siguen quines siguen les disposicions particulars, el treball assalariat caracteritza el sistema de capitalisme d'estat tant com caracteritza el de l'empresa privada. I, com assenyala Marx, "cap forma de treball assalariat, encara que una puga ésser menys nociva que una altra, pot eliminar la misèria del propi treball assalariat”[10] o, el que és el mateix, amb la determinació de classe de la producció i la distribució.
1. Lenin, Questions of the Socialist Organization of the Economy, Moscow, p. 46.
2. Per forces socials entenem, és clar, no res més que les activitats d'humans en diversos esforços per augmentar la producció i la productivitat socials. En el capitalisme, això es fa a través de l'acumulació de capital. En ésser activitats humanes, les forces socials de producció es poden aturar o impulsar. Com que el socialisme promet ésser un sistema més productiu que el capitalisme, Marx considerava l'existència i els esforços emancipatoris de la classe obrera com la més gran de totes les forces productives en el capitalisme.
3. Capital, Vol. I., p. 364.
4. Ibid., p.365.
5. J. Schumpeter, Capitalism, Socialism, and Democracy, New York, 1947, P. 134.
6. K. Marx, Grundrisse, p. 412.
7. Capital, Vol. III, p. 455.
8. Ibid.
9. J. M. Keynes, Laissez-Faire and Communism, pp. 61-62.
10. Grundrisse, p. 43.