Els límits de l’economia mixta. Paul Mattick 1969
Si bé la teoria d’acumulació de Marx cobreix l’economia mixta, sembla perdre la validesa per a l’economia capitalista completament controlada, és a dir, per al capitalisme d’estat o socialisme d’estat que representen les societats anomenades comunistes del bloc de poder de l’Est, on decisions governamentals i planificació econòmica determinen producció, distribució i desenvolupament. Aquestes societats no són el producte d’una lenta transformació d’una economia “mixta” a una de dirigida per l’estat sinó que són el resultat directe de la guerra i la revolució. A la pràctica, han continuat i estès l’economia de temps de guerra dirigida per l’estat; teòricament, consideren la llur activitat com la realització del socialisme marxià. Això és en certa forma plausible perquè s’adhereixen a una interpretació “ortodoxa” del marxisme que veu en les relacions de propietat privada la principal, o única, condició d’explotació. Realment, les condicions que Marx esperava que resultassen de l’“expropiació del capital” no existien ni tan sols en les nacions industrialment sots-desenvolupades implicades en la revolució social. Els llurs dirigents es convenceren, però, que el control estatal total damunt tot l’economia comportaria un desenvolupament més ràpid del capital que no seria pas possible sota relacions de mercat competitives, i que aquest desenvolupament més ràpid sota els auspicis de governs socialistes permetria una lenta transició al socialisme.
El desenvolupament de la producció de capital en nom del “socialisme” o “comunisme” és una paradoxa duta massa lluny per haver entrat en la ment de Marx. Amb tot, des de l’atalaia del present no és gens estrany. Malgrat construït amb un ull en Anglaterra que, en aquell moment, representava el capitalisme en la forma més avançada i més pura, el model de Marx de la producció de capital no representava ni l’economia nacional ni la mundial sinó que era un sistema imaginari de relacions capital-treball bàsiques. El desenvolupament real del capitalisme comportà una varietat de nacions capitalistes més o menys desenvolupades, colonització i imperialisme. L’economia mundial, però, s’interconnectava indestriablement amb l’expansió de capital en les nacions capitalistes dominants, de la qual depenia. En els països sots-desenvolupats la teoria revolucionària s’havia de relacionar no únicament amb les condicions pre-capitalistes encara existents sinó també amb les relacions capital-treball generals que dominaven l’economia mundial. Com que no hi ha cap forma de desenvolupar noves economies nacionals independents més que en oposició a les potències monopolistes i a la llur expansió fetitxista de capital, la ideologia capitalista dominant no podia servir les necessitats nacional-revolucionàries dels països endarrerits, menys encara quan les pròpies classes pre-capitalistes dirigents es garantien l’existència en estreta col·laboració amb les potències imperialistes. Malgrat que no podia servir més que al desenvolupament nacional del capital, la ideologia revolucionària havia d’ésser una ideologia anti-capitalista. I com que els portadors d’aquesta ideologia operaven en el segle XX i no en el XVIII, el llur concepte de progrés mitjançant la producció de capital ja no s’associava amb l’empresa privada i la competència general sinó amb l’economia mixta altament concentrada o controlada per l’estat del capitalisme modern. Capaços únicament d’assolir les condicions socials que el socialisme marxià pretenia eliminar, es podien veure com a “marxistes” sota l’assumpció d’una implicació en dues revolucions a la vegada – la revolució “burgesa” que creava les relacions capital-treball de la indústria moderna, i la revolució “socialista”, que impedia la determinació i utilització d’aquest desenvolupament per part del capital privat.
Per bé que dutes a terme en nom de Marx, les revolucions de capitalisme d’estat o socialisme d’estat es descriurien millor com a “revolucions keynesianes”. Ço que es designa habitualment com la “revolució keynesiana” és el reconeixement i acceptació de Keynes del fet d’intervencions estatals intensives en l’economia. És únicament per la preocupació de Keynes amb el capitalisme “madur” que l’aplicació de la seua teoria té una connotació més reformadora que revolucionària. Però com a mesura de reforma, aturar-se en l’“economia mixta” és frustrant, ja que enlenteix però no impedeix la destrucció del sistema d’empresa privada. Sorgit en la mateixa època que l’economia mixta, el sistema de capitalisme d’estat es pot considerar com a keynesianisme en la forma més coherent i més desenvolupada. No és una economia mixta en el sentit limitat keynesià de salvaguardar el capital privat mitjançant controls governamentals. Però és una economia mixta en el més ample sentit projectat d’una “socialització profunda de les inversions”, adreçat a la promesa d’alleugerir l’actual “distribució desigual de riquesa i de renda” en deixar-la a la “voluntat comuna, encarnada en la política de l’estat”, per determinar “fins a quin punt és segur estimular la propensió mitjana al consum” en una economia de plena ocupació i lliure de crisis. A més, el capitalisme d’estat resta una “economia mixta” en ésser part d’una economia mundial encara determinada en gran mesura per la producció privada de beneficis, i en virtut del fet que la marquen tots els antagonismes que caracteritzen la producció privada de capital tret de l’apropiació privada dels beneficis.
Mentre l’economia mixta en el sentit keynesià estricte la limita la natura de la producció privada de beneficis, en el sentit més ampli – com a sistema de capitalisme d’estat complet – la limita la competència internacional del capital. En teoria, el capitalisme d’estat hauria de permetre una determinació nacionalment planificada tant del volum com de la direcció de la producció. La mena de “planificació” actualment empresa la determinen, però, les necessitats de producció de capital dins un marc de competència internacional de capital i de poder. Els possibles avantatges del control governamental complet tan sols es poden gaudir parcialment i el destí de l’economia del capitalisme d’estat resta lligada al destí del capitalisme en general. La seua expansió econòmica no és de la mena que caracteritzava l’ascens del capitalisme sinó de la mena característica del seu declivi. “Sobreproducció” en la forma de producció malbaratadora en una competència incansable de poder acompanya ara els estadis inicials de la formació de capital i fins i tot de l’“acumulació primitiva”. Com en el capitalisme d’antuvi, l’acumulació de capital, i no les necessitats reals dels productors, determina la direcció de la producció.
Com que la formació de capital és una preocupació governamental tant en el sistema mixt com en el capitalisme d’estat, ço que, en l’opinió keynesiana, separa el “capitalisme” del “socialisme” és simplement el grau de control governamental. Però com que el capitalisme, segons Keynes, té la “tendència de socialitzar-se”, el socialisme es defineix ara com un “capitalisme plenament socialitzat”. En aquest sentit el capitalisme d’estat representa el “socialisme” i el reconeixen així els portantveus dels camps “marxista” i “anti-marxista”. La dissolució del sistema de propietat privada mitjançant la concentració de capital en companyies, algunes de les quals “són unitats que es poden entendre tan sols en una forma que fins ara pensàvem pròpia de nacions”,[1] canvià l’economia capitalista en “quelcom que difereix del sistema rus o socialistachanged the capitalist economy into “something which differs from the Russian or socialist system mainly in its philosophical content.”[2] Contràriament, pot també defensar-se que si capitalisme mundial s’empra encara per a les economies del món occidental, “no s’hauria d’emprar per descriure únicament la propietat privada de capital; hauria de descriure qualsevol comunitat que creu en l’augment continu de la seua capacitat de creació de riquesa amb una inversió constant de recursos en capital productiu. Definit així, no hi ha res de controvertit en el capitalisme, ja que els exemples principals en el progrés-per-capital del món d’avui són els Estats Units i la Unió Soviètica”[3]
Ja durant la Gran Depressió, el president Roosevelt s’adonà “que ço que fem als Estats Units són part de les coses que es fan a Rússia i fins i tot part de les coses que es fan sota Hitler a Alemanya. Però nosaltres les fem d’una forma assenyada”[4] Degut a l’afinitat de l’economia mixta amb el capitalisme d’estat, la llur enemista real és ara predominantment relacionada amb diferències “filosòfiques” que se suposa que determinen les llurs institucions polítiques però no la llur estructura socio-econòmica. Certament, el “marxisme ortodox” manté que l’economia mixta és encara el capitalisme d’antuvi, de la mateixa forma que la teoria burgesa “ortodoxa” insisteix que l’economia mixta és una forma camuflada de socialisme. Generalment, però, tant les economies capitalista d’estat com la mixta es reconeixen com a sistemes econòmics que s’adhereixen al principi de progrés a través d’acumulació de capital.
Durant la Gran Depressió, Keynes es desvià d’aquest principi i preveié un canvi primerenc d’èmfasi de la inversió al consum en una societat d’abundància de capital que faria superflu el socialisme concebut pels seus fundadors i partidaris. Era precisament aquesta desviació la que distingia la seua teoria de l’“ortodòxia” dels seus contemporanis. Després de la guerra, però, la teoria burgesa insistí de nou en una taxa accelerada de formació de capital. “El progrés extraordinari a Rússia, amb una clara tendència capitalista, ha contribuït a aquest canvi general d’atitud i ha impressionat enormement la resta del món. Mai abans un poble no s’havia imposat restriccions tan severes per tal d’acumular estalvis per convertir-los en capital real. Hom ara s’adona clarament que aquesta demostració immensa de poder [rus] es basa en una aportació abundant de capital creada per una reducció anormal del consum actual. A tot arreu, la gent demana una política econòmica que conduesca a un progrés similar al de Rússia.”[5] Mentre en les nacions capitalistes menys desenvolupades aquesta “demanda” masoquista es manifesta en diversos intents d’emular l’exemple rus, en les nacions capitalistes altament desenvolupades pren de la forma d’intents frenètics d’assolir l’alta taxa de formació de capital de Rússia.
Col·locava també la qüestió del “creixement” en primera fila en un retorn força avergonyit a l’economia política, la qual cosa caracteritza l’actual teoria i pràctica econòmica burgesa en la seua nova preocupació pels aspectes “macroscòpics” de l’economia i la seua dinàmica. Contràriament a la teoria marxiana, però, la teoria burgesa sosté que el capitalisme s’ha demostrat reformable i que és fermament en camí de resoldre tots els problemes socials restants. No hi ha, doncs, cap necessitat de veure en la lluita de classes la força motriu del desenvolupament social, o ni tan sols d’enfrontar-se als mals socials encara existents des d’una posició de classe. Aquests mals es poden tractar com a problemes humans generals, i no específicament socials. (Aquest punt de mira pot ajudar explicar, de passada, la recent moda de l’humanisme socialista del jove Marx, que considerava l’alienació del treball en el capitalisme el resultat de l’“alienació de l’home de la seua veritable natura”. Aquest Marx gens marxià encaixa bé en l’estat del benestar i fins i tot se’l pot emprar en la guerra ideològica contra el marxisme ideològic del capitalisme d’estat adversari).
En l’actualitat, a més, hi ha una tendència a veure els desenvolupaments tant del sistema soviètic com de l’occidental com a convergents, tot assenyalant l’eventual establiment d’una estructura socio-econòmica tant allunyada dels principis de lliure empresa com dels de l’economia regimentada. “El sistema soviètic no resta igual”, es diu, “i tampoc no ho fa el sistema occidental. Tots dos es mouen i els moviments són, en general, convergents.”[6] Ja no és cert, continua l’argument, que “els sistemes siguen diametralment oposats”, tenen “ja molts trets en comú; elements de cadascun es poden combinar, conduint a nous sistemes mixtos.”[7] Però mentre tots dos sistemes sens dubte són d’acord en la importància de la formació de capital, no hi són en la qüestió molt més important de quins estrats socials particulars n’han d’ésser els beneficiaris.
Pel que fa a aquesta qüestió, el capital nacionalitzat és l’oposat al capital privat, encara que – pel que fa als productors – totes dues formes de producció de capital viuen de l’explotació. Aquest punt comú encoratja l’esperança buida d’una convergència eventual; però resten separats en totes les altres qüestions. L’economia nacionalitzada ja no és una economia de mercat, encara que puga retindre, o reintroduir, certes relacions de quasi-mercat subordinades al control general del govern. Bé o malament, pot planificar realment la seua producció i distribució, per bé que la natura de la pròpia planificació la co-determinen necessitats internes, el mercat mundial, i els requeriments canviants de la competència imperialista.
El caràcter estricte de l’oposició entre propietat privada i governamental dels mitjans de producció, entre economia capitalista determinada pel mercat i conscientment regulada, sembla contradita per l’existència de l’“economia mixta” i la seua projecció en l’escena internacional com a possible co-existència harmoniosa de sistemes socials diferents. Encara així, una co-existència pacífica indefinida d’economies de capitalisme d’estat i d’economies orientades al mercat no és pas menys il·lusòria que l’existència indefinida de l’“economia mixta” com a economia de mercat. De fet, és precisament l’avenç del control estatal en les economies d’empresa privada la que accentua el conflicte entre els dos sistemes capitalistes diferents. Les guerres entre sistemes capitalistes idèntics han deixat clar que la competència de capital es converteix en competència imperialista i que les guerres tindrien lloc fins i tot si no hi hagués una sola nació de capitalisme d’estat. La segona guerra mundial demostrà la factibilitat d’al·liances temporals entre els sistema de capitalisme d’estat i el sistema “liberalista” de producció de capital; però demostrà alhora la llur irreconciliabilitat fonamental, no basada merament en interessos imperialistes de nou sorgiment sinó també en la diferència entre les llurs estructures socials. Lluny de dur el capitalisme “tradicional” més a prop de les economies de control estatal, l’adveniment de l’economia mixta intensifica l’enemistat entre les dues, ni que siga per frenar l’expansió del control estatal en les economies de mercat.
El capitalisme no es convertira per ell mateix en capitalisme d’estat; i seria tan difícil fer-hi una revolució de capitalisme d’estat com és fer-hi una revolució socialista. Com que una organització conscient de la producció social presuposa l’expropiació de capital privat, la transformació de l’economia mixta en capitalisme d’estat tan sols pot ésser un procés revolucionari, no evolucionari. En el pensament, és clar, podria ésser altrament. En una “democràcia” no és completament inconcebible que un govern puga arribar al poder decidit a una lenta o ràpida nacionalització de la indústria. Però aquest govern seria un govern revolucionari i anti-capitalista, en la mesura que el capitalisme s’identifica amb la propietat privada dels mitjans de producció. Per tal de realitzar el seu programa, es veuria forçat a substituir el sistema de mercat amb un sistema planificat. Pel que fa als capitalistes, això seria la llur sentència de mort, i no és fàcilment concebible que ho acceptassen sense protestar-hi. Molt probablement, la completa nacionalització de la indústria conduiria a la guerra civil. És la por a les conseqüència socials de la nacionalització extensiva la que impedeix els ideològicament compromesos a provar realment de realitzar-la.
Malgrat que no hi ha cap precedent, no és inconcebible que es puga instituir un sistema de capitalisme d’estat amb consentiment capitalista; l’economia mixta hauria estat doncs un pas en aquesta direcció. Reformes keynesianes i moviments polítics associades amb elles poden aportar un “clima social” en el qual la nacionalització d’indústries essencials pot semblar indefugible, o fins i tot quelcom de bo per una majoria de capitalistes. Es poden prendre disposicions per salvaguardar els drets de propietat en termes d’ingressos mentre es delega el control de la producció a agències nacionals. Diversos plans de “socialització”, basats en compensacions al capital, s’adrecen a aquest objectiu – a assolir dins l’estructura legal de la democràcia política. La nacionalització de la indústria, però, tant se val com es puga compensar als propietaris de capital, equival a la llur abdicació com a classe dirigent; si no és que, és clar, recuperen aquesta posició com a membres del govern. Les compensacions es basen en el valor del capital lliurat a l’estat. Però l’acumulació esdevé ara l’acumulació de capital nacional i decisions quant a l’ocupació de la plus-vàlua esdevenen decisions del govern. La compensació deriva de la plus-vàlua però no es pot acumular productivament a compte privat. Els ingressos que representa no el garanteix res més que la bona voluntat del govern i aquest pot repudiar en qualsevol moment aquest dret a ingressos no guanyats i completar l’expropiació del capital privat. Bé per consentiment o bé per revolució, la nacionalització del capital posa fi al domini de classe del capital privat.
Els deixebles del capitalisme d’estat poden, si volen, passar el temps fàcilment reconeixent les incoherències i absurds del neo-liberalisme de les “economies mixtes”. Poden assenyalar el fet que el capitalisme canvia contínuament en la direcció del capitalisme d’estat. Durant molt de temps, però, no eren disposats a concebre l’abdicació pacífica de grups de poder en l’interès de la tendència general de desenvolupament. Els bolxevics, per exemple, mai no tingueren la il·lusió d’un desenvolupament sense friccions colze a colze del capitalisme i del “socialisme”, nodrida per les al·liances de guerra entre les nacions democràtiques i les totalitàries i per la creixent “similitud” entre l’estat de benestar keynesià i el sistema de capitalisme d’estat. Eren convençuts que la transformació d’un sistema social parcialment controlat de producció de capital en un capitalisme d’estat autoritari implicava lluites socials, i si preveien una unitat mundial futura, la veien en la imatge del propi sistema social i així defensaven aquest darrer tant pel bé de la “revolució mundial” com pel bé propi. Convençuts del llur atractiu progressiu, la llur és una atitud optimista i la llur política és “dinàmica” en contrast amb l’intent neo-liberal d’aturar el desenvolupament en qualsevol punt particular on es trobe en aquell moment.
És clar que, com qualsevol grup social, els bolxevics també poden bufar calent o fred. La “co-existència” permet una diversitat d’interpretacions i també ho permet el contingut i l’estratègia del “marxisme”. La darrera sovint s’ha amagat. Aquesta era la política durant la segona guerra mundial, per exemple, de permetre la Gran Aliança per descobrir una harmonia prèviament inexistent entre Rússia i el món occidental anti-nazi – i aquesta política també convenia a les necessitats internes de Rússia, ja que requeria en aquell moment un retorn a ideologies tradicionals per guanyar suport a la guerra d’“alliberament nacional”. D’altra banda, amb la fi de la guerra i l’extensió del poder de Rússia el caràcter opositor de la ideologia i la pràctica bolxevics es reforçà una vegada més i el “comunisme” rus es revifà amb l’ajut de l’“anti-comunisme” occidental. Però en l’època de l’abandonament d’Stalin Rússia prengué la iniciativa d’intentar moderar la situació mundial. Davant la precària situació internacional i les encara més precàries condicions de Rússia, la mort d’Stalin fou un esdeveniment capaç de conduir a grans pertorbacions en l’interior i l’exterior. Els seus successors cercaren una reducció de les tensions en totes dues àrees – en la primera, amb la modificació del curs intern planejat per Stalin;[8] en la segona, amb una disposició aparent d’obrir el mercat “socialista” al comerç capitalista.[9]
La concòrdia entre Rússia i el món occidental és, és clar, l’esperança de la gent horroritzada per la perspectiva d’una nova i més devastadora guerra, i d’aquells qui anhelen una futura reconciliació entre l’Est i l’Oest en termes econòmics. Reconeixen que qualsevol relació demana canvis decisius tant a l’Est com a l’Oest i proven de contribuir-hi amb el desenvolupament de la ideologia apropiada. Tendeixen a creure que la industrialització de nacions totalitàries i la llur capacitat creixent de comerciar les transformarà en sistemes més democràtics, més propers al capitalisme de benestar modern. Es crida els russos a un abandonament parcial del “marxisme” en interès de la pròpia supervivència i èxit final. “El marxisme per a la nostra època”, es diu, s’esgota en un programa de plena ocupació, per bé que no necessàriament de la forma keynesiana. Però com que les relacions de capital privat davallen de totes formes, no hi ha cap necessitat de forçar l’inevitable. La tendència general en la direcció d’una economia regulada servirà voluntàriament millor el bolxevisme que un aferrament sense sentit a qüestions superades d’expropiació i de col·lapse capitalista. I si els russos no són capaços de canviar la llur ideologia, haurien de concedir si més no als altres allò que es neguen a ells mateixos. La propaganda marxista en els vells països capitalistes, s’assenyala, “no perdria necessàriament força d’impressió si afirmàs clarament als no-russos, no-xinesos, etc., que l’evolució ulterior de les llurs formes nacionals de vida no es poden derivar simplement de les experiències fetes per civilitzacions amb un rerefons completament diferent.”[10] D’aquesta forma, la propaganda bolxevic seria més exitosa “si s’abandonassen les pretensions de realització màxima del patró marxista original”, perquè amb el retrocés de l’estratègia igualitària en el camp marxista, el desig “de plena nacionalització, en contradistinció de la cúpula de comandament de l’economia, ha perdut la raison d’etre.”[11]
Si miram les mans del bolxevisme més que no pas la boca, el capital occidental pot no troba cap raó per oposar-se als totalitaris, perquè el llur sistema social no sembla massa diferent del futur del seu propi. Això no és una qüestió unidireccional, és clar, ja que mentre el món occidental tendeix a adoptar moltes de les innovacions del capitalisme d’estat, l’Est bolxevic sembla adaptar-se a les maneres de l’Oest. “Així certes idees que sorgiren de preferències comunistes primerenques però que resultaren de difícil aplicació s’han abandonat. Ja no se sosté que els obrers puguen gestionar unitats productives tot sols, que totes les rendes hagen d’ésser més o menys iguals, o que els diners siguen superflus. Les rendes es vinculen a la productivitat i els conceptes monetaris s’empren creixentment en la planificació. L’interès, per bé que no reconegut com a font possible de renda privada, s’ha acceptat gradualment com a representació d’un element de cost real. El valor d’un bescanvi internacional de productes s’ha entès creixentment i s’han afeblit certes preferències autàrquiques. S’ha introduït certa descentralització en la presa de decisions econòmiques i s’ha prestat més atenció al consum en el nou programa del partit. S’apliquen ara de forma creixent mètodes matemàtics en la planificació econòmica, inicialment considerats ‘burgesos’”.[12]
De totes formes, tal com és altament improbable que en absència de revolució social, l’economia de mercat es transforme lentament en una economia planificada, és igualment improbable que una economia ja nacionalitzada retorne a relacions de mercat capitalista. La restauració del mercat suposaria la restauració, de facto si no de jure, de capital privat. En les nacions capitalistes occidentals hi ha el fals concepte de “capitalisme popular”, pel qual s’entén un sistema on una àmplia dispersió de la propietat accionarial resulta en una divisió entre la propietat i el control del capital. El pretès divorci entre propietat i control suposadament converteix els gestors no-propietaris de la indústria en capitalistes en funcions. Si les tasques dels capitalistes les pot exercir la gestió sense propietat, la recompensa de la propietat pot esdevindre també la recompensa de la gestió. Malgrat que és força improbable, no és inconcebible que els gestors de la indústria russa, en col·laboració amb el govern i amb el consentiment d’àmplis estrats de la població, puguen passar a restaurar una economia competitiva de mercat basada en la producció de beneficis, en el sentit que cada empresa operaria com qualsevol empresa privada a l’Oest. Com abans, el govern xuclaria l’equivalent dels seus propis requeriments tant del treball pagat com de l’impagat mitjançant contribucions. Però això constituiria una contra-revolució del capitalisme privat sota la guisa d’una “revolució gestorial”, i reintroduiria immediatament en l’economia russa totes les contradiccions que són immanents a la producció privada competitiva de capital.[13]
A ço que es pot dedicar una economia d’empresa privada, fora d’una revolució social, és a una forma de pseudo-planificació, i ço que l’economia nacionalitzada pot restaurar, fora d’una contra-revolució social, és una mena de pseudo-mercat. En qualsevol cas, el de la planificació espúria o el de la competència espúria de mercat, indica l’existència de dificultats dins el sistema de mercat o dins l’economia planificada. Per combatre aquestes dificultats, però, l’ús d’instruments que – malgrat la llur possible utilitat temporal – són aliens als sistemes respectius i les llurs necessitats especials s’hauran d’aturar a temps si cal garantir les característiques bàsiques del sistema. No hi ha cap congruència entre els sistemes planificat i de mercat, encara que certes disposicions econòmico-tènics, en contraposició a les relacions socio-econòmiques, poden ésser comunes a tots dos.
Tots els sistemes de capitalisme d’estat s’assemblen a l’economia capitalista de mercat en el manteniment de relacions capital-treball i en l’ús de mètodes empresarials capitalistes. Per comptes de posseïts pels capitalistes, els mitjans de producció són ara controlats pels governs. Els darrers posen un cert valor (en termes monetaris) als recursos productius i esperen un valor més gran (en termes monetaris) després de la intermediació productiva. Es paguen salaris monetaris als treballadors, la funció dels quals és crear un valor superior al representat pels llurs salaris. Aquesta plus-vàlua es destina d’acord amb les decisions governamentals. Alimenta la població no-treballadora, garanteix la defensa nacional, té cura dels requeriments públics i es reinverteix en capital addicional. Totes les transaccions econòmiques o bé són transaccions de bescanvi o ho semblen. La força de treball es ven a la gestió de certes empreses i els salaris compren mercaderies a la gestió d’altres empreses. Hi ha un quasi-comerç entre la gestió de certes empreses i la gestió d’altres empreses, com la que es realitza entre les diverses divisions de grans companyies de totes les nacions capitalistes i que assoleix la forma completa en l’economia d’estat plenament centralitzada. Formalment, no hi ha gaire diferència entre les economies d’empresa privada i de control estatal, tret del control centralitzat de la darrera damunt el producte excedentari.
Tots els sistemes de control estatal actualment existents s’havien, o s’han, trobat en nacions pobres de capital. El primer requeriment d’aquestes nacions és la formació de capital, presuposició per a la independència nacional i precondició per a la pretesa socialització de la producció i la distribució. Lligats més o menys (segons el país i la seua situació particular) a la “divisió internacional del treball” capitalista, han de vincular les llurs economies a les condicions del mercat mundial i participar en la competència internacional. Això limita o exclou qualsevol desig que puguen tindre de no fer de l’economia monetària i de la seua expansió la força motriu de les llurs activitats.
La “socialització” dels mitjans de producció hi és tan sols encara la nacionalització de capital com a capital. Malgrat que ja no existeix la propietat privada, els mitjans de producció encara tenen el caràcter de capital perquè els controla el govern per comptes d’ésser a la disposició de tota la societat. Per bé que s’exclou ara l’acumulació de capital privat, l’explotació dels homes pels homes continua a través d’un sistema desigual de distribució tant de les condicions de producció com de les condicions de consum. Aquesta desigualtat perpetua la competència com a lluita per les posicions més lucratives i les feines més ben pagades, i du els antagonismes socials del capitalisme dins el sistema de capitalisme d’estat.
El capitalisme d’estat és encara un sistema productor de “plus-vàlua”, però ja no és un sistema que trobe la seua “regulació” a través de la competència de mercat i de la crisi. El producte excedentari ja no requereix competència de mercat per tal de realitzar-se com a benefici; deriva el seu caràcter material específic, i la seua distribució, de decisions conscients per part de les agències de planificació de l’estat. Que aquestes decisions siguen co-determinades per la competència econòmica i política internacional i pels requeriments d’acumulació no altera el fet que la manca d’un mercat interior de capital demana un sistema directe centralment determinat de presa de decisions quant a l’assignació del treball social total i la distribució del producte social total.
Sota aquestes condicions, l’ús de relacions de quasi-mercat és una conveniència, per dir-ho així, no una necessitat, encara que pot haver-se imposat als sistemes de capitalisme d’estat per circumstàncies que no eren disposats a resistir. A l’URSS, per exemple, les relacions de quasi-mercat forneixen a les empreses una quasi-autonomia, als consumidors una quasi-llibertat de tria de consum, i als obrers una quasi-tria d’ocupació. Però totes aquestes relacions de quasi-mercat se subordinen a la direcció general del govern.
Dins uns límits determinats, aquest “lliure funcionament” restringit de forces de mercat es pot estendre o contraure sense afectar seriosament el sistema de planificació com a tal. En l’actualitat s’estén, en la convicció que això facilitarà una major “eficiència” sense disminuir l’efectivitat del sistema de planificació. Això implica certa descentralització en el procés de presa de decisions i més autodeterminació per a les empreses individuals – en suport de la direcció general de tota l’economia. L’objectiu no és canviar el caràcter de l’economia sinó simplement aportar-hi una rendibilitat més elevada amb un ús més extensiu de tècniques capitalistes d’incentivament.
Les empreses individuals reben més marge per determinar els processos de producció, per tal d’assolir i excel·lir les quotes planificades de producció; una major consideració per a les preferències dels consumidors s’espera que ajude els plans de producció i que elimine malbaratament; les càrregues d’interès en el capital manllevat se suposa que conduiran a una major racionalitat en decisions inversores; diferències salarials dins la planta es deixen fins a cert punt a la discreció de la gestió; porcions dels beneficis fets amb una productivitat més elevada i una organització millorada les poden retindre la gestió i reflectir-s’hi en augments salarials. Aquestes i d’altres “innovacions” s’adrecen a accentuar allò que sempre ha existit, és a dir, l’ús d’incentius capitalistes en una economia de caitalisme d’estat. No afecten el control de les inversions per part del govern, ni el seu control de la producció social total i la seua divisió d’acord amb un pla general. Sempre que el resultat d’aquestes “innovacions” no s’adiga amb el pla general, un veto governamental pot canviar la situació bé per decret bé mitjançant un canvi en les polítiques de preus. El “lliure mercat” limitat es pot suspendre en qualsevol moment a través de les relacions reals de poder que hi ha darrera de les relacions de pseudo-mercat.
Hauria d’ésser obvi en qualsevol cas que en una època on ni tan sols els sistemes d’empresa privada són capaços d’existir si no és amb una intervenció governamental extensiva, que cap sistema de capitalisme d’estat no trobarà tot sol el camí de tornada a l’empresa privada. De fet, l’únic avantatge de la darrera per damunt del tipus de sistema anterior consisteix en el seu control complet damunt els afers econòmics, que compensa la seua inefectivitat econòmica en relació els sistemes de capitalisme privat altament desenvolupats. El sistema de capitalisme d’estat no pateix la contradicció particular entre producció rendible i no-rendible que fueteja el capitalisme de propietat privada, i que ofereix com a alternativa a l’estagnació tan sols la seua lenta destrucció. Amb aquesta destrucció ja deixada enrera, el sistema de capitalisme d’estat pot produir rendiblement i no-rendiblement, sense enfrontar-se a l’estagnació.
1. A. A. Berle, Jr., Economic Power and the Free Society, New York, 1957, p. 15.
2. Ibid., p. 13.
3. The Economist, London, October 16, 1954.
4. The Secret Diary of Harold L. Ickes. The First 1000 Days, 1933-36, New York, 1953, p. 104.
5. G. Cassel, “The Role of Capital in the National Economy,” Skannaviska Banken, Quarterly Review, January, 1945,
6. J. Tinbergen, Shaping the World Economy, New York, 1962, p. 34.
7. Ibid., p. 39.
8. Segons els seus darrers escrits quant als Economic Problems of Socialism in the U.S.S.R. (New York, 1952), Stalin pensava que les rivalitats intracapitalistes atorgaries Rússia temps i oportunitats per accelerar la seua capacitat productiva amb més enfortiment del control estatal. Als seus ulls, el socialisme rus era encara feble perquè el govern controlava la propietat agrària col·lectiva únicament de forma incompleta. “Per tal d’elevar la propietat agrària col·lectiva fins al nivell de propietat pública”, escrivia, “la producció excedentària de la granja col·lectiva s’ha d’excloure del sistema de circulació de mercaderies i incloure-la en el sistema de bescanvi de productes entre la indústria estatal i les granges col·lectives” (p. 70). Això era una expressió d’insatisfacció amb la taxa existent d’explotació del treball agrari. I, com que és clar que en una nació encara majoritàriament agrícola un augment de la taxa d’expansió industrial depèn de l’augment de rendibilitat de la producció agrícola, l’afirmació d’Stalin formulava una política perjudicial als interessos del treball agrícola. La preocupació pel problema agrícola també caracteritza els règims post-stalinistes. Però els darrers no semblen gosar de basar les polítiques en l’assumpció d’un període perllongat de pau. Si és imminent la guerra no seria gens assenyat, en opinió llur, d’alienar-se la població agrícola; si la guerra no és imminent, es poden emprar mètodes més digeribles, encara que més lents, per augmentar la producció agrícola. Per anar-hi més enllà, cal garantir una pau perllongada.
9. En opinió d’Stalin, la fallida del mercat mundial conduí a l’ascens de “dos mercats mundials, mútuament enfrontats”, com el socialisme i el capitalisme. Va predir que les nacions del “camp socialista” aviat “no tan sols tindrien necessitat d’importar de països capitalistes, sinó que sentirien la necessitat de trobar mercats exteriors pels llurs productes excedentaris”, la qual cosa augmentaria les dificultats dels capitalistes i duria a noves guerres entre les nacions capitalistes. (Economic Problems of Socialism in the U.S.S.R., p. 26). Ço que s’hi deixa entendre és un programa d’“autarquia” per al bloc de poder de l’Est i, més enllà d’això, una perpetració de la “guerra freda” en l’esfera del comerç internacional. Contra aquesta política, els successors d’Stalin proclamaren un gran interès en l’enfortiment de relacions econòmiques internacionals per tal de calmar tensions internacionals.
10. R. Schlesinger, Marx: His Time and Ours, New York, 1950, p. 293.
11. Ibid., p. 369.
12. J. Tinbergen, Shaping the World Economy, p. 34.
13. El “socialisme de mercat” iugoslau, per exemple, on una combinació de Consells Obrers i gestió professional mena empreses industrials i comercials d’acord amb el principi de rendibilitat i en competència amb d’altres empreses, i on l’agricultura la realitzen principalment pagesos privats, pateix totes les contradiccions característiques de les relacions de mercat capitalistes, com desenvolupament desproporcional, fallides empresarials, desocupació i les pujades i baixades del cicle econòmic.