Els limits de l'economia mixta. Paul Mattick 1969

XIII

LA “TRANSFORMACIÓ” DEL CAPITALISME

En avaluar l'obra de Keynes, els economistes arriben a “distingir els problemes que exposà de les solucions particulars que suggerí. Aquestes solucions podrien alterar-se, o descartar-se o substituir-se”, es deia, “i la seua obra encara seria revolucionària en l'exposició de problemes i en l'admissió de la possibilitat d'una solució diferent de la que prèviament s'havia acceptat i barrat a nova discussió”^[1] En aquest sentit, Keynes “reeixí allà on anteriors heretges havien fracassat, en part perquè aparegué en un temps madur per rebre les seues idees”^[2] Malgrat que la “teoria de l'estagnació de Keynes donava una expressió moderna a alguns elements originaris renarcats en la teoria de la 'fallida' de Marx, com el subconsum crònic, la sobreproducció general i la caiguda secular de la taxa de benefici, la diferència pràctica important entre ells, però, és que Keynes cercava el remei en la modificació del capitalisme de laissez-faire a través d'una ‘acció deliberada de l'estat’; mentre Marx menyspreava dogmàticament qualsevol acció estatal com a inevitablement i invariablement beneficiadora de tan sols ‘la classe capitalista’ per comptes de l'economia en general”^[3] Possiblement fou per aquesta raó “que Keynes fou adoptat per alguns economistes en retirada d'allò que podrien haver semblat possibles implicacions marxianes de la gran depressió”; no podien fer-se marxistes, encara que “Marx anticipàs Keynes”, degut a la “tendència misantròpica del marxisme en relació a la cultura occidental que no representa una molt bona línia de treball pels economistes occidentals”^[4]

És l'aspecte d'organització estatal o keynesià del capitalisme d'avui dia el que, en servir de crítica tardana però inevitable del vell capitalisme, serveix simultàniament de refutació del marxisme. Fins i tot si s'admet que “les lleis del moviment que el model de capitalisme de Marx revelà encara poden veure's en el capitalisme americà”, es manté que aquestes lleis “són encarades amb un seguit de remeis que sorgeixen d'atituds socials que eren força més enllà de la seua imaginació”^[5] No tan sols els americans sinó també els europeus es refereixen a un capitalisme canviat; malgrat que “encara parlam habitualment d'Anglaterra i França com a països capitalistes”, és a dir, “ja no són capitalistes en el sentit entès per Marx i els seus contemporanis”^[6] En aquesta visió, fou Keynes qui ajudà a la metamorfosi capitalista i qui va fer “la més gran contribució individual a les tècniques de transició democràtica. En fer-ho contribuí a mostrar als pobles d'Occident una via cap endavant que no conduïa cap a l'esclat de la guerra total de classes – un curs que els assalariats d'Occident celebren, ara que n'han vist les aigües tempestuoses”^[7] El keynesianisme es celebra així no tan sols com el salvador del capital sinó com el salvador del treball també.

És evidentment cert que el capitalisme contemporani difereix del capitalisme analitzat per Marx. No va preveure tots els canvis reals. La transformació del capitalisme no fou tan sols el resultat econòmic, sinó també el social i polític de l'acumulació competitiva i internacional del capital que, en originar dues guerres mundials i revolucions, conduí a un control estatal en ràpid creixement o fins i tot total de les economies nacionals. Aquest curs d'esdeveniments, però, fins i tot si Marx els hagués esperat, no haurien afectat la seua teoria econòmica; ja que aquests esdeveniments es relacionen amb reaccions polítiques a situacions de crisi econòmica. Conscient de les contradiccions bàsiques de la producció de capital i convençut que la seua expansió i extensió tan sols podia engrandir-les i agreujar-les, Marx era interessat no pas tant en especular sobre les possibles capacitats perduradores del capitalisme com en el desenvolupament d'una força revolucionària per posar-hi fi.

El celebrat “fracàs” del marxisme és un fracàs no de teoria econòmica, sinó més aviat de les expectatives socials i polítiques que s'hi basaven. És clar que és també un “fracàs” de teoria econòmica en la mesura que la seua aplicació a la realitat conduí a una subestimació de la susceptibilitat del capitalisme al canvi. Amb tot, cap persona raonable demanaria que Marx preveiés el desenvolupament social i econòmic real en totes les seues manifestacions concretes. I en la mesura que el desenvolupament socio-econòmic és predictible amb un cert grau de certesa, Marx ho va fer prou bé, com ho demostra l'ascens del keynesianisme. En la formulació keynesiana, les troballes de Marx s'accepten silenciosament i s'hi posa simultàniament “remei” amb intervencions conscients en el mecanisme de mercat.

Marx no era un reformador social interessat en la millora i perpetuació de les relacions existents de producció. Per ell el capitalisme no tenia cap futur perquè la seua transformació jera un fenomen observable. La seua expansió era alhora la seua decadència tant si se'l contemplava des d'un punt de mira revolucionari com conservador. En relació a la teoria, veia la seua funció no tant en fornir la raó per les accions polítiques sempre canviants de la seua època com en esbrinar la tendència general del desenvolupament capitalista just al començament de la seua ascensió internacional.

Els esdeveniments futurs tan sols es poden anticipar a partir del coneixement actual, i les prediccions tan sols són possibles amb l'assumpció que un patró conegut de desenvolupament passat serà també vàlid pel futur. Pot no ésser així; amb tot, el coneixement existent mereix una certa confiança i permet així accions els resultats de les quals confirmaran o refutaran aquestes expectatives. Davant del patró passat de desenvolupament històric i a partir de la seua pròpia experiència, Marx era certament convençut que el desenvolupament del capitalisme, en donar lloc a un proletariat revolucionari, conduiria a la seua abolició. No contemplava la possibilitat d'una “segona vida” pel capitalisme mitjançant activitats governamentals. Tampoc no podia imaginar que el propi “marxisme” es podia transformar en una ideologia al servei del capitalisme estatal, que accelera les tendències de concentració i centralització inherents a l'acumulació competitiva de capital amb mitjans polítics. Les expectatives polítiques de Marx no s'han realitzat encara. La mateixa existència d'un capitalisme modificat i l'absència d'una classe treballadora revolucionària semblen refutar les seues teories polítiques.

El tombant de segle presencià dues tendències paral·leles - la progressiva “socialització” objectiva de la societat burgesa i el progressiu “aburgesament” subjectiu del moviment obrer. Quan es demostrà possible millorar les condicions dels treballadors dins els límits del capitalisme, el moviment obrer abans radical es convertí en una institució que fornia un suport addicional a l'status quo social. De les experiències d'on sorgí el propi moviment obrer, la idea que era possible transformar el capitalisme en una mena de “socialisme” gradualment, mitjançant reformes. Per bé que menys sofisticats, el fabianisme i el revisionisme marxià anticipaven la teoria keynesiana; ara és aquesta teoria la que serveix d'ideologia al moviment obrer reformista. En més d'un sentit, s'ha dit, la importància política del llibre de Keynes “és que a cada punt, sense ni una sola excepció, coincideix plenament amb la política laborista d'aquest país [Anglaterra], i allò que és encara més important, expressa d'una forma econòmica adient allò que ha estat implícit en l'atitud del moviment obrer des de sempre.”^[8] Malgrat que va en contra de les expectatives revolucionàries de Marx, tot això és en conformitat amb la seua idea que les condicions socio-econòmiques existents determinen la ideologia dominant.

Malgrat que Marx no s'ocupà de possibles modificacions del sistema capitalista mitjançant controls governamentals, la seua teoria econòmica no nega la factibilitat d'aquests esforços. És clar que és possible intervindre en els processos econòmics amb mitjans polítics. La guerra ho il·lustra tant bé com la teoria de la revolució social de Marx. Allò que era important per Marx era l'anàlisi del desenvolupament del capital sota l'assumpció que no hi hauria intervencions en el procés d'acumulació fetitxista. Tan sols així era possible detectar les contradiccions i limitacions inherents del capitalisme. La teoria de Marx no nega el fet que la plena ocupació poden crear-la inversions induïdes pel govern o un augment en la propensió al consum. Simplement no discuteix aquestes maniobres. Són, és clar, possibilitats, sempre que cap política viole seriosament les relacions socials de classe prevalents.

D'això Keynes era també plenament conscient. “A banda de la necessitat de controls centrals per aconseguir un ajustament entre la propensió a consumir i la inducció a invertir”, escriva, “no hi ha més raó per socialitzar la vida que no pas havia abans.^[9]” Afavorint les relacions socials existents, no veia cap “raó per suposar que el sistema existent infrautilitza seriosament els factors de producció”; el sistema tan sols havia fracassat en “determinar el volum, no la direcció, de l'ocupació real.”^[10] En afectar tan sols al volum de la producció, les intervencions keynesianes en l'economia “ajustaven” necessàriament la producció i el consum a favor d'“inversions”. Aquests “ajustaments” no poden posar fi a la “paradoxa de la pobresa en mig de l'abundància”, i no s'han dissenyat per fer-ho. És precisament per aquesta raó que són operatius en la mesura que siguen encara en línia amb la tendència general de la producció capitalista d'“acumular capital pel bé de l'acumulació”.

En contrast amb Keynes, Marx veia en el capitalisme un sistema social de producció irracional. Però com que no hi ha processos econòmics independents de les activitats humanes anomenava la irracionalitat capitalista comportament fetitxista. És l'auto-expansió fetitxista del capital la que determinat tant el volum com la direcció de la producció. El control social de l'economia implicaria la determinació conscient tant del volum com de la direcció de la producció. Això constituiria, és clar, un canvi radical en les relacions socials existents, basades com són en la subjugació de la població treballadora mitjançant la producció de valor. En insistir que tan sols el volum, i no la direcció, de la producció havia de sotmetre's a la planificació del govern, Keynes indicava que no l'interessava alterar les relacions existents de classe sinó tan sols eliminar les seues perilloses propensions en temps de crisis.

Els governs capitalistes es van veure forçats a les intervencions en l'economia per circumstàncies més enllà del llur control. Aquestes intervencions no assenyalen una tendència reformadora del capitalisme. El que revelen és que el sistema troba més i més difícil resoldre els problemes capitalistes amb mitjans estrictament capitalistes. En una ideologia capitalista coherent la “nova economia” no parla d'èxit, sinó de fracàs. Certament les intervencions governamentals poden ajornar o mitigar una crisi; però la necessitat d'aquesta intervenció tan sols testimonia la profunditat de la situació de crisi.

Amb el poder de manegar la depressió va el poder de controlar el creixement, i el “cicle empresarial” pot aparèixer ara com l'expansió i contracció de la producció induïda pel govern. Com que una taxa enlentida d'expansió privada de capital es pot compensar amb la producció induïda pel govern, aquesta se la pot aturar quan la inversió privada augmenta. La producció induïda pel govern pot fins i tot animar la taxa de creixement econòmic. Poden sorgir condicions de “prosperitat” més impressionants que les generades sota condicions de laissez-faire, i ni el capital ni el govern mostren cap interès en canviar aquest estat de coses mentre dure. En qualsevol cas, la història econòmica recent ha demostrat la possibilitat d'un desenvolupament “pròsper” de les economies mixtes.

Una acumulació de capital privat sense brides presuposa allò que s'ha anomenat lliure mercat mundial i el lliure moviment de treball i de capital entre totes les nacions així com dins de cadascuna. Malgrat que mai no hi han hagut aquestes condicions, una aparença n'existí en el capitalisme de l'estadi de laissez-faire. Aquest estadi se celebrava llavors com la condició capitalista per se. En realitat, però, era el cas simplement d'una mena monopolització temporal de la producció industrial i del mercat mundial per unes poques nacions, la qual cosa els permeté una enorme i ràpida acumulació de capital. Les llurs posicions monopolístiques foren sovint propiciades amb mitjans aliens al mercat, com subsidis estatals, protecció nacional i guerres. Com que no és el capital en abstracte qui competeix pels mercats del món, sinó determinats capitals nacionals, les llurs rivalitats econòmiques prenen la forma de lluites pel poder polític. La competència “estrictament” econòmica era tan sols possible nacionalment, i fins i tot en aquest cas mai no fou “pura”.

L'acumulació de capital expandeix el mercat mundial i en determina el caràcter. Però el procés d'acumulació l'interromp o el frena una rendibilitat insuficient. Aquesta manca de rendibilitat té raons concretes, i amb el capitalisme com un sistema de mercat mundial, les raons concretes les determinarà l'estructura de l'economia mundial així com les de cada nació capitalista. El caràcter anàrquic i nacional de la producció de capital impedeix la detecció de qualsevol conjunt de raons concretes de les condicions d'estagnació de capital. Allò que apareix com la “raó” de la depressió és tan sols el resultat de causes empíricament indetectables. El capitalista individual experimenta la depressió com un declivi en la demanda de les seues mercaderies. La nació individual la sent com un declivi de la producció provocat per una manca de mercats, i es defensa contra la competència exterior en provar de garantir i ampliar el propi mercat a expenses d'altres nacions.

L'ascens de la “gran empresa” en qualsevol nació particular és una expressió de la reproducció reeixida de la seua estructura de capital. Assolir una reorganització internacional, malgrat que també és necessari per la formació contínua de capital, és molt més difícil. La gran empresa, que depassa el marc de l'economia nacional, s'expandí a tots els països capitalistes i conduí a l'exportació de capital i a tota mena de consorcització i cartel·lització internacionals. Però la “internacionalització” així assolida no era tant una veritable internacionalització del procés de concentració i centralització capitalista determinat pel mercat com un intent de fer front a la internacionalització del procés de producció i d'intercanvi capitalista sense abandonar la forma nacional desenvolupada anteriorment. També expressava la dificultat de posar l'“acumulació pel bé de l'acumulació” en consonància amb les institucions socials molt més sòlidament estables que es desenvoluparen dins estats nacionals separats. No s'ha trobat cap via realment efectiva per repetir a una escala internacional el procés d'acumulació i concentració competitiu que tingué lloc a cada país individualment.

Com que l'“auto-expansió” del capital no contempla les necessitats particulars dels estats nacionals, amb prou feines hi ha hagut governs favorables a una política de laissez-faire estricte en les llurs relacions econòmiques internacionals. L'“auto-expansió automàtica” va rebre una forta oposició des de tots els estrats socials que han posat els llurs interessos en l'estat nacional com a entitat relativament independent del desenvolupament general del capital. Insatisfets amb la “internacionalització” monopolista de la gran empresa, que tendiaa aturar més que no pas a promoure l'expansió general del capital, els governs, en representació dels capitals nacionals, expressaren un “internacionalisme” propi en una política d'expansió nacional. L'“internacionalisme” del capitalisme apareix així com un nacionalisme imperialista. Això presuposava una certa unitat entre el govern i el capital, aconseguida mitjançant la col·laboració, el compromís o la força, que delimitava i finalment eliminava les formes anteriors de competència individualista. Per acomplir les noves - o més aviat, afegides - funcions, els govern entraren en l'arena de la competència internacional amb la major part o tot el poder nacional a la llur disposició. El sistema anterior, una competència econòmica amb el suport de l'estat que pot anar fins a la guerra, fou substituïda per una competència bel·licosa, o una guerra directa, amb el suport de l'economia nacional.

Mentre les crisis i les depressions foren prou efectives com per alterar les condicions de producció i l'estructura del capital i així comportar una represa de l'expansió del capital, un estat de sobre-acumulació en un nivell de producció de capital conduïa a un estat de sobre-acumulació a un nivell superior de producció de capital. Sota les condicions del segle XIX era relativament fàcil de superar la sobre-acumulació mitjançant una crisi que afectàs més o menys totes les entitats de capital a una escala internacional. Però al tombant de segle s'havia assolit un punt on la destrucció de capital mitjançant crisis i competència ja no era suficient com per canviar l'estructura total del capital envers una rendibilitat més gran. El cicle econòmic com a instrument d'acumulació havia arribat aparentment a la fi; o, més aviat, el cicle econòmic esdevingué un “cicle” de guerres mundials. Per bé que aquesta situació es pot explicar políticament, fou també una conseqüència del procés d'acumulació capitalista.

El capital s'“acumulava” ara en una mesura creixent en la forma d'armaments. La cursa d'armaments conduí a una expansió de la indústria no perquè fos “rendible” en el sentit habitual del terme, sinó perquè una part creixent dels beneficis es podien “realitzar” ara mitjançant compres governamentals. Certament, el recurs “extra-econòmic” a la producció bèl·lica no s'adopta únicament per evitar un declivi econòmic; trobava racionalització també en objectius polítics i ideològics. Les guerres no són exclusives del capitalisme; però els objectius pels quals es menen les guerres capitalistes sí ho són. A banda de les raons imaginàries, el principal objectiu, fet patent per les polítiques de les potències vencedores, és la destrucció de la nació o bloc de nacions competidores. En els resultats, doncs, la guerra és una forma de competència internacional. No és tant una qüestió de competència amb mitjans “extra-econòmics” com el desemmascarament d'una lluita cruenta i primitiva entre homes i homes darrera de la competència econòmica.

La represa del procés d'acumulació després d'una crisi “estrictament” econòmica augmenta l'escala general de la producció. També la guerra condueix a la revifalla i augment de l'activitat econòmica. En qualsevol cas el capital en surt més concentrat i més centralitzat. I tot això malgrat i degut a la destrucció de capital. En un món d'entitats de capital en competència internacional, això implica canvis en les posicions de poder econòmic i en conseqüència polític. Si bé això és cert al llarg del procés d'acumulació del capital, s'accelera en temps de guerra i esdevé llavors ben obvi. Malgrat les pèrdues d'algunes nacions, els guanys de les altres són prou grans com per iniciar un nou període d'expansió de capital que aviat depassa, en termes de producció mundial, el nivell de pre-guerra de l'activitat econòmica.

El procés general d'acumulació de capital, que tingué lloc en una economia mundial dominada per Gran Bretanya, desplaçà lentament la localització del poder econòmic. Molt abans de l'esclat de la primera guerra mundia, Alemanya i els Estats Units havien depassat la posició de poder de Gran Bretanya. Si bé aquesta fou una de les raons de la guerra, la pròpia guerra desplaçà el poder de control econòmic d'Europa cap a Amèrica. La relativa estagnació del capital europeu abans de la primera guerra mundial el mitigà una cursa armamentística impulsada pel govern; alhora, l'enlentiment de la taxa d'expansió de capital d'Amèrica el revertí l'esclat de la guerra. La seua recuperació del 1915 “la generà la demanda de subministraments bèl·lics que emanava dels governs europeus”. L'expansió de la producció “derivava en part de les contribucions i en part de la venda de garanties a interessos individuals i financers”, de forma que el procés de recuperació americana “el generà un vessament de capacitat de compra a través del tresor governamental. No començà amb una expansió de la demanda de consum habitual o d'un augment en la producció de béns privats de capital.”^[11]

Malgrat que l'augment de producció l'encetaren les polítiques dels governs implicats en la guerra o que hi treien profit, la producció mundial total s'elevà a una alçada sense precedents. Per a les nacions bel·ligerants d'Europa el període de post-guerra no fou una època de prosperitat real, sinó d'un lent retorn, i un engrandiment insuficient, del nivell de producció pre-bèl·lic. Això era, a més, al preu d'un endeutament creixent envers Amèrica i una explotació intensificada dels treballadors, que es manifestà en la davallada del nivell de vida. Però Amèrica prosperà, i el 1929 la seua riquesa era dues vegades i mitja més gran que en el 1914. Mesurada amb la producció mundial, l'activitat econòmica havia crescut i s'havia acumulat capital. La seu de força s'havia traslladat d'Europa a Amèrica. Com en els períodes de depressió previs, la guerra havia marcat l'inici una nova expansió de capital i l'havia concentrat en la nació capitalista més forta. Això ho il·lustren a més les relacions financeres exteriors d'Amèrica. Mentre el 1914 “els inversors americans tenien interessos exteriors per menys de mil milions de dòlars, el 1924 aquestes possessions privades pujaven a gairebé 4.600 milions - o aproximadament a 5.400 milions, si s'hi inclouen els crèdits a curt termini. A més, el govern dels Estats Units posseïa obligacions de governs forasters que sumaven 11.800 milions de dòlars. Així, en l'espai de deu anys, els interessos exteriors adquirits pel govern i el poble dels Estats Units eren més de quinze vegades més gran que la quantitat que havien acumulat durant els 130 anys anteriors de l'existència de la nació.”^[12]

Malgrat que la producció americana cresqué i la seua “riquesa nacional augmentà, la porció utilitzada directament pel procés de reproducció de riquesa continuà en declivi.”^[13] En altres mots, es refrenava la taxa d'acumulació; el percentatge de capital productiu en relació a la riquesa no-productiva esdevingué menor per comptes de major. Aquesta ja no era la mena de producció de capital que caracteritzava el segle XIX. L'expansió de la producció iniciada per la guerra i continuada durant la pau no era suficient per conduir a una expansió general del capital sota les condicions d'una economia determinada pel mercat. Després d'una dècada de prosperitat limitada, restringida en gran mesura als Estats Units, un nou col·lapse del sistema de mercat conduí a noves intervencions estatals. Aquestes, però, reeixiren únicament a estabilitzar les condicions de depressió; la plena utilització i continuada expansió dels recursos productius va haver d'esperar una altra guerra.^[14]

La producció de pre-guerra era, doncs, a tots els efectes, no una veritable “producció malbaratadora” sinó un mitjà per a la represa del procés d'acumulació. En aquest sentit, no era tan sols un subsidi pels productors d'armaments sinó una condició per a una millor rendibilitat del capitalisme de post-guerra. Aquesta és una raó addicional per la qual, en general, els capitalistes posen objeccions a les obres públiques útils i a la despesa en benestar però no a l'extensió de les despeses en “defensa”. A banda de consideracions ideològiques, l'experiència mostra que la possibilitat de guerra és intrínseca a l'acumulació de capital i que les guerres s'han de guanyar per accelerar el procés d'expansió.

La primera guerra mundial i la immediata post-guerra requeriren una extensió enorme dels controls governamentals damunt tota l'economia - l'anomenat “socialisme de guerra”. Després de la guerra, alguns països tornaren ràpidament a allò que es considerava l'estat “normal” de la producció de capital, caracteritzat per un mínim de control governamental. D'altres nacions no pogueren assolir la “normalitat”, sinó que menaren controls governamentals decisius de la guerra a la pau per tal d'assumir les dificultats internes i el canvi en la situació mundial. El règim bolxevic adoptà les condicions del socialisme de guerra - d'una forma més consistent - com el model de reconstrucció de l'economia russa i de transformació de la producció privada de capital per una de controlada per l'estat.

Els controls governamentals s'estengueren durant i després de la segona guerra mundial, primer per fer la guerra de forma més eficient, i després per mantindre l'estabilitat social en el món de post-guerra. Malgrat que la segona guerra mundial, com la primera, conduí a una producció mundial superior al nivell de pre-guerra, aquest augment no fou suficient per sostindre res més enllà del “creixement” de post-guerra americà. A començaments del 1950, la desocupació esdevingué de nou una qüestió dominant. Amb l'única excepció de Gran Bretanya, en totes les nacions occidentals i en particular als Estats Units es van reviure les propostes keynesianes contra l'ensulsiada. L'Organització de les Nacions Unides va veure la necessitat d'elaborar un “pla mestre” per combatre la desocupació mitjançant accions d'abast mundial. Però cap deliberació en aquest sentit arribà enlloc; sempre es tornaven cap a la demanda general que les “nacions creditores”, és a dir, els Estats Units, estengueren més crèdits a les nacions deudores. Pel 1949, però, Amèrica es trobava en una depressió empresarial que tingué repercussions immediates per tot el món. “La caiguda de 5% en el producte nacional americà produí una caiguda d'un 80% en les importacions americanes i, durant un temps, a l'estiu del 1949, amenaçà d'anul·lar tot el progrés fet en el primer any de l'ajut del Pla Marshall.”^[15]

La guerra de Corea alterà la situació una vegada més. Les condicions creades per la segona guerra mundial i la represa de la producció d'armaments per a la guerra de Corea no expliquen tots els aspectes del “creixement” americà de post-guerra. Amb tot, la depressió que precedí la guerra de Corea i la seua fi mitjançant la guerra es connectaven òbviament amb el declivi i la represa de la despesa governamental. Abans de la guerra de Corea, i malgrat el valor de 20 mil milions de dòlars d'ajut americà a Europa, les despeses governamentals a Amèrica caigueren considerables des de l'alçada de temps de guerra. Les possessions d'interessos governamentals pels bancs disminuïren en 25.000 milions de dòlars. Amb la reversió de la tendència de “desarmament” de la post-guerra que causà la nova guerra, l'activitat econòmica augmentà no tan sols a Amèrica sinó per tot el món occidental. Però malgrat una taxa creixent de despesa governamental en la defensa sota les condicions subsegüents de guerra freda, no hi va haver plena ocupació. Tan sols sota condicions de guerra real a gran escala, doncs, en les quals gairebé la meitat del producte nacional brut servia les necessitats bèl·liques, hi va haver un ple ús dels recursos productius.

Les condicions posteriors a la segona guerra mundial deixaren clar que no havia fornit l'impuls per a una acumulació privada de capital determinada pel mercat a una escala suficient per permetre la reducció de la demanda induïda pel govern. Qualsevol disminució de la despesa governamental conduïa a una reducció de l'activitat econòmica que tan sols es podia alterar amb la represa de la despesa governamental. El millor que es podia esperar era una relació estable entre la producció privada i la despesa governamental. Però fins i tot això presuposava una determinada taxa de creixement econòmic per mantindre l'economia competitiva i impedir el creixement continu de la desocupació. Ha estat possible en certa mesura estabilitzar les despeses governamentals però, a llarg termini, aquesta estabilització depèn d'un augment de la taxa de formació de capital. Sense aquesta taxa, les despeses governamentals han d'augmentar per compensar una manca de formació de capital fix. “Entre el 1947 i el 1953”, per exemple, als Estats Units, “la producció real augmentà un 4,6% anual, mentre que la pujada promedià tan sols un 2,9% anual del 1953 al 1963.”^[16] Hi segueix una distribució en percentatge dels components del producte nacional brut en els pics del cicle econòmic, en dòlars corrents, del 1948 al 1963. ^[17]

Si bé els governs capitalistes provaran per tots els mitjans d'impulsar l'acumulació de capital privat, la manca d'èxit forçarà aquests mateixos governs a augmentar la pròpia participació en l'economia i augmentar doncs els obstacles en el camí de l'expansió del capital privat. De vegades es proven totes dues polítiques, o se suggereixen; particularment per millorar els guanys del capital a través de la reducció de contribucions, i amb l'augment simultani de les despeses governamentals mitjançant un finançament per dèficit. Però com que el dèficit l'ha de cobrir la producció privada, això equival a no pas més que donar amb una mà allò que pren l'altre, fins i tot quan el procés s'estén per un llarg període de temps.

Hi ha ara un consens general que les condicions del capitalisme decimonònic - l'acumulació relativament inobstaculitzada i determinada pel mercat de capital privat - no es pot reprendre. “Ja no és matèria seriosa de controvèrsia si el govern ha de jugar un paper positiu en contribuir al mateniment d'un alt nivell d'activitat econòmica; ço que debatam avui no és la necessitat de controlar els cicles econòmics; sinó més aviat la natura de l'acció governamental, el seu moment i la seua extensió.”^[18] Particularment la seua extensió; ja que si el creixement del control governamental canvià el laissez-faireen una economia “mixta”, la seua ampliació ulterior va lligada a un canvi d'aquesta en quelcom de diferent. Si bé el procés que conduí a l'economia mixta es reconeix ara com a irreversible, se sosté que la pròpia economia mixta és permanent, per tal de garantir aquell grau d'iniciativa privada i de producció privada de capital que encara és possible dins seu.

La forma tradicional de producció de capital se sostenia també abans com quelcom inalterable, i tot i així fou canviada. Els canvis els comportaren intervencions polítiques en l'aparentment autosuficient mecanisme de mercat. Van de la reforma a la revolució, del proteccionisme a l'imperialisme, i crearen noves institucions socials i nous interessos que afectaren tant el caràcter com la direcció del desenvolupament de capital. Aquestes noves institucions i els interessos que s'hi dispositaren asseguren la irreversibilitat del procés que els creà. Sembla improbable, per exemple, que els canvis institucionals comportats amb la revolució russa i la victòria russa en la segona guerra mundial fossen desfets. Però tampoc no és factible desfer la usurpació dels controls econòmics a través d'òrgans governamentals en el capitalismes nominalment privat d'occident. Ben a banda de si resultàs econòmicament possible o no la reducció del “sector públic” de l'economia, els interessos dipositats en el “sector públic” no abdicaran per ells mateixos, sinó que empraran el llur poder institucional per perpetuar-s'hi. Tot el que es pot esperar en aquest sentit és l'intent d'aturar el creixement del “sector públic” amb l'acceleració de l'expansió del capital privat.

Mai no ha existit una economia d'empresa privada estrictament capitalista; a l'economia de propietat privada l'acompanyà sempre un sector públic, la importància relativa del qual varià d'acord a condicions històriques específiques del desenvolupament de les nacions capitalistes. Però el sector públic no es considerava autònom; se'l considerava una despesa inevitable per garantir el funcionament adient de l'economia de mercat. Això era així fins i tot allà on el sector públic incloïa a banda del “capital militar” - el sistema de transport, infrastructures i d'altres indústries especials. Tot plegat, de forma més o menys extensiva, el sector públic sempre ha suposat una part de l'economia nacional.

Respecte a les empreses públiques no hi ha dos països que siguen exactament iguals, malgrat que és visible en tots una tendència general cap a l'augment del control governamental. Els Estats Units eren (i són) el país menys afectat per la nacionalització d'indústries. La diferència entre Amèrica i Europa en aquest sentit ha generat la noció “que poques economies europeus - potser cap - poden anomenar-se capitalistes en el sentit donat a aquest mot als Estats Units i Canadà, on els elements no-capitalistes juguen tan sols un paper secundari.”^[19] Però fins i tot a Amèrica la utilització directa de recursos humans i materials pel govern ha crescut de forma persistent. Entre el 1900 i el 1949, per exemple, mentre “l'ocupació privada als Estats Units doblava l'ocupació conjunta dels governs estatals i locals, l'ocupació federal augmentava dotze vegades. Un de cada vint-i-quatre treballadors era en una nòmina governamental el 1900; la proporció s'elevà a un de quinze el 1920, un d'onze el 1940, un de vuit el 1949. El 1920, un de cada catorze dòlars de béns de capital (exclòs l'equipament militar) era propietat del govern; el 1946 la proporció esdevingué d'un de cada quatre.”^[20] La tendència cap a un govern més gran continua encara. “Mentre el 1929 menys d'un dòlar de cada deu de la producció nacional devia el seu origen a compres governamentals, avui gairebé un dòlar de cada cinc de tots els béns i serveis produïts es ven a algun sector del govern.”^[21] El paper creixent del govern en l'economia és massa obvi per passar-lo per alt. És visible no tan sols en l'ocupació directa de treball i capital, sinó també en el creixement de les forces armades, en les relacions financeres exteriors, en els acords de comerç i de canvi, en el deute públic i en el fet “que vora la meitat dels economistes dels Estats Units són en la nòmina federal.”^[22]

Mentre en teoria - siga quina siga la pràctica real - el control governamental en els països autoritaris serveix a tota la societat i no a una classe particular, a la majoria de nacions occidentals, i particularment als Estats Units, el control governamental se subordina fins i tot en la teoria a les relacions específiques de propietat del capitalisme i així doncs als interessos de la gran empresa. Allò que de redistribució real d'ingressos existeix als Estats Units és en gran mesura un desplaçament de diners de contribucions des dels sectors no-subsidiats de l'economia als subsidiats; les contribucions i el finançament per dèficit, és a dir, les contribucions deferides, “s'ha convertit en un vehicle per garantir la potència econòmica de l'empresa privada.”^[23] L'economia la co-determina així el govern i la gran empresa fins a un punt que, a tots els efectes pràctics, el govern és gran empresa i la gran empresa govern.

La concentració de capital s'ha vist molt ajudada pels subsidis governamentals que afavoreixen els grans productors que forneixen la gran massa de la demanda creada pel govern. “El 1962 tot just tres quartes parts de tots els contractes directes foren concedits a 100 grans companyies. Les petites empreses, que es defineixen com les que tenen menys de 500 empleats, reberen una mica menys d'una cinquena part de tots els contractes directes atorgats. Fins i tot quan es concedeix el fet que les petites empreses reben un nombre substancial de subcontractes, l'abast de la concentració d'obres de defensa en grans organitzacions és pronunciada.”^[24] En esferes de producció de nova creació, les empreses sovint arrenquen amb diners governamentals i se'ls hi dóna suport amb continus contractes governamentals i d'altres formes d'ajut.

El capital americà ha assolit un grau de concentració que fa dependre tota l'existència de l'economia de preservació i creixement de les seues grans empreses. Un fracàs econòmic d'aquest capital altament concentrat, que empra el gruix de la població treballadora, seria un autèntic desastre nacional. El seu poder és enorme; però si el seu poder fos menys, o fos en perill, l'hauria de protegir el govern per evitar el col·lapse econòmic. Els diners de les contribucions es vessen damunt la indústria privada a través de contractes governamentals i l'empresa privada esdevé “en la fase més important - la fase de formació de capital - una empresa finançada per l'estat.”^[25] S'ha estimat, per exemple, que “els diners de les contribucions vessades anualment d'ençà de la segona guerra mundial damunt la indústria privada, és a dir, contractes de defensa, és gairebé igual a la quantitat de formació neta de capital en tota la indústria dels Estats Units, representada per la taxa d'expansió industrial anual dels Estats Units.”^[26]

Els governs, és clar, no poden subsidiar res; tan sols poden fer perquè una part de l'economia subsidie una altra, que els beneficis socialment disponibles es distribuesquen de tal manera que permeten el funcionament de la societat existent. En certa forma això sempre ha estat el cas, bé pels mecanismes de competència com pels de monopolització. Però allò que prèviament s'esdevenia “automàticament” pel mecanisme de mercat ara, sota condicions d'estagnació de capital, es fan conscientment mitjançant la demanda creada pel govern, que és tan sols un altre nom de la subsidització.

No és sorprenent doncs trobar economistes que barregen la producció determinada pel mercat i la induïda pel govern per deduir d'aquesta producció total l'estat de l'economia, com si fos la mera quantitat de la producció i no la seua rendibilitat l'indicatiu de la bona o mala salut de l'economia nacional. A més, el producte nacional ascendent ha de trobar una limitació definida en el declivi relatiu associat del capital no-subsiditzat i en el curs posterior de la concentració de capital.

Hi ha una nacionalització més directa d'indústries i serveis a l'Europa occidental, per bé que amb àmplies variacions entre els diferents països i en relació a les indústries afectades. Les principals indústries sota control complet o parcial del govern són els ferrocarrils, el carbó, el petroli, les infrastructures i els metalls. A Àustria les indústries bàsiques són un monopoli complet del govern degut als canvis institucionals comportats per l'ocupació russa subsegüent a la segona guerra mundial. Amb l'excepció de Suïssa, tots els bancs centrals són controlats pel govern, i també la majoria dels ferrocarrils nacionals. En algunes nacions, Noruega per exemple, té lloc una participació substancial de l'estat en companyies privades per comptes de la propietat directa del govern. Però les indústries nacionalitzades juguen un paper substancial en tots els països de l'Europa occidental. El 1955, per exemple, “els tresors públics de diverses menes de l'Europa Occidental gastaven uns 62.000 milions de dòlars (excloses les despeses operatives i les companyies de propietat pública). Això representava un 28% del producte nacional brut total, que s'apropava a 221.000 milions de dòlars aquell any.”^[27]

Una “economia mixta” pot ésser una mixtura on domina el capital privat, com actualment a l'Europa occidental i, a un nivell més gran, als Estats Units. O pot ésser una on predomina la propietat estatal, tal com existí en els primers anys del règim bolxevic a Rússia. La propietat estatal i l'empresa privada poden coexistir sense estorbar-se, tal com ha estat el cas més o menys en moltes nacions durant un temps. En aquest sentit, l'esfera d'operacions de la producció privada de capital depassa la de la producció governamental; simplement opera, per dir-ho així, en un món econòmic més petit. Allà on la producció governamental monopolitza certes indústries no hi ha competència entre la producció privada i la governamental. Això pot afectar l'empresa privada favorablement o desfavorablement, ja que la política governamental de preu pot dissenyar-se per fornir un mitjà de contribució i bastir una política de subsidis selectius.

Amb un món econòmic més petit on operar-hi, el capital privat n'assolirà els límits d'expansió més aviat que no seria altrament el cas. Ha de maldar, doncs, per mantindre a ratlla l'extensió de la producció i del capital controlat pel govern. Els governs, que representen els interessos del capital privat, limitaran per voluntat pròpia les llurs extensions en l'esfera de la producció privada. L'elecció de polítiques monetàries i fiscals i l'èmfasi en la producció malbaratadora il·lustren els esforços dels governs per evitar la nacionalització d'indústries. Allà on hi ha hagut nacionalitzacions, ha estat en general el resultat d'activitats polítiques per part de moviment oposats a l'empresa privada o a les seues pràctiques monopolístiques. A França es nacionalitzaren empreses després de la segona guerra mundial perquè els llurs propietaris havien col·laborat amb l'enemic. El Partit Laborista britànic, en arribar al govern després de la guerra, nacionalitzà les indústries del carbó i dels transports, no tant perquè la nacionalització fos part del programa del partit, sinó perquè aquestes indústries es trobaven en un estadi moribund. Siguen quines siguen les raons d'una actuació particular de nacionalització. l'economia mixta es concebé no com una transformació parcial de l'empresa privada en una empresa estatal, sinó com un programa de plena ocupació realitzat mitjançant la iniciativa governamental per tal d'augmentar la producció dins el sistema d'empresa privada. A banda del grau necessari per qualsevol sistema capitalista, la nacionalització de la indústria no era un programa keynesià sinó socialista, que considerava tota nacionalització parcial com un pas cap a la nacionalització total.

L'economia mixta en el sentit keynesia es veu com una alternativa a la socialització (o nationalització), i com l'única alternativa. La nacionalització progressiva del capital implica un declivi continu de l'empresa privada i aquest declivi, al seu torn, accelera el procés de nacionalització. Amb la propietat estatal com a forma dominant de propietat, l'empresa privada desapareixeria lentament, no tan sols per la competència sinó també per activitats polítiques que resulten de la porció de capitalisme d'estat de l'economia i de les noves institucions que s'hi vinculen. Per evitar la transformació de la producció privada de capital en capitalisme d'estat, la part sota control estatal de l'economia nacional s'ha de mantindre al mínim. És per aquesta raó que els moviments socials que perderen unes antigues inclinacions socialistes, com el Partit Laborista britànic, eviten la nacionalització profunda de la indústria, fins i tot quan sembla possible. L'objectiu de nacionalitzacions del Partit Laborista, per exemple, se situà entre un 20 i un 30% de tota la indústria. No es va dur a terme fins a aquest punt. “El sector nacionalitzat de l'economia britànic”, es deia, “restarà sempre una minoria en el conjunt. La propietat nacional total de tots els mitjans de producció i distribució abans defensada en la majoria de doctrines socialistes inicials no entra en el concepte socialista modern tal com existeix a Gran Bretanya.”^[28]

Com que el socialisme ja no és l'objectiu de les “organitzacions socialistes”, aquestes organitzacions no tenen cap més tria que acceptar el concepte keynesià de l'economia mixta com a propi. L'economia mixta apareix ara com una expressió de l'evolució del capitalisme de laissez-fairea l'estat del benestar modern, i aquest com la realització del concepte moderndel socialisme, és a dir un socialismebasat en la propietat privada o, en crus termes americans, “capitalisme popular”. En la mesura que es considera desitjable i necessari per a la plena ocupació una més gran igualtat d'ingressos, les manipulacions monetàries i fiscals són vistes com a suficients per aconseguir-ho. El programa depèn del caràcter del govern, per la qual cosa cal tindre un “govern socialista” per garantir el funcionament efectiu del “socialisme modern de propietat privada”.

Com el Partit Laborista britànic, tots els partits socialistes occidentals ja no concedeixen importància a la propietat i operació públiques de la indústria. Aquests partits a Alemanya Occidental, França i Itàlia han fins i tot abandonat programàticament les crides a la propietat pública dels mitjans de producció. Als països escandinaus, es contenten amb la coparticipació existent entre el govern i l'empresa privada. Si no és com a buida consigna de partit comunista, la nacionalització no juga cap paper polític als Països Baixos, Bèlgica, Suïssa, etc. El problema de la propietat es veu com a irrelevant en relació a les necessitats socials i econòmiques, que ara apareixen solubles dins l'status quode l'economia mixta. És clar que aquesta atitud dominant té la seua causa no tan sols en el caràcter canviat del moviment obrer, l'existència mateixa del qual es veu lligada a l'status quo, sinó també a unes condicions relativament pròsperes degudes a la reconstrucció de les economies europees devastades per la guerra.

“El 1955 l'Europa occidental gastava 45 mil milions en inversions - més d'una cinquena part del seu producte total brut; dues terceres parts en plantes, maquinària i equipament. Durant el període 1949-1959 la formació de capital fix augmentà més que el producte nacional. El 1959 el producte nacional brut era un 48% superior a la mitjana del 1949-1959, i la formació de capital fix un 69% més alta.”^[29] Les condicions d'expansió econòmica no provocaran demandes de nacionalització; la nacionalització és una resposta al fracàs, i no a l'èxit, del capitalisme, encara que aquest èxit siga temporal i parcialment il·lusori.

Una gran part d'aquesta inversió era el resultat de decisions polítiques més que no pas de la iniciativa individual. Els governs disposaren uns estalvis institucionals obligatoris o quasi-obligatoris, i la retenció d'una gran porció dels beneficis empresarials amb finalitats reinversores. L'expansió s'assolí mitjançant el finançament per dèficit i “sota una inflació gairebé universal fins a un grau mai abans tan àmpliament experimentat en temps de pau. Els preus a l'Europa occidental s'elevaren un 66% entre el 1947 i el 1957. Això suposava una taxa global d'augment de més d'un 5% per any, una taxa aproximadament igual al rendiment de les obligacions governamentals (prèvia contribució).” ^[30] Aquests mètodes feren possible inversions amb la retallada del consum a favor de l'“estalvi”, és a dir l'acumulació de capital. Ajudat pel govern, el capital podia ara expandir-se com d'antuvi.

Per no deixar-se enganyar amb aquesta història d'èxit, cal assenyalar que la capitalització forçada de l'Europa occidental no fou el resultat de l'aplicació de l'“economia moderna”. Més aviat l'“aplicació” funcionà d'aquesta manera particular degut a les condicions en les quals es trobava Europa després de la guerra. La destrucció enorme de capital, no tan sols en termes de valor sinó en termes materials i físics, i l'obsolescència d'una gran part de l'aparell productiu supervivent, permetia - i demanava - una ràpida formació de capital per evitar un col·lapse total del sistema de propietat privada. Tant el capital com el treball acceptaren les demandes del govern per no treballar per a més consum sinó per a la formació de capital. I, com en temps passats, més consum esdevingué un subproducte de l'expansió accelerada del capital.

La mateixa “economia” no tingué els mateixos resultats als Estats Units. A la fi de la segona guerra mundial la capacitat productiva d'Amèrica excedia la demanda disponible del mercat. Mentre les economies europees començaven de nou a acumular capital a expenses del consum, una ràpida expansió addicional de l'economia americana hauria conduït tan sols a més capacitat no utilitzada. Ni tan sols la simulació en temps de pau de les condicions de guerra mitjançant despeses en defensa permeteren el ple ús dels recursos productius d'Amèrica. Allà on els governs europeus aplicaven polítiques fiscals i monetàries per fer avançar l'acumulació de capital productiu, els Estats Units empraven aquestes polítiques per subsidiar la producció malbaratadora. La prosperitat capitalista real depèn d'una taxa accelerada de formació de capital, ja que és tan sols aquesta taxa la que crea una demanda agregada en el mercat prou gran com per emprar els recursos productius. “Una revisió dels components principals de la demanda agregada suggereix fortament que el refrenament de les inversions empresarials fixes era al cor de la manca de demanda després del 1957.”^[31] Aquest refrenament reflecteix una baixa taxa de benefici relatiu a la reserva de capital fix i d'inventari. “La taxa de benefici als Estats Units caigué contínuament als anys 1950. No hi va haver ni tan sols una tendència a l'alça en el nivell absolut de beneficis malgrat una inversió manufacturera acumulada d'uns 125.000 milions de dòlars durant la dècada.”^[32] Per contra, a Alemanya, “el nivell absolut de beneficis s'alçà el 1960 a tres vegades i mitja el nivell de 1950”; i el rendiment de capital durant el mateix període “promedià a Alemanya un 28% i als Estats Units un 18%.”^[33]

Les intervencions governamentals en l'economia americana no trencaven l'estagnació relativa de formació de capital. Amb desesperació, un simposi de vint prominents economistes americans cridaven un “nou Keynes.”^[34] Les categories estàndars keynesianes es reconeixien ara com “inadequades per diagnosticar les tendències de l'economia des de mitjans dels 1950. Ço que cal és una estratègia meta-keynesiana.”^[35] Amb la demanda de capital empresarial en una davallada relativa de llarg termini, la qüestió ja no era, es deia, “si la política fiscal pot cobrir un buit temporal de la demanda, sinó com restructurar la nostra economia de forma que es puguen trobar noves fonts permanents de demanda.”^[36] Malgrat que la resposta a l'enigma hauria d'ésser òbvia, amb dues terceres parts de la població mundial prop o dins de la fam, i amb l'urgent necessitat dels països sots-desenvolupats de tota mena de mitjans de producció per superar unes condicions miserables, ço “obvi” no és una resposta, ni tan sols per alleujar la misèria en les nacions desenvolupades on desenes de milions de persones no poden satisfer les necessitats més immediates. La prosperitat allà ha estat en gran mesura un subproducte de la guerra freda, que “no ha provat que les recessions es puguen evitar si no és amb despeses armamentístiques, i com que per justificar els armaments cal mantindre la tensió internacional, sembla que la cura és en gran mesura pitjor que la malaltia.”^[37]

1. J. M. Clark, Alternative to Serfdom, New York, 1960, p. 98

2. Ibid.

3. K. K. Kurihara, The Keynesian Theory of Economic Development, New York, 1959, p. 20.

4. J. McDonald, Fortune, New York, December 1950, p. 134.

5. R. L. Heilbroner, The Worldly Philosophers, New York, 1953, p. 159.

6. J. Platnenatz, German Marxism and Russian Communism, London, 1954, p. 303.

7. J. Strachey, Contemporary Capitalism, New York, 1956, p. 312.

8. A. L. Rowse, Mr. Keynes and the Labour Movement, London, 1936, p. 12.

9. The General Theory, p. 379.

10. Ibid.

11. H. G. Moulton, The Formation of Capital, Washington, 1935, p. 65.

12. America’s Stake in International Investments, The Brookings Institution, Washington, D.C., 1938, p. 375.

13. R. R. Doane, The Measurement of American Wealth, New York, 1933, p. 16.

14. Segons S. Kuznets la relació de les inersions netes a la renda nacional als Estats Units pujà fins al tombant de segle i davallà de llavors ençà fins a gairebé res en el període del 1929-1938.

(National Income – A Summary of Findings National Bureau of Economics Research, New York, 1946, p. 53.)

15. The Economist, London, February 11, 1950.

16. B. G. Hickman, Investment Demand and U.S. Economic Growth, Washington, 1965, p. 123.

17. Ibid., p. 135.

18. A. F. Burns, The New York Times, October 19, 1954.

19. M. Salvadori, Europe’s Needs and Resources, New York, 1961, p. 737

20. A. F. Burns, The Frontiers of Economic Knowledge, Princeton, 1954, p. 40.

21. R. L. Heilbroner, The Making of Economic Society, Englewood Cliffs, 1962, p. 175.

22. The New York Times, February 25, 1953.

23. P. K. Crosser, State Capitalism in the Economy of the United States, New York, 1960, p. 97.

24. E. Ginzberg, The Pluralistic Economy, New York, 1965, p. 151.

25. P. K. Crosser, State Capitalism in the United States, p. 28.

26. Ibid., p. 27.

27. J. O. Coppeck, Europe’s Needs and Resources, p. 404.

28. F. Williams, Socialist Britain, New York, 1949, p. 91.

29. J. O. Coppck, Europe’s Needs and Resources, p. 450.

30. Ibid., p. 461.

31. B. G. Hickman, Investment Demand and U.S. Economic Growth, p. 9.

32. A. Maddison, Economic Growth in the West, New York, 1964, p. 54.

33. ibid

34. The New Republic, October 20, 1962.

35. B. Caplan and H. Malmgreen “More than Keynes,” The New Republic December 1, 1962.

36. Ibid.

37. J. Robinson, Latter Day Capitalism, New Left Review, London, July-August 1962, p. 43.