Els limits de l'economia mixta. Paul Mattick 1969
Les intervencions keynesianes en l'economia eren al començament força inefectives. Keynes ho explicava dient que “la medicina que recomanava era aplicada barroerament”. El problema de la desocupació restà sense resoldre fins que la imminència de la segona guerra mundial forçà els diversos governs a fer, amb l'objectiu de realitzar la guerra, allò que no havien volgut o sabut fer durant la depressió precedent. Amb el començament de la producció de guerra, però, Keynes es convencé finalment que la seua teoria trobaria confirmació, ja que ara es veuria “quin nivell de consum cal per dur una comunitat lliure i moderna... a la vista de l'ocupació òptima dels seus recursos”[1]
Les polítiques bèl·liques, però, foren ben independents de la ideologia keynesiana en desenvolupament. No diferien de les emprades en la primera guerra mundial; ni tampoc no diferien entre les diverses nacions, de les quals no totes s'adherien a la “revolució keynesiana”. Ja “en el primera guerra mundial resultà possible dedicar gairebé la meitat dels recursos totals de la comunitat al combat”; i l'“amotllament de la indústria d'acord amb les necessitats de guerra”, fou “impulsat per la coerció directa del govern sobre la indústria”[2] Totes les innovacions associades a l'economia de comandament de la segona guerra mundial, com l'estalvi forçat, el control sobre la moneda, el crèdit, els preus i el treball, les prioritats, el racionament, els prèstecs governamentals, etc., s'havien emprat en el primer conflicte malgrat la perspectiva “ortodoxa” en l'economia que prevalia llavors.
Si bé ben poc reeixida en augmentar la “propensió al consum” durant la llarga depressió, la teoria keynesiana fou celebrada com un “èxit brillant” en la retallar-la durant la guerra mitjançant l'estalvi obligatori. Per bé que incapaç d'augmentar les inversions fins a la plena ocupació, conduí a manca de feina per la destrucció de capital. Posar una teoria a l'inrevés pot voler dir tan sols posar-la fora de joc; amb tot, de forma prou estranya, el sacrifici de la teoria es veia com un signe de la “flexibilitat i fecunditat per accions pràctiques de la mena de pensament que anava cap a la teoria general de l'ocupació, l'interès i els diners. No hi ha res en el pla de Keynes per impedir la inflació en la guerra”, s'ha dit, “que contradiga la seua explicació de la desocupació en la pau. El pla de finances bèl·liques suggereix la necessitat d'estalvis obligatoris, mentre que l'èmfasi en la teoria general és damunt els desavantatges socials de la gasiveria. La reversió de circumstàncies de la pau a la guerra demana una reversió de l'èmfasi”[3]
Però amb prou feines pot considerar-se això com una “reversió de l'èmfasi”. Després de tot, la teoria keynesiana es basava en el concepte d'un capitalisme “madur” incapaç per ell mateix de generar inversions prou grans com per garantir la plena ocupació. L'objectiu i el significat de la teoria de Keynes era: fornir una via per tindre plena ocupació en l'absència de guerra o prosperitat; i superar la depressió no a la manera ortodoxa de fer la guerra o d'esperar passivament els resultats destructius de la crisi, sinó a través del nou i “racional” mètode de la demanda induïda pel govern. És més acurat dir que Keynes suspengué la seua teoria “de moment”. De fet, el seu celebrat “pla” de finançament de la guerra era simplement un suggeriment de fer dictatorialment allò que abans es feia per persuasió.
Degut a l'“estantisament” dels salaris, Keynes s'oposà inicialment a les polítiques deflacionàries; ara s'oposava a la inflació de preus per la mateixa raó. En tots dos casos no tenia la intenció de canviar una pràctica existent, sinó que volia tan sols fer-la més efectiva en fer-la més passadora. De la mateixa forma que abans pensava que una disminució en els salaris reals seria més acceptable si es duia a terme sota salaris monetaris estacionaris o en augment, ara pensava que “suposa una gran diferència per cada individu si l'excés de la seua renda per damunt del seu consum se li pren amb una contribució o amb un prèstec. Per ell una acció governamental és una addició a la seua riquesa, a la seua seguretat, i a la seua comoditat per encarar el futur. Li dóna un dret damunt els recursos futurs de la comunitat. Algú haurà de fer valdre el seu dret. Però aquest algú no és necessàriament ell mateix; i, fins i tot si ho fos, li pot anar millor i implicar menys sacrifici renunciar amb pagaments als seus recursos personals i posseir de mentres el títol d'una riquesa que pot realitzar en cas de necessitat”[4]
És clar que la “riquesa” emprada durant la guerra no es pot retornar en el futur. Un “dret damunt recursos futurs” suposa simplement feina futura addicional: prou feina cal fer en el futur per produir l'equivalent en mercaderies pels nivells salarials llavors existents més l'equivalent en mercaderies dels estalvis de guerra. És cert, és clar, que la gent tan sols fa efectius els bons de guerra gradualment, la qual cosa escampa el treball excedentari necessari per redimir-los durant un temps més llarg. Però això no altera el fet que qualsevol augment del consum que derive de la compra de bons de guerra tan sols pot provindre de la nova producció. El dret individual damunt recursos futurs és una il·lusió que manté si no mira la societat en general. Si “algú altre hagués de fer valdre el seu dret” en un moment, llavors, és clar, en un altre moment, haurà de satisfer el dret d'algú altre. Keynes era inicialment convençut que cal ensenyar a l'individu a veure el problema de la societat en general. Però pel bé de la victòria suspengué aquesta convicció, i ara esperava que els obrers, si més no, retinguessen totes aquelles il·lusions que ajudaren a reconciliar-los amb l'augment de l'explotació necessari per a la guerra.
Keynes pensava en el futur en encara un altre sentit mentre feia propostes pel finançament de la guerra. Temia que la situació de post-guerra s'assemblàs massa a la pre-guerra, amb una manca de “demanda efectiva” i la desocupació consegüent. A diferència de la situació de pre-guerra, però, hi hauria un coixí de demanda efectiva ajornada, que podria servir per animar l'activitat industrial amb l'augment de la “propensió al consum”. Per bé que suspesa durant la guerra, la seua teoria valdria tan aviat com la “normalitat” s'hagués restaurat.
La pròpia guerra tan sols demostrà a Keynes que qualsevol sistema econòmica podia tindre plena ocupació si ho volia; no se li acudí que sota les condicions actuals la guerra i la preparació de la guerra poden ésser l'única via cap a la plena ocupació. Se'ls acudí a d'altres, i alguns dels seus deixebles veien la guerra “com una nova gran indústria les demandes colossals de la qual estimulen l'activitat econòmica en cada racó del sistema econòmic”, encara que “els rendiments esperats que eleven l'eficiència marginal de les inversions governalment són principalment en termes d'avantatges socials i militars més que no pas els beneficis pecuniaris”[5] Generalment, però, l'“esperit” keynesià el representaven millor els qui emfasitzaven els aspectes “socialistes” del control governamental. Prop de la fi de la segona guerra mundial, per exemple, William Beveridge proposava un programa de plena ocupació basat en la “socialització de la demanda sense la socialització de la producció”[6] Construït damunt principis keynesians i amb la tria de mitjans fiscals per realitzar-ho, aquest programa havia de transportar la política de plena ocupació de la guerra cap a les condicions de pau.
La por que hi pogués haver un retorn de la desocupació persistent i generalitzada acabada la guerra resultà exagerada. En les nacions vençudes una vegada més esdevingué un problema durant un temps, però si cal fer una distinció entre economia i política, això no era un problema “estrictament econòmic”. La desocupació hi era clarament causada per la devastació i disrupcions de la guerra i la mantingueren durant un temps unes polítiques d'ocupació que restringien les activitats econòmiques. Pels poders victoriosos, però, la desocupació a gran escala no es reproduí en la postguerra immediata per la necessitat de consolidar els guanys nacionals, per renovar els mitjans consumits de producció, per provar de reprendre els mercats perduts, i per preparar l'eventualitat d'una tercera guerra mundial. Aquestes economistes restaren en part economies de guerra i així retingueren una alt nivell d'ocupació. Com que la distinció entre producció de temps de guerra i producció de temps de pau deixà d'existir, no hi havia cap necessitat d'adaptar el pla Beveridge o cap altre per la plena utilització dels recursos nacionals.
Mentre que una dècada de depressió i d'intervenció governamental havia fracassat en crear les condicions d'una acumulació pròspera de capital, l'expansió real de capital després de la guerra mantingué el “govern ocupat”. El ple ús de recursos productius, allà i quan s'efectuà, s'aconseguí amb l'extensió de la producció “no-rendible” induïda pel govern. Part d'aquest augment resultava del benestar públic i de mesures d'ajut exterior; la majoria era generat per les despeses militars. En diversos moments es feren intents per operar amb pressupostos equilibrats per aconseguir plus-vàlues dels reintegraments del deute. Però les recessions econòmiques subsegüents revertiren ràpidament aquestes polítiques. Era mitjançant la inflació, l'acumulació de deute, la producció induïda pel govern, la prearació de guerra i la guerra real que les nacions capitalistes dominants assoliren una aproximació a la plena ocupació. Aquesta experiència enfortí el keynesianisme i conduí a la convicció generalitzada que un “quasi-boom” mantingut pel govern podria continuar indefinidament.
La prematura mort de Keynes el 1946 el privà de l'oportunitat d'assistir a la “validació” de les seus teories en les economies de postguerra manipulades pels governs. Que això s'hagués aconseguit en gran mesura mitjançant la guerra i la preparació bèl·lica era lamentable; amb tot “lògicament” hauria estat possible igualment sota condicions de pau. De fet, havia estat l'interès de Keynes en la pau internacional i el benestar social general el que l'havia dut en primer lloc a defensar una política d'inversions regulada pel govern. Aquesta política, creia Keynes, eliminaria els motius econòmics que impulsaven la guerra, ja que cap país ja no necessitaria “de forçar les seues mercaderies a cap altre, o de refusar les ofertes dels veïns. El comerç internacional podria deixar d'ésser el que és, és a dir, una mesura desesperada per mantindre l'ocupació a casa forçant vendes en mercats exteriors i restringit compres, la qual cosa, si reeixia, simplement desplaçava el problema de la desocupació al veí, que es veia arrossegat a la lluita”. Per comptes d'això esdevindria un “bescanvi voluntari i sense obstacles de béns i serveis a condició d'un avantatge mutu”[8]
Si bé encara adherit a la doctrina neo-clàssica, Keynes havia estat prou antidogmàtic com per defensar el proteccionisme sempre que els interessos britànics el fessen aconsellable. Durant la Gran Depressió va anar-hi més enllà fins a descobrir un “element de veritat científica en la doctrinina mercantilista”[9], en el menyspreu mercantilista pel món en general. En aquella època, era el patró or qui, en opinió de Keynes, era en gran mesura responsable de la prevalència de la desocupació; ja que sota el seu domini, no hi havia cap “mitjà ortodox obert a les autoritats per contrarestar la desocupació a casa si no era lluitant per un excedent d'exportacions i la importància de metalls monetaris a expenses dels veïns”[10]
Keynes afavorí polítiques econòmiques “sense l'impediment de preocupacions internacionals” i dirigides a assolir un nivell òptim d'ocupació interior. En la seua opinió, era el “seguiment simultani d'aquestes polítiques per part de tots els països plegats la que és capaç de restaurar la salut i la força econòmiques internacionalment, bé la mesuram pel nivell d'ocupació interior o pel volum del comerç internacional”[11] En reconèixer les limitacions i perills d'aquesta política, Keynes provà de superar-les posant l'economia nacional fora del procés de competència internacional. Si tots els països fessen el mateix, podria haver plena ocupació a tot arreu.
Amb o sense patró or, una política de plena ocupació implica coses diferents per nacions diferents i per les diferents classes d'aquestes nacions. El seu èxit o fracàs depèn de la força relativa de la nació en termes de recursos naturals, de la seua posició dins una donada “divisió internacional del treball”, i del grau de dependència en un cert nivell de comerç internacional. Per certes nacions la plena ocupació és una consideració inferior a l'abast i termes del comerç internacional. No poden existir, i menys encara assolir plena ocupació, si no és per una “preocupació” extraordinària de l'economia internacional. Amb tot, Keynes lamentava les “preocipacions internacionals” tan sols en la mesura que es basaven en el patró or, el qual no tenia la capacitat “equilibradora” que se li suposava. Volia substituir-lo per acords assolits per consideracions conscients de necessitats econòmiques internacional. De la mateixa forma que Keynes pensava que era possible dissenyar intervencions estatals en l'economia nacional que no entrassen en conflicte amb l'empresa privada, també pensava que els òrgans internacionals podrien regular l'economia mundial sense violar els interessos especials de cap país en particular. Caldrien dades i instruments de control addicionals, és clar; però Keynes no veia dificultats insuperables en aplicar els seus suggeriments de l'economia interior a la mundial.
En mig de la segona guerra mundial, i en anticipació a la pau venidora, Keynes proposà l'establiment d'una moneda i un sistema de crèdit internacionals per eliminar una raó de guerra amb l'alleujament de les depressions internacionals i la garantia del comerç internacional necessari. Una Unió Internacional d'Aclariment i una nova forma internacional de diners anomenada “bancor” havien de servir d'instruments de la revifalla d'un comerç multilateral i d'un sistema de pagaments que emfasitzaria els aspectes postius del difunt patró or i n'evitaria els negatius. En una forma emasculada esdevingueren, a Bretton Woods, el Banc Internacional per la Reconstrucció i el Desenvolupament i el Fons Monetari Internacional.
Malgrat que l'atractiu i la necessitat de la cooperació econòmica internacional ha estat en general reconegut, poc se n'ha fet realment en aquest sentit. Després de la segona guerra mundial, el propi Keynes començà a adonar-se de les dificultats enormes de fer funcionar al sistema capitalista més eficientment. “Ningú no pot ésser segur de res en aquesta època de flux i canvi”, escrivia ara; “la caiguda del nivell de vida en un moment on el nostre control sobre la producció de la satisfacció material és més gran que mai, i una disminució de l'abast de les decisions individuals en un moment on més que mai abans hauríem d'ésser capaços de permetre'ns aquestes satisfaccions, són suficients per indicar la contradicció subjacents en cada departament de la nostra economia. Cap pla funcionarà amb certesa en aquesta època”[12] S'afanyava a afegir que “si tots els plans falles, nosaltres i qualsevol altre provarà quelcom de diferent”. Hauríem d'“actuar damunt la hipòtesi optimista fins que s'haja demostrat incorrecte”. L'optimisme que Keynes suggereix havia de nodrir-se de no gaire més que la “veritat permanent de la teoria clàssica”, de la “corrent soterrada de la llei del valor”, que, com una “força natural” o la “mà invisible” d'Adam Smith, restaurarà l'ordre econòmic pertorbat. Però Keynes encara sostenia que no hi havia cap necessitat d'esperar passivament que les “forces naturals” seguissen el llur curs. El procés es podia facilitar i accelerar amb accions racionals en suport de tendències d'equilibri espontànies.
Davant l'enome devastació bèl·lica tant d'Europa com d'Àsia, la revifalla de la perturbada economia mundial esdevingué, en la visió keynesiana, una responsabilitat d'Amèrica. Els americans haurien de “descobrir formes de vida que, comparades amb les formes de vida de les regions menys afortunades del món, tendirien cap a l'equilibri exterior i no se n'allunyarien”[13] S'estalvià Keynes de relatar què implicaria això en termes pràctics. Els seus deixebles, però, s'adreçaren al problema bé en termes estrictament empresarials o com a qüestió de filantropia. Com que els prèstecs i les inversions exteriors privades no eren suficients per fer reviure i desenvolupar les economies extra-americanes, els prèstecs i ajuts governamentals havien d'omplir el buit. Si els Estats Units “entren en la cooperació internacional sobre acords internacionals monetaris i financers”, es deia, “i si els prèstecs exteriors s'inverteixen en projectes productius i útils, llavors és raonable suposar que a llarg termini els interessos i les amortitzacions es podran pagar. Seran relativament petits en proporció a les transaccions internacionals totals i podran gestionar-se fàcilment en un món raonablement estable i pròsper”[14] Keynesians més radicals suggerien una forma de concessió de temps de pau, amb una cancel·lació periòdica de les balances internacionals de crèdit; ja que la “producció excedentària no hauria de considerar-se un problema mentre gent en qualsevol part del món siguin malnodrits i visquen en condicions subnormals, fins que, com Keynes ha estat citat, ‘el darrer hotentot posseesca un cotxe Rolls-Royce’ ”[14]
Des d'un punt de mira keynesià, l'ajut exterior mitjançant concessions, com obres públiques i armaments, es pot considerar un instrument per a la plena ocupació interior. En tot cas, és més fàcil lliurar-se de mercaderies excedentàries que de poblacions excedentàries. Com que els salaris són “costos of producció”, la rendibilitat de l'empresa privada patiria si els productes excedentaris es distribuïssen com a salaris més alts. El propi sistema salarial impedeix qualsevol “lliure distribució” d'importància, ja que sota aquest sistema la gent tan sols treballaria obligada. En tot cas, una gran part de la producció excedentària consisteix en productes que no es poden consumir directament de cap manera. Eliminar la sobreproducció a través de l'ajut exterior apareixeria doncs com a gairebé irresistible, ja que sembla deixar intactes les condicions socio-econòmiques internes.
Però “compartir la riquesa” amb altres nacions no beneficiarà les empreses del país. Si bé ajuda algunes companyies que no podrien funcionar de forma adient sense una demanda contínua, l'ajut exterior s'ha de pagar a partir de la producció interior en general. I la disposició de plus-vàlues per a l'ajut exterior, com la llur distribució mitjançant el sistema salarial, es veu limitada tant pels països donadors com pels receptors. En la mesura que implica una lliure distribució, o disposició a preus poc realistes, retalla la “demanda efectiva” que encara gaudien els productors privats, si no en el països que atorga l'ajut, llavors en les altres nacions. Per bé que inevitables, així no sempre són adients als interessos privats de les nacions receptores d'ajut. Les caresties generen uns beneficis extres i la distribució de mercaderies gratuïtes o a baix preu afecta les relacions internes de preu fins a un cert punt. El comerç, per comptes de l'ajut, és preferit tant per les nacions atorgadores d'ajuts com per les receptores on dominen les relacions de propietat privada. L'ajut, especialment en la forma de prèstecs, es considera un mitjà necessari per a la creació de futures relacions comercials i futures inversions rendibles de capital. L'“equilibri extern” que s'ha d'assolir és així encara un equilibri de mercat.
1. The New Republic, New York, July 29, 1940.
2. A. C. Pigou, The Political Economy of War, London, 1940, pp. 43, 71.
3. D. Dillard, The Economics of John Maynard Keynes, p. 242.
4. J. M. Keynes, “Paying for the War,” London Times, November 14, 1939.
5. D. Dillard, The Economics of John Maynard Keynes, p. 243.
6. W. H. Beveridge, Full Employment in a Free Society, New York, 1945, p. 29.
8. The General Theory, p. 383.
9. Ibid.
10. Ibid.
11. Ibid., p. 349.
12. J. M. Keynes, “The Balance of Payments of the United States,” The Economic Journal, June, 1946, p. 85.
13. Ibid.
14. A. H. Hansen, America’s Role in the World Economy, New York, 1945.p. 136
15. S. MacBride, The Statist, London, December 19, 1949.