Els limits de l'economia mixta. Paul Mattick 1969

IX

EL CAPITALISME EN CRISI

Degut al caràcter fetitxista de la producció de capital, el sistema capitalista en totes les seues fases i en tots els seus detalls pot considerar-se en certa forma en una condició “permanent” de crisi. La depressió és una precondició de la prosperitat, la prosperitat arriba a la fi amb una nova depressió. Són, per dir-ho així, dues cares de la mateixa moneda. Com que els capitalistes operen com a interessos individuals en una producció social d'abast mundial, i no són capaços de comprendre les possibilitats i limitacions reals del “sistema en general”, la sobree-expansió en certes esferes de la producció, o en certes nacions, pot conduir a la sobre-expansió en d'altres indústries i nacionals i pot afectar finalment el món en general. Tant la força de la competència com el desig de beneficis en el creixement converteixen una tendència a l'alça de l'economia en una expansió autopropulsada que pot dur les inversions a un punt on els beneficis demandats ja no es compleixen.

La sobreproducció de capital demana un capitalisme força ben desenvolupat. No és una eixida real en els estadis inicials però esdevé un problema creixentment més gran a mesura que s'acumula capital. En un cert sentit, cada crisi és més severa que la precedent degut a la interdependència creixent de la producció i la vida social en general. En un altre sentit, cada crisi successiva encara oportunitats més grans perquè les dimensions dels canvis estructurals requerits per una expansió addicional de capital es fan sempre més grans. Passat un cert punt, però, la necessitat d'expansió de capital d'estendre's geogràficament topa amb les barreres nacionals en les quals es desenvolupà el capitalisme. Les nacions en crisi proven de superar aquestes dificultats a expenses d'altres nacions. Les oportunitats econòmiques salten d'un país a un altre, d'un continent a un altre; i l'economia requereix ara no tan sols la racionalització de la indústria sinó una reorganització general de l'estructura econòmica, social i política de l'economia mundial.

La crisi deixa al descobert la discrepància entre la producció material i la de valor: la seua imminència l'assenyala una frenada de la taxa d'acumulació, una sobreproducció de mercaderies, i un augment de la desocupació. De forma que l'eixida de la depressió s'efectua amb el tancament de la distància entre l'expansió i la rendibilitat, amb noves inversions i la “normalització” dels mercats de mercaderies i de treball. Una crisi no comença simplement, comença en indústries específiques, fins i tot encara que la cause la situació general. Com la crisi, l'ascens, també, comença en indústries específiques i afecta cumulativament tota l'economia. Com que l'acumulació de capital és la reproducció engrandida dels mitjans de producció, l'ascens i la davallada, per bé que generals, es noten primerament i principalment en la manufactura de béns de producció.

La crisi no reflecteix, però, la situació real. De la mateixa forma que l'ascens exagera les expectatives de benefici, la crisi exagera la disminució de la rendibilitat. Per parlar en els termes subjectius de Keynes, l'“optimisme” irrealista de prosperitat condueix al “pessimisme” irrealista de la depressió. En qualsevol direcció, el procés competitiu tendeix a extrems: accelera tant la sobreproducció de capital com la reorganització de l'estructura del capital. Una depressió pot “colar-se” a través d'una davallada gradual de l'activitat econòmic, o la pot iniciar un “xoc” dramàtic amb sobtades fallides bancàries i el col·lapse del mercat d'accions. La pròpia crisi és simplement el punt en el qual el capgirament de les condicions econòmiques es reconeix públicament.

Siguen quines siguen les circumstàncies que envolten el capgirament de la tendència econòmica, s'acompanya d'una sobreproducció de mercaderies. Fins i tot les darreres fases del creixement que precedeix a la crisi són, retrospectivament, ja poc rendibles; però el reconeixement d'aquest fet ha d'esperar el veredicte del mercat. Compromisos fets amb l'assumpció d'una tendència continua a l'alça ja no es poden complir. La conversió de capital de la forma de mercaderia en forma monetària esdevé creixentment més difícil. La crisi de producció és alhora una crisi financera. La necessitat de fons líquids i l'intent d'evitar pèrdues intensifica la caiguda de les seguretats i dels preus de les mercaderies. La competència esdevé competència a mata-degolla i per algunes empreses els preus es forcen cap avall fins al punt de la ruina. Els valors del capital es deprecien ràpidament es perden fortunes, s'agranen ingressos. La demanda social decau més encara a mesura que el nombre de desocupats creix: la sobrecàrrega de mercaderies tan sols es afrontada per la caiguda encara més ràpida de la producció. La crisi s'estén a totes les esferes i branques de la producció. La seua forma general revela la interdependència social del sistema de producció capitalista malgrat les relacions de propietat privada que la controlen.

Després d'un període de pànic, però, l'economia capitalista es reorienta cap a una nova estabilitat sota condicions canviades. L'estagnació o depressió que se segueixen, si bé destrueixen moltes empreses, millora la rendibilitat dels supervivents en presentar-los mercats més grans. Un capital més concentrat comanda ara una esfera més gran d'operacions comercials. Defensa i consolida la seua posició recentment guanyada amb retallades de les despeses laborals a través de nova inversió en innovacions tecnològiques. En un grau més o menys gran, la competència força tots els capitals supervivents a fer el mateix, i una nova onada d'inversions, que alteren la relació entre beneficis i salaris, inicia un nou període de producció de capital. Els problemes del capitalisme, que es mostren en el mercat, troben la llur solució en l'esfera de la producció, si bé la solució no és completa fins que també afecta les relacions de mercat.

No tan sols les condicions de producció de capital sinó també les de la seua circulació milloren i faciliten la realització de plus-vàlua. A mesura que la tendència a l'alça guanya impuls, la demanda augmenta i l'excedent de mercaderies disminueix. Els preus comencen a pujar a condició d'un volum més gran de negoci, ja que el procés de concentració afecta també l'esfera de circulació. Certament, els salaris també comencen a pujar i la taxa mitjana de productivitat del treball davalla degut al nombre més gran de treballadors ocupats, inclosos els treballadors menys productius acomiadats durant la depressió. Però mentre la rendibilitat puga elevar-se a través de nous mètodes i mitjans de producció més ràpidament que no cau degut a la millora de les condicions laborals, la taxa d'acumulació no s'hi veu afectada.

Malgrat períodes intermitents de depressió, cada ascens du la producció de capital a un punt més alt i a una extensió més ampla que el seu nivell anterior de desenvolupament. Hi ha menys capitalistes en relació al capital augmentat però més en nombres absoluts. Hi ha menys obrers empleats en relació al capital acumulat però més en nombres absoluts. El capital es desenvolupa d'una manera que es pot descriure com tres passes endavant i dues passes endarrera. Aquesta mena de locomoció no impedeix l'avenç general; tan sols l'enlenteix. Quan el desenvolupament capitalista es veu com un procés continu, ben diferents de les fluctuacions febrils d'expansió i contracció, la taxa d'acumulació de capital és força moderada i no dóna cap indicació de les nombroses agitacions i lluites socials que implica.

Parlar, doncs, de la crisi capitalista o de cicle econòmic és simplement referir-se a la forma específica amb la qual el capital s'acumula sota condicions de mercat competitives on les interrelacions de la producció capitalista en general són deixades en llibertat per aplicar-se a través de la crisi. Qualsevol mecanisme en el capitalisme que regule qualsevol a casa ha de regular primerament les relacions entre producció i rendibilitat. Amb l'auto-expansió del capital com a factor determinant del desenvolupament, la “llei del valor” s'afirma menys i menys en termes de canvis de preu en l'activitat quotidiana del mercat; requereix, per contra, una crisi econòmica generalitzada. Les “tendències d'equilibri” del mercat competitiu es presenten no en la realització de capital, sinó en l'expansió i concentració. I justament perquè requereix una crisi per restablir el tipus de proporcionalitat necessari per una forma addicional de capital, els diversos elements de crisi s'acumulen sense ésser detectats ni tractats en cada període d'expansió.

Per Marx, cada període de crisi i depressió és una manifestació de l'acció de la “llei del valor”, un “procés de guariment” del qual depén la continuació de la vida del capital. Les forces d'“equilibri” del mercat operen dins un mecanisme que “iguala” la taxa d'acumulació a la taxa de benefici i per aquest fi demana crisis recurrents. La mena d'equilibri de mercat del qual parla l'economia burgesa no es pot introduir. L'únic equilibri possible és un “equilibri dinàmica” que implica una acumulació reeixida de capital i, després, un augment constant del desequilibri entre la “demanda social” i les necessitats socials reals, entre l'expansió determinada pels beneficis de la producció i l'expansió i organització requerides per la satisfacció de les necessitats socials.

La crisi capitalista valida la teoria general de l'acumulació de capital, ja que és ací que l'anàlisi abstracta de valor de Marx de la producció de capital troba una verificació observable. La pujada de la composició orgànica del capital és un desenvolupament incontestable. La caiguda de la taxa de benefici com a conseqüència de la pujada en la composició orgànica del capital és experimentada, però, únicament en els períodes de crisi i d'estagnació del capital, ja que el capitalisme en expansió compensa la caiguda d ela taxa de benefici amb un augment en la quantitat de beneficis a partir d'un capital total més gran.

No existeixen dades específiques per la composició orgànica del capital total. Segons l'estadi d'industrialització, és alt en algunes nacions i baix en d'altres. Fins i tot per una nació particular, la composició orgànica de capital tan sols es pot calcular vagament de dades insuficients, poc adients i en gran mesura gens fiables, que no ofereixen molt més que ço obvi; especialment, que l'augment de productivitat del treball es manifesta en l'expansió contínua de capital. Cent anys després de la redacció del Capital, cal encara dir que ni tan sols per un sol país, Amèrica en aquest cas, poden “estudiar amb un detall adient el funcionament passat respecte a la formació de capital i el finançament, degut a la manca de dades”^[1] Amb tot, aquelles dades que existeixen verifiquen les expectatives de Marx pel que fa al curs del desenvolupament del capital.

Pel que fa a la formació de capital a Amèrica, Simon Kuznets relata que durant el période del 1869 al 1955 “hi hagué un creixement marcat del capital per persona i per nombre de la força de treball. La reserva neta de capital per cap pujà, al llarg del període en general, a quatre vegades el seu nivell inicial... a una taxa d'un 17% per dècada”^[2] Certament, la formació de capital per cap de la població i fins i tot per cap de força de treball no es relaciona amb la pujada de la composició orgànica de capital en el sentit marxià. Mostra de totes formes que el capital augmentà de forma constant i, per període sota consideració, s'elevà quatre vegades més ràpidament que la població. Kuznets resum el creixement en el volum de formació de capital en termes de valors de dòlars en preu constant (1929). Distingeix entre formació bruta i neta de capital, amb la darrera com les addicions reals al capital existents després de les deduccions del capital fix “consumit”. “El valor anual de formació bruta de capital pujà de 3.500 milions de dòlars el 1869-1888 a 19.000 milions el 1929-1955, i a 30.000 milions el 1946-1955. Aquesta pujada a llarg termini durant tres quarts de segle fou així nou vegades superior al nivell original. Les càrregues del consum (depreciació) del capital també pujaren ràpidament, d'un nivell anual de 1.500 milions de dòlars el 1869-1888 a més de 14.000 milions el 1929-1955 i lleugerament per damunt dels 19.000 milions el 1946-1955. La pujada ací fou, per tant, de tretze vegades el nivell inicial. La formació neta de capital també va crèixer apreciablement, de 2.000 milions per any el 1869-1888 a 4.700 milions de dòlars el 1929-1955, i fins a 10.500 milions el 1946-1955. L'augment fou de cinc vegades el nivell inicial.”^[3]

Existeixen dades una mica més rellevats per la composició orgànica de capital per algunes indústries. Per exemple, per les 100 companyies més grans d'Amèrica, que empren 5 milions de persones i tenen uns valors combinats de 126.000 milions, la quantitat mitjana de valors per treballador cresqué de 12.200 dòlars el 1949 a 20.900 dòlars el 1959 i a 24.000 dòlars el 1962. [4] Hi ha àmplies variacions entre diferents indústries, com mostra la següent taula:^[5]

Amb totes les imperfeccions, inclòs el fet de no distingir entre treball capitalísitcament productiu i improductiu en l'amalgama “cap de treball”, les xifres de Kuznets suggereixen de totes formes que la formació de capital avança d'acord amb el caràcter de valor de la producció de capital, que requereix un augment més ràpid de la part constant del capital respecte la variable. Deixant de banda els períodes de depressió, la taxa general de formació de capital indica una taxa de benefici suficient pel mateix fet del capital acumulat. Tan sols un declivi de la taxa d'acumulació causa la manifestació de la tendència latent a caure de la taxa de benefici. Això també es pot expressar a la inversa: un declivi de la rendibilitat es presenta com a reducció de la taxa de formació de capital que, al seu torn, deté la pujada de la composició orgànica del capital.

Ara bé, una de les “contratendències” de Marx a la caiguda de la taxa de benefici és precisament un enlentiment de la pujada de la composició orgànica de capital mitjançant l'abaratiment dels elements del capital constant. Ho fan possible els canvis tecnològics que augmenten la productivitat del treball de forma que relativament menys plus-vàlua es converteix en capital addicional. Si bé els dispositius d'estalvi de treball animen un augment més ràpid de les inversions de capital en relació als salaris, els dispositius d'estalvi de capital disminueixen fins a cert punt la distància ampliada entre els diners invertits en treball i els invertits en capital. Això no podia ésser altrament perquè l'augment de productivitat del treball també afecta la producció dels mitjans de producció. Les innovacions que estalvien capital i treball són en realitat les mateixes, la qual cosa vol dir que, en relació a les quantitats de mercaderies produïdes, menys i menys treball s'empra en totes les branques de la producció i així també en la manufactura de béns de capital.

Per acumular capital, la quantitat de capital ha d'augmentar malgrat i degut a l'abaratiment dels mitjans de producció. L'abaratiment del capital constant és així una “contratendència” de la caiguda de la taxa de benefici tan sols en la mesura que permet una acumulació de capital més ràpida. Això ja ho fa obvi el fet que crisis i depressions acompanyen el desenvolupament capitalista sota condicions tant de composició orgànica baixa com alta del capital. Com que tan sols les condicions de ràpida formació de capital comporten una demanda social prou gran com per emprar tots, o gairebé tots, els recursos productius, el capital s'ha d'acumular amb independència de l'estat de la seua composició orgànica. Com que el capital no és tan sols una relació de producció sinó també una relació de valor, la quantitat de capital en qualsevol cicle de producció ha d'ésser més gran en termes de valor que no ho era en el cicle previ.

Tornant a les observacions de Kuznets, aprenem que durant les darreres tres dècades la composició orgànica del capital americà no ha pujat com havia fet prèviament. Durant uns seixanta anys, abans del 1920, la reserva de capital per treballador cresqué a una alta taxa; de llavors ençà, però, la reserva de capital per treballador davallà dràsticament. És cert, escriu Kuznets, que el període que comença el 1929 inclou la Gran Depressió; de l'altra banda, inclou també els anys d'expansió de la segona guerra mundial i una dècada d'un nivell particularment alt de formació de capital després de la conclusió de la guerra. Si miram la mitjana del 1929-1955 com una aproximació de nivells seculars a llarg termini, difícilment podem escapar de la conclusió que han tingut lloc canvis substantius en els factors que determinen la formació de capital. ^[6]

La disminució de la taxa de formació de capital als Estats Units, en opinió de Kuznets, sembla el resultat d'una taxa creixent de depreciació de capital i d'invencions per l'estalvi de capital. Mentre que en el període del 1869-1888 “calien 1,7 dòlars de formació bruta de capital per aconseguir 1 dòlars de formació neta de capital", en la dècada entre 1946 i 1955, “calien gairebé 3 dòlars de formació bruta de capital per fer-ho”. La formació bruta de capital en ella mateix, en relació al producte nacional brut (amb preus constants), davallà de “22,6% el 1869-1888 a 21,5% el 1909-1927 i a 17,6% el 1946-1955”. Amb la formació bruta de capital en declivi en proporció al producte nacional brut, i amb “la taxa de consum de capital envers la formació bruta de capital pujant apreciablement, la relació de la formació neta de capital amb la renda nacional (o producte nacional net) mostra una clara tendència a la baixa. La seua participació davallà d'un 14,6% el 1869-1888 a un 11,2% el 1909-1928 i a un 7.0% el 1946-1955.”^[7]

La pujada del “consum” de capital, amb el seu efecte depressor sobre la formació neta de capita, s'explica no per un deteriorament físic més ràpid del capital sinó per l'acceleració de la seua obsolescència competitiva. D'altra banda, els recanvis de capital més productius tendeixen a ésser de tipus estalviador de capital, combinant una eficiència superior amb un aport inferior de capital per treballador. La “riquesa” creixent d'Amèrica s'expressa com una riquesa creixent de mercaderies comercialitzables més que no pas d'inversions de capital. Mentre que en temps passats l'efecte net dels canvis tecnològics era un augment tant en la producció com en el capital, en temps més recents la producció real per càpita ha crescut amb una taxa disminuïda de formació de capital.

Gens infreqüentment, doncs, es diu que el “capitalisme és en crisi perquè produeix massa plus-vàlua per la seua realització darrera en l'acumulació progressiva de capital.”[8] Canvis qualitatius en la tecnologia han comportat suposadament la “possibilitat de produir plus-vàlua addicional sense addicions corresponents al capital invertit, [i] la forma principal de realització, la de la seua conversió en capital esdevé [per tant] afectada.”^[9] El resultat és que el producte nacional creix més ràpidament que no ho fa el capital.

Aquesta no és, però, una nova situació. Segons Marx, com hem vist, la producció i la productivitat del treball sempre creix més ràpidament que el valor del capital. En tot moment i per tots els mitjans, els capitalistes proven de retallar despeses de capital i de treball en la recerca de la quantitat més gran possible de beneficis. Durant tota depressió econòmica, a més, la plus-vàlua en la forma de mercaderies que no es poden vendre no es pot convertir en capital addicional, i omple el mercat com una aparent abundància de plus-vàlua. Per tornar una vegada més als aspectes fonamentals: la composició orgànica ascendent del capital no redueix la taxa real de benefici sobre el capital mentre el capital s'acumula més ràpidament que no cau la taxa de benefici. Si el capital s'acumula sense una elevació corresponent de la composició orgànica del capital, és a dir, si nou capital de baixa composició orgànica entra constantment en l'economia de mercat a través de la difusió del sistema capitalista de producció i davalla per tant la composició mitjana del capital, la quantitat de plus-vàlua i la taxa de benefici s'elevaran. Les innovacions que estalvien capital, les quals davallen la composició orgànica del capital, haurien de tindre el mateix efecte; de fet, segons Gillman, en el capitalisme del segle XX han conduït a una sobre-abundància de plus-vàlua. En opinió de Gillman aquesta plus-vàlua no es pot realitzar com a nou capital, i tampoc no es pot realitzar en la forma de consum degut al sistema antagonista de distribució del capitalisme. Les dificultats del capitalisme es traspassen de l'esfera de la producció a l'esfera de la distribució. No la producció sinó la realització de plus-vàlua compta per la crisi capitalista. Aquest és un refús pla de la teoria d'acumulació de capital de Marx i, implícitament, de la pròpia teoria laboral del valor. A més, aquest “desplaçament” no té res a veure amb les condicions socials peculiars del capitalisme del segle XX, perquè el problema de producció de capital es podia llegir en tota època com un problema de realització. Fins i tot en el segle XIX, Malthus, per exemple, veia la creu del dilema capitalista en el problema de la realització. I al tombant de segle, la marxista Rosa Luxemburg veia en les dificultats de realització de la plus-vàlua les raons objectives de les crisis i guerres i de l'eventual fallida del capitalisme.

Tot això té poc a veure amb Marx, qui veia que el món real del capitalisme era a la vegada un procés de producció i de circulació, certament, però que sostenia de totes formes que res no circula si no es produeix abans, i per aquesta raó donava prioritat als problemes del procés de producció. Si la producció de plus-vàlua és adient per assegurar una expansió accelerada del capital, no hi ha gaires raons per assumir que el capitalisme defallirà en l'esfera de la circulació.

Degut a la tendència a la caiguda de la taxa de benefici no hi pot haver mai una abundància de plus-vàlua en relació a les necessitats d'acumulació del capitalisme. És clar que, degut a les desproporcionalitats del mercat, indústries particulars poden experimentar un problema de realització; amb tot, aquestes mateixes desproporcionalitats superaran el problema amb la redistribució de treball i capital d'acord amb el principi de rendibilitat. Una sobreproducció general de capital i mercaderies, en afectar totes les esferes i branques de producció alhora, no es pot explicar per desproporcionalitats del mercat. Dificulta la realització de plus-vàlua per part del capital total, afectant els capitals individuals amb un grau variable; i aquesta dificultat general no es pot resoldre amb una simple redistribució del treball i capital existents.

En teoria, segons Marx, un augment suficient de plus-vàlua canviarà un període d'estagnació del capital en un d'expansió. L'estagnació relativa de l'economia americana, per exemple, es podria considerar una situació de crisi perllongada, que, de fet, ho és.. No hi ha res en la teoria marxiana que excloga la resumpció d'una expansió enfortida del capital, per bé que la situació real on es troba el capitalisme americà pot impedir aquest fet. L'estagnació del capital és una situació de crisi. Dins d'aquesta crisi es fan intents d'augmentar la rendibilitat del capital. Si aquests intents no resulten en una acumulació accelerada, això no indica que hi ha massa plus-vàlua per finalitats de capitalització; més aviat indica que per aquest fi no hi ha prou plus-vàlua, siga quina siga. Si aquesta situació particular continua per molt, assenyalaria la insolubilitat de les condicions de crisi, ja que un augment continu de la producció sense acumulació de capital ja no és una veritable producció capitalista. Una part creixent del treball excedentari perdria el seu caràcter de valor i en aquest sentit disminuiria la rendibilitat del capital. En aquest cas, hom podia parlar d'una “crisi permanent” de producció de capital, la qual cosa és dir que el mecanisme de crisi no reïx a restaurar les condicions d'una economia capitalista en expansió.

Marx no es preocupà de l'empresa o país individual si no era que una descripció de qualsevol dels dos llençava llum al caràcter del sistema capital com a tal. Emprà Anglaterra amb finalitats demostratives, i assenyalava que el “país que és més desenvolupat industrialment tan sols mostra als menys desenvolupats la imatge del seu propi futur”;^[10] però aquesta imatge es vincula tan sols a les condicions capitalistes de producció i intercanvi, i no exclou variacions entre nacions en altres sentits. El capitalisme britànic fonamentava la teoria general de Marx de l'acumulació de capital, però aquesta teoria, una vegada evolucionada, era independent de qualsevol país en particular. De la mateixa forma que les fortunes dels capitals individuals varien en el procés general d'acumulació competitiva, també ho fan les fortunes de les nacions individuals. Però pel món en general, el procés d'acumulació capitalista resta determinat per l'augment o disminució de la plus-vàlua en relació a la quantitat creixent de capital total. L'estagnació de capital en una nació pot permetre una acumulació més ràpida en una altra. Però és la quantitat desconeguda de capital total i la seua relació amb la plus-vàlua total la que determina les fortunes del capitalisme en general. Això implica que algunes nacions experimentaran una manca general de plus-vàlua en la forma particular de manca de fons d'inversió, mentre d'altres nacions poden experimentar la mateixa situació com una “abundància” de plus-vàlua irrealitzable. Però les peculiaritats de la distribució de plus-vàlua no afecten les seues relacions quantitatives amb el capital total. En qualsevol cas, la plus-vàlua irrealitzable deixa d'ésser plus-vàlua, de forma que la manca de rendibilitat esdevé un fenomen general.

No és que una desproporcionalitat de l'oferta i la demanda de mercat resulte en la incapacitat simultània de vendre i comprar. Una manca real de plus-vàlua crea aquesta desproporcionalitat, i si el capitalisme en general pogués desenvolupar-se més ràpidament que no ho fa realment, la plus-vàlua seria possiblement convertible en capital addicional. Amb tot fins i tot si la part que no es pot vendre del treball excedentari es pogués realitzar plenament en capital addicional, la taxa de benefici cauria igualment amb la composició orgànica ascendent del capital, que duria una vegada més a la sobreproducció i la transformació d'un problema de producció en un problema de realització.

Des d'un punt de mira marxià, les diverses teories existents de crisis que categoritzen el problema bé com a subconsum o sobreproducció de mercaderies - una implica l'altra i totes dues tenen a veure amb el problema de realització - tan sols descriuen l'aspecte extern del mecanisme de la crisi capitalista. La sobreproducció periòdica de mitjans de producció i de mercaderies que impedeix la realització de plus-vàlua és, en opinió de Marx, tan sols una sobreproducció de mitjans de producció que no poden servir com a capital, és a dir, que no poden servir per l'explotació de treball a un determinat grau d'explotació. I encara que la sobreproducció de mercaderies és un fet obvi, la teoria de Marx no és una teoria de subconsum. Segons Marx, la producció capitalista és, i ha d'ésser sempre, diferent de la capacitat de consum que comporta - tant en períodes de prosperitat com en períodes de depressió.

No és una “capacitat de consum” que creix en proporció a la producció la que explica l'augment de la demanda social per béns de consum en el període ascendent del desenvolupament del capital; és simplement el nombre més gran de treballadors ara ocupats. En períodes d'expansió, els preus pugen més ràpid que els salaris i redueixen els ingressos individuals dels treballadors mentre engrandeixen els ingressos de la classe, o augmenten els ingressos individuals tan sols en la mesura que es basen en una feina continuada i perllongada. A més, no és el consum ascendent de la població no-treballadora la que estreta la distància entre la producció social i el consum social, ja que la plus-vàlua augmentada és ara en gran mesura reinvertida. És la demanda ràpidament creixent de béns de producció la que explica la demanda creixent de béns de consum i distribueix conseqüentment el treball social. Al començament d'una depressió, els preus cauen més ràpid que els salaris, i la participació individual del treballador millora alhora que la de la seua classe, que inclou els desocupats, empitjora. Amb el desenvolupament d'una nova estabilitat dins la depressió, la situació canvia i fins i tot els salaris dels treballadors ocupats disminueixen en termes de capacitat de compra. Però això ja és un aspecte d'una nova tendència a l'alça. Similarment, en el pic de prosperitat, els augments salarials, que mantenen el ritme, o fins i tot depassen la pujada de preus, són en general un signe de la propera crisi. En breu, el cicle econòmic no el causen les variacions en la capacitat social de consum, particularment no la dels treballadors; més aviat el cicle determina aquestes variacions.

A banda d'aquestes consideracions, però, la causa darrera de totes les crisis reals “continua essent la misèria i el consum restringit de les masses en relació a la tendència de la producció capitalista de desenvolupar les forces productives de tal forma que tan sols la capacitat absoluta de consum de tota la societat en seria límit”[11] En vistes de la capacitat productiva real i la capacitat restringida de consum d'àmplies masses, la causa observable de crisi és la incapacitat òbvia de consumir allò que s'ha produït. Que això és una condició d'existència capitalista no altera el fet que és també una contradicció entre la producció i el consum. En la crisi real, a banda del mecanisme amagat de crisi de la producció de capital, la massa de mercaderies que no es poden vendre encara una caiguda contínua de la capacitat de compra i una capacitat productiva dissenyada per a una demanda creixent. En la teoria capitalista, això suposa que la demanda no iguala l'oferta en termes de preus, la qual cosa conduirà a canvis en les relacions de preu que eventualment tancaran l'escletxa. Per Marx, però, l'escletxa tan sols es pot tancar temporalment amb una acumulació estimulada de capital, que llavors engrandeix l'escletxa permanent entre producció i consum. En la seua opinió, la crisi no es pot eliminar amb una reducció de la producció, o amb un augment del consum, o amb la coordinació de totes dues. Fer això darrera seria equivalent a posar fi al propi sistema capitalista. Ni el subconsum ni la sobreproducció s'expliquen per elles mateixes. Tan sols se les pot entendre en el context de la producció de capital.

1. S. Kuznets, Capital in the American Economy, New York, 196L p. 33

2. Ibid., p. 66.

3. Ibid., p. 394.

4. First National City Bank, Economic Letter, New York, June, 1963.

5. Ibid., August, 1960.

6. Capital in the American Economy, p. 68.

7. Ibid., p. 395.

8. J. M. Gillman, The Falling Rate of Profit, New York, 1963, p. 126.

9. Ibid., p. 61.

10. Capital, Vol. I, p. 13.

11. Capital, Vol. III, p. 568.