3. Capítol. El cicle del capital-mercaderia | Índex | 5. Capítol. El temps de recanvi

QUART CAPÍTOL
Les tres figures del procés cíclic

Les tres figures poden representar-se, si s’empra Ct pel procés global de circulació com:

I) D - M ... P ... M´- D´
II) P ... Ct ... P
III) Ct ... P (M´).

Si posam plegades totes tres formes, totes les premises del procés apareixen com el seu resultat, com a premisa produïda per ella mateixa. Cada moment apareix com a punt de partida, punt de trànsit i punt de retorn. El procés global es presenta com la unitat del procés de producció i el procés de circulació; el procés de producció esdevé mitjancer del procés de circulació i a l’inrevés.

Tots tres cicles tenen en comú l’ampliació de valor com a objectiu determinant, com a força motriu. En I això s’expressa en la forma. La forma II comença amb P, el propi procés d’ampliació del valor. En III comença el cicle amb el valor ampliat i conclou amb un valor novament ampliat, fins i tot quan el moviment es repeteix a la mateixa escala.

En la mesura que M – D és per al comprador D – M, i D – M és pel venedor M – D, la circulació de capital es presenta tan sols com la metamorfosi habitual de mercaderies, i hi valen les mateixes lleis (Llibre I, Cap. III, 2) desenvolupades damunt la quantitat de diners en circulació. Si no ens fixam, però, en aquesta posició formal, sinó que consideram la connexió real de les metamorfosis dels diferents capitals individuals, i per tant de fet la connexió dels cicles de capital individual com a moviments parcials del procés de reproducció del capital social global, llavors el mer canvi formal de diners i mercaderies no pot explicar-ho.

En un cercle de rotació continuada cada punt és alhora punt de partida i punt de retorn. Si interrompem la rotació no tot punt de partida és punt de retorn. Hem vist així que no tan sols cada cicle particular presuposa (implícitament) uns altres, sinó també que la repetició del cicle en una forma engloba la descripció del cicle en les altres formes. Així es presenta tota la diferència com merament formal, o també com a merament subjectiva, una diferència existent tan sols per a l’observador.

En la mesura que cadascun d’aquests cicles es considera com a forma particular del moviment en el qual es troben diferents capitals industrials individuals, aquesta diferenciació existeix també sempre tan sols com a individual. En realitat, però, cada capital industrial individual es troba alhora en tots tres cicles. Els tres cicles, les formes de reproducció de tres aspectes del capital, es completen continuadament l’un al costat dels altres. Una part del valor de capital, per exemple, funciona ara com a capital mercaderia, es transforma en capital monetari, però simultàniament entra una altra part des del procés de producció a la circulació com a nou capital-mercaderia. Així es descriu contínuament la forma circula M ... M’; igualment les altres dues formes. La reproducció del capital en cadascuna de les seues formes i cadascun dels seus estadis és igualment contínua, com la metamorfosi d’aquestes formes i el descurs successiu pels tres estadis. Ací per tant el cicle global és la unitat real de les seues tres formes.

En la nostra consideració s’assum que el valor de capital en la seua quantitat global de valor apareix completament com a capital monetari o com a capital productiu o com a capital-mercaderia. Així si teníem, per exemple, les 422 lliures esterlines primer completament com a capital monetari, després igualment en tot l’abast es converteixen en capital productiu, i finalment en capital mercaderia: fil per valor de 500 lliures esterlines (de les quals 78 lliures de plus-vàlua). Ací els diferents estadis constitueixen tantes altres interrupcions. En la mesura, per exemple, que les 422 lliures esterlines s’aturen en la forma monetària, és a dir fins a completar la compra D - M (A + Pm), existeix i funciona el capital global tan sols com a capital monetari. En la mesura que es converteixen en capital productiu, no funcionen ni com a capital monetari ni tampoc com a capital-mercaderia. El seu procés global de circulació s’interromp, com d’altra banda s’interromp el seu procés global de producció, en la mesura que funciona en un de tots dos estadis de circulació, siga com a D o M’. Així, per tant, el cicle P ... P no tan sols s’expressa com a renovació periòdica del capital productiu, sinó també com a interrupció de la seua funció, del procés de producció, fins que es reprén el procés de circulació; per comptes de succeir-se contínuament la producció va a estires-i-arronses i es renova tan sols en segments temporals de durada casual, segons els quals tots dos estadis del procés de circulació es resolen més ràpidament o més lentament. Així és, per exemple, per un artesà xinès que treballa merament per a clients privats i el procés de producció del qual s’atura fins a la renovació de la comanda.

De fet això val per cada porció individual de capital que es troba en moviment, i totes les porcions de capital passen per la sèrie segons aquest moviment. Per exemple, les 10.000 lliures de fil són el producte setmanal d’un filador. Aquestes 10.000 lliures de fil passen completament des de l’esfera de la producció cap a l’esfera de la circulació; el valor de capital que contenen s’ha de convertir completament en capital monetari, i en la mesura que retinguen la forma de capital monetari, no poden entrar de nou en el procés de producció; han de passar abans a la circulació i reconvertir-se en els elements del capital productiu A + Pm. El procés cíclic del capital és interrupció constant, l’abandonament d’un estadi, l’entrada en el següent; el bandejament d’una forma, l’adquisició d’una altra; cadascun d’aquests estadis no tan sols condiciona els altres, sinó que alhora els exclou.

La continuïtat és, però, la marca característica de la producció capital i es condicionada pel seu fonament tècnic, si bé no sempre és incondicionalment assolible. Veiem per tant com la qüestió passa en la realitat. Mentre, per exemple, les 10.000 lliures de fil entre com a capital-mercaderia en el mercat i completen la llur conversió en diners (siga ara en mitjans de compra o de pagament o tan sols en diners a crèdit), nou cotó, carbó, etc. ocupen el llur lloc en el procés de producció, i s’han reconvertit així des de la forma monetària i la forma de mercaderia de nou a la forma del capital productiu i comencen a funcionar com a tal; durant el mateix temps que les primeres 10.000 lliures de fil se substitueixen per diners, les 10.000 lliures de fil prèvies ja descriuen el segon estadi de la llur circulació i es reconverteixen de diners en els elements del capital productiu. Totes les parts del capital que passen per la sèrie del procés cíclic es troben simultàniament en els mateixos diferents estadis. Així es troba el capital industrial en la continuïtat del seu cicle simultàniament en tots els seus estadis i en les corresponents formes funcionals diferents. Per a la part que es converteix per primera vegada de capital-mercaderia en diners, s’obre el cicle M ... M’, mentre que per al capital industrial com a conjunt en moviment el cicle M ... M’ ja ha passat. Amb una mà avança diners, amb l’altra en rep; l’obertura del cicle D ... D’ des d’un punt és alhora el seu retorn des d’un altre. El mateix val per al capital productiu.

El cicle real del capital industrial en la seua continuïtat, així doncs, no és tan sols la unitat dels processos de circulació i producció, sinó la unitat de tots tres cicles. Aquesta unitat, però, tan sols es dóna en la mesura que cada porció diferent de capital traspassa succesivament les fases mútuament seguides del cicle, si d’una fase, una forma funcional, poden passar a l’altra, de forma que el capital industrial, com a totalitat d’aquestes parts, es troba així simultàniament en les diferents fases i funcions, i tots tres cicles es descriuen simultàniament. La successió de cada part s’hi condiciona per la coincidència de les parts, és a dir mitjançant la divisió del capital. Així, el producte que es troba en un sistema fabril compartimentat passa contínuament pels diversos nivells del seu procés de formació, en trànsit d’una fase de la producció a l’altra. Com que el capital industrial individual expressa una determinada grandària, que és dependent dels mitjans del capitalista i que per cada branca industrial té una determinada grandària mínima, també la seua divisió ha de consistir en proporcions numèriques determinades. La grandària del capital avançat condiciona l’abast del procés de producció, aquest l’abast del capital-mercaderia i del capital monetari, en la mesura que funcionen al costat del procés de producció. La coincidència, a través de la qual es condiciona la continuïtat de la producció, existeix, però, tan sols mitjançant el moviment de les parts de capital que descriuen successivament els diferents estadis. La coincindència és en ella mateixa tan sols el resultat de la successió. Pel que fa, per exemple, a M’ - D’ per a una part, si la mercaderia no es pot vendre, el cicle d’aquesta part s’interromp i la substitució pels seus mitjans de producció no es completa; la part successiva, que prové com a M’ del procés de producció, troba el seu canvi funcional bloquejat per la predecessora. Si això dura un temps, la producció es restringeix i tot el procés pateix una aturada. Cada estagnació de la successió porta la coincidència al desordre, cada estagnació en un estadi provoca una estagnació més o menys gran en el cicle global, no tan sols de la part estagnada de capital, sinó també de la globalitat de capitals individuals. La forma següent en la que es presenta el procés és la d’una successió de fases, de forma que el trànsit de capital a una nova fase és condicionat al seu abandonament de l’altra. Cada civle particular té, així doncs, també una de les formes funcionals de capital com a punt de partida i punt de retorn. D’altra banda, el procés global és de fet la unitat dels tres cicles, que són les formes diferents en les quals s’expressa la continuïtat del procés. El cicle global es presenta per a cada forma funcional del capital com el seu cicle específic, i certament cadascun d’aquests cicles condiciona la continuïtat del procés global; la circularitat d’una forma funciona condiciona les altres. És una condició necessària per al procés global de producció, particularment per al capital social, que és alhora procés de reproducció, i per tant cicle de cadascun dels seus moments. Diferents fraccions de capital passen successivament els diferents estadis i formes funcionals. Cada forma funcional, per bé que sempre expresse una altra part de capital, permet simultàniament a les altres passar pels cicles propis. Una part de capital, si bé sempre canviant, sempre reproduïda, existeix com a capital-mercaderia que es converteix en diners; una altra com a capital monetari que es converteix en productiu; una tercera com a capital productiu que es converteix en capital-mercaderia. La presència contínua de totes tres formes és mitjançada pel cicle del capital global a través d’aquestes tres fases.

El capital es troba com a totalitat, i per tant coincident en el temps i l’espai, en les seues diferents fases. Però cada part passa contínuament per la sèrie, des d’una fase, des d’una forma funcional, a l’altre, i funciona així la sèrie en totes. Les formes són així formes fluides, la simultaneïtat de les quals és mitjançada per la llur successió. Cada forma segueix l’altra i prové de l’anterior, de forma que el retorn d’una porció de capital a una forma es condicionada pel retorn de l’altra a una altra forma. Cada part descriu contínuament la seua pròpia trajectòria, però és sempre una altra part de capital que es troba en aquesta froma, i aquestes trajectòries particulars constitueixen tan sols moments simultanis i succesius del decurs global.

Tan sols en la unitat dels tres cicles hi ha realment la continuïtat del procés global per comptes de la interrupció abans descrita. El capital global social posseeix sempre aquesta continuïtat i el seu procés sempre posseeix la unitat dels tres cicles.

Per als capitals individuals la continuïtat de la reproducció es presenta més o menys interrompuda. En primer lloc, les quantitats de valor es reparteixen sovint per èpoques diferents en porcions desiguals segons els diferents estadis i formes funcionals. En segon lloc, segons el caràcter de la mercaderia a produir, i per tant segons l’esfera particular de producció en la qual s’inverteix el capital, aquestes proporcions es reparteixen diferentment. En tercer lloc, la continuïtat es pot interrompre més o menys en branques de la producció que depenen de l’època de l’any, bé com a conseqüència de condicions naturals (agricultura, pesca d’arengues, etc.), o per circumstàncies convencionals, com és el cas de les anomenades feines estacionals. Més regular i uniforme és el decurs del procés en les fàbriques i en les mines. Però aquesta diferenciació de les branques de la producció no genera cap diferenciació en la forma general del procés cíclic.

El capital com a valor que s’amplia inclou no tan sols relacions de classe, un determinat caràcter social, en el qual reposa la presència del treball com a treball assalariat. És un moviment, un procés cíclic que passa per diferents estadis, que inclouen ells mateixos tres formes diferents de procés cíclic. Tan sols es pot copsar, doncs, com a moviment i no com quelcom estàtic. Els qui consideren la independència del valor com a mera abstracció obliden que el moviment del capital industrial és aquesta abstracció in actu. El valor hi passa per diferents formes, per diferents moviments, en els quals es manté i alhora amplia, engrandeix. Com que ací principalment tenim a veure amb la mera forma de moviment, no ens aturam en les revolucions que pot patir el valor de capital en el seu procés cíclic; però és clar que, malgrat totes les revolucions de valor, la producció capitalista existeix i persisteix tan sols en la mesura que amplia el valor de capital, és a dir com a valor independent que descriu el seu procés cíclic, i en la mesura també que les revolucions de valor són contrapesades i equilibrades d’alguna manera. El moviment de capital apareix com a acció de capitalistes industrials individuals que funcionen de la manera de compradors de mercaderies i de treball, venedors de mercaderies i capitalistes productius, i mitjancen el cicle d’aquesta forma a través de la seua activitat. Si el valor social de capital pateix una revolució de valor, pot passar que el seu capital individual tombe i s’enfonse, perquè les condicions d’aquest moviment de valor no es puguen complir. Com més agudes i més sovintejades siguen les revolucions de valor, més automàtic es fa el moviment del valor independent, i més actua amb la potència d’un procés natural elemental, en contrast amb la previsió i comptabilitat dels capitalistes individuals, i més el decurs de la producció normal se sotmet a l’especulació anormal, i més gran es fa el perill per a l’existència del capital individual. Aquestes revolucions periòdiques de valor constaten ço que pretesament havien de refutar: la independència que experimenta el valor com a capital i que és manté i enforteix mitjançant el seu moviment.

Aquesta sèrie successiva de metamorfosis del capital en processament inclou la comparació continuada de les alteracions de la grandària de valor del capital efectuades en el cicle i amb el valor originari. Si la independència del valor en relació a la força generadora de valor, la força de treball, era introduïda en l’acte D – A (compra de la força de treball) i es realitzava durant el procés de producció com a explotació de la força de treball, aquesta independència del valor no apareix de nou en aquest cicle, on diners, mercaderia, elements de producció, són tan sols formes canviants del valor de capital en processament, i la grandària passada del capitales compara amb la presentment alterada.

«El valor», diu Bailey contra la independització del valor, que caracteritza el sistema de producció capitalista, i que tracta com a il·lusió de certs economistes, «value is a relation between cotemporary commodities, because such only admit of being exchanged with each other».

Això diu contra la comparació de valors de mercaderia en diferents períodes cronològics, una comparació que, una vegada fixat el valor monetari per a cada època, suposa tan sols una comparació de l’esmerçament de treball requerit en les diferents èpoques per a la producció de la mateixa mena de mercaderies. Això s’origina de la seua confusió general en la qual valor d’intercanvi = valor, la forma del valor que és ella mateixa valor; el valor de mercaderia ja no seria així comparable en la mesura que no funcionàs activament com a valor d’intercanvi, i per tant no es pugués bescanviar realment per un altre. No se n’adona el més mínim que el valor tan sols funciona com a valor de capital o capital en la mesura que es compara amb ell mateix en les diferents fases del seu cicle, que no són de cap manera cotemporary, sinó successives, i en les quals resta idèntic.

Per tal de considerar purament la fórmula del cicle no n’hi ha prou amb subratllar que les mercaderies es venen pel llur valor, sinó que això s’esdevé sota circumstàncies constants. Prenguem, per exemple, la forma P ... P, a banda de totes les revolucions tècniques dins el procés de producció que poden reduir el valor del capital productiu d’un determinat capitalista; a banda també de totes les reaccions que genera un canvi dels elements del valor del capital productiu en el valor del capital-mercaderia disponible, que poden elevar o davallar si s’hi disposa d’una reserva. M’, les 10.000 lliures de fil, es venen pel seu valor de 500 lliures esterlines; 8.440 lliures = 422 lliures esterlines reposen el valor de capital contingut en M’. Però si el valor del cotó, carbó, etc. puja (passant per alt ací les meres fluctuacions de preu), potser aquestes 422 lliures esterlines no seran suficients per reposar completament els elements del capital productiu; serà necessari un capital monetari addicional, vincular-hi capital monetari. Contrària, si cauen aquests preus; el capital monetari s’allibera. El procés segueix amb completa normalitat tan sols si les relacions de valor resten constants; ho segueix factualment en la mesura que les perturbacions s’equilibren en la repetició del cicle; com més grans siguen les perturbacions, el capitalista industrial ha de posseir un capital monetari més gran, per poder garantir l’equilibri; i com que en el progrés de la producció capitalista s’amplia l’escala de cada procés individual de producció, i amb ella la quantitat mínima de capital a avançar, s’afegeix aquesta circumstància a les altres, per tal de convertir la funció del capitalista industrial més i més en un monopoli de grans capitalistes monetaris, individuals o associats.

Remarcam ací de passada que si sorgeix un canvi de valor dels elements de producció s’evidencia així una diferència entre la forma D ... D’ d’una banda i P ... P i M ... M’ de l’altra.

En D ... D’, com la fórmula del capital invertit de nou, que apareix primer com a capital monetari, una caiguda del valor dels mitjans de producció, per exemple matèries primeres, material auxiliar, etc., requerirà menys inversió de capital monetari que abans de la caiguda per obrir un negoci d’un determinat abast, ja que l’abast del procés de producció (amb el desenvolupament constant de la força productiuva) depèn de la quantitat i de l’abast dels mitjans de producció que pot energitzar una determinada quantitat de força de treball; però, de nou, no del valor d’aquests mitjans de producció, ni tampoc de la força de treball (la darrera té tan sols influència en la grandària de l’ampliació de valor). Inversament, si hi ha una elevació del valor dels elements de producció de mercaderies, que constitueixen els elements del capital productiu, més capital monetari serà necessari per fundar un negoci d’un cert abast. En tots dos casos tan sols la quantitat de capital monetari de nova inversió es veu afectada; en el primer el capital monetari excedeix, en el segon el capital monetari s’hi vincula, sempre que el creixement de nou capital industrial individual seguesca la via habitual d’una branca donada de la producció.

Els cicles P ... P i M ... M’ es presenten tan sols com a D’ en la mesura que el moviment de P i M’ és alhora acumulació, i per tant es converteixen en d addicional, diners, en capital monetari. A banda d’això, no s’afecta més que com a D ... D’ mitjançant el canvi de valor dels elements del capital productiu; ho veiem de nou sense entrar en la reacció de canvis de valor dels components de capital que participen en el procés de producció. No és ací la inversió original la directament afecta, sinó un capital industrial immers en el seu procés de reproducció, i no en el seu primer cicle; per tant M’ ... M, la restitució del capital-mercaderia en els seus elements de producció, en la mesura que aquests consisteixen en mercaderies. Amb la caiguda de valor (o caiguda de preus) hi ha tres casos possibles: el procés de reproducció continua a la mateixa escala; llavors s’allibera una part del capital monetari anterior, i s’hi dóna un amuntegament de capital monetari sense cap acumulació real (producció a escala ampliada) o s’introdueix i acompanya una transformació de d (plus-vàlua) en fons d’acumulació; o el procés de reproducció s’amplia a una escala més gran que no pas hauria estat el cas, si les proporcions tècniques ho permeten; o, contràriament, s’hi dóna un estocatge més gran de matèries primeres, etc.

Contràriament s’esdevé amb la pujada de valor dels elements de reposició del capital mercaderia. La reproducció ja no té lloc en l’abast normal (es fan, per exemple, jornades laborals més breus); o ha d’entrar-hi capital monetari addicional per tal de continuar a l’abast anterior (vinculació de capital monetari); o els fons monetaris d’acumulació, si n’hi ha disponibles, serveixen totalment o parcialment, per comptes de per ampliar el procés de reproducció, per operar a l’escala anterior. Això també és una vinculació de capital monetari, únicament que ací el capital monetari addicional no prové de fora, del mercat monetari, sinó dels propis mitjans del capitalista industrial.

Poden trobar-se, però, circumstàncies modificadores en P ... P i M ... M’. Si el nostre filador de cotó, per exemple, té un gran estoc de cotó (i per tant una gran part del seu capital productiu en forma d’estoc de cotó), una part del seu capital productiu es devalua amb una caiguda del preu de cotó; si el darrer, contràriament, puja, s’hi dóna una elevació del valor d’aquesta part del seu capital productiu. D’altra banda, si té una gran quantitat fixada en forma de capital-mercaderia, per exemple en fil de cotó, amb la caiguda del cotó, una part del seu capital-mercaderia, i per tant en general el seu capital que es troba en circulació, es devalua; contràriament s’esdevé amb una pujada del preu del cotó. Finalment en el procés M’ - D - M : si M’ - D, la realització del capital mercaderia, ha tingut lloc abans del canvi de valor en els elements de M, de forma que el capital tan sols s’afecta considerablement en el primer cas, és a dir en el segon acte de circulació D - M ; si s’esdevé, però, abans de completar M’ - D, sota condicions constants, la caiguda en el preu del cotó provoca la caiguda corresponent en el preu del fil, i la pujada de preu del cotó, contràriament, la pujada de preu del fil. L’efecte en els diversos capitals individuals invertits en la mateixa branca de la producció pot ésser força diferent segons les diferents circumstàncies en les quals es troben. - L’alliberament i la vinculació de capital monetari poden sorgir igualment de les diferenciacions en la durada temporal del procés de circulació, i per tant també de la velocitat de circulació. Això pertany, però, a la consideració del recanvi. Ací ens interessa tan sols la diferència real, que es mostra en relació amb els canvis de valor dels elements del capital productiu, entre D ... D’ i les dues altres formes del procés cíclic.

En la secció de la circulació D - M s’esdevé en l’època del sistema de producció capitalista ja més desenvolupat, i per tant més dominant, que una gran part de les mercaderies en les quals consisteix Pm, els mitjans de producció, funcionen pròpiament com a capital-mercaderia aliè. Es troba així, des del punt de mira del venedor M’ - D’, que té lloc una transformació de capital-mercaderia en capital monetari. Però això no val absolutament. Al contrari. Dins del seu procés de circulació, on el capital industrial funciona bé com a diners o bé com a mercaderia, el cicle del capital industrial, bé com a capital monetari o com a capital-mercaderia, es creua amb la circulació de mercaderies dels més diferents sistemes socials de producció, en la mesura que els darrers siguen alhora producció de mercaderies. Tant se val el producte de la producció basada en l’esclavitud, o dels camperols (xinesos, riots indians), o en el sistema comunal (índies orientals holandeses), o de la producció estatal (com la que aparegué en èpoques anteriors de la història russa, basada en la servitud), o de pobles caçadors semi-salvatges, etc.: com a mercaderies i diners es confronten amb els diners i les mercaderies que representen el capital industrial, i entren igualment en el mateix cicle, així com en el de la plus-vàlua extreta amb el capital-mercaderia, en la mesura que la darrera s’esmerce com a ingrés; per tant en totes dues branques de circulació del capital-mercaderia. El caràcter del procés de producció del qual provenen és indiferent; com a mercaderies funcionen en el mercat, com a mercaderies entren tant en el cicle del capital industrial com en la circulació de la plus-vàlua que hi ha extret. És per tant el caràcter universal del llur origen, la presència del mercat com a mercat mundial, la que caracteritza el procés de circulació del capital industrial. Ço que val per les mercaderies alienes, val pels diners aliens; així com el capital-mercaderia es confronta tan sols com a mercaderia, també funcionen els diners confrontats tan sols com a diners; els diners hi funcionen com a diner mundial.

S’hi han de remarcar, però, dos aspectes.

Primer. Les mercaderies (Pm), tan aviat com es completa l’acte D – Pm, deixen d’ésser mercaderies i esdevenen una de les formes presencials del capital industrial en la seua forma funcional de P, capital productiu. Es dissol doncs el llur origen; existeixen tan sols encara com a formes d’existència del capital industrial en el qual s’incorporen. Amb tot, resta el fet que cal la llur reproducció per reposar-les, i en aquesta mesura el sistema de producció capitalista es condiciona als sistemes de producció que es presenten fora del seu nivell de desenvolupament. La seua tendència és, però, a transformar tota producció possible en producció de mercaderies; el mitjà principal per fer-ho és justament la implicació mateixa en el seu procés de circulació; i la producció desenvolupada de mercaderies és ella mateixa producció capitalista de mercaderies. La intervenció del capital industrial requereix en general aquesta transformació, però amb ella també la transformació de tots els productors immediats en treballadors assalariats.

Segon. Les mercaderies que entren en el procés de circulació del capital industrial (a les quals també pertanyen els mitjans de vida necessaris, que després del seu pagament al treballador com a capital variable, es dediquen a la reproducció de la força de treball), tant se val l’origen i la forma social del procés de producció del qual deriven – es confronten al capital industrial ja en la forma de capital-mercaderia, en la forma de capital de tractant de mercaderies o de mercader; això, però, inclou per la seua natura mercaderies de tots els sistemes de producció.

Així com el sistema de producció capital presuposa la producció a gran escala, també és necessària la venda a gran escala; d’ací la venda al comerciant, i no al consumidor individual. En la mesura que aquest consumidor és ell mateix consumidor productiu, i per tant un capitalista industrial, és a dir en la mesura que el capital industrial d’una branca de producció ofereix a l’altra branca mitjans de producció, troba (en forma de comandes, etc.) també la venda directa d’un capital industrial a molts d’altres. Cada capitalista industrial és en aquest sentit venedor directe, fins i tot comerciant, cosa que altrament seria la venda al comerciant.

El comerç de mercaderies com a funció del capital comercial presuposa i desenvolupa més i més el desenvolupament de la producció capitalista. El prenem així ocasionalment per il·lustrar un aspecte individual del procés de circulació capitalista; assumim, però, en aquesta anàlisi general la venda directa sense la intervenció del comerciant, perquè aquesta darrera amaga diferents moments del moviment.

Hom veu Sismondi que presenta la qüestió de forma un poc innocent:

«Le commerce emploie un capital considérable qui parait, au premier coup d'œil, ne point faire partie de celui dont nous avons détaillé la marche. La valeur des draps accumulés dans les magasins du marchand-drapier semble d'abord tout-à-fait étrangère à cette partie de la production annuelle que le riche donne au pauvre comme salaire pour le faire travailler. Ce capital n'a fait cependant que remplacer celui dont nous avons parlé. Pour saisir avec clarté le progrès de la richesse, nous l'avons prise à sa création, et nous l'avons suivie jusqu'à sa consommation. Alors le capital employé dans la manufacture des draps, par exemple, nous a paru toujours le même; échangé contre le revenu du consommateur, il ne s'est partagé qu'en deux parties: l'une a servi de revenu au fabricant comme produit, l'autre a servi de revenu aux ouvriers comme salaire, tandis qu'ils fabriquent de nouveau drap.

Mais on trouva bientôt que, pour l'avantage de tous, il valait mieux que les diverses parties de ce capital se remplaçassent l'une l'autre, et que, si cent mille écus suffisaient à faire toute la circulation entre le fabricant et le consommateur, ces cent mille écus se partageassent également entre le fabricant, le marchand en gros, et le marchand en détail. Le premier, avec le tiers seulement, fit le même ouvrage qu'il avait fait avec la totalité, parcequ'au moment où sa fabrication était achevée, il trouvait le marchand acheteur beaucoup plus tôt qu'il n'aurait trouvé le consommateur. Le capital du marchand en gros se trouvait de son côté beaucoup plus tôt remplacé par celui du marchand en détail ... La différence entre les sommes des salaires avancés et le prix d'achat du dernier consommateur devait faire le profit des capitaux. Elle se répartit entre le fabricant, le marchand et le détaillant, depuis qu'ils eurent divisé entre eux leurs fonctions, et l'ouvrage accompli fut le même, quoiqu'il eût employé trois personnes et trois fractions de capitaux, au leu d'une. ("Nouveaux Principes", l.p. 139, 140.) - "Tous" (els mercaders) "concouraient indirectement à la production; car celle-ci, ayant pour objet la consommation, ne peut être considérée comme accomplie que quand elle a mis la chose produite à la portée du consommateur." (Ib., p. 137.)

Assumim en la consideració de la forma general del cicle i en general en tot aquest segon llibre, els diners com a diners metàl·lics, amb l’excepció dels diners simbòlits, meres declaracions de valor, que constitueixen tan sols especialitats de certs estats, i dels diners de crèdit, que encara no s’han desenvolupat. Primer hi ha el curs històric; els diners de crèdit no juguen cap paper o tan sols un de poca importància en les primeres èpoques de la producció capitalista. En segon lloc hi ha la necessitat d’aquest curs la demostra també teòricament que tot allò desenvolupament prèviament per la crítica de la circulació dels diners de crèdit per part de Tooke i d’altres els força a retornar sempre a la consideració de quina seria la situació basada merament en la circulació metàl·lica. Però hom no ha d’oblidar que els diners metàl·lics poden funcionar igualment com a mitjà de compra i com a mitjà de pagament. La simplificació ens mena en general en aquest llibre II tan sols a la primera forma funcional.

El procés de circulació del capital industrial, que constitueix tan sols una part del seu procés cíclic individual, el determinen, en la mesura que representa tan sols un curs seriat dins de la circulació general de mercaderies, les lleis generals desenvolupades anteriorment (Llibre I, Cap. III). La mateixa massa monetària de, per exemple, 500 lliures esterlines posa successivament més capital industrial (o també capital individual en la forma de capitals-mercaderies) en circulació, com més gran és la velocitat de trànsit dels diners, com més ràpidament, doncs, cada capital individual passa per la sèrie de metamorfosis de mercaderia o monetàries. La mateixa massa de valor de capital requereix consegüentment menys diners per a la seua circulació, com més funcionen els diners com a mitjà de pagament, com més, per exemple, es paguen en la substitució d’un capital-mercaderia mitjançant un mer balanç pels seus mitjans de producció, i com més breus són els terminis de pagament, per exemple, en el pagament de salaris. D’altra banda, si presuposam la velocitat de la circulació i totes les altres circumstàncies constants, la quantitat de diners que ha de circular com a capital monetari la determina la suma de preus de les mercaderies (preu multiplicat per la quantitat de mercaderia) o, si per una quantitat i valor de mercaderies donats, mitjançant el valor dels propis diners.

Però les lleis de la circulació general de mercaderies valen tan sols en la mesura que el procés de circulació del capital constitueix una sèrie de cursos simples de circulació, i no, però, en la mesura que els darrers són seccions funcionalment determinades del cicle d’un capital industrial individual.

Per aclarir-ho, és millor considerar el procés de circulació en la seua connexió ininterrompuda, com apareix en les dues formes:

Com a sèrie d’actes de circulació en general, el procés de circulació (bé com a M – D – M o com a D – M – D) expressa tan sols les dues sèries contraposades de les metamorfosis de les mercaderies, cadascuna de les quals inclou a més les metamorfosis contraposades des de la banda de la mercaderia aliena o dels diners aliens, que es troben confrontats.

M – D des de la banda del posseïdor de mercaderies és D – M des de la banda del comprador; la primera metamorfosi de la mercaderia en M – D és la segona metamorfosi de la mercaderia que apareix com a D; contràriament en D - M. Ço que s’ha mostra, però, quant a la barreja de les metamorfosis d’una mercaderia en un estadi amb una mercaderia en una altra estadi, val per la circulació de capital, en la mesura que el capitalista funciona com a comprador i venedor de mercaderies, el seu capital, per tant, funciona com a diners davant les mercaderies alienes, o com a mercaderies davant els diners aliens. Però aquesta barreja no és alhora expressió de la barreja de metamorfosis del capital.

Primer D – M (Pm) pot representar, com hem vist, una barreja de les metamorfosis de diferents capitals individuals. Per exemple, el capital-mercaderia del filador de cotó, el fil, esdevé substituït en part per carbó. Una part del seu capital es troba en forma monetària, i es converteix així en forma de mercaderia, mentre el capital del productor capitalista de carbó es troba en forma monetària i es converteix així en forma monetària; el mateix acte de circulació hi representar dues vegades metamorfosis contraposades (que pertanyen a diferents branques de la producció) de capital industrial, i per tant una barreja de sèries de metamorfosis d’aquests capitals. Però com hem vist, no val que els Pm, en els quals es converteixen els D, siguen capital-mercaderia en sentit categòric, és a dir cap forma funcional del capital industrial, produïts per un capitalista. És sempre D – M d’una banda, i M – D de l’altra, però no sempre barreja de metamorfosis de capital. A més, hi ha D – A, la compra de força de treball, que no es una barreja de metamorfosis de capital, ja que la força de treball és de fet una mercaderia del treballador, però esdevé capital quan el capitalista la compra. D’altra banda, en el procés M’ - D’, no cal que D’ siga una conversió de capital-mercaderia; pot ésser la metal·lització de la mercaderia força de treball (salari) o el producte d’un treballador independent, d’un esclau, d’un serf, d’una comuna.

En segon lloc, però, no val per al paper funcional determinat que juga cada metamorfosi patida per un capital individual dins del procés de circulació, de cap manera, que haja de representar la metamorfosi corresponentment contraposada de l’altre capital del cicle, si presuposam particularment que la producció global del mercat mundial es mena capitalísticament. Per exemple, en el cicle P ... P, els D’ que metal·litza M’, poden ésser des de la banda del comprador tan sols la metal·lització de la seua plus-vàlua (si la mercaderia és un article de consum); o en D´ - M´ (on per tant entra el capital acumulat) pot entrar per al venedor de Pm tan sols com a substitució del seu avançament de capital, o pot no entrar de nou en la seua circulació de capital si es desvia, per exemple, a l’esmerçament d’ingressos.

En conseqüència, com els diferents components del capital social global, dels quals els capitals individuals són tan sols components funcionalment independents, se substitueixen mútuament en el procés de circulació – tant en relació al capital com a la plus-vàlua – no resulta de la simple barreja de metamorfosis de la circulació de mercaderies, que té en comú el funcionament de la circulació de capital amb totes les altres circulacions de mercaderies, sinó que requereix una altra mena de recerca. Hom ha tingut prou fins ara amb frases que, analitzades de prop, no contenen res més que concepcions indeterminades que deriven de barreges de metamorfosis que pertanyen a tota circulació de mercaderies.

__________

Una de les peculiaritats més directament copsables del procés cíclic del capital industrial, i per tant també de la producció capitalista, és la circumstància que, d’una banda els elements constituents del capital productiu procedeixen del mercat de mercaderies i s’hi renoven contínuament, que cal comprar-los com a mercaderia; d’altra banda, el producte del procés laboral es genera com a mercaderia, i contínuament se l’ha de vendre de nou com a mercaderia. Que hom compare, per exemple, un granger modern de la Baixa Escòcia amb un petit pagès continental de l’antic estil. El primer ven tot el seu producte i ha de substituir per tant tots els mateixos elements, incloses les llavors, a partir del mercat, i l’altre consum la major part del seu producte directament, compra i ven el menys possible, i confecciona eines, roba, etc., tant com li siga possible.

Hom té contraposades mútuament, doncs, l’economia natural, l’economia monetària i l’economia creditícia com les tres formes econòmiques característiques del moviment de la producció social.

Primer, aquestes tres formes no representen cap fase equivalent de desenvolupament. L’anomenada economia creditícia és ella mateixa tan sols una forma de l’economia monetària, en la mesura que tots dos termes expressen funcions de transacció o sistemes de transacció entre els propis productors. En la producció capitalista desenvolupada l’economia monetària apareix encara tan sols com a fonament de l’economia creditícia. L’economia monetària i la creditícia es corresponen així únicament a nivells diferents de desenvolupament de la producció capitalista, però no són de cap manera formes de transacció diferents i independents en relació a l’economia natural. Amb el mateix dret hom podria contraposar formes força diferents de l’economia natural com a equivalents a totes dues.

Segon: com que hom en les categories economia monetària i economia creditícia no s’enfatitza l’economia, és a dir el propi procés de producció, com a característica diferenciadora, sinó el sistema de transacció, corresponent a l’economia, entre els diferents agents de producció o productors, el mateix caldria aplicar a la primera categoria. Per comptes d’economia natural, per tant, economia d’intercanvi. Una economia natural completament tancada, com l’estat inca peruà, no cauria sota cap d’aquestes categories.

Tercer: l’economia monetària és comuna a tota la producció de mercaderies, i el producte apareix com a mercaderia en els organismes productius socialment més diferents. Seria tan sols, doncs, l’abast amb el qual es produeix el producte com a article de comerç, com a mercaderia, i per tant també els seus elements constituents com a articles de comerç, com a mercaderies de l’economia, de la qual venen, i a la qual han d’entrar, ço que caracteritzaria la producció capitalista.

De fet, la producció capitalista és producció de mercaderies com a forma general de la producció, però ho és tan sols, i ho esdevé sempre més, en el seu desenvolupament, perquè el treball mateix hi apareix com a mercaderia, perquè el treballador ven el treball, és a dir el funcionament de la seua força de treball, i de fet, tal com assumíem, ho fa pel valor determinat pels costos de reproducció. En l’abast que el treball esdevé treball assalariat, el producte esdevé capitalista industrial; per tant la producció capitalista (i per tant també la producció de mercaderies) no apareix en tot l’abast fins quan també el productor agrari immediat és treballador assalariat. En la relació entre el capitalista i el treballador assalariat la relació monetària, la relació de comprador i venedor, esdevé ella mateixa una relació immanent a la producció. Aquesta relació, però, es basa en el fonament del caràcter social de la producció, no en el sistema de transacció; aquest s’origina contràriament d’aquell. Es correspon, altrament, a l’horitzó burgès, on tots els caps que entren a fer negocis surten guanyant, veure no en el caràcter del sistema de producció el fonament del sistema corresponent de transacció, sinó al contrari.(7)

__________

El capitalista llença a la circulació menys valor en la forma de diners que el que n’extreu, perquè llença més valor en la forma de mercaderies, que el que n’havia retirat. En la mesura que funciona merament com a personificació del capital, com a capitalista industrial, la seua oferta de valor de mercaderia és sempre més gran que la seua demanda de valor de mercaderia. Si la seua oferta i la seua demanda es cobrissen en aquest sentit equivaldria a la no-valorització del seu capital; no hauria funcionat com a capital productiu; el capital productiu s’hauria transformat en capital-mercaderia, i no s’hauria inflat amb una plus-vàlua; no hauria retirat durant el procés de producció cap plus-vàlua en forma de mercaderia a partir de la força de treball, i per tant no hauria funcionat en general com a capital; de fet, ha de «vendre més car que no pas ha comprat», però reïx a fer-ho tan sols perquè mitjançant el procés de producció capitalista ha transformat la mercaderia menys valuosa que havia comprat en una de més valuosa, i així doncs, més cara. Ven més car, no perquè ven la seua mercaderia per damunt del valor, sinó perquè la mercaderia conté un valor superior a la suma de valors dels ingredients de producció.

La taxa a la qual el capitalista amplia el valor del seu capital és més gran com més gran és la diferència entre la seua oferta i la seua demanda, és a dir com més gran és l’excés del valor de la mercaderia que ofoereix en relació al valor de la mercaderia que demanda. Per comptes de cobrir totes dues, el seu objectiu és que queden el menys cobertes possibles, descobrir la seua demanda amb la seua oferta.

Ço que val pel capitalista individual, val per la classe capitalista.

En la mesura que el capitalista merament personifica el capital industrial, la seua pròpia demanda consisteix tan sols en la demanda de mitjans de producció i de força de treball. La seua demanda de Pm, considerats segons el valor, és inferior al seu capital avançat; compra mitjans de producció per un valor menor al valor del seu capital, i per tant d’un valor encara menor al del capital-mercaderia que oferta.

Pel que fa a la seua demanda de força de treball, es determina segons el valor a través de la relació del seu capital variable amb el seu capital global, per tant = v : C, i, per tant, en la producció capitalista, segons la proporció considerada, creix menys que la seua demanda de mitjans de producció. Contínuament, en una mesura progressiva, és un comprador més gran de Pm que d’A.

En la mesura que el treballador substitueix el seu salari majoritàriament en mitjans de vida, i en la part més gran per mitjans de vida necessaris, la demanda del capital de força de treball és alhora indirectament demanda de mitjans de consum que entren en el consum de la classe treballadora. Però aquesta demanda és = v i ni un àtom més gran (si el treballador estalvia el seu salari – passam necessàriament per alt totes les relacions de crèdit – això vol dir que una part del seu salari es transforma en tresor i pro tanto no apareix com a demandant, com a comprador). El límit màxim de la demanda del capitalista és = C = c + v, però la seua oferta és = c + v + p; si, per tant, la constitució del seu capital-mercaderia és 80c + 20v + 20p, de forma que la seua demanda = 80c + 20p, és, considerada segons el valor, ¹/6 més petita que la seua oferta. Com més gran és el percentatge de la quantitat produïda p (la taxa de benefici), més petita serà la seua demanda en relació a la seua oferta. Per bé que la demanda dels capitalistes de força de treball, i per tant indirectament de mitjans de vida necessaris, es fa paulatinament més petita amb l’avenç de la producció que la demanda de mitjans de producció, cal no oblidar altrament que la seua demanda de Pm és sempre inferior al seu capital, comptat de dia en dia. La seua demanda de mitjans de producció ha d’ésser sempre inferior al producte de mercaderia que forneix el capitalista amb el mateix capital i sota circumstàncies idèntiques de treball, a través d’aquests mitjans de producció. Que siguen molts capitalistes i no pas un no altera la qüestió. Posam que el seu capital és de 1.000 lliures esterlines, i la part constant és de 800; així, la seua demanda seria d’una totalitat = 800 lliures esterlines; plegades ofereixen valor per 1.000 lliures esterlines (tant se val quina porció puga recaure a cadascun d’ells i quina fracció del capital total cadascú represente), per a idèntica taxa de benefici, mitjans de producció per valor de 1.200 lliures esterlines; per tant la seua demanda cobreix tan sols ²/3 de l’oferta, mentre que la seua pròpia demanda global tan sols = ⁴/5 de la pròpia oferta, considerada segons la quantitat de valor.

Hem d’emprendre ara, encara que siga de passada, la consideració del recanvi. Posam que el seu capital global és de 5.000 lliures esterlines, de les quals 4.000 lliures són fixes i 1.000 lliures circulants; aquestes 1000 = 800c + 200p segons la suposició anterior. El seu capital circulant ha de recanviar-se cinc vegades l’any, per tal que el seu capital global es recanvie una vegada l’any; el seu producte-mercaderia és llavors 6.000 lliures esterlines, i per tant 1.000 lliures esterlines més gran que el seu capital avançat, la qual cosa resulta en la mateixa relació de plus-vàlua que abans:

5.000 C : 1.000p = 100(c + p) : 20p. Aquest recanvi no altera així en res la relació de la seua demanda global amb la seua oferta global, la primera resta ¹/5 més petita que la darrera.

El seu capital fix s’ha de renovar en 10 anys. Amortitza per tant anualment ¹/10 = 400 lliures esterlines. Per això té tan sols un valor de 3.600 lliures esterlines en capital fix + 400 lliures esterlines en diners. En la mesura que calen reparacions, i aquestes no depassen la mesura mitjana, no són més que una inversió de capital que es fa posteriorment. Podem considerar així la qüestió com si hagués computat igualment els costos de reparació en l’avaluació del seu capital invertit, en la mesura que aquest entra en el producte de mercaderia anual, de forma que se’l conceptua en ¹/10 d’amortització. (Si de fet els seus requeriments de reparació són per sota de la mitjana, se’n queda la porció, i just com abans si són per damunt. Això s’anivella, però, per tota la classe de capitalistes ocupats en la mateixa branca industrial). En tot cas, per bé que la seua demanda anual en el recanvi anual del seu capital global reste = 5.000 lliures esterlines, igual al valor de capital originàriament avançat, es manté en relació a la part circulant del capital, mentre que en relació a la part fixa disminueix contínuament.

Arribam ara a la reproducció. Posam que el capital consum tota la plus-vàlua d i posam que tan sols la grandària de capital avançat C es reconverteix en capital productiu. Ara la demanda del capitalista és d’igual valor a la seua oferta. Però no en relació al moviment del seu capital; altrament, com a capitalista exerceix tan sols demanda per ⁴/5 de la seua oferta (segons la quantitat de valor); ¹/5 la consum com a no-capitalista, no en la seua funció com a capitalista, sinó per a les seues necessitats o gaudis privats.

El seu càlcul es calcula llavors percentualment:

Aquesta suposició és igual a la suposició de la inexistència de la producció capitalista i per tant la inexistència del propi capitalista industrial. Ja que el capitalisme ja s’ha abolit des dels fonaments mitjançant la suposició que el gaudi actua com a força motriu, i no l’enriquiment.

Això és, però, tècnicament impossible. El capitalista no tan sols ha de constituir un capital de reserva contra fluctuacions de preu i per poder esperar conjuntures favorables per a la compra i la venda; ha d’acumular capital per tal d’estendre la producció i incorporar els avenços tècnics al seu organisme productiu.

Per acumular capital, ha de retirar primer de la circulació una part de la plus-vàlua en forma monetària que va obtenir des de la circulació, i l’ha de deixar crèixer com a tresor fins que haja assumit les dimensions requerides per a l’ampliació de l’antic negoci o l’obertura d’un negoci paral·lel. Mentre dura l’atresorament, no augmenta la demanda del capitalista; els diners s’immobilitzen: no retira del mercat de mercaderies cap equivalent en mercaderia per l’equivalent monetari que ha retirat de les mercaderies ofertades.

No hi entram en el crèdit; i al crèdit pertany si el capitalista, per exemple, diposita els diners, a mesura que s’amunteguen, en un banca a compte corrent a canvi d’un interès.

(7) Fins ací el manuscrit V. - El que segueix fins al final del capítol és una nota que es troba en un quadern de 1877 o 1878 entre extractes de llibres. <=