Friedrich Engels

El socialisme a Alemanya

«Der Sozialismus in Deutschland», redactat entre el 13 i el 22 d’octubre del 1891, introducció i conclusió el gener del 1892.
Publicat a «Die Neue Zeit», Nr. 19, 10. Jahrgang, 1. Band, 1891-1892.

Índex:
I
II

El que segueix és una traducció d’un article que vaig escriure a petició dels nostres amics parisencs en llengua francesa a l’«Almanach du Parti Ouvrier pour 1892». Tant pels socialistes francesos com pels alemanys tinc el deure de publicar-lo també en alemany. Pels francesos, perquè haurien de conèixer que a Alemanya hom pot discutir sense embuts el cas en el qual els socialistes alemanys participarien incondicionalment en una guerra, fins i tot contra França, i com de lliures són aquests francesos del xovinisme i revanxisme, que tan pomposament demostren tots els partits burgesos, des dels monàrquics fins als radicals. Pels alemanys, perquè tenen el dret que els assabente d’una manera autèntic ço que vaig relatar d’ells als francesos.

S’entén per ell mateix – ho repetesc, però, una vegada més, de forma explícita –, que parl en aquest article tan sols en nom propi, i de cap manera, però, en nom del partit alemany. Tan sols els responsables, representants i homes de confiança electes d’aquest partit tenen el dret de fer-ho. I també m’impedeix la meua posició internacional, adquirida amb una feina de cinquanta anys, com a representant de tal o tal partit socialista nacional, en oposició als altres, no pas de recordar que sóc alemany, de desconèixer la posició per la qual lluiten els nostres treballadors alemanys per damunt de tots els altres.

I

El socialisme alemany data de molt abans del 1848. Es mostra primer en dos corrents independents. D’una banda, un moviment obrer pur, derivació del comunisme obrer francès; hi sorgí, com un dels seus nivells de desenvolupament, el comunisme utòpic de Weitling. Després hi havia un moviment teòric, que brollà del col·lapse de la filosofia hegeliana; aquesta tendència esdevé dominada de bell antuvi pel nom de Marx. El «Manifest comunista» de gener del 1848 refereix la barreja de totes dues corrents, una barreja que es completa i se segella en els forns de la revolució, de la qual tots, treballadors i ex-filòsofs, són homes honestos {1}.

Després de la derrota de la revolució europea el 1849 el socialisme a Alemanya hagué de restringir-se a una existència secreta. No és fins el 1862 que Lassalle, un deixeble de Marx, hi planta de nou la bandera socialista. Però aquest ja no era el socialisme audaç del «Manifest»; ço que Lassalle reivindicava en interès de la classe treballadora era la institució de societats cooperatives de producció mitjançant crèdit estatal – una nova edició del programa de la fracció obrera parisenca, que abans del 1848 depenia dels republicans «nacionals» purs de Marrast, i per tant un programa al qual els republicans purs oposaren l’«Organització del Treball» de Louis Blanc. El socialisme lassalleà, com hom veu, era força modest. I, amb tot, indica el punt de partida del segon nivell de desenvolupament del socialisme a Alemanya. El talent, l’entusiasme, l’energia indeturable de Lassalle, fa viure un moviment obrer, amb el qual es vincula, en relacions positives o negatives, amistoses o hostils, ço que durant deu anys havia fet el proletariat independent alemany {2}.

Podia de fet el lassalleanisme pur, com sorgí i es mantingué, satisfer les aspiracions socialistes de la nació que havia generat el «Manifest»? Això era impossible. I tan aviat com va aparèixer, gràcies per damunt de tot als esforços de Liebknecht i Bebel, un partit obrer, es proclamaren obertament els principis del «Manifest» del 1848. Després, el 1867, tres anys després de la mort de Lassalle, apareixia «El capital» de Marx i del dia d’aquesta aparició data la decadència del lassalleanisme específic. Les perspectives del «Capital» han esdevingut més i més un bé comú de tots els socialistes alemanys, i dels lassalleans no pas més que dels altres. Més d’una vegada entraren grups sencers de lassalleans amb banderes voleiants i música de joia cap al nou {3} partit «eisenachià». Aquest guanyà continuadament e força, per la qual cosa aviat hi hagué una hostilitat oberta entre ell i els lassalleans; i hom es barallà amb fermesa, fins i tot amb pals, justament en l’instant que no hi havia cap punt de discrepància en la lluita, i quan coincidien en els principis, els arguments i fins i tot els mitjans de lluita en tots els punts essencials.

I aquest fou precisament l’instant que els diputats de totes dues tendències {4} seien al costat al Reichstag i feien sentir la necessitat d’una acció comuna doblement. Envers els partits d’ordre {5} esdevenia l’enemistat mútua dels socialistes quelcom senzillament ridícul. La situació es va fer insuportable. Després, l’any 1875, es completà la fusió. I des de llavors els germans abans enemistats han constituït ininterrompudament una família única i estretament unida. I quan hi hauria hagut encara una mínima oportunitat per separar-los, Bismarck fou prou amistós com per declarar il·legal el socialisme alemany el 1878 mitjançant la seua famosa llei d’excepció. Les martellades imparcials de la persecució forjaren eisenachians i lassalleans definitivament en una única massa uniforme. I avui el Partit Socialdemòcrata publica amb una mà una edició oficial de les obres de Lassalle, mentre que simultàniament amb l’altra – i sota la col·laboració dels antics lassalleans – bandeja les darreres espurnes de lassalleanisme específic del seu programa.

Hauria d’enumerar encara en detall els accidents, les lluites, les derrotes, els triomfs, pels quals ha passat el nostre partit en decurs de la seua vida? Quan el dret de sufragi universal li obrí les ports del Reichstag, fou representat per dos diputats |Bebel i Liebknecht| i centenars de milers d’electors; avui compta trenta-cinc diputats i un milió i mig d’electors, més electors que qualsevol altre partit en l’elecció del 90. Onze anys de llei imperial i d’estat de setge n’han quadriplicat la força i l’han fet el partit més fort d’Alemanya. El 1867 els diputats dels partits d’ordre {6} veien els col·legues socialistes encara com a éssers aliens, que haguessen caigut des d’un altre planeta; avui, els agrade o no, han de veure’ls com a representants del poder que pertany al futur. El Partit Socialdemòcrata, que va enderrocar un Bismarck, que trencà la llei socialista després d’una lluita d’onze anys, que com la marea ascendent inunda tots els dics, que flueix per la ciutat i pel camp, fins als districtes agraris més reaccionaris {7}, aquest partit es troba avui en el punt que pot determinar amb una comptabilitat matemàtica precisa el moment d’arribar al poder.

El nombre de vots socialistes era

1871

101.927

1884

549.990

1874

351.670

1887

763.128

1877

493.447

1890

1.427.298

Ara el govern ha fet d’ençà de les darreres eleccions tot l’humanament possible per apartar les masses populars del socialisme: ha perseguit els sindicats i les vagues, ha mantingut els arancels, fins i tot sota l’actual inflació, la qual cosa ha encarit el pa i la carn dels pobres en benefici dels grans terratinents. En les eleccions del 1895 podria comptar, si més no, amb 21/2 milions de vots; però aquests pujarien el 1900 a fins a 31/2 - 4 milions {8}. Un feliç «fi de segle» per a la nostra burgesia!

Enfront d’aquesta massa compacta i sempre creixent de socialdemòcrates veiem tan sols partits burgesos dividits. El 1890 els conservadors tenien (amb totes dues faccions plegades) 1.377.417 vots; els nacional-liberals 1.177.807; els lliure pensadors alemanys {9} 1.159.915; el Centre {10} 1.342.113. I això significa una situació on un partit sòlid que dispose de més de 21/2 milions de vots pot dur qualsevol govern a la capitulació.

La força cabdal de la socialdemocràcia alemanya no consistia, però, de cap manera, en el nombre d’electors. Entre nosaltres hom no esdevé elector més que amb 25 anys, però amb 20 ja s’és soldat. I per això justament és la generació jove la que ofereix al nostre partit els reclutes més nombrosos, de forma que se segueix que l’exèrcit alemany es contagia més i més de socialisme. Avui tenim un soldat de cinc, en pocs anys tindrem un de tres, i vers el 1900 l’exèrcit, anteriorment l’element més prussià del país, serà socialista en la seua majoria. Això s’acosta indeturablement com un destí definitiu. El govern berlinès veu com s’apropa, tant com nosaltres, però és impotent. L’exèrcit se li escapa.

Com de sovint la burgesia ens aconsella que hauríem d’evitar sota tota circumstància de recórrer a l’ús de mitjans de revolucionaris i restar dins els límits legals, ja que la llei d’excepció ha caigut, i el dret comú s’ha restaurat per a tothom, també per als socialistes! Lamentablement no som el condicions de fer aquest favor als senyors burgesos. La qual cosa no impedeix que en aquest instant no siguem nosaltres els qui «sabotejam la legalitat». Al contrari, hi treballam tan esplèndidament que seríem uns ximples si la perjudicàssem quan ens afavoreix. Si la qüestió es posa de més a prop, no són precisament la burgesia i el seu govern els que perjudiquen la llei i el dret, i ens amenacen amb la violència? Ho hauríem d’esperar. Mentrestant: «disparau vós mateix primer, senyor burgès!»

Sens dubte dispararan primer. Un bon matí la burgesia alemanya i el seu govern es cansaran de veure amb els braços creuats la riuada primaveral del socialisme; cercaran refugi en la il·legalitat, en la violència. De què els servirà? La violència pot reprimir una petita secta en una àrea restringida; però el poder encara hauria de descobrir com eliminar un partit de dos o tres milions de persones estès per tot un gran reialme. El poder contrarevolucionari i momentani {11} pot retardar potser el triomf del socialisme durant uns anys, però tan sols per fer-lo després més complet i definitiu.

II

Ço dit abans val tan sols sota la premissa que es permet a Alemanya de seguir el seu desenvolupament econòmic i polític en pau. Una guerra ho canviaria tot. I la guerra pot esclatar d’avui per demà.

I ço que significa actualment «la guerra», ho sap tothom. És a dir: França i Rússia ací, contra Alemanya, Àustria, potser Itàlia, allà. Els socialistes de tots aquests països, reclutats a contracor, hauran de lluitar-hi mútuament: què faria en aquest cas el Partit Socialdemòcrata alemany, que se’n faria?

L’Imperi Alemany és una monarquia amb formes semifeudals, però determinada en darrera instància pels interessos econòmics de la burgesia. La monàrquia ha comès – gràcies a Bismarck – un error inoït. Una política interna policial i mesquina, impròpia d’una gran nació, es guanya el menyspreu de tots els països burgesos-liberals; la política exterior genera la desconfiança i fins i tot l’odi dels pobles veïns. Mitjançant l’annexió forçosa d’Alsàcia-Lorena el govern alemany ha fet impossible tota reconciliació amb França durant anys, sense treure’n cap avantatge real, la qual cosa fa de Rússia l’àrbitre ’Europa. Això és tan evident que el mateix dia després de Sedan el Consell General de la Internacional havia pogut preveure l’actual situació europea. En el seu comunicat del 9 de setembre del 1870 diu: «Creuen realment els patriotes teutònics que garanteixen la pau i la llibertat en llençar França als braços de Rússia? Si Alemanya, enduta per l’èxit de les armes, per l’embriaguesa de la victòria, per la intriga dinàstica, comet un robatori territorial a França, llavors una de dues: o s’ha de prestar com a eina oberta de la política de conquesta russa, o es disposa a una nova ‘guerra defensiva’ - no cap guerra com les guerres ‘localitzades’ de la nova moda, sinó una guerra de races, una guerra contra eslaus i romans units».

Sens dubte contra aquest Imperi Alemany també presenta l’actual república francesa la revolució – certament tan sols la revolució burgesa, però revolució al capdavall. Però com que aquesta república es troba sota el servei dels tsars russos, és diferent. El tsarisme rus és enemic de tots els pobles occidentals, fins i tot dels burgesos d’aquests pobles. Les hordes tsaristes no arribaren a Alemanya per dur-hi la llibertat, sinó la servitud, no el desenvolupament, sinó la devastació, no el progrés, sinó la brutalitat. Braç amb braç amb els tsars, França no pot dur als alemanys la més petita idea de llibertat; el general francès que parlàs de la república alemanya, esdevindria la riota de tot Europa i Amèrica. França abandonaria tot el seu paper històric revolucionari i permetria que l’imperi bismarckià es presentàs com a defensor del progrés occidental contra la barbàrie oriental.

Ara bé, però, darrera de l’Alemanya oficial hi ha l’Alemanya socialista, el partit al qual pertany el futur, el futur proper del país. Tan aviat com aquest partit arribe al poder, no el podran exercir sense la reparació de les injustícies que els predecessors en el càrrec perpetraren contra altres nacions. Elaboraran la restauració de la Polònia avui tan traïda per la revolució francesa, haura de reposar Silèsia del Nord i Alsàcia-Lorena en la situació de decidir lliurement quant al propi futur polític. Totes aquestes qüestions es resoldran fàcilment i en un futur proper tan sols amb la precondició que es deixe Alemanya tranquila. Entre una França socialista i una Alemanya socialista no pot sorgir cap qüestió alsaciana-lorenesa, car aquest cas perdria pressió. Tan sols es tracta d’esperar potser deu anys. A França, Anglaterra, Alemanya un mateix proletariat espera encara l’alliberament; no podrien els patriotes alsacians-lorenesos d’esperar-hi també? Si es deixen dur per la impaciència tot un continent seria devastat i finalment lliurat al fuet tsarista? Paga el joc aquest resultat?

Si arriba la guerra, Alemanya esdevindrà primer el principal teatre bèl·lic, i després també França, i aquests dos països hauran de suportar per davant de tots els altres els costos bèl·lics i la devastació. I per això aquesta guerra, ja des del començament, es caracteritzaria per una sèrie de traïcions mútues entre els aliats, fins i tot de traïdoria oficial, de la diplomàcia, com fins ara no s’ha pogut veure; i les víctimes cabdals d’aquestes traïcions esdevindran de nou França o Alemanya – o totes dues. Cap d’aquests països no provocarà, amb aitals perspectives, la lluita oberta.{12} Rússia, contràriament, per la seua situació geogràfica i econòmica, que la cobreixen contra les conseqüències anorreadores d’una sèrie de derrotes, Rússia, la Rússia oficial pot entrar únicament en una guerra tan paorosa si hi troba interès i hi treballa directament. Però en qualsevol cas, com mostren avui els afers polítics, es paga deu contra un que, en cas de la primera canonada al Vístula, els exèrcits francesos marxaran al Rin.

I després Alemanya lluita senzillament per la seua existència. Si venç, no troba cap subjecte d’annexió; a l’oest i a l’est topa tan sols amb províncies de llengua estrangera, i ja n’ha tingut més que prou. Si la vencen, aixafada entre el martell francès i l’enclusa russa, perd en benefici de Rússia l’Antiga Prússia i les províncies poloneses, en benefici de Dinamarca tot Schleswig, de França tota la riba esquerra del Rin. Encara que França retornàs aquesta conquesta, Rússia s’hi imposaria. Per a Rússia es tracta per damunt de tot d’una eterna poma de la discòrdia, d’una raó per la disputa inacabable entre França i Alemanya. Conciliats aquests dos grans països, s’allunyaria l’hegemonia russa damunt d’Europa. Una Alemanya esquarterada seria, però, lluny de les condicions per realitzar en el desenvolupament històric europeu el paper que li pertoca {13}. Reduïda a la situació que l’imposà Napoleó després de Tilsit, podria tan sols mantindre’s en vida en la preparació d’una nova guerra per a la recuperació de les condicions vitals de nació. Mentres, restaria, però, un instrument servil del tsar |Alexandre III|, que no mancaria de fer-ne ús contra França.

Què seria en aquestes circumstàncies del Partit Socialdemòcrata alemany? Quelcom és segur: ni el tsar ni tampoc els republicans burgesos francesos, ni tampoc el propi govern alemany, no deixarien passar una oportunitat tan bella per suprimir l’únic partit que per a tots tres és «l’enemic». Hom ha vist com Thiers i Bismarck adreçaren les mans damunt les ruines del París de la Comuna; viuríem llavors com el tsar, Constans i Caprivi – o qualsevol successor – llençarien els braços damunt el cos del socialisme alemany.

Ara bé, el Partit Socialdemòcrata alemany, gràcies a trenta anys de lluites i sacrificis ininterromputs, ha conquerit una posició com cap altre partit socialista del món, una posició que li garanteix en un termini breu la caiguda local del poder polític. L’Alemanya socialista assum en el moviment obrer internacional el lloc preeminent, de més honor i de més responsabilitat; té el deure de sostindre aquest lloc contra qualsevol agressor fins al darrer home.

Quan, però, la victòria dels russos damunt d’Alemanya suposa la supressió del socialisme alemany, quin ha d’ésser doncs, davant d’aquesta perspectiva, el deure dels socialistes alemanys? Haurien de deixar passivament que se succeesquen els esdeveniments, haurien de cedir sense resistència la posició en la qual han assumit la responsabilitat davant del proletariat de tot el món?

De cap manera. En interès de la revolució europeu són obligats a sostindre totes les posicions conquerides, a no capitular, ni a l’enemic exterior ni a l’interior. I això tan sols ho poden fer si combaten destacadament Rússia i tots els seus aliats, siguen quins siguen. Si la república francesa es posàs al servei de Sa Majestat el Tsar i Autòcrata de totes les Rússies, els socialistes alemanys l’haurien de combatre dolorosament, però combatre. Envers l’imperi alemany la república francesa pot possiblement representar la revolució burgesa. Però envers la República d’un Constans, d’un Rouvier i fins i tot d’un Clemenceau, particular davant, però, d’una república al servei del tsar rus, el socialisme alemany representa incondicionalment la revolució proletària.

Una guerra, on russos i francesos irrompissen en Alemanya seria per ells una lluita a vida o mort, en la qual la seua existència nacional tan sols podria assegurar-se mitjançant l’aplicació de les mesures més revolucionàries. L’actual govern, fora del cas de veure’s-hi obligat, certament no desencadenaria la revolució. Però nosaltres tenim un partit fort, que l’obligaria o que en cas de necessitat el pot substituir, el Partit Socialdemòcrata.

I no hem d’oblidar l’exemple fenomenal que ens donà França el 1793. El centenari del 1793 s’apropa. Si la set de conquesta del Tsar i la impaciència xovinista de la burgesia francesa s’interposa a la marxa victoriosa, però pacífica, dels socialistes alemanys, haurien de demostrar al món – en depenen – que els proletaris alemanys d’avui no desmereixen els sans-culottes francesos de fa cent anys i que el 1893 es pot veure al costat del 1793. I si llavors els soldats del senyor Constans posen el peu en territori alemany, hom els saludaria amb els mots de la Marseillaise:

Ras i curt: la pau garanteix la victòria del Partit Socialdemòcrata alemany en uns deu anys. La guerra li duria bé la victòria en dos o tres anys o la ruina més completa, si més no per quinze o vint anys. Inversament, els socialistes alemanys haurien d’ésser ximples si volguessen la guerra i s’ho jugassen tot a una carta, per comptes d’esperar al triomf segur de la pau. Més encara. Cap socialista, de qaulsevol nacionalitat, no pot desitjar el triomf militar ni de l’actual govern alemany ni tampoc de la república burgesa francesa, ni molt menys encara el del tsar, que conduirien tots a la subjugació d’Europa. I per això els socialistes de tots els països són per la pau. Si arribàs, però, la guerra, tan sols hi hauria de segur una cosa: aquesta guerra, on es massacrarien mútuament de quinze a vint milions d’homes armats i on tot Europa seria devastada com mai abans – aquesta guerra hauria de conduir bé a la victòria immediata del socialisme o a posar de cap per avall tot l’antic ordre de coses i a provocar aital agitació que l’antiga societat capitalista esdevindria impossible i que si la revolució social fos de fet obstaculitzada per deu o quinze anys, hauria de vèncer després segons un curs més ràpid i profund.

—————

Fins ací l’article en el calendari obrer francès. Fou escrit a finals d’estiu, quan encara els caps de la burgesia francesa sentien la ressaca de xampany de Kronstadt i les grans maniobres de l’àrea de batalla 1814 entre el Sena i el Marne duien l’esperit patriòtic a l’extrem. Llavors França – la França que troba expressió en la gran premsa i en la majoria parlamentària – era de fet disposada a l’estupidesa desmesurada de posar-se al servei de Rússia, i el cas de guerra es contemplava, com a possibilitat, en el rerafons. I per així, en adonar-m’hi, per tal d’evitar cap malentès en l’últim instant entre els socialistes francesos i alemanys, em va semblar necessari aclarir als primers quina seria, en la meua opinió, el tractament necessari dels darrers davant d’una guerra així.

Però la pruïja bèl·lica russa hi fou un potent esmortidor. Les males collites a casa, que feien esperar la fam, eren per fi conegudes. Llavors arribà el fracàs de la reunió de París, que suposà el col·lapse definitiu de la credibilitat estatal russa. El quatre-cents milions de marcs eren, es va dir, molt més; però com que els banquers de París atribuïren el deute al sector públic, fallaren tots els intents; els senyors creditors van haver de desfer-se de bons papers de valors, per poder pagar els dolents, i de fet en la mateixa mesura la resta de borses d’Europa davallaren amb aquesta venda massiva; els nous «russos» s’enfonsaren diversos punts percentuals sota el preu d’emissió – en breu, aparegué aital crisi que el govern rus va haver de retirar cent seixanta milions de deute, i tan sols retingué dos-cents quartanta per cobrir quatre-cents milions. Per això caigué llastimosament en l’aigua l’anunci al món d’un nou intent de bombeig rus – aquesta vegada de vuit-cents milions de marcs. I això demostrava també que el capital francès no tenia absolutament cap «patriotisme», i promogué – a través de pontificacions a la premsa – una sana por a la guerra.

De llavors ençà la mala collita resultà realment en una fam, i de fet en unes dimensions que no hem conegut a Europa Occidental des de fa temps, i que fins i tot a Índia, el país típic d’aquestes calamitats, no pateix sovint, ni tampoc la Rússia santa de temps passats, on encara no hi havia ferrocarrils. Com és això? Com s’explica?

Ben senzill. La fam russa no és el resultat d’una mera mala collita, és un tros de la revolució social inoïda per la qual passa Rússia des de la guerra de Crimea; mitjançant aquesta collita es realitza la transformació en aguts dels patiments crònics ocasionats per aquesta revolució.

La vella Rússia anà irreversiblement a la tomba el dia que el tsar Nicolau, per desesperació pròpia i de la vella Rússia, s’enverinà. Damunt les seues ruines es construeix la Rússia de la burgesia.

Els començaments d’una burgesia eren ja llavors presents. En part banquers i comerciants d’importacions – la majoria alemanys i germano-alemanys o descendents – en part russos dedicats al comerç interior, particularment enriquits, però, a costa de l’edtat i del poble com a traficants de licor i subministradors d’armes, ja hi havia també certs fabricants. Des de llavors la burgesia, particularment la industrial, se sostingué amb ajuts estatals massius, a través de subvencions, premis i similarment per uns aranzels extraordinàriament elevats. El desmesurat imperi rus esdevingué un àrea de producció autosuficient, que podia prescindir de les importacions completament o gairebé completament. I amb això no tan sols va crèixer el mercat interior, sinó també l’elaboració de productes de les zones més càlides de l’interior del país, i d’ací la pruïja contínua de conquestes en la Península Balcànica i a Àsia, amb Constantinopla ací, i amb la Índia Britànica allà com a darrer objectiu. Aquest és el secret, aquest és el fonament econòmic d’un expansionisme tan desenfrenat sota la burgesia russa, que de la tendència que malda vers el sud-oest hom en diu paneslavisme.

Aquests plans industrials eren, però, absolutament incompatibles amb la servitud de la pagesia. Aquesta va caure el 1861. Però com! Els prussians que, des de 1810 a 1851, havien emprès el bandejament de la servitud i de la prestació laboral de forma paulatina, foren presos com a model; però en un parell d’anys s’havia de fer tot. Les conseqüències foren que, per tal de vèncer la resistència dels posseïdors de grans finques i d’«ànimes», se’ls fessen concessions del tot diferents a les que va haver de realitzar l’estat prussià i el seus funcionaris corruptes accediren de gust a les peticions dels terratinents. I pel que fa a la corrupció el buròcrata prussià era encara un nen innocent en comparació amb el txinovnik rus. Així es feren en el repartiment de terres de la noblesa amb la part del lleó, i com a norma general la terra feta més fèrtil mitjançant el treball de moltes generacions de camperols, mentre que els camperols tan sols rebien la porció necessària i majoritàriament de les terres més dolentes. Els boscos i les pastures comunals recaigueren en els terratinents; per fer-ne ús els pagesos – sense els quals no poden subsistir – han de pagar als terratinents.

Però com que totes dues, noblesa territorial i pagesia, quedaren tan ràpidament arruïnats com fou possible, la noblesa per la suma capitalitzada de redempció de deutes estatals envers el govern, mentre que la pagesia havia de pagar taxes a llarg termini. Com no es podia esperar d’altra manera, la noblesa balafià la major part dels diners rebuts, mentre que el pagès va haver de fer front a uns pagaments monetaris enormes per mantindre la seva posició en passar d’una economia natural a una de monetària.

El pagès rus, que abans havia de fer front a contribucions relativament baixes i amb prou feines havia de fer pagaments monetaris, ara es troba amb un tros reduït i degradat, i després de l’abolició de la fusta i de la pastura gratuïtes de les terres comunals, necessita «mantindre les bèsties de càrrega durant l’hivern i millorar el terreny, i a més ha de pagar unes contribucions elevades i la taxa anual de redempció, i de fet en diners corrents. Per tant fou col·locat en una situació en la qual no pot ni viure ni morir. A més, hi ha la competència de la gran indústria de nou establiment, que li arrabassa el mercat de la seua indústria domèstrica – la indústria domèstica era la principal font monetària per a nombrosos pagesos russos – o, quan aquest encara no és el cas, aquesta indústria domèstica es posa al servei del comerciant, és a dir de l’intermediari, el marxant saxó o els sweaters anglesos, responsables de fer del pagès amb indústria domèstica un esclau directe del capital. En breu, qui vulga saber quina li han jugada al pagès rus en els darrers trenta anys, no ha de fer més que llegir en el primer volum del «Capital» el capítol dedicat a la «Creació del mercat interior» (Cap. 24, secció 5).

Les devastacions, que caracteritzen la transició de l’economia natural a l’economia monetària són el mitjà principal per a la creació d’un mercat interior per al capital industrial, les presentaren en la forma clàssica Boisguillebert i Vauban en l’exemple de la França sota Lluís XIV. Però ço que passava llavors és un joc de criatures en comparació al que es realitza a Rússia. En primer lloc, l’escala és de tres a quatre vegades més grossa, i en segon lloc hi ha la transformació de les condicions de producció, al servei de les quals es força aquesta transició als pagesos, infinitament més dràstica. El pagès francès fou lentament arrossegat cap al domini de la manufactura, i el rus se’l llença d’un dia per l’altre al remolí de la gran indústria. Si la manufactura queia amb l’escopeta de pedra foguera damunt del pagès, la gran indústria fa el mateix negoci amb un arma de repetició.

Aquesta era la situació quan la mala collita del 1891 amb un colp descobrí tota la transformació i les conseqüències que havien transcorregut en silenci des de feia anys, però que havien restat invisibles per als filisteus europeus. Aquesta situació fou aital que la primera collita havia de suposar una crisi nacional. I una crisi que no se superarà en anys. Davant d’aquesta fam qualsevol govern seria impotent, encara més, però, el rus, els funcionaris del qual s’adrecen expressament al robatori. Els costums i institucions de l’antic comunisme del pagès rus han estat soterrats des del 1861 en part pel desenvolupament econòmic, i en part per l’anorreament sistemàtic del govern. L’antiga comunitat comunista ha decaigut o és en decadència, però en l’instant que el pagès individual es troba damunt dels propis peus, en el mateix instant que la terra se li’n va dels peus. Què té d’estrany que la sembra d’hivern del passat autumni es realitzàs en ben pocs districtes? I on es va realitzar, l’oratge l’ha arruïnada en bona part. Què té d’estrany que l’instrument cabdal del pagès, el bestiar de càrrega, quan ja no tenia res per menjar, i per aquesta raó irreversible fos el propi pagès qui se’l menjàs? Què té d’estrany que el pagès abandone casa i possessió i fuge a les ciutats, on cerca feina debades, però on té garantit el tifus de la fam?

En un mot: no tenim davant nostre cap fam ocasional, sinó una fam preparada per una revolució econòmica silenciosa d’anys i que una mala collita tan sols ha convertit en una poderosa crisi aguda. Aquesta crisi aguda assum, però, d’altra banda una forma crònica i amenaçarà durant anys. Accelera econòmicament la dissolució de l’antiga comunitat comunista camperola, l’enriquiment i la transformació en latifundistes, usurers rurals (kulaki), i principalment el traspàs de la possessió de la terra dels nobles i dels pagesos a les mans de la nova burgesia.

Per a Europa això suposa momentàniament la pau. El bel·licisme rus restarà paralitzat per una sèrie d’anys. Per comptes de caure milions de soldats en els camps de batalla, es moren de gana milions de camperols russos. Ço que s’esdevindrà del despotisme rus, però, ho haurem d’esperar.

Variants textuals

{1} En el text francès: els colpia una vida similar en les trinxeres <=

{2} En el text francès: ha mogut <=

{3} En el text francès: el partit anomenat de Bebel i Liebknecht <=

{4} En el text francès: fraccions socialistes <=

{5} En el text francès: diputats burgesos <=

{6} En el text francès: burgesos <=

{7} En el text francès: vendées <=

{8} Introduït en el text francès: de 10 milions de votants registrats <=

{9} En el text francès: progressistes (radicals) <=

{10} En el text francès: els catòlics <=

{11} En el text francès: violència contrarevolucionària <=

{12} En el text francès es llegeix la frase: és per tant gairebé segur que cap d’aquests dos països, en vistes dels riscos, no provocarà una lluita oberta. <=

{13} En el text francès es llegeix la segona part de la frase: per oferir la seua contribució en la missió de completar a Europa el desenvolupament de la civilització <=