Transcrit (*) per Mike Lepore, 1993.
El 14 de març, a tres quarts de tres de la vesprada, el més gran pensador viu deixà de pensar. Havia quedat sol no feia ni dos minuts, i quan vam tornar el trobàrem a la cadira, plàcidament adormit—però per sempre.
Han patit una pèrdua incommensurable tant el proletariat militant d'Europa i d'Amèrica, com la ciència històrica, per la mort d'aquest home. El buit que deixa la partida d'aquest poderós esperit aviat ja es deixarà sentir prou.
De la mateixa forma que Darwin descobrí la llei del desenvolupament de la natura orgànica, Marx descobrí la llei del desenvolupament de la història humana: el fet simple, fins llavors amagat per una excrescència ideològica, que la humanitat primer de tot ha de menjar, beure, allotjar-se i vestir-se, abans de poder dedicar-se a la política, la ciència, l'art, la religió, etc.; que per tant la producció dels mitjans materials immediats, i en conseqüència el grau de desenvolupament econòmic assolit per un determinat poble o durant una determinada època, constitueixen el fonament damunt el qual les institucions legals, els conceptes legals, l'art i fins i tot les idees religioses de la gent hi evolucionen, i a la llum d'això cal, per tant, explicar-les, per comptes de fer-ho a l'inrevés, com havia sigut el cas fins llavors.
Però això no és tot. Marx també va descobrir la llei especial de moviment que govern l'actual sistema de producció capitalista, i la societat burgesa que aquest sistema de producció ha creat. La descoberta de la plus-vàlua il·luminà sobtadament el problema, en provar de resoldre allò que totes les investigacions prèvies, tant d'economistes burgesos com de crítics socialistes, havien deixat a les fosques.
Amb dues descobertes com aquestes n'hi hauria prou per una vida. Afortunat l'home a qui és atorgat de fer fins i tot una sola descoberta així. Però en cada camp individual on Marx investigà—i n'investigà molts, cap d'ells superficialment—en cada camp, fins i tot en la matemàtica, realitzà descobertes independents.
Així era l'home de ciència. Però aquest no era ni tan sols la meitat de l'home. La ciència era per Marx una força històricament dinàmica, revolucionària. Per molt gran que fos la joia amb la qual rebia una nova descoberta en una ciència teòrica l'aplicació pràctica de la qual era potser gairebé impossible d'albirar, experimentada una mena ben diferent de joia quan la descoberta implicava canvis revolucionaris immediats en la indústria, i en el desenvolupament històric en general. Per exemple, seguia de ben a prop el desenvolupament de les descobertes fetes en el camp de l'electricitat i recentment les de Marcel Deprez.
Perquè Marx era per damunt de tota la resta un revolucionari. La seua missió real en la vida era contribuir, d'una forma o d'una altra, a l'enderrocament de la societat capitalista i de les institucions estatals que havia produït, contribuir a l'alliberament del proletariat modern, per qui fou el primer en fer-lo conscient de la pròpia posició i necessitats, conscient de les condicions de la seua emancipació. La lluita era el seu element. I lluità amb una passió, una tenacitat i un èxit amb qui ben pocs podrien rivalitzar. La seua obrera en la primera Rheinische Zeitung (1842), el Vorwarts de París (1844), el Deutsche Brusseler Zeitung (1847), el Neue Rheinische Zeitung (1848-49), el New York Tribune (1852-61), i, a banda d'aquests, una munió de pamflets militants, el treball en organitzacions a París, Brussel·les i Londres, i finalment, com a coronació, la formació de la gran Associació Internacional de Treballadors—aquest fou de fet una conquesta de la qual el seu fundador bé podria haver-se'n enorgullit fins i tot encara que no hagués fet res més.
I, en conseqüència, Marx fou l'home més odiat i calumniat de la seua època. Els governs, tant absolutistes com republicans, el deportaren dels llurs territoris. La burgesia, ja conservadora o ultrademocràtica, li llençà injúria rera injúria. De tot això se'n desempellegava com si fos una teranyina, ho ignorava, i hi responia tan sols quan la necessitat extrema li obligava. I es va morir estimat, reverenciat i lloat per milions de companys treballadors revolucionaris—des de les mines de Sibèria a Califòrnia, en totes les regions d'Europa i d'Amèrica—i he d'insistir en el fet que, tot i que pot haver tingut molts oponents, amb prou feines ha tingut cap enemic personal.
El seu nom perdurarà segles, i també la seua obra.