Estimat Bracke!
Després de llegir les següents anotacions crítiques al programa de coalició potser sereu prou bo de passar-les a Geib i Auer, a Bebel i Liebknecht. Vaig sobrecarregat i ja dec haver depassat el límit de treball que tinc prescrit mèdicament. Així doncs no podia ésser més que un «plaer» dedicar una bona estona a escriure-les. Calia, però, per tal que les passes que hauria de prendre després no les malinterpretessen els nostres amics del partit, als quals adrece aquest report.
<Després de la celebració del Congrés de Coalició Engels i jo publicarem de fet una curta declaració el contingut de la qual serà que no tenim gens ni mica a veure amb l'esmentat programa de principis>.
Això és essencial, ja que a l'exterior i promoguda sovint pels enemics del partit hi ha l'opinió—l'opinió completament errònia—que defensa que nosatres dirigiem el moviment dit partit eisenachià secretament des d'ací. Encara en un escrit rus recentment aparegut [2] Bakunin em fa per exemple <no tan sols> responsable de tots els programes, etc., d'aquest partit, <sinó fins i tot de cada passa de Liebknecht, d'ençà del dia que inicià la seua cooperació amb el partit obrer [3]>.
A banda d'això és també la meua obligació no reconèixer, ni que siga amb un silenci diplomàtica, un programa que al meu parer és del tot censurable i que desmoralitza el partit.
Cada passa del moviment real és més important que una dotzena de programes. Si, per tant, hom no podia—i les condicions d'aleshores no ho permetien—anar més enllà del Programa d'Eisenach [4], hom hauria d'haver arribat simplement a un acord d'acció contra l'enemic comú. Si hom fa però un programa de principis (per comptes d'ajornar-ho fins haver-ho preparat durant un període considerable d'activitat comuna), aleshores hom posa pedres senyeres davant de tothom, amb les quals mesurar l'alçada del moviment del partit.
Els caps dels lassallians vingueren perquè les condicions els forçaren a fer-ho. Si hom hagués hagut d'explicar-los els principis, no s'hi hauria d'haver entrat en cap declaració de principis, sinó que s'haurien d'haver conformat amb un programa d'acció o un pla d'organització per una acció comuna. Per comptes d'això hom els permet d'arribar armats amb mandats, i reconeix aquests mandats d'altra banda com a vinculants, i així es rendeix incondicionalment als qui es trobaven entre la gràcia i la desgràcia. Per tal de coronar-ho, celebraren un Congrés abans del Congrés de Compromís, mentre que el propi partit celebra el llur Congrés post festum. <Hom volia obviament defugir tota crítica i no deixar cap reflexió al propi partit; hom sap com el simple fet de la unificació satisfa els obrers, però hom no s'equivoca, si creu, que aquest succés immediat, es paga massa car. A més el programa no és gens adient, per no parlar de la benedicció que fa dels articles de fe lassal·lians.
<Us enviaré en la propera ocasió el tancament de l'edició francesa del Capital [5]. La continuació de la impressió fou limitada durant molt de temps per prohibició del govern francès. Aquesta setmana o a principis de la següent la cosa serà enllestida. Que vàreu rebre els primers 6 lliuraments? Si us plau, donau-me l'adreça de Bernhard Becker, a qui també hauria d'enviar el darrer lliurament>.
La Llibreria Volksstaats té les seues maneres. Fins al moment, per exemple, no he rebut ni un sol exemplar del Procés als comunistes de Colònia [6].
1. Al capdavant de la lletra Marx afegí el següent comentari: «N[ota]bene. El manuscrit ha de retornar a les vostes mans, de forma que ho tindré present si em cal demanar-lo».
2. Aquest escrit de Bakunin aparegué en llengua russa el 1873 amb el títol Gossudarstwennost i anarchija, anònim i sense cap referència geogràfica a Suïssa. La manca de base de les acusacions presentades per Bakunin fou demostrada en un comentari del llibre de Bakunin (Marx u. Engels, Werke, Bd.18, S.599-642).
3. El Partit Popular Alemany es fundà el 1865; sorgí conjuntament a partir d'elements democràtics de la petita burgesia i de part de representants de la burgesia—especialment dels estats sud-alemanys. En oposició als nacional-liberals, el Partit Popular Alemany s'alçà contra l'hegemonia de Prússia a Alemanya i insistia en una Gran Alemanya federativa, tant els membres de Prússia com els d'Àustria feien una política anti-prussiana i defensaven consignes democràtiques globals, i fou alhora l'expressió dels esforços particulars de certs estats alemanys. Propagà la idea d'un estat federal alemany i lluità alhora contra la unificació d'Alemanya sota la forma d'una república democràtica centralitzada i unificada.
El 1866 s'uní al Partit Popular Alemany el Partit Popular Saxó, el nucli del qual es composava d'obrers. Aquest sector esquerranós del Partit Popular no tenia res a veure en la seua natura amb la resta del partit popular, llevat de l'atitud anti-prussiana; lluità per assolir amb la unó de forces un acord nacional per la via democràcia. En el futur aquest sector esdevingué la tendència socialista. La major part del partit s'uní, després de l'escissió dels demòcrates petit-burgesos l'agost del 1869, al Partit Obrer Socialdemòcrata (Eisenachià).
4. Programa d'Eisenach del 1869 (Programa i Estatut del Partit Obrer Socialdemòcrata)—aprovat en el Congrés General dels Obrers Socialdemòcrates Alemanys, que tingué lloc del 7 al 9 d'agost del 1869 a Eisenach. En aquest congrés, on participaren també representants de diferents associacions obreres alemanyes d'Àustria i de Suïssa, esdevingué el Partit Obrer Socialdemòcrata, que es basava en els principis del socialisme revolucionari. Aquest partit, enfrontat amb l'oportunisme de Lassalle, es desenvolupà sota la influència crucial de Marx i Engels. El llur programa era ple de l'esperit de la Primera Internacional. Els dirigents i membres d'aquest partit reberen el nom d'eisenachians.
5. La traducció francesa autoritzada del Capital fou publicada a París del 1872 al 1875 per lliuraments.
6. Procés contra els comunistes de Colònia – Es refereix a Enthüllungen über den Kommunisten-Prozeß zu Köln de Marx (Marx u. Engels, Werke, Bd.8, s.405-470), que la Volksstaat de Leipzig publicà a Alemanya el 1874 per lliuraments, i després el 1875 per l'editorial del diari com a llibre.