(Traducció de Jordi Arquer)
Capítol Segon: La metafísica de l'economia política
II.- La divisió del treball i les màquines
La divisió del treball obre, segons el senyor Proudhon, la sèrie de les evolucions econòmiques.
Costat bo de la divisió del treball. “Considerada en la seva essència la divisió del treball és la forma segons la qual es realitza la igualtat de les condicions i de les intel·ligències”.
Costat dolent de la divisió del treball. “La divisió del treball ha esdevingut per a nosaltres un instrument de misèria”. VARIANT. “El treball, en dividir-se segons la llei que li és pròpia, i que és la primera condició de la seva fecunditat, dóna per resultat la negació dels seus fins i es destrueix ell mateix”.
Problema a resoldre. Trobar “la recomposició que esborri els inconvenients de la divisió, tot conservant els seus efectes útils”.
La divisió del treball és, segons el senyor Proudhon, una llei eterna, una categoria simple i abstracta. Cal, doncs, també que l'abstracció la idea, la paraula, siguin suficients per a explicar la divisió del treball en les diferents èpoques de la història. Les castes, les corporacions, el règim manufacturer, la gran indústria, han d'explicar-se per la sola paraula dividir. Estudieu bé primer el sentit de la paraula dividir, i no tindreu necessitat d'estudiar les nombroses influències que donen a la divisió del treball un caràcter determinat a cada època.
Certament, seria simplificar massa les coses, reduir-les a les categories del senyor Proudhon. La història no procedeix pas tan categòricament. Han calgut tres segles sencers, a Alemanya, per a establir la primera divisió del treball en gran escala, que és la separació de les ciutats de les contrades rurals. A mesura que es modificava aquesta sola relació de la ciutat a la pagesia es modificava tota la societat. Sense tenir en compte més que aquesta sola fase de la divisió del treball, tenim les repúbliques antigues o el feudalisme cristià; l'antiga Anglaterra amb els seus barons, o l'Anglaterra moderna amb els seus senyors del cotó (cotton-lords). Als segles XIV i XV, quan encara no hi havia colònies, quan l'Amèrica encara no existia per a Europa, quan l'Àsia sols existia per mediació de Constantinoble, quan la Mediterrània era el centre de l'activitat comercial, la divisió del treball tenia tota una altra forma, tot un altre aspecte que el segle XVII, quan els espanyols, els portuguesos, els anglesos i els francesos tenien colònies establertes en totes les parts del món. L'extensió del mercat, la seva fisonomia donen a la divisió del treball en les diferents èpoques una fisonomia particular, un caràcter que seria difícil de deduir de la sola paraula dividir, de la idea, de la categoria.
“Tots els economistes, diu el senyor Proudhon després d'A. Smith, han assenyalat els avantatges i els inconvenients de la llei de divisió, però insistint molt més sobre les primeres que sobre els segons, perquè això servia millor llur optimisme i sense que mai cap d'ells no d'hagi demanat quins podien ésser els inconvenients d'una llei... ¿Com pot el mateix principi, perseguit rigorosament en les seves conseqüències, conduir a efectes diametralment oposats? Cap economista, ni abans ni després d'Smith, ni tan sols no s'ha adonat que hi havia en això un problema a aclarir. Say arriba fins a reconèixer que en la divisió del treball la mateixa causa que produeix el bé, engendra el mal”.
A. Smith va molt més lluny del que pensa el senyor Proudhon. Ha vist molt bé, que “en realitat, la diferència de talents naturals entre individus és molt més petita que no crèiem. Aquestes disposicions tan diferents, que semblen distingir els homes de les diferents professions, quan aquests han arribat a l'edat madura no són tant la causa com l'efecte de la divisió del treball”. En principi, un camàlic difereix menys d'un filòsof que un mastí d'un llebrer. És la divisió del treball que ha posat un abisme entre l'un i l'altre. Tot això no priva pas el senyor Proudhon de dir, en un altre indret, que Adam Smith ni tan sols sospita els inconvenients que produeix la divisió del treball. És això encara el que li fa dir que J. B. Say ha estat el primer a reconèixer “que en la divisió del treball la mateixa causa que produeix el bé, engendra el mal”.
Però, escoltem Lemontey: Suum cuique.
“M. J. B. Say, m'ha fet l'honor d'adoptar en el seu excel·lent tractat d'economia política, el principi que jo he descobert en aquest fragment sobre la influència moral de la divisió del treball. El títol un xic frívol del meu llibre no li ha permès sens dubte de citar-me. Sols a aquest motiu jo puc atribuir el silenci d'un escriptor massa rica dels seus propis pensaments per a negar un emprèstit tan mòdic” (Lemontey, Obres completes, Vol. I., París, 1840).
Fem-li aquesta justícia: Lemontey ha exposat enginyosament les fatals conseqüències de la divisió del treball, tal com està constituïda en els nostres dies, i el senyor Proudhon no ha trobat res a afegir-hi. Però, ja que per culpa del senyor Proudhon hem entrat en aquesta qüestió de prioritat, diguem de passada, que molt de temps abans que Lemontey, i disset anys abans que Adam Smith, deixeble d'A. Ferguson, aquest darrer exposà clarament la qüestió en un capítol que tracta especialment de la divisió del treball.
“Hi hauria lloc a dubtar si la capacitat general d'una nació creixés en proporció del progrés de les arts. Moltes arts mecàniques reïxen perfectament quan són totalment destituïdes del socors de la raó i del sentiment, i la ignorància és la mare de la indústria tant com de la superstició. La reflexió i la imaginació estan subjectes a extraviar-se: però l'habitud de moure el peu o la mà no depèn ni de l'una ni de l'altra. Així, hom podria dir que la perfecció, pel que es refereix a les manufactures, consisteix a poder-se passar de l'enginy, de manera que sense esforç de pensament, el taller pogués ésser considerat com una màquina, les parts de la qual fossin els homes... L'oficial general pot ésser molt hàbil en l'art de la guerra, mentre que tot el mèrit del soldat es limita a executar alguns moviments del peu o de la mà. L'un pot haver guanyat tot allò que l'altre ha perdut... En un període que tot està separat, l'art de pensar pot formar un ofici a part” (A. Ferguson. Essai sur l'histoire de la société civile, París, 1783).
Per finir aquest resum literari, neguem formalment que “tots els economistes hagin insistit molt més sobre els avantatges que no sobre els inconvenients de la divisió del treball”. És suficient d'anomenar Sismondi.
Així, pel que respecte als avantatges de la divisió del treball, el senyor Proudhon no havia de fer altra cosa que parafrasejar més o menys pomposament les frases generals que tothom coneix.
Vegem mentrestant com ell fa derivar de la divisió del treball, presa com a llei general, com a categoria, com a pensament, els inconvenients que hi estan lligats. ¿En què consisteix que aquesta categoria, aquesta llei, implica una repartició desigual del treball en detriment del sistema igualitari del senyor Proudhon?
“En aquesta hora solemnial de la divisió del treball, el vent de les tempestes comença a bufar sobre la humanitat. El progrés no s'acompleix pas per tots d'una manera igual i uniforme;... comença per emparar-se d'un petit nombre de privilegiats... És aquesta acceptació de part del progrés el que ha fet creure durant molt de temps en la desigualtat natural i providencial de les condicions, engendrant les castes i constituït jeràrquicament totes les societats” (Proudhon).
La divisió del treball ha fet les castes. Ara bé, les castes són els inconvenients de la divisió del treball; doncs és la divisió del treball la qui ha engendrat els inconvenients. Quot erat demonstrandum. ¿Vol hom anar més lluny i demanar què és el que ha fet fer la divisió del treball, les castes, les constitucions jeràrquiques i les privilegiades? Proudhon us dirà: el progrés. ¿I qui ha fet el progrés? El límit. Per al senyor Proudhon, el límit és l'acceptació de persones de part del progrés.
Després de la filosofia, ve la història. No la història descriptiva, ni la història dialèctica, sinó la història comparada. Proudhon estableix un paral·lel entre l'obrer impressor actual i l'obrer impressor de l'Edat Mitjana; entre l'obrer del Creusot i el ferrador del camp; entre l'obrer de lletres dels nostres dies i l'home de lletres de l'Edat Mitjana, i fa inclinar la balança del costat dels qui pertanyen més o menys a la divisió del treball tal com l'Edat Mitjana l'ha constituïda o transmès. Oposa la divisió del treball d'una època històrica a la divisió del treball d'una altra època històrica. ¿Era això el que havia de demostrar Proudhon? No. Havia de demostrar-nos els inconvenients de la divisió del treball en general, de la divisió del treball com a categoria. ¿Per què insistir sobre aquesta part de l'obra de Proudhon, puix que veurem un xic més endavant retractar-se ell mateix formalment de tots aquests pretesos desenvolupaments?
“El primer efecte del treball parcel·lari, continua el senyor Proudhon, després de la depravació de l'ànima, és la prolongació de les sessions, que creixen en raó inversa de la suma d'intel·ligència despesa... Però com que la durada de les sessions no pot excedir de setze a divuit hores el dia, des del moment que la compensació no podrà treure's sobre el temps, haurà de prendre's sobre el preu, i el salari disminuirà... El que és cert, i és el que nosaltres tractem de demostrar únicament, és que la consciència universal no posa pas a la mateixa taxa el treball d'un contramestre i el d'un manobre. Hi ha, doncs, necessitat de reducció sobre el preu de la jornada: de manera que el treballador, després d'haver estat afligit en la seva ànima per una funcio degradant, no pot deixar d'ésser també castigat en el seu cos per la mesquinesa de la recompensa”.
Passem per alt el valor lògic d'aquests sil·logismes, que Kant anomenaria paralogismes.
Veus aquí la substància:
La divisió del treball redueix l'obrer a una funció degradant; a aquesta funció degradant correspon una ànima depravada; a la depravació de l'ànima convé una reducció sempre creixent del salari. I per a provar que aquesta reducció dels salaris convé a una ànima depravada, el senyor Proudhon diu, per tranquil·litat de consciència, que és la consciència universal qui ho vol així. ¿L'ànima del senyor Proudhon es troba compresa en la consciència universal?
Per a Proudhon les màquines són “l'antítesi lògica de la divisió del treball” i, en ajut de la seva dialèctica, comença per transformar les màquines en taller.
Després d'haver suposat el taller modern, per a fer derivar la misèria de la divisió del treball, el senyor Proudhon suposa la misèria engendrada per la divisió del treball, el senyor Proudhon suposa la misèria engendrada per la divisió del treball, per arribar al taller i per poder representar-lo com la negació dialèctica d'aquesta misèria. Després d'haver colpejar el treballador en l'aspecte moral per una funció degradant, en l'aspecte físic per la mesquinesa del salari; després d'haver posat l'obrer en la dependència del contramestre i rebaixat el seu treball fins al de manobre, les emprèn de nou contra el taller i les màquines per degradar el treballador, “donant-li un amo”, i acaba el seu enviliment, fent-lo “descendir del rang d'artesà al de manobre”. Bella dialèctica! I, encara, si s'aturés aquí; però no, li cal una nova història de la divisió del treball, no ja per a fer-ne derivar les contradiccions, sinó per a reconstruir el taller a la seva manera. Per a arribar a aquest fi, necessita oblidar tot el que acaba de dir sobre la divisió.
El treball s'organitza, es divideix altrament segons els instruments de què diposa. El molí de mà suposa una divisió del treball diferent que el molí de vapor. És, doncs, contradir obertament la història voler començar per la divisió del treball en general, per anar a caure de seguida a un instrument específic de producció: les màquines.
Les màquines no són pas una categoria econòmica, com no ho és el bou que tira de la rella. Les màquines no són més que una força productiva. El taller modern, que es basa en l'aplicació de les màquines, és una relació social de producció, una categoria econòmica.
Vegem ara com ocorren les coses en la brillant imaginació del senyor Proudhon:
“En la societat, l'aparició incessant de les màquines és l'antítesi, la fórmula inversa del treball: és la protesta del geni industrial contra el treball parcel·lari i homicida. Què és, en efecte, la màquina? Una manera de reunir diverses partícules del treball, que la divisió havia separat. Tota màquina pot ésser definida com un resum de diverses operacions... Per mitjà de la màquina, doncs, hi haurà una restauració del treballador... Les màquines, situant-se en l'economia política contradictòriament a la divisió del treball, representen la síntesi, oposant-se en l'esperit humà a l'anàlisi... La divisió no feia altra cosa que separar les diverses parts del treball, deixant que cadascú es lliurés a l'especialitat que més li plagués: el taller agrupa els treballadors segons la relació de cada part amb el tot... introdueix el principi d'autoritat en el treball... Però això no és pas tot: la màquina o el taller, després d'haver degradat el treballador, donant-li un amo, acaba el seu enviliment fent-lo descendir del rang d'artesà al de manobre... El període que recorrem actualment, el de les màquines, es distingeix per un caràcter particular, és l'assalariament. L'assalariament és posterior a la divisió del treball i al canvi”.
Una simple observació al senyor Proudhon. La separació de les diverses parts del treball, deixant a cadascú la facultat de lliurar-se a l'especialitat que més li agradi, separació que el senyor Proudhon fa datar des del començament del món, sols existeix en la indústria moderna, sota el règim de competència.
1.er Suposa un hom que s'ha “adonat que dividint la producció en les seves diverses parts, i fent executar cadascuna d'elles per un obrer separat”, hom multiplicaria les forces de producció.
2.on Aquest home, seguint el fil d'aquesta idea es diu entre ell que, formant un grup permanent de treballadors adequats per a l'objecte especial que es proposa, obtindrà una producció més sostinguda, etc.
3.er Aquest home fa una proposició a altres homes per fer-los seguir la seva idea i les seves conseqüències.
4.rt Aquest home, al principi de la indústria, tracta d'igual a igual amb els seus companys que esdevenen més tard els seus obrers.
5.è “És sensible, en efecte, que aquesta primitiva igualtat hagi hagut de desaparèixer ràpidament per la posició avantatjosa de l'amo i de la dependència del assalariat”.
Heus aquí encara una altra mostra del mètode històric i descriptiu de Proudhon.
Examinem mentrestant, des del punt de mira històric i econòmic, si veritablement el taller o la màquina ha introduït el principi d'autoritat en la societat posteriorment a la divisió del treball; si per un costat ha rehabilitat l'obrer, sotmetent-lo per l'altre a l'autoritat; si la màquina és la recomposició del treball dividit, la síntesi del treball oposada a la seva anàlisi.
La societat, considerada com un tot, té de comú amb l'interior d'un taller, que posseeix també la seva divisió del treball. Si hom prengués per model la divisió del treball en un taller modern, per a fer-ne aplicació a tota una societat, la societat millor organitzada per a la producció de riqueses seria incontestablement, aquella que no tindre més que un sol empresari en cap, distribuint la tasca segons una regla establerta per endavant entre els diversos membres de la comunitat. Però no ocorre pas així. Mentre que en l'interior del taller modern la divisió del treball està minuciosament reglamentada per l'autoritat de l'empresari, la societat moderna no té altra regla, altra autoritat per a distribuir el treball, que la lliure competència.
Sota el règim patriarcal, sota el règim de les castes, sota el règim feudal i corporatiu hi havia divisió del treball en tota la societat, segons regles fixes. ¿Aquestes regles foren establertes per un legislador? No. Nascudes primitivament de les condicions de la producció material, no foren establertes en lleis fins a molt més tard. És així com aquestes formes de la divisió del treball vingueren a ésser altres tantes bases d'organització social. Quant a la divisió del treball en el taller, estava molt poc desenvolupada en totes aquestes formes de societat.
Hom pot, doncs, establir per regla general que quan menys l'autoritat presideix la divisió del treball en l'interior de la societat, més es desenvolupa la divisió del treball en l'interior del taller i més es troba sotmesa a l'autoritat d'un sol. De manera, que l'autoritat en el taller i l'autoritat en la societat, per relació a la divisió el treball, estan en raó inversa l'una de l'altra.
Cal, ara, conèixer què és el taller en el qual les ocupacions són molt separades, on la tasca de cada obrer està reduïda a una operació molt senzilla, i on l'autoritat, el capital, agrupa i dirigeix els treballs. ¿Com ha nascut aquest taller? Per a respondre aquesta qüestió hauríem d'examinar com la indústria manufacturera, pròpiament dita, s'ha desenvolupat. Vull parlar d'aquesta indústria moderna, amb les seves màquines, però que tampoc no és ja ni la indústria dels artesans de l'Edat Mitjana, ni la indústria domèstica. No entrarem pas en grans detalls: no donarem més que alguns punts resumits per fer veure que amb fórmules hom no pot pas fer història.
Una de les condicions més indispensables per a la formació de la indústria manufacturera era l'acumulació dels capitals, facilitada pel descobriment d'Amèrica i la introducció dels seus metalls preciosos.
Està suficientment provar que l'augment dels mitjans de canvi tingué per conseqüència d'un costat, la depreciació dels salaris i de les rendes territorials, i de l'altre, l'acreixement dels beneficis industrials. En altres termes: en tant que la classe dels propietaris i la classe dels treballadors, els senyors feudals i el poble, baixaren, s'aixecà la classe dels capitalistes, la burgesia.
Hi hagueren altres circumstàncies que concorregueren encara simultàniament al desenvolupament de la indústria manufacturera: l'augment de les mercaderies posades en circulació des que el comerç penetrà a les Índies orientals pel camí del cap de Bona-Esperança, el règim colonial, el desenvolupament del comerç marítim.
Un altre punt que hom encara no ha apreciat prou en la història de la indústria manufacturera, és el llicenciament dels nombrosos seguicis dels senyors feudals, els membres subalterns dels quals esdevingueren vagabunds abans d'entrar al taller. La creació del taller ve precedida d'un vagabundatge gairebé universal en els segles XV i XVI. El taller troba encara un poderós ajut en els nombrosos pagesos que, expulsats contínuament de la pagesia per la transformació dels camps en prats i perquè els treballs agrícoles necessitaven menys braços per al cultiu de les terres, anaren afluint a les ciutats durant segles sencers.
L'engrandiment del mercat, l'acumulació dels capitals, les modificacions sobrevingudes en la posició social de les classes, una multitud de persones que es troben privades de llurs fonts d'ingressos, heus aquí altres tantes condicions històriques per a la formació de la manufactura. No foren pas, com diu el senyor Proudhon, estipulacions amigables entre iguals les que reuniren els homes en el taller. No és tampoc en el si de les velles corporacions que la manufactura va néixer. Fou el mercader qui esdevingué cap del taller modern, i no pas el vell mestre de les corporacions gremials. Gairebé pertot arreu hi hagué una lluita aferrissada entre la manufactura i els oficis.
L'acumulació i la concentració d'instruments i de treballadors precedí el desenvolupament de la divisió del treballen l'interior del taller. Una manufactura consistia molt més en la reunió de molts treballadors i de molts oficis en un sol indret, en un local sota el comandament d'un capital, que en l'anàlisi dels treballs i en l'aplicació d'un obrer especial a una tasca molt senzilla.
La utilitat d'un taller consistia molt menys en la divisió del treball pròpiament dita, que en la circumstància que hom treballava sobre una escala molt més gran i s'estalviaven moltes despeses inútils, etc. A la fi del segle XVI i al començament del segle XVII, la manufactura holandesa no coneixia a penes la divisió.
El desenvolupament de la divisió del treball suposa la reunió dels treballadors en un taller. No hi ha ni un sol exemple, ni al segle XVI ni al XVII, que ens digui que les diverses branques d'una mateixa professió hagin estat explotades separadament, fins al punt que n'hi hauria hagut prou de reunir-les en un sol lloc per obtenir el taller ja fet del tot. Però, una vegada reunits els instruments i els homes, la divisió del treball tal com existia sota la forma de corporacions, es reproduïa, es reflectia necessàriament en l'interior del taller.
Per al senyor Proudhon, que veu les coses a l'inrevés, quan les veu, la divisió del treball, en el sentit d'Adam Smith, precedeix el taller, que és una condició de la seva existència.
Les màquines pròpiament dites, daten de final del segle XVIII. Res de més absurd que veure en les màquines l'antítesi de la divisió del treball, la síntesi que restableix la unitat en el treball parcel·lari.
La màquina és una reunió d'instruments del treball i de cap manera una combinació de treballs pel mateix obrer. “Quan per la divisió del treball, cada operació particular ha estat reduïda a emprar un instrument simple, la reunió de tots aquests instruments, posats en acció per un sol motor, constitueix una màquina” (Babbage, Traité sur l'economie des machines, etc., París, 1833). Eines simples, acumulació d'eines, eines compostes; engegar una eina composta per un sol motor manual, per l'home, engegar aquests instruments per les forces naturals; màquina, sistema de màquines mogudes per un sol motor; sistema de màquines que tinguin un autòmat per motor; heus aquí la marxa de les màquines.
La concentració dels instruments de producció i la divisió del treball són tan inseparables l'una de l'altra, com ho són en el règim polític, la concentració dels poders públics i la divisió dels interessos privats. Anglaterra, amb la concentració de terres, aquests instruments del treball agrícola, té igualment la divisió del treball agrícola i la mecànica aplicada a l'explotació de la terra. França que té la divisió dels instruments, el règim parcel·lari, no té en general ni divisió del treball agrícola ni aplicació de les màquines a la terra.
Per al senyor Proudhon, la concentració dels instruments de treball és la negació de la divisió del treball. En la realitat veiem el cas contrari. A mesura que es desenvolupa la concentració dels instruments, es desenvolupa també la divisió i viceversa. Heus aquí el que fa que tota gran invenció en la mecànica vagi seguida d'una major divisió del treball, i cada acreixement en la divisió del treball porti, al seu torn, noves invencions mecàniques.
No tenim necessitat de recordar que els grans progressos de la divisió del treball han començat a Anglaterra després de la invenció de les màquines. Així, els teixidors i filadors eren en gran majoria pagesos, tals com els qui hom troba avui en els països endarrerits. La invenció de les màquines ha acabat de separar la indústria manufacturera de la indústria agrícola. El teixidor i el filador reunits fins fa poc en una sola família, foren separats per la màquina. Gràcies a la màquina, el filador pot habitar a Anglaterra al mateix temps que el teixidor sojorna a les Índies orientals. Abans de la invenció de les màquines la indústria d'un país s'exercia principalment sobre les primeres matèries, que eren el producte del propi terrer: així a Anglaterra la llana, a Alemanya el lli, a França les sedes i el lli, a les Índies orientals i a Llevant el cotó, etc. Gràcies a l'aplicació de la màquina i del vapor, la divisió del treball ha pogut prendre tals dimensions, que la gran indústria, deslligada del sòl nacional, depèn únicament del mercat universal, dels canvis internacionals, d'una divisió de treball internacional. La màquina, en fi, exerceix una influència tal sobre la divisió del treball, que quan en la fabricació d'una obra qualsevol hom ha trobat el mità d'introduir parcialment la mecànica, la fabricació es divideix de seguida en dues explotacions independents l'una de l'altra.
¿Caldrà parlar del fi providencial i filantròpic que el senyor Proudhon descobreix en la invenció i l'aplicació primitiva de les màquines?
Quan a Anglaterra el mercat prengué un desenvolupament tal que el treball manual no li era suficient i hom sentí la necessitat de les màquines. Hom mirà llavors de fer l'aplicació de la ciència mecànica, ja establerta en el segle XVIII.
El taller automàtic marca el seu principi per actes que no tenen res de filantròpics. Els nois foren obligats a treballar a cops de fuet; hom els feia objecte de tràfic, i hom feia contractes amb els orfanats. S'aboliren totes les lleis sobre l'aprenentatge dels obrers, ja que, per a servir-nos de les locucions de Proudhon, no hi havia ja necessitat dels obrers sintètics. En fi, des del 1825, gairebé totes les noves invencions foren el resultat de topades entre l'obrer i l'empresari que cercava a tot preu depreciar l'especialitat de l'obrer. Després de cada nova vaga, per poc important que fos, sorgí una màquina nova. L'obrer veia tan poc en l'aplicació de les màquines una mena de rehabilitació, de restauració, com diu el senyor Proudhon, que al segle XVIII resistí durant molt de temps l'imperi naixent de l'autòmat.
“Wyatt – diu el doctor Ure – havia descobert els dits filadors (la sèrie de rodets acanalats) molt de temps abans que Arkwright... La principal dificultat no consistia tant en la invenció d'un mecanisme automàtic... La dificultat consistia sobretot en la disciplina necessària per a fer renunciar els homes a llurs habituds irregulars en el treball, i per identificar-los amb la regularitat invariable d'un gran autòmat. Però, inventar i posar en vigor un codi de disciplina manufacturera convenient a les necessitats i a la rapidesa del sistema automàtic, heus aquí una empresa digna d'Hèrcules, heus aquí la noble obra d'Arkwright”.
En resum, per la introducció de les màquines la divisió del treball en l'interior de la societat ha augmentat, la tasca de l'obrer a l'interior del taller s'ha simplificat, el capital s'ha reunit, l'home ha estat destroçat més que no ho era abans.
El senyor Proudhon vol ésser economista i abandonar per un moment “l'evolució en la sèrie de l'enteniment”, llavors que va a poar la seva erudició en A. Smith, en el temps que el taller automàtic acabava de néixer. En efecte: quina diferència entre la divisió del treball tal com existia en temps d'Adam Smith, i tal com nosaltres la veiem en el taller automàtic! Per fer-ho comprendre bé, serà suficient de citar alguns passatges de la Filosofia de les manufactures del doctor Ure.
“Quan A. Smith escriví la seva obra immortal sobre els elements de l'economia política, el sistema automàtic d'indústria era encara poc conegut. La divisió del treball li sembla amb raó el gran principi del perfeccionament en manufactura; demostrà en la fabricació d'agulles que un obrer perfeccionant-se per la pràctica sobre un sol i mateix punt, esdevé més expeditiu i menys costós. En cada branca de manufactura veié que segons aquest principi certes operacions tals com tallar fils de llautó de llargades iguals, esdevenia de fàcil execució; altres, tal com el fer i enganyar caps d'agulles són, en proporció, més difícils; ell conclou, doncs, que hom pot apropiar-se naturalment a cada una d'aquestes operacions un obrer el salari del qual correspongui a la seva habilitat. És aquesta apropiació l'essència de la divisió dels treballs. Però, el que pot servir d'exemple útil dels temps del doctor Smith no seria propi avui més que per a induir el públic en un error en relació al principi real de la indústria manufacturera. En efecte, la distribució o millor dit, l'adaptació dels treballs a les diferents capacitats individuals, no entra gaire en el pla d'operació de les manufactures automàtiques; al contrari, pertot arreu on un procediment qualsevol exigeix molta traça i una mà segura, hom el retira del braç de l'obrer massa hàbil i sovint inclinat a irregularitats de diversos gèneres, per a encarregar-ho a un mecanisme particular, l'operació automàtica del qual està tan ben reglamentada, que un nen pot vigilar-lo”.
”El principi del sistema automàtic és, doncs, de substituir l'art mecànic a la mà d'obra, i de reemplaçar la divisió del treball entre els artesans per l'anàlisi d'un procediment en els seus principis constituents. Segons el sistema de l'operació manual, la mà d'obra era ordinàriament l'element més dispendiós d'un producte qualsevol; però, segons el sistema automàtic, les capacitats de l'artesà es troben suplertes progressivament per simples vigilants de mecànica”.
”La feblesa de la naturalesa humana és tal, que com més hàbil un obrer, més esdevé voluntari i intractable i, per consegüent, menys està apropiat per a un sistema de mecànica al conjunt del qual amb els seus capricis i humorades pot fer un mal considerable. El gran punt del manufacturer actual està, doncs, combinant la ciència amb els seus capitals, a reduir la tasca dels seus obrers, a exercir llur vigilància i llur destresa, facultats ben perfeccionades en la joventut, quan hom les fixa sobre un sol objecte”.
”Segons el sistema de les gradacions del treball, cal fer un aprenentatge de diversos anys abans que l'ull i la mà esdevinguin prou hàbils per a exercir certs treball difícils en mecànica; però segons el sistema que descompon un procediment, reduint-lo als seus principis constitutius i que sotmet totes les parts a l'operació d'una màquina automàtica, hom pot confiar aquestes mateixes parts elementals a una persona dotada d'una capacitat ordinària, després d'haver-la sotmès a una curta prova; hom pot també en cas d'urgència, fer-la passar d'una màquina a l'altra; a voluntat del director de l'establiment. Semblants mutacions estan en oposició oberta amb la vella rutina que divideix el treball i que assigna a un obrer la tasca de fabricar el cap d'una agulla, i a un altre la d'afinar la punta, treball la uniformitat enutjosa del qual ens enerva... Però, segons el principi d'igualització, o sistema automàtic, les facultats de l'obrer sols són sotmeses a un treball agradable, etc. Consistint la seva ocupació a vetllar el treball d'un mecanisme ben reglamentat, pot aprendre'l en poc de temps; i quan transfereix els seus serveis d'una màquina en una altra, varia la seva tasca i desenvolupa les seves idees, reflexionant sobre les combinacions generals que resulten dels seus treballs i del dels seus companys. Així, aquest constrenyiment de voluntaris, aquest empetitiment de les idees, aquest estat de molèstia del cos que han estat atribuïts no sense raó a la divisió del treball, no poden, en circumstàncies ordinàries, tenir lloc sota el règim d'una distribució igual dels treballs”.
”El fi constant i la tendència de tot perfeccionament en el mecanisme, és en efecte de prescindir per complet del treball de l'home o de disminuir-ne el preu, substituint la indústria de les dones i dels nois a la de l'obrer adult, o el treball d'obrers inhàbils al dels artesans hàbils... Aquesta tendència a no utilitzar més que nois de mirada viva i dits destres en lloc de jornalers que posseeixin una llarga experiència, demostra que el dogma escolàstic de la divisió del treball, segons els diferents graus d'habilitat, ha estat per fi, repudiat pels nostres manufacturers il·lustrats” (André Ure, Philosophie des manufactures ou Économie industrielle, Vol. I, cap. I)”.
El que caracteritza la divisió del treball en l'interior de la societat moderna, és que engendra especialitats, les espècies, i amb elles l'idiotisme professional.
“Ens colpeix d'admiració – diu Lemontey – de veure entre els antics un mateix personatge, que és a la vegada, un gran, eminent, filòsof, poeta, orador, historiador, sacerdot, administrador, general. Les nostres ànimes s'encongeixen davant l'aspecte d'un domini tan extens. Cadascú planta avui el seu clos i es tanca dintre. Ignoro si per aquesta esporgada s'engrandeix el camp, però, el que sí sé molt bé és que l'home s'empetiteix”.
El que caracteritza la divisió del treball en el taller automàtic, és que el treball hi ha perdut tot caràcter d'especialitat. Però, des del moment que cessa tot desenvolupament especial, la necessitat d'universalitzar, la tendència cers un desenvolupament integral de l'individu comença a fer-se sentir. El taller automàtic esborra les espècies i l'idiotisme professional.
El senyor Proudhon ni tan sols ha comprès aquest sol costat revolucionari del taller automàtic, i per això fa un pas enrera, i proposa a l'obrer de fer no solament la dotzena part d'una agulla, sinó les dotze parts successivament. L'obrer arribaria així a la ciència i a la consciència de l'agulla. Heus aquí el que és el treball sintètic del senyor Proudhon. Ningú no negarà que fer un moviment endavant i un altre endarrera, és igual que fer un moviment sintètic.
En resum, el senyor Proudhon no ha anat més enllà de l'ideal del petit burgès. I per a realitzar aquest ideal, no imagina res de millor que retornar-nos al gremi o tot al més al mestre artesà de l'Edat Mitjana. És suficient, diu, en alguna part del seu llibre, d'haver fet una sola vegada a la vida una obra mestra, d'haver-se sentit home una sola vegada. ¿No és això, tant en la forma com en el fons, l'obra mestra exigida pel gremi de l'Edat Mitjana?