Ernest Mandel

L'abolició del deute del Tercer Món

Deu qüestions i respostes

Redactat el 1995 (Den opheffing van de schuld van de Derde Wereld: Tien vragen en antwoorden).
Versió apareguda a «De Internationale», autumni del 1995, número 55, volum 39
HTML de Marxists Internet Archive, març del 2005. Traducció de la Secció Catalana del MIA.

Primera qüestió: D'on vé la quantitat gegantina de deute de l'anomenat Tercer Món?

Aquests països han tingut pocs ingressos des de fa temps. No és perquè sobtadament hagen començat a demanar més crèdits internacionals que s'han endeutat des del 1975. No ha sigut la demanda de crèdits internacional la que ha canviada, sinó l'oferta.

Com a conseqüència de la recessió del 1974-75 i de la llarga depressió en la qual l'economia capitalista internacional s'hi ha enfonsat (la taxa de creixement és menys de la meitat de la del període 1948-73), la demanda de crèdit disminuí relativament degut a les firmes dels països imperialistes. Els grans bancs dels països imperialistes posseïen una sobrecàrrega de dipòsits, de capital monetari. Per poder treure'n profit, havien de posar aquest dipòsit en comptes de crèdit. Es posaren a cercar per tant nous clients. Començaren a inundar amb nous crèdits el Tercer Món (i en menor mesura els països no-capitalistes). Amb l'ajut de la competència l'oferta ha pujat cada any des del 1975.

Segona qüestió: és la quantitat de deute un fenomen a banda en el desenvolupament de l'economia internacional?

No. El desenvolupament de l'economia capitalista internacional s'ha caracteritzat de fa temps per una explosiu generalitzada del deute. Com vaig escriure una vegada l'expansió del capitalisme mundial ha surat en un oceà de deutes. La inflació creditícia dels «diners de banc» (els diners escripturats) fou una palanca temporal que més es contradeia amb el sistema capitalista que havia de moderar.

Com que les companyies contreien deutes, s'hi podia afeblir la contradicció entre la disminució de la taxa de benefici i la necessitat creixent d'acumular capitals, originada per la tercera revolució industrial. Gràcies als deutes de les famílies (crèdit hipotecari i venda a crèdit d'automòbils i electrodomèstics) s'hi pugué afeblir la contradicció entre l'enorme capacitat productiva de la indústria i un creixement força modest, conseqüència de l'estagnació, o fins i tot una caiguda de la capacitat adquisitiva de la població treballadora. Gràcies a l'augment del deute públic es reduí la contradicció entre l'enorme augment de la despesa pública de la burgesia a permetre una pujada de les càrregues fiscals del capital.

No parl és clar d'un esvaïment d'aquestes contradiccions, ni d'una abolició, ni tan sols d'un esvaïment perdurable. L'explicació de per què hem passat des de començaments dels anys setanta d'una llarga expansió a un llarg golf depressiu, té a veure precisament amb el fet que l'augment aclaparador del deute presenta conseqüències perverses pel creixement econòmic.

Resta ben clar cap a on du l'economia capitalista internacional l'aprofundiment del deute. Després del crac bursàtil de l'octubre del 1987 hi arribà una nova explosió de crèdit. Tot per ajornar la nova i irremeiable recessió que aquest crac prefigurava.

En aquest instant el deute contret en dòlars (sense comptar els deutes que s'han de pagar en moneda francesa, germano-occidental, japonesa, britànica, i en ecus i d'altres monedes) arriba a la quantitat fenomenal de dotze bilions de dòlars.

10.000.000.000.000 dòlars (gairebé 400.000.000.000.000 francs belgues): una xifra que amb prou feines podeu pronunciar!

El deute del Tercer Món arriba a mil tres-cents mil milions de dòlars, per tant un 15% del deute total, fins i tot si hi comptau el deute xinès. Això suposa un 15% de deute per més de la meitat de la població mundial... Hom ha d'admetre així que l'enorme plany dels mitjans davant el perill fortament exagerat del deute del Tercer Món damunt l'economia mundial sona demagògic o fins i tot racista: els mateixos mitjans que resulten particularment discrets sobre el deute com a fenomen general.

Tercera qüestió: S'ocupa el Fons Monetari Internacional més del benefici de la devolució del deute del tercer món que no de protegir el gran capital imperialista d'una amenaça real sobre aquest gran capital?

Hi ha evidentment una diferència real entre els deutes creixents de les empreses dels estats imperialistes, els deutes creixents dels estats imperialistes i els deutes creixents dels països del tercer món (i de qualcuns països no-capitalistes com Polònia, Iugoslàvia i Hongria). Els primers són força més solvents que els darrers. La proporció entre els deutes i els ingressos corrents és molt desavantatjosa pels països del tercer món que per les empreses imperialistes (i per les famílies dels països imperialistes que també han contret més deutes). Els països del tercer món han de pagar interessos i el capital prestat en moneda estrangera. La llur pròpia moneda, danyada per la inflació, generalment no és convertible en les monedes dels països imperialistes, el primer lloc de les quals l'ocupa el dòlar. Els bancs calculen així les capacitats de repagament dels països del Tercer Món en base a la proporció entre el deute i els ingressos basats en les exportacions. Aquesta proporció s'ha deteriorat des de començaments dels anys vuitanta, especialment després de la recessió del 1980-1982 i la caiguda dels preus de les matèries primeres.

Taula 1. Necessitats anuals de divises pel pagament d'interessos, inclosos els dels crèdits amb períodes expirats (en milers de milions de dòlars)

D'ací la prevenció del capital internacional davant una possible insolvència d'aquests països per la llur incapacitat de pagar els interessos. D'ací la prevenció davant una bancarrota, particularment als Estats Units.

Els països del Tercer Món es troben en un alt grau a la mercè dels grans bancs americans. Els deutes superen sovint el capital propi. Dos dels bancs americans més grans, el Citybank i la Chase Manhattan posseeixen lletres de deute que fan el doble que els llurs propis recursos. Si no els hi retornen, podrien anar a la fallida. Una bancarrota on hi fossen arrossegats qualcuns grans bancs americans, podria provocar una resposta en cadena de tota l'economia capitalista mundial, que es pot comparar al que s'esdevingué el 1931 quan la bancarrota americana provocà la fallida de qualcuns bancs centre-europeus.

Quarta qüestió: Quin és l'impacte del retorn del deute en els països del Tercer Món?

Clarament i immediatament un retrocés social. Per poder satisfer els pagaments del deute (que a més augmenten per la pujada de l'interès des de començaments dels anys vuitanta) aquests països han de restringir dràsticament el consum intern i han d'ampliar les exportacions, a través d'una brutal política d'austeritat, que és encara més desastrosa en ésser ja el nivell de vida molt més inferior que el dels països imperialistes. I una disminució del poder adquisitiu del 10% és una qüestió, i una disminució del 40 al 50% n'és una altra...

La caiguda del poder adquisitiu de les masses populars de la majoria de països del Tercer Món tan sols s'ha salvat d'aquesta magnitud en qualcuns països del sud-est d'Àsia. Aquests percentatges valen per gairebé tots els països llatino-americans i per la majoria de països de l'Àfrica Negra. El retrocés és fins i tot brutal en els països àrabs (amb l'excepció de l'Aràbia Saudí, de Kuwait, Bahrain i els emirats del Golf).

Això significa que el nivell mitjà de vida d'aquests països ha retrocedit trenta, quaranta o cinquanta anys. En països com Haití, El Salvador i diferents països de l'Àfrica Negra hom calcula que la meitat de la població viu amb 1.700 calories per dia, la ració dels camps de concentració nazis. A Ghana el jornal (21 francs belgues) amb prou feines arriba per comprar un got de llet. Ens encaram així amb un empobriment absolut.

Aquest empobriment continua a través de dos mecanismes principals. En primer lloc a través de la inflació que en nombrosos països ha esdevingut una inflació galopant. Les masses obreres pateixen perquè els paguen llurs magres salaris en moneda nacional que es devalua continuadament en relació amb el dòlar. La burgesia pot protegir-se contra la inflació a través d'una «dolarització» com més va més profunda del país. Posa capitals i ingressos en dòlars, els transfereix a l'exterior, paga els costos de producció en moneda feble i aconsegueix divises de l'exterior mitjançant les exportacions.

El segon mecanisme és el de l'abolició brutal de la subsidiarització dels preus de les mercaderies alimentàries i dels serveis de primera necessitat (medicina, educació, transport públic, etc.) per la insistència directa del FMI. Això significa també un deteriorament radical del nivell mitjà de vida. Segons UNICEF en el curs dels darrers anys la despesa per habitant en salut i en educació, respectivament, ha davallat en un 5% i un 25% en els 37 països més pobres.

Cinquena qüestió: Quina conseqüència política ha tingut el retorn del deute en l'economia capitalista en general?

Les conseqüència són globalment perverses. Primerament i primordial el retorn del deute significa una enorma transferència de riquesa del Tercer Món als països imperialistes. Hom calcula que només a l'Amèrica Llatina el 1986 s'hi transportaren 17 mil milions de dòlars i el 1987 20 mil milions a les metròpolis. En el període 1982-88 s'hi transferiren 179 mil milions de dòlars des de l'Amèrica Llatina, i de tot el Tercer Món més de 250 mil milions. L'absurditat i la immoralitat d'aquestes transferència no demanen cap comentari.

És com a conseqüència d'aquesta política que de fet els països semi-industrials (per damunt de tot Brasil, Corea del Sud, Taiwan, Hong Kong, Singapur i Mèxic) han de realitzar un esforç colossal per exportar béns industrials a les metròpolis imperialistes. Aquesta exportació és possible gràcies als baixos salaris i això té com a conseqüència unes grans pèrdues de llocs de treball en la indústria dels països capitalistes i que els salaris dels ocupats es mantinguen estagnats.

Però com que els països del Tercer Món es veuen alhora obligats a retallar les importacions d'una forma dràstica, el poder adquisitiu decreix tant en els Tercer Món com en les metròpolis, de forma que tenim un deteriorament relatiu continu del comerç mundial.

Aquest deteriorament és una de les causes que enfonsen l'economia capitalista internacional en una situació de depressió duradora.

Taula 2. Les exportacions mundials en % del PIB mundial

1980	17,7	1984	15,7
1981	17,0	1985	15,1
1982	16,1	1986	14,1
1983	15,3	1987	14,9

Sisena qüestió: Quin és el significat del pla Baker i del pla Brady?

Mentre que l'FMI i el banc mundial internacional insisteixen sense trevar en la necessitat que els països del Tercer Món retornen el deute, arriben iniciatives en el sentit contrari per part de diferents governs imperialistes. Així hi ha el pla Baker dels USA a favor d'una reducció parcial del deute. Més espectacular és la iniciativa de Mitterrand que delimita els deutes dels estats africans més pobres amb França. I hi ha el nou pla Brady.

Aquestes iniciatives reflecteixen en primer lloc, si més no parcialment, una contradicció real en la posició de la burgesia imperialista. Els sectors del capital financer i les multinacionals més fortes concedeixen moltíssima importància a les exportacions al Tercer Món, que suposa per Europa d'un 20 a un 25% de les exportacions globals. Els sectors merament bancaris i els sectors especulatius, el pes dels quals ha crescut molt d'ençà dels anys 80, han donat prioritat a les fluctuacions monetàries i als beneficis a curt termini. Les multinacionals europees i japoneses (que han prestat menys al Tercer Món i que per tant corren menys riscos que les homòlogues nord-americanes) poden permetre's una atitud més generosa que la dels bancs americans.

Però tots els governs del gran capital entenen molt bé el pervers impacte polític que té el retorn del deute tant en l’àrea econòmica com en la social. Temen que el declivi social en els països del Tercer Món puga provoca una agitació social i per tant pose en perill les propietats de l’imperialisme. Ja hi han hagut aldarulls per la fam a Alger, Caracas, Rosario, Lagos, etc. Hom pot esperar nous aixecaments per la fam. La burgesia internacional no és per tant menys «dura» que el FMI, i un parell de gestos no canviaran gaire res.

Aquests gestos són a més molt barats i poden fins i tot produir encara més benefici pel capital internacional. Tothom que hi tinga una mica d’informació sap que el Tercer Món no pot pagar el deute. On poden trobar aquests estats mil tres-cents milions de dòlars per lliurar-se del deute, fins i tot en termini de deu a vint anys?

I ço que val pel Tercer Món en general, és igualment vàlid pels països més pobres. Els països més pobres, el deute dels quals condonà Mitterrand, suposaven menys del 0,2% del deute total. La generositat és fàcil quan un condona en tot cas deute en disputa, i que podria comportar perilloses respostes en cadena que amenacen el sistema de crèdits, la banca i el sistema monetari internacional. Per damunt de tot el pla Baker significa a la pràctica el salvament de bancs privats per part d’institucions públiques, i per tant del contribuent.

En realitat la burgesia internacional no té una necessitat urgent de recuperar els capitals prestats. No té cap manca de liquiditat. Més aviat resulta aclaparada per un excedent de capital monetari pel qual no hi ha obertes prou àrees rendible d’inversió. Ço que desitja, però, és un retorn ininterromput dels interesssos del deute. El retorn que voldria no afecta tant el capital prestat com el pagament dels interessos, de forma que el flux d’ingressos no s’interrompe. I això s’aconsegueix amb més avançaments en metàl·lic. Finalment, aquest retorn conté un aspecte que per l’imperialisme és gran importància: posseir el control real de part del deute que se suposa que pertany al Tercer Món. Quan el capital imperialista pot aconseguir a canvi de la condonació d’un 50% del deute, d’un 20 a un 30% del valor de companyies com ara Aerolíneas Argentinas, esdevé paper mullat la condonació davant d’un canvi real de possessió. Un bon negoci, doncs. A més, aquesta conversió del deute exterior anirà aparellada d’una explosió real del deute intern (en moneda nacional). Aquest deute interior suposa a Mèxic ja un 25% del PIB.

Setena qüestió: no entra una campanya internacional contra el deute del Tercer Món en conflicte amb el fet que els treballadors i treballadores en els països imperialistes també s’aprofiten tortament del retorn del deute? Es beneficien materialment els treballadors del món industrialitzat d’una campanya comuna del moviment obrer d’Occident i del Japó i del moviment obrer i camperol del Tercer Món?

Aquesta proposició suposa que la pèrdua per part dels països imperialistes de pagaments o de devolucions seria la responsable de l’austeritat i de la depressió que d’ençà del 1974-75 hauria generat la manca de capitals a Occident. Tal com hem defensat abans, és a l’inrevés. La causa de la depressió és justament deguda a un excés de capital disponible.

En el decurs de l’actual fase expansiva del cicle industrial, d’ençà del 1983 els beneficis dels bancs, de les multinacionals, de les grans inversores, han pujat terriblement. Però la desocupació amb prou feines ha disminuït.

De fet hom podria capgirar l’argument i dir que la conseqüència objectiva del retorn del deute és la desocupació i la pèrdua de llocs de treball pels obrers dels països imperialistes. Aquesta política força els països semi-industrialitzats a exportar ofensivament, i així a fer exportacions basades en baixos salaris.

Els sindicats i les masses dels països imperialistes s’enfronten així a la tria entre dues estratègies: d’una banda una estratègia nacionalista de solidaritat amb la pròpia patronal, i per tant de cooperació de classes. Aquests poden adoptar la forma un proteccionisme retardatari o d’un «opening» neoliberal. Però en tots dos casos accepten implícitament l’austeritat en el nom de «la competitivitat de la nostra indústria». Llencen la classe obrera internacional al cercle infernal de la caiguda del poder adquisitiu.

La segona estratègia és la de la solidaritat internacionalista de classe. Cerca una acció comuna dels sindicats i les masses dels països imperialistes i dels països del Tercer Món contra les multinacionals, contra la patronal i contra els governs que en tots els països menen una política d’austeritat. Aquesta estratègia es resisteix a la lògica de la competència i del benefici, a les quals contraposa la lògica de la defensa insubornable dels interessos de la classe obrera. El capital hi respon amb l’obertura de negociacions salarials, d’acords laborals (inclosos els de temps de treball) i de beneficis socials, i adoptant així una línia defensiva i no ofensiva. En aquesta opció la lluita en el Tercer Món contra la misèria i contra els baixos salaris és en interès dels treballadors i treballadores dels països imperialistes.

Vuitena qüestió: Una política així per part dels sindicats i dels treballadors de les metròpolis, adreçada a l’elevació dels salaris del Tercer Món, no menaria objectivament a un bloqueig de la industrialització i per tant a una perpetuació del subdesenvolupament?

Absolutament no. La política de la solidaritat internacional de classe que defensam no postula –ni objectivament, ni lògica– el subdesenvolupament, sinó més aviat un «model de desenvolupament» basat en el desenvolupament de la qüestió interior, i per tant a la superació de les formes més terribles de misèria i desigualtat social, per comptes d’un «model de desenvolupament» que es basa en les exportacions a tot preu. A mig i llarg termini «el nostre model de desenvolupament» realísticament i pràcticament és el model del dia.

Primerament perquè importants sectors de la patronal en les metròpolis reaccionarien contra les «exportacions amb baixos salaris» amb el desenvolupament forçós de tecnologies de semiautomatització. En relació a aquestes tecnologies fins i tot els salaris més baixos perden competitivitat. Com a conseqüència del proteccionisme i de les guerres comercials els països imperialistes es tanquen i per tant s’alcen barreres addicionals contra les importacions procedents de sectors industrials del Tercer Món.

Novena qüestió: Pot l'abolició del deute eliminar per si mateixa la misèria dels pobles del Tercer Món i el subdesenvolupament?

No. L'abolició del deute és necessària però insuficient. Per erradicar la misèria del Tercer Món caldria una redistribució radical d'abast planetari dels recursos disponibles en favor dels pobles del Tercer Món. A més cal una revolució social en aquests països.

Es tracta de justícia en un doble sentit. Les masses del Tercer Món han sigut explotades ja si més no durant quatre segles pels amos del capitalisme internacional. Durant un període que amb prou feines és inferior, les han explotades les llurs mateixes classes propietàries.

Aquesta redistribució és possible sense una caiguda del nivell de vida dels treballadors de les metròpolis imperialistes, especialment a través d'una eliminació radical de les despeses improductives i a través de la mobilització dels recursos no-utilitzats o infra-utilitzats de les metròpolis (pensau, així, en la desocupació). Tan sols les despeses militars i de viatges espacials suposen ja una enorme reserva.

Quan això s'acompanya de renovacions tecnològiques pel bé del medi, aquesta redistribució pot fer-se sense una amenaça addicional al medi.

A més, cal denunciar l'escàndol de l'exportació massiva d'armes dels països imperialistes. Aquesta és una font addicional que eleva el deute i que produeix un enorme beneficis als trusts imperialistes.

Desena qüestió: La lluita per l'abolició del deute del Tercer Món posa un bloc de rics al costat d'un bloc de pobres; no esdevindrien els països pobres una mena de «quart món» d'abast mundial?

Considerat globalment no. Els països del Tercer Món, com els del món imperialista, s'han dividit en classes social mútuament hostils. Les classes dominants del Tercer Món no es fan més pobres amb la devolució parcial del deute. Al contrari, han pogut enriquir-se a través de tota mena d'operacions, i això a costa dels assalariats i dels camperols pobres del llur país. Han utilitat l'FMI per afermar la política d'austeritat i de repressió tot el que han volgut, però quelcom que mai no han deixat de fer, amb deute o sense deute, és augmentar els llurs beneficis i una propietat que defensar.

Una bona part dels crèdits exteriors no s'han invertit mai productivament en els països del Tercer Món. Es pot especular que retornaren al dipòsit bancari del món imperialista després d'haver habitat en els reialmes del Tercer Món. Així hom calcula que a Argentina més de la meitat dels crèdits deixaren el país d'aquesta manera.

La «dolarització» de l'economia dels països del Tercer Món, així com la inflació galopant, es deuen en part a la política de devolució del deute, que en la majoria dels països ha suposat una redistribució colossal de la renda el més favorable possible als rics. Així qualques potentats dels Tercer Món han amassat fortunes al mateix ritme que creixien les fortunes de l'economia capitalista internacional.

Hi ha naturalment una forta dosi d'hipocresia desvergonyida en els mitjans occidentals quan claven queixalada en aquests potentats; callen, en canvi, el paper de l'impserialisme, un imperialisme que ja fa temps que és molt ben servit amb els privilegiats dels Tercer Món.