Actualitat del trotskisme

Ernest Mandel

1978

Publicat originalment (“Actualité du Trotskysme”) a Critique Communiste, el novembre de 1978, en forma d'entrevista.



Critique communiste: Lev Trockij emeté a l'adveniment de la Segona Guerra mundial un cert nombre de pronòstic que s'han mostrat erronis. La democràcia soviètica no ha sigut restaurada a la URSS per una revolució política, el món capitalista ha conegut una nova fase de desenvolupament accelerat i la revolució prolètaria no ha avançat més que tímidament i amb retard fora de les metropolis imperialistes. Errors de pronòstic d'aital dimensió no evidencien mancances d'ordre teòric? Pot hom tindre-ho en compte sense incriminar la problemàtica marxista-revolucionària, l'esquema d'interpretació trotskista de la realitat social i de la seua evolució? No cal treure conseqüències des del punt de vista de la dinàmica revolucionària?

Ernest Mandel: D'una manera general, cal distingir en les activitats polítiques dels clàssics del marxisme ço que hom podria anomenar els pronòstics a curt termini i l'esforça teòric en vistes a esbrinar les tendències de desenvolupament fonamentals, la temptativa de comprendre la natura d'una època històrica i les contradiccions principals que la defineixen.

En el primer domini, hi ha hagut incontestablement nombrosos errors, per part de Marx, d'Engels, de Lenin i de Trockij. Recordam, com a anècdota, que Lenin a la fi del 1916, en dibuixar davant els treballadors suïssos un balanç històric de la Revolució russa del 1905, feia prova d'un pessimisme revolucionari sense fre. Deia en efecte, deu mesos abans de l'esclat de la revolució del 1917, que la seua generació no coneixeria versemblantment la propera revolució russa, ja que la del 1905 havia enfonsat el procés d'una nova revolució, però que la propera generació hi assistiria sens cap dubte!

La llista es podria prolongar. No hi ha pas dubte que Trockij, així com Rosa Luxemburg i molts d'altres revolucionaris per començar amb el propi Marx, han caigut fortament de vegades en les previsions a curt termini. L'origen fonamentl d'aquest gènere d'errors, és que en la determinació a curt termini del desplegament dels esdeveniment entren una infinitat de factors secundaris, al costat de les grans tendències històriques, que no sols és impossible d'integrar en una anàlisi exhaustiva, sinó que són pròpiament impossibles de conèixer per endavant, per manca d'una informació completa.

Trockij, com Marx abans que ell, repetia sovint que la funció de l'anàlisi teòrica no era pas la de permetre de jugar a profeta, que en el sentit estricte del terme es correspon a les activitats de la cartomància o de la màgia. Cerca al contrari el descobriment de les grans tendències històriques de desenvolupament.

Per què nogensmenys de manera repetida hi ha una interferència entre la voluntat de fer prediccions a curt termini i la funció general de l'anàlisi marxista que consisteix per damunt de tot en descobrir les grans línies de força de l'evolució històrica? Aquesta interferència resulta més o menys inevitablement de la funció de la política revolució. En la mesura que vol copsar l'arrel, és a dir transformar la realitat, es veu obligada a actuar en el marc d'una sèrie d'eventualitats a curt i a mig termini per poder determinar línies d'actuació immediates.

Per resoldre aquesta dificultat des d'un punt de vista conceptual, hom ha de distingir la capacitat del marxisme-revolucionari per descobrir lleis científiques del desenvolupament dels sistemes de producció, o precisament de les formacions socials determinades d'una banda, i ço que no pot ésser més que hipòtesis de treball, i no pas lleis científiques, quant a l'evolució a curt termini d'altra banda. És preferible d'utilitzar en aquest sentit el terme d'hipòtesi de treball.

Sense hipòtesi de treball de l'evolució a curt termini, és impossible actuar. Però, la verificació en el fets d'aquestes hipòtesis de treball s'ha de realitzar per confirmar si el llur fonament era suficient o no per determinar l'acció. 

Lúcid en l'essencial

Aquesta disgressió general és necessàries per precisar ço que segueix: en la comprensió de les grans línies de força del nostre segle, no tan sols Trockij no ha fallat en les prediccions a llarg termini, sinó que més aviat, ha tingut una lucidesa que pareix encara avui prou astoradora i en la que hi entra, a banda de la mestria extraordinària del mètode dialèctic, una part d'intuició i de geni personals.

Per un marxista revolucionari lúcid, d'ençà el moment on el declivi de la revolució mundial esdevingué clar en els anys 1920 i 1930, i on els fenòmens del feixisme i de l'estalinisme començaven a prendre forma en la llur dimensió com més anava més bàrbara, es posaven essencialment tres qüestions per preveure la tendència a llarg termini de la nostra època.

  1. La derrota de la revolució mundial era duradora, i el món s'anava a enfonsar, si no definitivament, com a mínim per un llarg període, en la nit de la barbàrie?
    Avui, aquesta formulació pot parèixer excessiva. Col·locada en el context dels anys 1930, resta perfectament pertinent. El títol d'un llibre de Victor Serge, És mitjanit en el segle, és més que simbòlic. Hom podria afegir-hi les citacions de nombrosos marxistes reformistes o revolucionaris, de Rudolf Hilferding, darrer pensador reformista social-demòcrata, fins a certs ex-trotskistes que tots eren convençuts que Hitler anava a guanyar la guerra i que Europa seria feixista durant cent anys, si no més.
    A aquesta primera gran interrogació històrica, Trockij avançà un pronòstic diferent. La derrota de la revolució mundial és un fenomen de conseqüències feixugues però limitat en el temps. De la Segona Guerra mundial resultarà inevitablement un nou esclat de lluites revolucionàries per part del proletariat i per part dels pobles oprimits. Insistia sovint en aquesta fórmula, ara de resonància maoïsta, que hom retroba en els seues escrits del 1938-1940. Predeia que ni Hitler, ni Mussolini, ni les dictadures militars japoneses i de Jiang Jieshi, ni la d'Stalin, ni els imperis colonials no sobreviurien a la Segona Guerra mundial i al seu endemà. Amb l'excepció de la part que concerneix Stalin, la predicció s'ha realitzat totalment. La recuperació de la revolució mundial a partir de la fi de la Segona Guerra mundial és un fenomen incontestable.

  2. Segona interrogació pel que fa la tendència a llarg termini
    Aquest interludi extraordinari de reacció i de reculada no sols del moviment obrer sinó de totes les conquestes de la civilització humana en els anys 1930 i a principis dels anys 1940, marcats per l'horror d'Auschwitz i d'Hiroshima representa un simple accident de la història? També ací la resposta de Trockij és clara i confirmada per la història: no es tracta pas del tot d'un accident. La decadència de la societat burgesa i la descomposició d'un sistema de producció determinat, que havia impulsat la humanitat durant dos segles per la riquesa, la base tecnològica, les possibilitats materials incommensurablement més grans d'aquesta classe dominant que no pas cap altra classe dominant del passat; aquesta decadència i descomposició es caracteritzaran per reaccions que s'agreujaran en l'escala de la història.
    Com més potent siga la bèstia, més la seua agonia la durà a revoltar-se cegament, amb conseqüències més i més desastroses pel gènere humà. Per comptes de cedir a l'optimisme colpeja precisament als gradualistes i als reformistes que creien que tot s'acabaria per arreglar, aquestes previsions a llarg termini de Trockij han resultat igualment justes.
    Avui, malgrat vint anys d'explosió extraordinària de forces productives i de la producció material, una fracció com més va més gran de l'avantguarda obrera i intel·lectual és conscient d'aquests perills, sota les seues diferents formes. No és tan sols els perill de règims de caire feixista i bàrbar, no és tan sols l'augment de la tortura a tot el món, sinó que són també els perills que pesen en l'equilibri ecològic, en els recursos naturals disponibles i el perill d'una terra guerra nuclear que cal tindre en compte.

  3. Tercera interrogació: si hi ha d'una banda, inevitablement, nous impulsos revolucionaris prolongats, i de l'altra banda un adversari capaç de defendre's i que no va a desaparèixer automàtica o a esfondrar-se simplement per les seues contradiccions internes, els problemes de la direcció política del proletariat i de la revolució, problemes tàctics i estratègics lligats al problema de la consciència de classe del proletariat, esdevenen els problemes històrics claus de la nostra època.
    En efecte, la crisi de la humanitat és la crisi de la seua direcció revolucionària en un sentit no estrictament organitzatiu sinó més encara de termes. Davant la crisi històrica d'una societat en declivi però que no desapareix automàticament, davant l'augment periòdic, però no linial ni il·limitat en el temps de les lluites revolucionàries de masses, el resultat d'aquestes lluites és decisiu. L'agonia de la societat burgesa es prolongarà si les lluites no esdevenen victòries.
    En el Manifest de la conferència d'Alarma de la IV Internacional del maig del 1940, obra que pot considerar-se com el seu testament polític, Trockij emet un pronòstic diferent del formulat en relació a la primera qüestió.
    Si hom l'interroga sobre les oportunitats revolucionàries obertes per la Segona Guerra mundial, no seran malbaratades i destruïdes pel paper dels aparells burocràtics tradicionals reformistes? La qüestió es posa malalament, respon Trockij: l'ascens revolucionari no constitueix un esdeveniment punctual, limitat en el temps; cal que es prepare durant llargs anys, si no hi haurà decennis de pujades i baixades de lluites revolucionàries, de revolucions i de contra-revolucions, de guerra, d'armisticis, i de noves guerres! Aital època – Trockij parla de decennis! - és propícia a la construcció d'organitzacions revolucionàries. Aquesta previsió encara és confirmada en l'escala de la història.

Ço on falla Trockij

En les tres grans qüestions decisives per comprendre l'època en la qual vivim, Trockij, doncs, no falla. Mostrà al contrari que el mètode marxista, independentment de l'optimisme o del pessimisme individual, permet de copsar els grans trets del desenvolupament històric.

Però en què falla doncs i quina és la font d'aquest error? Reprenc ací una interpretació que ja he formulat en diverses revisions de la història del nostre moviment i que, fins a nova ordre, no ha sigut seriosament contestada ni a l'interior, ni a l'exterior de la IV Internacional. En eliminar les peticions de principis i en deixar de banda les interpretacions abusives – com la idea difosa per alguns que Trockij hauria afirmat que la Unió Soviètica, com a tal, seria derrotada en la guerra, aleshores que els seus escrits proven el contrari – hom ha de constatar que sobrestimà l'impacte a curt termini de la nova ascensió revolucionària en la consciència de classe de l'avantguarda obrera.

Fou guiat per una analogia històrica: l'aïllament del grapat d'internacionalistes en el moviment obrer internacional el 1914, i l'esclat extraordinari que els internacionalistes conegueren en el període final de la Primera Guerra mundial i, per damunt de tot, en el període posterior a la victòria de la revolució d'octubre.

En aquesta analogia, hi ha una subestimació greu, paradoxal i tot, dels efectes acumulatius a llarg termini de vint anys de derrotes, no tan sols de revolucions proletàries, sinó també del moviment obrer organitzat en general. Dic paradoxal, car Trockij no comet pas l'error dels qui examinen casos específics nacionals, com els d'Alemanya i de Rússia. Mai no va escriure que Hitler no seria més que un breu interludi després del qual la recuperació de la classe obrera alemanya es faria a un nivell ràpidament superior al 1918-1923. Tot al contrari, subratlla els efectes a llarg termini de la victòria de Hitler, com a factor de desmoralització i de davallada de la consciència de classe, tot i que fos cert que hi hauria una recuperació del moviment obrer, però en condicions més difícils que les que hi havia abans de l'ascens del feixisme.

L'anàlisi de la situació russa és encara més neta. Subratlla els efectes desastrosos de la segona meitat dels anys 1930 i de l'atomització de les masses a la URSS en la consciència mitjana de la classe obrera, i les dificultats extraordinàries per reconstituir les forces després de la decepció històrica que representa la victòria de la burocràcia estaliniana. En els dos casos, sense ometre els efectes catastròfics del terror, de la repressió física i de la desaparició dels quadres que en resulta, Trockij subratlla fortament que el terror no és la causa principal de la dificultat d'un redreçament de forces del moviment revolucionari. La manca de perspectives, la desmoralització, la manca de confiança al si de les classes socials que han patit derrotes històriques d'aital amplada com la victòria del feixisme o la victòria de l'estalinisme, vet ací els obstacles reals.

La paradoxa resideix en la diferència d'apreciació de Trockij en el plànol nacional i en el plànol internacional. L'anàlisi de països com Alemanya o Rússia fa prova d'una gran lucidesa. Per contra, Trockij comet un error en el plànol internacional en basar-se en la hipòtesi de treball que la post-segona guerra mundial serà paral·lela i anàloga a la post-primera guerra mundial.

L'ascens internacional es produí. Fou fins i tot més gran que després de la primera guerra mundial, si hom inclou Anglaterra entre les forces que volien una transformació socialista immediata el 1944-1945. Però aquestes forces eren molt més confuses des del punt de vista polític, i per tant molt més manipulables pels aparells tradicionals. La interacció entre aquests dos factors ha tingut com a resultat un cop de detenció molt més ràpid de l'ascens revolucionari, i en aquest sentit la seua amplada política ha sigut molt més reduïda que el que havia seguit a la primera guerra mundial.

En altres termes, Trockij havia subestimat ço que anomén la ruptura de continuïtat de la tradició socialista revolucionària. En aquest sentit, la diferència era frapant entre la situació dels revolucionaris el 1944-1945 i la dels revolucionaris el 1918-1919. Els revolucionaris del 1918-1919 parlaven un llenguatge comú amb les masses d'obrers organitzats, i el 1914 no havia sigut més que una interrupció d'un llarg ascens de la consciència de classe. La massa d'obrers europeus del 1914 creia en la perspectiva socialista a curt termini. Eren educats de la mateixa manera, amb les mateixes fonts que Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht, Lenin o Trockij i que tots els internacionalistes. Posseïen una tradició comuna, i dialogaven de forma gairebé ininterrompuda, fins i tot després dels esdeveniments del 1914, llevat poster durant un període d'un o dos anys. Car, des del 1916-1917, en la majoria dels partits socialdemòcrates, l'ala centrista oposada a la continuació de la guerra imperialista, reprén l'enfrontament amb els reformistes més xovinistes.

Aquesta continuïtat existeix més clarament en el cas d'Alemanya. Els espartaquistes es troben en un mig favorable, llevat dels dos primers anys. La llur decisió de retornar en l'USPD, en el moment de la seua constitució el 1917, no era pas el fruit de l'atzar, ni un error tàctic, sinó el resultat d'un llenguatge comú amb bon nombre de militants i fins i tot amb certs dirigents de l'USPD que donaven suport a la revolució russa. De fet, més tard, tota una sèrie de partits socialistes, que no eren particularment de tradició revolucionària, demanaren l'adhesió en bloc a la III Internacional: el Partit socialista italià, el Partit socialista txecoslova... No oblidem que àdhuc a França, fou la majoria socialista qui votà per la IC a Tours.

La situació dels revolucionaris el 1944 no fou doncs de cap manera comparable a la dels revolucionari del 1914 o 1918. Es trobaven aïllats en un moviment obrer sense cap tradició internacionalista. La política de col·laboració de classe del PS i PC no és un breu interval entre 1941 i 1945, sinó la continuïtat d'una llarga degeneració de les forces hegemòniques del moviment obrer organitzat, des del 1914 o des del 1927.

En aquestes condicions, els revolucionaris tenien ben poques possibilitats de desenvolupar les llurs forces, ja que una radicalització obrera accentuada, en les condicions econòmiques dolentes pel capitalisme, coincidia amb una política de col·laboració de classe i d'austeritat a ultrança de les direccions estalinianes i reformistes en el període del 1946-1947 fins a la vaga de la Renault! Però sense cap similitud amb la situació de la post-primera guerra mundial. Retornaré més tard a les condicions que reconstituiren de mica en mic un mig més gran on els revolucionaris retroben una audiència favorable, en el curs dels anys seixanta, vint anys després del fixat per Trockij.

Hom pot integrar en aquesta explicació, l'únic que em pareix valuosa des d'un punt de vista global, dos factors concomitants que jugaren un gran paper en l'anàlisi personal de Trockij i de la IV Internacional, però que s'arrisquen a conduir a raonaments “circulars” si són aïllats del context general:

Dos factors suplementaris

El primer d'aquests factors, és l'absència de la revolució alemanya a la fi de la segona guerra mundial. En totes les previsions de Trockij i per damunt de tot de les de la IV Internacional, la revolució alemanya ocupà un lloc important. Hi havia una reculada de la consciència obrera a Alemanya, però per damunt de tot un afebliment qualitatiu de l'empenta dels aparells tradicions de la classe obrera. La situació oferia la possibilitat d'una explosió espontània que superaria inevitablement el SPD i el KPD, sense capacitat a curt termini de reprendre el control pels aparells.

Com a testimoni ocular a Alemanya en aquesta època on havia sigut deportat com a presoner polític, i on havia pogut freqüentar notablement els treballadors de la fàbrica Wesseling propera a Colònia, continui a pensar que aquesta perspectiva era menys irrealista que no s'ha creguda, si més no fins a la primavera del 1944.

A partir d'un cert moment, hi hagué a Alemanya una certa descomposició social. Presoners de guerra, presoners polítics, treballadors estrangers amb estatut especial, treballadors deportats, composaven la masse dels productors. La desorganització de la vida col·lectiva era gairebé total, inclosa la simple cooperació en els llocs de treball. En aquestes condicions la perspectiva d'una revolució alemanya començava a desaparèixer. Les causes objectives foren: la “mobilització total” i el terror nazi accentuat per damunt de tot després del 20 de juliol del 1944, els bombardeigs occidentals, els terribles efectes de la intimidació, més l'inici de l'ocupació i del desmantellament del país, la interrupció dels mitjans de comunicació. Aquests foren així obstacles objectius a una revolució socialista.

A això cal afegir seguidament les conseqüència immediates de la derrota per la població: fam, misèria, dispersió de les poblacions urbanes. Els efectes polítics de l'estalinisme, i del reformisme foren igualment, terribles.

El PC alemany havia conservat més quadres en la classe obrera que no s'havia pensat, el 1945. Però, per bé que les seues posicions de partida no eren febles, s'hagué d'adaptar a la política d'Stalin i aplicar les tesis més contra-revolucionàries: notablement donar suport al desmantellament de les fàbriques del Ruhr, sabotejar la gran vaga política contra els desmantellament, cosa que tallà l'herba de sota els peus.

La socialdemocràcia, d'un anticomunisme ferotge, malgrat tendències de rebel·lió més nacionalistes que esquerranoses, donà suport a la línia dels imperialistes occidentals, i per tant, també, a la divisió d'Alemanya.

Les conseqüències foren desastroses per una classe obrera damunt la qual pesaven els efectes de la crisi del 1929-1933, els del feixisme, de la guerra i del desmantellament del país.

Quin és el balanç d'aquesta anàlisi? Cal reduir-la a la fórmula per a tot: “l'imperialisme i l'estalinisme han ofegat la revolució alemanya”. Aquesta fórmula implica de fet que Trockij i la IV Internacional haurien subestimat la capacitat contra-revolucionària de l'imperialisme i de l'estalinisme. Això no es pas demostrable. La veritat és que s'esperaven aquesta revolució, malgrat aquest paper contra-revolucionari evident. Ço que ha fet caducar aquesta hipòtesi de treball, és el concurs de circumstàncies esmentades abans – difícilment previsibles el 1940 i fins i tot el 1943 – que feren objectivament impossible un aixecament de masses a partir de l'estiu del 1944 (on es pot posar la qüestió de saber que hauria passat si l'exèrcit alemany hagués aconseguir lliurar-se de Hitler el 20 de juliol del 1944, i si la guerra s'hagués aturat aquell estiu).

En tot cas l'absència d'una revolució alemanya, o fins i tot d'un ascens revolucionari més limitat, comparable al de França, Itàlia o Grècia, pesà feixugament damunt el desplegament dels esdeveniments i de les relacions de força a Europa i al món.

Un altre factor imprevist per Trockij i els trotskistes fou la realitat d'un cert atractiu de les perspectives anticapitalistes internacionals exercit pels PC en funció de la victòria de la Unió Soviètica i per damunt de tot de les transformacions a l'Europa oriental. El 1948-1949, no era gens fàcil explicar a un militant del PC que Stalin s'havia passat definitivament al bàndol de l'ordre burgès. La joventut i els treballadors organitzats identificaven sense raó la victòria de les revolucions iugoslava i xinesa a la de l'Exèrcit vermell.

Durant tot un període, el de la guerra freda (1948-1952), els sectors més radicalitzats de la classe obrera i per damunt de tot de la joventut passaven espontàniament al PC i a la JC, no pas en funció de la llur política de col·laboració de classe a Europa, sinó més aviat en funció de la situació mundial.

En aquest propòsit, la IV Internacional fou la primera força del moviment obrer internacional que havia entès, des del seu tercer congrés mundial, que la consolidació i l'extensió de l'estalinisme no tindrien lloc més que en el sector geogràfic aparentment dominat per la burocràcia soviètica. En aquest moment, una barreja força contradictòria entre l'extensió de la dominació de la burocràcia soviètica fora de les fronteres de la URSS i dels fenòmens reals d'ascens de revolucions socialistes anava a frapar a les pròpies arrels de l'estalinisme i anava a provocar la seua crisi mundial en l'escala històrica, fins a la descomposició progressiva del control de la burocràcia soviètica en sectors sencers d'aquest domini. Però aquests dos factors conjuncturals, l'absència de revolució alemanya i l'aparent consolidació de l'estalinisme en el moviment obrer internacional, no haurien pogut tindre els llurs efectes desastrosos en el curs de la revolució, per damunt de tot en els països occidentals, menys que en el marc de la davallada històrica de la consciència de classe.

Si, per exemple, un fenomen de desbordament de l'aparell del PCF o del PCI, comparable al desbordament de l'aparell socialdemòcrata després del 1918 a Alemanya, hagués tingut lloc, els efectes en l'estalinisme haurien sigut fulminants. Això no es produí, perquè l'espontaneïtat obrera i la capacitat d'autoorganització, després dels efectes acumulatius de vint anys de derrota, eren infinitament més reduïts que no ens pensàvem el 1940 o el 1944.

Són aquests efectes acumulatius la causa fonamental dels límits de l'ascens revolucionari del 1944-1947 a Europa. Cal precisar bé que mai no he afirmat que aquesta situació fos predeterminada des del 1923. Els vint anys de derrota no feren més que començar el 1923. Malgrat la importància de la derrota alemanya, moltes victòries eren encara possibles, com la victòria de les revolucions xinesa, espanyola, francesa; fins i tot la victòria de Hitler hauria pogut ésser aturada. Però, després d'aquests vint anys, no hi havia tan sols els efectes de la derrota del 1923, de la derrota xinesa, de l'aïllament de la URSS, de la manca de perspectives internacionals pels comunistes després de la victòria de Hitler, la derrota de la revolució francesa o espanyola, sinó els llurs efectes acumulatius, factor decisiu per comprendre ço que es produí com a conseqüència.

Empenta reformista i fluctuacions de la consciència de classe

Critique communiste: El reformisme, sota la seua forma socialdemòcrata o estaliniana domina el moviment obrer des de fa decennis. No caldria concloure que les condicions d'activitat revolucionària de la classe obrera s'han d'examinar amb més atenció i esperit que no es fa habitualment?

Ernest Mandel:La resposta a aquesta qüestió representa el tema del llibre en el qual hi treball, i que prova de formula una teoria més o menys general de la classe obrera, del moviment obrer, de la revolució socialista i del socialisme.

Hom no pot pas copsar la realitat de la lluita de classe en els països capitalistes avançats, des de la primera guerra mundial i fins i tot des del 1905, en recòrrer a la fórmula, “el reformisme domina”, o a la fórmula oposada “la classe obrera és espontàniament revolucionàries, i les tretes reformistes l'impedeixen de fer la revolució”. Les dues fórmules són analíticament absurdes.

La primera du a la impossibilitat del socialisme. La segona du a una concepció demonològica de la història. Ni l'una ni l'altra no poden copsar la realitat històrica.

En els períodes de funcionament de la societat burgesa, la classe obrera és dominada pel reformisme, ço que és d'altra banda una tautologia: com podria funcionar el capitalisme normalment si la classe obrera el contestàs quotidianament per l'acció directa? Però, el capitalisme no ha funcionat de forma normal durant aquests seixanta o setanta anys. Hi una alternança de període de funcionament normal i de períodes de crisi, de situacions prerevolucionàries i revolucionàries. És, econòmicament, socialment i psicològicament impossible que la classe obrera siga permanentment en estat d'ebullició revolucionària. Darrera aquesta alternança de situació, reapareix doncs la qüestió dels límits en el temps de les crisis revolucionàries i prerevolucionàries.

Ens retrobam ací la problemàtica trotskista fonamental: la problemàtica de la direcció revolucionària; concordança entre l'elevació de la consciència de classe del proletariat i de la seua capacitat d'autoorganització; construcció d'una direcció revolucionària que, en la llur coincidència, pot fer desembocar la crisi en un altre terreny diferent de “business as usual”, que és el propi brou de la dominació reformista. I pels qui cerquen de presentar aquesta anàlisi com a “revisionista”, recordem-los que el “revisionisme” vé de luny, que després de Lenin la classe obrera és “naturalment sindicalista” en les situacions de funcionament normal del capitalisme i que és “naturalment anticapitalista” en les situacions revolucionàries, o pre-revolucionàries.

Els reformistes restaran probablement majoritaris al si de la classe obrera en períodes “normals”, ja que el terme de “període normal” conserva un sentit en la fase de decadència capitalista que és de totes formes diferent del sentit que tenia durant la fase d'ascensió del capitalisme. Però hi ha en tot cas una diferència fonamental entre una situació on la contestació en període normal es feia entre grupuscles revolucionaris aïllats d'una banda i aparells de partit de masses gairebé tots puixants en el si de la classe, i de situacions on els revolucionaris ja han depassat el llindà determinat per l'acumulació primitiva de forces, per restar generalment minoritaris. En aquest cas, la lluita per arrencar el control als reformistes de les masses esdevé infinitament més fàcil d'ençà que la crisi revolucionària esclata.

La feblesa de les organitzacions revolucionàries durant i després de la segona guerra mundial era tal que la contestació política era impossible. Els revolucionaris no eren un pol de referència alternatiu als reformistes i als estalinians, als ulls de les masses, calia primer que tot modificar les relacions de forces. Les organitzacions revolucionàries no comptaven més que amb centenars, però una dotzena de mil·lers de membres permetien de tindre una esperança realista d'entrar en batalla amb l'aparell reformista, en condicions objectivament més favorables. La composició social de les organitzacions, la llur capacitat per reclutar un nombre suficient de quadres obrers reconeguts com a dirigents reals o si més no potencials de la llur classe en els llocs de treball en el període anterior a la crisi, vet ací elements determinats que hom pot estudiar amb detall en qualques casos concrets: el partit bolxevic entre el 1912 i el 1914; l'esquerra de l'USPD alemany entre el 1917 i el 1920, l'esquerra revolucionària espanyola entre el 1931 i el 1936.

Hom hi pot afegir el fet que la desaparició d'una tradició anticapitalista, reforçada per una propaganda i una educació comunista permanents, és relativament recent, funció que esdevé definidora dels partits comunistes en els països industrialment avançats a la fi de la guerra mundial i per damunt de tot de la guerra freda. Precisament en el període del Front popular, aquesta educació encara existia, la política estaliniana es feia per dir-ho així en dos nivells. D'aquest fet, el reformisme socialdemòcrata i el reformisme estalinià conjuguen els llurs esforços per mantindre la classe obrera presonera de la ideologia burgesa i petit-burgesa. Però una visió de la lluita de classe que es concentraria exclusivament en aquest aspecte de les coses subestimaria els ressorts gairebé estructuralment anticapitalistes, inherents a aquesta lluita de classe durant tota fase d'inestabilitat pronunciada o pre-revolucionària en aquests països.

El fet que la classe obrera siga espontàniament anticapitalista en situacions pre-revolucionàries es verifica en una escala força gran a Alemanya (1918-1923), a Itàlia (1917-1920), a França (1934-1936), a Espanya (1931-1936), el maig del 68 a França, el 1969-1970 i el 1975-1976 a Itàlia, el 1975-1976 a Espanya i el 1975 a Portugal, etc.

Per contra, aquestes explosions d'activitats i fins i tot de consciència espontàniament anticapitalistes, tindran efectes menys perdurables en la consciència de classe, i conduiran a una possibilitat de represa relativament més ràpida de la situació pels reformistes, si no recolzen en organitzacions de masses anticapitalistes puixants, com les dels PC a principis dels anys vint, o per una avantguarda obrera ja gran que malfie permanentment dels aparells burocràtics.

Un altre fenomen, sovint confós amb aquest tema, és el de l'estratificació de la classe obrera i dels lligams entre aquesta estratificació i els diferents nivells de consciència del proletariat. Ço que apareix com un inflament de la importància numèrica dels reformistes també en situacions inicialment revolucionàries i pre-revolucionàries és primer que tot el fenomen de l'engrandiment de la politització dels sectors abans políticament passius. No entra doncs en contradicció amb el fenomen concomitant de radicalització dels sectors més aguerrits i experimentats políticament de fa més temps.

Prenguem per exemple els mesos de març-abril del 1917 de la revolució russa. L'enorme creixement dels menxevics i dels social-revolucionaris no es pas del tot funció d'una certa reculada dels bolxevics entre els treballadors conscients. Al contrari, l'empenta dels bolxevics entre el sector d'avantguarda de la classe obrera s'estén. Però simultàniament, els reformistes es reforcen aprofitant el fet que centenars de milers de treballadors que no s'havien implicat mai políticament en el moviment obrer organitzat, s'hi adrecen per primera vegada i es dirigeixen cap a les forces més moderades, i no cap a les més radicalitzades.

Estratègia d'unificació proletària i tàctica de front únic obrer

Critique communiste: No caldria concloure d'aquesta anàlisi de la consciència de classe del proletariat que la polític de front únic obrer és la línia estratègica fonamental dels revolucionaris, i que aquesta és una dels aports teòrics principals del trotskisme?

Ernest Mandel: Cal distingir dos objectius polítics, o més precisament sociopolítics, i no identificar-los. La classe obrera no pot pas vèncer el capitalisme, exercir el poder i començar la construcció d'una societat sense classes sense assolir a la vegada un grau d'unificació de les seues forces socials i un nivell de politització i de consciència de classe qualitativament més elevada que les que hi ha, en temps normal, sota el règim capitalista.

És d'altra banda tan sols a través d'aital unificació i d'aital politització que la classe es constitueix en el seu conjunt en tant que classe en si, més enllà de tota distinció d'ofici, de qualificació, de localitat, de nacionalitat, de raça, de sexe, d'edat, etc.

La consciència de classe en el sentit més elevat del terme – en oposició a la consciència corporativa, de grup, de sectors separats – no l'adquireix la majoria dels treballadors més que a través d'aital unificació en la lluita, i d'experiència de la lluita que en resulta.

El partit revolucionari juga un paper clau de mediador en aquest sentit. Però no pot, per la seua pròpia activitat, substituir aquesta experiència de lluita unitària per la majoria dels treballadors. No pot ésser tot sol la font de l'adquisició d'aquesta consciència de classe entre milions d'assalariats, independentment de la llur experiència de lluita pràctica i efectiva.

El marc organitzatiu adequat a aquesta unificació del front proletari, són els consells de treballadors (soviets), que reuneixen, federen, centralitzen tots els assalariats i totes les assalariades, organitzats i inorganitzats, sense distinció de pertinences polítiques o filosòfiques. Cap sindicat, cap front únic de partit no pretendrà ni podrà pretendre mai realitzar tot sol semblant unificació que no pot ésser més que per l'autoorganització del proletariat.

Per aquesta raó, els marxistes revolucionaris afavoreixen en tota circumstància la unificació de les reivindicacions i de les lluites de tots els assalariats i de totes les assalariades tant en el plànol econòmic com en el plànol polític, cultural, etc. S'esforcen de combatre totes les maniobres que tendeixen a dividir la classe obrera. Es fan els promotors més resolts i més eficaços de les mobilitzacions i de les lluites més unitàries possible: això implica d'altra banda una atenció particular pels sectors sobrexplotats i doblement oprimits de la classe sense la qual aquesta unificació és irrealitzable en els fets.

En aquest sentit, la política d'unificació del front proletari és incontestablement una constant, un objectiu estratègic permanent dels marxistes revolucionaris, dels trotskistes. La problemàtica de proposicions de front únic adreçades a les diverses organitzacions i corrents polítiques que existeixen al si de la classe obrera és distinta de les de l'unificació i de la politització del proletariat en general. No anam a examinar ací els orígens objectius i històrics d'aquests diferents partits, i encara menys el paper particular d'organitzacions centristes d'una certa importància numèrica. En aquest marc, ens limitarem a examinar l'articulació precisa entre la política de front únic en relació als dos grans partits tradicionals del moviment obrer – el PS i el PC – i l'estratègia d'unificació i de politització marxista del proletariat en general.

Les dues problemàtiques no poden identificar-se per les raons següents:

Però, si les dues problemàtiques no són pas idèntiques, no se les pot separar completament l'una de l'altra. Car en tots els països on hi ha una llarga tradició del moviment obrer organitzat, una part important de la classe obrera continua a manifesta una certa confiança no tan sols electoral sinó encara política i organitzativa en relació als PS i PC.

En aquestes condicions, és impossible d'avançar en la direcció de la unitat del front proletari en posar fi a aquesta confiança relativa, en creure que els treballadors dels PS i PC s'integraran en aquest front, independentment de les atituds i de les reaccions de les llurs pròpies direccions.

La unitat dels aparells no és el front únic

Una política de front únic en relació als PS i PC és per tant una component tàctica de l'orientació estratègica general. Però no és més que això, no un substitut d'aquesta orientació estratègica. Això és encara més cert quan l'unificació i la politització maximalista del proletariat en general reclamen a la vegada la implicació dels treballadors dels PS i dels PC, i la ruptura de la gran majoria d'aquests treballadors amb les opcions de la col·laboració de classe dels llurs aparells burocràtics.

Sota la reducció simplista de l'estratègia d'unificació de forces proletàries i d'elevació maximalista de la llur consciència de classe a la política de front únic dels PS i dels PC hi ha la il·lusió espontaneïsta segona la qual n'hi hauria prou amb que aitals fronts únics es constituissen de fet perquè els treballadors trencassen amb els reformistes gràcies a l'amplada de les lluites unitàries que desenvoluparien. Encara més il·lusòria i espontaneïsta és la idea que l'experiència d'un “govern sense ministres capitalistes” seria suficient per obrir la via a la ruptura de les masses obreres amb les opcions reformistes i a un veritable “govern de treballadors” anticapitalista.

Tota l'experiència històrica assenyala en contra d'aquestes il·lusions. N'hi ha prou amb recordar que a Gran Bretanya, després de sis governs laboristes (socialdemòcrates) “purs”, sense ministres burgesos, l'empenta de l'aparell reformista damunt la majoria organitzada de la classe obrera resta hegemònica, alhora que aquest aparell s'integra més que mai en l'estat burgès i en la societat burgesa, practica més que mai una política de col·laboració de classe amb el gran capital.

La tàctica del front únic segueix l'estratègia de la unificació del proletariat i d'elevació de la seua consciència de classe política, a condició de combinar els aspectes següents: les proposicions de front únic adreçades als PC i PS han de centrar-se en els subjectes més brillants de la lluita de classe actual i forçar les direccions d'aquests partits a unir-se per tal de combatre per objectius precisos que responen als interessos dels treballadors en aquests temes. Han de comportar doncs un aspecte programàtic, sense el qual podrien fins i tot facilitar operacions anti-obreres en determinades condicions contra-revolucionàries.

Les proposicions s'han de formular de forma creïble per les grans masses, en moments on la llur realització semblava possible, i sota una forma que té en compte el nivell de consciència dels treballadors que segueixen encara aquests partits. En altres termes, una de les funcions essencials d'aquestes proposicions, és la realització efectiva de l'acció comuna, o si més no el desencadenament d'una pressió aital de base que els aparells hagen de pagar un preu massa elevat pel llur refusar d'entrar en aquesta via.

Ja siga això per la realització efectiva del front únic – variant que de lluny és la més favorable -, o siga per la pressió creixent de la base en favor del front únic, cal desencadenar un procés de mobilització, de lluites i, a partir d'un cert punt, d'auto-organització de les masses destinada a engrandir-se. En interacció amb el paper creixent del partit revolucionari, aquest procés accentua la força objectiva del proletariat, no sols d'autoconfiança, el seu nivell de consciència de classe, la ruptura de sectors proletaris massius amb la ideologia i l'estratègia reformistes, i la seua capacitat de desbordar en l'acció els aparells burocràtics.

Per facilitat aquest procés, el partit revolucionari ha d'unir a les seues proposicions de front únic l'advertiment als treballadors de la natura i els objectius reals de les direccions dels PS i PC, l'alerta contra qualsevol il·lusió quant a la llur capacitat de “canviar de natura” gràcies al front únic, l'alerta contra qualsevol atitud que consistesca en remetre's a les direccions (o al govern que constituirien) per realitzar els objectius del front únic i la defensa dels interessos del proletariat, la preparació i la crida a la iniciativa pròpia dels treballadors i a la solució dels llurs problemes per la llur mobilització, les llurs lluites i la llur autoorganització més grans. El front únic ha de facilitat i estimular aquests diferents processos i no substituir-los.

La contribució de Trockij a l'elaboració d'una solució correcta d'aquests problemes que va dels seus escrits del 1905-1906 a la seua intervenció en la IC el 1921, a la seua intervenció apassionada a Alemanya el 1923 i el 1930-1933, la seua intervenció a França el 1934-1936, constitueix una de les seues aportacions principals al marxisme.

Trockij i el “model d'octubre”

Critique communiste: Lev Trockij mai no tingué posicions dogmàtiques quant al model de la revolució d'octubre. En els seus escrits de la revolució espanyola, dibuixa els contorns d'un procés revolucionari relativament lent en els seus ritmes, si més no en una fase preparatòria. Resta alhora profundament impregnat per l'exemple d'octubre, per bé que admet que les dades són força diferents en els països imperialistes desenvolupats. No pot hom pensar que en funció d'això, simplifica els problemes de l'autoorganització i de la construcció del partit?

Ernest Mandel: Reduir l'experiència de l'autoorganització del proletariat, és a dir dels soviets, dels consells de treballadors, al model de la revolució russa, fa prova d'una manca de coneixement, quan no de comprensió, de ço que ha passat en totes les revolucions proletàries dels països industrialment avançats d'ençà del 1905, d'ençà de la Comuna de París.

El fenomen dels soviets, de l'autoorganització, no és de cap manera específicament rus. Hi ha especificitats de la revolució russa, lligades a la natura de la societat i del moviment obrer russos del 1917, però la tendència a l'autoorganització és per contra un fenomen universal en totes les revolucions proletàries dels països industrialment avançats. Trockij fou el primer a comprendre-ho des del 1905, fins i tot es podria dir que des de la seua polèmica amb Lenin el 1904. Trockij és el gran teòric de l'autoorganització i de ço que anomena “l'autoacció” de la classe obrera.

La fundació de la III Internacional es vincula a aquesta tradició. N'hi ha prou amb llegir la lletra de convocatòria pel congrés de fundació de la III Internacional per veure que la natura universal d'aquest fenomen no és pas el mot “soviet”, mot rus, sinó el concepte “autoorganització de la classe obrera”, que és al centre de la divisió entre comunistes i reformistes, entre marxistes revolucionaris i reformistes en aquella època.

Gramsci, Rosa Luxemburg, i en menor mesura Karl Korsch, foren també teòrics de l'autoorganització de la classe obrera. En la falsificació de l'aportació de Gramsci al marxisme pels teòrics del PC italià i encara d'altres, l'avaluació sistemàtica d'aquest aspecte del pensament de Gramsci és frapant. Aquesta aportació fou la més important des del punt de vista marxista revolucionari, i també el més fèrtil i creador.

Més que Trockij o Rosa Luxemburg, Gramsci provà de demostrar que per raons lligades a la seua natura social, la classe obrera no pot governar altrament que sota la forma de consells obrers, de consell de treballadors, de la mateixa forma que el parlament és una forma de govern lligat sociològicament a la natura de la burgesia.

En les qüestions de l'autoorganització del proletariat i de la construcció del partit, Trockij i el moviment trotskista encarnen, des de fa decennis en el moviment obrer internacional, la tendència proletària i socialista-revolucionària més pura. Cap altre corrent no ha reprès aquesta dialèctica força rica que no és determina únicament pel model rus i el paper personal de Trockij en el soviet de Petrograd del 1905 i del 1917.

Lluny de donar lloc a una via de curt termini: “hiper-insurreccionalista” de la problemàtica, en centrar el projecte de revolució proletària a l'entorn de l'autoorganització del proletariat i de la substitució de l'estat burgès per un estat obrer fundat en aquesta autoorganització de les masses treballadores, aquesta concepció trotskista integra l'articulació entre aquesta crisi revolucionària i tot ço que s'ha de produir, en la profunditat de la classe, durant la fase anterior a la crisi pre-revolucionària i revolucionària pròpiament dita.

Una classe obrera sense cap experiència d'auto-organització al si de la societat burgesa seria infinitament més mal situada per poder passar a l'auto-organització de caire soviètic en el moment de la crisi revolucionària.

Alhora, el ritme pot ésser més lent que el procés revolucionari rus ja que no es tracta tan sols de la capacitat de l'auto-organització de les masses, sinó encara de la llur capacitat de comprendre l'aparició d'una nova legitimitat política, és a dir del parlament burgès en els països de vella tradició democràtica burgesa. El procés exigeix doncs temps, és a dir una experiència, una confrontació pràctica, viscuda per la classe obrera en gairebé la seua totalitat.

Trockij “catastrofista”?

Critique communiste: Els crítics de Trockij li retreuen una tendència al catastrofisme en la seua anàlisi del capitalisme avançat (tesis del “capitalisme agònic”), una tendència a sobrestimar les potencialitats revolucionàries de les masses, el llur grau de radicalització, de consciència de classe; a subestimar, simèticament, l'empenta ideològica de la burgesia en la classe obrera occidental (empenta de la qual el reformisme n'és la traducció política), a subestimar les determinacions concurrents amb les determinacions de classe (nacionals, religioses, històriques). Trockij no ha donat pas parcialment motius a aquests crítics?

Ernest Mandel: Els crítics que retreuen a Trockij la seua tendència al catastrofisme en l'anàlisi econòmica cometen un error en confondre la seua descripció de la situació real del capitalisme, en un moment determinat, descripció que inclou la seua anàlisi de l'aturada del creixement de les forces productives entre el 1934 i el 1940, i la seua tesi de la dinàmica a llarg termini de l'economia capitalista durant la fase de decadència capitalista.

Trockij ha sigut potser l'únic entre els teòrics marxistes d'aquesta època que no donà la interpretació mecanicista d'una inevitable caiguda linial i permanent de les forces productives al concepte de la decadència històrica del capitalisme. Desenvolupà aquesta interpretació en dos moments de la seua lluita política, i en dos documents que tenen un valor programàtic; el seu report de la situació mundial i la tàctica del 3r Congrés de la Internacional Comunista, i la seua crítica del programa de la “Komintern”, passatges que he comentat llargament en La tercera edat del capitalisme.

“Si hom admet (anem a fer-ho un instant) que la classe obrera no es llença pas en el combat revolucionari i dona a la burgesia la possibilitat, durant una llarga sèrie d'anys – diguem dos o tres decennis – de dirigir el destí del món, és indubtable que un cert equilibri, diferent del precedent, va a establir-se. Europa recularà fortament. Milers de treballadors europeus van a morir de fam, a causa de la desocupació i de la sub-alimentació. Els Estats Units hauran de canviar d'orientació en el mercat mundial, reestructurar la llur indústria, i coneixeran una depressió per un període prolongat. En el moment que una nova divisió del treball s'instaure en el món en aquest camí de patiment, en el curs de quinze-vint-vint-i-cinc anys, un nou període de floriment capitalista podria començar”. (“La nova etapa”, report de L. Trockij al III Congrés de la Internacional comunista, 1921).

I de forma encara més precisa en La Internacional comunista després de Lenin (1928): “La burgesia pot assegurar-se una nova època de creixement capitalista? Negar aital possibilitat, comptar amb una situació de no-sortida pel capitalisme, seria simplement verbalisme revolucionari. 'No hi ha situacions sense sortida' (Lenin). L'estat actual d'equilibri inestable on es troben les classe en els països europeus – precisament a causa d'aquesta inestabilitat – no pot durar indefinidament [...]

Una situació així d'inestable, on el proletariat no pot prendre el poder i on la burgesia no se sent plenament mestressa a casa seua, ha de girar, tard o d'hora, un any o l'altre, cap a un sentit o l'altre, cap a la dictadura del proletariat o cap a la consolidació seriosa i duradora de la burgesia a l'esquena de les masses populars, damunt les ossamentes dels pobles colonials i...qui sap si de les nostres. “No hi ha cap situació absolutament sense sortida”; la burgesia pot superar les contradiccions més penoses únicament en seguir la via oberta per les derrotes del proletariat i les faltes de la direcció revolucionària. Però el contrari és igualment cert.

No hi haurà cap nou ascens del capitalisme mundial (en la perspectiva d'una nova època de grans capgiraments) si el proletariat sap trobar el mitjà per sortir de l'actual situació inestable per la via revolucionària”.

És clar que la perspectiva que Trockij havia avançat es verificà exacta en els temps com en els termes que havia indicats. L'aportació teòrica essencial, i en l'anàlisi econòmica marxista i en la comprensió de la lluita de classe en l'escala històrica de la nostra època, consisteix en aquesta integració audaç dels efectes globals de la lluita de classe en la tendència econòmica a llarg termini.

La decadència del capitalisme significa que no hi ha pas desenvolupament espontani en el sentit d'un progressió més o menys constant de les forces productives. Sinó que la tendència de l'economia a llarg termini depèn del resultat de la lluita de classe, de les lluites interimperialistes. Les derrotes catastròfiques de la classe obrera poden dur a un augment de la taxa de la plus-vàlua i per tant del benefici, ço que pot a la llarga rellençar l'economia capitalista.

En aquesta integració entre l'economia i la política, entre la lluita de classe, la competència (i la guerra!) interimperialista i les tendència de desenvolupament del capitalisme, hi ha una de les aplicacions més impressionats de la dialèctica per Trockij, que cal col·locar al mateix nivell que la seua elaboració de la teoria de la revolució permanent.

Trockij i la democràcia obrera

Critique communiste: Trockij entengué tota la importància de la democràcia política en l'estratègia de la conquesta del poder a Occident, com en la transició al socialisme? No tingué una tendència a teoritzar abusivament i a generalitzar l'experiència de la dictadura del proletariat nascuda de l'aïllament de la renovació d'octubre?

Ernest Mandel: Trockij havia comprés plenament la importància de la democràcia política en l'estratègia de conquesta del poder a Occident, així com en la transició al socialisme. Però no tingué prou temps per aplegar sistemàticament totes les seues reflexions en aquest sentit, que s'albiren per damunt de tot en els seus escrits d'Alemanya i dels Estats Units, així com en qualques texts polèmics cap a la fi de la seua vida.

La cura de defendre l'obra de la revolució d'octubre contra els socialdemòcrates i els anarquistes, pels qual no hauria calgut llevar el poder a les classe dominants que el detenien i la seua cura d'afirmar que no hi ha cap model universal d'organització de la dictadura del proletariat que extreure de l'experiència limitada de Rússia, són necessàriament presents després del 1917, en els escrits de Trockij.

El propi Lenin digué nombroses vegades que els treballadors italians, alemanys, anglesos ho farien molt millor que els treballadors russos. En tots els escrits dels fundadors de la III Internacional, hom troba la cura constant de distingir netament ço que és programàtic, teòric i universal, de ço que és conjunctural i determinat per circumstàncies difícils i desfavorables en les quals es desenvolupava la revolució russa d'octubre.

Cal recordar que en les tesis de la Tercera Internacional de la dictadura del proletariat, com d'altra banda en L'estat i la revolució de Lenin, la qüestió del partit únic mai no es proposa? La idea segona la qual el proletariat exerceix el poder a través del partit pateix, en el millor dels casos, d'una generalització abusiva d'una experiència conjuncturalment i històricament única, i en el pitjor dels casos d'una tendència a la justificació del procés de burocratització.

La prohibició de les fraccions del Xè Congrés del Partit comunista rus fou manifestament una mesura excepcional presa sota la pressió de condicions no menys excepcionals, en contradicció amb la tradició del bolxevisme i la pràctica de la III Internacional. Els bolxevics no provaren altrament en cap moment de fer adoptar aquesta decisió com a norma en la III Internacional, ço que subratlla justament la seua dimensió excepcional.

La reticència de Trockij a fer autocrítiques de les decisions aprovades, preses mentre era en el poder, ha sigut sempre pronunciada. Alhora, retornà a aquesta qüestió a la fi de la seua vida. En la seua lletra a Marceau Pivert, escrigué que siga quin siga el judici sobre el fonament correcte o incorrecte de la decisió del Xè Congrés del Partit bolxevic, és incontestable que la prohibició de fraccions fou un factor potent de la burocratització i de l'esclafament de la democràcia en el partit. Aquest judici és prou clar i sever perquè quaranta anys més tard, no en valoram aquesta autocrítica de Trockij.

La unitat del proletariat mundial

Critique communiste: Les resolucions adoptades per la IV Internacional, i assenyaladament els documents adoptats pel congrés de reunificació - “La dialèctica actual de la revolució mundial” - parlen de “tres sectors de la revolució mundial”. Aquest concepte és en contradicció amb la unitat del proletariat mundial?

Ernest Mandel: De cap manera! Quan parlam de tres sectors de la revolució mundial, ens referim a les tasques estratègiques diferents a les quals el proletariat s'enfronta en tres categories de països: els països imperialistes, els països colonials i semi-colonials, i els estats obrers burocràticament degenerats o deformats. Aquesta especificitat de tasques estratègiques és explícitament esmentat pel Programa de transició.

En els països colonials i semi-colonials, es tracta d'una dinàmica de revolució permanent (de la primera llei o del primer aspecte de la revolució permanent) atès que les tasques històriques de la revolució nacional-burgesa no s'han resol encara i que seran sovint els motors inicials del procés revolucionari. Quant als estats obrers burocratitzats, les tasques històriques a les quals s'enfronta el proletariat són les de la revolució política antiburocràtica, distintes a la vegada de les de la revolució proletària anticapitalista i de les de la revolució permanent en els països sub-desenvolupats.

Hom no pot negar aquesta especificitat i aquesta diferència de tasques històriques estratègiques de la revolució en cadascú dels tres sectors de la revolució mundial més que en revisar, ja la teoria de la revolució permanent, ja la teoria trotskista de la natura de la URSS, o totes dues alhora.

Com la unitat del proletariat mundial es tradueix així en el procés de la revolució mundial? D'un principi pel fet que les tasques específiques de la revolució en cadascun dels sectors no poden resoldre's més que per un únic mitjà: la conquesta del poder pel proletariat (o el proletariat i els camperols pobres), l'establiment de la dictadura del proletariat en cadascun dels tres sectors (pels estats obrers burocratitzats, l'exercici directe del poder pel proletariat).

Seguit pel fet que les tasques generals a les quals la humanitat treballadora s'enfronta en el seu conjunt, a saber la creació d'una societat socialista sense classes, no poden realitzar-se més que a l'escala mundial. Hi ha doncs integració progressiva de tasques específiques i de tasques generals en el curs del procés de la revolució mundial. Però no es tracta d'oposar un ultimatisme literari, abstracte, al procés concret de la revolució mundial. Es tracta al contrari d'una integració concreta de les tasques en el curs del procés concret de la pròpia revolució.

Recordam en aquest sentit que tan sols ignorants o gent de mala fe poden identificar la lluita acarnissada de Trockij i del trotskisme contra la teoria de la possibilitat de bastir la construcció del socialisme en un sol país amb la idea forassenyada de la impossibilitat pel proletariat de conquerir el poder en un principi en un sol país, ja siga un país relativament endarrerit, país per país, per una necessària simultaneïtat de la revolució socialista en tots els països, o en els principals països. La teoria de la revolució permanent explica exactament el contrari. A la fi, la unitat del proletariat mundial s'afirma en el curs del procés de revolució mundial per la unitat dels seus interessos.

Cap combat revolucionari menat per qualsevol proletariat, en un dels tres sectors de la revolució mundial, és contrari als interessos de la classe en general, no ha d'ésser subordinat, retardat o frenat per preteses raons “d'interès superior”. Això s'aplica particularment al combat antiburocràtic del proletariat dels estats obrers burocratitzats.

Això s'aplica igualment a les masses treballadores dels països colonials o semi-colonials. Se'n deriva una doble dialèctica objectiva, que els marxistes revolucionaris han d'assumir conscientment i de la qual la construcció de la IV Internacional és alhora l'expressió programàtica, política i organitzativa.

D'una part, la llei del desenvolupament desigual i combinat diu que qui governa la realitat objectiva en l'època imperialista, govern també el procés concret de la revolució mundial. La revolució no progressa pas constantment, ni en tots els fronts alhora. Els revolucionaris s'esforcen d'unificar-la. Però no subordinen ni les llurs tasques, ni el llur suport al procés revolucionari real a una unificació prèvia.

Això vol dir concretament que hi ha una combinació de tasques que flueix de la desigualtat del procés revolucionari. El proletariat, i la seua avantguarda revolucionària, té, en cada país, la tasca específica de donar suport a les revolucions que es despleguen concretament pel món, alhora que es prepara activament per fer la revolució en el seu propi país. Abandonar aquesta segona tasca en favor de la primera, és transformar-se objectivament en fre del procés revolucionari. Però abandonar la primera en nom de la segona, seria sota la coberta de fórmules edificants com “l'únic ajut adequat a la revolució en curs altrament, és fer la revolució en el propi país”, és abandonar la bandera de l'internacionalisme proletari, és retrocedir al nacional-comunisme.

Per justificar l'abandonament de les tasques específiques de solidaritat amb les revolucions en curs, tasques que els quatre primers congressos de la IC col·locaven entre les condicions d'adhesió a la Internacional, és a dir en la pròpia definició de ço que havia d'ésser un comunista, certains ont affirmé que des révolutions éclatant dans des pays sous-développés ne peuvent pas remporter de victoires contre l'impérialisme, ni surtout triompher, c'est-à-dire aboutir à la création d'États ouvriers, fussent-ils bureaucratiquement déformés.

Trotsky, dans le Manifeste de la conférence d'Alarme de mai 1940, s'oppose catégoriquement à cette thèse selon laquelle des pays sous-développés devraient «apprendre» de la révolution dans les pays avancés. L'expérience des révolutions chinoise, cubaine et vietnamienne s'inscrit en faux contre de telles affirmations. Et même celles de l'Algérie, de l'Angola, etc. ont abouti à la conquête de l'indépendance politique, ce qui n'est pas mince.

Dans tous ces cas, l'interaction entre la lutte militaire anti-impérialiste, la mobilisation des masses, des processus de révolution sociale (à la campagne et dans les villes), c'est-à-dire de guerre civile dans le pays même, s'est combinée avec les effets des mouvements de solidarité à l'échelle internationale, surtout dans les principaux bastions impérialistes, pour arracher la victoire à l'impérialisme sur le plan politique.

L'altre aspecte d'aquesta dialèctica objectiva que confirma la unitat d'interessos del proletariat mundial a través del procés desigual i combinat de la revolució mundial és aquell que fa referència a l'extensió geogràfic concret d'aquest procés. Aquesta no és gens predeterminada per cap “lògica immanent”, i encara menys per l'existència de tres sectors de la revolució. És determinada per una infinitat de factors que es modifiquen a més a través del temps: proximitat geogràfica, lligams polítics, inter-dependència econòmica, tradicions històriques, similitud de situacions, força d'atracció de l'experiència revolucionària concreta, etc.

Així, la revolució a les colònies portugueses tingué repercussions profundes a Portugal – i a través de Portugal, a Espanya – abans de prolongar-se a Etiòpia, a Eritrea, a Zimbabwe, a Namíbia. El maig del 68 a França trobà una ressò poderós a Txecoslovàquia, i els seus efectes a Iugoslàvia foren similars als que tingué a l'Europa capitalista. No hi ha cap fatalitat objectiva que condemne la revolució dita colonial a estendre's exclusivament a altres països semi-colonials, la revolució política a limitar els seus efectes a tan sols els estats obrers burocratitzats, la revolució proletària a generalitzar-se solament en els països imperialistes.

La unitat del proletariat mundial determina així la interacció a escala mundial de tots els processos revolucionaris, tot i que siga de forma desincronitzada i en graus diversos. L'anàlisi de la situació internacional concreta, en cada etapa precisa de la crisi de l'imperialisme, del capitalisme i de la burocràcia, permet de determinar quina serà la via probable d'aquesta interacció.

Tothora resten possibles capgiraments de tendències en funció de victòries o de desfetes temporals. La revolució russa d'octubre tingué els seus efectes immediats més forts a Alemanya i a Europa central. Després de la desfeta alemanya del 1923, les seues repercussions més sensibles es desplaçaren vers Xina. Després de la desfeta xinesa del 1927, la revolució de nou féu cap a Europa, per fer cap a Xina després de l'inici de la guerra xino-japonesa del 1937 i l'escac del Front popular francès del 1936, i l'esclafament de la revolució espanyola del 1936-1977, etc.

Critique communiste: La IV Internacional fou fundada fa quaranta anys. No ha justificat les esperances del seu fundador, i entre els seguidors d'Isaac Deutscher, hi ha qui pretén que els immensos esforços realitzats per Trockij i els trotskistes són molt desproporcionats en relació als resultats. Quin balanç es pot fer de la IV Internacional? Com explicar el seu fracàs relatiu des del punt de vista de la direcció de processos revolucionaris, alhora que grups inicialment tan febles com ella, també enfrontades a l'hostilitat de reformistes i estalinians, i menys ben armades teòricament que els grups trotskistes, han reeixit finalment a prendre la direcció de moviment de masses i de triomfar (com el moviment del 26 de juliol cubà, etc)? Quines són les perspectives de la IV Internacional en el període vinent?

Ernest Mandel: Cal distingir dues fases netament distintes en la història de la IV Internacional. La primera va de la fundació fins a la segona meitat dels anys seixanta, la segona d'aquest moment fins avui. A la primera s'aplica més o menys la definició formulada en la qüestió. Per la segona es revela falsa.

De 10 anys ençà, les nostres forces organitzades s'han duplicat. La nostra influència política, el tiratge de la nostra premsa, la nostra influència sindical, el nostre pes electoral a escala internacional es desenvolupen de forma encara més forta. Hi ha organitzacions avui a més de 60 països, mentre que no n'hi havia més d'una trentena o una quarentena fins als anys seixanta. No s'entreveu cap indicació avui que aquest ritme de creixement vaja a ralentir-se. Sense voler avançar que ço que passà des del 1968 es correspon exactament a ço que Trockij preveia pel període justament posterior a la segona guerra mundial, i per bé que encara som força allunyats d'aquesta percepció, és avui possible d'entreveure els contorns de ço que podria ésser la construcció d'un partit revolucionari de masses en tota una sèrie de països.

Per completar l'anàlisi continguda en la resposta a la teua primera qüestió, cal afegir que les pròpies causes que impediren el creixement de la IV Internacional a la fi de la segona guerra mundial han permès un creixement més accelerat en el curs dels deu darrers anys. Els efectes a llarg termini de les desfetes de la revolució mundial foren emmascarats pels efectes a llarg termini de l'ascens – per bé que geogràficament i socialment més limitats – de la revolució en els anys cinquanta i seixanta.

La crisi conjunta del capitalisme i de l'estalinisme, que s'ha accentuat a partir del maig del 68, no ha fet més que perllongar els efectes de les revolucions iugoslava, xinesa, cubana i vietnamita. Ha fet reaparèixer en l'escena política mundial una nova generació de revolucionaris, ja no marcats per els efectes de vint anys de desfetes, sinó al contrari confiats en els destins de la revolució mundial i qui, en funció d'aquesta pròpia confiança, es disposes a implicar-se en la construcció d'un partit revolucionari.

No es tracta pas d'un fenomen linial, ni en el temps ni en l'espai, però és prou universal i estès en tots els continents. Per damunt de tot, està lligat a la pròpia natura de l'època. No du pas a noves desfetes esclafadores que eliminen de nou aquesta esperança per una o dues generacions, sinó que sorgeix al contrari regularament, fins i tot allà on hi ha reculades temporals, sense parlar ja dels fenòmens d'interacció internacional. En aquest sentit, hom pot parlar d'un nou període més favorable per la construcció de partits revolucionaris, oberta d'ençà de la segona meitat dels anys seixanta.

Aquesta anàlisi és l'única interpretació marxista que hom pot donar de ço que ha sigut fins ací la història de la IV Internacional. N'hi ha dues proves convincents de la justesa d'aquesta interpretació.

D'una banda, tots aquells qui, en el període anterior, havien atribuït l'estagnació relativa de la IV Internacional a ço que anomenaven “tares congènites” del nostre moviment, com la composició pretesament petit-burgesa de les nostres organitzacions a l'inici; la pretesa falsa posició de l'URSS com a estat obrer degenerat; la pretesa manca d'“arrels nacionals”; el pretès revisionisme de cada coma escrita per Trockij, i que havien justificat així la llur ruptura amb la IV Internacional, han provat també de construir organitzacions revolucionàries. Però cap organització a l'esquerra de la social-democràcia o de l'estalinisme, en cap país imperialista ha tingut resultats qualitativament superiors a la IV Internacional durant el període del 1944-1968.

D'altra banda el fenomen invers s'hi ha verificat, d'ençà que hi ha hagut el canvi de conjunció entre les condicions objectives i l'aparició d'una nova avantguarda de masses a escala internacional: al mateix temps que una sèrie d'organitzacions trotskistes decuplivaven les forces, d'altres organitzacions a l'esquerra dels PS i PC reeixien, també, a progressions comparables a partir d'aquestes condicions favorables.

M'hi opòs a la idea de la reeixida d'organitzacions revolucionàries noves qualitativament superiors al ritme molt més moderat del nostre moviment. No cal pas cometre un error d'apreciació en l'origen i la natura del “Moviment del 26 de juliol”, l'únic exemple que has citat en aquest sentit. Fidel Castro era el dirigent d'una organització de masses a Cuba abans que esdevingués revolucionari. Era candidat a les eleccions legislatives del 1954 i hauria sigut elegit diputat si no hi hagués hagut el cop d'estat de Batista. Era dirigent d'una de les principals organitzacions nacionalistes del país, el partit dit “autèntic”.

No és del tot la transformació d'un petit grup revolucionari en partit de masses, sinó més aviat l'invers: la transformació d'una corrent de masses no proletària, petit-burgesa nacionalista i populista, a través d'una evolució pragmàtica en condicions particulars, cap a una organització revolucionària. La transformació d'un moviment amb influència damunt les masses, però no proletari, en moviment amb inflluència damunt les masses semi-proletàries, proletari doncs.

Però no es tracta pas de la transformació en uns anys d'un petit grup aïllat en partit de masses, gràcies a la descoberta d'una tàctica i d'una estratègia miraculoses. Des de fa quaranta anys molts camarades s'han deixat seduir per la recerca d'aital solució-miracle. Ningú no la trobarà.

Afegim que el 1936-1938, hi havia organitzacions centristes infinitament més importants que les seccions de la IV Internacional, deu o vint vegades més importants numèricament, amb arrels profundes en la classe obrera i en el moviment obrer del propi país. Esmentam el POUM a Espanya, els brandlerians a Alemanya, la ILP a Gran Bretanya, els bordiguistes a Itàlia, el RSAP als Països Baixos, el PSOP a França. Cadascuna d'aquestes organitzacions ha nascut d'una fase de la història del moviment obrer del seu país i ha jugat incontestablement un paper en moments determinats de la lluita de classe nacional, molt més important que les petites seccions de la IV Internacional d'aquests propi països. Però, avui, les seccions de la IV Internacional són molt més fortes numèricament i molt més implantades en la classe obrera que aquestes organitzacions, la majoria de les quals d'altra banda han desaparegut completament.

Això confirma bé que el nostre moviment representa una component, una variant universal del moviment obrer, alhora que totes aquestes formacions no es corresponien més que a moments accidentals i nacionalment limitats de la història de les lluites de classe contemporànies. Cal doncs parar més atenció abans d'incriminar les particularitat del trotskisme per justificar la lentitud del nostre creixement durant aquest període. I si bé s'han comès certs errors, i si bé els accidents organitzatius que hem patit han ralentit incontestablement el nostre creixement, tots aquests factors són secundaris.

La famosa “inclinació congènita dels trotskistes a les escissions”, que se'ns ha atribuït sovint, és la conseqüència de la quasi estagnació, més que la seua causa. Per primera vegada d'altra banda, d'ençà dels seus orígens, no hi hagué cap escissió internacional fins després de catorze anys en la història de la IV Internacional.

A partir del moment on el context polític es modificà profundament, les formes amb les quals el trotskisme s'havia identificat organitzativament començaren a recular en relació a fenòmens del tot nous i més ben adaptats a un moviment en ple esclat.

Les seccions trotskistes i l'extrema esquerra

Per concloure, voldria assenyalar dues qüestions properes a aquest problema. La primera és un retret emès per grups d'extrema esquerra i per damunt de tot per certes organitzacions properes a la nostra corrent, que cerquen de justificar d'aquesta forma el llur refús a l'adhesió a la IV Internacional.

L'obsessió trotskista de la continuïtat programàtica – que aquests crítics anomenen dogmàtica – hauria sigut la causa per la qual l'unificació de l'extrema esquerra no es pogué realitzar en el moment més propici, és a dir en el moment de l'ascens a Itàlia, França, Anglaterra, Portugal, Alemanya, entre 1970 i 1976.

Ja ho hem dit: la nostra adhesió a l'etiqueta de la IV Internacional no ha sigut pas un obstacle per aquesta unificació. Aquesta ha sigut impedida per divergències més precises, més concretes en qüestions estratègiques claus del procés de lluita de classe en curs a Europa.

Com tothora hi ha problemes nous, i transformacions de la realitat objectiva, hi ha tothora la necessitat d'aports nous a l'anàlisi i a la teoria marxistes. Però, si hi ha necessitat d'aports nous, els antics no han d'ésser pas líquidats per això, i la coherència de la teoria ha de preservar-se.

Seria fals pretendre que la teoria del front únic de Lenin i de Trockij no era ja d'aplicació al Portugal del 1975, que la concepció dels leninistes i dels trotskistes en les reivindicacions transitòries i en la fórmula governamental que havia de coronar un programa de transició ja no era aplicable a Itàlia o a França el 1976 i 1977.

La segona remarca concerneix el quadre organitzatiu. El fet que siguem l'única organització que funciona realment en el pla mundial i que el nostre moviment s'identifique, més que no pas amb cap altra noció, amb la idea de construir simultàniament organitzacions nacionals i una organització mundial, no es deu pas a l'atzar. No és més que la dimensió organitzativa de la teoria de la revolució permanent, qui ret tota sola comptes de la realitat de la revolució mundial en l'època imperialista.

La idea segons la qual cal construir des d'un principi partits revolucionaris nacionals forts, que hom podria federar a nivell internacional, part d'una incomprensió profunda de la natura orgànica de l'economia mundial, de la política i de la lluita de classes mundials en l'època imperialista. Avui, cal ésser orb per no comprendre que les societats multinacionals no són pas el resultat d'un viarany de la història, sinó que expresen quelcom de fonamental en el desenvolupament de les forces productives i de l'organització de l'economia capitalista durant tres quarts de segles.

Els arguments utilitzats en el passat contra aquesta concepció eren al centre de la lluita política de Trockij el 1933 i el 1940. S'han revelat com a arguments no solament falsos, sinó arguments “boomerang”, fins i tot a nivell de la construcció d'organitzacions dites nacionals.

En tots els països d'Europa, en el curs d'aquests vuit darrers mesos, els militants sindicals que han cridat els llurs companys a implicar-se a una acció immediata per les 35 hores, com a única resposta eficaç contra la desocupació, han sabut oposar-se a una acció únicament en el pla nacional, que provocaria un augment de la desocupació. La resposta és simple: lluitam simultàniament en tots els països per les 35 hores. La internacionalització de la lluita de classe, després de la internacionalització del capital, ha esdevingut avui un fenomen visible a ull nu.

El Partit comunista vietnamita per exemple, d'origen estalinià, educat en la teoria del socialisme en un sol país, aïllat per això dela comprensió marxista-revolucionària d'una infinitat de fenòmens contemporanis, ha sigut menat per les necessitts de la seua lluita a no sols comprendre, sinó fins i tot a integrar en els seus projectes a curt i a mig termini la importància del moviment antiguerra als Estats Units i arreu.

No assumir les conseqüències organitzatives d'aquest fenomen d'internacionalització de la lluita de classes, és en el millor dels casos endossar totes les conseqüències catastròfiques del “nacional-comunisme” (veieu aquesta aberració encara més pronunciada, el “nacional-trotskisme”), i del “socialisme en un sol país”, que no és més que el socialisme a cap país. Hom pot adonar-se que el crit d'advertiment de Rosa Luxemburg - “el socialisme nacional, vol dir: proletaris de tots els països, uniu-vos en temps de pau i escorxau-vos mútuament en temps de guerra” - continua a ésser tràgicament ver avui, inclòs pels militants comunistes (URSS, Xina, Vietnam, Cambodja, etc.).

L'efecte boomerang del “nacional-comunisme” és com més va més desastrós, i encara més quan es tracta de petites organitzacions. Qui pot acceptar com a creïble la idea de construir avui una organització revolucionària sols a Itàlia, i de conquerir-hi el poder proletari, sense haver de pagar-ne el preu immediatament sota la forma d'un projecte ja d'economia italiana autàrquica, ja d'un pseudo-socialisme italià que s'integraria en una economia capitalista internacional i qui n'acceptaria les regles del joc.

Els qui ens diuen, com els camarades de Lutte ouvrière, que hom no pot pas construir una veritable Internacional sense una direcció que ja haja guanyat una autoritat política, es fiquen de peus a la galleda. Que la direcció nacional de LO ha fet la revolució proletària? Que ha guanyat una autoritat política al si del proletariat francès, gràcies al seu paper en la lluita de classes? Com pot aleshores imposar la seua autoritat, la seua disciplina a les cèl·lules i a les regions de la seua pròpia organització? Hom ho veu: tots aquests arguments manquen de base i de cohesió teòriques. No fan més que teoritzar reticències centristes a nivell programàtic.

Comprendre aquesta gran veritat del comunisme contemporani, a saber que vivim l'època de la revolució i de la contra-revolució mundials, es comprendre també que això exigeix una organització mundial del proletariat per ésser capaç de copsar tots els aspectes d'aquesta realitat. En les reticències contra la construcció simultània d'una organització mundial i d'organitzacions nacionals, hi ha incontestablement una certa reacció, comprensible però no justificada, contra els abusos del centralisme burocràtic estalinià en l'època de la degeneració de la III Internacional.

Però de la mateixa forma que no acceptaríem mai d'identificar comunisme, leninisme d'una banda, i estalinisme de l'altra, dictadura del proletariat d'una banda i dictadura de la burocràcia de l'altra, no hem d'acceptar la identificació entre el centralisme democràtic internacional d'una banda, és a dir la necessitat d'una disciplina internacional en les qüestions internacionals després d'un debat democràtic, la necessitat d'una acció comuna de l'avantguarda proletària contra el capital internacional i la burocràcia, i, d'altra banda, la idea d'un “centre únic” burocràtic que tindria el dret de capgirar com li semblàs la composició de direccions nacionals i d'imposar als partits tàctiques nacionals no acceptades per la majoria dels llurs membres.

La lluita contra aquesta concepció estaliniana (o zinovievista-estaliniana) del “centre únic” burocràtic és perfectament compatible amb el combat per l'internacionalisme proletariat i la seua expressió organitzativa: la construcció d'una Internacional revolucionària democràtica centralitzada que unifique el combat del proletariat mundial contra els seus enemics comuns, pels seus interessos comuns.