La tragèdia irlandesa:
la desgràcia d'Escòcia

by John MacLean

Publicat originàriament («The Irish Tragedy: Scotland's Disgrace») com a pamflet el 1920
Transcripció\HTML: Revolutionary Communist Group, 30 de març del 1998 i David Walters el 2003.
Copyleft: John MacLean Internet Archive (www.marx.org)1999, 2003.

Deixau que m'adrece al poble escot en particular en aquesta conjunctura crítica de la història mundial—tan crítica com la de l'agost del 1914—per salvar Irlanda d'una tragèdia que arribarà si no s'atura la carrera cruenta de l'actual colla de brivalls sense remei de la coalició.

El meu discurs és que Gran Bretanya no té cap dret de dominar Irlanda amb policia armada amb bombes, i amb un exèrcit i flota considerats forasters pels irlandesos. Se'ns ha ensenyat als escots de reverenciar els nom de sir William Wallace i de Robert Bruce perquè aquests valents homes del passat són recordats com a campions de la causa de la llibertat quan Edward I i Edward II provaren d'absorbir Escòcia com a part del territori anglès. Tots els escots hem d'apreciar doncs l'esforç d'Irlanda, que durant més de set segles ha suportat el mateix jou anglès, i ara cal ser al costat d'Irlanda en el seu gran darrer sacrifici per la llibertat; el darrer perquè el triomf ha d'ésser seu ben aviat.

La submissió d'Irlanda és antidemocràtica

Durant tota la guerra el govern britànic justificà la seua entrada en combat damunt la base que era una guerra de la 'democràcia' contra el prussianisme, i que la guerra garantiria els drets de les petites nacions si guanyaven els aliats.

Els aliats han guanyat—o, en tot cas, Amèrica ha guanyat. S'ha reconegut la democràcia? Tenen les petites nacions els llurs drets? El penós plany d'Irlanda desmenteix directament aquests profunds prevaricadors anomenats govern de coalició. Els aliats deien que sí perquè s'hi va fer un plebiscit fraudulent a Alsàcia-Lorena i a Schleswig per arrabassar parts de l'Imperi Alemany, i perquè totes les petites nacions que rodegen el territori rus obtingueren la independència com a primer pas per emprar-les contra la pròpia Rússia.

Però deixar que Irlanda tinga independència és una història diferent. Malgrat la meraveollosa unitat i solidaritat d'Irlanda en la qüestió de la separació de Gran Bretanya, el govern de coalició persisteix violentment a mantindre el jou damunt Erin.

Res més que protesta i disgut ha d'aflorar de cap persona assenyada quan recorda el crit contínuament repetit que Gran Bretanya ha d'alliberar la democràcia alemanya de la plaga del kaiserisme, del junkerisme i del prussianisme, i recull el lament falsari que els bolxevics, en deposar Kerenski, han violat el principi democràtic i que, tot i ésser una minoria, mantenen els regnes del poder en la rústica Rússia. De fet, la pretesa ‘dictadura de terroristes’ era l'argument de xoc emprat durant tot l'any passat per Winston Churchill i les seues titelles de la premsa per justificar la despesa de gairebé dos cents milions de lliures en l'intent directe i indirecte d'enderrocar l'enorme República Comunista Russa. Tot i així Rússia és reticent a comerciar amb Rússia degut al pretès refús de Rússia al principi democràtic.

Per qualsevol persona assenyada la retenció britànica d'Irlanda és l'exemple més clar en el món d'una ‘dictadura de terroristes’, ja que Gran bretanya governa Irlanda contra els desitjos irlandesos amb policies armats amb bombes i un enorme exèrcit equipat amb més de 40 tancs i un nombre similar d'avions, un munet de metralladores, i totes les altres belles manifestacions de fraternitat, amor i caritat cristians.

La democràcia a Gran Bretanya suposa el domini a través d'una clara majoria dels vots, per bé que en determinats casos els sindicats insisteixen en una majoria de dos a un. Què va votar Irlanda en les eleccions general del 1918?

El Sinn Fein i els redmondistes aconseguiren 1.211.516 vots, un 79,3% de tots els vots; els unionistes aconseguiren 271.455, un 17,8%; i els independents i laboristes 45.939, un 2,9%. Òbviament, la votació mostra que per 4 a 1 la gent d'Irlanda voldria tindre cura dels propis afers. Aquest vot aclaparador satisfa les demandes més estrictes de democràcia dins els cercles sindicals i cooperatius.

La decisió irlandesa es reafirmà el gener del 1920, en les eleccions municipals, quan un 95% dels municipis de fora de l'Ulster caigueren en les mans del republicans sota un sistema de representació proporcional. Fins i tot arrabassaren ‘Derry i Lurgan, a l'Ulster, dels unionistes, i a Lisburn, Dungannon i Cookstown els carsonistes tenen tan sols una ajustada majoria.

Les estatístiques completes de les eleccions municipals mostren que a Leinster 36 dels 38 municipis foren dels republicans i dels nacionalistes, a Connaught 9 de 10, a Munster 32 de 32, i a l'Ulster 21 de 47.

Això no és tot. Els republicans controlen i gestionen ara 21 comtats, i acaben d'arribar notícies que a l'Ulsters el Sinn Fein i els nacionalistes, units, han guanyat el comtat de Tyrone per 11 contra 9, i el comtat de Fermanagh també per 11 contra 9. També s'han registrat grans guanys en els altres quatre dels comtats especials de l'Ulster, per bé que els resultats finals encara no han sortit en el moment de la redacció.

Si totes aquestes decisions no indiquen clarament l'opinió de la majoria d'Irlanda, llavors les eleccions mani no establiren cap veredicte definitiu.

Gran Bretanya no té òbviament cap excusa per inundar Irlanda de tropes, i ha d'ésser un deure obligat pel laborisme britànic fer que aquests soldats, la majoria nois de 18 anys, siguen retirats i deixen que els irlandesos aclaren els llurs afers. Si la minoria no pot defensar-se sola, llavors que emigre. Això és el que Lord French i els coalicionistes voldrien que fessen 200.000 joves irlandesos. Proven de matar de fam aquests joves perquè marxen de la llur terra nadiua. És per això que els capitalistes de Clyde contracten de grat irlandesos. El govern els diu que ho facen, ja que els irlandesos a Escòcia són menys perillosos que a Irlanda; mentre que els escocesos se sotmetran a la desocupació i a la fam i fins i tot se suïcidaran abans de molestar el govern o els patrons. Per comptes de blasmar els irlandesos perquè els roben la feina, els escocesos haurien de blasmar el govern i els capitalistes, que són els responsables de l'influx dels irlandesos a Clyde i al litoral occidental d'Anglaterra. Si els ulsterians no poden tolerar una república irlandesa, que emigren.

El camuflatge protestant

El govern defensa la seua política persistent de mantindre Irlanda en afirmar que és el seu deure sagrat protegir els protestants orangistes, que ho passarien malament si els catòlics irlandesos dominassen en una república irlandesa. Aquesta línia argumental tenia un bon moment el 1914, però no s'aguanta per enlloc avui per la gent amb el cap clar prou espabilada com per sumar dos i dos.

N'hi ha prou a recordar l'excusa de Gran Bretanya per entrar a la guerra. No era per defensar la pobra i petita Bèlgica d'Alemanya? Fins i tot Lloyd George provà aquesta ‘cantarella’ el nadal del 1915, al St. Andrew’s Hall, de Glasgow, quan hi anà per persuadir els obrers de Clyde d'acceptar retallades laborals. Però tothom hauria de saber que els belgues eren catòlics i els prussians protestants.

Creu realment algú que Gran Bretanya féu la guerra més gran del món per protegir els catòlics contra els protestants en el continent, i que ara es prepara per envermellir de sang catòlica l'Illa Maragda per protegir els protestants?

Sir Henry Wilson, mariscal de camp, a mitjans del maig del 1920, destapà la mentida belga en l'Union Jack Club en un esclat d'indiscreció d'estil militar en dir que Gran Bretanya havia entrat en la guerra per salvar la pell.

Per dir el mateix, en unes altres paraules, és clar, em van sentenciar a tres anys i després a cinc anys de presó. Sir Henry òbviament hauria d'ésser enviat a Peterhead de per vida!

Sir Henry té tota la raó en dir que Gran Bretanya entrà en la guerra per fins egoïstes—la preservació del predomini capitalista britànic en el món. No pot explicar la mateixa raó la insistència cabuda en què Irlanda no obtinga la independència?

Crec que sí. Gran Bretanya assassinà per robar Egipte degut al canal de Suez, i mantindrà Egipte tot i que no hi haja cap Ulster. Quin és el motiu darrera de la retenció d'Irlanda? Crec que la raó real no són els ulsterians, que el govern estima tan ardentment com els ciutadans d'aquella ciutat índia anomenada Amritsar, on el general Dyer (o Killer) n'eliminà 500 per demostrar a la pobra gent d'Índia l'amor abundant de Gran Bretanya cap als pobres!

El motiu real de Gran Bretanya

Quin és, doncs, el motiu real de Gran Bretanya per mossegar l'Illa d'Erin com un bulldog? Irlanda es troba entre Gran Bretanya i l'Oceà Atlàntic, on els vaixells britànics han de navegar lliurement, en cas de guerra, per preservar el subministrament alimentari. Si Irlanda fos una república independent i formàs una aliança amb Amèrica, que Bottomley a John Bull ara anomena ‘el proper enemic de Gran Bretanya’, llavors en el cas d'una guerra (que s'apropa més ràpidament que la passada guerra amb Alemanya) els ports irlandesos serien la base d'operacions de la flota americana i la terra irlandesa seria la base d'operacions de l'exèrcit americà. Gran Bretanya quedaria per tant tancada per la unió d'Amèrica i Irlanda, de la mateixa forma que Gran Bretanya tancà Alemanya i l'ofegà fins a la rendició.

Que s'apropa ràpidament aquesta guerra amb Amèrica ho prov en un altre pamflet escrit l'any passat (1919) i titulat The Coming War with America.

Lord Leverhulme ha comprat part de les illes del litoral occidental d'Escòcia, Lewis i Harris en particular, no tan sols per pescar, sinó per fer-hi ports, carreteres, cases, magatzems, ferrocarrils, etc., per la flota britànica en cas de guerra amb Amèrica. Per la mateixa raó Stranraer també s'ha convertit en un gran centre de pesca. Així també es prenen les precaucions necessàries al Canal de Bristol, al sud d'Irlanda.

L'any passat vaig calcular que aquesta guerra hauria d'arribar en cinc o sis anys; però fets recents mostren que la lluita pot esclatar en qualsevol moment. Els cinc grans consorcis de carn vacuna de Xicago, ajudats pel banquers, proven de controlar el subministrament alimentari mundial; també Gran Bretanya. L'Standard Oil Trust of America, amb el suport de tots els grans interessos d'Amèrica, fa esforços desesperats per controlar el subministrament mundial de petroli; també Gran Bretanya. Tots dos bàndols s'acusen mútuament de provar avaríciosament de monopolitar els recursos petrolífers mundials. Amèrica és en procés de robar Mèxic per emprar el petroli mexicà en la seua armada en cas d'‘eventualitats’; Gran Bretanya ha robat Egipte fins ara mateix, i és en procés de robar Mesopotàmia i Pèrsia per afermar l'Anglo-Persian Oil Company, que domina els recursos petrolífers i minerals d'aquests països i on el govern britànic té milions de lliures.

Gran Bretanya ha decidit de fer anar la seua flota naval i mercant amb petroli per escapar de les mans de la Federació de Miners, especialment dels miners revolucionaris del sud de Gal·les. D'ací la necessitat de controlar els recursos petroliers del món. D'ací la forta lluita actual amb Amèrica per controlar aquests recursos.

Aquesta situació delicada, admesa per sir H. Wilson com tan crítica com la del juliol del 1914, explica per què Gran Bretanya permeté el camarada Krassin d'anar a Londres i veure Lloyd George. Fins el present Gran Bretanya ha bloquejat Rússia, ha refusat de rebre els representants comercials de Rússia, i de comerciar amb aquell enorme país comunista. Per què ha capgirat tan sobtadament la seua política? L'única explicació factible és que tem la situació americana, i desitja de garantir-se els aliments i les matèries primeres, especialment el petroli rus, en cas d'un trencament de les bones relacions amb Amèrica. No us enganyasseu pas amb la creença que la nova política russa de Gran Bretanya la dicten motius humanitaris. Són fins egoïstes els que dicten la seua política sempre i tothora.

El tractament brutal d'Irlanda

El seu tractament brutal d'Irlanda, més descarat avui que mai abans, ho indica ben clarament. Immediatament després de la signatura de l'armistici, més tropes inundaren Irlanda, no com a precaució contra un possible aixecament sinó com una provocació. Es reprimiren deliberadament les reunions amb una arrogància brutal, després els partits de futbol i d'altres esports foren suspesos i espectadors i jugadors dispersats amb violència, es prohibiren els concerts i els entreteniments—fins i tot un concert realitzat per aconseguir fons per establir una escola laboral a Dublín; de fet, la vida social del poble era interferida calculadament per crear un aixecament obert que donàs Gran Bretanya l'oportunitat de tindre una ‘matança d'Amritsar’ a Irlanda per domenyar els irlandesos si més no una altra generació.

Els qui sou familiaritzats amb els mètodes provocadors adoptats en les presons, en les trobades socialistes, i a Irlanda podeu imaginar-vos fàcilment que la gent d'Amritsar fou empesa pels provocadors de l'exèrcit britànic a les protestes que forniren el general Dyer l'excusa per la matança feta a més sang freda mai perpetrada per cap raça conqueridora. Si els irlandesos haguessen abatut i ferit tants orangistes en els carrers de Belfast, com seria de gran l'infernal lament de la premsa, de la tribuna i del púlpit prostituïts de Gran Bretanya!

Els irlandesos tan sols defugiren un ‘bany de sang’ en sotmetre's calmadament i disciplinada a tots els esforços calculats per dur-los a la violència. El senador Walsh i d'altres americans que visitaren Irlanda, prengueren nota de la situació, i llavors retornaren a Amèrica per presentar el plany d'Irlanda davant d'Amèrica. Amèrica es delia per trobar una excusa per blasmar Gran Bretanya, i així els americans veieren que el món ho sabria tot de les brutalitats britàniques a Irlanda (i a Índia, Egipte i les Índies Occidentals, també, diria jo). Els patriotes britànics no podrien queixar-se que Amèrica ho fes, ja que Gran Bretanya ha blasmat igualment els turcs per massacrar armenis, els alemanys per massacrar dones i criatures, i els russos per perpetrar tota la gama del crim social.

Després, De Valera anà a Amèrica per aconseguir fons per ajudar el Parlament Irlandès o Dail Eireann. Les crides pels fons també aparegueren en la premsa irlandesa. Llavors seguiren repressions a tort i a dret, ja que Gran Bretanya era decidida a no permetre cap parlament rival a Irlanda:-
 

Durant el 1919 i els primers mesos del 1920, 66 dels membres irlandesos del parlament elegits el 1918 foren enviats a presó després de farses de judici o sense cap judici. Tan sols 7 escaparen de la presó en abandonar Irlanda poc després de la llur elecció el 1918.

D'ençà de les eleccions municipals del gener del 1920, han arrestat 35 regidors, i s'intentà l'arrest de si més uns altres 36 regidors.

El 3 de març les tropes assaltaren el Club de les Dones Treballadores, la Unió de Dones Treballadores Irlandeses, el Saló de la Llibertat, la seu del Partit Socialista d'Irlanda, la seu de la Unió de Dependents d'Alimentació, i la seu dels Dependents de Teles—tot a Dublin. Al mateix temps, Alderman Wm. O’Brien, el dirigent del moviment laborista irlandès, fou segrestat i traslladat a Anglaterra, on fou dut a presó sense judici.

Immediatament després que se sabé que l'1 de març del 1920, el senyor Alan Bell havia ordenat alts funcionaris bancaris que comparaguessen en la Comissaria de Policia d'Inns’ Quay, Dublin, amb tots els llibres i documents dels bancs, perquè els poguessen examinar funcionaris governamentals. L'objectiu era retraçar tots els diners del Sinn Fein, i també conèixer tots els negocis dels partidaris destacats de la causa del Sinn Fein per esclafar-los fins a la misèria.

Bell emeté els permisos com a magistrat resident del comtat de Dublin. Va aparèixer per primera vegada com a ajudat de Jas. E. French, cap del servei secret anglès a Irlanda. Com a resultat de les denúncies de Wm. O’Brien el 1884 de la immoralitat del Castell de Dublin, French fou condemnat per un crim contra natura. Bell actuava com el seu agent provocador a l'oest d'Irlanda en l'època de la Lliga Agrària, i una dels seus èxits fou la detenció de Henry George, autor de Progress and Poverty, durant la seua visita a Irlanda en els anys vuitanta. Bell era l'agent secret del Times de Londres durant el cas de les falsificacions de Piggott, on Piggott confessà que li havien pagat per imitar la lletra de Parnell per tal d'implicar-lo en un crim d'alta traïció. Però per la confessió Parnell podria haver sigut afusellat. Des de llavors Bell dugué a terme la seua feina bruta com a espia anglès a Irlanda.

Ell és el brivall llençat a plena llum d'un cotxe a Dublin i mort a trets. Quin home o dona que es respecte pot blasmar els irlandesos per llençar terra damunt una bèstia així? Qui mai s'ha lamentat per un Judes?

Els ‘crims’ irlandesos

Quan fins i tot les primeres prohibicions de setembre no aconseguiren d'arrossegar els irlandesos fins a la revolta oberta, el govern britànic havia de fer quelcom per justificar la seua baixa, brutal i cruenta ocupació de la castigada Irlanda. La meua opinió és que, a través del Castell de Dublín, preparà l'assassinat de detectius i policies i després culpà els irlandesos. La culminació arribà quan disposà l'atemptat contra lord French prop d'on Cavendish i Burke foren morts els anys vuitanta. French anava en cotxe blindat. Malauradament per Gran Bretanya, ben poca gent lamentà el fracàs de Flanders, i sens dubte molts dels qui perderen fills sota French no haurien lamentat gens si hagués creuat el riu negre. És cert que el dia que els irlandesos vulguen apagar-li la llum, ho faran.

El govern aprofità l'excusa per armar la policia amb bombes i convertir les comissaries de policia en quarters. Llavors els irlandesos començaren els atacs contra el sistema policial que l'han desmoralitzat absolutament, i de fet gairebé l'han trencat del tot. El govern ara cerca de mostrar per estatístiques falses que els irlandesos ho han fet per objectius merament criminals.

De fet no hi ha cap crim que el govern no haja incitat a perpetrar a policies i soldats en aquesta guerra a ganivetades amb Irlanda. D'ençà del maig del 1916 fins el desembre del 1919, el govern a Irlanda ha sigut responsable de 59 assassinats, 2.084 deportacions, 575 assalts armats contra civils desarmats, 14.153 assalts a cases privades, 5.041 detencions, 2.038 sentències, 369 proclames i prohibicions, 53 suspensions de diaris, 506 tribunals marcials: un tota de 25.378. D'ençà del gener del 1920 les coses han empitjorat. Prenguem la setmana que acaba el 17 d'abril. Assalts 1.135; detencions, 260; sentències, 2; proclames i prohibicions, 2; tribunals marcials, 2; assalts armats, 16; deportacions, 92; assassinats, 4; un total de 1.513.

Descripció d'un assalt suau

La lletra següent l'envià el 9 de març del 1920 el major Erskine Childers, DSC, al General Comandant en Cap del Quarter General de Dublin. Childers és fill d'un ex-canceller del tresor. La seua famosa novela, The Riddle of the Sands, advertia Anglaterra de l'amenaça alemanya. També ha escrit un dels volums de la Times’ History of the War.

‘Senyor,—He rebut l'honor d'una visita la nit passada d'un tanc sota el vostre comandament a l'hora un xic inconvenient de la una de la matinada. No ho deplor. La guerra és la guerra.

Però suggeresc que seria en interès últim tant dels visitants com dels visitats en aquestes ocasions que s'imposàs un codi d'etiqueta o comportament al primer. Seria, potser, poc raonable plànyer-me de les baionetes que passaven davant els ulls del meu fill petit, i de mitjans similars d'impressionar emprats per les forces sota el vostre comandament. Però és una qüestió de queixa legítima que un jove subaltern (d'una aparença de cap manera atractiva, si m'ho permeteu) fes una passejada per la casa fins el meu despatx tot fumant una cigarreta, i que hi persistís després que l'hagués convidat a apagar-la. La molesta escena fou seguida per la intervenció d'un altre oficial d'una educació no menys polida, que decretà un ingeniós compromís segons el qual la cigarreta s'havia d'apagar damunt la moqueta. «Damunt la moqueta», fou la demanda expressa lliurada amb una insolència estudiada per aquest jove cavaller de moquetes.

Així jo havia de guanyar el meu punt sobre el consum de la cigarreta, i ell havia de salvar la seua dignitat en fer un forat a la moqueta.

El punt pot semblar trivial, però ho és? Quan els exèrcits abandonen eventualment el territori ocupat—i puc, sense la menor ofensa, expressar el desig que les vostres abandonen eventualment el nostre?—és de la més vital importància que un exèrcit deixe darrera seu un record de civilitat i humanitat en la realització de fins i tot els seus deures més enutjosos. Certament que cap no pot ésser més enutjós i més fàcilment provocador d'exasperació que aquests assalts de mitja nit contra cases civils, dels quals n'han tingut lloc un 19.000, segons crec, en els darrers dos anys, sovint, com en el meu cas, per informacions falses, i sovint que resulten en indignitats i molèsties infinitament pitjors que res que haja experimentat.

Tot i que ja no sóc membre de l'exèrcit britànic, hi vaig fer un llarg servei durant la guerra, i la consideració que encara retinc per les millors de les seues tradicions, m'encoratja a adreçar aquestes remarques a la vostra consideració.

Tinc l'honor de restar fidelment vostre,

ERSKINE CHILDERS, late Major, RAF.’

Que els atacs contra els irlandesos són continus, generalitzats, i nombrosos ho demostren les estatístiques publicades pels propis sinn feinians. Vet ací la feina d'una setmana típica del 1920 del Castell de Dublin, la que acaba el 17 d'abril:

 Assalts, 1.135; detencions, 260; sentències, 2; proclames, 2; tribunals marcials, 2; assalts armats, 16; deportacions, 92; assassinats, 4. Aquesta informació la silencia curosament el governa, de forma que la gent corrent es veu forçada a arribar a conclusions completament errònies quant a la situació real d'Irlanda.

Podria continuar amb l'enumeració de la carnisseria fins als temps de la redacció d'aquest pamflet si no em posàs malalt la feina.

Resposta d'Irlanda

Esperar que els irlandesos accepten l'esclafament i les injúries allargar l'espera i la paciència més enllà del límit. Així els irlandesos han respost naturalment amb l'abatiment de policies i detectius. Els policies renuncien ara a centenars. Han volat quarters de la policia i han fet fora els policies d'amplis sectors del país. Els sinn feinians estableixen, però, una policia i uns tribunals propis, que ara controlen 21 dels 32 comtats d'Irlanda. El sistema policial britànic ha sigut destruït en amplis sectors d'Irlanda, on mai no serà restablert.

Naturalment, també els estibadors i ferroviaris irlandesos han seguit l'exemple dels estibadors de Londres que prengueren nota de The Daily Herald i refusaren de carregar el Jolly George amb municions per Polònia. Els irlandesos refusen ara de subministrar a l'exèrcit d'ocupació munició que puguen emprar per matar-los quan siguen fora de la feina. Aquesta és certament la cosa més assenyada que mai han fet els irlandesos en la història laboral. El laborisme irlandesos pot convocar una vaga general irlandesa per forçar la retirada de tropes d'Irlanda. Mentres, els ferroviaris irlandesos han demanat al Comitè Executiu de la Unió Nacional de Ferroviaris (NUR) que prenga accions per impedir l'enviament de municions a Irlanda. El NUR ha posat la responsabilitat damunt els muscles de la Triple Aliança (Obrers del transport, miners i NUR), i la Triple Aliança, al seu torn, passa la responsabilitat en aquelles genials velles glòries que constitueixen el Comitè del Congrés de Sindicats. Quan aquestes benevolents i velles gents es facen a la idea de comunicar-ho al primer ministre, Irlanda haurà establert una república, i haurà passat llavors ja a una de socialista!

Se sotmetran les bases a les dilacions habituals, o forçaran el ritme en prendre accions directes?

Gran Bretanya inunda amb més i més tropes Irlanda, i ara crida l'armada. Gran Bretanya podria perpetrar una tragèdia terrible abans que el laborisme s'haja adonat de tota la gravetat de la situació. És per tant essencial de prendre una acció dràstica ben aviat.

El centre real de la lluita irlandesa és el Saló de la Llibertat i la Unió de Treballadors del Transport, fundat per l'esforçat Jim Larkin, que ara compleix deu anys en una presó americana per ser membre actiu del Partit Comunista, i desenvolupat pel màrtir Jim Connolly fins la setmana de Pasqua del 1916.

Si Irlanda aconseguís una república llavors esclataria una guerra de classes que el laborisme irlandès lluitaria fins a la victòria, amb l'establiment del comunisme finalment, i de nou, en l'‘Ould Counthrie’.

Aquesta nova fase en la vida irlandesa hauria d'exercir una influència esperonadora al laborisme britànic, ja que el laborisme ha d'aliar-se a tot arreu contra l'enemic comú, el capitalisme, i destruir-lo per deixar pas al comunisme mundial.

La victòria del laborisme britànic i irlandès prepararà el camí al laborisme americà, el triomf del qual eliminarà la possibilitat de l'amenaça de guerra amb Amèrica.

La victòria d'Irlanda és òbviament el preludi indubtable del triomf del treball per tot el món, on el robatori deixarà lloc a la justícia en la poderosa Comunitat Comunista, i quan amb la destrucció d'exèrcits i flotes, la humanitat podrà viure en pau i gaudir dels fruits del seu treball.

Una vaga general, doncs, per la retirada de les tropes britàniques d'Irlanda, i la demanda de l'alliberament de Jim Larkin (Amèrica) i del seu germà, Pete Larkin (Austràlia).

P.S.—D'ençà de la redacció d'aquest pamflet el Glasgow Herald en un editorial del dimarts 8 de juny del 1920, titulada L'exèrcit a Irlanda, es vanta del fet que els regiments escocesos que inunden Irlanda i d'altres països són prests a l'acció. Sembla que utilitzen escots per esclafar irlandesos. Que el treball hi responga efectivament.