|
|
|
|
«Das Versagen der Führer», Die Rote Fahne, 11 de gener del 1919.
Les coses a Berlín han pres un gir que provoca la més forta crítica i la més seriosa preocupació de les masses obreres.
Hem expressat en el decurs dels darrers dies sovint, de forma oberta i diàfana, que la direcció del moviment berlinès de masses deixava que es perdés força la determinació, l’activitat i l’impuls revolucionari. Hem proclamat clarament que la direcció anava molt endarrere de la maduresa i combativitat de les masses. Vem fer tot el possible dins d’aquests organismes dirigents mitjançant iniciatives i exhortacions, com també a fora –en les «Roten Fahne»-mitjançant una crítica completa, per empènyer el moviment, per tal de traslladar l’afany revolucionari de les grans empreses a l’escenari d’activitats.
Però tots els esforços i intents han fracassat finalment per les vacil·lacions i les posicions canviats d’aquest organisme. Després que hom hagués aturat i deixat perdre durant quatre dies la determinació pràctica i l’energia combativa de les masses mitjançant una completa manca de direcció, després que hom mitjançant dues rondres de negociacions amb el govern Ebert-Scheidemann ensorràs les perspectives de lluita revolucionària i que la posició del govern s’hagués enfortit de forma efectiva, els dirigents revolucionaris decidiren finalment la nit de dimecres a dijous a suspendre les negociacions i a adoptar la lluita amb totes les conseqüències. Pronunciaren el mot vaga general i el crit a les armes!
Aquest fou, però, a més, l’única conquesta a la qual arribaren els dirigents revolucionaris.
S’entén de seguida que quan hom llença el mot de vaga general i d’armament a les masses, hom ha de fer tot el possible per tal d’assegurar l’acompliment més enèrgic del mot. Res de semblant emprengueren els dirigents! Tingueren prou amb el mot nu i... decidiren igualment el dijous al vespre d’emprendre per tercera vegada negociacions amb Ebert-Scheidemann!
Aquesta vegada el moviment d’unitat que arribà entre els treballadors de la Schwartzkoppf i d’algunes altres grans empreses del riu, forní el desitjat pretext per trencar la lluita endegada anteriorment en totes les formes. El personal laboral de la Schwartzkopff, de l’AEG, de la Knorr-Bremse pertany a les tropes centrals del proletariat revolucionari berlinès, i no hi ha cap dubte de les llurs millors intencions. El personal laboral cau objecte, però, en aquest cas, d’una manipulació dels Haase: Oskar Cohn, Dittmann i d’altres. Com que aquests individus treballen de forma demagògica amb els estimats mots clau d’«unitat», «cap vessament de sang», cerquen d’esvair la combativitat de les masses, confondre-les i dissoldre la decisiva crisi revolucionària en un compromís fals amb la contrarevolució.
És clar per tothom qui no es vulga deixar enganyar, que aquest rembombori unitaris que l’USP enginyà és concebiblement el millor servei que podien oferir en la situació present a Ebert-Scheidemann. Fins i tot quan penjaven de l’aire, tremolant, i rebien el suport indecís i poc plaent de tropes vacil·lants, i la desconfiança de la burgesia, els traïdors del socialisme feien una prova de força amb els obrers en els darrers dies de les hores més feixugues de la llur breu glòria governamental. La impressionant sortida de les masses al carrer, el gir que prenia la brutal provocació governamental en la qüestió dels esquirols, havia passat per damunt del cap d’aquests aventurers. Es donaven ja per mig derrotats: això es mostrava clarament en tota la indecisió i la creixent incertesa de les mesures contrarevolucionàries dels darrers dies.
Després arribaren com a període salvador les negociacions i finalment el moviment d’unitat. L’USP s’evidencià ací de nou com l’àngel salvador de la contrarevolució. Haase-Dittmann abandonaren el govern d’Ebert, però continuen en els carrers la mateixa política de covardia dels Scheidemann.
I l’esquerra de l’USP accepta i fa aquesta política! Les condicions per les negociacions decidides recentment amb el govern, que foren acceptades pels dirigents revolucionaris, foren formulades per Ledebour. Hom demana per una banda, com a preu, la capitulació dels treballadors, i de l’altra, la destitució de les persones d’Ebert, Scheidemann, Noske i Landsberg del govern. Com si es tractàs de persones i no d’una determinada política! Com si no resultàs en una pura confusió i equivocació de les masses el substituir els típics i declarats representants de la política infame de Scheidemann per qualsevol estadista gris que facen únicament d’homes de palla de la mateixa política, mentre els Ebert-Scheidemann s’amaguen rere el teló moguent els fills i eludint el judici de les masses!
D’una manera o una altra la totalitat de l’USP transformà una política de negociacions a través dels dirigents revolucionaris en una capitulació de l’obrerisme revolucionari per tal d’amagar els antagonismes i les contradiccions internes. És la política del 9 de novembre, al qual s’ha de retrocedir després de vuit mesos de situació madurada i d’unitat política de les masses!
El Partit Comunista no pren part òbviament en aquesta lamentable política i en refusa tota responsabilitat. Consideram encara com el nostre deure fer avançar la qüestió de la revolució, d’enfrontar-nos a tots els intents de confusió amb una energia fèrria i alertar amb una crítica implacable les masses dels perills tant de la política vacil·lant dels dirigents revolucionaris com de la política empantenagada de l’USP.
La crisi dels darrers dies fa de la més gran importància i urgència que les masses en treguen una lliçó. La situació anterior d’absència de direcció, de manca d’un centre organitzatiu de l’obrerisme berlinès es fa insostenible. Si la qüestió de la revolució ha d’anar endavant, si la victòria del proletariat i el socialisme han d’ésser quelcom més que un somni, llavors l’obrerisme revolucionari ha de crear òrgans de direcció, que des d’alt sàpiguen conduir i emprar l’energia combativa de les masses. Per damunt de tot el període immediat cal dedicar-lo a la liquidació de l’USP, aquest cos en decadència que pot enverinar amb els seus productes de descomposició la revolució. L’enfrontament amb la classe capitalista adopta la forma a Alemanya en primer terme de topada amb Scheidemann-Ebert, guàrdia de seguretat de la burgesia. I la topada amb els Scheidemann planteja la liquidació de l’USP, que actua com a guàrdia de seguretat d’Ebert-Scheidemann.
Claredat, duresa, lluita implacable contra tots els intents d’amagar, de capgirar i de confondre, aplegament de l’energia revolucionària de les masses i creació dels òrgans corresponents per dirigir-la en la lluita: aquestes són les tasques més candents del període immediat, aquestes són les lliçons més importants dels darrers cinc dies de destacats avenços de les masses i deplorables fallides dels dirigents.