Editat per Paul Levi el 1922 a partir del manuscrit de Rosa Luxemburg (Zur russischen Revolution).
I
La revolució russa és el fet més important de la guerra mundial. El seu esclat, el seu inigualat radicalisme, les seues conseqüències duradores són la més clara denúncia de les mentideres frases amb les quals la socialdemocràcia oficial alemanya s'afanyà al principi de la guerra a crear una coberta ideològica per la campanya de conquestes de l'imperialisme alemany: les frases de la misió de les baionetes alemanyes, que anaven a enderrocar el tsarisme i a alliberar els seus pobles sotmesos. L'agranada general de la revolució a Rússia, els profunds resultats que han transformat tota la relació de classes, aixecaren alhora els problemes socials i econòmics, i així en desenvolupar-se des del primer estadi de república burgesa cap endavant, fins a resoldre la caiguda del tsarisme a un simple episodi menor, tot plegat mostren amb la mà oberta que l'alliberament de Rússia no fou obra de la guerra i de la derrota militar del tsarisme, ni un servei de «baionetes alemanyes en punys alemanys», com la «Neue Ziet» sota l'equip editorial de Kautsky afirmava en un article de capçalera, sinó que és de la pròpia terra d'on sortiren les seues arrels i que madurà completament des de l'interior. L'aventura bèl·lica de l'imperialisme alemany sota la benedicció ideològica de la socialdemocràcia alemanya no ha portat la revolució a Rússia, sinó que tan sols serví per interrompre-la a l'inici, per ajornar-la un temps després de l'onada ascendent dels anys 1911-1913, i més tard, després d'esclatar, hi creà les condicions més difícils i anormals.
Aquests esdeveniments són de fet per qualsevol observador reflexiu una refutació decisiva de la teoria doctrinària, que Kautsky comparteix amb el partit dels socialdemòcrates governamentals, d'acord amb la qual Rússia, com a país endarrerit i agrari, no era madura per a la revolució i per a una dictadura del proletariat.
Aquesta teoria, que considera únicament factible a Rússia una revolució BURGESA, i que és també la base que constitueix la tàctica de la coalició de socialistes de Rússia amb el liberalisme burgèsa, és la línia adoptada pel sector oportunista del moviment obrer rus, dels anomenats menxevics, sota la direcció experimentada d'Axelrod i Dan. Tots dos, els oportunistes russos i els alemanys troben en aquesta concepció bàsica de la revolució russa, d'on extreuen automàticament les qüestions detallades de la tàctica, coincideixen amb els socialistes governamentals alemanys: d'acord amb l'opinió de tots tres la revolució russa s'hauria d'haver detingut en l'estadi on l'imperialisme alemany en el curs de la guerra havia fet una noble tasca, segons la mitologia de la socialdemocràcia alemanya: en la caiguda del tsarisme. Si s'hi anat més lluny, si s'hi ha establert com a tasca la dictadura del proletariat, d'acord amb aquesta doctrina, és degut a un error del sector radical del moviment obrer rus, els bolxevics, i totes les dificultats i tots els errors on ha ensopegat la revolució en el seu posterior curs són considerat com el resultat d'aquest error malaurat. TEÒRICAMENT aquesta doctrina, que el prefaci d'Stampfer i el propi Kautsky consideren el fruit del «pensament marxista», se segueix de la descoberta «marxista» original que la revolució socialista és un afer nacional i, per dir-ho així, domèstic de cada estat modern per si sol. En mig de la boira blava dels esquemes abstractes un Kautsky, naturalment, sap molt bé com dibuixar les connexions mundials del capital que fan de tots els països moderns un únic organisme integrat. La revolució russa, un fruit dels esdeveniments internacionals i de la qüestió agrària és, però, impossible de resoldre's en els límits de la societat burgesa.
PRÀCTICAMENT aquesta pròpia doctrina representa l'intent, en la mesura que és una responsabilitat internacional i que afecta en primera línia els proletariats alemanys, de desentendre's del curs de la revolució russa i de negar les connexions internacionals d'aquesta revolució. No és la immaduresa de Rússia la que s'ha demostrat amb els fets de la guerra i de la revolució russa, sinó la immaduresa del proletariat alemany per acomplir les seues tasques històriques, i deixar això clar és la primera tasca d'una anàlisi crítica de la revolució russa. La revolució a Rússia depèn completament dels esdeveniments internacionals. El fet que els bolxevics hagen basat la llur política completament en la revolució mundial del proletariat és la prova més clara de la llur visió política i de la llur fermesa de principis i la sòlida aspiració de la llur política. En això s'hi veu el gran avenç que el desenvolupament capitalista ha fet en la darrera dècada. La revolució del 1905-1907 tingué tan sols un feble ressò a Europa. En conseqüència havia de romandre com un simple capítol introductori. La continuació i la conclusió restaven lligades al desenvolupament ulterior europeu.
És clar que no les apologies acrítiques sinó tan sols una crítica profunda i directa és capaç d'obtindre tresors d'experiències i d'ensenyaments. Quan es tracta, com és el cas, del primer experiment en la història mundial de la dictadura de la classe obrera i d'un que té lloc sota les condicions més dures concebibles: en mig d'una lluita mundial i del caos d'uns genocidis imperialistes, entre els fils del poder militar més reaccionari a Europa, sota el fracàs complet del proletariat internacional, creure que en un experiment de la dictadura obrera sota unes condicions tan anormals, com les que s'hi donen a Rússia, que tot allò que s'hi faça o s'hi deixe de fer represente el cim de la perfecció seria una bogeria. Contràriament tant les concepcions elementals de la política socialista com un endinsament en els llurs prerequisists històricament necessaris ens forcen a entendre que sota aitals condicions fatals fins i tot l'idealisme més enlairat i l'energia revolucionària a prova de tempestes no són capaços de realitzar ni la democràcia ni el socialisme, si no és amb aproximacions molt distorsionades tant de l'una com de l'altre.
Afirmar això clarament en tots els seus aspectes i conseqüències fonamentals és el deure elemental dels socialistes de tots els països; ja que tan sols amb el rerefons d'aquest amarg coneixement podem mesura la gran dimensió de la responsabilitat del proletariat internacional en el destí de la revolució russa. D'altra banda és tan sols damunt aquesta base que la importància decisiva de l'acció internacional resolta del proletariat pot ésser efectiva, ja que sense aquest suport, fins i tot l'energia més gran i els sacrifis més grans dels proletaris d'un únic país es perden en un laberint de contradiccions i enganys.
No hi ha pas dubte tampoc que els savis caps que hi ha al front de la revolució russa, que Lenin i Trockij en el llur camí ple d'obstacles de tota mena, han fet un pas decisiu únicament amb la vacil·lació interna més gran i amb l'oposició interna més violenta, i certament res no és més lluny del llur pensament que creure que tot allò que han fet o deixat de fer sota unes condicions de forta necessitat en mig de la tempesa dels esdeveniments, ho hauria de considerar la Internacional com l'exemple brillant de la política socialista, que tan sols deixen lloc a l'admiració acrítica i a la imitació esforçada.
No seria menys erroni tèmer que un exam crític de la via seguida fins ara per la revolució russa contribuïria a afeblir el respecte i el poder d'atracció de l'exemple de la revolució russa, que per ells sol poden superar la inèrcia fatal de les masses alemanyes. Res de tot això. El desvetllament de l'energia revolucionària de la classe obrera a Alemanya no podrà recolzar mai més en l'esperit dels mètodes de guardià de la socialdemocràcia de memòria recent tan lamentables, ni tampoc no es podrà aconseguir amb el recurs d'una autoritat immaculada, ja siga la de les nostres «instàncies» o la de l'«exemple rus». Ni tampoc amb la formació d'un esperit revolucionari eufòric, sinó tot altrament: tan sols amb un aprofundiment amb tota seriositat, en tota la complexitat de les tasques, com a resultat de la maduresa política i de la independència d'esperit, com a resultat de la capacitat de judici crític per part de les masses, la qual ha sigut sistemàtica ofegada per la socialdemocràcia durant dècades sota diversos pretexts, tan sols així podrà nèixer la capacitat genuïna per l'acció història en el proletariat alemany. Així la crítica de la revolució russa en tots els aspectes històrics és la millor preparació per l'obrer alemany i internacional per les tasques que se li presenten com a resultat de la situació actual.
II
El primer període de la revolució russa, des del seu esclat el març fins a la caiguda d'octubre, es correspon exactament en línies generals al curs del desenvolupament tant de la gran revolució anglesa com de la gran revolució francesa. És el curs típic de tot gran reconeixement general de les forces revolucionàries crescudes dins el ventre de la societat burgesa.
El seu desenvolupament segueix naturalment una línia ascedent: d'inicis moderats fins a una creixent radicalització d'objectius i, paral·lelament a això, de la coalició de classes i partits fins al domini solitari del partit radical.
En el primer moment del març del 1917 al capdavant de la revolució hi havia els «cadets», és a dir la burgesia liberal. El primer aixecament general de l'onada revolucionària ho agranà tot i tothom: la quarta duma, el producte reaccionari de l'aparell estatal resultant del dret de vot de les quatre classes es transformà sobtadament en un òrgan de la revolució. Similarment els partits burgesos, fins i tot la dreta nacionalista, formaren sobtadament una falange contra l'absolutisme. Aquest caigué al primer cop, com un òrgan que hagués mort i que sols calgués tocar-lo per fer-lo caure. També el breu intent de la burgesia liberal de salvar com a mínim la dinastia i el tro s'ensorrà en l'espai d'hores. La marxa esborronadora del desenvolupament saltà en dies i hores distàncies que anteriorment, a França, trigaren dècades en creuar-se. Ací es veia que Rússia realitzava el resultat d'un segle de desenvolupament europeu i que, per damunt de tot, que la revolució de l'any 1917 era la continuació directa de la del 1905-1907, i no un present de l'«alliberador» alemany. El moviment del març del 1917 es vinculava directament al punt on, deu anys abans, s'havia aturat la feina. La república democràtica era el resultat complet, internament madurat, del propi inici de la revolució.
Amb tot ara començava la segona i més difícil tasca. La força motriu de la revolució era des del primer moment la massa del proletariat de les ciutats. Les seues reivindicació, però, no es limitaven a la realització de la democràcia política, sinó que s'ocupaven de la qüestió candent de la política internacional: pau immediata. Alhora la revolució abastava la massa de les tropes, que també elevava la mateixa reivindicació de pau immediata, i a la massa dels camperols, que avançaven la qüestió agrària, que havia sigut l'eix de la revolució d'ençà del 1905. Pau immediata i terra, en aquests dos objectiu s'hi feia inevitable el trencament intern de la falange revolucionària. La reivindicació de pau immediata s'oposava de la forma més irreconciliable a les tendències imperialistes de la burgesia liberal, de la qual Miliukov n'era el portantveus; la questió agrària era el fantasma terroritzador de l'altra ala de la burgesia: la dels propietaris rurals, i alhora representava un atac al principi sagrat de la propietat en general, un punt feble per totes la classe burgesa.
Així el mateix dia de les primeres victòria de la revolució hi començà una lluita interna al voltant dels dos punts candents: la pau i la qüestió de la terra. La burgesia liberal començà una tàctica de deixar passar les coses o evadir-les. Les masses obreres, l'exèrcit, els camperols hi pressionaven amb més força. No hi pot haver cap dubte que el destí de la democràcia política de la república es fonamentava en les qüestions de la pau i de la terra. Les classes burgeses, dutes per la primera onada tempestuosa de la revolució, s'havien permès anar fins al punt de la forma republicana d'estat, i ara començaven a cercar silenciosament una base per organitzar la contrarevolució. La campanya dels cosacs de Kaledin contra Petersburg era una expressió clara d'aquesta tendència. Si aquest atac hagués triomfat, llavors no tan sols s'hauria segellat el destí de les qüestions de la pau i de la terra, sinó també el destí de la democràcia i de la pròpia república. La dictadura militar en un regne del terror contra el proletariat i després el retorn a la monarquia n'haurien sigut els resultats inevitables.
Amb això podem jutjar els trets utòpics i bàsicament reaccionaris de la tàctica amb la qual els socialistes russos de línia kautskiana, els menxevics, es conduïen. Convençuts de la ficció del caràcter burgès de la revolució russa, ja que, com veieu, se suposa que Rússia no és madura per la revolució social, clamen desesperats per una coalició amb els liberals burgesos, és a dir d'una unió d'elements que ja s'han separat pel desenvolupament intern natural de la revolució i que han entrat en el conflicte més fort entre ells. Els Axelrod i Dan volien col·laborar a qualsevol preu amb aquelles classes i partits d'on provenia el perill més gran per a la revolució, i per la seua primera conquesta, la democràcia.
És especialment sorprenent observar com aquest home industriós (Kautsky) en els quatre anys de la guerra mundial de feina incansable de redacció pacífica i metòdica, ha fet un forat i un altre en la tela del socialisme, un treball amb el qual el socialisme sorgeix immaculat. La indiferència acrítica amb la qual els seus seguidors contemplen aquesta feina industriosa del llur teòric oficial i s'empassen cadascuna de les seues noves descobertes sense aclucar l'ull, tan sols troba paral·lel en la indiferència amb la qual els seguidors de Scheidemann i companyia s'ho miren mentre aquests omplen de forats el socialisme a la pràctica. Fet i fet totes dues feines es complementen, i Kautsky, el vigilant oficial del temple del marxisme, s'ha limitat realment a fer en teoria ço que els Scheidemann han fet a la pràctica: 1. La Internacional, un instrument de pau; 2. Desarmament i Societat de Nacions, nacionalisme; finalment 3. Democràcia, NO socialisme.
En aquesta situació la tendència bolxevic realitza el servei històric d'haver proclama des d'un bon començament, i d'haver seguit amb una coherència de ferro, les úniques tàctiques que podien salvar la democràcia i dur endavant la revolució. Tot el poder exclusivament en mans dels treballadors i les masses camperoles, en mans dels soviets, aquesta era de fet l'únic eixida a les dificultats a on havia entrar la revolució, era el cop d'espasa amb el que tallaven el nus gordià, treien la revolució d'un atzucac i obrien un camí sense restriccions cap als camps lliures i oberts.
El partit de Lenin fou així l'únic de Rússia que copsà el veritable interès de la revolució en aquell primer període, fou l'ement que dugué la revolució endavant, i d'aquesta forma l'únic partit que realitzà una política socialista.
Això aclareix també perquè els bolxevics, tot i que al començament de la revolució eren una minoria perseguida, difamada i assetjada des de totes bandes, arribaren en el més curt termini al capdavant de la revolució i foren capaços d'atreure sota la llur bandera totes les masses populars genuïnes: el proletariat urbà, l'exèrcit, la pagesia, així com els elements revolucionaris de la democràcia, l'ala esquerra dels social-revolucionaris.
La situació real on es trobada la revolució russa la forçaren en pocs mesos a l'alternativa: victòria de la contrarevolució o dictadura del proletariat, Kaledin o Lenin. Aquesta era la situació objectiva, tal com es presenta en tota revolució després de superar la primera intoxicació, i tal com es presentava a Rússia com a resultat de les qüestions candents i concretes de la pau i de la terra, per les quals no hi havia cap solució en el marc de la revolució burgesa.
La revolució russa en això no ha fet més que confirmar la lliçó bàsica de tota gran revolució, la llei de la seua essència: o bé la revolució ha d'avançar a un ritme ràpid, tempestuós i decidit, trencar totes les barreres amb ma de ferro i situar els llurs objectius molt per endavant, o és aviat aturada en el seu feble punt inicial i reprimida per la contrarevolució. Una aturada, una contemporització en una etapa, una conformació amb el primer objectiu que s'ha assolit, no són mai possible en una revolució. I qui prova d'aplicar-hi el coneixement casolà derivat de les batalles parlamentàries entre granotes i ratolins al camp de la tàctica revolucionària no tan sols mostra que li són alienes la pròpia psicologia i les lleis vitals de la revolució sinó que tota l'experiència històrica li és un llibre segellat amb set segells.
Consideram el curs de la revolució anglesa des del seu inici el 1642. Allà la lògica de les coses féu necessari que a les primeres vacil·lacions febles dels presbiterians, els líders dels quals evitaren deliberadament la batalla decisiva amb Charles I i d'obtindre'n una victòria, fossen substituïts pels independents, que els expulsaren del parlament i prengueren el poder tot sols. I de la mateixa forma en l'exèrcit dels independents, la massa inferior petit-burgesa dels soldats, dels «levellers» lilburnians constituïren la força motriu de tot el moviment independent; de la mateixa forma que, a la fi, els elements proletaris de les masses de soldats, els elements que anaven més enllà en les llurs aspiracions de revolució social i qui trobaren expressió en el moviment de Digger, constituïren al llur torn la palanca del partit democràtic dels «Levellers».
Sense la influència moral dels elements proletaris revolucionaris en les masses de soldats, sense la pressió de les masses democràtiques de soldats damunt les capes superior burgeses del partits dels independents, no hi hauria hagut cap «purga» del Gran Parlament dels presbiterians, ni cap final victoriós per a la guerra amb l'exèrcit dels Cavallers i dels Scots, ni cap judici i execució de Charles I, ni cap abolició de la Cambra dels Lords ni la proclamació de la república.
I què passa amb la gran revolució francesa? La presa del poder dels jacobins després de quatre anys de lluita resultà l'única forma de salvar les conquestes de la revolució, d'aconseguir la república, d'esclafar el feudalisme, d'organitzar una defensa revolucionària contra els perills interns i els externs, de reprimir les conspiracions de la contrarevolució i de difondre l'onada revolucionària des de França a tot Europa.
Kautsky i els seus homòlegs russos, que volen veure com la revolució russa manté el seu «caràcter burgès» de la primera fase, són la correspondència exacta d'aquells liberals alemanys i anglesos del segle passat que diferenciaven dos períodes ben coneguts de la gran revolució francesa: la revolució «bona» de la primera fase girondina i la «roïna» després de l'aixecament jacobí. La buidor liberal d'aquesta concepció històrica, certament, no els deixa entendre que, sense l'aixecament dels «intemperants» jacobins, fins i tot les primeres, tímides i vacil·lants conquestes de la fase girondina haurien sigut soterrades sota les runes de la revolució, i que l'alternativa real a la dictadura jacobina, tal com el curs implacable del desenvolupament històric posava la qüestió el 1793, no era la democràcia «moderada», sinó la restauració dels Borbons! El «punt mig daurat» no es pot mantindre en cap revolució, la seua llei natural demana una ràpida ascensió: o bé la locomotora va a tot vapor en el punt extrem de l'ascens històric, o bé retrocedeix pel seu propi pes de nou cap al punt de partida de baix; i els qui voldrien retindre-la amb les llurs febles forces a mig camí de la pujada, els arrossega irremeiablement amb ella a l'abisme.
Així és clar que en tota revolució tan sols el partit capaç d'assolir la direcció i el poder, té el coratge de proclamar les consignes per dur endavant la revolució i d'extreure totes les conseqüències necessàries de la situació. Això aclareix també el paper miserable dels menxevics russos, dels Dan, Ceretelli, etc., que tenien una enorme influències en les masses al començament, però que després de les llurs anades i tornades, després d'haver lluitar amb mans i peus per no haver de prendre el poder i la responsabilitat, foren foragitats innoblement de l'escenari.
El partit de Lenin fou l'únic que copsà l'ordre i el deure d'un veritable partit revolucionari, amb la fórmula: tot el poder a mans dels proletaris i dels camperols, assegurava l'avenç de la revolució.
Per tant els bolxevics resolgueren la famosa qüestió de la «majoria del poble», que damunt la socialdemocràcia alemanya ha pesat sempre com un malson. Com a deixebles de pedra picada del cretinisme parlamentari han volgut aplicar a la revolució la mateixa saviesa casolana de la llar d'infants parlamentària: per tal de fer res hom ha de tindre primer la majoria. També en el cas de la revolució: primer fem per ésser la «majoria». La veritable dialèctica de les revolucions capgira però aquesta saviesa de talps parlamentaris: no amb la majoria per a la tàctica revolucionària, sinó amb la tàctica revolucionària per a la majoria. Tan sols un partit que sap com dirigir, com avançar, aconsegueix el suport en èpoques tempestuoses. La determinació amb la qual Lenin i els seus companys en el moment decisiu oferiren l'única solució que podia fer avançar: tot el poder a mans dels proletaris i dels camperols, els transforma gairebé en una nit d'una minoria perseguida, difamada i il·legalitzada, el dirigent de la qual s'havia d'amagar com Marat en soterranis, en el senyor absolut de la situació.
Els bolxevics establiren immediatament com a objectiu d'aquesta presa del poder un programa revolucionari global i ampli: no la protecció de la democràcia burgesia, sinó la dictadura del proletariat amb l'objectiu de la realització del socialisme. Per tant es feren amb la distinció històrica immarscible d'haver proclamat per primera vegada l'objectiu final del socialisme com a programa directe de política pràctica.
Si hi ha un partit que puga oferir coratge, previsió i coherència revolucionàries en un moment històric, Lenin, Trockij i els llurs companys n'han donat en bona mesura. Tota l'honor i capacitat d'acció revolucionaris que mancaven als socialdemòcrates d'occident, eren presents en els bolxevics. El llur aixecament d'octubre no fou tan sols la salvació real de la revolució russa, sinó també la salvació de l'honor del socialisme internacional.
III
Els bolxevics són els hereus històrics dels levellers anglesos i dels jacobins francesos. Però la tasca concreta a la qual s'encaraven en la revolució russa després de la presa del poder era incomparablement més difícil que la dels llurs predecessors històrics. (Importància de la qüestió agrària. Fins i tot el 1905. Llavors a la III Duma els camperols eren de dretes! La qüestió caperola i la defensa, l'exèrcit). Certament la solució del problema per la presa immediata i distribució directes de la terra pels camperols era la fórmula més curta, simple i definida per aconseguir dues coses diferents: la destrucció de la gran propietat agrària i l'adhesió immediata dels camperols al moviment revolucionari. Com a mesura política per enfortir el govern socialista proletari era un moviment tàctic excel·lent. Té, però, dues cares, i el revers consistia en el fet que la presa directa de la terra pels camperols no tenia res a veure amb l'economia socialista.
La transformació socialista de les relacions econòmiques pressuposen dues coses pel que fa a les relacions agràries. Primer, tan sols la nacionalització de les grans finques agràries, així com els mitjans i mètodes de producció agrícola més avançats tècnicament i més concentrats pot actuar com a punt de partida pel sistema socialista de producció agrària. Naturalment no cal arrabassar al petit camperol la seua parcel·la i la li podem deixar amb la confiança que es convencerà voluntàriament dels avantatges superiors primer de la unió cooperativa i després finalment de la integració en l'economia socialitzada general, per bé que tota reforma econòmica socialista de la terra ha de començar òbviament per la gran i mitjana propietat agrària. Ací el dret de propietat ha de recaure primerament en tota la nació o, amb un govern socialista, en l'estat, que n'és equivalent; ja que tan sols això permet la possibilitat d'organitzar la producció agrícola d'acord amb les necessitats de la producció socialista integrada i a gran escala.
En segon lloc, però, és un dels prerequisits d'aquesta transformació que la separació entre l'economia agrària i la indústria, aquest tret característic de la societat burgesa, s'acabe d'una forma que comporte la mútua interprenetració i fusió, per aplanar el camí de la planificació de la producció agrària i industrial sota un punt de mira comú. Independentment de la forma concreta que prenguen les disposicions econòmiques pràctiques: bé a través de comunes urbanes, com proposen uns, o des d'un centre estatal, en tot cas n'és un prerequisit la reforma aplicada des del centre, i que al seu torn necessita la nacionalització de la terra. La nacionalització de la gran i mitjana propietat agrària i la unió de la indústria i l'agricultura, vet ací dos elements fonamentals de qualsevol reforma econòmica socialista, sense els quals no hi ha cap socialisme.
Que el govern soviètic de Rússia no ha dut a terme aquestes profundes reformes, qui els hi ho podria retreure! Seria una broma de mal gust de fet demanar o esperar de Lenin i els seus companys que, en el breu període del llur mandat, en mig del brogit espaordidor de les lluites interiors i exteriors rodejats d'incomptables enemics i detractors, esperar que sota aitals circumstàncies ja haurien d'haver resolt, o ni tan sols encetat, una de les tasques més difícils, de fet, i podem dir amb seguretat: la tasca més difícil de la transformació socialista de la realitat! Fins i tot nosaltres, una vegada que haguéssem arribat al poder a occident, i sota les condicions més favorables, també ens trencaríem més d'una dent en aquesta dura nou abans de depassar les pitjors dels milers de complexes dificultats d'aquesta tasca gegantina!
Un govern socialista que ha arribat al poder ha de fer en tot cas una cosa: ha de prendre mesures que vagen en la direcció d'aquest prerequisit fonamental d'una posterior reforma socialista de l'agricultura, ha d'evitar com a mínim qualsevol cosa que puga impedir l'aplicació d'aquestes mesures.
La consigna ara llençada pels bolxevics: la presa i distribució immediata de la terra pels camperols, tendeix necessàriament en la direcció oposada. No tan sols no és cap mesura socialista, sinó que impedeix l'aplicació d'aitals mesures, suposa un obstacle insuperable a la transformació socialista de l'agricultura.
La presa de les finques pels camperols d'acord amb la cura i lapidària consigna de Lenin i dels seus amics: anau i preneu-vos la terra! simplement du a la conversió sobtada i caòtica de la gran propietat agrària en propietat camperola. Ço que es creava no era propietat social sinó una forma de propietat privada, és a dir, la divisió de les grans finques en finques mitjanes i petites, o grans unitats de producció relativament avançades en petites unitats primitives que funcionen amb els mitjans tècnics del temps dels faraons. No tan sols això: a través d'aquestes mesures i de la forma caòtica i merament arbitrària de la llur execució, la diferenciació en la propietat de la terra, lluny d'eliminar-se, s'agreujà encara més. Tot i que els bolxevics cridaren la pagesia a forma comitès camperols de forma que la presa de les terres nobiliàries fos, en certa forma, un acte col·lectiu, és clar que aquest consell general no podia canviar res de la pràctica real i de les relacions reals de poder en el camp. Bé amb o bé sense comitès, foren els camperols i usurers rics que constituïen la burgesia rural que posseïa el poder real a les mans en tots els pobles russos, qui esdevingueren amb seguretat els principals beneficiaris de la revolució agrària. Sense ésser per veure-ho, qualsevol pot figurar-se que en el curs de la distribució de la terra, la desigualtat social i econòmica entre els camperols no s'eliminava sinó que augmentava, i aquests antagonismes de classe s'agreujaven. Aquest desplaçament del poder tingué lloc però EN PERJUDICI dels interessos proletaris i socialistes. Primer tan sols s'hi oposaven a una reforma socialista en el camp una petita casta de terratinents capitalistes i una petita minoria de la burgesia rural acomodada, i la llur expropiació per un moviment revolucionari de masses era un joc de nens. Ara, després de la «presa de la terra» hi ha com a enemics de tota socialització de la producció agrària una enorme, nova i poderosa massa de camperols propietaris que defensaran la nova propietat contra qualsevol intent socialista. Ara la qüestió de la propera socialista de la producció agrària, i també de qualsevol socialistzació de producció a Rússia, es converteix en una qüestió conflictiva entre el proletariat urbà i les masses camperoles. Com de fort ja és l'antagonisme ho demostra el boicot dels camperols a les ciutats, on controlen els mitjans de subsistència per especular-hi, d'una forma molt semblant a com ho fan els júnkers prussians. El camperol aparcer francès fou el defensor més sòlid de la gran revolució francesa que li havia lliurat la terra confiscada als emigrants. Com a soldat napoleònic dugué la bandera de França a la victòria, creuà tot Europa i esmicolà el feudalisme en un país rere l'altre. Lenin i els seus amics potser esperaven un resultat similar de la llur consigna agrària. Però ara que el camperol rus ha pres la terra amb el propi puny, ni tan sols somnia en defensar Rússia i la revolució a la qual deu la terra. S'hi ha dedicat obstinadament a les seues noves possessions i ha abandonada la revolució als seus enemics, l'estat a la decadència, i la població urbana a la fam.
Discurs de Lenin de la necessitat de la centralització de la indústria, la nacionalització de la banca, del comerç i de la indústria. Per què no de la terra? Ací contràriament, descentralització i propietat privada.
El propi programa agrari de Lenin abans de la revolució era diferent. La solució provenia dels tan condemnats social-revolucionaris o més correctament, del moviment camperol espontani.
Per introduir els principis socialistes en les relacions agràries, ara el govern soviètic mira de crear a partir de proletaris, la majoria elements urbans desocupats, comunes agràries. Però és fàcil de veure per endavant que els resultats d'aquests esforços seran insignificants fins a la nul·litat en relació a l'àmbit general de les relacions agràries, car després d'haver esmicolats els punts d'inici més adients per l'economia socialista, les grans finques, ara proven de construir unitats de producció com a model comunista a partir de petits inicis. (Després que hom haja esmicolat la gran propietat agrària, el punt de partida més adient per l'economia socialista, en petites propietats, sembla que hom vol construir-la ara a partir de petites empreses comunistes model). Sota aquestes circumstàncies aqueixes comunes tan sols poden considerar-se experiments i no com una reforma social general. Monopoli del gra incentivat. ARA post festum volen introduir la guerra de classes al camp!
La reforma agrària de Lenin ha creat una nova i poderosa capa d'enemics populars del socialisme al camp, la resistència dels quals serà molt més perillosa i obstinada que la dels grans nobles terratinents.
Del fet que la derrota militar es transformàs en el col·lapse i el trencament de Rússia, els bolxevics en tenen part de responsabilitat. Aquestes dificultats objectius de la situació, els bolxevics les han agreujades, en gran mesura, per una consigna que situaren en els fonaments de la llur política: l'anomenat dret d'autodeterminació dels pobles, o, com implicava realment aquesta frase, el trencament estatal de Rússia. Amb una insistència doctrinària proclamaven de nou la fórmula del dret de les diferents nacionalitats de l'imperi rus a determinar el llur destí de forma independent «fins a l'extrem de la separació estatal de Rússia» Lenin i els seus companys en la llur oposició contra l'imperialisme miliukovià i després kerenskià, constituí l'eix de la política interior després de la revolució d'octubre, i constituí tota la plataforma dels bolxevics a Brest-Litovsk, la llur única oposició a la demostració de força de l'imperialisme alemany.
Tot d'una frapa la insistència i la rígida coherència amb la qual Lenin i els seus companys s'adherien a aquesta consigna que es troba en forta contradicció amb el centralisme polític que altrament proclamen així com a l'atitud que han assumit envers altres principis democràtics. Alhora que mostraven un menyspreu força fred per l'assemblea constituent, el sufragi universal, la llibertat de premsa i de reunió, breument per tot l'aparell de les llibertats democràtiques bàsiques del poble que, plegat, constituïa el «dret d'autodeterminació» a Rússia, tractaven el dret d'aurotdeterminació de les nacions com una joia política de la democràcia davant la qual calia bandejar tota consideració pràctica de crítica real. Alhora que no es permetien sotmetre's gens al plebiscit per l'assemblea constituent de Rússia, un plebiscit basat en el sufragi més democràtic del món, dut a terme en la completa llibertat d'una república popular, i alhora simplement declararen aquest plebiscit nul i buit d'acord amb una valoració molt sòbria dels seus resultats, encara defensaven el «plebiscit» de les nacions forasteres de Rússia per la qüestió de l'estat al qual volien pertànyer, com a autèntics pal·ladins de tota llibertat i democràcia, la quintessència inadulterada de la voluntat dels pobles i com el tribunal de darrera instància en les qüestions del destí polític de les nacions.
La contradicció que és tan clara ací és tan difícil d'entendre perquè les formes democràtiques de la vida política a cada país, com veurem, afecten realment els fonaments més valuosos i àdhuc indispensables de la política socialista, alhora que el famós «dret d'autodeterminació de les nacions» no és més que una fraseologia i una farsa buida i petit-burgesa.
A la pràctica, què significa aquest dret? Fa part de les beceroles de la política socialista que el socialisme combat tota forma d'opressió i per tant també a la d'una nació per una altra.
Quan malgrat tot això, polítics habitualment tan sobris i crítics com Lenin i Trockij i els llurs amics, que per tota mena de fraseologia utòpica, com el desarmament, la societat de nacions, etc., no tenen més que una indiferència irònica, en aquest cas han fet d'una frase buida d'exactament la mateixa categoria la llur especial dedicació, la qual cosa sorgeix, segons sembla, com a resultat d'una mena de política d'oportunitat. Lenin i els llurs companys consideraven clarament que no hi havia mitjà més segur de lligar les nombroses nacionalitats forasteres de l'imperi rus a la causa de la revolució, a la causa del proletariat socialista, que el d'oferir-les en nom de la revolució i del socialisme la llibertat més extrema i més il·limitada per determinar el llur destí. Això era una analogia de la política dels bolxevics amb els camperols russos, la fam de terra dels quals fou satisfet amb la consigna de la presa directa de les terres nobiliàries i amb la qual se suposava que es lligarien a la bandera de la revolució i del govern proletari. En tots dos casos aquesta consideració malauradament s'equivocava completament. Alhora que Lenin i els seus companys esperaven clarament que, com a defensors de la llibertat nacional fins a la «separació estatal», Finlàndia, Ucraïna, Polònia, Lituània, els països bàltics, el Caucas, etc., en tants altres aliats fidels de la revolució russa, hem sigut testimonis de l'espectacle oposat: una darrera l'altra aquestes «nacions» empraren la llibertat tot just atorgada per aliar-se, com a enemic mortal contra la revolució russa, amb l'imperialisme alemany i sota la seua protecció dur la bandera de la contra-revolució a la pròpia Russa. El doble joc amb Ucraïna a Brest, que provocà un capgirament decisiu en aquelles negociacions i somogué tota la política interior i exterior que aleshores beneficiava els bolxevics, n'és un exemple perfecte. La conducta de Finlàndia, Polònica, Lituània, els països bàltics, les nacions del Caucas mostren de la forma més convincent que no tractam ací amb un cas excepcional, sinó amb un fenomen típic.
Certament que en tots aquests casos no eren realment les «nacions» les que duien a terme aquesta política reaccionària, sinó tan sols les classes burgesa i petit-burgesa qui, en la més clara oposició a les pròpies masses proletàries, transformaren el «dret nacional d'autodeterminació» en un instrument de la llur política contra-revolucionària de classe. Però, vet ací que arribam al punt central de la qüestió, en això resideix el caràcter utòpic i petit-burgès d'aquesta consigna nacionalista, que en mig de la crua realitat de la societat de classes i en una època on els antagonismes de classes s'agreujan fins al màxim, es converteix simplement en un mitjà del domini de classe burgès. Els bolxevics havien d'aprendre amb el llur dany i el de la revolució que sota el domini del capitalisme no hi ha cap autodeterminació de la nació, que en una societat de classes cada classe de la nació «s'autodetermina» diferent i que per les classes burgeses la qüestió de la llibertat nacional se subordina completament a la del domini de classe. La burgesia finesa com la petita-burgesia ucraïnesa preferien de grat el domini violent alemany a la llibertat nacional, si la segona havia de conduir a un lligam amb el «bolxevisme».
L'esperança de transforma aquestes relacions de classe reals
L'esperança que aquestes relacions reals de classe a través de la «votació popular» ho capgiressen tot a Brest i la confiança en les masses populars revolucionàries per aconseguir un tot majoritari per la unió amb la revolució russa eren, si ho pretenien seriosament Lenin-Trockij, un optimisme incomprensible, i si tan sols era un cop de floret tàctic en el duel amb la política de força alemanya, eren jugar perillosament amb foc. Àdhuc sense l'ocupació militar alemanya la famosa «votació popular», si suposam que hagués tingut lloc en els països fronterers, els bolxevics haurien experimentats poques alegries amb el resultat, donada la mentalitat de les masses camperoles i de grans capes proletàries encara indiferents, la tendència reaccionària de la petita burgesia i els milers de formes que adopta la influència de la burgesia. davant les quals la tendència reaccionària de la petita burgesia. De fet es pot considerar com a norma increbantable en aquestes qüestions de votacions populars de la qüestió nacional que la classe dirigent o bé sabrà com evitar-los si no s'adiuen amb la llur intenció, o bé si han de fer-se, sabrà com influir els llurs resultats per tots aquests mitjans i mitjanets, els mateixos que fan impossible d'introduir el socialisme per votació popular.
El fet que la qüestió de les aspiracions nacionals i les tendències particulars s'introduïssen en mig de la lluita revolucionària, i que fins i tot, per la pau de Brest, se les col·locàs al capdavant i se les convertís en el xibolet de la política socialista i revolucionària, ha provocat la més gran confusió en els rengles del socialisme i destruït la posició del proletariat als països fronterers. A Finlàndia mentre el proletariat socialista lluitava com a part de la tancada falange de Rússia, es trobava en una situació de poder dominant; tenia la majoria a la cambra territorial, a l'exèrcit, havia reduït la burgesia a la completa impotència, i era el senyor de la situació al país. La Ucraïna russa era a començaments de segle, abans de la bogeria del «nacionalisme ucraïnès» amb les monedes i els «universals» i que la dedicació de Lenin a una «Ucraïna independent» fos inventada, el baluart del moviment revolucionari rus. Des d'allà, des de Rostov, des d'Odessa, des de l'àrea del Donetz fluïen les primeres corrents de lava de la revolució (ja a l'any 1902-04) que convertiren tot el sud de Rússia en un mar de flames, i preparava així l'aixecament del 1905; el mateix es repetia en l'actual revolució, on el proletariat sud-rus aportava les tropes d'elit de la falange proletària. Polònia i els països bàltics eren des del 1905 els cors més esforçats i ferms de la revolució, i en ells el proletariat socialista havia jugat un paper destacat.
Com és aleshores que en tots aquests països triomfa sobtadament la contra-revolució? El moviment nacionalista, precisament perquè duia el proletariat a deslligar-se de Rússia, l'afeblia per tant, i el lliurava a mans de les burgesies nacionals dels països fronterers. Per comptes d'actuar en l'esperit de la mateixa política internacional de classe que representaven en altres aspectes, per comptes de treballar per la unió més sòlida de les forces revolucionàries per tota l'àrea de l'imperi, per comptes de defensar la integritat de l'imperi rus com a àrea de la revolució amb dents i ungles i oposar-se a tota forma de separatisme la solidaritat i inseparabilitat dels proletaris de tots els països implicats en la revolució russa com el mot d'ordre superior en la política, els bolxevics amb la llur fraseologia nacionalista buida del «dret d'autodeterminació fins al punt de la separació estatal» han aconseguit tot el contrari i fornit a la burgesia de tots els països fronterers, el pretext més desitjable, la pròpia bandera pels llurs esforços contra-revolucionaris. Per comptes d'advertir el proletariats dels països fronterers contra tota forma de separatisme com a simple trampa burgesa, no feren res més que confondre les masses dels països fronterers amb la llur consigna i lliurar-los a la demagògia de les classes burgeses. A través d'aquestes reivindicacions del nacionalisme provocaren la pròpia desintegració de Rússia, lliuraren a la mà enemiga el ganivet que havia d'enfonsar en el cor de la revolució russa.
Certament sense l'ajut de l'imperialisme alemany, sense «els rifles alemanys duts pels punys alemanys», com deia la «Neue Zeit» de Kautsky, els Lubinskij i els altres brivalls d'Ucraïna, els Erich i Mannerheim de Finlàndia i els barons bàltics no haurien aconseguit el millor de les masses proletàries socialistes dels llurs països. Però el separatisme nacional era el cavall de Troia dins el qual els «companys» alemanys amb les baionetes al puny entraven en tots aquells països. Els antagonismes reals de classe i les relacions de força militars comportaren la intervenció d'Alemanya. Però els bolxevics havien aportat la ideologia que emmascarava aquesta campanya de contra-revolució, havien enfortit la posició de la burgesia i afeblit la del proletariat. La millor prova és Ucraïna, que havia de jugar un paper tan terrible en el destí de la revolució russa. El nacionalisme ucraïnès a Rússia era del tot diferent al, posam pel cas, txec, polonès o finès, en el sentit que era un simple fantasma, una follia d'un parell de dotzenes d'intel·lectuals petit-burgesos, sense el més petit arrelament en les relacions econòmiques, polítiques o psicològiques del país, no tenia cap tradició històrica, ja que Ucraïna no havia format mai una nació o un estat, restava sense cultura nacional, llevat dels poemes romàntic-reaccionaris de S'evsc'ensko. És exactament com si, un bon dia, la gent que viu a Wasserkant hagués de cercar uns nous nació i estat baix-alemany. I aquesta posició ridícula d'un parell de professors i estudiants universitaris fou inflada per Lenin i els seus companys mitjançant la llur agitació doctrinària del «dret d'autodeterminació fins a, etc» artificialment en un factor polític. Donaren tanta importància a ço que era al principi una simple farsa que la farsa adquirí una seriositat mortal: no com a moviment nacional seriós pel qual, ara com abans, no hi ha cap arrelament, sinó com una bandera d'identificació i d'agrupament de la contra-revolució! A aquest ou afegit a Brest hi entraren les baionetes alemanyes.
Aquestes frases tenen un significat ben real en la història de la lluita de classes en determinades èpoques. És la marca fatal del socialisme que en aquesta guerra mundial hi ha aportat les pantalles ideològiques de la política contra-revolucionària. La socialdemocràcia alemanya s'afanyà a cobrir l'expedició depredadora de l'imperialisme alemany amb una coberta ideològica treta de les golfes del marxisme en declarar-la, com l'havien esperada els nostres vells mestres, expedició d'alliberament contra el tsarisme rus. Les antípodes dels socialistes governamentals, els bolxevics, amb la frase de l'autodeterminació de les nacions dugueren l'aigua al molí de la contra-revolució i amb això no tan sols hi fornien la ideologia per l'estrangulament de la pròpia revolució russa, sinó també la dels plans de liquidació contra-revolucionària de tota la guerra mundial. Tenim tota la raó per examinar la política dels bolxevics en aquest aspecte amb tota l'atenció. El «dret d'autodeterminació de les nacions», unit al de la Societat de Nacions i el desarmament per la gràcia de Wilson, constitueix el crit de batalla sota el qual el proper acord del socialisme internacional amb el món burgesia ha de tindre lloc. És obvi que la frase de l'autodeterminació i tot el moviment nacionalista, que en l'actual constitueix el perill més gran pel socialisme internacional, han experimentats un enfortiment extraordinari amb la revolució russa i les converses de Brest. Haurem d'ocupar-nos d'aquesta plataforma profundament. El destí tràgic d'aquesta fraseologia en la revolució russa, en les punxes de la qual els propis bolxevics eren destinats a restar atrapats i ferits sangonosament, ha de servir el proletariat internacional com a advertiment i lliçó.
I d'això se seguí la dictadura d'Alemanya. Des de la pau de Brest fins al «tractat addicional»! Els 200 sacrificis expiatoris de Moscou. D'aquesta situació sorgí el terror i la repressió de la democràcia.
IV
Ocupam-nos més d'aquesta matèria mitjançant uns exemples.
Un paper destactat en la política dels bolxevics el juga la coneguda dissolució de l'assemblea constituent el novembre del 1917. Aquesta mesura fou decisiva per la llur posició posterior, fins a cert punt constituït el capgirament de la llur tàctica. És un fet que Lenin i els seus companys fins a la llur victòria d'octubre demanaven tempestuosament la convocatòria d'una assemblea constituent, i que la política de proclamar això davant el govern Kerenski constituïa un punt cabdal en la denúcia d'aquest govern pels bolxevics i fou la base de part dels atacs més violents contra aquest. De fet Trockij diu en el seu interessant escrit «De la revolució d'octubre al tractat de pau de Brest», que l'aixecament d'octubre representava «una salvació per la constituent» així com de la revolució en general. «I quan vam dèiem que», continua, «l'inici de l'assemblea constituent no es podria aconseguir a través del parlament previ de Ceretelli, sinó tan sols amb la presa del poder pels soviets, èrem del tot encertats».
I aleshores després d'aquestes declaració la primera passa de Lenin després de la revolució d'octubre fou la supressió d'aquesta mateixa assemblea constituent, de la qual se suposava que seria l'iniciador. Quines raons podien decidir un capgirament tan astorador? Trockij en l'escrit abans citat ho discuteix, i veurem el seu argument presentat així:
«Mentre els mesos precendent a la revolució d'octubre foren una època de moviment cap a l'esquerra per part de les masses i d'una corrent elemental dels treballadors, soldats i camperols cap als bolxevics, això comportava dins el partit dels social-revolucionaris aquest procés d'enfortiment del sector esquerranós a costa del dretanós. Però entre els candidats en la llista del partit dels social-revolucionaris en tres quartes parts hi dominaven els antics noms del sector dretanós...»
»Aleshores també hi havia la circumstància addicional que les pròpies eleccions havien tingut lloc en el curs de les primeres setmanes posteriors a l'aixecament d'octubre. Les notícies del canvi que havia tingut lloc es disfongueren lentament en cercles concèntrics des de la capital fins a la província i des de la ciutat fins als pobles. Les masses camperoles en molts llocs no tenien gaire idea de què passava a Petrograd i Moscou. Votaven per «Terra i Llibertat» i elegien com als llurs representants en els comitès nacionals els qui s'aplegaven sota la bandera dels «narodniki». Però amb això votaven per Kerenski i Avksentiev, qui havien dissolts aquests comitès agraris i arrestats els llurs membres... Aquest estat de la situació dóna una idea clara de fins quin punt la constituent es trobada darrera del desenvolupament de la lluita política i de les agrupacions dels partits».
Tot plegat és completament correcte i força convincent. Però hom no pot evitar de demanar-se com gent tan intel·ligent com Lenin i Trockij no arribaren a la conclusió que sorgeix immediatament dels fets anteriors. Com que l'assemblea constituent fou elegida molt abans del capgirament decisiu, l'aixecament d'octubre, i la llur composició reflectia la situació del passat superat i no la del nou estat de les coses, aleshores se seguia automàticament que la superada i per tant no-nata assemblea constituent havia d'ésser anul·lada, i sense pauses, calia disposar noves eleccions per una nova constituent! No volien confiar, ni ho havien de fer, el destí de la revolució a una assemblea que reflectia la Rússia kerenskiana d'ahir, el període de vacil·lacions i de coalició amb la burgesia. Així no hi havia res a fer llevat d'esperar la convocatòria d'una assemblea que sorgiria de la Rússia renovada que havia avançat més enllà.
Per comptes d'això, Trockij, de l'especial inadaptació de l'assemblea constituent que resultava d'octubre, extrau una conclusió general de la inadaptació de qualsevol representació popular que provinga d'eleccions sota sufragi universal durant la revolució.
«Gràcies a la lluita oberta i immediata pel poder governamental les masses obreres adquireixen en el temps més curt una quantitat d'experiència política i pugen en el llur desenvolupament ràpidament d'un nivell a l'altre. El mecanisme feixuc de les institucions democràtiques segueix més difícilment aquest desenvolupament com més gran és el país i menys desenvolupat és el seu aparell tècnic». (Trockij, p. 93).
Ací veiem qüestionat el «mecanisme de les institucions democràtiques». A això hem d'objectar primer de tot que en aquesta valoració de les institucions representatives hi rau una concepció un cert rígida i esquemàtica que es contradiu expressament amb l'experiència històrica de tota època revolucionària. D'acord amb la teoria de Trockij tota assemblea electa reflecteix únicament la composició mental, la maduresa política i el comportament del seu electorat en el moment que va a les urnes. El cos democràtica és segons això el reflex de les masses en el període electoral, de la mateixa forma que el cel de Herschel sempre ens mostra els astres no com són ara sinó com eren en el moment que enviaren la llur llum a terra des de les distàncies incommensurables de l'espai cap a la terra. Qualsevol connexió mental viva entre els representants, una vegada elegits, i l'electorat, qualsevol interacció permanent entre l'un i l'altre és per tant negada.
I amb tot com contradiu això tota l'experiència històrica! Aquesta demostra tot el contrari, que hi ha un flux viu de sentiment popular al voltant dels òrgans representatius, que els penetra i els guia. Com seria possible altrament de veure, com veiem de vegades en cada parlament burgès, la preocupació dels «representants populars» que són sobtadament inspirats per un nou «esperit» i fan sorolls completament inesperats, o trobar les mòmies més assecades comportar-se de vegades com joves i els més diversos Scheidemänn trobant sobtadament tons revolucionaris en el llur alè, sempre que hi ha remor a les fàbriques i als tallers i en els carrers?
I aquesta influència continuament viva del sentiment i de la maduresa política de les masses damunt els òrgans electes ha d'ésser bandejada en mig de la revolució en favor d'un esquema rígid d'emblemes i símbols de partits? Tot el contrari! És precisament la revolució la que creà amb el llur escalf l'atmosfera política delicada, vibrant i sensible on les onades de sentiment popular, el pols de la vida popular, actuen contínuament damunt els òrgans representatius de la forma més meravellosa. És precisament en aquest fet on recolzen les escenes mogudes i ben conegudes que es presenten invariablement en les primeres fases de totes les revolucions, on els antics reaccionaris o els força moderats que ha sorgit d'una elecció parlamentària per sufragi limitat sota l'antic règim, esdevenen sobtadament els portantveus heroics i tempestuosos de l'aixecament. L'exemple clàssic el forneix el famós «Gran Parlament» d'Anglaterra que, elegit i convocat el 1642 romangué a lloc durant set anys i reflectí en la seua vida interior totes les alteracions i desplaçaments de sentiment popular, de maduresa política, de diferenciació de classe, d'avenç de la revolució fins al seu punt àlgid, des de les primeres esbatussades amb la corona amb un «orador» agenollat, fins a l'abolició de la Cambra dels Lords, l'execució de Charles i la proclamació de la república.
I no es repetí aquesta meravellosa transformació en els estats generals de França, en el parlament censitari de Louis Philippe, i també, i aquest darrer exemple frapant era molt proper a Trockij, en la quarta duma russa que, elegida l'any de gràcia del 1909, sota el més rígid domini de la contra-revolució, sentí el febrer del 1917 l'escalf de l'immediat capgirament i esdevingué el punt de partida de la revolució?
Tot plegat mostra que «el mecanisme feixuc de les institucions democràtiques» posseeix un corrector poderós, el moviment viu de les masses, la llur pressió continuada. I com més democràtica és la institució, més vivament i forta sent el pols de la vida política de les masses, més directa i completa és la llur influència, malgrat els símbols rígids dels partits, les paperetes superades, etc. Certament tota institució democràtica té els seus límits i desavantatges, aspecte que comparteix amb qualsevol altra institució humana. També el remei que Trockij i Lenin han trobat: l'eliminació de la democràcia, que és pitjor que la malaltia que se suposa que curen, ja que interromp la pròpia font de vida que forneix l'única correcció possible a tots els defectes innats de les institucions socials. La vida política activa, descoberta i enèrgica de les masses populars més àmplies.
Prenguem un altre exemple frapant: el del dret de vot elaborat pel govern soviètic. No és del tot clar quina importància pràctica s'atribueix al dret de vot. De la crítica de Trockij i Lenin a les institucions democràtiques sembla que refusen per principi la representació popular basada en el sufragi universal, i que volen limitar-se únicament als soviets. Per què aleshores s'elaborà cap sistema de sufragi universal no és gens clar. Tampoc no sabem si aquest dret de vot fou aplicat enlloc; no s'ha sentit res de cap elecció de cap mena d'òrgan representatiu popular que s'hi basàs. El més probable és que siga tan sols un producte teòric, per dir-ho així, de diplomàtica; però, tal com és, constitueix un producte remarcable de la teoria bolxevic de la dictadura. Tot dret de vot, com tot dret polític en general, no s'ha de mesurar per cap mena d'esquema abstracte de «justícia» ni en terme de cap altra fraseologia democràtica burgesa, sinó per les relacions socials i econòmiques que assenyala. El dret de vot elaborat pel govern soviètic s'ha dissenyat pel període de transició de la forma social capitalista-burgesa a la socialista, és a dir, pel període de la dictadura proletària. D'acord amb la interpretació d'aquesta dictadura, que Lenin-Trockij representen, el dret de vot és atorgat únicament als qui viuen del propi treball i negat a tots els altres.
Ara és clar que aital dret de vot sols té sentit en una societat que es troba en situació de fer possible per tots quells qui volen aconseguir una vida civilitzada adient en base al propi treball. És aquest el cas de Rússia en l'actualitat? Entre les terribles dificultats que ha d'encarar la Rússia soviètica, desvinculada del mercat mundial, i de la seua font més important de matèries primeres, s'hi troba el desordre general i terrible de la vida econòmica i un capgirament sobtat de les relacions de producció com a conseqüència de la transformació de les relacions de propietat a l'agricultura i a la indústria i del comerç, i sota aitals circumstàncies és clar que incomptables vides es desarrelen sobtadament, s'allunyen de qualsevol possibilitat objectiva de trobar cap ocupació per la llur força de treball en el mecanisme econòmic. Això s'aplica no tan sols per les classes capitalista i terratinent, sinó a les àmplies capes intermèdies i a la pròpia classe obrera. És un fet que la construcció de la indústria ha provocat un retorn a gran escala del proletariat urbà al camp a la recerca d'una ocupació en l'agricultura. Sota aitals circumstàncies, un dret de vot polític que es base en l'obligació general al treball és una mesura del tot incomprensible. La tendència general tan sols suposava la privació dels drets polítics als explotadors. I alhora que la força de treball productiu és desarrelada de forma massiva, el govern soviètic sovint es veu obligat a lliurar la indústria nacional als seus antics propietaris, de lloguer, per dir-ho així. Similarment el govern soviètic es veié forçat a arribar a un compromís amb les cooperatives de consum burgeses. A més la contractació d'especialistes burgesos resultà inevitable. Una altra conseqüència d'aquesta mateixa situació és que sectors creixents del proletariat com els guàrdies vermells reben els propis mitjans de l'estat. En realitat això deixa sense drets àmplies i creixents capes de la petita burgesia i del proletariat, per les quals l'organització econòmica no preveu cap mitjà per la pràctica del treball obligatori.
És un absurd qualificar el dret de vot com un producte d'una fantasia utòpica, deslligat de la realitat social. I és precisament per això que no és cap instrument seriós de la dictadura proletària. És un anacronisme, una anticipació de la situació jurídica que s'adiu amb una economia ja completament socialista, però no amb el període de transició de la dictadura proletària.
Com que totes les capes intermèdies, la intel·lectualitat burgesa i petit-burgesa boicotejà durant mesos des de la revolució d'octubre el govern soviètic, i sabotejà el ferrocarril, la posta i els telègrafs, i l'aparell escolar i administratiu, i d'aquesta forma s'oposà al govern obrer, s'empraren naturalment totes les mesures de pressió contra elles: la privació de drets polítics, de mitjans econòmics d'existència, etc., per tal de trencar la llur resistència amb un puny de ferro. Era precisament així que s'expressava la dictadura socialista, ja que no pot defugir cap ús de la força per assegurar o evitar determinades mesures que impliquen els interessos de tothom. Arribada però un dret de vot que suposava la decepció general d'amplis sectors de la societat, que els col·loca políticament fora del marc de la societat i, alhora, és incapaç de crear cap lloc per ells ni tan sols econòmicament en aquell marc, quan implica una privació de drets no com a mesura concreta per un objectiu concret, sinó com a norma general amb un efecte perdutable, aleshores no es tracta de cap necessitat de la dictadura, sinó d'una improvisació sense vida. Això tant pels soviets com a fonament, com per la constituent i el dret de vot en general.
Els bolxevics titllaven els soviets de reaccionaris, perquè la majoria eren camperols (delegats de camperols i delegats de soldats). Després que els soviets se'ls van atreure al llur costat, esdevingueren els representants correctes de l'opinió popular. Però aquest capgirament sobtat tan sols es relacionava amb la qüestió de la pau i de la terra.
Però amb l'assemblea constituent i el dret de vot no s'esgota la qüestió: no hem considerat abans de la destrucció de les més importants garanties democràtiques d'una vida pública sana i de l'activitat política de les masses obreres: la llibertat de premsa, els drets d'associació i de reunió, que han sigut suprimits per tots els opositors al govern soviètic. Per aquests atacs els drets, l'argumentació de Trockij abans citada del caràcter feixuc dels òrgans democràticament elegits no és satisfactòria. D'altra banda és un fet conegut i indiscutible que sense una premsa lliure i sense restriccions, sense el dret il·limitat d'associació i de reunió, el domini d'àmplies masses populars és del tot impensable.
Lenin diu: l'estat burgès és una eina d'opressió de la classe obrera, el socialista, de l'opressió de la burgesia. Fins a cert punt tan sols té el cap l'estat capitalista. Aquesta concepció simplificada es perd l'aspecte essencial: el domini de classe burgès no necessita cap preparació ni educació polítiques de totes les masses populars, com a mínim no més enllà d'un estret límit. Però per la dictadura proletària aquest és l'element vital, l'aire, sense el qual no és capaç d'existir.
«Gràcies a la lluita oberta i immediata pel poder governamental les masses obreres acumulen en l'espai de temps més curt un munt d'experiència política i avancen ràpida de nivell en nivell». Ací Trockij es refuta ell mateix i als seus amics de partit. Precisament com que això és així, han taponat la font d'experiència política i la font d'aquest desenvolupament ascendent amb la supressió de la vida pública. O bé però hom hauria d'assumir que l'experiència i el desenvolupament eren necessaris fins a la presa del poder pels bolxevics, i després d'haver arribat al pic més alt, esdevenien superflus. (Discurs de Lenin: Rússia s'ha guanyat pel socialisme!!!).
En realitat és al contrari! Són precisament les grans tasques que els bolxevics han emprès amb coratge i decisió les que demanen la preparació política més intensa de les masses i l'acumulació d'experiència.
La llibertat per tan sols els partidaris del govern, tan sols pels membres d'un partit, per molt nombrosos que siguen, no és cap llibertat. La llibertat és sempre tan sols la llibertat de pensar diferent. No per cap fanatisme de «justícia», sinó perquè tot allò que té d'instructiu, generalitzador i purificador la llibertat política depèn d'aquesta característica essencial i la seua efectivitat desapareix quan la «llibertat» esdevé un privilegi.
Els propis bolxevics no voldran, amb la mà al cor, negar que, pas a pas, hauran de reconèixer el terreny, esbrinar, experimentar, provar ara d'una forma i després de l'altra, i que bona part de les llurs mesures no representaran perles preuades de saviesa. Això també haurà d'ésser i serà entre nosaltres quan arribam al mateix punt, encara que no hi dominen a tot arreu circumstàncies tan difícils.
L'assumpció tàctica que rau en la teoria de la dictadura de Lenin-Trockij és aquesta, que la transformació socialista és quelcom pel qual hi ha una fórmula ja feta en la butxaca del partit revolucionari, que tan sols cal dur a la pràctica amb energia. Això no és malauradament, o potser afortunadament, així. Lluny d'ésser una suma de prescripcions ja fetes que tan sols cal aplicar, la realització pràctica del socialisme com a sistema econòmic, social i jurídic és quelcom que rau completament amagat en la boira del futur. Ço que posseïm en el nostre programa no és més que unes poques indicacions que assenyalen la direcció general on trobar les mesures necessàries i indicacions que són generalment de càracter negatiu. Sabem així més o menys que cal eliminar des d'un principi per tal d'aplanar el camí de l'economia socialista, però quan s'arriba a la natura dels milers de petites mesures pràctiques i concretes, necessàries per introduir els principis socialistes en l'economia, el dret i les relacions socials, no hi ha cap clau en cap programa de partit socialista ni cap manual socialista. Això no és cap defecte, sinó precisament allò que fa superior el socialisme científic a l'utòpic.
El sistema socialista de societat hauria d'ésser i tan sols pot ésser un producte històric, nascut de l'escola de l'experiència, en el decurs de la seua realització, com a resultat de les passes de la història viva, que com les de la natura orgànica, en forma part, té l'intel·ligent costum de sempre produir al costat de tota necessitat social els mitjans per satisfer-la, juntament amb la tasca la solució. Però en ésser així és clar que el socialisme per la seua pròpia natura no es pot decretar ni introduir per ucasa. Té com a prerequisit una sèrie de mesures de força, contra la propietat, etc. Ço negatiu, la destrucció, pot ésser decretat; la construcció, ço positiu no. Terra nova. Milers de problemes. Tan sols l'experiència és capaç de corregir i d'obrir noves vies. Tan sols la vida sense límits, puixant, genera milers de noves formes, improvisacions, crea noves forces creadores, corregeix tots els propis errors. La vida pública dles estals amb llibertat limitada és tan pobre, tan miserable, tan esquemàtica, precisament perquè a través de l'exclusió de la democràcia, interromp totes les fonts vitals de riquesa i progrés espirituals. (Prova: l'any 1905 i els mesos de febrer a octubre del 1917). Ho era políticament, i també econòmicament i social. Tota la massa popular ha de prendre-hi part. Altrament el socialisme serà decretat darrera d'un grapat d'oficines oficials per una dotzena d'intel·lectuals.
El control públic és indispensablement necessari. Altrament el bescanvi d'experiència roman tan sols en el cercle tancat dels funcionaris del nou govern. La corrupció inevitable. (Mots de Lenin, Butlletí, n. 29) La pràctica del socialisme demana una transformació espiritual completa de les masses degradades per segles de domini de classe burgès. Instint social per comptes d'egoïsta, iniciativa de masses per comptes d'inèrcia, idealisme, que s'imposa a tot el patiment, etc., etc. Ningú no ho sap això millor, ho descriu de forma més penetrant, ho repeteix més obstinadament que Lenin. Però s'equivoca completament en els mitjans. Decret, força dictatorial del supervisor de fàbrica, penes draconianes, domini pel terror, tot plegat no són més que pal·liatius. L'única via per un renaixement és l'escola de la pròpia vida pública, la més il·limitada, la democràcia més àmplia i l'opinió pública. Precisament el domini pel terror desmoralitza.
Eliminat tot això que hi resta en realitat? Lenin i Trockij han deixat com a òrgans en funcionament els soviets en el lloc dels òrgans sorgits d'eleccions populars generals, com a òrgans de les masses obreres. Però amb l'esclafament de la vida política en tot el país també la vida en els soviets s'ha vist encara més reduïda. Sense eleccions generals, sense una llibertat sense restriccions de premsa i de reunió, sense una lluita lliure per l'opinió, la vida es mor en cada institució pública, es transforma en una simple aparença de vida, on tan sols la burocràcia es manté com a element actiu. La vida pública s'adorm gradualment, unes poques dotzenes de dirigents del partit amb una energia inesgotable i un idealisme immens dirigeixen i governen, sota ells, en realitat una dotzena de caps destacats, i una elit dels treballadors, són convidats de tant en tant a trobades on són per aplaudir els discursos dels dirigents i per aprovar les resolucions proposades per unanimitat, per sota, doncs, una qüestió de claca, una dictadura certament, però no la dictadura del proletariat, sinó la dictadura d'un grapat de polítics, és a dir dictadura en el sentit burgès, en el sentit del domini jacobí (la disminució de la freqüència del Congrés dels Soviets de tres mesos en sis mesos!). I més encara: aitals condicions provoquen inevitablement una brutalització de la vida pública: atemptats, afusellament d'hostatges, etc.
Discurs de Lenin quant a la disciplina i la corrupció.
Un problema que és de gran importància en tota revolució és el de la lluita amb el lumpenproletariat. També nosaltres a Alemanya i arreu hem d'encarar això. L'element lumpenproletari no tan sols s'adhereix fortament a la societat burgesa, com a cap especial, com a subproducte social, que augmenta especialment en determinades èpoques quan cauen els murs de l'ordre social, sinó com a element integrador de tota la societat. Els esdeveniments d'Alemanya, i més o menys en tots els altres estats, han demostrat com fàcilment tots els estrats de la societat burgesa són susceptibles d'aital degeneració. Els graus entre l'especulació comercial, els acords ficticis, l'adulteració de queviures, l'estafa, el suborn a l'autoritat, el furt, el lladrocini, el robatori, flueixen entre ells d'aital forma que el límit entre la ciutadania honorable i la penitenciària ha desaparegut. En això es repeteix el mateix fenomen que en la degeneració general i ràpida dels dignataris burgesos que són transplantat en terra forastera en un establiment colonial d'ultramar. Amb l'eliminació de les barreres i controls convencionals de la moral i del dret la societat burgesa cau víctima d'una degeneració directa i il·limitada, ja que la seua llei vital interna és la més profunda immoralitat, és a dir, l'explotació de l'home per l'home. La revolució proletària haurà de lluita amb aquest enemic i eina de la contra-revolució de forma continuada.
I amb tot, en relació a això el terror és inútil, o més aviat una espasa de doble tall. La justícia marcial draconiana és impotent davant l'esclat de la malaltia lumpenproletària. De fet tot règim persistent d'excepció du inevitablement a l'arbitrarietat, i tot forma d'arbitrarietat tendeix a depravar la societat. També en aquest sentit l'únic mitjà efectiu a mans de la revolució proletària és: mesures radicals de natura política i social, la transformació més ràpida de les garanties socials de la vida de les masses i, l'estimulació de l'idealisme revolucionari, que tan sols pot mantindre's amb la llibertat política il·limitada mitjançant la intensa vida activa de les pròpies masses.
Com contra les malalties infeccioses, el lliure efecte dels raigs solars és el més efectiu, en eliminar els gèrmens i aconseguir el benestar, per a la revolució i el llur principi renovador, la vida espiritual, l'activitat i la responsabilitat directa de les masses, és a dir la llibertat política més àmplia, és l'únic sol benefactor i purificador.
L'anarquia serà inevitable entre nosaltres i a tot arreu. L'element lumenproletari s'adhereix a la societat burgesa i no s'hi pot separar:
Proves:
1. Prússia oriental, els saqueigs «cosacs»..
2. L'esclat general de robatoris i furts a Alemanya («unitats corruptes», personal de la posta i del ferrocarril, policia, difuminació completa dels límits entre la societat aparentment d'ordre i la penitenciària).
3. La ràpida degeneració dels dirigents sindicals. D'altra banda les mesures de terror draconià són impotents. Al contrari, corrompen encara més. L'únic remei: l'idealisme i l'ACTIVITAT social de les masses, la llibertat política sense restriccions.
Aquesta és una llei objectiva molt poderosa, de la qual cap partit no és capaç de lliurar-se'n.
L'error fonamental de la teoria de Lenin-Trockij és que ells, com fa Kautsky, oposen la dictadura a la democràcia. «Dictadura O democràcia» es com presenten la qüestió tant els bolxevics com Kautsky. Aquest naturalment es decideix per la democràcia, és a dir per la democràcia BURGESA, precisament perquè s'oposa a l'alternativa de l'aixecament socialista. Lenin-Trockij contràriament es decideixen a favor de la dictadura en contraposició a la democràcia, i per tant per la dictadura d'un grapat de persones, és a dir, per la dictadura d'acord amb el model burgès. Són dos pols oposats, tots dos igualment allunyats d'una política realment socialista. El proletariat no pot, quan ha pres el poder, seguir mai el bon consell de Kautsky sota el pretext de la «immaduresa del país» de renunciar a l'aixecament socialista i dedicar-se a la democràcia, no pot seguir-lo sense traïr-se, traïr la Internacional i la revolució. Hauria i ha de prendre tot d'una mesures socialistes de la forma més enèrgica, intransigent i implacable, és a dir exercir una dictadura, però una dictadura de CLASSE, ni d'un partit ni d'una colla, dictadura de classe, és a dir, la forma més àmplia possible basada en la participació més activa i inevitable de les masses populars, de la democràcia il·limitada. «Com a marxistes mai no hem idolatrat la democràcia formal», escriu Trockij. Segurament tampoc no hem idolatrat mai el socialisme o el marxisme. Vol dir això que ens hem de desfer del socialisme i del marxisme, a la Cunow-Lensch-Parvus, si ens fan nosa? Trockij i Lenin són la viva refutació d'aquesta qüestió. Mai no hem idolatrat la democràcia formal, vol dir tan sols això: sempre hem distingit el nucli social de la forma política de la democràcia BURGESA, sempre hem posat de manifesta el nucli dur de la desigualtat social i de la manca de llibertat que s'amaga sota la dolça coberta de la igualtat i la llibertat formals, no per tal de refusar aquestes sinó per fer que la classe obrera no tinga prou amb la dolça coberta d'igualtat i de llibertat formals, sinó contràriament, perquè conqueresca el poder polític, per tal d'omplir-lo amb un nou contingut social. La tasca històrica del proletariat si arriba al poder és crear per comptes de la democràcia burgesa una democràcia socialista, no abolir tota democràcia. La democràcia socialista, però, no comença únicament en la terra promesa després d'haver-se creat els fonaments de l'economia socialista, no arriba com una mena de present de nadal per la gent valuosa que, de mentres, han donat un suport lleial a un grapat de dictadors socialistes, sinó que la democràcia socialista comença simultàniament amb l'inici de la destrucció del domini de classe i de la construcció del socialisme. Comença en el mateix moment de la presa del poder pel partit socialista. No és res més que la dictadura del proletariat.
Sí, senyor: Dictadura! Però aquesta dictadura consisteix en la FORMA D'APLICAR LA DEMOCRÀCIA, no en la llur ABOLICIÓ, en atacs enèrgics i decidits contra el dret ben arrelat i les relacions econòmiques de la societat burgesa, sense els quals no es pot realitzar la transformació socialista. Però aquesta dictadura ha d'ésser l'obra de la CLASSE, i no d'una petita minoria dirigent en nom de la classe, és a dir, ha d'anar passa a passa a partir de la participació activa de les masses; ha de trobar-se sota la llur influència directa, sotmesa al control de l'activitat pública completa, ha de sorgir de la preparació política creixent de les masses populars.
Sens dubte els bolxevics haurien avançat en aquest mateix camí si no haguessen patit la terrible pressió de la guerra mundial, l'ocupació alemanya i les dificultats anormals relacionades amb això, aspectes que inevitablement distorsionaven qualsevol política socialista, per molt bones intencions i principis que l'amarassen.
Un argument clar a més el constitueix l'aplicació tan generalitzada del terror pel govern soviètic, en especial en el darrer període abans del col·lapse de l'imperialisme alemany, d'ençà de l'atemptat contra l'ambaixador alemany. La dita que les revolucions no es bategen amb aigua de roses, és en realitat ben pobre.
Tot allò que passa a Rússia és comprensible i representa una cadena inevitable de causes i efectes, el punt de partida i de destí de la qual són: el fracàs del proletariat alemany i l'ocupació de Rússia per l'imperialisme alemany. Seria demanar quelcom sobrehumà per Lenin i els seus companys esperar d'ells que haguessen creat la democràcia més pura, la dictadura del proletariat més exemple i una economia socialista floreixent. Mitjançant la llur posició decididament revolucionària, la llur força exemplar en l'acció, la llur lleialtat inquebrantable al socialisme internacional, han fet tot allò que es podia fer sota unes condicions terriblement dures. El perill comença quan es fa de la necessitat virtut i es vol congelar en un sistema teòric complet tota la tàctica obligada per aquestes fatals circumstàncies, i es vol recomanar-la al proletariat internacional com a model de tàctica socialista. Quan centren la llum en aquesta via, i amaguen el llur servei històric genuí i inqüestionable sota la cobertat de passes equivocades forçades per la necessitat, fan un pobre servei al socialisme internacional pel qual han combatut i patit, ja que volen col·locar en el seu haver com a noves descobertes totes les distorsions dictades a Rússia per la necessitat i la pressió, en darrer terme tan sols subproductes de la fallida del socialisme internacional en aquesta conflagració mundial.
Deixam que els socialistes governamentals alemanys criden que el domini dels bolxevics a Rússia és una expressió distorsionada de la dictadura del proletariat. Si és d'una forma o d'una altra és tan sols com a producte del comportament del proletariat alemany, en si una expressió distorsionada de la lluita de classes socialista. Tots nosaltres som subjectes de les lleis de la història, i la realització de l'ordre socialista de la societat tan sols es pot fer internacionalment. Els bolxevics han demostrat que són capaços de tot allò que un partit revolucionari genuí pot fer dins els límits de les possibilitats històriques. No s'esperava que fessen miracles. Ja que una revolució modèlica i immaculada en un país aïllat, esgotat per la guerra mundial, ofegat per l'imperialisme, traït pel proletariat internacional seria un miracle. Ço que cal és distingir en la política dels bolxevics la part essencial de la no-essencial, el nucli dels accidents. En aquest darrer període, quan ens enfrontam decisives lluites finals en tot el món, el problema més important del socialisme és la qüestió candent de l'èpica: no es tracta de tal o tal qüestió de detall de la tàctica, sinó de la capacitat d'actuació del proletariat, la força de fet de les masses, la voluntat de poder del socialisme. En aquests aspectes Lenin i Trockij amb els llurs amics foren els primers, els qui anaren al davant com a exemple pel proletariat mundial, encara són els únics que fins ara poden dir amb Hutten: Vaig gosar!
Aquest és l'aspecte essencial i perdurable de la política bolxevic. En aquest sentit és llur el servei històric immoral d'haver marxat al capdavant del proletariat internacional amb la conquesta del poder polític i la consideració pràctica del problema de la realització del socialisme, i d'haver avançat profundament en la resolució de l'enfrontament entre el capital i el treball en etot el món. Tan sols a Rússia el problema s'hi podia posar. No es pot resoldre a Rússia. I en AQUEST sentit el futur arreu pertany al «bolxevisme».