(Notes recollides per Mikhail Vasil’evic Frunze)
Supòs que he estat ben remís respecte els obrers de Rússia per no haver intervingut prou enèrgicament i decidida en la notòria qüestió de l’autonomització, que, segons sembla, és com s’anomena oficialment la qüestió de la repúbliques socialistes soviètiques.
Quan aquesta qüestió va sorgir l’estiu passat, era malalt; i després, a l'autumni, confiava massa en la meua recuperació, i les reunions plenàries d’octubre i desembre em donaven l’oportunitat d'intervindre en aquesta qüestió. Amb tot, no vaig poder assistir a la reunió plenària d'octubre (quan sorgí aquesta qüestió) o en la de desembre, i així la qüestió se’m passà gairebé completament.
Tan sols he tingut temps per conversar amb el camarada Dzerzhinski, que va arribar del Caucas i em digué com es presentava aquesta qüestió a Geòrgia. Vaig poder bescanviar uns mots amb el camarada Zinov'ev i expressar les meves aprensions sobre la qüestió. Del que em va dir el camarada Dzerzhinski, qui era al capdavant de la comissió enviada pel CC per «investigar» l’incident georgià, tan sols podia extreure les més grans aprensions. Si els afers han arribat a un punt que Orjonikidze podia anar a l'extrem d’aplicar la violència física, com m’informava el camarada Dzerzhinski, podem imaginar en quin embolic ens hem ficat. Òbviament tot el tema de l’«autonomització» era radicalment erroni i mal programat.
Es diu que calia un aparell unit. D’on provenia aquesta afirmació? Que no venia del mateix aparell rus que, com he assenyalat en una de les seccions anteriors del meu diari, vam arrabassar al tsarisme i l’untàrem lleugerament d’oli soviètic?
No hi ha pas dubte que la mesura s’havia d’haver ajornat un poc fins que poguéssem dir que parlàvem del nostre aparell com a propi. Però ara, hem d’admetre el contrari, amb tota consciència; l’aparell que díem nostre, de fet, encara ens és ben aliè; és un poti-poti burgès i tsarista i no hi ha hagut cap possibilitat de lliurar-se’n en el curs dels darrers cinc anys sense l’ajut d’altres països i perquè hem estat «ocupats» la major part del temps en empreses militars i en la lluita contra la fam.
És ben natural que en aquestes circumstàncies la «llibertat de separar-se de la unió» amb la qual ens justificàvem, fóra paper mullat, incapaç de defensar els no-russos de la massacre d’aquell veritable home rus, el xovinista gran rus, en substància un brivall i un tirà, com és el típic buròcrata rus. No hi ha pas dubte que el percentatge infinitesimal d’obrers soviètics i sovietitzats s’ofegaran en aquella onada de brogit xovinista gran rus com una mosca en la llet.
Es diu en defensa d’aquesta mesura que els comissariats del poble ocupats directament en la psicologia nacional i en l’educació nacional s’establirem com a òrgans separats. Però per això apareix la qüestió: poden aquests comissariats del poble fer-se prou independents? i en segon lloc: serem prou curosos com per prendre mesures per proveir els no-russos d’una salvaguarda real contra el veritable brètol rus? No crec que prenguéssem aquestes mesures per bé que podíem i hauríem d’haver-ho fet.
Crec que la pressa de Stalin i la seua infatuació amb l’administració pura, juntament amb la seua pruïja contra el «socialisme nacionalista» notori, hi jugà un paper fatal. En política la pruïja juga generalment el més baix dels papers.
També em fa por que el camarada Dzerzhinski, qui anà al Caucas a investigar el «crim» d’aquells «socialistes nacionalistes», s’hi distingí pel seu marc mental purament rus (és de coneixement comú que la gent d'altres nacionalitats que s’han russificat s’excedeixen en aquest marc mental) i que la imparcialitat de tota la comissió es tipificava prou amb la «manipulació» d’Orgonikidze». Crec que cap provocació o ni tan sols cap insult no poden justificar aquesta manipulació russa i que el camarada Dzerzhiski era inexcusablement culpable d’adoptar-hi una attitud lleugera.
Per a tots els ciutadans del Caucas Orjonikidze era l'autoritat. Orjonikidze no tenia cap dret a mostrar aquella irritabilitat que ell i Dzerzhinski referiren. Al contrari, Orjonikidze hauria d’haver-se comportat amb una calma que no es pot demanar de cap ciutadà ordinari, encara menys d’un home acusat d’un crim «polític». I, per dir la veritat, aquells socialistes nacionalistes eren ciutadans acusats d’un crim polític, i els termes de l’acusació eren tals que no es podia descriure de cap altra manera.
Ací tenim una qüestió important: com cal entendre l’internacionalisme?
Lenin
30 de desembre del 1922
Pres per M.V.
Continuació de les notes (31 de desembre del 1922)
En els meus escrits sobre la qüestió nacional deia que una presentació abstracta de la qüestió del nacionalisme en general no serveix de res. Cal una distinció entre el nacionalisme d’una nació opressora i el d’una nació oprimida, el nacionalisme d’una gran nació i el d’una nació petita.
Respecte la segona mena de nacionalisme nosaltres, nacionals d’una gran nació, hem estat gairebé sempre culpables, en la pràctica històrica, d’un nombre infinit de casos de violència; és més, cometem violència i insult un nombre infinit de vegades sense adonar-nos-en. En tinc prou en referir-me als meus records del Volga de com eren tractats els no-russos; com els polonesos no són anomenats de cap altra manera que poljac’iska, com el tàrtar és motejat de príncep, de com els ucraïnesos són sempre khokhols i els georgians i d’altres nacionals del Caucas són sempre kapkasians.
És per això que l’internacionalisme de part de les nacions opressores o «grans», tal com es denominen (per bé que són grans tan sols en violència, tan sols grans com a abusadors), ha de consistir no tan sols en l’observança de la igualtat formal de les nacions sinó fins i tot en una desigualtat de la nació opressora, la gran nació, que ha de compensar la desigualtat que obté en la pràctica real. Qualsevol que no entenga això no ha copsat l’autèntica attitud proletària envers la qüestió nacional, és encara essencialment petit-burgès en el seu punt de mira i és, per tant, segur de caure al punt de mira burgès.
Què importa això al proletari? Per al proletari no és tan sols important, sinó que és absolutament essencial que s’assegure que els no-russos posen la confiança més gran possible en la lluita de la classe proletària. Què cal per assegurar-ho? No tan sols una igualtat formal. D’una manera o altra, per attitud pròpia o per concessions, cal compensar els no-russos per la manca de confiança, per la suspicàcia i els insults als quals el govern de la nació «dominant» els sotmetia en el passat.
Crec que és innecessari d’explicar-ho als bolxevics, als comunistes, amb més detall. I crec que en el cas present, pel que fa a la nació georgiana, tenim un cas típic on una attitud genuïnament proletària es mostra profundament cauta, reflexiva i disposada a comprometre’s en una qüestió que ens és de primera necessitat. El georgià que negligeix aquest aspecte de la qüestió o que, despreocupadament, aporta acusacions de «nacionalista-socialisme» (quan ell mateix és un real i veritable «nacionalista-socialista», i fins i tot un vulgar abusador gran rus), viola, en substància, els interessos de la solidaritat de classe proletària, ja que res no atura el desenvolupament i enfortiment de la solidaritat de classe proletària com la injustícia nacional; els nacionals «ofesos» no són sensibles a res més que al sentiment d’igualtat i de violació d'aquesta igualtat, ni que siga per negligència o inèrcia, a la violació d’aquesta igualtat pels llurs camarades proletaris. És per això que en aquest cas és millor fer de més que de menys en les concessions i comprensió envers les minories nacionals. És per això, en aquest cas, que l’interès fonamental de la lluita de classe proletària, requereix que no adoptam mai una attitud formal envers la qüestió nacional, sinó que sempre tinguem en consideració l’attitud específica del proletari de la nació oprimida (o petita) envers la nació opressora (o gran).
Lenin
Pres per M.V.
31 de desembre del 1922
Continuació de les notes (31 de desembre del 1922)
Quines mesures pràctiques s'han de prendre en la situació actual?
Primerament, hem de mantindre i enfortir la unió de repúbliques socialistes. D’això no hi pot haver dubte. Aquesta mesura ens és necessària i és necessària pel proletariat comunista mundial en la seua lluita contra la burgesia mundial i la seua defensa contra intrigues burgeses.
En segon lloc, la unió de repúbliques socialistes ha de retindre’s pel seu aparell diplomàtic. A més, aquest aparell és un component excepcional del nostre aparell estatal. No hem permès d’entrar-hi ni una sola persona influent de l'antic aparell tsarista. Totes les seccions amb certa autoritat les integren comunistes. És per això que s’ha guanyat per ell mateix (i això cal dir-ho ben fort) el nom d'un aparell comunista de confiança purgat d’elements vell-tsaristes, burgesos i petit-burgesos fins a un nivell incomparablement més gran que no pas d’altres comissariats del poble.
En tercer lloc, cal imposar un càstig exemplar al camarada Orjonikidze (ho dic del tot a contracor ja que sóc un dels seus amics personals i he treballat amb ell a l’exterior) i la investigació de tot el material que la comissió Dzerzhinski ha recollit ‘'ha de completar o començar de nou per corregir l’enorme quantitat de valoracions errònies o esbiaixades que sens dubte conté. La responsabilitat política de tota aquesta veritable campanya nacionalista gran russa ha de recaure, és clar, en Stalin i Dzerzhinski.
En quart lloc, cal introduir les normes més estrictes sobre l'ús de la llengua nacional en les repúbliques no-russes de la nostra unió, i aquestes normes s’han de fer respectar amb una cura especial. No hi ha pas dubte que el nostre aparell, tal com és, tendirà, sota el pretext de la unió del servei ferroviari, la unió del servei fiscal, etc., a una quantitat d’abusos veritablement russos. Cal un enginy especial per la lluita contra aquests abusos, per no esmentar una sinceritat especial per part dels qui emprenen aquesta lluita. Es requerirà un codi detallat, i tan sols els nacionals que viuen en la república en qüestió el poden elaborar amb èxit. I llavors no podem ésser segurs per endavant que com a resultat d’aquesta feina no farem un pas enrere en el nostre proper Congrés dels Soviets, és a dir, retindre la unió de repúbliques socialistes soviètiques únicament per afers militars i diplomàtics, i en tots els altres respectes restaurar la plena independència als comissariats del poble individuals.
Cal tindre en ment que la descentralització dels comissariats del poble i la manca de coordinació en la llur feina en allò que afecta Moscou i els altres centres, es pot compensar suficientment amb l’autoritat del partit, si s'exerceix amb una prudència i imparcialitat suficients; el mal que pot fer al nostre estat la manca d’unificació entre els aparells nacionals i l’aparell rus és infinitament inferior al que farà, no tan sols a nosaltres, sinó a tota la Internacional, i als centenars de milions dels pobles d'Àsia, que és destinada a seguir-nos en l’escenari de la història en el futur proper. Seria un oportunisme imperdonable si, a les vespres del debut de l’Est, que tot just desperta, minàssem el nostre prestigi entre els seus pobles, ni que fos per la més lleugera cruesa o injustícia envers les nostres pròpies nacionalitats no-russes. La necessitat d’unió contra els imperialistes de l’Oest, que defensen el món capitalista, és una cosa. No hi pot haver-hi cap dubte i em seria superflu parlar-ne de la meua aprovació incondicional. És una altra cosa que nosaltres mateixos caiguem, ni que siga únicament en petiteses, en attituds imperialistes envers les nacionalitats oprimides, minant així tota la nostra fonamentada sinceritat, tota la nostra fonamentada defensa de la lluita contra l’imperialisme. Però el demà de la història mundial serà un dia quan els pobles que desperten a l’opressió de l’imperalisme, s’alcen finalment i comence la lluita decisiva, llarga i dura pel llur alliberament.
Lenin
31 de desembre del 1922
Pres per M.V.