CAPITOL VI: L’ENVILIMENT DEL MARXISME PELS OPORTUNISTES
La qüestió de les relacions entre l'Estat i la revolució social i entre aquesta i l'Estat, com en general la qüestió de la revolució, ha preocupat molt poc als més coneguts teòrics i publicistes de la II Internacional (1889-1914). Però el més característic, en aquest procés de desenrotllament gradual de l'oportunisme, que va portar a la fallida de la II Internacional en 1914, és que inclús quan abordaven de ple aquesta qüestió s'esforçaven en eludir-la o no l'advertien.
En termes generals, pot dir-se que d'aquesta actitud evasiva davant de la qüestió de les relacions entre la revolució proletària i l’Estat, actitud evasiva favorable per a l'oportunisme i de la que es nodria aquest, va sorgir la tergiversació del marxisme i el seu complet enviliment.
Fixem-nos, encara que siga breument, per a caracteritzar aquest procés lamentable, en els teòrics més destacats del marxisme, en Plekhanov i Kautsky.
1.- La polèmica de Plekhanov amb els anarquistes
Plekhanov va consagrar a la qüestió de les relacions entre l'anarquisme i el socialisme un fullet especial, titulat Anarquisme i socialisme, publicat en alemany en 1894.
Plekhanov se les va enginyar per a tractar aquest tema eludint per complet el punt més actual i més candent, i el més essencial en el terreny polític, de la lluita contra l'anarquisme: precisament les relacions entre la revolució i l'Estat i la qüestió de l'Estat en general!! En el seu fullet sobresurten dues parts. Una, historicoliterària, amb valuosos materials referents a la història de les idees de Stirner, Proudhon, etc. Una altra, filistea, amb desmanotats raonaments entorn del tema que un anarquista no es distingeix d'un bandit.
La combinació d'aquests temes és en extrem curiosa i característica de tota l'actuació de Plekhanov en vespres de la revolució i en el transcurs del període revolucionari a Rússia: en efecte, en els anys de 1905 a 1917, Plekhanov es va revelar com un semidoctrinari i un semifilisteu que en política anava a la saga de la burgesia.
Hem vist com Marx i Engels, polemitzant amb els anarquistes, aclarien molt escrupolosament els seus punts de vista sobre l'actitud de la revolució cap a l'Estat. En editar en 1891 la Crítica del Programa de Gotha, de Marx, Engels va escriure: "Nosaltres [és a dir, Engels i Marx] ens trobàvem llavors en ple apogeu de la lluita contra Bakunin i els seus anarquistes: des del Congrés de l’Haia de la [Primera] Internacional a penes havien passat dos anys".
En efecte, els anarquistes intentaven reivindicar com "seua", per dir-lo així, la Comuna de París, com una confirmació de la seua doctrina, sense comprendre, en absolut, les ensenyances de la Comuna i l'anàlisi d'aquestes ensenyances fet per Marx. L'anarquisme no ha aportat res que s'aprope tan sols a la veritat sobre aquestes qüestions polítiques concretes: cal destruir la vella màquina de l'Estat? I amb què substituir-la?
Però parlar d’"anarquisme i socialisme", eludint tota la qüestió sobre l'Estat, no advertint tot el desenrotllament del marxisme abans i després de la Comuna, significava inevitablement relliscar cap a l'oportunisme puix que no hi ha res, precisament, que tant interesse a l'oportunisme com el no plantejar de cap manera les dues qüestions que acabem d'assenyalar. Açò és ja una victòria de l'oportunisme.
2.- La polèmica de Kautsky amb els oportunistes
No hi ha dubtes que al rus s'ha traduït una quantitat incomparablement major d'obres de Kautsky que a cap altre idioma. No de debades alguns socialdemòcrates alemanys bromegen dient que a Kautsky se’l llegeix més a Rússia que a Alemanya. (Dit siga entre parèntesi: aquesta broma tanca un sentit històric més profund del que sospiten els seus autors. Els obrers russos, que en 1905 sentien una apetència extraordinàriament gran, mai vista, per les millors obres de la millor literatura socialdemòcrata del món, i als que es va subministrar una quantitat mai vista en altres països de traduccions i edicions d'aquests obres, trasplantaven, per dir-ho així, amb ritme accelerat, al terreny jovençà del nostre moviment proletari la formidable experiència del país veí, més avançat).
A Kautsky se’l coneix especialment entre nosaltres, a banda de per la seua exposició popular del marxisme, per la seua polèmica contra els oportunistes, al cap dels quals figurava Bernstein. El que a penes es coneix és un fet que no pot silenciar-se quan hom es proposa la tasca d'investigar com Kautsky ha caigut en aqueixa confusió i en aqueixa defensa increïblement vergonyoses del socialxovinisme durant la profundíssima crisi dels anys 1914-1915. És, precisament, el fet que abans d'enfrontar-se contra els més destacats representants de l'oportunisme a França (Millerand i Jaurés) i a Alemanya (Bernstein), Kautsky va donar proves de grandíssimes vacil·lacions. La revista marxista Zarià, que es va editar en Stuttgart entre 1901-1902 i que defenia les concepcions revolucionariproletàries, es veié obligada a polemitzar amb Kautsky i a qualificar d’ "elàstica" la resolució presentada per ell en el Congrés socialista internacional de París l'any 1900, resolució evasiva, que es quedava a meitat de camí i adoptava envers dels oportunistes una actitud conciliadora. I en alemany han estat publicades cartes de Kautsky que revelen les vacil·lacions no menors que li van assaltar abans de llençar-se a la campana contra Bernstein.
Però té inclús una significació molt major la circumstància que en la seua mateixa polèmica amb els oportunistes, en el seu plantejament de la qüestió i en el seu mode de tractar-la, advertim hui, quan estudiem la història de la més recent traïció contra el marxisme comesa per Kautsky, una propensió sistemàtica a l'oportunisme en allò que toca precisament a la qüestió de l'Estat.
Prenguem la primera obra important de Kautsky contra l'oportunisme, el seu llibre Bernstein i el programa socialdemòcrata. Kautsky refuta fil per randa a Bernstein. Però heus ací una cosa característica.
En les seues Premisses del socialisme (cèlebres a l’estil d’Eròstrates) Bernstein acusa el marxisme de "blanquisme " (acusació que des d’aleshores per a ací han anat repetint milers de vegades els oportunistes i els burgesos liberals contra els representants del marxisme revolucionari, els bolxevics). Ací Bernstein es deté especialment en La guerra civil a França, de Marx, i intenta (molt poc afortunadament, com hem vist) identificar el punt de vista de Marx sobre els ensenyaments de la Comuna amb el punt de vista de Proudhon. Bernstein consagra una atenció especial a aquella conclusió de Marx que aquest va subratllar en el seu pròleg de 1872 a El Manifest Comunista i que diu així: "La classe obrera no pot limitar-se a prendre simplement possessió de la màquina estatal existent i a posar-la en marxa per als seus propis fins".
A Bernstein li "va agradar" tant aquesta sentència, que la va repetir ni més ni menys que tres vegades en el seu llibre, interpretant-la en el sentit més tergiversat i oportunista.
Marx vol dir, com hem vist, que la classe obrera ha de destruir, trencar, fer botar (Sprengung : fer esclatar, és l'expressió que empra Engels) tota la màquina de l'Estat. Doncs bé: Bernstein presenta la cosa com si Marx previnguera a la classe obrera, amb aquestes paraules, contra el revolucionarisme excessiu en la conquista del Poder.
Hom no pot imaginar-se un falsejament més groller ni més escandalós del pensament de Marx.
Ara bé, què feu Kautsky en la seua minuciosa refutació de la bernsteinada?
Defugí analitzar en tota la seua profunditat la tergiversació del marxisme per l'oportunisme en aquest punt. Adduí el passatge, citat per nosaltres més amunt, del pròleg d'Engels a La guerra civil de Marx, dient que, segons aquest, la classe obrera no pot prendre simplement possessió de la màquina de l'Estat existent, però que en general si pot prendre possessió d'ella, i res més. Kautsky no diu ni una paraula sobre el fet que Bernstein atribueix a Marx exactament el contrari del vertader pensament d'aquest, ni diu que, des de 1852, Marx va destacar com a missió de la revolució proletària "destruir" la màquina de l'Estat.
Resulta, doncs, que en Kautsky quedava esfumada la diferència més essencial entre el marxisme i l'oportunisme en relació a la qüestió de les tasques de la revolució proletària!
"La solució de la qüestió sobre el problema de la dictadura proletària [escriv ia Kautsky "contra " Bernstein] és cosa que podem deixar amb completa tranquil·litat al'esdevenidor" (p. 172 de l'edició alemanya).
Açò no és una polèmica contra Bernstein, sinó que és, en el fons, una concessió feta a aquest, un lliurament de posicions a l'oportunisme, puix que, de moment, res hi ha que interesse tant als oportunistes com "deixar amb completa tranquil·litat a l'esdevenidor" totes les qüestions cardinals sobre les tasques de la revolució proletària.
Des de 1852 fins a 1891, durant quaranta anys, Marx i Engels ensenyaren al proletariat que havia de destruir la màquina de l'Estat. Però Kautsky, en 1899, davant de la traïció completa dels oportunistes contra el marxisme en aquest punt, substitueix la qüestió de si és necessari destruir o no aquesta màquina per la qüestió de les formes concretes que ha de revestir la destrucció, i va a refugiar-se davall les ales de la veritat filistea "indiscutible" (i estèril): aquests formes concretes no podem conèixer-les per endavant!!
Entre Marx i Kautsky hi ha un abisme, en la seua actitud davant la tasca del Partit proletari de preparar a la classe obrera per a la revolució.
Mirem una obra posterior, més madura, de Kautsky consagrada també en gran part a refutar els errors de l’oportunisme: el seu fullet La revolució social. L'autor pren ací com a tema especial la qüestió de la "revolució proletària" i del "règim proletari". En ofereix moltes coses de gran valor, però esquiva precisament la qüestió de l'Estat. En aquest fullet es parla constantment de la conquista del Poder de l'Estat, i només d'açò; és a dir, s’elegeix una fórmula que és una concessió feta a l'oportunisme, atès que aquest admet la conquista del Poder sense destruir la màquina de l'Estat. Precisament allò que en 1872 Marx considerava com "antiquat" en el programa d’El Manifest Comunista és el que Kautsky ressuscita en 1902.
En aqueix fullet es consagra un apartat especial a les "formes i armes de la revolució social". Ací es parla de la vaga política de masses, de la guerra civil, d'aqueixos "mitjans de força del gran Estat modern que són la burocràcia i l'exèrcit", però no es diu ni una paraula del que ja va ensenyar als obrers la Comuna. Evidentment, Engels sabia el que feia quan prevenia, especialment els socialistes alemanys, contra la "veneració supersticiosa" de l'Estat.
Kautsky presenta la cosa així: el proletariat triomfant "convertirà en realitat el programa democràtic", i exposa els punts d'aquest. Ni una paraula se'ns diu sobre el que l'any 1871 va aportar com a nou sobre la qüestió de la substitució de la democràcia burgesa per la democràcia proletària. Kautsky es contenta amb banalitats tan "sòlidament" sonores com aquesta:
"És per si mateix evident que no aconseguirem la dominació sota les condicions actuals. La mateixa revolució pressuposa llargues i profundes lluites que canviaran ja la nostra actual estructura política i social".
No hi ha dubte que açò és quelcom "de per si evident", tan "evident" com la veritat que els cavalls mengen avena i que el Volga desemboca en el mar Caspi. Només és de doldre que amb frases vàcues i ampul·loses sobre les "profundes" lluites s'eludisca la qüestió vital per al proletariat revolucionari, de saber en què es revela la "profunditat" de la seua revolució respecte a l'Estat, respecte a la democràcia, a diferència de les revolucions anteriors, de les revolucions no proletàries.
En eludir aquesta qüestió, Kautsky de fet fa una concessió, en un punt tan essencial com aquest, a l'oportunisme, a què havia declarat una guerra tan terrible de paraula subratllant la importància de la "idea de la revolució" (¿però val quelcom aquesta "idea", quan es té por de fer entre els obrers propaganda dels ensenyaments concretes de la revolució?), o dient: "l'idealisme revolucionari, primer que res", o manifestant que els obrers anglesos no són ara a penes "quelcom més que petit burgesos".
"En una societat socialista [escriu Kautsky] poden coexistir les més diverses formes d'empreses: la burocràtica [??], la tradeunionista, la cooperativa, la individual..." "Hi ha, per exemple, empreses que no poden desembolicar-se sense una organització burocràtica [??] com ocorre amb els ferrocarrils. Ací l'organització democràtica pot revestir la forma següent: els obrers elegeixen delegats, que constitueixen una espècie de parlament cridat a establir el règim de treball i a fiscalitzar l'administració de l'aparell burocràtic. Altres empreses poden lliurar-se a l'administració dels sindicats; altres, en fi, poden ser organitzades sobre el principi del cooperativisme" (ps.148 i 115 de la traducció russa, editada en Ginebra en 1903).
Aquests consideracions són falses i representen un retrocés respecte d’allò que s'ha exposat per Marx i Engels en la dècada del 70, sobre l'exemple dels ensenyaments de la Comuna.
Des del punt de vista de la pretesa necessitat d'una organització "burocràtica", els ferrocarrils no es distingeixen absolutament en res de totes les empreses de la gran indústria mecànica en general, de qualsevol fàbrica, d'un gran magatzem, de les grans empreses agrícoles capitalistes. En totes les empreses d'aquesta índole, la tècnica imposa incondicionalment una disciplina rigorosíssima, la major puntualitat en l'execució del treball assignat a cada un, a risc de paralitzar tota l'empresa o de deteriorar el mecanisme o els productes. En totes aquests empreses, els obrers procediran, naturalment, a "elegir delegats, que constituiran una espècie de parlament ".
Però tot el quid de l'assumpte està precisament en què aquesta "espècie de parlament" no serà un parlament en el sentit de les institucions parlamentàries burgeses. Tot el quid de l'assumpte està en què aquesta "espècie de parlament" no es limitarà a "establir el règim de treball i a fiscalitzar l'administració de l'aparell burocràtic", com es figura Kautsky, el pensament del qual no surt del marc del parlamentarisme burgès. En la societat socialista, aquesta "espècie de parlament" de diputats obrers tindrà com a missió, naturalment, "establir el règim de treball i fiscalitzar l'administració" de l’"aparell", però aquest aparell no serà un aparell "burocràtic". Els obrers, després de conquistar el Poder polític, destruiran el vell aparell burocràtic, desmuntant-lo fins els seus fonaments, no en deixaran pedra sobre pedra, el substituiran per un altre nou, format pels mateixos obrers i empleats, contra la transformació del qual en buròcrates seran preses immediatament les mesures analitzades fil per randa per Marx i Engels: 1) No sols elegibilitat, sinó amovibilitat en tot moment; 2) sou no superior al salari d'un obrer; 3) immediata implantació d’un sistema en què tots exercisquen funcions de control i d'inspecció i tots siguen "buròcrates" durant algun temps, perquè, d'aquesta manera, ningú puga convertir-se en "buròcrata".
Kautsky no es va parar, en absolut, a meditar les paraules de Marx: "la Comuna era, no una corporació parlamentària, sinó una corporació de treball, que dictava lleis i al mateix temps les executava".
Kautsky no va comprendre, en absolut, la diferència entre el parlamentarisme burgès, que associa la democràcia (no per al poble ) al burocratisme (contra el poble ), i la democràcia proletària, que pren immediatament mesures per tal de tallar d'arrel el burocratisme i que estarà en condicions de portar aquests mesures fins al final, fins a la completa destrucció del burocratisme, fins a la implantació completa de la democràcia per al poble.
Kautsky revela ací la mateixa "veneració supersticiosa" vers l’Estat, la mateixa "fe supersticiosa" en el burocratisme.
Passem a l'última i la millor obra de Kautsky contra els oportunistes, al seu fullet titulat El camí del Poder (inèdita, segons creguem, a Rússia, ja que es va publicar en ple apogeu de la reacció en el nostre país, en 1909). Aquest fullet representa un gran pas endavant, ja que en ell no es parla d'un programa revolucionari en general, com en el fullet de 1899 contra Bernstein, no es parla de les tasques de la revolució social, desglossant-les del moment en què aquesta esclata, com en el fullet La revolució social, de 1902, sinó de les condicions concretes que ens obliguen a reconèixer que comença la "era de les revolucions".
L’autor parla d’una manera concreta de l'agudització de les contradiccions de classe en general i, també, de l'imperialisme, que exerceix un paper singularment important en aquest sentit. Després del "període revolucionari de 1789 a 1871" en l'Europa occidental, per l'any 1905 comença un període anàleg per a l'Orient. La guerra mundial s'acosta amb amenaçadora celeritat. "El proletariat no pot parlar ja d'una revolució prematura". "Hem entrat en un període revolucionari". "L'era revolucionària comença".
Aquestes manifestacions són absolutament clares. Aquest fullet de Kautsky ha de servir de mesura per a comparar allò que la socialdemocràcia alemanya prometia ser abans de la guerra imperialista i com de baix caigué (sense excloure el mateix Kautsky) en esclatar la guerra. "La situació actual [escrivia Kautsky, en el citat fullet] té el perill que a nosaltres (és a dir, a la socialdemocràcia alemanya) se'ns puga prendre fàcilment per més moderats del que som en realitat". En realitat, el partit socialdemòcrata alemany va resultar ser incomparablement més moderat i més oportunista del que semblava!
Davant d'aquestes manifestacions tan definides de Kautsky a propòsit de l'era ja iniciada de les revolucions, és tant més característic que, en un fullet consagrat segons les seues pròpies paraules a analitzar precisament la qüestió de la "revolució política ", s'eludisca absolutament una vegada més la qüestió de l'Estat.
De la suma d'aquests omissions de la qüestió, d'aquests silencis i evasives, resultà inevitablement aqueix pas complet a l'oportunisme de què parlarem de seguida.
És com si la socialdemocràcia alemanya, en la persona de Kautsky, declarés: mantinc les meues concepcions revolucionàries (1899). Reconec, en particular, el caràcter inevitable de la revolució social del proletariat (1902). Reconec que ha començat la nova era de les revolucions (1909). Però, malgrat tot açò, retrocedisc respecte al que va dir Marx ja en 1852, tan prompte com es planteja la qüestió de les tasques de la revolució proletària en relació amb l'Estat (1912).
Exactament així es va plantejar, d'una manera contundent, la qüestió en la polèmica de Kautsky amb Pannekoek.
3.- La polèmica de Kautsky amb Pannekoek
Pannekoek es va alçar contra Kautsky com un dels representants d'aquella tendència "radical d'esquerra" que comptava en les seues files a Rosa Luxemburg, a Carles Ràdek i d’altres, i que, defenent la tàctica revolucionària, abrigaven unànimement la convicció que Kautsky es passava a la posició del "centre", el qual, tornat d'esquena als principis, vacil·lava entre el marxisme i l'oportunisme. Que aquesta apreciació era exacta va vindre a demostrar-ho plenament la guerra, quan el corrent del "centre" (erròniament denominada marxista) o del "kautskisme" es va revelar en tota la seua repugnant misèria.
En l'article "Les accions de masses i la revolució" (Neue Zeit, 1912, XXX, 2), en el que es toca la qüestió de l'Estat, Pannekoek caracteritzava la posició de Kautsky com una posició de "radicalisme passiu", com la "teoria d'esperar sense actuar". "Kautsky no vol veure el procés de la revolució" (p. 616). Plantejant la qüestió en aquests termes, Pannekoek abordava el tema que ens interessa ací, o siga el de les tasques de la revolució proletària respecte a l'Estat.
"La lluita del proletariat [escrivia] no és senzillament una lluita contra la burgesia pel Poder de l'Estat, sinó una lluita contra el Poder de l'Estat... El contingut de la revolució proletària és la destrucció i eliminació [literalment: dissolució, Auflösung ] dels mitjans de força de l’Estat pels mitjans de força del proletariat... La lluita cessa únicament quan es produeix, com resultat final, la destrucció completa de l'organització estatal. L'organització de la majoria demostra la seua superioritat al destruir l'organització de la minoria dominant" (p. 548).
La formulació que dóna als seus pensaments Pannekoek pateix de defectes molt grans. Però, malgrat tot, la idea està clara, i és interessant veure com Kautsky la refuta.
"Fins ací [escriu Kautsky] la diferència entre els socialdemòcrates i els anarquistes consistia en què els primers volien conquistar el Poder de l’Estat, i els segons, destruir-lo. Pannekoek vol les dues coses" (p. 724).
Si en Pannekoek l'exposició pateix de falta de claredat i no és prou concreta (per no parlar ací d'altres defectes del seu article, que no interessen al tema que tractem), Kautsky, en canvi, pren precisament l'essència de principi de la qüestió suggerida per Pannekoek i en aquesta qüestió cardinal i de principi Kautsky abandona sencerament la posició del marxisme i es passa amb armes i bagatges a l'oportunisme. La diferència entre els socialdemòcrates i els anarquistes apareix definida en ell d'una manera completament falsa, i el marxisme es veu definitivament tergiversat i envilit.
La diferència entre els marxistes i els anarquistes consisteix en el següent: 1) que els primers, proposant-se com a fi la destrucció completa de l’Estat, reconeixen que aquest fi només pot aconseguir-se després que la revolució socialista haja destruït les classes, com resultat de la instauració del socialisme, que mena a l'extinció de l’Estat; mentre que els segons volen destruir completament l'Estat de la nit al matí, sense comprendre les condicions sota les quals pot aconseguir-se aquesta destrucció. 2) que els primers reconeixen la necessitat de que el proletariat, després de conquistar el Poder polític, destruïsca completament la vella màquina de l’Estat, substituint-la per una altra nova, formada per l'organització dels obrers armats, segons el tipus de la Comuna mentre que, els segons, advocant per la destrucció de la màquina de l’Estat, tenen una idea absolutament confusa respecte al punt de amb què ha de substituir aqueixa màquina el proletariat i com aquest ha d'emprar el Poder revolucionari; els anarquistes neguen inclús l'ocupació del Poder estatal pel proletariat revolucionari, la seua dictadura revolucionària. 3) que els primers exigeixen que el proletariat es prepare per a la revolució utilitzant l’Estat modern, mentre que els anarquistes neguen açò.
En aquesta controvèrsia, és precisament Pannekoek qui representa el marxisme contra Kautsky, perquè precisament Marx ens va ensenyar que el proletariat no pot limitar-se senzillament a conquistar el Poder de l’Estat, en el sentit de passar a noves mans el vell aparell estatal, sinó que ha de destruir, trencar aquest aparell i substituir-lo per un altre nou.
Kautsky es passa del marxisme a l'oportunisme puix en ell desapareix, per complet, precisament aquesta destrucció de la màquina de l’Estat, completament inacceptable per als oportunistes, i se'ls deixa a aquests una porta oberta, en el sentit d'interpretar la "conquista" com una simple adquisició de la majoria.
Per tal d’encobrir la seua tergiversació del marxisme, Kautsky procedeix com un bon exegeta dels evangelis: ens dispara una "cita" del propi Marx. En 1850 Marx havia escrit sobre la necessitat d'una "resoluda centralització de la força en mans del Poder de l'Estat". I Kautsky pregunta, triomfal: Potser pretén Pannekoek destruir el "centralisme"?
Aquest és ja, senzillament, un joc de mans, semblant a la identificació que fa Bernstein del marxisme i del proudhonisme en els seus punts de vista sobre el federalisme que ell oposa al centralisme.
La "cita" presa per Kautsky és totalment inadequada al cas. El centralisme cap tant en la vella com en la nova màquina estatal. Si els obrers uneixen voluntàriament les seues forces armades, açò serà centralisme, però un centralisme basat en la "completa destrucció" de l'aparell centralista de l'Estat, del exèrcit permanent, de la policia, de la burocràcia. Kautsky es comporta enterament com un estafador, en eludir els passatges perfectament coneguts de Marx i Engels sobre la Comuna i destacant una cita que no té cap relació amb l'assumpte.
"Potser vol Pannekoek abolir les funcions estatals dels funcionaris? [prossegueix Kautsky]. Però ni en el Partit ni en els sindicats, i no diguem en l'administració pública, podem prescindir de funcionaris. El nostre programa no demana la supressió dels funcionaris de l’Estat, sinó l'elecció dels funcionaris pel poble... Del que en aquesta discussió es tracta no és de saber quina estructura presentarà l'aparell administratiu de l’Estat de l'esdevenidor, sinó de saber si nostra lluita política destruirà [literalment: dissoldrà, auflöst ] el Poder de l’Estat abans d'haver-lo conquistat nosaltres [subratllat per Kautsky]. Quin ministeri, amb els seus funcionaris, podria suprimir-se?" I s'enumeren els ministeris d'Instrucció, de Justícia, d'Hisenda, de Guerra. "No, amb la nostra lluita política contra el govern no eliminarem cap dels actuals ministeris . Ho repetisc, per a previndre equívocs: ací no es tracta de la forma que donarà a l’Estat de l'esdevenidor la socialdemocràcia triomfant, sinó de la que vol donar a l’Estat actual la nostra oposició" (p. 725).
Açò és una superxeria manifesta. Pannekoek havia plantejat precisament la qüestió de la revolució. Així es diu amb tota claredat en el títol del seu article i en els passatges citats. Al botar a la qüestió de l’"oposició", Kautsky suplanta precisament el punt de vista revolucionari pel punt de vista oportunista. La cosa apareix, en ell, plantejada així: ara estem en l'oposició; després de la conquista del Poder, ja veurem. La revolució desapareix! Açò era precisament el que exigien els oportunistes.
No es tracta de l'oposició ni de la lluita política en general, sinó precisament de la revolució. La revolució consisteix que el proletariat destrueix l’"aparell administratiu" i tot l'aparell de l’Estat, substituint-lo per un altre nou, format pels obrers armats. Kautsky revela una "veneració supersticiosa" dels "ministeris", però per què aquests ministeris no han de poder substituir-se, suposem, per comissions d'especialistes adjuntes als Soviets sobirans i totpoderosos de Diputats Obrers i Soldats?
L'essència de la qüestió no està, ni de bon tros, a saber si han de seguir els "ministeris" o si ha d'haver-hi "comissions d'especialistes" o qualssevol altres institucions; açò és completament secundari. L'essència de la qüestió està en si es manté la vella màquina de l’Estat (enllaçada per milers de fils a la burgesia i amarada fins al moll de rutina i d'inèrcia), o si se la destrueix, substituint-la per una altra nova. La revolució ha de consistir, no que la nova classe mane i governe amb ajuda de la vella màquina de l’Estat, sinó que destruïsca aquesta màquina i mane, governe amb ajuda d'una altra nova : aquest pensament fonamental del marxisme s'esfuma en Kautsky, o bé aquest no l'ha comprés en absolut.
La pregunta que fa a propòsit dels funcionaris demostra palpablement que no ha comprés les ensenyances de la Comuna, ni la doctrina de Marx. "Ni en el Partit ni en els sindicats podem prescindir de funcionaris”...
No podem prescindir de funcionaris sota el capitalisme, sota la dominació de la burgesia. El proletariat està oprimit, les masses treballadores estan esclavitzades pel capitalisme. Sota el capitalisme, la democràcia es veu coartada, cohibida, truncada, mutilada per tot l'ambient de l'esclavitud assalariada, per la penúria i la misèria de les masses. Per açò, i només per açò, els funcionaris de les nostres organitzacions polítiques i sindicals es corrompen (o, per dir-ho més exactament, mostren la tendència a corrompre's) davall l'ambient del capitalisme i mostren la tendència a convertir-se en buròcrates, és a dir, en persones privilegiades, divorciades de les masses, situades per damunt de les masses. En açò resideix l'essència del burocratisme, i mentre els capitalistes no siguen expropiats, mentre no s’enderroque a la burgesia, serà inevitable una certa "burocratització" inclús dels funcionaris proletaris.
Kautsky presenta la cosa així: ja que segueix havent-hi funcionaris electius, açò vol dir que sota el socialisme segueix havent-hi també buròcrates. I que segueix havent-hi burocràcia! I açò és precisament el que és fals. Precisament sobre l'exemple de la Comuna, Marx va posar de manifest que sota el socialisme els funcionaris deixen de ser "buròcrates", deixen de ser "funcionaris", deixen de ser-ho a mesura que s'implanta, a més de l'elegibilitat, l’amovibilitat en tot moment, i, a més d'açò, els sous equiparats al salari mitjà d'un obrer, i, a més d'açò, la substitució de les institucions parlamentàries per "institucions de treball, és a dir, que dicten lleis i les executen".
En el fons, tota l'argumentació de Kautsky contra Pannekoek, i especialment el seu notable argument que tampoc en les organitzacions sindicals i del Partit podem prescindir de funcionaris, revelen la repetició per part de Kautsky dels vells "arguments" de Bernstein contra el marxisme en general. En el seu llibre de renegat Les premisses del socialisme, Bernstein combat les idees de la democràcia "primitiva", que ell anomena "democràcia doctrinària": mandats imperatius, funcionaris sense sou, una representació central impotent, etc. Com prova que aquesta democràcia "primitiva" és inconsistent, Bernstein es refereix a l'experiència de les tradeunions angleses, en la interpretació dels esposos Webb. Segons ells, en els setanta anys que porten d'existència, les tradeunions, que s'han desenrotllat, al seu dir, "en completa llibertat" (pàgina 137 de l'edició alemanya), s'han convençut precisament de la inutilitat de la democràcia primitiva i han substituït aquesta per la democràcia corrent: pel parlamentarisme, combinat amb el burocratisme.
En realitat, les tradeunions no s'han desenrotllat "en completa llibertat", sinó en completa esclavitud capitalista, davall la qual és lògic que "no puga prescindir-se" d'una sèrie de concessions als mals imperants, a la violència, a la falsedat, a l'exclusió dels pobres dels assumptes de l’"alta" administració. Sota el socialisme, reviu inevitablement molt de la democràcia "primitiva", perquè per primera vegada en la història de les societats civilitzades la massa de la població s'eleva per a intervindre per compte propi no sols en votacions i en eleccions, sinó també en la tasca diària de l'administració. Sota el socialisme, tots intervindran per torn en la direcció i s'habituaran ràpidament a què ningú dirigisca.
Amb la seua genial intel·ligència criticoanalítica, Marx va veure en les mesures pràctiques de la Comuna aquell viratge que temen i no volen reconèixer els oportunistes per covardia, per no voler trencar irrevocablement amb la burgesia, i que els anarquistes no volen veure, o per precipitació o per incomprensió de les condicions en què es produeixen les transformacions socials de masses en general, "No hi ha ni que pensar en destruir la vella màquina de l'Estat puix ¿com anem a fer sense ministeris i sense buròcrates?", raona l'oportunista, infestat de filisteïsme fins al moll i que, en el fons no sols no creu en la revolució, en la capacitat creadora de la revolució, sinó que la tem com a la mort (com la temen els nostres menxevics i socialrevolucionaris).
"Només cal pensar en destruir la vella màquina de l’Estat, no hi ha per què aprofundir en les ensenyances concretes de les anteriors revolucions proletàries ni analitzar amb què i com substituir el que destrueix", raonen els anarquistes (els millors anarquistes, naturalment, no els que van a la saga de la burgesia després dels senyors Kropotkin i Cia.); d'on resulta, en els anarquistes, la tàctica de la desesperació, i no la tàctica d'una tasca revolucionària sobre objectius concrets, implacable i audaç, i que al mateix temps, tinga en compte les condicions pràctiques del moviment de masses.
Marx ens ensenya a evitar aquests dos errors, ens ensenya a ser d'una intrepidesa sense límits en la destrucció de tota la vella màquina de l’Estat, però, alhora, ens ensenya a plantejar la qüestió d'una manera concreta: la Comuna va poder en unes quantes setmanes començar a construir una nova màquina, una màquina estatal proletària, implantant d'aquesta manera les mesures assenyalades per a ampliar la democràcia i desarrelar el burocratisme. Aprenguem dels comuners la intrepidesa revolucionària, vegem en les seues mesures pràctiques un esbós de les mesures pràcticament urgents i immediatament aplicables i, aleshores, seguint aquest camí, arribarem a la destrucció completa del burocratisme.
La possibilitat d'aquesta destrucció està garantida pel fet que el socialisme redueix la jornada de treball, eleva a les masses a una nova vida, col·loca a la majoria de la població en condicions que permeten a tots, sense excepció, exercir les "funcions de l’Estat", i açò mena a l'extinció completa de tot Estat en general.
“... La tasca de la vaga de masses [prossegueix Kautsky] no pot ser mai la de destruir el Poder de l’Estat, sinó simplement la d'obligar a un govern a cedir en un determinat punt o la de substituir un govern hostil al proletariat per un altre disposat a fer-li concessions [entgegenkommende ]... Però mai, ni de cap manera, pot açò [és a dir, la victòria del proletariat sobre un govern hostil] conduir a la destrucció del Poder de l’Estat, sinó purament i simple a un cert desplaçament [Verschiébung ] de la relació de forces dins del Poder de l’Estat... I la meta de la nostra lluita política segueix sent, amb açò, la que ha estat fins ací: conquistar el Poder de l’Estat guanyant la majoria en el parlament i fer del parlament l'amo del govern" (ps. 726, 721, 732).
Açò és ja el més pur i el més vil oportunisme, és ja renunciar de fet a la revolució acatant-la de paraula. El pensament de Kautsky no va més enllà d’"un govern disposat a fer concessions al proletariat", la qual cosa significa un pas arrere cap al filisteïsme, en comparació amb l'any 1847, en què El Manifest Comunista proclamava l’"organització del proletariat en classe dominant".
Kautsky haurà de realitzar l’"unitat", tan preferida per ell, amb els Scheidemann, els Plekhanov, els Vandervelde, tots els quals estan d'acord en lluitar per un govern "disposat a fer concessions al proletariat".
Però nosaltres anirem a la ruptura amb aquests traïdors al socialisme i lluitarem per la destrucció de tota la vella màquina estatal perquè el mateix proletariat armat siga el govern. Són dues coses molt distintes.
Kautsky quedarà en la grata companyia dels Legien i els David, els Plekhanov, els Pótresov, els Tseretelli i els Txernov, que estan completament d'acord en lluitar per "un desplaçament de la relació de forces dins del Poder de l’Estat", per "guanyar la majoria en el parlament i fer del parlament l'amo del govern", nobilíssim fi en què tot és acceptable per als oportunistes, tot roman en el marc de la república parlamentària burgesa.
Però nosaltres anirem a la ruptura amb els oportunistes; i tot el proletariat conscient estarà amb nosaltres en la lluita, no per "el desplaçament de la relació de forces", sinó per l'enderrocament de la burgesia, per la destrucció del parlamentarisme burgès, per una República democràtica del tipus de la Comuna o una República dels Soviets de Diputats Obrers i Soldats, per la dictadura revolucionària del proletariat.
* * *
Més a la dreta que Kautsky estan situades, en el socialisme internacional, corrents com la dels Quaderns mensuals socialistes a Alemanya (Legien, David, Kolb i molts d’altres, incloent-hi els escandinaus Stauning i Branting), els jauresistes i Vandervelde a França i Bèlgica, Turati, Treves i d’altres representants de l'ala dreta del partit italià, els fabians i els "independents" ("Partit Laborista Independent", que en realitat ha estat sempre davall la dependència dels liberals) a Anglaterra, etc. Tots aquests senyors, que exerceixen un paper enorme, no poques vegades predominant, en la tasca parlamentària i en la tasca publicitària del partit, neguen francament la dictadura del proletariat i practiquen un oportunisme descarat. Per a aquests senyors, la "dictadura" del proletariat "contradiu" la democràcia!! No es distingeixen substancialment en res seriós dels demòcrates petitburgesos.
Si tenim en compte aquesta circumstància, tenim dret a arribar a la conclusió que la Segona Internacional, en la indiscutible majoria dels seus representants oficia'ls, ha caigut de ple en l'oportunisme. L'experiència de la Comuna no ha estat només oblidada, sinó tergiversada. No sols no s’ha inculcat a les masses obreres que s'apropa el dia en què hauran d'alçar-se i destruir la vella màquina de l’Estat, substituint-la per una nova i convertint així la seua dominació política en base per a la transformació socialista de la societat, sinó que se’ls ha inculcat tot el contrari i s’ha presentat la "conquista del Poder" de tal manera, que han quedat milers de portes obertes a l'oportunisme.
La tergiversació i el silenciament de la qüestió de l'actitud de la revolució proletària vers l’Estat no podien per menys d'exercir un enorme paper en el moment en què els estats, amb el seu aparell militar reforçat a conseqüència de la rivalitat imperialista, es convertien en monstres guerrers, que devoraven a milions d'homes per a dirimir el litigi de qui havia de dominar el món: sí Anglaterra o Alemanya, si un o un altre capital financer10.
“Capítol VII
L’EXPERIÈNCIA DE LES REVOLUCIONS RUSSES DE 1905 Y 1917
El tema assenyalat en el títol d’aquest capítol, és tan immensament gran que sobre ell poden i s’han d’escriure volums sencers. En el present fullet ens haurem de limitar, com és natural, als ensenyaments més importants de l’experiència relacionats de manera directa amb les tasques del proletariat en la revolució en quant al Poder de l’Estat”. (El manuscrit s’interromp ací).