Entenem la crítica de l’imperialisme en el sentit ampli de la paraula, com a posició de les distintes classes de la societat davant de la política de l’imperialisme en relació amb la ideologia general de les mateixes.
Les gegantines proporcions del capital financer, concentrat en unes poques mans, que ha creat una xarxa extraordinàriament vasta i densa de relacions i enllaços, que ha sotmès no sols la massa dels capitalistes i empresaris mitjans i petits, sinó els més insignificants, per una part, i l’exacerbació, per una altra, de la lluita amb altres grups nacionals de financers pel repartiment del món i pel domini sobre altres països: tot açò provoca el pas en bloc de totes les classes posseïdores al costat de l’imperialisme. El signe del nostre temps és l’entusiasme «general» per les perspectives d’aquest últim, la defensa porfidiosa del mateix, el seu embelliment per tots els mitjans. La ideologia imperialista penetra, inclús, al si de la classe obrera, la qual no està separada de les altres classes per una muralla xinesa. Si els caps de l’anomenat Partit «Socialdemòcrata» actual d’Alemanya han estat, amb justícia, qualificats de «socialimperialistes», açò és, de socialistes de paraula i imperialistes de fet, Hobson feia notar ja en 1902 l’existència de «imperialistes fabians» a Anglaterra, pertanyents a l’oportunista «Societat Fabiana».
Els savis i els publicistes burgesos ordinàriament defenen l’imperialisme en una forma un poc encoberta, vetllant la dominació completa de l’imperialisme i les seues arrels profundes, esforçant-se a col·locar en primer pla les particularitats i els detalls secundaris, esforçant-se en distraure l’atenció de l’essencial per mitjà de projectes de «reformes» mancats de tota serietat, com ara el control policíac dels trusts o dels bancs, etc. És menys freqüent que donen obertament la cara els imperialistes cínics, declarats, que tenen el valor de considerar com absurda la idea de reformar les característiques fonamentals de l’imperialisme.
Donarem un exemple. Els imperialistes alemanys, en les edicions de l’Arxiu de l’Economia Mundial, s’esforcen a seguir de prop els moviments d’alliberament nacional de les colònies, particularment, com és natural, de les no alemanyes, assenyalen la fermentació i les protestes en l’Índia, el moviment en Natal (Àfrica del Sud), a l’Índia holandesa, etc. Un d’ells, en una nota a propòsit d’una publicació anglesa que informava sobre la Conferència de nacions i races sotmeses, que es va celebrar del 28 al 30 de juny de 1910 i en la qual participaren representants de distints pobles d’Àsia, Àfrica i Europa que es troben sota la dominació estrangera, al comentar els discursos pronunciats en aqueixa Conferència, s’expressa així: «Cal lluitar contra l’imperialisme, se’ns diu; els Estats dominants han de reconèixer el dret a la independència dels pobles sotmesos; un tribunal internacional ha de vetllar pel compliment dels tractats concertats entre les grans potències i els pobles dèbils. La Conferència no va més enllà d’aqueixos bons desigs. No veiem ni la menor empremta de comprensió de la veritat que l’imperialisme està indissolublement lligat al capitalisme en la seua forma actual ni, per tant, la menor empremta de comprensió que, per això (!!), la lluita directa contra l’imperialisme està condemnada al fracàs, a no ser que la lluita es limite a protestes contra excessos aïllats particularment odiosos»107. Com que l’esmena reformista de les bases de l’imperialisme és un engany, un «bon desig», com que els representants burgesos de les nacions oprimides no van «més enllà», cap endavant, el representant burgès de la nació opressora va «més enllà», cap enrere, devers el servilisme amb respecte a l’imperialisme, cobert amb una pretensió de «cientifisme». Vaja una «lògica»!
Les qüestions essencials en la crítica de l’imperialisme són la de saber si és possible modificar amb reformes les bases de l’imperialisme, la de saber si cal seguir avant desenrotllant l’exacerbació i l’aprofundiment de les contradiccions engendrades pel mateix o cal retrocedir, atenuant dites contradiccions. Com les particularitats polítiques de l’imperialisme són la reacció en tota la línia i la intensificació del jou nacional com conseqüència del jou de l’oligarquia financera i la supressió de la lliure concurrència, a principis del segle XX, en quasi tots els països imperialistes, apareix una oposició democràtica petitburgesa a l’imperialisme. I la ruptura amb el marxisme per part de Kautsky i del vast corrent internacional del kautskisme consisteix precisament en què Kautsky no només no s’ha preocupat, no ha sabut enfrontar-se a aqueixa oposició petitburgesa, reformista, en l’econòmic fonamentalment reaccionària, sinó que, per contra, s’ha fos pràcticament amb d’ella.
En els Estats Units, la guerra imperialista de 1898 contra Espanya provocà una oposició dels «antiimperialistes», els últims mohicans de la democràcia burgesa, els quals qualificaven de «criminal» aquella guerra, consideraven com una violació de la Constitució l’annexió de terres alienes, denunciaven com «un engany dels patrioters» l’actitud envers el cap dels indígenes filipins Aguinaldo (al qual van prometre la llibertat del seu país i després van desembarcar tropes nord-americanes i es van annexar les Filipines), citaven les paraules de Lincoln: «quan el blanc es governa a si mateix, açò s’anomena autonomia; quan es governa a si mateix i, al mateix temps, governa a altres, no és ja autonomia, açò s’anomena despotisme»108. Però mentre tota aqueixa crítica tenia por de reconèixer el llaç indissoluble existent entre l’imperialisme i els trusts, i, per consegüent, entre l’imperialisme i els fonaments del capitalisme; mentre temia unir-se a les forces engendrades pel gran capitalisme i el seu desenvolupament, no passava de ser un «innocent desig».
Igual és la posició fonamental d’Hobson en la seua crítica de l’imperialisme. Hobson s’ha anticipat a Kautsky en aixecar-se contra la «inevitabilitat de l’imperialisme» i en invocar la necessitat d’«elevar la capacitat de consum» de la població (davall el règim capitalista). Mantenen una posició petitburgesa en la crítica de l’imperialisme, de l’omnipotència dels bancs, de l’oligarquia financera, etc., Agahd, A. Lansburgh, L. Eschwege, citats reiterades vegades per nosaltres, i, entre els escriptors francesos, Víctor Bérard, autor de l’obra superficial Anglaterra i l’imperialisme, apareguda en 1900.Tots ells, sense cap pretensió de marxisme, ni molt menys, oposen a l’imperialisme la lliure competència i la democràcia, condemnen l’aventura del ferrocarril de Bagdad, que condueix a conflictes i a la guerra, manifesten «aspiracions innocents» de pau, etc., inclús l’estadístic de les emissions internacionals, A. Neymarck, el qual, calculant els centenars de milers de milions de francs de valors «internacionals», exclamava, en 1912: «És possible concebre que la pau puga ser violada..., que amb unes xifres tan enormes el món s’arrisque a provocar la guerra?»109
Per part dels economistes burgesos aqueixa ingenuïtat no té res de sorprenent; a més, per a ells és avantatjós aparèixer tan ingenus i parlar «seriosament» de la pau sota l’imperialisme. Però ¿què és el que li queda del marxisme a Kautsky, quan en 1914, 1915 i 1916 adopta aqueix mateix punt de vista burgès reformista i afirma que «tothom està d’acord» (imperialistes, pseudosocialistes i socialpacifistes) pel que fa a la pau? En comptes d’analitzar i de posar al descobert en tota la seua profunditat les contradiccions de l’imperialisme, veiem únicament “l’innocent desig” reformista d’evitar-les, de desfer-se d’elles.
Heus ací una petita mostra de la crítica econòmica de l’imperialisme per Kautsky. Aquest pren les dades sobre l’exportació i la importació d’Anglaterra a Egipte en 1872 i 1912: resulta que aqueixa exportació i importació va augmentar menys que l’exportació i la importació generals d’Anglaterra. I Kautsky n’extreu la conclusió següent: «No tenim cap fonament per a suposar que, sense l’ocupació militar d’Egipte, el comerç amb aqueix país hagués crescut menys sota la influència del simple pes dels factors econòmics». «Com millor pot el capital realitzar la seua tendència a l’expansió és, no per mitjà dels mètodes violents de l’imperialisme, sinó per la democràcia pacífica»110.
Aquest raonament de Kautsky, repetit en tots els tons pel seu escuder rus (i encobridor rus dels socialxovinistes), senyor Spectator, constitueix la base de la crítica kautskiana de l’imperialisme i per açò hem de detindre’ns més detalladament en ell. Comencem per una cita de Hilferding, les conclusions del qual ha declarat Kautsky moltes vegades, com ara a l’abril de 1915, que eren «acceptades unànimement per tots els teòrics socialistes».
«No incumbeix al proletariat [diu Hilferding] oposar a la política capitalista més progressiva l’era del lliure canvi, que s’ha quedat enrere, i l’actitud hostil enfront de l’Estat. La resposta del proletariat a la política econòmica del capital financer, a l’imperialisme, pot ser no el lliure canvi, sinó només el socialisme. El fi de la política proletària no pot ser actualment la restauració de la lliure competència (que s’ha convertit ara en un ideal reaccionari), sinó únicament la destrucció completa de la competència per mitjà de la supressió del capitalisme»111.
Kautsky ha trencat amb el marxisme al defendre per a l’època del capital financer un «ideal reaccionari», la «democràcia pacífica», «el simple pes dels factors econòmics», perquè aquest ideal arrossega objectivament cap a enrere, del capitalisme monopolista vers capitalisme no monopolista, i és un engany reformista.
El comerç amb Egipte (o amb una altra colònia o semicolònia) «hi haguera crescut» més sense l’ocupació militar, sense l’imperialisme, sense el capital financer. Què significa açò? Que el capitalisme es desenvoluparia més ràpidament si la lliure concurrència no es veiés limitada pels monopolis en general ni per les «relacions» o el jou (açò és, monopoli així mateix) del capital financer, ni per la possessió monopolista de les colònies per part de països aïllats?
Els raonaments de Kautsky no poden tindre un altre sentit, i aquest «sentit» és un sense sentit. Admetem que sí, que la lliure competència, sense monopolis de cap espècie podria desenvolupar el capitalisme i el comerç més ràpidament. Però com més ràpid és el desenvolupament del comerç i del capitalisme, més intensa és la concentració de la producció i del capital, que engendra el monopoli. I els monopolis han nascut ja precisament de la lliure competència! Inclús en el cas que els monopolis retardaren actualment el desenvolupament, açò no seria, malgrat tot, un argument a favor de la lliure competència, la qual és impossible després d’haver engendrat els monopolis. Per més voltes que doneu als raonaments de Kautsky, no trobareu en ell més que reaccionarisme i reformisme burgès.
Si es corregeix aquest raonament i es diu, com Spectator, que el comerç de les colònies angleses amb Anglaterra es desenrotlla en l’actualitat més lentament que amb d’altres països, açò tampoc salva a Kautsky, perquè Anglaterra va sent batuda també pel monopoli, també per l’imperialisme, però d’altres països (Estats Units, Alemanya). És sabut que els càrtels han conduït a l’establiment d’aranzels proteccionistes d’un tipus nou, original: es protegeixen (com ho va ja observar Engels en el III tom d’El Capital) precisament els productes susceptibles de ser exportats. És conegut així mateix el sistema, propi dels càrtels i del capital financer, de «exportació a preus tirats», el «dumping», com diuen els anglesos: en l’interior del país, el càrtel ven els seus productes a un preu monopolista elevat, i en l’estranger els en ven a un preu tres vegades més baix a fi d’arruïnar el competidor, ampliar fins al màxim la seua pròpia producció, etc. Si Alemanya desenrotlla més ràpidament que Anglaterra el seu comerç amb les colònies angleses, açò demostra només que l’imperialisme alemany és més saludable, més fort, millor organitzat que l’anglès, superior a ell, però no demostra, ni de bon tros, la «preponderància» del lliure canvi perquè no és ell el que lluita contra el proteccionisme, contra la dependència colonial, sinó que un imperialisme lluita contra un altre, un monopoli contra un altre, un capital financer contra un altre. La preponderància de l’imperialisme alemany sobre l’anglès és més fort que la muralla de les fronteres colonials o dels aranzels proteccionistes: traure d’ací un «argument» a favor del lliure canvi i de la «democràcia pacífica» equival a sostindre una trivialitat, a oblidar els trets i les propietats fonamentals de l’imperialisme, a substituir el marxisme pel reformisme petitburgès.
És interessant fer notar que inclús l’economista burgès A. Lansburgh, que critica l’imperialisme d’una manera tan petitburgesa com Kautsky, ha elaborat, no obstant, d’una manera més científica que ell les dades de l’estadística comercial. Lansburgh no sols ha comparat un país pres a l’atzar, i no sols una colònia amb els altres països, sinó l’exportació d’un país imperialista: 1) en els països que depenen financerament d’ell, que han rebut emprèstits, i 2) en els països financerament independents. El resultat obtingut és el següent:
EXPORTACIONS D’ALEMANYA
(en milions de marcs)
1.- Als països financerament dependents d’ella
Països |
1889 |
1908 |
Augment |
Romania |
48,2 |
70,8 |
47% |
Portugal |
19,0 |
32,8 |
73% |
Argentina |
60,7 |
147,0 |
143% |
Brasil |
48,7 |
84,5 |
73% |
Xile |
28,3 |
52,4 |
85% |
Turquia |
29,9 |
64,0 |
114% |
Total |
234,8 |
451,5 |
92% |
2.- Als països financerament independents d’ella
Països |
1889 |
1908 |
Augment |
Gran Bretanya |
651,8 |
997,4 |
53% |
França |
210,2 |
437,9 |
108% |
Bèlgica |
137,2 |
322,8 |
135% |
Suïssa |
177,4 |
401,1 |
127% |
Austràlia |
21,2 |
64,5 |
205% |
Índies Orientals |
8,8 |
40,7 |
363% |
Total |
1.206,6 |
2.264,4 |
87% |
Lansburgh no tragué el total, i per açò no s’adonà, la qual cosa és un xic estranya, que si aquestes xifres demostren quelcom és precisament contra ell, perquè l’exportació als països financerament dependents ha crescut, malgrat de tot, més ràpidament, encara que no d’una manera molt considerable, que l’exportació als països financerament independents (subratllem «si» perquè l’estadística de Lansburgh dista molt de ser completa).
Referint-se a la relació existent entre l’exportació i els emprèstits, Lansburgh diu:
«En 1890-91, va ser concertat l’emprèstit romanès per mediació dels bancs alemanys, els quals, en els anys anteriors, avançaven ja diners a compte del mateix. L’emprèstit va servir principalment per a l’adquisició de material ferroviari, el qual es rebia d’Alemanya. En 1891, l’exportació alemanya a Romania va ser de 55 milions de marcs. A l’any següent va descendir fins a 39,4 i, amb intervals, fins a 25,4 milions, en 1900. Únicament en aquests últims anys ha sigut novament aconseguit el nivell de 1891, gràcies a altres dos nous emprèstits.
L’exportació alemanya a Portugal augmentà, a conseqüència dels emprèstits de 1888- 89, fins a 21,1 milions de marcs (1890); després, en els dos anys següents, va descendir fins a 16,2 i 7,4 milions, i aconseguí el seu antic nivell únicament en 1903.
Són encara més expressives les dades relatives al comerç germanoargentí. A conseqüència dels emprèstits de 1888 i 1890, l’exportació alemanya a l’Argentina va aconseguir, en 1889, la xifra de 60,7 milions de marcs. Dos anys més tard, l’exportació era només de 18,6 milions, açò és, menys de la tercera part. Només en 1901 s’assoleix i supera el nivell de 1889, com a resultat dels nous emprèstits de l’Estat i municipals, del lliurament de diners per a la construcció de centrals elèctriques i d’altres operacions de crèdit.
L’exportació a Xile augmentà, a conseqüència de l’emprèstit de 1889, fins a 45,2 milions de marcs (1892) i descendí un any després a 22,5 milions. Després d’un nou emprèstit, concertat per mitjà dels bancs alemanys en 1906, l’exportació es va elevar fins a 84,7 milions de marcs (1907), per a descendir de nou a 52,4 milions en 1908»112.
Lansburgh dedueix d’aquests fets una divertida moral petitburgesa: com d’inconsistent i desigual és l’exportació relacionada amb els emprèstits, el mal que està exportar capitals a l’estranger en comptes de desenvolupar la indústria pàtria d’una manera «natural» i «harmònica», com de «cares» li resulten a Krupp les propines de molts milions al ser concertats els emprèstits estrangers, etc. Però els fets parlen amb claredat: l’augment de l’exportació està precisament relacionat amb les maquinacions del capital financer, que no es preocupa de la moral burgesa i li treu al bou dos cuiros: primer, el benefici de l’emprèstit, i segon, un benefici d’aqueix mateix emprèstit, quan aquest és invertit en la compra dels articles de Krupp o de material ferroviari del sindicat de l’acer, etc.
Tornem a dir que no considerem perfecta, ni de bon tros, l’estadística de Lansburgh, però era indispensable reproduir-la, perquè és més científica que la de Kautsky i de Spectator, ja que Lansburgh indica una manera justa d’enfocar la qüestió. Per a raonar sobre la significació del capital financer pel que fa a l’exportació, etc. és indispensable saber destacar aquesta especialment i únicament en la seua relació amb les maquinacions dels financers, especial i únicament en la seua relació amb la venda dels productes dels càrtels, etc. Limitar-se a comparar senzillament les colònies en general amb els països no colonials, un imperialisme amb un altre, una semicolònia o colònia (Egipte) amb tots els altres països significa deixar de costat i escamotejar precisament l’essència de la qüestió.
La crítica teòrica de l’imperialisme feta per Kautsly no té res de comú amb el marxisme; serveix únicament com a punt de partida per a predicar la pau i la unitat amb els oportunistes i els socialxovinistes, perquè aqueixa crítica deixa de banda i escamoteja justament les contradiccions més profundes i radicals de l’imperialisme: les contradiccions entre els monopolis i la lliure competència que existeix paral·lelament amb d’ells, entre les «operacions» gegantines (i els guanys gegantins) del capital financer i el comerç «honrat» en el mercat lliure, entre els càrtels i trusts, d’una part, i la indústria no cartelitzada, per una altra, etc.
Porta absolutament el mateix segell reaccionari la famosa teoria del «ultraimperialisme», inventada per Kautsky. Compareu el seu raonament sobre aquest tema en 1915 amb el d’Hobson en 1902: Kautsky: «...¿No pot la política imperialista actual ser desallotjada per una altra nova, ultraimperialista, que col·locaria en el lloc de la lluita dels capitals financers nacionals entre si l’explotació comuna de tot el món pel capital financer unit internacionalment? Una semblant nova fase del capitalisme, en tot cas, és concebible. L’absència de premisses suficients impedeix afirmar si és realitzable o no»113.
Hobson: «El cristianisme, que s’ha consolidat en un nombre limitat de grans imperis federals, cadascun dels quals disposa de diverses colònies no civilitzades i de diversos països dependents, els sembla a molts com l’evolució més legítima de les tendències actuals, una evolució, a més, que faria concebre les majors esperances en una pau permanent sobre la base sòlida de l’interimperialisme».
Kautsky qualifica d’ultraimperialisme o superimperialisme el que Hobson, 13 anys abans, qualificava d’interimperialisme. Si exceptuem la creació d’una nova i sapientísima parauleta per mitjà de la substitució d’un prefix llatí per un altre, el progrés del pensament «científic» en Kautsky consisteix únicament en la pretensió de fer passar per marxista el que Hobson descriu, en essència, com a manifestació hipòcrita dels capellans anglesos. Després de la guerra angloboer era natural que aquest honorable estament dirigís els seus majors esforços en el sentit de consolar els petits burgesos i els obrers anglesos que havien tingut no pocs morts en els combats sudafricans i van ser obligats a pagar impostos elevats a fi de garantir majors utilitats als financers anglesos. ¿I què consol podia ser major que el que l’imperialisme no era tan roí, que es trobava molt prop de l’inter o ultraimperialisme, capaç d’assegurar la pau permanent? Qualssevol que foren les bones intencions dels rectorets anglesos o del dolçàs de Kautsky, el sentit objectiu, açò és, el vertader sentit social de la seua «teoria» és un, i només un: el consol arxirreaccionari de les masses mitjançant de l’esperança en la possibilitat de la pau permanent sota el capitalisme, distraient l’atenció de les agudes contradiccions i dels aguts problemes de l’actualitat i dirigint aqueixa atenció devers les falses perspectives d’un pretès nou «ultraimperialisme» futur. Excepció feta de l’engany de les masses, la teoria «marxista» de Kautsky no dóna més de si.
En efecte, basta confrontar amb claredat els fets generalment coneguts, indiscutibles, per a convèncer-se’n de fins a quin punt són falses les perspectives que Kautsky s’esforça en inculcar als obrers alemanys (i als de tots els països). Prenguem l’exemple de l’Índia, d’Indoxina i de Xina. És sabut que aqueixos tres països colonials i semicolonials, amb una població de 600 a 700 milions d’ànimes, es troben sotmesos a l’explotació del capital financer de diverses potències imperialistes: Anglaterra, França, Japó, Estats Units, etc. Suposem que els aqueixos països imperialistes formen aliances, els uns contra els altres, a fi de defendre o ampliar les seues possessions, els seus interessos i les seues «esferes d’influència» en els mencionats països asiàtics. Aqueixes aliances seran aliances «inter» o «ultraimperialistes». Suposem que totes les potències imperialistes constitueixen una aliança per a el repartiment «pacífic» d’aquells països asiàtics. Aqueixa serà una aliança del «capital financer unit internacionalment». En la història del segle XX, trobem exemples concrets d’una tal aliança, per exemple, en les relacions de les potències amb Xina. Hom pot preguntar-se: ¿és «concebible» suposar que, en les condicions de conservació del capitalisme (i són precisament aquestes condicions les que pressuposa Kautsky), aqueixes aliances no siguen de curta durada, que excloguen els fregaments, els conflictes i la lluita en totes les formes imaginables?
Basta formular clarament la pregunta perquè siga impossible donar-li una altra resposta que no siga negativa, perquè davall el capitalisme no es concep un altre fonament per al repartiment de les esferes d’influència, dels interessos, de les colònies, etc., que la força dels participants en el repartiment, la força econòmica general, financera, militar, etc. I la força no es modifica d’una manera idèntica en aqueixos participants del repartiment, ja que és impossible, sota el capitalisme, el desenvolupament harmònic de les distintes empreses, trusts, branques industrials i països. Fa mig segle, la força capitalista d’Alemanya era d’una absoluta insignificança en comparació amb la de l’Anglaterra d’aquell llavors; el mateix es pot dir del Japó en comparació amb Rússia. És «concebible» que dins d’uns deu o vint anys, romanga invariable la correlació de forces entre les potències imperialistes? És absolutament inconcebible.
Per açò, les aliances «interimperialistes» o «ultraimperialistes» en la realitat capitalista, i no en la vulgar fantasia petitburgesa dels capellans anglesos o del «marxista» alemany Kautsky (siga qual fora la seua forma: una coalició imperialista contra una altra coalició imperialista, o una aliança general de totes les potències imperialistes) no poden constituir, inevitablement, més que «treves» entre les guerres. Les aliances pacífiques preparen les guerres i, al seu torn, sorgeixen del si de la guerra, condicionant-se mútuament, engendrant una successió de formes de lluita pacífica i no pacífica sobre una mateixa base de relacions imperialistes i de relacions recíproques entre l’economia i la política mundials. I el sapientíssim Kautsky, per a tranquil·litzar els obrers i reconciliar-los amb els socialxovinistes, que s’han passat a la burgesia, separa les baules d’una sola i mateixa cadena, separa l’actual aliança pacífica (ultraimperialista i inclús ultra-ultraimperialista) de totes les potències per a la «pacificació» de Xina (recordeu l’aixafament de la insurrecció dels «bòxers») del conflicte bèl·lic de demà, que prepararà per a despús-demà una altra aliança «pacífica» general per al repartiment, suposem, de Turquia, etc., etc. En vegada de l’enllaç viu entre els períodes de pau imperialista i de guerres imperialistes, Kautsky ofereix als obrers una abstracció morta, a fi de reconciliar-los amb els seus caps morts.
El nord-americà Hill, en la seua Història de la diplomàcia en el desenvolupament internacional d’Europa, indica, en el pròleg, els períodes següents en la història moderna de la diplomàcia: 1) era de les revolucions; 2) moviment constitucional; 3) era de l’«imperialisme comercial»114 dels nostres dies. Un altre escriptor divideix la història de la «política mundial» de la Gran Bretanya, a partir de 1870, en quatre períodes: 1) primer període asiàtic (lluita contra el moviment de Rússia en l’Àsia Central en direcció a l’Índia); 2) període africà (aproximadament, de 1885 a 1902): lluita contra França pel repartiment d’Àfrica (incident de Fachoda, en 1898, a punt de produir la guerra amb França); 3) segon període asiàtic (tractat amb el Japó contra Rússia); 4) període «europeu», caracteritzat principalment per la lluita contra Alemanya115. «Les escaramusses polítiques dels destacaments d’avantguarda s’entaulen en el terreny financer», escrivia ja en 1905 el «financer» Riesser, indicant com el capital financer francès, en operar a Itàlia, preparà l’aliança política d’aqueixos països, com es desenrotllava la lluita entre Alemanya i Anglaterra per Pèrsia, la lluita de tots els capitals europeus pels emprèstits xinesos, etc. Heus ací la realitat viva de les aliances «ultraimperialistes» pacífiques amb el seu indissoluble llaç d’unió amb els conflictes simplement imperialistes.
L’atenuació per Kautsky de les contradiccions més profundes de l’imperialisme, atenuació que es converteix inevitablement en un embelliment de l’imperialisme, no passa sense imprimir el seu segell també a la crítica, feta per aquest escriptor, de les qualitats polítiques de l’imperialisme. L’imperialisme és l’època del capital financer i dels monopolis, els quals porten aparellada per totes parts la tendència a la dominació i no a la llibertat. La reacció en tota la línia, siga quin siga el règim polític; l’exacerbació extrema de les contradiccions en aquesta esfera també: tal és el resultat d’aqueixa tendència. Particularment s’intensifica també l’opressió nacional i la tendència a les annexions, açò és, a la violació de la independència nacional (perquè l’annexió no és sinó la violació del dret de les nacions a la seua autodeterminació). Hilferding fa observar amb encert la relació entre l’imperialisme i la intensificació de l’opressió nacional: «Pel que fa als països novament descoberts [diu], el capital importat intensifica les contradiccions i provoca contra els intrusos una resistència creixent dels pobles, la consciència nacional es desperta; aquesta resistència la qual es pot convertir fàcilment en mesures perilloses dirigides contra el capital estranger. Es revolucionen radicalment les velles relacions socials; s’enfonsa l’aïllament agrari mil·lenari de les “nacions al marge de la història”, les quals es veuen arrossegades a l’engolidor capitalista. El propi capitalisme a poc a poc proporciona als sotmesos, mitjans i procediments adequats d’emancipació. I aqueixes nacions formulen el fi que en altres temps era considerat com el més elevat per les nacions europees: la creació d’un Estat nacional únic com a instrument de llibertat econòmica i cultural. Aquest moviment per la independència amenaça el capital europeu en les seues zones d’explotació més preades, que prometen les perspectives més brillants, i el capital europeu pot mantindre la seua dominació només augmentant contínuament les seues forces militars».
A açò cal afegir que no sols en els països novament descoberts, sinó inclús en els vells, l’imperialisme condueix a les annexions, a la intensificació de l’opressió nacional, i per consegüent, també, a la intensificació de la resistència. En negar la intensificació de la reacció política per l’imperialisme, Kautsky deixa en l’ombra la qüestió sobre la impossibilitat de la unitat amb els oportunistes en l’època de l’imperialisme, qüestió que ha adquirit particular importància vital. En oposar-se a les annexions, dóna a les seues objeccions una forma tal, que resulta d’allò més inofensiva per als oportunistes i fàcilment acceptable per ells. Kautsky es dirigeix directament a l’auditori alemany i, no obstant, escamoteja precisament el més essencial i més actual, com és ara, que Alsàcia-Lorena és una annexió d’Alemanya. Per tal d’apreciar aquesta «desviació del pensament» de Kautsky, prenguem un exemple. Suposem que un japonès condemna l’annexió de Filipines pels nord-americans. Hom pot fer la pregunta: ¿seran molts els que creen que açò es fa per hostilitat a les annexions en general i no pel desig del Japó d’annexar-se ell mateix les Filipines? ¿I no serà necessari reconèixer que la «lluita» del japonès contra les annexions pot ser considerada com sincera i políticament honrada només en el cas que s’aixeque contra l’annexió de Corea pel Japó, que exigisca la llibertat de Corea de separar-se del Japó?
Tant l’anàlisi teòrica com la crítica econòmica i política de l’imperialisme fets per Kautsky es troben totalment impregnats d’un esperit absolutament inconciliable amb el marxisme, d’un esperit que escamoteja i poleix les contradiccions més fonamentals, de la tendència a mantindre a tota costa la unitat, que s’està enfonsant, amb l’oportunisme en el moviment obrer europeu.
Notes
107 Weltwirtschaftliche Archiv, vol. II, p. 193.
108 J. Patouillet, L’ imperialisme américain, Dijon, 1904, pags. 272.
109 Bulletin de l’Institut International de statisque, t. XIX, llibre II, p. 225.
110 Kautsky, Nationalstaat, imperialistischer Staat und Staatenbund, Nuremberg, 1915, pags. 72 i 70.
111 El capital financer, p. 567.
112 Die Bank, 1909, pags. 819 i següents.
113 Neue Zeit, 30 d’abril, 1915, p. 144.
114 David Jayne Hill, A History of the Diplomacy in the International development of Europe, vol. I, p. X.
115 Schilder, obra citada, p. 178.