Convé ara que ens detinguem en un altre aspecte, molt important, de l’imperialisme, al qual, en els raonaments sobre aquest tema, no es concedeix l’atenció deguda en la major part dels casos. Un dels defectes del marxista Hilferding consisteix en què, en comparació amb el no marxista Hobson, ha donat un pas enrere. Ens referim al parasitisme, propi de l’imperialisme.
Com hem vist, la base econòmica més profunda de l’imperialisme és el monopoli. Es tracta d’un monopoli capitalista, açò és, que ha nascut del si del capitalisme i es troba en les condicions generals del mateix, de la producció de mercaderies, de la competència, en una contradicció constant insoluble amb aqueixes condicions generals. Però, no obstant això, com tot monopoli, engendra inevitablement una tendència a l’estancament i a la descomposició. Ja que es fixen, encara que siga temporalment, preus monopolistes, desapareixen fins a cert punt les causes estimulants del progrés tècnic i, per consegüent, de tot progrés, de tot moviment cap a avant, sorgint així, a més, la possibilitat econòmica de contenir artificialment el progrés tècnic. Exemple: en els Estats Units, un cert Owens va inventar una màquina que produí una revolució en la fabricació de botelles. El càrtel alemany de fabricants de botelles comprà la patent a Owens i la va guardar davall clau, retardant la seua aplicació. Naturalment, sota el capitalisme, el monopoli no pot mai eliminar del mercat mundial d’una manera completa i per un període molt prolongat la competència (en açò consisteix, dit siga de pas, una de les causes de l’absurd de la teoria del ultraimperialisme). Per descomptat, la possibilitat de disminuir les despeses de producció i d’augmentar els beneficis per mitjà de la introducció de millores tècniques obra a favor de les modificacions. Però la tendència a l’estancament i a la descomposició inherent al monopoli, segueix obrant al seu torn, i en certes branques de la indústria, en certs països, per períodes determinats arriba a imposar-se.
El monopoli de la possessió de colònies particularment vastes, riques o favorablement situades, obra en el mateix sentit.
Prosseguim. L’imperialisme és l’enorme acumulació en uns pocs països de capital monetari, el qual, com hem vist, assoleix la suma de 100 a 150 mil milions de francs en valors. D’ací l’increment extraordinari de la classe o, millor dit, del sector rendista, açò és, d’individus que viuen del «tall del cupó», completament allunyats de la participació en tota empresa i la professió del qual és l’ociositat. L’exportació del capital, una de les bases econòmiques més essencials de l’imperialisme, accentua encara més aquest divorci complet del sector rendista respecte a la producció, imprimeix un segell de parasitisme a tot el país, que viu de l’explotació del treball de diversos països i colònies ultraoceànics.
«En 1893 [diu Hobson] el capital britànic invertit en l’estranger representava prop del 15% de tota la riquesa del Regne Unit»93. Recordem que, per a l’any 1915, aqueix capital augmentà aproximadament en dues vegades i mitja. «L’imperialisme agressiu [diu més endavant Hobson], que costa tan car als contribuents i té tan poca importància per a l’industrial i el comerciant..., és una font de grans beneficis per al capitalista que busca el mode d’invertir el seu capital» [En anglés aquesta noció s’expressa amb una sola paraula: «investor», rendista]. «L’estadístic Giffen estima en 18 milions de lliures esterlines, calculant a raó d’un 2,5% sobre un gir total de 800 milions de lliures esterlines, el benefici anual percebut en 1899 per la Gran Bretanya del seu comerç exterior i colonial». Per gran que siga aquesta suma, no pot explicar l’imperialisme agressiu de la Gran Bretanya. El que ho explica són els 90 o 100 milions de lliures esterlines que representen el benefici del capital «invertit», el benefici del sector dels rendistes.
El benefici dels rendistes és cinc vegades major que el benefici del comerç exterior del país més «comercial» del món! Heus ací l’essència de l’imperialisme i del parasitisme imperialista!
Per aquest motiu, la noció d’«Estat-rendista» (Rentnerstaat) o Estat-usurer ha passat a ser d’ús general en la literatura econòmica sobre l’imperialisme. El món ha quedat dividit en un grapat d’Estats-usurers i una majoria gegantina d’Estats deutors. «Entre el capital invertit en l’estranger [escriu Schulze-Gaevernitz] es troba, en primer lloc, el capital col·locat en els països políticament dependents o aliats: Anglaterra fa préstecs a Egipte, Japó, Xina i Amèrica del Sud. En cas extrem, la seua esquadra exerceix el paper d’algutzir. La força política d’Anglaterra la posa a cobert de la indignació dels seus deutors»94. Sartorius von Waltershausen, en la seua obra El sistema econòmic d’inversió de capital en l’estranger, presenta a Holanda com a model d’«Estat-rendista» i indica que Anglaterra i França van prenent així mateix aquest caràcter95. Segons el parer de Schilder, hi ha cinc països industrials que són “Estats creditors ben definits”: Anglaterra, França, Alemanya, Bèlgica i Suïssa. Si no n’inclou a Holanda és únicament per ser «poc industrial»96. Els Estats Units són creditors només amb referència a Amèrica.
«Anglaterra [diu Schulze-Gaevernitz] s’està convertint gradualment d’Estat industrial en Estat-creditor. A pesar de l’augment absolut de la producció i de l’exportació industrials, augmenta la importància relativa per a tota l’economia nacional dels ingressos procedents dels interessos i dels dividends, de les emissions, de les comissions i de l’especulació. Al meu entendre, aquest fet és precisament allò que constitueix la base econòmica de l’auge imperialista. El creditor està més sòlidament lligat amb el deutor que el venedor amb el comprador». Respecte a Alemanya97, l’editor de la revista berlinesa Die Bank, A. Lansburgh, escrivia en 1911 el següent, en l’article «Alemanya, Estat-rendista»: «A Alemanya la gent es riu de bona gana de la tendència a convertir-se en rendista que s’observa a França. Però, en fer-ho, s’obliden que, pel que es refereix a la burgesia, les condicions alemanyes s’assemblen cada dia més a les de França»98.
L’Estat-rendista és l’estat del capitalisme parasitari i en descomposició, i aquesta circumstància no pot deixar de reflectir-se tant en totes les condicions politicosocials dels països corresponents en general, com en les dues tendències fonamentals del moviment obrer en particular. Per a mostrar-ho d’una manera més evident, cedim la paraula a Hobson, el qual és un testimoni «segur», ja que no se li pot considerar com sospitós d’apassionament per la «ortodòxia marxista» i, d’altra banda, és un anglès ben informat de la situació del país més ric en colònies, en capital financer i en experiència imperialista.
Descrivint, davall la viva impressió de la guerra angloboer, el llaç que uneix a l’imperialisme amb els interessos dels «financers», l’augment dels beneficis resultants dels contractes, dels subministraments de guerra, etc., Hobson deia: «Els orientadors d’aquesta política netament parasitària són els capitalistes; però els mateixos motius exerceixen també la seua acció sobre categories especials d’obrers. En moltes ciutats, les branques més importants de la indústria depenen de les comandes de l’Estat; l’imperialisme dels centres de les indústries metal·lúrgica i naviliera depèn, en gran part, d’aquest fet». Circumstàncies de dos ordres, a judici de l’autor, han debilitat la força dels vells imperis: 1) el «parasitisme econòmic» i 2) la formació d’exèrcits amb soldats dels pobles dependents. «El primer és costum del parasitisme econòmic, en virtut del qual l’Estat dominant utilitza les seues províncies, les seues colònies i els països dependents, amb l’objecte d’enriquir a la seua classe dirigent i corrompre a les classes inferiors a fi que romanguen tranquil·les». Perquè siga econòmicament possible aqueixa corrupció, siga quina siga la forma en què es realitze, és necessari (afegirem pel nostre compte) un benefici monopolista elevat.
Pel que fa a la segona circumstància, Hobson diu: «Un dels símptomes més estranys de la ceguesa de l’imperialisme és la despreocupació amb què la Gran Bretanya, França i altres nacions imperialistes s’endinsen per aquest camí. Gran Bretanya ha anat més lluny que cap altre país. La major part dels combats per mitjà dels quals conquistem el nostre imperi indi, van ser sostinguts per tropes indígenes. A l’Índia, com durant els últims temps a Egipte, grans exèrcits permanents es troben davall el comandament dels anglesos; quasi totes les nostres guerres de conquista en Àfrica, amb excepció del Sud, han estat portades a terme per a nosaltres pels indígenes».
La perspectiva del repartiment de Xina suscita en Hobson la següent apreciació econòmica: «La major part de l’Europa occidental podria prendre llavors l’aspecte i el caràcter que tenen actualment certes parts d’aqueixos països: el sud d’Anglaterra, la Riviera, els llocs d’Itàlia i Suïssa més freqüentats per els turistes i poblats per ricassos, és a dir: un grapat de rics aristòcrates que percebrien dividends i pensions de l’Orient Llunyà, amb un grup un poc més considerable d’empleats i de comerciants i un nombre major de domèstics i d’obrers ocupats en la indústria del transport i en la indústria dedicada a l’última fase de preparació d’articles de fàcil manufacturats. En canvi, les branques principals de la indústria desapareixerien i els productes alimentaris de gran consum, els articles semimanufacturats corrents afluirien, com un tribut, d’Àsia i Àfrica... Heus ací què possibilitats obri davant de nosaltres una aliança més vasta dels Estats occidentals, una federació europea de les grans potències: la dita federació no sols no faria avançar la civilització mundial, sinó que podria implicar un perill gegantí de parasitisme occidental: formar un grup de nacions industrials avançades, les classes superiors del qual percebrien enormes tributs d’Àsia i Àfrica, per mitjà dels quals mantindrien a grans masses domesticades d’empleats i criats, ocupats no ja en la producció agrícola i industrial d’articles de gran consum, sinó en el servei personal o en el treball industrial secundari, sota el control d’una nova aristocràcia financera. Que els que es troben disposats a rebutjar aquesta teoria [hauria de dir-se: perspectiva], com poc digna de ser examinada, reflexionen sobre les condicions econòmiques i socials de les regions del sud d’Anglaterra que es troben ja en aquesta situació. Que pensen en les proporcions enormes que podria adquirir aqueix sistema, si Xina fóra sotmesa al control econòmic de semblants grups financers, dels ‘capital investors’, dels seus agents polítics i empleats comercials i industrials, que extrauran beneficies el més gran dipòsit potencial que mai ha conegut el món, a fi de consumir aqueixos beneficis a Europa. Naturalment, la situació és excessivament complexa, el joc de les forces mundials és massa difícil de calcular perquè resulte molt versemblant aqueixa o una altra interpretació única del futur. Però les influències que inspiren l’imperialisme de l’Europa occidental en l’actualitat s’orienten en aquest sentit, i si no xoquen amb una resistència, si no són desviades cap a una altra part, es desenrotllaran precisament en el sentit de la culminació d’aquest procés»99.
L’autor té tota la raó: si les forces de l’imperialisme no ensopegaren amb resistència alguna, conduirien indefectiblement a açò. La significació dels «Estats Units d’Europa», en la situació imperialista actual, és apreciada encertadament per aquest autor. Convindria únicament afegir que també en l’interior del moviment obrer, els oportunistes, temporalment vencedors ara en la majoria dels països, «treballen» sistemàticament i ferma precisament en aquesta direcció. L’imperialisme, que significa el repartiment del món i l’explotació no sols de Xina i implica guanys monopolistes elevats per a un grapat de països més rics, crea la possibilitat econòmica de la corrupció de les capes superiors del proletariat i amb d’això nodreix, dóna forma, reforça l’oportunisme. Allò que no cal oblidar són les forces que contraresten a l’imperialisme en general i a l’oportunisme en particular, i que, naturalment, no pot veure el socialliberal Hobson.
L’oportunista alemany Gerhard Hildebrand, el qual va ser al seu temps exclòs del Partit per la seua defensa de l’imperialisme i que en l’actualitat podria ser cap de l’anomenat Partit «Socialdemòcrata» d’Alemanya, completa molt bé a Hobson en preconitzar els «Estats Units d’Europa occidental» (sense Rússia), amb l’objecte de portar a terme una acció «comú»... contra els negres africans, contra el «gran moviment islamita», per a mantindre «un fort exèrcit i una esquadra potent» contra la «coalició sinojaponesa»100, etc.
La descripció de l’«imperialisme britànic» que ens dóna Schulze-Gaevernitz ens mostra els mateixos traços de parasitisme. La renda nacional d’Anglaterra, en el període de 1865- 1898, quasi es va duplicar mentre que la renda procedent «de l’estranger», durant aqueix mateix període, augmentà en nou vegades. Si el «mèrit» de l’imperialisme consisteix en què «educa al negre per al treball» (no és possible evitar la coerció...), el «perill» de l’imperialisme consisteix en què «Europa descàrrega el treball físic [al principi l’agrícola i el miner, després el treball industrial més brutal] sobre les esquenes de la població de color, i es reserve per a si el paper de rendista, preparant potser, d’aquesta manera, l’emancipació econòmica i, després, política de les races de color».
A Anglaterra, es priva a I’agricultura d’una part de terra cada dia major per a dedicar-la a l’esport, a les diversions dels ricassos. Pel que es refereix a Escòcia (el lloc més aristocràtic per a la caça i altres esports) es diu que «viu del seu passat i de míster Carnégie» (multimilionari nord-americà). Només en les carreres de cavalls i en la caça de rabosots gasta anualment Anglaterra 14 milions de lliures esterlines (uns 130 milions de rubles). El nombre de rendistes anglesos és de vora d’un milió. El tant per cent de la població productora disminueix:
Anys |
Població d’Anglaterra (en milions d’habitants) |
Nombre d’obrers en les branques principals de la indústria (en milions) |
Tant per cent sobre la població |
1851 |
17,9 |
4,1 |
23% |
1901 |
32,5 |
4,9 |
15% |
L’investigador burgès de l’«imperialisme britànic de principis del segle XX», en parlar de la classe obrera anglesa, es veu obligat a establir sistemàticament una diferència entre les «capes superiors» dels obrers i la «capa proletària inferior pròpiament dita». La capa superior subministra la massa dels membres de les cooperatives i dels sindicats, de les societats esportives i de les nombroses sectes religioses. El dret electoral es troba adaptat al nivell d’aqueixa categoria. Aqueix dret segueix sent a Anglaterra «prou limitat per a excloure a la capa proletària interior pròpiament dita»!! Per tal d’acolorir la situació de la classe obrera anglesa, ordinàriament es parla només d’aqueixa capa superior, la qual constitueix la minoria del proletariat: per exemple, «la qüestió de la desocupació forçosa és principalment un problema que afecta a Londres i a la capa proletària inferior, de la qual els polítics fan poc de cas...»101 S’hauria de dir: de la qual els politicastres burgesos i els oportunistes “socialistes” fan poc de cas.
Entre les particularitats de l’imperialisme relacionades amb els fenòmens de què hem parlat, figura la disminució de l’emigració dels països imperialistes i l’augment de la immigració (afluència d’obrers i transmigracions) a aquests últims, procedent dels països més endarrerits, on el nivell dels salaris és més baix. L’emigració d’Anglaterra, com ho fa observar Hobson, disminueix a partir de 1884: en aqueix any, el nombre d’emigrants va ser de 242.000, i de 169.000 en 1900. L’emigració d’Alemanya assolí el màxim entre 1881 i 1890: 1.453.000, descendint en les dues dècades següents fins a 544.000 i 341.000. Al contrari, augmentà el nombre d’obrers arribats a Alemanya procedents d’Àustria, Itàlia, Rússia i altres països. Segons el cens de 1907, a Alemanya hi havia 1.342.294 estrangers, dels quals 440.800 eren obrers industrials i 257.329 agrícoles102. En França, una «part considerable» dels obrers miners està constituïda per estrangers: polonesos, italians, espanyols103. En els Estats Units, els immigrats de l’Europa oriental i meridional ocupen els llocs pitjor retribuïts, mentre que els obrers nord-americans subministren el tant per cent major de capatassos i d’obrers que tenen un treball millor retribuït104. L’imperialisme té la tendència a formar categories privilegiades també entre els obrers i a divorciar-les de la gran massa del proletariat.
És precís fer notar que, a Anglaterra, la tendència de l’imperialisme a escindir els obrers i a accentuar l’oportunisme entre d’ells, a engendrar una descomposició temporal del moviment obrer, es manifestà molt abans de finals del segle XIX i començaments del segle XX. Açò s’explica perquè, des de la meitat del segle passat, existien a Anglaterra dos importants trets distintius de l’imperialisme: immenses possessions colonials i situació de monopoli en el mercat mundial. Durant desenes d’anys, Marx i Engels estudiaren sistemàticament aqueix llaç existent entre l’oportunisme en el moviment obrer i les particularitats imperialistes del capitalisme anglès. Engels, per exemple, escrivia a Marx el 7 d’octubre de 1858: «El proletariat anglès se’n va aburgesant de fet cada dia més; pel que es veu, aquesta nació, la més burgesa de totes, aspira a tindre, en resumides comptes, al costat de la burgesia una aristocràcia burgesa i un proletariat burgès. Naturalment, per part d’una nació que explota al món sencer, açò és, fins a cert punt, lògic». Quasi un quart de segle després, en la seua carta de l’11 d’agost de 1881, parla de «les pitjors tradeunions angleses que consenten ser dirigides per individus venuts a la burgesia o que, almenys, són pagats per ella». I en la carta del 12 de setembre de 1882 a Kautsky, Engels escrivia: «Em pregunta vostè què pensen els obrers anglesos sobre la política colonial. El mateix que pensen de la política en general. Ací no hi ha un partit obrer, no hi ha més que radicals conservadors i liberals, i els obrers s’aprofiten, junt amb d’ells, amb la major tranquil·litat, del monopoli colonial d’Anglaterra i del seu monopoli en el mercat mundial»105. [Engels desenrotlla la mateixa idea en el pròleg a la segona edició de La situació de la classe obrera a Anglaterra, 1892]
Heus ací, clarament indicades, les causes i les conseqüències. Causes: 1) explotació del món sencer per aqueix país; 2) la seua situació de monopoli en el mercat mundial; 3) el seu monopoli colonial. Conseqüències: 1) aburgesament d’una part del proletariat anglès; 2) una part d’aqueix proletariat es deixa dirigir per gents comprades per la burgesia o, com a mínim, pagades per la mateixa. L’imperialisme de començaments del segle XX va acabar el repartiment del món entre un grapat d’Estats, cada u dels quals explota actualment (en el sentit de l’obtenció de superguanys) una part «del món sencer» poc més petita que la que explotava Anglaterra en 1858; cada u d’ells ocupa una posició de monopoli en el mercat mundial, gràcies als trusts, als càrtels, al capital financer, a les relacions entre creditor i deutor; cada u d’ells disposa fins a cert punt d’un monopoli colonial (com hem vist, dels 75 milions de quilòmetres quadrats de totes les colònies del món, 65 milions, és a dir, el 86%, es troben concentrats en mans de sis potències; 61 milions, açò és, el 81%, estan concentrats en mans de tres potències).
El tret distintiu de la situació actual consisteix en l’existència de condicions econòmiques i polítiques de tal mena, que forçosament han hagut d’accentuar la inconciliabilitat de l’oportunisme amb els interessos generals i vitals del moviment obrer: l’imperialisme embrionari s’ha convertit en un sistema dominant; els monopolis capitalistes han passat al primer pla en l’economia nacional i en la política; el repartiment del món s’ha portat al seu terme; però, d’altra banda, en vegada del monopoli indivís d’Anglaterra, veiem la lluita per la participació en aqueix monopoli entre un petit nombre de potències imperialistes, lluita que caracteritza tot el començament del segle XX. L’oportunisme no pot ara resultar completament victoriós en el moviment obrer d’un país durant desenes d’anys, com triomfà a Anglaterra durant la segona meitat del segle XIX, però, en una sèrie de països, ha aconseguit la seua plena maduresa, l’ha sobrepassat i s’ha descompost, fonent-se del tot, sota la forma del socialxovinisme, amb la política burgesa106.
Notes
93 Hobson, obra citada, pags. 59, 62.
94 Schulze-Gaevernitz, Britischer Imperialismus, pags. 320 i d’altres
95 Sartorius von Waltershausen, Das Volkwirtschftliche System etc., Berlín, 1907, t. IV
97 Schulze-Gaevernitz, Britischer Imperialismus, p. 122.
98 Die Bank, 1911, 1, pags. 10 i 11.
99 Hobson, obra citada, pags. 103, 205, 144, 335, 386.
100 Gerhard Hildebrand, Die Erschütterung der Industrieherrschaft und des Industriesozialismus, 1910, pags. 229 i següents.
101 Schulze-Gaevernitz, Britischer Imperialismus, p. 301.
102 Statistik des Deutschen Reichs, Bd. 211.
103 Henger, Die Kapitalsanlage der Franzosen, Stuttgart, 1913.
104 Hourwich, Immigration and Labour, Nova York, 1913.
105 Briefweschsel von Marx und Engels, vol II, p. 290; IV, p. 433; C. Kautsky, Sozialismus und Kolonialpolitik, Berlín, 1907, p. 79. Aquest fullet va ser escrit en els temps, remots ja, en què Kautsky era marxista.
106 El social xovinisme rus dels senyors Potresov, Khenkeli, Maslov, etc., al igual en la seua forma franca que en la seua forma encoberta (els senyors Kheidxe, Skovelev, Axelrod, Martov, etc.), també va nàixer de l’oportunisme en la seua variant russa: el liquidacionisme.