Lenin

L’IMPERIALISME, FASE SUPERIOR DEL CAPITALISME

VII. L’IMPERIALISME, FASE PARTICULAR DEL CAPITALISME

Intentarem ara fer un balanç, resumir el que hem dit més amunt sobre l’imperialisme. L’imperialisme ha sorgit com a desenvolupament i continuació directa de les propietats fonamentals del capitalisme en general. Però el capitalisme s’ha transformat en imperialisme capitalista únicament en arribar a un cert grau molt alt del seu desenvolupament, quan algunes de les propietats fonamentals del capitalisme han començat a convertir-se en la seua antítesi, quan han pres cos i s’han manifestat en tota la línia els trets de l’època de transició del capitalisme a una estructura econòmica i social més elevada. El que hi ha de fonamental en aquest procés, des del punt de vista econòmic, és la substitució de la lliure concurrència capitalista pels monopolis capitalistes. La lliure competència és la propietat fonamental del capitalisme i de la producció de mercaderies en general; el monopoli es troba en oposició directa amb la lliure competència, però aquesta última s’ha convertit als nostres ulls en monopoli, creant la gran producció, eliminant la petita, reemplaçant la gran producció per una altra encara major, portant la concentració de la producció i del capital fins a tal punt, que del seu si ha sorgit i sorgeix el monopoli: càrtels, sindicats, trusts, i, fusionant-se amb ells, el capital d’una dotzena escassa de bancs que manegen milers de milions. I al mateix temps, els monopolis, que es deriven de la lliure competència, no l’eliminen, sinó que existeixen per damunt i al costat d’ella, engendrant així una sèrie de contradiccions, fregaments i conflictes particularment aguts. El monopoli és el trànsit del capitalisme a un règim superior.

Si fora necessari donar una definició el més breu possible de l’imperialisme, hauria de dir-se que l’imperialisme és la fase monopolista del capitalisme. Una definició tal comprendria el principal, perquè, per una part, el capital financer és el capital bancari d’alguns grans bancs monopolistes fos amb el capital dels grups monopolistes d’industrials i, per una altra, el repartiment del món és el trànsit de la política colonial, que s’expandeix sense obstacles en les regions encara no apropiades per cap potència capitalista, a la política colonial de dominació monopolista dels territoris del globus, enterament repartit.

Però les definicions excessivament breus, si bé són còmodes doncs que resumeixen el principal, són, no obstant això, insuficients, ja que és necessari deduir d’elles especialment trets molt essencials del fenomen que cal definir. Per això, sense oblidar la significació condicional i relativa de totes les definicions en general, les quals no poden mai abraçar en tots els seus aspectes les relacions del fenomen en el seu desenvolupament complet, convé donar una definició de l’imperialisme que continga els seus cinc trets fonamentals següents, a saber: 1) la concentració de la producció i del capital arribada fins a un grau tan elevat de desenvolupament que ha creat els monopolis, que exerceixen un paper decisiu en la vida econòmica; 2) la fusió del capital bancari amb l’industrial i la creació, sobre la base d’aquest «capital financer», de l’oligarquia financera; 3) l’exportació de capital, a diferència de l’exportació de mercaderies, adquireix una importància particularment gran; 4) la formació d’associacions internacionals monopolistes de capitalistes, les quals es reparteixen el món, i 5) la terminació del repartiment territorial del món entre les potències capitalistes més importants. L’imperialisme és el capitalisme en la fase de desenvolupament en la qual ha pres cos la dominació dels monopolis i del capital financer, ha adquirit una importància de primer orde l’exportació de capital, ha començat el repartiment del món pels trusts internacionals i ha acabat el repartiment de tota la Terra entre els països capitalistes més importants.

Més endavant veurem com es pot i s’ha de definir d’una altra manera l’imperialisme, si es tenen en compte no sols les nocions fonamentals purament econòmiques (a les quals es limita la definició que hem donat), sinó també el lloc històric d’aquesta fase del capitalisme en relació amb el capitalisme en general o la relació de l’imperialisme i de les dues tendències fonamentals del moviment obrer. El que cal consignar immediatament és que, interpretat en el sentit mencionat, l’imperialisme representa en si, indubtablement, una fase particular de desenvolupament del capitalisme. Per a donar al lector una idea el més fonamentada possible de l’imperialisme, ens hem esforçat deliberadament a reproduir el major nombre possible d’opinions d’economistes burgesos, que es veuen obligats a reconèixer els fets de l’economia capitalista moderna establerts d’una manera particularment incontrovertible. Amb el mateix fi hem reproduït dades estadístiques detallades que permeten veure fins a quin punt ha crescut el capital bancari, etc., en què precisament s’ha expressat la transformació de la quantitat en qualitat, el trànsit del capitalisme desenrotllat a l’imperialisme. Sobra de dir, naturalment, que en la naturalesa i en la societat tots els límits són convencionals i mudables, que seria absurd discutir, per exemple, sobre l’any o la dècada precisos que es va instaurar «definitivament» l’imperialisme.

Però sobre la definició de l’imperialisme ens veiem obligats a discutir primer que res amb C Kautsky, amb el principal teòric marxista de l’època de l’anomenada Segona Internacional, és a dir, dels vint-i-cinc anys compresos entre 1889 i 1914. Kautsky es va pronunciar decididament, en 1915, i àdhuc al novembre de 1914, contra les idees fonamentals expressades en la nostra definició de l’imperialisme, declarant que per imperialisme cal entendre, no una «fase» o un grau de l’economia, sinó una política, precisament una política determinada, la política «preferida» pel capital financer; que no es pot «identificar» l’imperialisme amb el «capitalisme contemporani»; que, si s’inclouen en la noció d’imperialisme «tots els fenòmens del capitalisme contemporani» (cartels, proteccionisme, dominació dels financers, política colonial), en aqueix cas la qüestió de la necessitat del imperialisme per al capitalisme es converteix en «la tautologia més trivial», perquè llavors, «naturalment, l’imperialisme és una necessitat vital per a el capitalisme», etc. Expressarem encara amb més exactitud el pensament de Kautsky si reproduïm la definició de l’imperialisme donada per ell, directament oposada a l’essència de les idees exposades per nosaltres (perquè les objeccions procedents del camp dels marxistes alemanys, els quals han defès semblants idees durant tota una sèrie d’anys, són ja conegudes des de fa molt de temps per Kautsky com a objecció d’una tendència determinada en el marxisme).

La definició de Kautsky està concebuda així:

«L’imperialisme és un producte del capitalisme industrial altament desenrotllat. Consisteix en la tendència de cada nació industrial capitalista a sotmetre’s i annexar-se cada vegada més regions agràries [la cursiva és de Kautsky], siguen quines siguen les nacions que les poblen»⁸⁶.

Aquesta definició no serveix absolutament per a res, ja que és unilateral, és a dir, destaca arbitràriament tan sols el problema nacional (si bé extraordinàriament important, tant per si mateix com per la seu relació amb l’imperialisme), enllaçant-lo arbitràriament i erròniament només amb el capital industrial en els països que s’annexen altres nacions, col·locant en primer terme, de la mateixa forma arbitrària i errònia, l’annexió de les regions agràries.

L’imperialisme és una tendència a les annexions; heus ací a què es redueix la part política de la definició de Kautsky. És justa, però extremadament incompleta, perquè en l’aspecte polític és, en general, una tendència a la violència i a la reacció. Però el que en aquest cas ens interessa és l’aspecte econòmic que Kautsky mateix ha introduït en la seua definició. Les inexactituds de la definició de Kautsky salten als ulls. Allò característic de l’imperialisme no és justament el capital industrial, sinó el capital financer. No és un fenomen casual que, a França precisament, el desenvolupament particularment ràpid del capital financer, que coincidí amb un debilitament del capital industrial, provoqués a partir de la dècada del 80 del segle passat una intensificació extrema de la política annexionista (colonial). El característic per a l’imperialisme consisteix precisament en la tendència a l’annexió no sols de les regions agràries, sinó també de les més industrials (apetits alemanys respecte a Bèlgica, dels francesos respecte a la Lorena), perquè, en primer lloc, el repartiment definitiu de la Terra obliga, al procedir a un nou repartiment, a estendre la mà cap a tota classe de territoris; en segon lloc, per a l’imperialisme és substancial la rivalitat de diverses grans potències en l’aspiració a l’hegemonia, açò és, a apoderar-se de territoris no tant directament per a si, com per al debilitament de l’adversari i el crebant de la seua hegemonia (per a Alemanya, Bèlgica té una importància especial com a punt de suport contra Anglaterra; per a Anglaterra, la té Bagdad com a punt de suport contra Alemanya, etc.)

Kautsky es refereix particularment (i reiterades vegades) a l’exemple dels anglesos, els quals, segons ell, han puntualitzat la significació purament política de la paraula «imperialisme» en el sentit en què ell la comprèn. En l’obra de l’anglès Hobson, «L’imperialisme», publicada en 1902, llegim el següent:

«El nou imperialisme es distingeix del vell, primer, que, en comptes de les aspiracions d’un sol imperi creixent, sosté la teoria i la pràctica d’imperis rivals, guiat cada u d’ells per idèntiques ganes d’expansió política i de benefici comercial; segon, que els interessos financers o relatius a la inversió del capital predominen sobre els comercials»⁸⁷.

Com veiem, Kautsky de fet manca per complet de raó al remetre’s als anglesos en general (en els únics que podria recolzar-se seria en els imperialistes anglesos vulgars o en els apologistes declarats de l’imperialisme). Veiem que Kautsky, que pretén continuar defenent el marxisme, en realitat dóna un pas enrere amb relació al socialliberal Hobson, el qual té en compte, amb més encert que ell, les dues particularitats «històriques concretes» (Kautsky, amb la seua definició, es mofa precisament de la concreció històrica!) de l’imperialisme contemporani: 1) competència de diversos imperialismes; 2) predomini del financer sobre el comerciant. Si l’essencial consisteix en què un país industrial s’annexa un país agrari, en aquest cas es concedeix el paper principal al comerciant.

La definició de Kautsky no sols és errònia i no marxista, sinó que serveix de base a tot un sistema de concepcions que trenca totalment amb la teoria marxista i amb la pràctica marxista, de tot això parlarem més endavant. Manca absolutament de serietat la discussió sobre paraules promoguda per Kautsky: cal qualificar d’imperialisme o de fase del capital financer la fase actual del capitalisme? Anomeneu-lo com vulgueu, açò és indiferent. L’essencial consisteix en què Kautsky separa la política de l’imperialisme de la seua economia, parlant de les annexions com d’una política «preferida» pel capital financer i oposant-li altra política burgesa possible, segons ell, sobre la mateixa base del capital financer. Resulta que els monopolis en l’economia són compatibles amb el mode d’obrar no monopolista, no violent, no annexionista en política. Resulta que el repartiment territorial del món, acabat precisament en l’època del capital financer i que constitueix la base del caràcter particular de les formes actuals de rivalitat entre els més grans Estats capitalistes, és compatible amb una política no imperialista. Resulta que d’aquesta manera es dissimulen i s’atenuen les contradiccions més radicals de la fase actual del capitalisme en comptes de posar-les al descobert en tota el seu profunditat; resulta un reformisme burgès en lloc del marxisme.

Kautsky discuteix amb l’apologista alemany de l’imperialisme i de les annexions, Cunow, el qual raona d’una manera grollera i cínica: l’imperialisme és el capitalisme contemporani; el desenvolupament del capitalisme és inevitable i progressiu; per consegüent, l’imperialisme és progressiu i cal arrossegar-se davant de l’imperialisme i glorificar-lo! Aquest raonament s’assembla, d’alguna manera, a la caricatura que traçaven els populistes contra els marxistes russos en els anys 1894-1895: si els marxistes consideren que el capitalisme és a Rússia inevitable i progressiu, han de consagrar-se a obrir tavernes i a fomentar el capitalisme. Kautsky objecta a Cunow: no, l’imperialisme no és el capitalisme contemporani, sinó només una de les formes de la política d’ell; podem i hem de lluitar contra aqueixa política, lluitar contra l’imperialisme, contra les annexions, etc.

L’objecció pareix completament plausible, però, en realitat, equival a una defensa més subtil, més vetllada (i, per açò, més perillosa) de la conciliació amb l’imperialisme, perquè una «lluita» contra la política dels trusts i dels bancs que deixe intactes les bases de l’economia dels uns i dels altres, es redueix al reformisme burgès i al pacifisme, als bons propòsits inofensius. Velar amb paraules les contradiccions existents, oblidar les més importants, en comptes de descobrir-les en tota la seua profunditat: heus ací en què consisteix la teoria de Kautsky, la qual no té res a veure amb el marxisme. I, naturalment, semblant «teoria» no serveix més que per a la defensa de la idea de la unitat amb els Cunow!

«Des del punt de vista purament econòmic (escriu Kautsky), no és impossible que el capitalisme passe encara per una nova fase: l’aplicació de la política dels càrtels a la política exterior, la fase del ultraimperialisme»⁸⁸, açò és, el superimperialisme, la unió dels imperialismes de tot el món, i no la lluita dels mateixos, la fase de la cessació de les guerres sota el capitalisme, la fase de la «explotació general del món pel capital financer unit internacionalment».

Serà precís que ens detinguem més endavant en aquesta «teoria del ultraimperialisme», a fi de fer veure en detall fins a quin punt trenca irremeiablement i decidida amb el marxisme. El que ací hem de fer, d’acord amb el pla general d’aquest treball, és llençar una ullada a les dades econòmiques precises que es refereixen a aquesta qüestió. ¿És possible el «ultraimperialisme», «des del punt de vista purament econòmic», o és un ultradisbarat?

Si s’entén per punt de vista purament econòmic la «pura» abstracció, tot quant es puga dir es redueix a la tesi següent: el desenvolupament va devers el monopoli; per tant, va cap a un monopoli mundial únic, envers un trust mundial únic. Açò és indiscutible, però, al mateix temps, manca de tot contingut, com la indicació que «el desenvolupament» va envers la producció dels articles alimentaris en els laboratoris. En aquest sentit, la «teoria» del ultraimperialisme és tan absurda com ho seria la de la «ultraagricultura».

Però si es parla de les condicions «purament econòmiques» de l’època del capital financer com d’una època històricament concreta que es refereix a principis del segle XX, la millor resposta a les abstraccions mortes del «ultraimperialisme» (que serveixen exclusivament al fi més reaccionari: distraure l’atenció del caràcter profund de les contradiccions existents) és l’oposició a les mateixes de la realitat econòmica concreta de l’economia mundial moderna. Les divagacions inconsistents de Kautsky sobre el ultraimperialisme estimulen, entre altres coses, la idea profundament errònia i que tira aigua al molí dels apologistes de l’imperialisme, segons la qual la dominació del capital financer atenua la desigualtat i les contradiccions de l’economia mundial, quan, en realitat, la qual cosa fa és accentuar-les.

R. Calwer, en el seu opuscle Introducció a l’economia mundial⁸⁹, hi ha intentat resumir les principals dades purament econòmiques que permeten formar-se una idea concreta de les interrelacions de l’economia mundial en els albors del segle XX. Calwer divideix al món en cinc «regions econòmiques principals»: 1) la del centre d’Europa (tota Europa, amb excepció de Rússia i Anglaterra); 2) la britànica; 3) la russa; 4) l’orientalasiàtica, i 5) l’americana, incloent-hi les colònies en les «regions» dels Estats als quals pertanyen, i «deixant de costat» alguns països no inclosos en les regions, per exemple: Pèrsia, Afganistan, Aràbia, a Àsia; El Marroc i Abissínia, en Àfrica, etc.

Heus ací, en forma resumida, les dades econòmiques sobre les regions citades, subministrats per aqueix autor:

Veiem tres regions amb un capitalisme molt desenvolupat (alt desenvolupament de les vies de comunicació, del comerç i de la indústria): la del centre d’Europa, la britànica i l’americana. Entre elles, tres Estats que exerceixen el domini del món: Alemanya, Anglaterra i els Estats Units. La rivalitat imperialista i la lluita entre ells es troben extremadament exacerbades a conseqüència que Alemanya disposa d’una regió insignificant i de poques colònies; la creació d’una «Europa Central» és encara cosa del futur, i s’està engendrant en una lluita desesperada. De moment, el tret característic de tota Europa és el fraccionament polític.

En les regions britànica i americana, per contra, és molt elevada la concentració política, però hi ha una desproporció enorme entre la immensitat de les colònies de la primera i la insignificança de les de la segona. I en les colònies, el capitalisme no fa més que començar a desenrotllar-se. La lluita per l’Amèrica del Sud es va exacerbant cada dia més.

Hi ha dues regions, en què el capitalisme està dèbilment desenvolupat: la de Rússia i l’oriental-asiàtica. En la primera, és extremadament dèbil la densitat de la població; en la segona, molt elevada; en la primera, la concentració política és gran; en la segona, no existeix. El repartiment de Xina no ha fet més que començar, i la lluita pel aqueix país entre el Japó, els Estats Units, etc. és cada dia més intensa.

Compareu amb aquesta realitat (amb la varietat gegantina de condicions econòmiques i polítiques, amb la desproporció extrema en la rapidesa de desenvolupament dels distints països, etc., amb la lluita rabiosa entre els Estats imperialistes) el conte estúpid de Kautsky sobre l’ultraimperialisme «pacífic». ¿No és açò un intent reaccionari d’un espantat filisteu d’ocultar-se la terrible realitat? ¿És que els càrtels internacionals, en què Kautsky veu els gèrmens del «ultraimperialisme» (com la producció de pastilles en els laboratoris «pot» ser considerada com el germen de la ultraagricultura), no ens mostren l’exemple d’una partició i un nou repartiment del món, el trànsit del repartiment pacífic al no pacífic, i al revés? ¿És que el capital financer nord-americà i altres, que es repartien pacíficament tot el món, amb la participació d’Alemanya, en el sindicat internacional del rail, posem per cas, o en el trust internacional de la marina mercant, no es reparteixen actualment de nou el món sobre la base de les noves relacions de forces, relacions que se modifiquen d’una manera absolutament no pacífica?

El capital financer i els trusts no atenuen, sinó que accentuen la diferència entre el ritme de creixement de les distintes parts de l’economia mundial. I si la correlació de forces ha canviat, com poden resoldre’s les contradiccions, davall el capitalisme, si no és per la força? En l’estadística de les vies fèrries⁹¹ trobem dades extraordinàriament exactes sobre la diferència de ritme en quant al creixement del capitalisme i del capital financer en tota l’economia mundial. Durant les últimes dècades de desenvolupament imperialista, la longitud de les línies fèrries ha canviat del mode següent:

LÍNIES FÈRRIES

(En milers de quilòmetres)

Les vies fèrries s’han desenrotllat, per consegüent, amb major rapidesa que en cap altra part, en les colònies i en els Estats independents (i semiindependents) d’Àsia i Amèrica. És sabut que el capital financer dels quatre o cinc Estats capitalistes més importants ordena i mana ací d’una manera absoluta. Dos-cents mil quilòmetres de noves línies fèrries en les colònies i en altres països d’Àsia i Amèrica, signifiquen més de 40 mil milions de marcs de noves inversions de capital en condicions particularment avantatjoses, amb garanties especials de rendiment, amb comandes lucratives per a les foneries d’acer, etc., etc.

On més ràpidament creix el capitalisme és en les colònies i en els països transoceànics. Entre ells apareixen noves potències imperialistes (Japó). La lluita dels imperialismes mundials s’aguditza. Creix el tribut que el capital financer percep de les empreses colonials i ultraoceàniques, particularment lucratives. En el repartiment d’aquest «botí», una part excepcionalment gran va a parar a mans de països que no sempre ocupen un lloc preeminent, des del punt de vista del ritme de desenvolupament de les forces productives. En les potències més importants, preses junt amb les seues colònies, la longitud de les línies fèrries era la següent:

(en miler de quilòmetres)

Així, doncs, prop del 80% de totes les línies fèrries es troba concentrat en les cinc potències més importants. Però la concentració de la propietat d’aqueixes línies, la concentració del capital financer és incomparablement major encara; perquè, per exemple, una massa enorme de les accions i obligacions dels ferrocarrils americans, russos i altres pertany als milionaris anglesos i francesos.

Gràcies a les seues colònies, Anglaterra ha augmentat «la seua» xarxa ferroviària en 100.000 quilòmetres, quatre vegades més que Alemanya. No obstant, tot el món sap que el desenvolupament de les forces productives d’Alemanya, en aquest mateix període, i sobretot el desenvolupament de la producció hullera i siderúrgica, hi ha sigut incomparablement més ràpid que a Anglaterra, deixant ja a un costat a França i Rússia. En 1892, Alemanya produïa 4,9 milions de tones de ferro colat, contra 6,8 a Anglaterra, mentres que en 1912 produïa ja 17,6 contra 9,0, açò és una superioritat gegantina sobre Anglaterra!⁹² Davant d’açò, hom pot preguntar-se: en el terreny del capitalisme, quin altre mitjà podia haver-hi, que no siga la guerra, per a suprimir la desproporció existent entre el desenvolupament de les forces productives i l’acumulació del capital, d’una banda, i el repartiment de les colònies i de les «esferes d’influència» per al capital financer, per una altra?

Notes

⁸⁶ Die Neue Zeit, 11 setembre de 1914, 2, (t. 32), p. 909; veja hom també 1915, 2, pags. 107 i següents.

⁸⁷ Hobson, Imperialism, Londres, 1902, p. 324.

⁸⁸ Die Neue Zeit, 2 (t. 32), p. 921; 11 de setembre de 1914, vaja també 1915, 2, pags. 107 i següents.

⁸⁹ D. Calwer, Einführung in die Weltwirtschft, Berlín, 1906.

⁹⁰ Les cifres entre parèntesi indiquen l’extensió i població de les colònies.

⁹¹ Statistisches Jahrbuch für das deutsche Reich, 1915; Archiv für Eisenbahwesen, 1892. Pel que es refereix a 1890 han sigut precís determinar aproximadament algunes petites particularitats sobre la distribució de les vies fèrries entre les colònies dels diversos països.

⁹² Compare hom també amb Edgar Grammond. The Economic Relations of the British and German Empires, en Journal of the Royal Statistical Society, juliol de 1914, pags. 777 i següents.