Lenin

L’IMPERIALISME, FASE SUPERIOR DEL CAPITALISME

VI. EL REPARTIMENT DEL MÓN ENTRE LES GRANS POTÈNCIES

En el seu llibre sobre «l’extensió territorial de les colònies europees»⁷⁶, el geògraf A. Supan estableix el següent breu resum d’aqueixa extensió a fins del segle XIX:

PERCENTATGE DE TERRITORI PERTANYENT A LES POTÈNCIES COLONIALS EUROPEES I ALS ESTATS UNITS

«El tret característic d’aquest període [conclou l’autor] és, per consegüent, el repartiment d’Àfrica i Polinèsia». Com ni a Àsia ni a Amèrica hi ha terres desocupades, és a dir, que no pertanguen a cap Estat, cal ampliar la conclusió de Supan i dir que el tret característic del període que ens ocupa és el repartiment definitiu de la Terra, definitiu no en el sentit que siga impossible repartir-la de nou [nous repartiments, per contra, són possibles i inevitables], sinó en el sentit de què la política colonial dels països capitalistes ha acabat ja la conquista de totes les terres no ocupades que hi havia en el nostre planeta. Per primera vegada, el món es troba ja repartit, de manera que el que en avant pot efectuar-se són únicament nous repartiments, és a dir, el pas de territoris d’un «amo» a un altre, i no el pas d’un territori sense amo a un «amo».

Vivim, doncs, en una època singular de la política colonial del món que es troba íntimament relacionada amb la «fase contemporània de desenvolupament del capitalisme», amb el capital financer. Per això és necessari detindre’s primer que res més detalladament en els fets concrets, per a formar-nos una idea el més precisa possible de la diferència existent entre aquesta època i les precedents, així com de la situació actual. Primer que res, sorgeixen dues qüestions de caràcter pràctic: ¿s’observa una accentuació de la política colonial, una exacerbació de la lluita per les colònies precisament en el període del capital financer? ¿Com se troba precisament repartit el món en l’actualitat des d’aquest punt de vista?

L’escriptor nord-americà Morris, en el seu llibre sobre la història de la colonització⁷⁷, intenta resumir les dades concretes sobre l’extensió de les possessions colonials d’Anglaterra, França i Alemanya durant distints períodes del segle XIX. Heus ací, breument exposats, els resultats obtinguts:

POSSESSIONS COLONIALS

Per a Anglaterra el període d’intensificació enorme de les conquistes colonials correspon als anys 1860-1880, i és molt considerable durant els darrers vint anys del segle XIX. Per a França i Alemanya, correspon precisament a aquests vint anys. Hem vist més amunt que el període del desenvolupament màxim del capitalisme anterior al monopolista, el capitalisme en el que predomina la lliure competència, va de 1860 a 1880. Ara veiem que és precisament després d’aquest període quan comença l’enorme «auge» de les conquistes colonials, s’exacerba fins al grau màxim la lluita pel repartiment territorial del món. És indubtable, per consegüent, el fet que el pas del capitalisme a la fase de capitalisme monopolista, al capital financer, es troba relacionat amb l’exacerbació de la lluita per el repartiment del món.

Hobson, en la seua obra sobre l’imperialisme, destaca el període de 1884-1900 com a període d’intensa «expansió» (eixamplament territorial) dels principals Estats europeus. Segons els seus càlculs, Anglaterra va adquirir durant aqueix període 3.700.000 milles quadrades amb una població de 57 milions d’habitants; França, 3.600.000 milles quadrades amb 36,5 milions d’habitants; Alemanya, 1.000.000 de milles quadrades amb 14,7 milions d’habitants; Bèlgica, 900.000 milles quadrades amb 30 milions d’habitants; Portugal, 800.000 milles quadrades amb 9 milions d’habitants. La caça de les colònies a fins del segle XIX, sobretot des de la dècada del 80, per part de tots els Estats capitalistes, constitueix un fet universalment conegut de la història de la diplomàcia i de la política exterior.

En l’època de major floriment de la lliure competència a Anglaterra, en els anys 1840-1860, els dirigents polítics burgesos d’aquest país eren adversaris de la política colonial i consideraven com a útil i inevitable l’emancipació de les colònies i la seua separació completa d’Anglaterra. M. Beer indica en un article, publicat en 1898, sobre «l’imperialisme anglès contemporani»⁷⁸, que en 1852 un home d’Estat anglès com Disraeli, tan inclinat en general a l’imperialisme, deia que «les colònies són una roda de molí que portem lligada al coll». En canvi, a fins del segle XIX, els herois del dia a Anglaterra eren Cecil Rhodes i Joseph Chamberlain, els quals predicaven obertament l’imperialisme i aplicaven la política imperialista amb el major cinisme!

No manca d’interès saber que el lligam existent entre les arrels purament econòmiques, per dir-ho així, i les socialpolítiques de l’imperialisme modern era, ja en aquell llavors, clara per a aqueixos dirigents polítics de la burgesia anglesa. Chamberlain predicava l’imperialisme com una «política justa, prudent i econòmica», indicant sobretot la competència amb què ara ensopega Anglaterra en el mercat mundial per part d’Alemanya, EE.UU. i Bèlgica. La salvació està en el monopoli, deien els capitalistes, fundant càrtels, sindicats, trusts. La salvació està en el monopoli, repetien els caps polítics de la burgesia, afanyant-se a apoderar-se de les parts del món encara no repartides. I Cecil Rhodes, segons conta el seu íntim amic, el periodista Stead, li deia en 1895 a propòsit de les seues idees imperialistes: «Ahir vaig estar en l’East-End londinenc (barriada obrera) i vaig assistir a una assemblea dels desocupats. Al escoltar, en la dita reunió, discursos exaltats la nota dominant de la qual era: pa!, pa! i al reflexionar, quan tornava a casa, sobre allò que havia sentit, em vaig convèncer, més que mai, de la importància de l’imperialisme... La idea que jo acaricie representa la solució del problema social, a saber: per a salvar els quaranta milions d’habitants del Regne Unit d’una guerra civil funesta, nosaltres, els polítics colonials, hem de possessionar-nos de nous territoris per a col·locar en ells l’excés de població, per a trobar nous mercats en què col·locar els productes de les nostres fàbriques i de les nostres mines. L’imperi, ho he dit sempre, és una qüestió d’estómac. Si no voleu la guerra civil, heu convertir-vos en imperialistes»⁷⁹.

Així parlava, en 1895, Cecil Rhodes, milionari, rei financer, principal culpable de la guerra angloboer. Aquesta defensa de l’imperialisme és simplement un poc grollera, cínica, però, en el fons, no es diferència de la «teoria» dels senyors Maslov, Sudekum, Potresov, David, del fundador del marxisme rus, etc., etc. Cecil Rhodes era un socialxovinista una mica més honrat...

Per a donar un panorama el més exacte possible del repartiment territorial del món i dels canvis haguts en aquest aspecte durant les últimes dècades, utilitzarem les dades subministrades per Supan, en l’obra mencionada, sobre les possessions colonials de totes les potències del món. Supan compara els anys 1876 i 1900; nosaltres prendrem l’any 1876 (punt de comparació elegit molt encertadament, ja que pot considerar-se, en termes generals, que és precisament aleshores quan acaba el desenvolupament del capitalisme de l’Europa occidental en la seua fase premonopolista) i l’any 1914, substituint les xifres de Supan per les més recents de Hubner, que prenem de les seues Taules geograficoestadístiques. Supan estudia només les colònies; nosaltres considerarem útil (perquè el quadre del repartiment del món siga complet) agregar unes quantes dades sobre els països no colonials i semicolonials, entre els quals incloem Pèrsia, Xina i Turquia; el primer d’aquests països s’ha transformat quasi per complet en colònia; el segon i el tercer es van transformant en tals.

Com resultat, obtindrem el següent:

POSSESIONS COLONIALS DE LES GRANS POTÈNCIES

(En milions de quilòmetres quadrats i d’habitants)

Es veu clarament com a fins del segle XIX i en els albors del segle XX es trobava ja «acabat» el repartiment del món. Les possessions colonials es van eixamplar en proporcions gegantines després de 1876: en més d’una vegada i mitja, de 40 a 65 milions de quilòmetres quadrats per a les sis potències més importants; l’augment representa 25 milions de quilòmetres quadrats, una vegada i mitja més que la superfície de les metròpolis (16,5 milions). Tres potències no posseïen en 1876 cap colònia, i la quarta, França, quasi no les tenia. Per a l’any 1914, aqueixes quatre potències havien adquirit colònies amb una superfície de 14,1 milions de quilòmetres quadrats, és a dir, aproximadament una vegada i mitja més que la superfície d’Europa, amb una població de quasi 100 milions d’habitants. La desigualtat en l’ampliació de les possessions colonials és molt gran. Si es comparen, per exemple, França, Alemanya i el Japó, la diferència dels quals no és molt considerable quant a la superfície i població, resulta que el primer d’aqueixos països ha adquirit quasi tres vegades més colònies (des del punt de vista de la superfície) que el segon i tercer junts. Però per la quantia del capital financer, França, a principis del període que ens ocupa, era potser també diverses vegades més rica que Alemanya i el Japó junts. Les dimensions de les possessions colonials es troben influenciades no sols per les condicions purament econòmiques, sinó també, a base d’aquestes, per les condicions geogràfiques i altres. Per considerable que haja estat durant les últimes dècades l’anivellació del món, la igualació de les condicions econòmiques i de vida dels distints països davall la pressió de la gran indústria, del canvi i del capital financer, la diferència segueix sent, no obstant, respectable, i entre els sis països mencionats observem, per una part, països capitalistes joves, que han progressat amb una rapidesa extraordinària (Estats Units, Alemanya, el Japó); d’altra banda, països de vell tipus capitalista, que durant els últims anys han progressat molt més lentament que els anteriors (França i Anglaterra); en tercer lloc, un país, el més endarrerit des del punt de vista econòmic (Rússia), en el qual l’imperialisme capitalista modern es troba embolicat, per així dir-ho, en una xarxa particularment densa de relacions precapitalistes.

Al costat de les possessions colonials de les grans potències, hem col·locat les colònies menys importants dels Estats petits i que són, per dir-ho així, l’objecte immediat del «nou repartiment» de les colònies, possible i probable. La major part d’aqueixos petits Estats conserven les seues colònies únicament gràcies a què entre les grans potències hi ha interessos contraposats, friccions, etc., que dificulten l’acord per al repartiment del botí. Quant als Estats «semicolonials», ens donen l’exemple de les formes de transició que trobem en totes les esferes de la naturalesa i de la societat. El capital financer és una força tan considerable, pot dir-se que tan decisiva en totes les relacions econòmiques i internacionals, que és capaç de subordinar, i en efecte subordina, inclús els Estats que gaudeixen d’una independència política completa, com ho veurem més endavant. Però, naturalment, per al capital financer la subordinació més beneficiosa i més «còmoda» és aquella que porta aparellada amb si la pèrdua de la independència política dels països i dels pobles sotmesos. Els països semicolonials són típics, en aquest sentit, com «cas intermedi». Es comprèn, doncs, que la lluita per aqueixos països semidependents haja hagut d’exacerbar-se particularment en l’època del capital financer, quan la resta del món es trobava ja repartit.

La política colonial i l’imperialisme existien ja abans de la fase actual del capitalisme i àdhuc abans del capitalisme. Roma, basada en l’esclavitud, va portar a terme una política colonial i va realitzar l’imperialisme. Però els raonaments «generals» sobre l’imperialisme, que obliden o releguen a segon terme la diferència radical de les formacions economicosocials, es converteixen inevitablement en banalitats vàcues o en fanfarronades, semblants a la de comparar «la Gran Roma amb la Gran Bretanya»⁸⁰. Inclús la política colonial capitalista de les fases anteriors del capitalisme es diferencia essencialment de la política colonial del capital financer.

La particularitat fonamental del capitalisme modern consisteix en la dominació de les associacions monopolistes dels grans empresaris. Aqueixos monopolis adquireixen la màxima solidesa quan reuneixen en les seues mans totes les fonts de matèries primeres, i ja hem vist amb quin furor els grups internacionals de capitalistes dirigeixen els seus esforços a arrabassar l’adversari tota possibilitat de competència, a acaparar, per exemple, les terres que contenen mineral de ferro, els jaciments de petroli, etc. La possessió de colònies és l’única cosa que garanteix d’una manera completa l’èxit del monopoli contra totes les contingències de la lluita amb l’adversari, inclús quan aquest cerca de defendre’s mitjançant una llei que implante el monopoli d’Estat. Com més avançat es troba el desenvolupament del capitalisme, com més sensible es la insuficiència de matèries primeres, com més dura és la competència i la caça de les fonts de matèries primeres en tot el món, tant més aferrissada és la lluita per l’adquisició de colònies.

«Es pot aventurar l’afirmació [escriu Schilder], que a alguns pot semblar-los paradoxal, que el creixement de la població urbana i industrial en un futur més o menys pròxim pot més prompte trobar obstacles en la insuficiència de matèries primeres per a la indústria, que en la de productes alimentaris». Així, per exemple, augmenta l’escassetat de fusta, que va encarint cada vegada més, de pells, de matèries primeres per a la indústria tèxtil. «Les associacions industrials intenten establir l’equilibri entre l’agricultura i la indústria en els límits de tota l’economia mundial; com exemple es pot citar la unió internacional d’associacions de fabricants de filats de cotó dels països industrials més importants, fundada en 1904, i la unió d’associacions europees de fabricants de filats de lli, constituïda en 1910, segons el tipus de l’anterior»⁸¹.

Clar que els reformistes burgesos, i entre ells els kautskians actuals sobretot, intenten atenuar la importància d’aqueixos fets, indicant que les matèries primeres «podrien ser» adquirides en el mercat lliure sense una política colonial «cara i perillosa», que l’oferta de matèries primeres «podria ser» augmentada en proporcions gegantines amb el «simple» millorament de les condicions de l’agricultura en general. Però aqueixes indicacions es converteixen en una apologia de l’imperialisme, en l’embelliment del mateix, perquè es fonamenten en l’oblit de la particularitat principal del capitalisme modern: els monopolis. El mercat lliure passa cada vegada més al domini de la història, els sindicats i trusts monopolistes van reduint-lo de dia en dia, i el «simple» millorament de les condicions de l’agricultura es redueix al millorament de la situació de les masses, a l’elevació dels salaris i a la disminució dels beneficis. ¿On existeixen, com no siga en la fantasia dels reformistes encaramel·lats, trusts capaços de preocupar-se de la situació de les masses i no de la conquista de colònies?

Per al capital financer tenen importància no sols les fonts de matèries primeres descobertes ja, sinó també les probables, perquè la tècnica es desenrotlla amb una rapidesa increïble en els nostres dies i les terres avui inservibles poden ser convertides demà en terres útils, si es descobreixen nous procediments (amb motiu de què un banc important pot organitzar una expedició especial d’enginyers, agrònoms, etc.), si s’inverteixen grans capitals. El mateix es pot dir respecte a l’exploració de riqueses minerals, als nous mètodes d’elaboració i utilització de tal o tal altra matèria primera, etc., etc. D’ací la tendència inevitable del capital financer d’ampliar el territori econòmic i àdhuc el territori en general. De la mateixa manera que els trusts capitalitzen els seus béns en el doble o en el triple del seu valor, calculant els beneficis «possibles» en el futur (i no els beneficis presents) i tenint en compte els resultats ulteriors del monopoli, el capital financer manifesta en general la tendència a apoderar-se de les majors extensions possibles de territori, siga el que siga, siga on siga, per qualsevol mitjà, tenint en compte les fonts possibles de matèries primeres i davant del temor de quedar-se enrere en la lluita rabiosa per les últimes porcions del món encara no repartides o per un nou repartiment de les ja repartides.

Els capitalistes anglesos s’esforcen per tots els mitjans per a desenrotllar la producció de cotó en la seua colònia, Egipte, (en 1904, dels 2,3 milions d’hectàrees de terra cultivada en Egipte, 0,6, açò és, més de la quarta part, estava destinada ja al cotó); els russos fan el mateix en la seua, Turkmenistan, perquè d’aquesta manera els és més fàcil vèncer als seus competidors estrangers, els és més fàcil monopolitzar les fonts de matèries primeres, crear un trust tèxtil menys costós i més lucratiu, amb producció «combinada», amb la concentració en una sola mà de totes les fases de la producció i de la transformació del cotó.

Els interessos de l’exportació del capital empenten de la mateixa manera a la conquista de colònies, perquè en el mercat colonial és més fàcil (i a vegades només en ell és possible) suprimir el competidor per mitjans monopolistes, garantir-se encàrrecs, consolidar les «relacions» existents, etc.

La superestructura extraeconòmica, que brolla sobre la base del capital financer, la política, la ideologia d’aquest, reforcen la tendència a les conquistes colonials. «El capital financer vol, no la llibertat, sinó la dominació», diu amb raó Hilferding. I un escriptor burgès francès, com si desenrotllés i completés les idees de Cecil Rhodes, que hem citat més amunt, escriu que cal afegir les causes d’orde social a les causes econòmiques de la política colonial contemporània: «a conseqüència de la complexitat creixent de la vida i de les dificultats que pesen no sols sobre les masses obreres, sinó també sobre les classes mitjanes, en tots els països de vella civilització s’estan acumulant la impaciència, la irritació, l’odi, que posen en perill la tranquil·litat pública; cal trobar una aplicació a l’energia treta del seu llit de classe, trobar-li aplicació fora del país, a fi que no es produïsca l’explosió en l’interior»⁸².

Ja que parlem de la política colonial de l’època de l’imperialisme capitalista, és necessari fer notar que el capital financer i la política internacional corresponent, la qual es redueix a la lluita de les grans potències pel repartiment econòmic i polític del món, originen tota una sèrie de formes transitòries de dependència estatal. Per a aquesta època són típics no només els dos grups fonamentals de països (els que posseeixen colònies i els països colonials) sinó també les formes variades de països dependents que, des d’un punt de vista formal, polític, gaudeixen de independència però que en realitat, estan embolicats per les xàrcies de la dependència financera i diplomàtica. Una d’aquestes formes, la semicolonia, l’hem indicada ja abans. Model d’una altra forma és, per exemple, l’Argentina.

«L’Amèrica del Sud, i sobretot l’Argentina [diu Schulze-Gaevernitz en la seua obra sobre l’imperialisme britànic], es troba en una situació tal de dependència financera respecte a Londres, que gairebé se l’ha de qualificar de colònia comercial anglesa»⁸³. Segons Schilder, els capitals invertits per Anglaterra en l’Argentina, d’acord amb les dades subministrades pel cònsol austrohongarés en Buenos Aires, van ser, en 1909, de 8.750 milions de francs. No és difícil imaginar-se què fort llaç s’estableix entre el capital financer (i el seu fidel «amic», la diplomàcia) d’Anglaterra i la burgesia argentina, els cercles dirigents de tota la seua vida econòmica i política.

L’exemple de Portugal ens mostra una forma un poc distinta de dependència financera i diplomàtica davall la independència política. Portugal és un Estat independent, sobirà, però en realitat, durant més de dos-cents anys, des de l’època de la guerra de successió d’Espanya (1701-1714), es troba sota el protectorat d’Anglaterra. Anglaterra el va defendre i va defendre les possessions colonials del mateix per a reforçar la seua pròpia posició en la lluita amb els seus adversaris: Espanya i França. Anglaterra obtingué en compensació avantatges comercials, millors condicions per a l’exportació de mercaderies i, sobretot, per a l’exportació de capitals a Portugal i les seues colònies, la possibilitat d’utilitzar els ports i les illes de Portugal, els seus cables, etc., etc.⁸⁴. Aquest gènere de relacions entre grans i petits Estats ha existit sempre, però en l’època de l’imperialisme capitalista es converteix en sistema general, entren a formar part del conjunt de relacions que regeixen el «repartiment del món», passen a ser anelles en la cadena de les operacions del capital financer mundial.

Per a acabar amb la qüestió del repartiment del món, hem encara de fer notar el següent: No sols la literatura nord-americana, després de la guerra hispanoamericana, i l’anglesa, després de la guerra angloboer, van plantejar aquesta qüestió d’una manera completament oberta i definida, a fins del segle XIX i a principis del XX; no sols les publicacions alemanyes que seguien «més zelosament» el desenvolupament de «l’imperialisme britànic», han jutjat sistemàticament aquest fet. També la literatura burgesa de França ha plantejat la qüestió d’un mode prou clar i vast, en tant que açò és concebible des del punt de vista burgès. Remetem-nos a l’historiador Driault, el qual, en el seu llibre Els problemes polítics i socials de fins del segle XIX, en el capítol sobre «les grans potències i el repartiment del món», deia el següent: «En el transcurs dels últims anys, tots els territoris lliures de la Terra, a excepció de Xina, han estat ocupats per les potències d’Europa i pels Estats Units. A causa d’açò s’han produït ja diversos conflictes i certs desplaçaments d’influència que no són més que precursors d’explosions molt més terribles en un futur pròxim. Perquè cal afanyar-se: les nacions que no s’han proveït corren el risc de no percebre mai la seua porció i de no prendre part en l’explotació gegantina de la Terra, que serà un dels fets més essencials del pròxim segle [açò és, del segle XX]. Heus ací per què tota Europa i Amèrica, durant els últims temps, van ser preses de la febra de l’expansió colonial, del ‘imperialisme’, el qual constitueix el tret característic més notable de fins del segle XIX» I l’autor afegeix: «Amb un repartiment tal del món, amb aqueixa caça rabiosa de les riqueses i dels grans mercats de la Terra la importància relativa dels imperis creats en aquest segle XIX és completament desproporcionada al lloc que ocupen a Europa les nacions que els han creat. Les potències predominants a Europa, que són els àrbitres del seu destí, no predominen igualment en tot el món. I pel fet que el poder colonial, l’esperança de posseir riqueses encara ignorades tindrà, evidentment, una repercussió en la importància relativa de les potències europees, la qüestió colonial ( l’«imperialisme», si voleu), que ha transformat ja les condicions polítiques d’Europa mateixa, les anirà modificant cada vegada més»⁸⁵.

Notes

⁷⁶ A. Supan, Die terriotoriale Entwixklung der europäischen Kolonien, 1906, p. 254.

⁷⁷ Henry C. Morries, The History of Colonization, New York, 1900, T. II, p. 88; I, 419; II, 304.

⁷⁸ Die Neue Zeit, XVI, I, 1898, p. 302.

⁷⁹ Die Neue Zeit, XVI, I, 1898, p. 304.

⁸⁰ C. P. Lucas, Greater Rome and Greater Britain, Oxford, 1912; o Earl of Cromer, Ancient and Modern Imperialism, Londres, 1910.

⁸¹ Schilder, obra citada, pags. 38-42.

⁸² Walh, La France aux colonies, cit., per Henri Russier, Le partage de l’Océanie, París, 1905, p. 165.

⁸³ Schulze-Gaevernitz, Britscher Imperialismus und englischer, Freihandel zu Beginn des 20-ten Jahrhunderts, Leipzig, 1906, p. 318. El mateix diu Sartorius von Waltershausen, Das volkwirtschftliche System der Kapitalanglage im Auslande, Berlín, 1907, p. 46.

⁸⁴ Shilder, obra citada, T. I. pags. 160-161.

⁸⁵ J. E. Dirault, Problèmes politiques et sociaux, París, 1900, p. 299.