Lenin

L’IMPERIALISME, FASE SUPERIOR DEL CAPITALISME

V. EL REPARTIMENT DEL MÓN ENTRE LES ASSOCIACIONS DE CAPITALISTES

Les associacions monopolistes de capitalistes (càrtels, sindicats, trusts) es reparteixen entre d’elles, en primer lloc, el mercat interior, apoderant-se d’una manera més o menys completa de la producció del país. Però sota el capitalisme el mercat interior està inevitablement enllaçat amb l’exterior. Fa ja molt de temps que el capitalisme ha creat un mercat mundial. I a mesura que ha anat augmentant l’exportació de capitals i s’han anant ampliant en totes les formes les relacions amb l’estranger i amb les colònies i les «esferes d’influència» de les més grans associacions monopolistes, la marxa «natural» de les coses ha portat a l’acord universal entre elles, a la constitució de càrtels internacionals.

És un nou grau de la concentració mundial del capital i de la producció, un grau incomparablement més elevat que els anteriors. Veiem com sorgeix aquest supermonopoli.

La indústria elèctrica és la més típica, des del punt de vista dels darrers progressos de la tècnica, per al capitalisme de finals del segle XIX i principis del XX. I on ha adquirit un major impuls ha estat en els dos països capitalistes nous més avançats, els Estats Units i Alemanya. En Alemanya contribuí particularment a la concentració d’aquesta branca de la indústria la crisi de 1900. Els bancs, que en aquella època es trobaven ja prou lligats a la indústria, acceleraren i aprofundiren en el més elevat grau durant aqueixa crisi la ruïna de les empreses relativament petites, la seua absorció per les grans. «Els bancs (diu Jeidels) negaren el recolzament precisament a les empreses que més necessitat en tenien, provocant amb això en un principi l’ascens vertiginós i després el crac irreparable de les societats que no estaven suficientment lligades amb d’ells⁶⁹.

En resultes, la concentració avançà després de 1900 a passes gegantines. Fins el 1900 hagueren set o vuit «grups» en la indústria elèctrica; cadascun d’ells estava compost de vàries societats (en total n’hi havia 28) i darrere de cadascun n’hi havia de 2 a 11 bancs. Cap el 1908-1912, tots aqueixos grups es fusionaren en un o dos. Heus ací com es produí aqueix procés:

GRUPS EN LA INDÚSTRIA ELÈCTRICA

La famosa A.E.G. (Societat General d’Electricitat), desenvolupada d’aquesta manera, exerceix el domini sobre 175 o 200 societats (a través del sistema de «participació») i disposa d’un capital total de vora 1.500 milions de marcs. Sols en l’estranger té 34 representacions directes, de les quals 12 són societats anònimes establertes en més de deu països. En 1904 es calculava ja que els capitals invertits per la indústria elèctrica alemanya a l’estranger s’elevaven a 233 milions de marcs, dels quals 62 milions estaven col·locats en Rússia. Sobra dir que la Societat General d’Electricitat constitueix una gegantina empresa «combinada» (únicament el nombre de les seues societats fabrils és de 16) que produeix els articles més variats, des de cables i aïllants fins automòbils i aparells voladors.

Però la concentració en Europa ha estat també un element integrant del procés de concentració en Estats Units. Heus ací com s’ha produït:

Companyia General d’Electricitat (General Electric C)

Societat General d’Electricitat (A.E.G.)

D’aquesta manera, es formaren dues «potències» elèctriques. «En el món és impossible trobar una sola societat elèctrica que siga completament independent d’elles», diu Heinig en el seu article Els canvis del trust de l’electricitat. Les xifres següents donen una idea, que està molt lluny de ser completa, de les proporcions del gir i la magnitud de les empreses d’ambdós «trusts».

Heus ací que en 1907 entre el trust nord-americà i el trust alemany s’estipulà un acord per al repartiment del món. La competència quedà suprimida. La G.E.C. «rebé» els Estats Units i Canadà; a l’A.E.G. li «correspongueren» Alemanya, Àustria, Rússia, Holanda, Dinamarca, Suïssa, Turquia i els Balcans. Es concertaren acords especials, naturalment secrets, respecte a les filials, que penetren en noves branques de la indústria i en països «nous» no repartits encara formalment. S’establí l’intercanvi d’invents i experiments⁷⁰.

Es compren perfectament fins en què punt és difícil la competència amb aqueix trust, realment únic, mundial, que disposa d’un capital de milers de milions i té les seues «sucursals», representacions, agències, relacions, etc., en tots els àmbits del món. Però el repartiment del món entre dos trusts forts no exclou, naturalment, un nou repartiment si es modifica la relació de forces a conseqüència de la desigualtat del desenvolupament, de les guerres, dels cracs, etc.

La indústria del petroli ens ofereix un exemple instructiu d’intent d’un nou repartiment d’aquest gènere, de la lluita pel mateix.

«El mercat petroler del món [escrivia Jeidels, en 1905] inclús actualment es troba repartit entre dos grans grups financers: el trust nord-americà Standard Oil Company, de Rockefeller, i els amos del petroli rus de Bakú, és a dir Rothschild i Nobel. Aquests dos grups estan íntimament lligats entre si, però la seua situació de monopoli es troba amenaçada, fa ja alguns anys, per cinc enemics⁷¹: 1) l’esgotament dels jaciments nord-americans de petroli; 2) la competència de la firma Mantashev a Bakú; 3) els jaciments d’Àustria; 4) els de Romania; 5) els jaciments de petroli transoceànics, particularment en les colònies holandeses (les riquíssimes firmes Samuel i Shell, enllaçades també amb el capital anglès). Les tres últimes sèries d’empreses estan relacionades amb els grans bancs alemanys, amb el més important d’ells, el Banc Alemany, al capdavant. Aquests bancs han desenvolupat d’una manera sistemàtica i independent la indústria petrolífera, per exemple, a Romania, a fi de tindre «el seu» punt de suport. En 1907, es calculava que, en la indústria petrolífera romanesa, hi havia capitals estrangers per valor de 185 milions de francs, dels quals 74 milions eren alemanys⁷².

Va començar el que en la literatura econòmica ha estat qualificat de lluita pel «repartiment del món». D’una banda, l’Standard Oil, de Rockefeller, desitjant apoderar-se de tot, va fundar una «societat filial» en la mateixa Holanda, adquirint els jaciments de l’Índia holandesa i aspirant d’aquesta manera a assestar el colp al seu enemic principal: el trust holandesobritànic Shell. D’altra banda, el Banc Alemany i altres bancs berlinesos dirigien tots els seus esforços a «salvaguardar» «per a si» Romania i a unir-la a Rússia contra Rockefeller Aquest últim posseïa un capital incomparablement més copiós i una magnífica organització del transport i de l’abastiment de petroli als consumidors. La lluita havia d’acabar i va acabar en 1907, amb la derrota completa del Banc Alemany, al qual li quedaven dos camins: o liquidar amb milions de pèrdua els seus «interessos petrolífers» o sotmetre’s. Va triar el segon i va pactar un acord molt poc avantatjós per a ell, amb l’Standard Oil. En el dit acord, es comprometia «a no fer res en perjudici dels interessos nord-americans», estipulant-se, no obstant, que l’acord perdria el seu vigor en el cas que a Alemanya arribés a aprovar-se una llei establint el monopoli de l’Estat sobre el petroli.

Llavors comença la «comèdia del petroli». Un dels reis financers d’Alemanya, von Gwinner, director del Banc Alemany, per mediació del seu secretari privat, Stauss, organitza una campanya d’agitació en favor del monopoli del petroli. Es posa en joc tot el gegantí aparell del més important banc berlinès, totes les vastes «relacions» de què disposa, la premsa s’ompli de crits «patriòtics» contra el «jou» del trust nord-americà, i el Reichstag, quasi per unanimitat, adopta, el 15 de març de 1911, una resolució invitant el govern a elaborar un projecte de monopoli del petroli. El govern va acollir aquesta idea «popular», i el Banc Alemany, que volia enganyar el seu «partenaire» nord-americà i arreglar els seus negocis per mediació del monopoli d’Estat, pareixia haver guanyat la partida. Els reis alemanys del petroli es fregaven ja les mans de gust pensant en els seus beneficis gegantins, que no serien inferiors als dels sucrers russos. Però, en primer lloc, els grans bancs alemanys s’enemistaren entre si a causa del repartiment del botí, i la Societat de Descompte posà al descobert les mires interessades del Banc Alemany; en segon lloc, el govern es va espantar davant la idea d’una lluita amb Rockefeller, perquè era molt dubtós que Alemanya pogués procurar-se petroli sense comptar amb d’ell (la productivitat de Romania no és molt considerable); en tercer lloc, gairebé al mateix temps, en 1913, es votava un crèdit de mil milions per als preparatius de guerra d’Alemanya. El projecte de monopoli va ser ajornat. De moment l’Standard Oil de Rockefeller sortí victoriosa de la lluita.

La revista berlinesa Die Bank escrivia a aquest propòsit que Alemanya no podria lluitar amb l’Standard Oil més que introduint el monopoli de l’electricitat i convertint la força hidràulica en electricitat barata. Però [afegia] «el monopoli de l’electricitat vindrà quan constituïsca una necessitat dels productors, precisament quan ens trobem en vespres del gran crac de torn en la indústria elèctrica, i quan les gegantines centrals elèctriques cares que s’estan construint actualment en totes parts pels ‘consorcis’ privats de la indústria elèctrica i per a les quals dits ‘consorcis’ obtenen ja ara alguns monopolis dels municipis, de l’Estat, etc., no puguen ja treballar amb benefici. Llavors serà necessari posar en marxa les forces hidràuliques; però no serà possible convertir-les en electricitat barata per compte de l’Estat, sinó que es farà precís lliurar-les també a un «monopoli privat controlat per l’estat», perquè la indústria privada ha concertat ja una sèrie de transaccions i estipulat grans indemnitzacions... Així va ocórrer amb el monopoli de la potassa, així succeeix amb el monopoli del petroli, així serà amb el monopoli de l’electricitat. És hora ja que els nostres socialistes d’Estat, que es deixen enlluernar per principis brillants, comprenguen, per fi, que a Alemanya els monopolis no han perseguit mai com a fi, ni han donat com resultat, proporcionar beneficis als consumidors o, almenys, posar a disposició de l’Estat una part dels beneficis patronals, sinó que han servit per a sanejar a costa de l’Estat la indústria privada, que ha arribat quasi a la vora de la fallida»⁷³.

Aquestes són les valuoses afirmacions que es veuen obligats a fer els economistes burgesos d’Alemanya. Ací veiem patentment com, en l’època del capital financer, els monopolis d’Estat i els privats s’entrellacen formant un tot i com, tant els uns com els altres, no són, en realitat, més que distintes anelles de la lluita imperialista entre els més grans monopolistes pel repartiment del món.

En la navegació comercial, el procés gegantí de concentració hi ha conduït així mateix al repartiment del món. A Alemanya, s’han destacat dues grans societats: Hamburg-Amerika-Linie i el Lloyd de l’Alemanya del Nord, ambdues amb un capital de 200 milions de marcs (accions i obligacions) cadascuna i posseint vaixells per un valor de 185 a 189 milions de marcs. D’altra banda, a Amèrica del Nord, l’1 de gener de 1903, es va fundar l’anomenat trust Morgan, «Companyia Internacional de Comerç Marítim», que uneix les companyies navilieres nord-americanes i angleses, en nombre de nou, i que disposa d’un capital de 120 milions de dòlars (480 milions de marcs). Ja en 1903, entre els colossos alemanys i aqueix trust angloamericà es concertà un tractat sobre el repartiment del món en relació amb el repartiment dels beneficis. Les societats alemanyes renunciaren a la competència en els transports entre Anglaterra i Amèrica del Nord. Es va fixar d’una manera precisa els ports «reservats» a cadascuna, es creà un comitè de control comú, etc. El tractat va ser concertat per a vint anys, amb la prudent reserva que perdria el seu vigor en cas de guerra⁷⁴.

És també extraordinàriament instructiva la història de la constitució del càrtel internacional del rail. Per primera vegada, les fàbriques de rails angleses, belgues i alemanyes cercaren, ja en 1884, constituir aqueix càrtel en un període de decadència intensa dels negocis industrials. Es van posar d’acord perquè els països que signaren del tractat no competiren en els seus mercats interiors, i els mercats exteriors es distribuïren d’acord amb la proporció següent: Anglaterra, el 66%; Alemanya, el 27%; Bèlgica, el 7%. L’Índia va quedar enterament a mercè d’Anglaterra. Es va fer una guerra comuna contra una firma anglesa que s’havia quedat al marge de l’acord. Les despeses d’aqueixa guerra van ser coberts amb un tant per cent de les vendes generals. Però en 1886, quan sortiren del càrtel dues firmes angleses, aquest s’enfonsà. És un fet característic el que fora possible aconseguir l’acord durant els anys de prosperitat industrial que van seguir.

A principis de 1904, va ser fundat el sindicat de l’acer d’Alemanya. En novembre del mateix any va reprendre la seua existència el càrtel internacional del rail, amb la proporció següent: Anglaterra, el 53,5%; Alemanya, el 28,83%; Bèlgica, el 17,67%. Més tard s’hi adherí França amb el 4,8%, 5,8% i 6,4%, en el primer, segon i tercer any, respectivament, sobre el 100% és a dir, amb el 104,8% en total, i així successivament. En 1905, s’hi adherí el Trust de l’acer dels Estats Units (Corporació de l’acer); després, Àustria i Espanya. «En el moment actual [deia Vogelstein en 1910] el repartiment del món està acabat, i els grans consumidors, en primer lloc els ferrocarrils de l’Estat, poden viure (ja que el món està ja repartit, sense tindre en compte els seus interessos), com el poeta, en els cels de Júpiter»⁷⁵.

Recordem també el sindicat internacional del zinc, fundat en 1909, que va distribuir exactament el volum de la producció entre cinc grups de fàbriques: alemanyes, belgues, franceses, espanyoles, angleses; després el trust internacional de la pólvora, aqueixa «estreta associació, completament moderna [segons les paraules de Liefmann], entre totes les fàbriques alemanyes d’explosius, que més tard, unides a les fàbriques de dinamita franceses i nordamericanes, organitzades d’una manera anàloga, s’han repartit, per dir-ho així, tot el món».

Segons Liefmann, en 1897 hi havia prop de 40 càrtels internacionals amb la participació d’Alemanya, i en 1910, ja hi havia prop d’un centenar.

---

Alguns escriptors burgesos (als quals s’ha unit ara C. Kautsky, que ha traït completament la seua posició marxista, per exemple, de 1909) han expressat l’opinió que els càrtels internacionals, essent com són una de les expressions de major relleu de la internacionalització del capital, permeten abrigar l’esperança de la pau entre els pobles davall el capitalisme. Aquesta opinió és, des del punt de vista teòric, completament absurda, i, des del punt de vista pràctic, un sofisma, un mitjà de defensa poc honrat de l’oportunisme de la pitjor espècie. Els càrtels internacionals mostren fins a quin grau han crescut ara els monopolis capitalistes i quins són els objectius de la lluita que es desenrotlla entre els grups capitalistes. Aquesta última circumstància és la més important, només ella ens aclareix el sentit historicoeconòmic dels esdeveniments perquè la forma de lluita pot canviar i canvia constantment com a conseqüència de diverses causes, relativament particulars i temporals, però l’essència de la lluita, el seu contingut de classe no pot canviar, mentres subsistisquen les classes. Es comprèn que als interessos de la burgesia alemanya, per exemple, a la qual s’ha passat en realitat Kautsky en els seus raonaments teòrics (com veurem més avall), convinga velar el contingut de la lluita econòmica actual (pel repartiment del món) i subratllar ja aquesta ja l’altra forma d’aqueixa lluita. Aquest és el mateix error en què incorre Kautsky. I es tracta, naturalment, no sols de la burgesia alemanya, sinó de la burgesia internacional. Els capitalistes reparteixen el món, no com a conseqüència de la seua particular perversitat, sinó perquè el grau de concentració a què s’ha arribat els obliga a seguir aquest camí per tal d’obtindre beneficis; i se’l reparteixen «segons el capital»; «segons la força»; un altre procediment de repartiment és impossible en el sistema de la producció de mercaderies i del capitalisme. La força varia al seu torn d’acord amb el desenvolupament econòmic i polític; per a comprendre allò que està succeint, cal saber quins són els problemes que es solucionen amb el canvi de les forces, però saber si aqueixos canvis són «purament» econòmics o extraeconòmics (per exemple, militars), és una qüestió secundària que no pot fer variar en res la concepció fonamental sobre l’època actual del capitalisme. Substituir la qüestió del contingut de la lluita i de les transaccions entre els grups capitalistes per la qüestió de la forma d’aquesta lluita i d’aquestes transaccions (avui pacífica, demà no pacífica, despús-demà una altra vegada no pacífica) significa descendir fins al paper de sofista.

L’època del capitalisme modern ens mostra que entre els grups capitalistes s’estan establint determinades relacions sobre la base del repartiment econòmic del món, i que, al mateix temps, en connexió amb açò, s’estan establint entre els grups polítics, entre els Estats, determinades relacions sobre la base del repartiment territorial del món, de la lluita per les colònies, de la «lluita pel territori econòmic».

Notes

⁶⁹ Jeidels, obra citada, p. 232.

⁷⁰ Riesser, obra citada; Diouritch, obra citada, p. 239; Kurt Heinig, Art. Cit.

⁷¹ Jeidels, pags. 192-193.

⁷² Diouritch, pags. 245-246.

⁷³ Die Bank, 1912, 1, pàg. 1035; 1912, 2, pgs. 629 i 1036; 1913, 1, p. 388.

⁷⁴ Riesser, obra citada, p. 125.

⁷⁵ Liefmann, Kartelle und Truts, 2ª ed. P. 161.