Lenin

L’IMPERIALISME, FASE SUPERIOR DEL CAPITALISME

IV. L’EXPORTACIÓ DE CAPITAL

Allò que caracteritzava el vell capitalisme, en què dominava plenament la lliure competència, era l’exportació de mercaderies. Allò que caracteritza el capitalisme modern, en què impera el monopoli, és l’exportació de capital.

El capitalisme és la producció de mercaderies en el grau més elevat del seu desenvolupament, quan àdhuc la força de treball es converteix en mercaderia. L’increment del canvi tant a l’interior de país com, particularment, al terreny internacional, és el tret característic del capitalisme. El desenvolupament desigual, a salts, de les distintes empreses i branques de la indústria i dels distints països és inevitable sota el capitalisme. Anglaterra és la primera que es converteix en país capitalista, i cap a la meitat del segle XIX, en implantar el lliure canvi, pretengué ser el «taller de tot el món», el proveïdor d’articles manufacturats per a tots els països, el quals havien de subministrar-li, en canvi, matèries primeres. Però aquest monopoli d’Anglaterra es veié crebantat ja en l’últim quart del segle XIX puix alguns altres països, defensant-se mitjançant aranzels «proteccionistes», s’havien transformat fins convertir-se en estats capitalistes independents. Al llindar del segle XX assistim a la formació de monopolis d’altre gènere: primer, unions monopolistes de capitalistes en tots els països de capitalisme endarrerit; segon, situació monopolista d’uns pocs països rics, en què l’acumulació de capital havia assolit proporcions gegantines. Es produí un enorme «excedent de capital» en els països avançats.

Naturalment, si el capitalisme hagués pogut desenvolupar l’agricultura, que avui en dia està en totes bandes enormement endarrerida respecte a la indústria; si hagués pogut elevar el nivell de vida de les masses de la població, la qual continua arrossegant, malgrat el vertiginós progrés de la tècnica, una vida de subalimentació i misèria, no hauria motiu de parlar d’un excedent de capital. Aquest «argument» és el que esgrimeixen sense parar els crítics petitburgessos del capitalisme. Però en aqueix cas el capitalisme deixaria de ser capitalisme, puix el desenvolupament desigual i la subalimentació de les masses són les condicions i les premisses bàsiques i inevitables d’aquest mode de producció. Mentre el capitalisme siga capitalisme, l’excedent de capital no es consagra a l’elevació del nivell de vida de les masses del país ja que, això, significaria la disminució dels guanys dels capitalistes, sinó l’acreixement d’aqueixos guanys mitjançant l’exportació de capitals a l’estranger, als països endarrerits. En aqueixos països endarrerits el benefici és normalment elevat puix que els capitals són escassos, el preu de la terra relativament poc considerable, els salaris baixos i les matèries primeres barates. La possibilitat de l’exportació de capitals la determina el fet que una sèrie de països endarrerits han estat ja incorporats a la circulació del capitalisme mundial, hi han estat construïdes les principals línies ferroviàries o se n’han iniciades, s’hi han assegurat les condicions elementals de desenvolupament de la indústria, etc. La necessitat de l’exportació de capitals obeeix al fet que en alguns països el capitalisme ha «madurat excessivament» i al capital (fent compte de l’insuficient desenvolupament de l’agricultura i la misèria de les masses) li manca camp per a la seua col·locació «lucrativa».

Heus ací dades aproximades sobre la quantia dels capitals invertits a l’estranger pels tres països més importants⁶⁵:

CAPITAL INVERTIT A L’ESTRANGER

(en milers de milions de francs)

Aquestes dades ens palesen que l’exportació de capitals sols adquireix un desenvolupament gegantí a principis del segle XX. A les vespres de la guerra, el capital invertit a l’estranger pels tres països principals era de 175 a 200 milers de milions de francs. La renda d’aquesta suma, prenent com a base el modest tipus del 5%, ha d’ascendir a 8 o 10 mil milions anuals. Una bona base per al jou i l’explotació imperialista de la majoria dels països i nacions del món, per al parasitisme capitalista d’un grapat d’Estats riquíssims!

¿Com es distribueix entre els distints països aqueix capital invertit a l’estranger; on està col·locat? A aquestes preguntes sols es pot donar-les una resposta aproximada, la qual, no obstant, és capaç d’aclarir algunes relacions i llaços generals de l’imperialisme modern:

PARTS DEL MÓN ENTRE LES QUALS ES TROBEN DISTRIBUÏTS (APROXIMADAMENT)

ELS CAPITALS INVERTITS A L’ESTRANGER (VERS L’ANY 1910) (en miler de milions de marcs)

Pel que fa a Anglaterra, apareixen en primer pla les seues possessions colonials, les quals són molt grans, inclús en Amèrica (com és ara Canadà), sense parlar d’Àsia, etc. La gegantina exportació de capitals està, en el cas d’Anglaterra, estretament relacionada amb les colònies gegantines, de la significació de les quals per a l’imperialisme tornarem a parlar més endavant. Distint és el cas de França, el capital estranger de la qual es troba invertit principalment en Europa, i en primer lloc a Rússia (10.000 milions de francs al menys), amb la particularitat que es tracta sobre tot de capital de préstec, d’emprèstits públics i no de capital invertit per empreses industrials. A diferència de l’imperialisme anglès, que és colonial, l’imperialisme francès pot ser qualificat d’usurari. Alemanya ofereix una tercera varietat: les seues colònies no són grans, i el capital exportat el té invertit en proporcions més iguals entre Europa i Amèrica.

L’exportació de capitals repercuteix en el desenvolupament del capitalisme dins dels països en què han estat invertits, accelerant-lo extraordinàriament. Si, a causa d’això, aquesta exportació pot, fins a cert punt, ocasionar un estancament del desenvolupament en el països exportadors, això es pot produir únicament a canvi d’una extensió i un aprofundiment majors del desenvolupament del capitalisme en tot el món.

Els països que exporten capital poden gairebé sempre obtindre certs «avantatges», el caràcter del quals fa llum sobre les particularitats de l’època del capital financer i del monopoli. Heus ací, per exemple, el que deia en octubre de 1913 la revista berlinesa Die Bank:

«En el mercat internacional de capitals s’està representant des de fa poc de temps una comèdia digna d’una Aristòfanes. Un bon nombre d’estats, des d’Espanya fins als Balcans, des de Rússia fins l’Argentina, el Brasil i Xina, es presenten, obertament o encoberta, davant els grans mercats de diner exigint, a vegades amb extraordinària insistència, la concessió d’emprèstits. Els mercats del diner no es troben actualment en una situació molt brillant, i les perspectives polítiques no són falagueres. Però cap dels mercats monetaris es decideix a negar un emprèstit per por que el veí no se li avance, el concedisca i, alhora, s’assegure determinats serveis a canvi del servei que ell presta. En les transaccions internacionals d’aqueixa classe el creditor obté quasi sempre quelcom en profit propi: un favor en tracte de comerç, una base hullera, la construcció d’un port, una concessió lucrativa o una demanda de canons»⁶⁶.

El capital financer ha creat l’època dels monopolis. I els monopolis porten sempre amb d’ells els principis monopolistes: la utilització de les «relacions» per a les transaccions profitoses reemplaça la competència en el mercat obert. És força corrent que entre les clàusules de l’emprèstit s’impose la inversió d’una part d’aquest en la compra de productes del país creditor, particularment en armament, vaixells, etc. França n’ha fe ús, força sovint, d’aquest procediment en el transcurs de les dues últimes dècades (1890-1910). L’exportació de capitals passa a ser un mitjà per a estimular l’exportació de mercaderies. Les transaccions que s’efectuen en aqueixos casos entre les més grans empreses tenen un caràcter tal, que, segons l’eufemisme de Shilder⁶⁷, «llinda amb el suborn». Krupp en Alemanya, Schneider en França i Armstrong en Anglaterra, en són models, formen part d’aqueixes cases íntimament lligades amb els bancs gegantins i amb els governs, i de les quals és difícil «prescindir» al negociar-se un emprèstit.

França, alhora que concedia emprèstits a Rússia, imposà en el tractat de comerç del 16 de setembre de 1905 determinades concessions vàlides fins el 1917; el mateix és pot dir del tractat comercial subscrit el 19 d’agost de 1911 amb el Japó. La guerra duanera entre Àustria i Servia. Paul Deschanel declara en el Parlament, en gener de 1912, que entre 1908 i 1911 les cases franceses havien subministrat materials de guerra a Servia per valor de 45 milions de francs.

En un informe del cònsol austrohongarès en Sao Paulo (Brasil) es diu: «La construcció dels ferrocarrils brasilers es realitza, en la seua major part, amb capitals francesos, belgues, britànics i alemanys, aqueixos països, en efectuar-se les operacions financeres relacionades amb la construcció de les vies fèrries, es reserven les demandes de materials de construcció ferroviària».

Així, doncs, el capital financer teixeix les seues xarxes, en el sentit textual de la paraula, en tots els països del món. Respecte a d’açò fan un paper important els bancs fundats en les colònies, així com també les seues sucursals. Els imperialistes alemanys miren amb enveja els «vells» països colonials, el quals frueixen en aqueix aspecte de condicions particularment «avantatjoses». Anglaterra tenia en 1904 un total de 50 bancs colonials amb 2.279 sucursals (en 1910 eren 72 bancs amb 5.449 sucursals); França tenia 20 amb 136 sucursals; Holanda posseïa 16 amb 68 mentre que Alemanya tenia «únicament» 13 amb 70 sucursals. Els capitalistes nord-americans envegen, al seu torn, els anglesos i alemanys: «En Amèrica del Sud [es lamentaven en 1915] 5 bancs alemanys tenen 40 sucursals, 5 anglesos 70 sucursals... Anglaterra i Alemanya en el transcurs dels darrers vint-i-cinc anys han invertit en Argentina, Brasil i Uruguai 4.000 milions de dòlars aproximadament; en resultes d’això frueixen del 46% de tot el comerç d’aqueixos tres països⁶⁸.

Els països exportadors de capital s’han repartit el món entre ells en el sentit figurat de la paraula. Però el capital financer ha fet aquest repartiment del món també directament.

Notes

⁶⁵ Hobson, Imperialism, Londres, 1902, pàgina 58; Rieser, obra citada pàgines 395 i 404; P. Arndt, en Weltwirtschafliches Archiv, t. 7, 1916, pàgina 35; Neymarck. En el Bulletin: Hilferding. El capital financer, pàgina 492; Lloyd George. Discurs a la càmera dels comuns, 4 de maig de 1915, Daily Telegraph del 5 de maig de 1915; B. Harms. Probleme der Weltwirtschaft, Jena, 1912, pàgines 235 i d’altres; Dr. Siegmund Schilder, Entwicklungstendenzen der Weltwirtschaft, Berlín, 1912, vol. 1, pàgina 150; George Paish, Great Britain’s Capital Investments, etc., en Journal of the Royal Statistical Society, vol. LXXXIV, 1910-1911, pàgines 167 i següents; Georges Diouritch, L’Expansion des banques allemandes à l’étranger, ses rapports avec le développement économique de l’Allemagne, París, 1909, pàgina 84.

⁶⁶ Die Bank, 1913, nº 2, pags. 1024-1025.

⁶⁷ Schilder, obra citada, pags. 346, 350, 371.

⁶⁸ The Annals of the American Academy of Political and Social Science, vol. LIX, maig de 1915, pàgina 301. En aquesta mateixa publicació, en la pàgina 331, llegim que al darrer número de la revista financera Statist, el conegut especialista en estadística Paish calculava en 40 mil milions de dòlars, açò és, 200 mil milions de francs, els capitals exportats per Anglaterra, Alemanya, França, Bèlgica i Holanda.