Lenin

L’IMPERIALISME, FASE SUPERIOR DEL CAPITALISME

III. EL CAPITAL FINANCER I L’OLIGARQUIA FINANCERA

«Una part cada dia major del capital industrial [escriu Hilferding] no pertany als industrials que l’utilitzen. Poden disposar del capital únicament per mediació del banc, que representa, respecte a ells, al propietari d’aqueix capital. D’altra banda, el banc també es veu obligat a col·locar en la indústria una part cada vegada més gran del seu capital. Gràcies a açò, es converteix, en proporcions creixents, en capitalista industrial. Aquest capital bancari, per consegüent, capital en forma de diner, que per aquest procediment es transforma de fet en capital industrial, és el que anomene capital financer». «El capital financer és el capital que es troba a disposició dels bancs i que és utilitzat pels industrials»⁴⁵.

Aquesta definició no és completa, puix no s’indica en ella un dels fets més importants, a saber: l’augment de la concentració de la producció i del capital en un grau tan elevat, que condueix i ha conduït al monopoli. Però en tota l’exposició de Hilferding, en general, i en particular en els dos capítols que precedeixen a aquell del qual hem triat aquesta definició, es subratlla el paper dels monopolis capitalistes.

Concentració de la producció; monopolis que se’n deriven; fusió o encaix dels bancs amb la indústria: heus ací la història de l’aparició del capital financer i el contingut d’aqueix concepte.

Ara passarem a descriure com la «gestió» dels monopolis capitalistes es converteix indefectiblement, en les condicions generals de la producció de mercaderies i de la propietat privada, en la dominació de l’oligarquia financera. Assenyalem que els representants de la ciència burgesa alemanya (i no sols de l’alemanya) com ara Riesser, Schulze-Gaevernitz, Liefmann i d’altres, són tots uns apologistes de l’imperialisme i del capital financer. No posen al descobert, sinó que dissimulen i embelleixen el «mecanisme» de la formació de les oligarquies, els seus procediments, la quantia dels seus ingressos «lícits i il·lícits», les seues relacions amb els parlaments, etc., etc. Es lleven de damunt les «qüestions maleïdes» per mitjà de frases altisonants i fosques, d’invocacions al «sentit de la responsabilitat» dels directors dels bancs; per mitjà d’elogis al «sentiment del deure» dels funcionaris prussians; per mitjà de l’anàlisi seriosa de les minúcies de projectes de llei gens serioses sobre el «control» i la «reglamentació», mercès infantils jocs teòrics, com ara la següent definició «científica» a què ha arribat el professor Liefmann:... «el comerç és una activitat professional encaminada a reunir béns, conservar-los i oferir-los»⁴⁶ (en cursiva i en grossos caràcters en l’obra del professor)... Resulta que el comerç existia entre els homes primitius, els quals no coneixien encara el canvi, i que també existirà en la societat socialista!

Però els monstruosos fets relatius a la monstruosa dominació de l’oligarquia financera són tan evidents, que en tots els països capitalistes (a Nord Amèrica, a França, a Alemanya) hi ha sorgit una literatura que es col·loca en el punt de vista burgès i que, no obstant això, traça un quadre aproximadament exacte i fa una crítica (petitburgesa, naturalment) de l’oligarquia financera.

Cal consagrar una atenció preferent al «sistema de participació», del que ja hem parlat breument més amunt. Heus ací com descriu l’essència de l’assumpte l’economista alemany Heymann, el qual ha sigut un dels primers, si no el primer, en prestar-li atenció:

«El director controla la societat fonamental (textualment, la «societat mare»); aquesta, al seu torn, exerceix el domini sobre les societats que depenen d’ella («societats filles»); aquestes últimes, sobre les «societats nétes», etc. D’aquesta forma, és possible, sense posseir un capital massa gran, dominar sobre branques gegantines de la producció. En efecte: si la possessió del 50% del capital és sempre suficient per a controlar una societat anònima, al dirigent li basta posseir només un milió per a tindre la possibilitat de controlar 8 milions de capital de les «societats nétes». I si aquesta «combinació» va encara més lluny, amb un milió es poden controlar setze, trenta-dos milions, etc.»⁴⁷

En efecte, l’experiència demostra que n’hi ha prou amb posseir el 40% de les accions per a disposar dels negocis d’una societat anònima⁴⁸, perquè certa part dels petits accionistes dispersos no tenen en la pràctica cap possibilitat de prendre part en les assemblees generals,etc. La «democratització» de la possessió de les accions, de la qual els sofistes burgesos i els pretesos socialdemòcrates que són oportunistes esperen (o afirmen que esperen) «democratització del capital», l’acreixement del paper i de la importància de la petita producció, etc., és en realitat u dels modes de reforçar el poder de l’oligarquia financera. Per això, entre altres coses, en els països capitalistes més avançats o més vells i «experimentats», la legislació autoritza l’emissió d’accions més petites. A Alemanya, la llei no permet accions de menys de mil marcs, i els magnats financers d’aqueix país tornen els ulls amb enveja vers Anglaterra, on la llei consent accions fins d’una lliura esterlina (és a dir, de 20 marcs, o al voltant de 10 rubles). Siemens, un dels «reis financers» i industrials més poderosos d’Alemanya, declarava el 7 de juny de 1900, en el Reichstag, que «l’acció d’una lliura esterlina és la base de l’imperialisme britànic»⁴⁹. Aquest negociant té una concepció considerablement més profunda, més «marxista» del que és l’imperialisme, que cert escriptor poc honorable que es considera com el fundador del marxisme rus i que suposa que l’imperialisme és un defecte propi d’un dels pobles...

Però el «sistema de participació» no sols serveix per a augmentar en proporcions gegantines el poder dels monopolistes, sinó que, a més a més, permet portar a terme impunement tota classe de negocis foscos i bruts i furtar al públic, perquè els dirigents de les «societats mares», formalment, segons la llei, no responen per la «societat filial», que és considerada com «independent» i a través de la qual es pot «fer passar» tot. Heus ací un exemple que prenem del número de maig de 1914, de la revista alemanya Die Bank:

«La Societat Anònima d’Acer per a Ressorts, de Cassel, fa uns anys era considerada com una de les empreses més lucratives d’Alemanya. Com conseqüència de la mala administració, els dividends van descendir del 15% al 0%. Com es va poder comprovar després, l’administració, sense informar als accionistes, havia fet un préstec de sis milions de marcs a una de les seus «societats filials», Hassia, el capital nominal del qual era únicament d’alguns centenars de milers de marcs. Aqueix préstec, tres vegades superior al capital en accions de la «societat mare», no figurava en els balanços d’aquesta; jurídicament, tal silenci era completament legal i podia continuar durant dos anys, perquè amb això no es vulnerava ni un sol article de la legislació comercial. El president del consell d’administració, que en qualitat de personalitat responsable va firmar els balanços falsos, era i segueix sent president de la Cambra de Comerç de Cassel. Els accionistes s’assabentaren d’aquest préstec a la societat Hassia només molt de temps després, quan va resultar que el dit préstec havia estat un error... [l’autor hagués d’haver col·locat aquesta paraula entre cometes]... i quan les accions de l’«acer per a ressorts», a conseqüència que van començar a desfer-se d’elles els assabentats, van veure baixar el seu preu aproximadament en un 100%...

Aquest exemple típic d’equilibrisme en els balanços, el més comú en les societats anònimes, ens explica per què els consells de direcció d’aquestes mamprenen negocis arriscats amb molta més facilitat que no els negociants particulars. La tècnica moderna d’elaboració dels balanços no sols els dóna possibilitat d’ocultar a l’accionista mitjà l’operació arriscada, sinó que inclús permet als individus principalment interessats descarregar-se de la responsabilitat per mitjà de la venda oportuna de les accions en el cas que fracasse l’experiment, mentre que el negociant particular respon amb la seua pell de tot el que fa...

Els balanços de moltes societats anònimes s’assemblen als palimpsest de l’Edat Mitjana, dels quals era necessari esborrar el que portaven escrit per a descobrir els signes escrits davall i que donaven el contingut real del manuscrit. [El palimpsest era un pergamí en què el text fonamental estava cobert per un altre manuscrit.]

«El mitjà més senzill i, per açò, més comunament empleat per a fer indesxifrable un balanç, consisteix a dividir una empresa en diverses parts mitjançant la creació de «societats filials» o de la incorporació d’establiments d’aquest gènere. Els avantatges d’aquest sistema, des del punt de vista de diversos fins (legals i il·legals), són tan evidents, que en l’actualitat constitueixen una excepció les grans societats que no l’adopten»⁵⁰.

Com a exemple de societat monopolista de gran importància, que aplica en gran escala aqueix sistema, l’autor cita la famosa Societat General de Electricitat (AEG, de la qual tornarem a parlar més endavant). En 1912, es calculava que aquesta societat participava en altres 175 a 200, dominant-les, clar està, i reunint entre totes elles un capital de vora 1.500 milions de marcs⁵¹.

Cap regla de control, de publicació de balanços, d’elaboració d’esquemes precisos per als mateixos, d’institució d’inspecció, etc., amb què distrauen l’atenció del públic els professors i funcionaris ben intencionats, és a dir, que tenen la bona intenció de defendre i d’embellir el capitalisme, no poden tindre ací cap importància, perquè la propietat privada és sagrada, a ningú se li pot prohibir comprar, vendre, permutar, hipotecar accions, etc.

Es pot jutjar de les proporcions que el «sistema de la participació» ha aconseguit en els grans bancs russos per les dades comunicades per E. Agahd, qui durant quinze anys va ser funcionari del Banc Russoxinès i que en maig de 1914 va publicar una obra amb el títol, no del tot exacte, Els grans bancs i el mercat mundial⁵². L’autor divideix els grans bancs russos en dos grups fundamentals: a) els que funcionen amb el «sistema de participació», i b) els «independents», entenent, no obstant, arbitràriament per «independència» la independència respecte als bancs estrangers. L’autor divideix el primer grup en tres subgrups: 1) participació alemanya, 2) anglesa i 3) francesa, entenent per això la «participació» i el domini dels més grans bancs estrangers de la nacionalitat corresponent. Els capitals dels bancs els divideix en «productius» (els invertits en el comerç i en la indústria) i en «especulatius» (els empleats en les operacions borsàries i financeres), suposant, d’acord amb el punt de vista petitburgès reformista que li és propi, que, sota el capitalisme, és possible separar la primera forma d’inversió de la segona i suprimir aquesta última.

Les dades de l’autor són els següents:

ACTIU DELS BANCS EN MILIONS DE RUBLES

(Segons els balanços d’octubre i novembre de 1913)

D’aquestes dades resulta que del total aproximat de 4.000 milions de rubles que constitueixen el capital «actiu» dels grans bancs, més de les 3/4, més de 3.000 milions, corresponen a bancs que, en el fons, són «societats filials» dels bancs estrangers, en primer lloc, dels parisencs (el famós trio bancari: Unió Parisenca, Banc de París i dels Països Baixos, Societat General) i dels berlinesos (particularment el Banc Alemany i la Societat de Descompte). Dos dels bancs russos més importants, el Rus (Banc Rus de Comerç Exterior) i l’Internacional (Banc Comercial Internacional de Sant Petersburg) van veure passar els seus capitals, en el període comprés entre 1906 i 1912, de 44 a 98 milions de rubles, i les reserves, de 15 a 39 milions, «treballant en les 3/4 amb capitals alemanys»; el primer banc pertany al «consorci» del Banc Alemany, de Berlín; el segon, a la Societat de Descompte, de la mateixa capital. El bo d’Agahd s’indigna profundament de què els bancs berlinesos tinguen en les seues mans la majoria de les accions i que, a conseqüència d’això, els accionistes russos siguen impotents. I, naturalment, el país que exporta el capital es queda amb la nata: per exemple, el Banc Alemany, de Berlín, introduint en aquesta ciutat les accions del Banc Comercial Siberià, va guardar durant un any dites accions en cartera i després les va vendre al curs de 193 per 100, és a dir, quasi al doble, «obtenint» d’aquesta manera un benefici de prop de 6 milions de rubles, qualificat per Hilferding de «benefici de constitució».

L’autor estima en 8.235 milions de rubles la «potència» dels bancs petersburgesos més importants. La «participació» o, per a dir-ho millor, el domini dels bancs estrangers el fixa en les proporcions següents: bancs francesos, 55%; anglesos, 10%; alemanys, 35%. D’aquesta suma, de 8.235 milions de capital actiu, 3.687 milions, açò és, més del 40%, corresponen, segons els càlculs de l’autor, als sindicats: el Produgol, el Prodamet⁵³ i els sindicats del petroli, de la metal·lúrgia i del ciment. Per consegüent, la fusió del capital bancari i industrial, amb motiu de la constitució dels monopolis capitalistes, ha donat també en Rússia un gran pas avant. El capital financer, concentrat en un puny i que gaudeix del monopoli efectiu, obté un benefici enorme, que s’acreix sense parar, de la constitució de societats, de l’emissió de valors, dels emprèstits de l’Estat, etc., consolidant la dominació de l’oligarquia financera, imposant a tota la societat els tributs en profit dels monopolistes. Heus ací un dels innombrables exemples dels «negocis» dels trusts nord-americans, citat per Hilferding: En 1887, Havemeyer constituí el trust del sucre mitjançant la fusió de 15 petites companyies, el capital total del qual era de 6,5 milions de dòlars. Però el capital del trust, «diluït», segons expressió nord-americana, fou determinat en 50 milions de dòlars. La «sobrecapitalització» calculava per endavant els futurs beneficis monopolistes, de la mateixa manera que, també als Estats Units, el trust de l’acer calcula els futurs beneficis monopolistes acaparant un nombre cada vegada més considerable de jaciments de mineral de ferro. I, en efecte, el trust del sucre va fixar preus de monopoli i va percebre beneficis de tal mena, que va poder pagar un dividend del 10% al capital set vegades «diluït», és a dir, quasi el 70% del capital aportat efectivament en ser constituït el trust! En 1909, el seu capital era de 90 milions de dòlars. En vint-i-dos anys, el capital va ser més que decuplicat.

A França, la dominació de l’«oligarquia financera» (Contra l’oligarquia financera a França és el títol del conegut llibre de Lysis, la cinquena edició del qual va aparèixer en 1908) ha adoptat una forma només un poc modificada. Els quatre bancs més importants gaudeixen no del monopoli relatiu, sinó «del monopoli absolut» per a l’emissió de valors. De fet, es tracta d’un «trust dels grans bancs». I el monopoli garanteix beneficis monopolistes de les emissions. Al fer-se els emprèstits, el país que els negocia percep habitualment no més del 90% del total; el 10% restant va a parar als bancs i la resta d’intermediaris. El benefici dels bancs en l’emprèstit rusoxinès de 400 milions de francs va ser del 8%; en el rus (1904) de 800 milions, del 10%; en el marroquí (1904) de 62,5 milions, del 18,75%. El capitalisme, que inicià el seu desenvolupament amb el petit capital usurari, arriba al final d’aquest desenvolupament amb un capital usurari gegantí. «Els francesos són els usurers d’Europa», diu Lysis. Totes les condicions de la vida econòmica sofreixen una modificació profunda a conseqüència d’aquesta transformació del capitalisme. Amb l’estancament de la població, de la indústria, del comerç i del transport marítim, «el país» pot enriquir-se per mitjà de les operacions usuràries. «Cinquanta individus, que representen un capital de 8 milions de francs, poden disposar de dos mil milions col·locats en quatre bancs». El sistema de la «participació», que ja coneixem, condueix a les mateixes conseqüències: un dels bancs més importants, la Societat General (Société General) va emetre 64.000 obligacions de la «societat filial», Refineries de sucre d’Egipte. El curs de l’emissió era del 150%, és a dir, que el banc es beneficiava en cinquanta cèntims per cada franc. Els dividends de la dita societat van resultar ficticis, el «públic» va perdre de 90 a 100 milions de francs; «un dels directors de la Societat General era membre de l’administració de les Refineries». No té res de sorprenent que l’autor es veja obligat a arribar a la següent conclusió: «la República francesa és una monarquia financera»; «és el domini complet de l’oligarquia financera, que reina sobre la premsa i sobre el govern»⁵⁴.

Els beneficis excepcionalment elevats que proporciona l’emissió de valors, com una de les operacions principals del capital financer, exerceixen un paper molt important en el desenvolupament i consolidació de l’oligarquia financera. «En l’interior del país no hi ha cap ‘negoci’ que done, ni aproximadament, un benefici tan elevat com el servir d’intermediari per a l’emissió dels emprèstits estrangers», diu la revista alemanya Die Bank⁵⁵.

«No hi ha cap operació bancària que produïsca beneficis tan elevats com les emissions». En l’emissió de valors industrials, segons les dades de L’Economista Alemany, el benefici anual va ser, generalment, el següent:

«En deu anys, de 1891 a 1900, l’emissió de valors industrials alemanys va produir un ‘benefici’ de més de mil milions»⁵⁶.

Si durant els períodes d’auge industrial els beneficis del capital financer són incommensurables, durant els períodes de decadència s’arruïnen les petites empreses i les empreses inconsistents, mentre que els grans bancs «participen» en l’adquisició de les mateixes a baix preu o en el seu «sanejament» i «reorganització» lucratius. A l’efectuar-se el «sanejament» de les empreses que treballen amb pèrdua, «el capital anònim sofreix una baixa, açò és, els beneficis són distribuïts sobre un capital menor i es calculen d’ara endavant a base d’aqueix capital. O, si la rendibilitat ha quedat reduïda a zero, s’incorpora nou capital, el qual, a l’unir-se amb el capital vell, menys lucratiu produeix ja un benefici suficient. Convé dir (afegeix Hilferding) que tots aqueixos sanejaments i reorganitzacions tenen una doble importància per als bancs: primer, com a operació lucrativa, i segon, com a ocasió propícia per a col·locar aqueixes societats necessitades sota la seua dependència»⁵⁷.

Heus ací un exemple: la Societat Anònima Minera Unió de Dortmund, fundada en 1872. S’emeté un capital en accions per prop de 40 milions de marcs, i, quan el primer any es va percebre un dividend del 12%, el curs es va elevar fins al 170%. El capital financer es va quedar amb la nata, embutxacant-se la menudesa d’uns 28 milions de marcs. Exercí el paper principal en la fundació de la dita societat aqueix mateix gran banc alemany Societat de Descompte, que sense contratemps va aconseguir un capital de 300 milions. Després, els dividends de la Unió van descendir fins desaparèixer. Els accionistes van haver de consentir a fer passar el capital «a pèrdues i guanys», és a dir, a perdre una part del seu capital, a fi de no perdre’l tot. Com resultat d’una sèrie de «sanejaments», dels llibres de la societat Unió desapareixen, en el transcurs de trenta anys, més de 73 milions de marcs. «En l’actualitat, els accionistes primitius d’aquesta societat tenen en les seues mans únicament el 5% del valor nominal de les seues accions»⁵⁸, i a cada nou «sanejament» els bancs seguien «embutxacant-se guanys».

Una de les operacions particularment lucratives del capital financer és també l’especulació amb terrenys en els afores de les grans ciutats que creixen ràpidament. El monopoli dels bancs es fon en aquest cas amb el monopoli de la renda del sòl i amb el monopoli de les vies de comunicació, perquè l’augment dels preus dels terrenys, la possibilitat de vendre’ls avantatjosament per parts, etc., depenen principalment dels bons mitjans de comunicació amb el centre de la ciutat, i dites vies de comunicació es troben en mans de grans companyies, lligades, pel sistema de la participació i per la distribució dels llocs directius, amb aqueixos mateixos bancs. Resulta de tot això el que l’escriptor alemany L. Eschwege, col·laborador de la revista Die Bank, que s’ha especialitzat en l’estudi de les operacions relacionades amb la venda i hipoteca de terrenys, etc., ha qualificat de «tolla»: la furiosa especulació amb els terrenys de les engires de les ciutats, els cracs de les societats de construccions, com, per exemple, la firma berlinesa Boswau i Knauer, que s’havia embutxacat fins a 100 milions de marcs per mediació del banc «més important i respectable», el Banc Alemany (Deutsche Bank), el qual, naturalment, obrava segons el sistema de la «participació», açò és, en secret, en l’ombra, i se’n sortí perdent «només» que 12 milions de marcs; després, la ruïna dels petits patrons i dels obrers que no aconsegueixen percebre ni un cèntim de les societats de construcció fictícies; els tripijocs fraudulents amb l’«honrada» policia berlinesa i l’administració per a tindre en les seues mans el servei d’informació sobre els terrenys i les autoritzacions del municipi per a construir, etc., etc⁵⁹.

Els «hàbits nord-americans» dels que tan hipòcritament es lamenten els professors europeus i els burgesos ben intencionats, en l’època del capital financer s’han convertit en hàbits, literalment, de tota ciutat important de qualsevol país.

A Berlín, a principis de 1914, es parlava de la fundació d’un «trust del transport», és a dir, d’una «comunitat d’interessos» de les tres empreses berlineses de transport: els ferrocarrils elèctrics urbans, la societat de tramvies i la d’autobusos. «Que existeix aquest propòsit [deia la revista Die Bank] el sabíem des que va ser del domini públic que la majoria de les accions de la societat d’òmnibus havia estat adquirida per les altres dues societats del transport... Es pot concedir complet crèdit als que persegueixen dit propòsit, quan afirmen que, mercès la regulació uniforme dels transports, tenen l’esperança d’obtindre economies d’una part de les quals, comptat i debatut, es beneficiaria el públic. Però la qüestió es complica a conseqüència que, darrere d’aqueix trust del transport en formació, estan els bancs, que, si volen, poden subordinar els mitjans de comunicació monopolitzats per ells als interessos del seu tràfic de terrenys. Per a convèncer-se’n, del molt justificat d’aquesta suposició, és prou de recordar que, ja en ser fundada la societat del ferrocarril elèctric urbà, es trobaven barrejats en ella els interessos del gran banc que patrocinà la constitució d’aqueixa societat. Açò és: els interessos de la mencionada empresa de transport estaven íntimament relacionats amb els del comerç de terrenys. La qüestió és que la línia oriental del ja esmentat ferrocarril havia de passar pels terrenys que més tard aqueix banc, quan la construcció del ferrocarril estava ja assegurada, va vendre amb un enorme benefici per a si i per a algunes persones que van intervindre en el negoci...»⁶⁰

El monopoli, una vegada que està constituït i maneja milers de milions, penetra d’una manera absolutament inevitable en tots els aspectes de la vida social, independentment del règim polític i d’altres «particularitats». En la literatura econòmica alemanya és habitual de fer-se els articles servils a l’honradesa dels funcionaris prussians i les al·lusions al Panamà francès o a la venalitat política nord-americana. Però el fet és que inclús la literatura burgesa consagrada als assumptes bancaris d’Alemanya, es veu constantment obligada a eixir-se dels límits de les operacions purament bancàries i a escriure, per exemple, sobre la «tendència a entrar en els bancs», a propòsit dels casos, cada dia més freqüents, de funcionaris que passen al servei dels bancs. «Què es pot dir de la incorruptibilitat del funcionari d’Estat la secreta aspiració del qual consisteix en trobar una sinecura en la Behrenstrasse? (carrer de Berlín en què es troba el Banc Alemany). Alfred Lansburgh, director de la revista Die Bank, escrigué en 1909 un article intitulat La significació econòmica del bizantinisme, amb motiu, entre d’altres coses, del viatge de Guillem II a Palestina i del «resultat directe d’aquest viatge, la construcció del ferrocarril de Bagdad, aquesta ‘gran obra de l’esperit emprenedor alemany’, que és més culpable del nostre ‘cercle’ que tots els nostres pecats polítics junts.»⁶¹ (per ‘cercle’ es sobreentén la política d’Eduard VII encaminada a aïllar a Alemanya i rodejar-la amb l’anell d’una aliança imperialista antialemanya). Eschwege, col·laborador d’aqueixa mateixa revista al·ludit ja més amunt, escrigué en 1911 un article intitulat La plutocràcia i els funcionaris, en què denunciava, per exemple, el cas del funcionari alemany Völker, que, estant membre de la comissió de càrtels, es distingia per la seua energia, i poc temps després ocupava un càrrec lucratiu en el càrtel més important, el sindicat de l’acer. Els casos d’aqueixa mena, que no són ni molt menys casuals, obligaren a aqueix mateix escriptor burgès a reconèixer que «la llibertat econòmica, garantida per la Constitució alemanya, s’ha convertit en moltes esferes de la vida econòmica en una frase sense sentit», i que, amb la dominació en què ha arribat la plutocràcia, «ni la llibertat política més amplia ens pot salvar de convertir-nos en un poble d’homes mancats de llibertat»⁶².

En el que es refereix a Rússia, ens limitarem a un sols exemple. Fa uns anys, tots el periòdics donaren la notícia que Davidov, director del Departament de Crèdit, abandonava el seu lloc en aqueix organisme de l’Estat per a entrar al servei d’un banc important amb un sou, que després d’uns anys havia de representar, segon el contracte, una suma de més d’un milió de rubles. El Departament de Crèdit és una institució destinada a «unificar l’activitat de tots els establiments de crèdit de l’Estat» i que subministra als bancs de la capital subsidis per valor de 800 a 1.000 milions de rubles⁶³.

Es propi del capitalisme en general separar la propietat del capital i la seua aplicació a la producció, el separar el capital monetari i l’industrial o productiu, el separar al rendista, que viu sols dels ingressos procedents del capital monetari, i al patró i a totes les persones que participen directament en la gestió del capital. L’imperialisme, o domini del capital financer, és el capitalisme en el seu grau més elevat, en què aquesta separació adquireix unes proporcions immenses. El predomini del capital financer sobre totes les altres formes de capital implica el predomini del rendista i de l’oligarquia financera, la situació destacada d’uns quants estats, dotats de «potència» financera, entre tots els altres. El volum d’aquest procés ens el fa conèixer les dades estadístiques de les emissions de tota classe de valors.

En el Butlletí de l’Institut Internacional d’Estadística, A. Neymarck⁶⁴ ha publicat les dades més detallades, completes i susceptibles de comparació sobre les emissions en tot el món, dades que després han estat reproduïdes sovint parcialment en les publicacions econòmiques. Heus ací les dades corresponents a quatre decennis:

TOTAL DE LES EMISSIONS EN MILERS DE MILIONS DE FRANCS CADA DEU ANYS

Entre 1870 i 1880, el total de les emissions apareix elevat en tot el món, particularment pel fa als emprèstits, en relació amb la guerra francoprussiana i la Gründerzeit que la seguí en Alemanya. En general, l’augment durant els tres darrers decennis del segle XIX assoleix grans proporcions, duplicant-se quasi en deu anys. Els començaments del segle XX constitueix, doncs, una època de viratge, no sols des del punt de vista de l’acreixement dels monopolis (càrtels, sindicats, trusts), de què ja hem parlat, sinó també des del punt de vista de l’acreixement del capital financer.

El total de valors emesos en el món era en 1910, segons els càlculs de Neymarck, d’uns 815 mil milions de francs. Deduint aproximadament les repeticions, rebaixa la xifra a 575 o 600 mil milions. Heus ací la distribució per països (prenent la xifra de 600 mil milions):

TOTAL DE VALORS EN 1910

(en milers de milions de francs)

El primer que salta als ulls en examinar aquestes dades és la força amb què es destaquen els quatre països capitalistes més rics, que disposen aproximadament de 100 a 150 mil milions de francs en valor. D’aqueixos quatre, dos (Anglaterra i França) són els països capitalistes més vells i, com veurem, els més rics en colònies; els altres dos (Estats Units i Alemanya) són països capitalistes avançats per la rapidesa de desenvolupament i pel grau de difusió dels monopolis capitalistes en la producció. Els quatre junts tenen 479 milers de milions de francs, açò és, prop del 80% del capital financer mundial. Gairebé tota la resta del món exerceix, d’una o altra forma, funcions de deutor i tributari d’aqueixos països, banquers internacionals, d’aqueixos quatre «pilars» del capital financer mundial.

Convé detindre’s particularment en el paper que fa l’exportació de capitals en la creació de la xarxa internacional de dependències i de relacions del capital financer.

Notes

⁴⁵ R. Hilferding, El capital financer, Moscou, 1912, pàgines 338-339.

⁴⁶ R. Liefmann, obra citada, pàgina 476.

⁴⁷ Hans Gideon Heymann, Die gemischten Werke im deutschen Grosseisebgewerbe, Stuttgart, 1904, pàgines 268-269.

⁴⁸ Liefmann, Beteiligungsges etc., pàgina 258 (1ª edició).

⁴⁹ Schulze-Gaevernitz, en Grundriss der Sozialökonomik, V, 2, pàgina 110.

⁵⁰ L. Eschwege, Tochtergesellschaften, Die Bank, 1914, 1, pàgina 545.

⁵¹ Kurt Heing, Der Weg des Electrotruts, Neu Zeit, 1912, 30, Jahrg, 2, pàgina 484.

⁵² E. Agahb, Grossbanken und Weltmarkt. Die wirtschftliche und politische Bedeutung der Grossbanken im Weltmarkt unter Berücksichtingung ihres Einflusses auf Russalnds Volkwirtschaft und die deutsch-russischen Beziehungen [El grans bancs i el mercat mundial. Importància econòmica i política dels grans bancs en el mercat mundial i la seua influència en l’economia nacional de Rússia i en les relacions germanorusses].

⁵³ Produgol: Societat Russa de Comerç del Combustible Mineral de la Conca del Donetz. Va ser fundada a l’any 1900.

⁵⁴ Lysis Contre l’oligarchie financiare en France, 5ª edició, París, 1908, pàgines 11, 12,26, 39, 40, 48.

⁵⁵ Die Bank, 1913, nº 7, p. 630.

⁵⁶ Stillich, obra citada, p. 143 i W. Sombart, Die Deutsche Volkwirtschfat im 19. Jahrhundertk, 2ª ed., 1909, p. 526, apèndix 8.

⁵⁷ Hilferding, obra citada, p. 172.

⁵⁸ Stillich, obra citada, p. 138; Liefmann, p. 51.

⁵⁹ Die Bank, 1913, p. 952; L. Eschwege, Der Sumpf, ibid., 1912, pags. 223 i següents.

⁶⁰ Der Zug zur Bank, Die Bank, 1909, 1, p. 79.

⁶¹ Ibid. P. 301.

⁶² Der Zug zur Bank, Die Bank, 1911, pags. 825; 1913, p. 962.

⁶³ E. Agahd, p. 202.

⁶⁴ Bulletin de l’Institut international de statisque, t. XIX, llibre II, l’Haia, 1912. Les dades sobre els estats petits, segona columna, han sigut presos aproximadament segons les normes de 1902 i augmentats en un 20%.