Edicions Internacionals Sedov. Versió catalana establerta des de: La catástrofe que nos amenaza y como combatirla, en Obras Escogidas en XII toms, Tom VII, Editorial Progreso, Moscou, 1977, pàgines 175-220. Versió també disponible en .pdf.
L’ABOLICIÓ DEL SECRET COMERCIAL
Sense abolir el secret comercial, el control de la producció i de la distribució no anirà més enllà d’una promesa vàcua, útil únicament perquè els democonstitucionalistes enganyen els eseristes i els menxevics, i aquests, al seu torn, les classes treballadores, o es realitzarà únicament amb mesures i procediments burocràtics reaccionaris. I malgrat que açò és evident per a tota persona imparcial, tot i la tenacitat amb què Pravda. ha insistit en la necessitat d’abolir el secret comercial (campanya que ha contribuït, per cert, en grau considerable a què el govern Kerenski, submís al capital, suspengués el periòdic), ni el nostre govern republicà ni “els organismes competents de la democràcia revolucionària” han reflexionat tan sols en aquesta exigència elemental de tot control vertader.
Ací rau precisament la clau de tot control. Aquest és el punt més sensible del capital, que saqueja el poble i saboteja la producció. I aquesta és justament la raó que els eseristes i els menxevics no s’atrevisquen a tocar aquest punt.
L’argument habitual dels capitalistes, que la petita burgesia repeteix sense aturar-se a pensar, consisteix en el fet que l’economia capitalista no admet en absolut l’abolició del secret comercial, perquè la propietat privada dels mitjans de producció i la dependència de les distintes empreses respecte del mercat imposen la “sacrosanta intangibilitat” dels llibres i de les operacions comercials, incloent-hi, com és natural, les operacions bancàries.
Aquells repetisquen, de totes maneres, aquest argument o un altre semblant, s’enganyaran a si mateixos i enganyaran el poble, tancant els ulls davant dos fets fonamentals, importantíssims i universalment coneguts de la vida econòmica actual. Primer fet: el gran capitalisme, és a dir, les peculiaritats econòmiques dels bancs, consorcis, grans fàbriques, etc. Segon fet: la guerra.
És precisament el gran capitalisme modern, que s’està transformant pertot arreu en capitalisme monopolista, el que priva de tota ombra de raó al secret comercial i el converteix en una hipocresia, en un instrument manejat exclusivament per a ocultar les trampes financeres i els guanys inaudits del gran capital. La gran empresa capitalista és, per la seua pròpia naturalesa tècnica, una empresa socialitzada, és a dir, que treballa per a milions de persones i que agrupa amb les seues operacions, directament i indirectament, centenars, milers i desenes de milers de famílies. És quelcom molt diferent de l’empresa del petit artesà o de la hisenda del camperol mitjà que, en general, no porten llibres comercials de cap gènere i als qui, per tant, no afecta l’abolició del secret comercial!
En la gran empresa, les operacions són conegudes, de totes maneres, per centenars i centenars de persones. La llei que garanteix el secret comercial no tendeix en aquest cas a protegir les necessitats de la producció o de l’intercanvi, sinó que serveix a l’especulació i al lucre en la seua forma més brutal, al frau descarat, que, com hom sap, està estès de manera singular en les societats anònimes i s’encobreix amb gran habilitat en les memòries i en els balanços, adornats atentament per a enganyar el públic.
Si en la petita producció de mercaderies (és a dir, entre els petits camperols i els artesans, on la producció no està socialitzada, sinó atomitzada, dispersa) el secret comercial és inevitable, en la gran empresa capitalista, al contrari, protegir aqueix secret significa salvaguardar els privilegis i els guanys d’un grapat, literalment d’un grapat, d’homes contra tot el poble. Açò ho reconeixen ja fins i tot les lleis, per quant prescriuen la publicació de les memòries de les societats anònimes. Però aquest control (implantat ja en tots els països avançats i que regeix també a Rússia) és precisament un control burocràtic reaccionari, que no obri els ulls al poble, que no li permet conèixer tota la veritat sobre les operacions d’aqueixes societats.
Per a procedir com a demòcrates revolucionaris caldria dictar sense demora una llei de caràcter distint, que declarés abolit el secret comercial, obligués les grans empreses i els rics a retre comptes fil per randa i concedís a qualsevol grup de ciutadans prou nombrós per a considerar-lo democràtic (diguem d’uns 1.000 o 10.000 electors) el dret de comprovar tots els documents de qualsevol gran empresa. Aquesta mesura és plenament i fàcilment aplicable per simple decret; només ella donaria via lliure a la iniciativa popular en el control a través dels sindicats d’empleats, dels sindicats obrers i de tots els partits polítics; només ella faria que el control fos seriós i democràtic.
Ve a afegir-s’hi la guerra. La immensa majoria de les empreses comercials i industrials no treballen avui per “al mercat lliure”, sinó per al Tresor, per a la guerra. Per això vaig haver de dir en Pravda que menteixen, i menteixen tres vegades, aquells que pretenen refutar-nos amb l’argument que és impossible implantar el socialisme, perquè no es tracta d’implantar el socialisme ara, en l’acte, de la nit al dia, sinó de denunciar la dilapidació de fons públics.
L’economia capitalista “al servei de la guerra” (és a dir, l’economia directament o indirectament relacionada amb els subministraments de guerra) és la dilapidació de fons públics sistemàtica i legalitzada, i els senyors democonstitucionalistes, i amb ells els menxevics i els eseristes, que s’oposen a l’abolició del secret comercial, no són més que còmplices i encobridors de la dilapidació del Tresor.
La guerra costa avui a Rússia cinquanta milions de rubles cada dia. La major part d’aqueixos cinquanta milions anirà a parar a mans dels proveïdors de l’exèrcit. D’aqueixos cinquanta milions, cinc milions diaris, almenys, i molt probablement fins a deu milions i fins i tot més, constitueixen “els ingressos no pecaminosos” dels capitalistes i dels funcionaris públics confabulats amb ells d’una manera o d’una altra. En particular, les grans companyies i els bancs, que avancen els diners per a les operacions de subministraments de guerra, s’embutxaquen d’aquesta manera guanys inaudits, es lucren precisament dilapidant el Tresor, perquè no pot donar-se un altre nom a aquest engany i a aquest robatori del poble “amb motiu” de les calamitats de la guerra, “amb motiu” de la mort de centenars de mils i milions d’homes.
“Tots” coneixen aqueixos guanys escandalosos assolits amb els subministraments de guerra, “tots” tenen notícia de “les cartes de garantia” ocultades pels bancs, “tots” saben qui s’enriqueixen amb la carestia, cada vegada major; en la “societat” se’n parla amb un somriure irònic, i fins i tot la premsa burgesa, que generalment silencia els fets “desagradables” i eludeix els problemes “delicats”, conté no poques al·lusions concretes a aqueixos assumptes. Tots ho saben i tots ho callen i ho toleren, tots transigeixen amb el govern, que parla grandiloqüentment de “control” i de “reglamentació”!!
Els demòcrates revolucionaris, si fossen revolucionaris i demòcrates de veritat, dictarien immediatament una llei que abolís el secret comercial, que obligués els proveïdors i els negociants a retre comptes i els prohibís canviar d’activitat sense permís de les autoritats; una llei que decretés la confiscació de béns i l’afusellamentii per a castigar les ocultacions i els fraus al poble i organitzés el control i la fiscalització des de baix, d’una manera democràtica, pel mateix poble, pels sindicats d’empleats, pels sindicats obrers, per les associacions de consumidors, etc.
Els nostres eseristes i menxevics es mereixen plenament la denominació de demòcrates atemorits, perquè en aquest problema no fan més que repetir el que diuen tots els petits burgesos atemorits: que els capitalistes “fugirien” si s’aplicaren mesures “massa severes”; que “nosaltres” no podríem sortir endavant sense els capitalistes; que, potser, aqueixes mesures “ofendrien” també als milionaris anglofrancesos, els qui, com se sap, ens “recolzen”, etc., etc. Podria hom creure que els bolxevics proposem quelcom mai vist en la història de la humanitat, quelcom mai assajat, “utòpic”. Però la realitat és que fa ja més de cent vint-i-cinc anys, a França, uns homes que eren autèntics “demòcrates revolucionaris”, uns homes realment convençuts del caràcter just i defensiu de la guerra que feien, uns homes que es recolzaven de veres en les masses populars, sincerament convençudes del mateix que ells, van saber implantar un control revolucionari sobre els rics i obtenir resultats que van admirar al món sencer. I en els cent vint-i-cinc anys transcorreguts des de llavors, el desenvolupament del capitalisme, amb la creació de bancs, consorcis, ferrocarrils, etc., etc., ha fet cent vegades més fàcils i més simples les mesures d’un control vertaderament democràtic dels obrers i els camperols sobre els explotadors, sobre els grans terratinents i els capitalistes.
En els fons, tot el problema del control es redueix a saber qui fiscalitza a qui, és a dir, quina classe és la fiscalitzadora i quina la fiscalitzada. Amb la participació “dels organismes competents” d’una pretesa democràcia revolucionària, en el nostre país, en la Rússia republicana, es continua reconeixent i mantenint fins avui en el paper de fiscalitzadors als grans terratinents i els capitalistes. Conseqüències inevitables d’això són el bandidatge dels capitalistes, que provoca la indignació general del poble, i la ruïna, mantinguda artificialment pels capitalistes. Cal passar de manera resolta i definitiva (sense por de trencar amb allò vell, sense por de construir amb audàcia la novetat) al control dels obrers i els camperols sobre els grans terratinents i els capitalistes. Però els nostres eseristes i menxevics ho temen més que al foc.
ii A la premsa bolxevic ja he assenyalat que l’aplicació de la pena de mort pels explotadors contra les masses treballadores, per a defensar l’explotació, és l’únic argument just que hom pot invocar contra la pena capital. Un govern revolucionari, siga el que siga, difícilment podrà prescindir de la pena de mort contra els explotadors (és a dir, contra el grans terratinents i els capitalistes).