Edicions Internacionals Sedov. Versió catalana establerta des de: La catástrofe que nos amenaza y como combatirla, en Obras Escogidas en XII toms, Tom VII, Editorial Progreso, Moscou, 1977, pàgines 175-220. Versió també disponible en .pdf.
LA NACIONALITZACIÓ DELS BANCS
Els bancs són, com hom sap, centres de la vida econòmica moderna, els principals centres neuràlgics de tot el sistema capitalista d’economia nacional. Parlar de “reglamentar la vida econòmica” i eludir el problema de la nacionalització dels bancs significa fer gala d’una ignorància supina o enganyar la “plebs” amb frases pomposes i promeses altisonants, que per endavant hom ha decidit no complir.
És un absurd voler controlar i regular el subministrament de cereals o, en general, la producció i la distribució dels productes si, alhora, no es controlen i regulen les operacions bancàries. És quelcom així com llançar-se a la caça d’uns “copecs” problemàtics i tancar els ulls davant milions de rubles. Els bancs moderns estan tan estretament i indissolublement entrellaçats amb el comerç (amb el de cereals i amb tot el comerç en general) i amb la indústria que sense “posar-los mà” no es pot fer absolutament gens seriós, res “democràtic revolucionari”.
Però potser això que l’Estat “pose mà” als bancs siga una operació molt difícil i complicada? Habitualment hom pinta així la cosa (la pinten així, clar està, els capitalistes i els seus advocats, que se’n beneficien) per a espantar els filisteus.
En realitat, la nacionalització dels bancs, que no priva ni d’un sol copec cap “propietari”, no ofereix absolutament la menor dificultat d’ordre tècnic o cultural, i si es demora és exclusivament per la sòrdida cobdícia d’un insignificant grapat de ricassos. Si hom confon tan sovint la nacionalització dels bancs amb la confiscació dels béns privats, la culpa que es propague aquesta confusió de conceptes la té la premsa burgesa, interessada en enganyar la gent.
La propietat dels capitals amb què operen els bancs i que s’hi concentra s’acredita per mitjà de certificats impresos o manuscrits, als que hom anomena accions, obligacions, lletres de canvi, rebuts, etc. Amb la nacionalització dels bancs, és a dir, amb la fusió de tots els bancs en un sol Banc de l’Estat, no s’anul·laria ni modificaria cap d’aqueixos certificats. Qui posseís quinze rubles en la seua cartilla d’estalvis continuaria posseint-ne els mateixos quinze rubles després d’implantada la nacionalització dels bancs, i qui posseís quinze milions, seguiria posseint-los, fins i tot després d’adoptada aquesta mesura, en forma d’accions, obligacions, lletres de canvi, resguards de mercaderies, etc.
En què consisteix, doncs, la importància de la nacionalització dels bancs?
En què és impossible exercir un vertader control dels diferents bancs i de les seues operacions (fins i tot suposant que se suprimisca el secret comercial, etc.), perquè no es pot vigilar el complicadíssim, enredadíssim i astutíssim tripijoc a què es recorre en confeccionar els balanços, en fundar empreses i sucursals fictícies, en fer intervenir a homes de palla, etc., etc. Només la fusió de tots els bancs en un banc únic, sense que açò implique la menor modificació de les relacions de propietat; sense que, repetim, se li lleve un sol copec a cap propietari, ofereix la possibilitat d’implantar un control efectiu, a condició, clar està, que s’apliquen al mateix temps totes les altres mesures abans esmentades. Només nacionalitzant els bancs es podrà assolir que l’Estat sàpia on i com, d’on i quan es desplacen els milions i els milers de milions. I només aquest control dels bancs, del centre, eix principal i mecanisme bàsic de la circulació capitalista, permetria organitzar de fet, i no de paraula, el control de tota la vida econòmica, de la producció i la distribució dels productes més importants, “reglamentar la vida econòmica”, que, d’una altra manera, està condemnada a continuar sent inevitablement un tòpic dels ministres per a enganyar el populatxo. Només el control de les operacions bancàries, a condició que es concentren en un sol banc pertanyent a l’Estat, permetrà organitzar, amb l’aplicació prèvia d’altres mesures fàcilment implantables, la recaptació efectiva de l’impost d’utilitats sense que hi haja ocultacions de béns i ingressos, perquè l’impost d’utilitats continua sent avui, en gran part, una ficció.
Bastaria precisament amb decretar la nacionalització dels bancs: els seus mateixos directors i empleats s’encarregarien de portar-la a la pràctica. Per a això no cal cap mecanisme especial ni es requereixen preparatius especials per part de l’Estat. Aquesta mesura pot ser implantada precisament per decret, “d’un sol colp”. Perquè el mateix capitalisme, que en el seu desenvolupament ha arribat a idear les lletres de canvi, les accions, les obligacions, etc., s’ha encarregat de crear la possibilitat econòmica d’aplicar-la. L’única cosa que falta és unificar la comptabilitat; i si l’Estat democràtic revolucionari ordenés que en cada ciutat es convocassen immediatament, per telègraf, assemblees i, a les províncies i per tot el país, congressos de directors i empleats de Banca per a fusionar sense demora tots els bancs en un sol Banc de l’Estat, aquesta reforma seria realitzada en el transcurs d’unes setmanes. Per descomptat, serien precisament els directors i els alts empleats els qui oposarien resistència, els qui tractarien d’enganyar l’Estat, de donar llargues a l’assumpte, etc., perquè aqueixos cavallers (i ací està el quid de la qüestió) perdrien llocs molt rendibles i la possibilitat d’operacions fraudulentes molt lucratives. Però no hi ha la menor dificultat tècnica per a la fusió dels bancs. I si el poder de l’Estat fos revolucionari no sols de paraula (és a dir, si no temés trencar amb la inèrcia i la rutina); si fos democràtic no sols de paraula (és a dir, si obrés en interès de la majoria del poble i no d’un grapat de ricassos), bastaria de decretar la confiscació de béns i l’empresonament dels directors, consellers i grans accionistes com a càstig per la menor dilació i per les temptatives d’ocultar els saldos de comptes i altres documents; bastaria d’organitzar a banda, per exemple, els empleats pobres, i premiar-los per descobrir fraus i dilacions dels rics, perquè la nacionalització dels bancs avancés senzillament, amb la velocitat d’un llamp.
La nacionalització dels bancs reportaria avantatges immensos a tot el poble, i especialment no als obrers (perquè els obrers tenen poc a veure amb els bancs), sinó a la massa de camperols i industrials modestos. L’estalvi de treball que en representaria seria gegantí, i suposant que l’Estat conservés el mateix nombre d’empleats de Banca que fins ara, s’hauria donat un gegantí pas endavant en el sentit d’universalitzar l’ús dels bancs, multiplicar les seues sucursals, fer més assequibles les seues operacions, etc., etc. Serien precisament els petits propietaris, els camperols, els qui podrien obtenir crèdits en condicions moltíssim més fàcils i assequibles. I l’Estat tindria per primera vegada la possibilitat: primer, de conèixer, sense que ningú pogués ocultar-li-les, les operacions financeres més importants; després, de controlar-les; després, de regular la vida econòmica i, finalment, d’obtenir milions i milers de milions per a les grans operacions de l’Estat, sense necessitat d’abonar els senyors capitalistes “comissions” fabuloses pels seus “serveis”. Per això (i només per això), tots els capitalistes, tots els professors burgesos, tota la burgesia i tots els Plekhanov, Potrésov i companyia al seu servei, es mostren disposats a lluitar, bavejant de ràbia, contra la nacionalització dels bancs; a inventar milers d’objeccions a aquesta mesura facilíssima i urgentíssima, malgrat ser una mesura que, fins i tot des del punt de vista de la “defensa” del país (és a dir, des del punt de vista militar), significaria un avantatge gegantí i reforçaria en grau extraordinari la “potència militar” del país.
Se’ns podrà, potser, objectar: ¿per què, llavors, països tan avançats com Alemanya i els Estats Units d’Amèrica practiquen una excel·lent “reglamentació de la vida econòmica” sense pensar ni tan sols en nacionalitzar els bancs?
Perquè (responem) aquests dos Estats, fins i tot sent l’un monarquia i l’altre república, són ambdós no sols capitalistes, sinó imperialistes. I com a tals, efectuen per via burocràtica reaccionària les reformes que necessiten. Però nosaltres parlem ací de la via democràtica revolucionària.
Aquesta “petita diferència” té una importància molt essencial. Generalment, “no és costum” aturar-se a meditar-hi. En el nostre país (i principalment entre els eseristes i els menxevics), les paraules “democràcia revolucionaria” s’han convertit quasi en una frase convencional, en quelcom semblat a l’expressió de “A Déu gràcies”, que empren també persones no tan ignorants com per a creure en Déu. O l’expressió de “respectable ciutadà”, que s’usa a vegades dirigint-se fins i tot als col·laboradors de Dien o d’Edinstvo, encara que quasi tots comprenen que aquests periòdics han sigut fundats i són sostinguts pels capitalistes per a defensar els interessos dels capitalistes i que, per tant, la col·laboració en ells de suposats socialistes té molt poc de “respectable”.
Per a qui no empre les paraules “democràcia revolucionària” com una pomposa frase estereotipada, com un tòpic convencional, i es pare a pensar en allò que signifiquen, ser demòcrata és tenir presents de veritat els interessos de la majoria del poble, i no els de la minoria; ser revolucionari és demolir del mode més resolt i implacable tot allò nociu i caduc.
Que nosaltres sapiem, ni els governs ni les classes governants d’Amèrica del Nord i Alemanya aspiren al títol de “democràcia revolucionària”, que reivindiquen per a si mateixa (i prostitueixen) els nostres eseristes i menxevics.
En Alemanya són quatre, en total, els grans bancs privats que tenen una importància nacional; en els Estats Units, només dos. Als reis financers d’aquests bancs els és més fàcil, més còmode i més avantatjós associar-se en privat, en secret, reaccionàriament, i no per procediments revolucionaris; burocràticament, i no per via democràtica; subornant els funcionaris públics (perquè això és norma general, el mateix a Amèrica del Nord que a Alemanya) i mantenint el caràcter privat dels bancs precisament per a poder conservar el secret de les operacions, per a poder continuar masegant a aqueix mateix Estat milions i més milions de “superguanys” i assegurar fraudulentes manipulacions financeres.
Tant Amèrica del Nord com Alemanya “reglamenten la vida econòmica” de tal manera que es crea un presidi militar per als obrers (i, en part, també per als camperols) i un paradís per als banquers i capitalistes. Tota la seua reglamentació consisteix en “estrènyer” els obrers fins a portar-los a la fam, mentre que als capitalistes hom els garanteixen (davall corda, per via reaccionària burocràtica) guanys majors que abans de la guerra.
Aqueix camí és plenament possible també per a la Rússia republicana imperialista. És el camí que segueixen, en efecte, no sols els Miliukov i els Shingariov, sinó també Kerenski, a l’uníson amb Teréstxenko, Nekrásov, Bernatski, Prokopóvitx i companyia, els quals defensen així mateix, d’una manera burocràtica reaccionària, la “ intangibilitat” dels bancs i el seu dret sagrat a percebre fabulosos guanys. Serà millor dir la veritat: en la Rússia republicana reglamentarien de bon grat la vida econòmica per procediments burocràtics reaccionaris, si no fos perquè entropessen “sovint” amb la dificultat que suposa l’existència dels “Soviets”, aqueixos Soviets que el Kornilov número 1 no va aconseguir dissoldre, però que tractarà de dissoldre el Kornilov número 2...
Aqueixa serà la veritat. I aquesta veritat senzilla, tot que amarga, contribuirà més a obrir els ulls al poble que les dolçasses mentides sobre “la nostra” “gran” democràcia “revolucionària”...
* * *
La nacionalització dels bancs facilitaria extraordinàriament la nacionalització simultània dels segurs, és a dir, la fusió de totes les companyies d’assegurances en una sola, la centralització de les seues activitats i el seu control per l’Estat. Els congressos d’empleats d’aqueixes companyies s’encarregarien, també en aquest cas, de realitzar la fusió immediatament, i sense cap gènere de dificultats, tan prompte com l’Estat democràtic revolucionari la decretés i ordenés als directors dels consells d’administració i als grans accionistes efectuar aqueixa fusió sense la menor demora i sota la seua estricta responsabilitat personal. Els capitalistes han invertit en els segurs centenars de milions. Tot el treball el fan els empleats. La fusió de les companyies d’assegurances contribuiria a rebaixar les primes del segur, reportaria nombrosos avantatges i facilitats a tots els assegurats i permetria ampliar el nombre d’aquests amb la mateixa despesa de mitjans i energies. Fora de la inèrcia, la rutina i l’egoisme d’un grapat de persones que gaudeixen de canongies, no hi ha absolutament res que s’opose a aquesta reforma, la qual, a més, reforçaria la “capacitat defensiva” del país, estalviant treball del poble i obrint, no de paraula, sinó de fet, moltes i molt importants possibilitats de “reglamentar la vida econòmica”.