Edicions Internacionals Sedov. Versió catalana establerta des de: La catástrofe que nos amenaza y como combatirla, en Obras Escogidas en XII toms, Tom VII, Editorial Progreso, Moscou, 1977, pàgines 175-220. Versió també disponible en .pdf.
LA DEMOCRÀCIA REVOLUCIONÀRIA I EL PROLETARIAT REVOLUCIONARI
Per a ser revolucionària de veritat, la democràcia de la Rússia actual ha d’anar en estreta aliança amb el proletariat, única classe conseqüentment revolucionària, i recolzar la seua lluita.
Tal és la conclusió a què ens porta l’anàlisi dels mitjans amb què hom pot combatre la catàstrofe imminent, de proporcions inaudites.
La guerra ha originat una crisi tan immensa, ha posat en tensió fins a tal punt les forces materials i morals del poble i ha assestat tals colps a tota l’organització de la societat moderna que la humanitat es veu col·locada davant un dilema: perir o posar el seu destí en mans de la classe més revolucionària, a fi de passar amb la major rapidesa i decisió a un mode de producció més elevat.
En virtut de diverses causes històriques (el major endarreriment de Rússia, les dificultats especials que presentava per a ella la guerra, la major putrefacció del tsarisme i l’extraordinària vivacitat de les tradicions de 1905), la revolució ha esclatat a Rússia abans que en altres països. La revolució ha fet que, en uns quants mesos, Rússia avance pel seu règim polític els països avançats.
Però això no basta. La guerra és implacable i planteja la qüestió amb despietada duresa: perir o igualar i sobrepassar, també en l’aspecte econòmic, els països avançats.
I açò és possible, perquè comptem amb l’experiència viscuda per gran nombre de països avançats i amb els èxits de la seua tècnica i de la seua cultura. Ens presten un suport moral la creixent protesta contra la guerra a Europa i el clima de revolució obrera mundial en ascens. Ens estimula i apressa la llibertat democràtica revolucionària, extraordinàriament rara en una època de guerra imperialista. Perir o avançar a tot vapor. Així planteja la història la qüestió.
I l’actitud del proletariat davant els camperols en un moment així confirma (amb la modificació corresponent) la vella tesi bolxevic: arrancar els camperols de la influència de la burgesia. Aqueixa és l’única garantia de salvar la revolució.
I el camperolat és el representant més nombrós de tota la massa petit burgesa.
Els nostres eseristes i menxevics han assumit una missió reaccionària: mantenir el camperolat sota la influència de la burgesia i portar-lo a una coalició amb ella, i no amb el proletariat.
L’experiència de la revolució ensenya amb rapidesa a les masses. I la política reaccionària dels eseristes i els menxevics fracassa: han sigut derrotats en els Soviets de les dos capitals. En ambdós partits democràtics petitburgesos creix l’oposició d’“esquerra”. En Petrograd la conferència eserista local va donar el 10 de setembre de 1917 una majoria de dos terços als esquerrans, que tendeixen a l’aliança amb el proletariat i rebutgen l’aliança (coalició) amb la burgesia.
Els eseristes i els menxevics repeteixen la contraposició predilecta de la burgesia: burgesia i democràcia. Però, en els fons, semblant contraposició és tan absurda com ho seria comparar un pud amb una arshina.
Hi ha burgesia democràtica i democràcia burgesa: només els qui ignoren per complet la història i l’economia política poden negar açò.
Els eseristes i els menxevics han necessitat aqueixa falsa contraposició per a encobrir un fet indiscutible: entre la burgesia i el proletariat es troba la petita burgesia. I aquesta, en virtut de la seua situació econòmica de classe, vacil·la de manera inevitable entre la burgesia i el proletariat.
Els eseristes i els menxevics arrosseguen la petita burgesia a una aliança amb la burgesia. Aqueixa és l’essència de tota la seua “coalició”, de tot el ministeri de coalició, de tota la política de Kerenski, típic semidemoconstitucionalista. Al mig any de revolució, aquesta política ha sofert una fallida completa.
Els democonstitucionalistes es refocil·len: la revolució, segons ells, ha fracassat, no ha acabat ni amb la guerra ni amb la ruïna.
No és veritat. Els qui han fracassat són els democonstitucionalistes i els eseristes amb els menxevics, perquè ha sigut aqueix bloc (aliança) el que ha governat Rússia durant mig any, el que al mig any ha augmentat la ruïna i embrollat i agreujat la situació militar.
Com més complet siga el fracàs de l’aliança de la burgesia amb els eseristes i els menxevics, més ràpidament aprendrà el poble. I amb tanta major facilitat trobarà el camí encertat: l’aliança dels camperols pobres, és a dir, de la majoria del camperolat, amb el proletariat.
10-14 de setembre de 1917