Notes crítiques sobre una filosofia reaccionària
1908
CONCLUSIÓ
El marxista ha d’apreciar l’empirocriticisme des de quatre punts de vista.
En primer lloc, i sobretot, cal comparar les bases teòriques d’aquesta filosofia amb les del materialisme dialèctic. Aquesta comparació, a la qual hem dedicat els nostres tres primers capítols, demostra, en tota la sèrie de qüestions referents a la gnoseologia, el caràcter enterament reaccionari de l’empirocriticisme, que dissimula davall nous subterfugis, paraulotes pretensioses i subtileses els vells errors de l’idealisme i de l’agnosticisme. Només per una absoluta ignorància d’allò que és el materialisme filosòfic en general i el mètode dialèctic de Marx i Engels, pot hom permetre parlar de la “unificació” de l’empirocriticisme amb el marxisme.
En segon lloc, cal situar l’empiriocriticisme com a minúscula escoleta de filòsofs professionals, entre les altres escoles filosòfiques contemporànies. Partint de Kant, tant Mach com Avenarius han anat, no cap al materialisme, sinó en sentit invers, cap a Hume i Berkeley. Imaginant “depurar l’experiència” en general, Avenarius no ha fet en realitat més que depurar l’agnosticisme, desembarassant-lo del kantisme. Tota l’escola de Mach i Avenarius, estretament unida a una de les escoles idealistes més reaccionàries, la dels anomenats immanentistes, tendeix, d’una manera cada vegada més definida, a l’idealisme.
En tercer lloc, cal tenir en compte el lligam indubtable de la doctrina de Mach amb una escola determinada dins d’una de les branques de les Ciències Naturals modernes. La immensa majoria dels naturalistes, tant en general, com en particular els d’aqueixa branca especial, a saber: de la física, se situen invariablement al costat del materialisme. Una minoria dels nous físics, davall la influència del trastorn de les velles teories pels grans descobriments dels últims anys, davall la influència de la crisi de la nova física, que tan vigorosament ha fet ressaltar la relativitat dels nostres coneixements, ha caigut, per no conèixer la dialèctica, a través del relativisme en l’idealisme. L’idealisme físic actualment en voga és un capritx tan reaccionari i tan efímer com l’idealisme fisiològic que no fa molt estava de moda.
En quart lloc, darrere de l’escolasticisme gnoseològic de l’empirocriticisme no es pot, com a mínim, deixar de veure la lluita dels partits en la filosofia, lluita que expressa, en última instància, les tendències i la ideologia de les classes enemigues dins de la societat contemporània. La novíssima filosofia està tan penetrada de l’esperit de partit com la filosofia de fa dos mil anys. En realitat (una realitat velada per nous rètols pseudocientífics i xarlatanescos, o davall una mediocre no pertinença a cap partit), els partits en lluita són el materialisme i l’idealisme. L’idealisme no és més que una forma afinada, refinada, del fideisme, que persisteix armat amb totes les seues armes, disposa de molt vastes organitzacions i, traient profit dels menors titubejos del pensament filosòfic, continua incessantment la seua acció sobre les masses. El paper objectiu, de classe, de l’empirocriticisme es redueix en absolut a servir als fideistes, en la seua lluita contra el materialisme en general i contra el materialisme històric en particular.