(1905)
Tornem a la resolució sobre el govern provisional. Hem assenyalat que la tàctica dels neoiskristes impulsa la revolució no cap avant (la possibilitat de la qual voldrien garantir amb la seua resolució escrita), sinó cap arrere. Hem assenyalat que és precisament aquesta tàctica la que nuga les mans de la socialdemocràcia en la lluita contra la burgesia inconseqüent i que no la preserva de la dilució en la democràcia burgesa. Es comprèn que de les premisses falses de la resolució en resulta una conseqüència falsa: “Per açò la socialdemocràcia no s’ha de proposar com a fi prendre o compartir el poder en el govern provisional, sinó que ha de continuar sent el partit de l’oposició revolucionària extrema”. Fixeu-vos en la primera meitat d’aquesta conclusió, que es refereix al plantejament dels fins. ¿Els neoiskristes assignen com a fi de l’activitat socialdemòcrata la victòria decisiva de la revolució sobre el tsarisme? Sí, l’assignen. No saben formular encertadament les condicions de la victòria decisiva, desviant-se cap a la formulació d’Osvobozhdenie, però el fi indicat el plantegen. Prosseguim. Relacionen el govern provisional amb la insurrecció? Sí, el relacionen d’una manera directa en dir que el govern provisional “sorgirà de la insurrecció popular victoriosa”. Finalment, s’assignen el fi de dirigir la insurrecció? Sí, esquiven, com el senyor Struve, reconèixer que la insurrecció és necessària i urgent, però, al mateix temps, diuen, a diferència del senyor Struve, que la “socialdemocràcia aspira a subordinar-la (la insurrecció) a la seua influència i direcció i a utilitzar-la en interès de la classe obrera”.
Què coherent resulta tot açò, veritat? Ens assignem com a fi subordinar la insurrecció de les masses proletàries i no proletàries a la nostra influència, a la nostra direcció, utilitzar-la en el nostre interès. Per consegüent, ens assignem com a fi dirigir el proletariat durant la insurrecció i també la burgesia revolucionària i la petita burgesia (“grups no proletaris”), és a dir, que la direcció de la insurrecció la “compartisquen” la socialdemocràcia i la burgesia revolucionària. Ens assignem com a fi la victòria de la insurrecció, la qual ha de conduir a la instauració d’un govern provisional (“sorgit de la insurrecció popular victoriosa”). Per açò... per açò no hem d’assignar-nos com a fi apoderar-nos del poder o compartir el mateix en el govern provisional revolucionari!!
Els nostres amics no poden, de cap mode, lligar caps. Oscil·len entre el punt de vista del senyor Struve, que s’aparta de la insurrecció, i el punt de vista de la socialdemocràcia revolucionària, la qual incita a realitzar aquesta tasca inajornable. Oscil·len entre l’anarquisme, que condemna des del punt de vista dels principis, com una traïció al proletariat, tota participació en el govern provisional revolucionari, i el marxisme, que exigeix aqueixa participació a condició que la socialdemocràcia exercisca una influència dirigent en la insurrecció20. No tenen cap posició independent: ni la posició del senyor Struve, que desitja arribar a un compromís amb el tsarisme i que, per aquest motiu, ha de desfer-se i caminar fent giravoltes en la qüestió de la insurrecció, ni la posició dels anarquistes, que condemnen tota acció “des de dalt”i tota participació en la revolució burgesa. Els neoiskristes confonen l’arranjament amb el tsarisme amb la victòria sobre ell. Volen participar en la revolució burgesa. Han anat un poc més enllà que Dues dictadures de Martinov. Es troben fins i tot conformes amb dirigir la insurrecció del poble, amb tal de renunciar a aqueixa direcció immediatament després de la victòria (o potser immediatament abans de la victòria?), açò és, amb tal de no aprofitar-se dels fruits de la victòria i cedir tots els fruits enterament a la burgesia. I a açò ho anomenen “utilitzar la insurrecció en interès de la classe obrera”...
No hi ha necessitat de seguir detenint-nos en aquest embull. Serà més útil examinar l’origen d’aqueix embull en la formulació d’aquest, que resa així: “Continuar sent el partit de l’oposició revolucionària extrema”.
Ens trobem en presència d’una de les conegudes tesis de la socialdemocràcia revolucionària internacional. Aquesta tesi és completament encertada. S’ha convertit en un lloc comú per a tots els adversaris del revisionisme o de l’oportunisme als països parlamentaris. Ha adquirit dret de ciutadania com a resposta legítima i necessària contra el “cretinisme parlamentari”, el millerandisme, el bernsteinianisme, el reformisme italià a l’estil Turati. Els nostres bons neoiskristes s’han après aquesta bona tesi i l’apliquen gelosament... d’una manera completament inoportuna. Les categories de la lluita parlamentària s’inclouen en resolucions escrites per a condicions en què no hi ha cap parlament. El concepte d’“oposició”, que és el reflex i l’expressió d’una situació política en què ningú parla seriosament d’insurrecció, es trasllada absurdament a una situació en què la insurrecció ha començat i en què pensen en la direcció de la mateixa i en parlen tots els partidaris de la revolució. El desig de “seguir” en la mateixa situació que abans, açò és, obrant només “des de baix”, s’expressa d’una manera pomposa i ressonant precisament quan la revolució ha plantejat la qüestió de la necessitat, en cas de victòria de la insurrecció, d’obrar des de dalt.
No, decididament els nostres neoiskristes no tenen sort! Fins i tot quan formulen una tesi socialdemòcrata encertada, no saben aplicar-la encertadament. No han pensat com es transformen i es converteixen en les seues antítesis les nocions i els termes de la lluita parlamentària en l’època en que s’ha iniciat la revolució, quan no hi ha parlament, quan hi ha la guerra civil, quan es produeixen explosions de la insurrecció. No han pensat que, en les circumstàncies de què es tracta, les esmenes es proposen per mitjà de les manifestacions als carrers, les interpel·lacions es fan mitjançant les accions ofensives dels ciutadans armats i l’oposició al govern s’efectua mitjançant l’enfonsament violent del mateix.
De la mateixa manera que el famós heroi de la nostra èpica popular repetia els bons consells precisament quan eren inoportuns, també els nostres admiradors de Martinov repeteixen les lliçons del parlamentarisme pacífic precisament quan ells mateixos comproven el començament de les operacions militars directes. No hi ha res tan curiós com aquesta manera de formular amb aire d’importància la consigna d’“oposició extrema” en una resolució que comença al·ludint a la “victòria decisiva de la revolució”, a la “insurrecció popular”! Reflexioneu bé, senyors: què significa representar el paper d’“oposició extrema” en l’època de la insurrecció? Significa açò desemmascarar el govern o derrocar-lo? ¿Significa açò votar contra el govern o infligir una derrota a les seues forces armades en un combat obert? ¿Significa açò negar-se a omplir la caixa del govern o significa açò apoderar-se per via revolucionària d’aqueixa caixa per a destinar-la a satisfer les necessitats de la insurrecció, a l’armament dels obrers i camperols, a la convocatòria de l’Assemblea Constituent? ¿No comencen vostès a comprendre, senyors, que el concepte d’“oposició extrema” no expressa més que una acció negativa: denunciar, votar contra, denegar? Per què és així? Perquè aquesta noció es refereix només a la lluita parlamentària, i açò en una època en què ningú s’assigna com a fi immediat de la lluita la “victòria decisiva”. ¿No comencen vostès a comprendre que les coses varien d’una manera cardinal en aquest sentit a partir del moment en què es comença una resolta ofensiva en tota la línia, del poble políticament oprimit, per a la lluita desesperada per la victòria?
Els obrers ens pregunten: cal emprendre enèrgicament l’obra inajornable de la insurrecció? Què fer perquè la insurrecció començada resulte victoriosa? Com aprofitar-se de la victòria? Quin programa es pot i s’ha de realitzar en aquest cas? Els neoiskristes, que estan aprofundint el marxisme, contesten: continuar sent el partit de l’oposició revolucionària extrema... Ara bé, ¿potser no teníem raó quan qualificàvem aqueixos cavallers de virtuosos del filisteisme?
20 Veja hom Proletari, número 3, “Sobre el govern provisional revolucionari”, article segon.