(1905)
Els marxistes estan absolutament convençuts del caràcter burgès de la revolució russa. Què significa açò? Açò significa que les transformacions democràtiques en el règim polític i les transformacions econòmicosocials, que s’han convertit en una necessitat per a Rússia, no sols no impliquen de per si mateixa el malmetement del capitalisme, el malmetement de la dominació de la burgesia, sinó que, al contrari, desbrossaran per primera vegada el terreny com cal per a un desenrotllament vast i ràpid, europeu i no asiàtic, del capitalisme; per primera vegada faran possible la dominació de la burgesia com a classe. Els socialistes revolucionaris no poden comprendre aquesta idea perquè desconeixen l’abecé de les lleis de desenrotllament de la producció mercantil i capitalista, no veuen que fins i tot l’èxit complet de la insurrecció camperola, fins i tot la redistribució de tota la terra en interès dels camperols i d’acord amb els seus desitjos (“redistribució general” o quelcom en aquest sentit) no destruiria ni en un àpex al capitalisme, sinó que, al contrari, donaria un impuls al seu desenvolupament i acceleraria la diferenciació de classe dels camperols mateixos. La incomprensió d’aquesta veritat converteix als socialistes revolucionaris en ideòlegs inconscients de la petita burgesia. Insistir sobre aquesta veritat té per a la socialdemocràcia una importància immensa, no sols en teoria, sinó també en política pràctica, perquè d’ací es desprèn el caràcter obligatori de la independència completa de classe del partit del proletariat en el present moviment “democràtic general”.
Però d’aquí no es desprèn, ni de bon tros, que la revolució democràtica (burgesa pel seu contingut econòmicosocial) no represente un interès enorme per al proletariat. D’aquí no es desprèn, ni de bon tros, que la revolució democràtica no es puga produir, tant en forma avantatjosa sobretot per al gran capitalista, per al magnat financer, per al gran terratinent “il·lustrat”, com en forma avantatjosa per al camperol i per a l’obrer.
Els neoiskristes interpreten d’una manera radicalment errònia el sentit i la significació de la categoria: revolució burgesa. En els seus raonaments llisca constantment la idea que la revolució burgesa és una revolució que pot donar únicament allò que beneficia a la burgesia. I, no obstant això, no hi ha res més erroni que aquesta idea, La revolució burgesa és una revolució que no va més enllà del marc del règim econòmicosocial burgès, açò és, capitalista. La revolució burgesa expressa les necessitats del desenrotllament del capitalisme no sols no destruint les seues bases, sinó, al contrari, eixamplant-les i aprofundint-les. Aquesta revolució expressa, doncs, no sols els interessos de la classe obrera, sinó també els de tota la burgesia. Per quant la dominació de la burgesia sobre la classe obrera és inevitable davall el capitalisme, es pot dir amb tot el dret que la revolució burgesa expressa els interessos no tant del proletariat com de la burgesia. Però és completament absurda la idea que la revolució burgesa no expressa gens ni mica els interessos del proletariat. Aquesta idea absurda es redueix bé a l’ancestral teoria populista de què la revolució burgesa es troba en pugna amb els interessos del proletariat, que no tenim necessitat, per aquest motiu, de llibertat política burgesa, o bé aquesta idea es redueix a l’anarquisme, el qual nega tota participació del proletariat en la política burgesa, en la revolució burgesa, en el parlamentarisme burgès. Teòricament, aquesta idea representa en si mateixa un oblit de les tesis elementals del marxisme, relatives a la inevitabilitat del desenvolupament del capitalisme sobre el terreny de la producció mercantil. El marxisme ensenya que una societat basada en la producció mercantil i que té establert el intercanvi amb les nacions capitalistes civilitzades, en arribar a un cert grau de desenrotllament, es col·loca inevitablement ella mateixa en la senda del capitalisme. El marxisme ha trencat irremissiblement amb les elucubracions dels populistes i anarquistes, segons les quals, Rússia, per exemple, podria evitar el desenrotllament capitalista, saltar del capitalisme o per damunt seu per algun mitjà que no fos el de la lluita de classes sobre el terreny i als límits d’aqueix mateix capitalisme.
Totes aquestes tesis del marxisme han sigut demostrades i repetides fil per randa, tant en general com especialment respecte a Rússia. I d’aquestes tesis es dedueix que és una idea reaccionària cercar la salvació de la classe obrera en quelcom que no siga el desenrotllament ulterior del capitalisme. En països com ara Rússia, la classe obrera pateix no tant a causa del capitalisme com de la insuficiència de desenvolupament del capitalisme. Per això, la classe obrera està absolutament interessada en el desenvolupament més vast, més lliure, més ràpid del capitalisme. És absolutament beneficiosa per a la classe obrera l’eliminació de totes les reminiscències del passat que entorpeixen el desenrotllament ampli, lliure i ràpid del capitalisme. La revolució burgesa és, precisament, la revolució que d’una manera més decidida agrana les restes d’allò antic, les reminiscències del feudalisme (a què pertanyen no sols l’autocràcia, sinó també la monarquia) i que d’una manera més completa garanteix el desenrotllament més ampli, més lliure i més ràpid del capitalisme.
Per això, la revolució burgesa és extremadament beneficiosa per al proletariat. La revolució burgesa és absolutament necessària per als interessos del proletariat. Com més completa i decidida, com més conseqüent siga la revolució burgesa, més garantida es trobarà la lluita del proletariat contra la burgesia pel socialisme. Aquesta conclusió pot semblar nova o estranya, paradoxal, únicament als que ignoren l’abecé del socialisme científic. I d’aquesta conclusió, dit siga de pas, s’hi desprèn així mateixa la tesi que, en un cert sentit, la revolució burgesa és més beneficiosa per al proletariat que per a la burgesia. Heus aquí, justament, en quin sentit és indiscutible aquesta tesi: a la burgesia li convé recolzar-se en algunes de les supervivències del passat contra el proletariat, per exemple, en la monarquia, en l’exèrcit permanent, etc. A la burgesia li convé que la revolució burgesa no agrane massa resoludament totes les supervivències del passat, sinó que en deixe en peu algunes; és a dir, que aquesta revolució no siga del tot conseqüent, no es porte fins al final, no siga decidida i implacable. Els socialdemòcrates expressen sovint aquesta idea d’una manera un poc distinta, dient que la burgesia es traeix a si mateixa, que la burgesia traeix la causa de la llibertat, que la burgesia és incapaç de desenrotllar una democràcia conseqüent. A la burgesia li convé més que els canvis necessaris en un sentit democràtic burgès es produïsquen més lentament, més gradualment, més cautelosament, d’una manera menys resoluda, per mitjà de reformes i no per mitjà de la revolució, que aquests canvis siguen el més prudents possible respecte a les “honorables” institucions de l’època del feudalisme (com ara la monarquia), que aquests canvis desenrotllen com a mínim possible l’acció independent, la iniciativa i l’energia revolucionàries del poble senzill, és a dir, dels camperols i particularment dels obrers, perquè d’una altra manera a aquests últims els serà tant més fàcil “canviar de muscle el fusell”, com diuen els francesos, és a dir, dirigir contra la pròpia burgesia l’arma que pose en les seues mans la revolució burgesa, la llibertat que aquesta els done, les institucions democràtiques que brollen al terreny desbrossat de feudalisme.
Al contrari, a la classe obrera li convé més que els canvis necessaris en un sentit democràtic burgès s’introduïsquen no per mitjà de reformes, sinó per la via revolucionària, perquè el camí reformista és el camí de les dilacions, dels ajornaments, de l’agonia dolorosa i lenta dels membres podrits de l’organisme popular, i els que més i primordialment pateixen amb aquest procés d’agonia lenta són el proletariat i els camperols. El camí revolucionari, és el camí que consisteix en l’operació més ràpida i menys dolorosa per al proletariat, en l’eliminació directa dels membres podrits, el camí de mínimes concessions i cauteles respecte a la monarquia i a les seues institucions repel·lents, ignominioses i
podrides, que enverinen l’atmosfera amb la seua descomposició.
Heus aquí per què la nostra premsa liberal burgesa, no sols per por a la censura, no sols per por de les autoritats, deplora la possibilitat d’un camí revolucionari, tem a la revolució, espanta el tsar amb la revolució, es preocupa d’evitar la revolució, s’humilia i es prosterna servil en honor de reformes mesquines com a base del camí reformista. Es mantenen en aquest punt de vista no sols Rússkie Viédomosti, Sin Otétxestva, Nasha Zhisn, Nashi Dni, sinó també la il·legal i lliure Osvobozhdenie. La situació mateixa de la burgesia, com a classe en la societat capitalista, engendra inevitablement la seua inconseqüència en la revolució democràtica. La situació mateixa del proletariat, com a classe, l’obliga a ser demòcrata conseqüent. La burgesia, tement el progrés democràtic, que amenaça amb l’enfortiment del proletariat, gira la mirada cap arrere. El proletariat no té res a perdre, excepte les seues cadenes, i adquireix, amb ajuda de la democràcia, tot un món. Per això, com més conseqüent és la revolució burgesa en les seues transformacions democràtiques, menys es limita al que beneficia exclusivament a la burgesia. Com més conseqüent és la revolució burgesa, més garanteix els avantatges del proletariat i dels camperols en la revolució democràtica.
El marxisme no ensenya al proletariat a quedar-se al marge de la revolució burgesa, a no participar-hi, a lliurar la seua direcció a la burgesia, sinó que li ensenya, al contrari, que ha de participar-hi del mode més enèrgic i lluitar amb la major decisió pel democràcia proletària conseqüent, per portar fins al seu terme la revolució. No podem saltar del marc democràtic burgès de la revolució russa, però podem eixamplar en proporcions colossal aqueix marc, podem i devem, als límits del mateix, lluitar pels interessos del proletariat, per la satisfacció de les seues necessitats immediates i per les condicions de preparació de les seues forces per a la victòria completa futura. Hi ha democràcia burgesa i democràcia burgesa. El monàrquic dels zemstvos partidari d’una Cambra alta, que “reclama” el sufragi universal, i secretament arriba a un compromís amb el tsarisme per a obtenir una Constitució mutilada, és un demòcrata burgès. El camperol que amb les armes a la mà s’alça contra els grans terratinents i funcionaris, i per “republicanisme ingenu” proposa “expulsar el tsar”7, és també un demòcrata burgès. Hi ha règims democràtics burgesos com ara el d’Alemanya i com ara el d’Anglaterra; com ara el d’Àustria i com ara el d’Amèrica o el de Suïssa. Bo seria el marxista que en l’època de la revolució democràtica deixés escapar aquesta diferència entre els graus de democràcia i entre el diferent caràcter de tal o qual forma de la mateixa i es limités a “discórrer amb gran enginy” a propòsit que, malgrat tot, açò és una “revolució burgesa”, fruit d’una “revolució burgesa”.
Doncs bé, els nostres neoiskristes són precisament uns saberuts d’aquesta mena, que es vanten de la seua miopia. Els neoiskristes es limiten precisament a raonar sobre el caràcter burgès de la revolució, quan allò que fa falta és saber establir una diferència entre la democràcia burgesa republicana revolucionària i la monàrquica liberal, sense parlar ja de la diferència entre el democratisme burgès inconseqüent i el democratisme proletari conseqüent. S’acontenten (com si s’haguessen convertit vertaderament en “homes enfundats”) amb disquisicions malenconioses sobre el “procés de lluita recíproca de les classes antagòniques”, quan del que es tracta és de donar una direcció democràtica a la revolució actual, de subratllar les consignes democràtiques d’avantguarda per a diferenciar-les de les consignes de traïció del senyor Struve i companyia, d’indicar d’una manera directa i contundent les tasques immediates de la lluita vertaderament revolucionària del proletariat i dels camperols, a diferència de males maniobres liberals dels grans terratinents i fabricants. En açò consisteix ara, senyors, el fons de la qüestió, que se vos ha escapat: que la nostra revolució es veja coronada per una vertadera i grandiosa victòria o tan sols per una transacció mesquina; que arribe fins a la dictadura democràtica revolucionària del proletariat i dels camperols o que “perda les seues forces” en una Constitució liberal a l’estil Shipov!
A primera vista, pot semblar que en plantejar aquesta qüestió ens apartem completament del nostre tema. Però açò pot semblar així només a primera vista. En realitat, és precisament en aquesta qüestió on resideix l’arrel de la divergència de principi que s’ha dibuixat ja ara d’una manera completa entre la tàctica socialdemòcrata del III Congrés del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia i la tàctica fixada en la Conferència dels neoiskristes. Aquests últims han donat ja ara no dos, sinó tres passos arrere, ressuscitant els errors de l’economicisme en resoldre les qüestions incomparablement més complexes, més importants i més vitals per al partit obrer, de la seua tàctica en el moment de la revolució. Heus aquí per què cal detenir-nos amb tota atenció en l’examen del problema plantejat.
En la part de la resolució dels neoiskristes reproduïda per nosaltres s’hi indica el perill que la socialdemocràcia es trobe amb les mans lligades en la lluita contra la política inconseqüent de la burgesia, que es diluïsca en la democràcia burgesa. La idea d’aquest perill constitueix el “leitmotiv” de tota la literatura específicament neoiskrista, aquesta idea és el vertader eix de tota la posició de principi en l’escissió del nostre partit (des que els elements de querella personal en aquesta escissió han quedat completament relegats a últim terme davant els elements de viratge cap a l’economicisme). Reconeixem, així mateix, sense embuts que aquest perill existeix realment, que precisament ara, en l’apogeu de la revolució russa, aquest perill ha pres un caràcter particularment seriós. A tots nosaltres, els teòrics, o, pel que a mi es refereix, preferiria dir els publicistes de la socialdemocràcia, incumbeix la tasca inajornable i extraordinàriament responsable d’analitzar des de quin costat, en realitat, amenaça aquest perill. Perquè l’origen de la nostra divergència es troba, no en el debat a propòsit de si existeix o no aqueix perill, sinó en el de saber si l’engendra l’anomenat seguidisme de la “minoria” o l’anomenat revolucionarisme de la “majoria”.
Per a evitar tergiversacions i malentesos, consignem, abans que res, que el perill de què parlem resideix no en l’aspecte subjectiu de la qüestió, sinó en l’objectiu, no en la posició formal que la socialdemocràcia ocupe en la lluita, sinó en el desenllaç material de tota la lluita revolucionària present. La qüestió no consisteix en saber si tals o quals grups socialdemòcrates volen diluir-se en la democràcia burgesa, de si s’adonen que es dilueixen; d’açò ni tan sols es tracta. No sospitem que hi ha semblant desig en cap dels socialdemòcrates; d’altra banda, no es tracta ací de desitjos, ni de bon tros. La qüestió no consisteix tampoc en saber si tals o quals grups socialdemòcrates conservaran la seua autonomia formal, la seua fisonomia pròpia, la seua independència respecte a la democràcia burgesa en tot el transcurs de la revolució. No sols poden aqueixos grups proclamar aqueixa “independència”, sinó també mantenir-la formalment, i, no obstant això, les coses poden passar de tal manera, que es vegen amb les mans lligades en la lluita contra la inconseqüència de la burgesia. El resultat polític definitiu de la revolució pot ser que, tot i la “independència” formal, malgrat que la socialdemocràcia conserve plenament la seua fisonomia pròpia com a organització, com a partit, de fet no siga independent, no es trobe amb forces per a imprimir a la marxa dels esdeveniments el segell de la seua independència proletària, es veja tan feble, que, en el conjunt, al capdavall, en el balanç definitiu, la seua “dilució” en la democràcia burgesa siga, no obstant això, un fet històric.
Heus aquí en què consisteix el perill real. I ara vegem de quin costat ens amenaça: ¿del de la desviació de la socialdemocràcia cap a la dreta, personificada per la nova Iskra, com creiem nosaltres, o del de la desviació de la mateixa cap a l’esquerra, personificada per la “majoria”, per Vperiod, etc., com creuen els neoiskristes?
La resposta a aquest interrogant, com hem indicat, es troba determinada per la combinació objectiva de l’acció de les distintes forces socials. El caràcter d’aquestes forces es troba teòricament determinat per l’anàlisi marxista de la realitat russa, i en el present és determinat pràcticament per les accions públiques dels grups i classes en el marxa de la revolució. Ara bé, tota l’anàlisi teòrica efectuada pels marxistes molt abans de l’època per que estem travessant, i totes les observacions pràctiques sobre el desenrotllament dels esdeveniments revolucionaris ens mostren que són possibles, des del punt de vista de les condicions objectives, dos cursos i dos desenllaços de la revolució en Rússia. La transformació del règim econòmic i polític en Rússia en el sentit democràtic-burgès és inevitable i ineluctable. No hi ha força en el món capaç d’impedir aquesta transformació. Però de la combinació de l’acció de les forces en presència, creadores d’aquesta transformació, en poden resultar dos desenllaços o dues formes d’aqueixa transformació. Una de dos: 1) o les coses acabaran amb la “victòria decisiva de la revolució sobre el tsarisme”, o 2) no hi haurà força suficient per a la victòria decisiva i les coses acabaran amb un arranjament entre el tsarisme i els elements més “inconseqüents” i “egoistes” de la burgesia. Tota la varietat infinita de detalls i combinacions, que ningú pot preveure, es redueixen, en suma, justament a un d’aquests dos desenllaços.
Analitzem ara aquests desenllaços: primer, des del punt de vista de la seua significació social, i, després, des del punt de vista de la situació de la socialdemocràcia (de la seua “dilució” o que es veja amb les “mans lligades”) en un i altre cas.
Què és la “victòria decisiva de la revolució sobre el tsarisme”? Hem vist ja que, en emprar aquesta expressió, els neoiskristes no la comprenen ni fins i tot en el seu sentit polític immediat. Menys encara s’hi adverteix la comprensió del contingut de classe d’aquest concepte. Perquè nosaltres, marxistes, en cap cas, hem de deixar-nos seduir per les paraules “revolució” o “gran revolució russa”, com ara es deixen seduir per elles molts demòcrates revolucionaris (per l’estil de Gapon). Hem de formar-nos una idea exacta de les forces socials reals que s’enfronten amb el “tsarisme” (una força completament real i comprensible per a tots) i que són capces d’obtenir la “victòria decisiva” sobre el mateix. Aquesta força no pot ser la gran burgesia, els grans terratinents, els fabricants, la “societat” que segueix les gents d’Osvobozhdenie. Veiem que ells ni tan sols desitgen una victòria decisiva. Sabem que són incapaços, per la seua situació de classe, d’una lluita decisiva contra el tsarisme: per a marxar vers la lluita decisiva, la propietat privada, el capital, la terra, són un llast massa pesant. Tenen massa necessitat del tsarisme, amb les seues forces policíaques, burocràtiques i militars, contra el proletariat i els camperols, perquè puguen aspirar a la destrucció del tsarisme. No, la força capaç d’obtenir la “victòria decisiva sobre el tsarisme” no pot ser més que el poble, és a dir, el proletariat i els camperols, si es prenen les grans forces fonamentals, distribuint entre elles la petita burgesia rural i urbana (així mateix “poble”). “La victòria decisiva de la revolució sobre el tsarisme” és la dictadura revolucionaria democràtica del proletariat i dels camperols. Els nostres neoiskristes no podran escapar d’aquesta conclusió indicada fa ja temps per Vperiod. No hi ha ningú més que puga obtenir la victòria decisiva sobre el tsarisme.
I aqueixa victòria serà, precisament, una dictadura, és a dir, haurà de recolzar-se inevitablement en la força de les armes, en les masses armades, en la insurrecció, i no en aquestes o en les altres institucions creades “per la via legal”, “per la via pacífica”. Només pot ser una dictadura, perquè la implantació dels canvis immediatament i absolutament necessaris per al proletariat i els camperols provocarà una resistència desesperada per part dels grans terratinents, de la gran burgesia i del tsarisme. Sense dictadura, serà impossible esclafar aquesta resistència, rebutjar els intents contrarevolucionaris. Però no serà, naturalment, una dictadura socialista, sinó una dictadura democràtica. Aquesta dictadura no podrà tocar (sense passar per tota una sèrie de graus intermedis de desenrotllament revolucionari) les bases del capitalisme. Podrà, en el millor dels casos, portar a
una redistribució radical de la propietat de la terra a favor dels camperols, implantar un democràcia conseqüent i completa, fins a arribar a la república, arrencar no sols de la vida del camp, sinó també del règim de la fàbrica, tots els trets asiàtics de servitud, iniciar un millorament seriós en la situació dels obrers i elevar el seu nivell de vida, i finalment last but not least, estendre la flama revolucionària a Europa. Semblant victòria no convertirà encara, ni de bon tros, la nostra revolució burgesa en socialista; la revolució democràtica no sortirà immediatament del marc de les relacions econòmiques i socials burgeses; però, no obstant açò, tindrà una importància gegantina per al desenrotllament futur de Rússia i del món sencer. Res elevarà a tal altura l’energia revolucionària del proletariat mundial, res acurtarà tan considerablement el camí que condueix a la seua victòria total, com aquesta victòria decisiva de la revolució que s’ha iniciat ja a Rússia.
Fins a quin punt és probable aquesta victòria és ja una altra qüestió. No som de cap manera propensos a l’optimisme desenraonat a aquest propòsit; no oblidem, ni de bon tros, les enormes dificultats d’aquesta tasca, però, en marxar a la lluita, hem de desitjar la victòria i saber indicar el vertader camí que hi condueix. Les tendències capaces de conduir a aquesta victòria existeixen indiscutiblement. És veritat que la nostra influència, la dels socialdemòcrates, sobre la massa del proletariat, és encara insuficient en el alt grau; la influència revolucionària sobre la massa camperola és molt insignificant; la dispersió, la falta de desenrotllament, la ignorància del proletariat i sobretot dels camperols, són encara terriblement grans. Però la revolució cohesiona amb rapidesa i instrueix amb rapidesa. Cada pas en el desenvolupament de la revolució desperta la massa i l’atrau amb una força irresistible precisament cap al programa revolucionari, com l’únic que expressa d’una manera conseqüent i completa els seus vertaders interessos, els seus interessos vitals.
Una llei de la mecànica estableix que l’acció és igual a la reacció. En la història, la força destructora de la revolució depèn també, i no poc, de la força i la durada amb què han sigut esclafades les aspiracions de llibertat, i de la profunditat que assoleixen les contradiccions entre la “superestructura” antediluviana i les forces vives de l’època actual. I la situació política internacional, en molts sentits, va sent la més avantatjosa per a la revolució russa. La insurrecció dels obrers i camperols ha començat ja, es troba dispersa, és espontània, feble, però demostra d’una manera indiscutible i absoluta l’existència de forces capaces d’anar a la lluita decisiva i que van cap a una victòria decisiva.
Si aquestes forces resulten insuficients, el tsarisme podrà llavors estipular un arranjament, que estan preparant ja, d’una part, els senyors Buliguin, i d’una altra, els senyors Struve. Llavors, les coses acabaran amb una Constitució mutilada o fins i tot, en el pitjor dels casos, amb una paròdia de la mateixa. Açò serà també una “revolució burgesa”, però avortada, híbrida, un monstruós monstre. La socialdemocràcia no se’n fa il·lusions, coneix la naturalesa traïdorenca de la burgesia, no es descoratja i no abandona la seua tasca tenaç, pacient i ferma, per a l’educació de classe del proletariat, fins i tot als dies més grisos de benanança burgesa constitucional a l’estil “Shipov”. Aquest desenllaç s’assemblaria, si fa o no fa, al de quasi totes les revolucions democràtiques d’Europa en el transcurs del segle XIX, i en aquest cas el desenrotllament del nostre Partit seguiria una senda difícil, dura, llarga, però coneguda i trillada.
Pot hom ara preguntar: en quin d’aquests dos desenllaços possibles la socialdemocràcia es veuria de fet amb les mans lligades enfront de la burgesia inconseqüent i egoista? Resultarà de fet “diluïda” o quasi diluïda en la democràcia burgesa?
Basta de formular d’una manera clara aquesta pregunta per a contestar-la immediatament sense dificultat.
Si la burgesia assoleix fer fracassar la revolució russa per mitjà d’un compromís amb el tsarisme, llavors la socialdemocràcia es veurà de fet precisament amb les mans lligades enfront de la burgesia inconseqüent, llavors la socialdemocràcia es veurà “diluïda” en la democràcia burgesa en el sentit que el proletariat no aconseguirà imprimir el seu segell clar a la revolució, no aconseguirà ajustar-li els comptes al tsarisme a la manera proletària, o, com deia en el seu temps Marx, “a la manera plebea”.
Si s’aconsegueix la victòria decisiva de la revolució, llavors ajustarem els comptes al tsarisme a la manera jacobina, o, si voleu, plebea. “Tot el terrorisme francès [escrivia Marx en 1848, en la famosa Neu Rheinische Zeitung no va ser sinó un procediment plebeu per a ajustar els comptes als enemics de la burgesia: a l’absolutisme, al feudalisme i al filisteisme” (Vegeu Marx, Nachlass, edició de Mehring, tom III, pàgina 211). ¿Han pensat alguna vegada en la significació d’aquestes paraules de Marx aquells que intimiden els obrers socialdemòcrates russos amb l’espantall del “jacobinisme” en l’època de la revolució democràtica?
Els girondins de la socialdemocràcia russa actual, els neoiskristes, no es fonen amb els elements d’Osvobozhdenie, però de fet, com a conseqüència del caràcter de les seues consignes, van a la cua dels mateixos. I els elements d’Osvobozhdenie, açò és, els representants de la burgesia liberal, volen desfer-se de l’autocràcia suaument, a la manera reformista, fent concessions, sense ofendre l’aristocràcia, la noblesa, la cort, cautelosament, sense trencar res, amablement i cortesament, d’una manera senyorial, posant-se guants blancs (com els que es va posar, trets de mans d’un esbirro, el senyor Petrunkèvitx en la recepció dels “representants del poble” (?) per Nicolau el Sanguinari. Vegeu Proletari, núm. 5)
Els jacobins de la socialdemocràcia moderna (els bolxevics, partidaris de Vperiod, el grup del Congrés o partidaris de Proletari no sé ja com dir-ho) volen elevar amb les seues consignes la petita burgesia revolucionària i republicana i, sobretot, els camperols fins al nivell de la democràcia conseqüent del proletariat, el qual conserva els seus trets especials de classe complets. Volen que el poble, és a dir, el proletariat i els camperols, ajuste els comptes a la monarquia i a l’aristocràcia “a l’estil plebeu”, anihilant implacablement els enemics de la llibertat, esclafant per la força la seua resistència, no fent cap concessió a l’herència maleïda del feudalisme, de la barbàrie asiàtica, de l’escarni per a l’home.
Açò no significa, de cap manera, que vullguem sense falta imitar els jacobins de 1793, adoptar les seues concepcions, el seu programa, les seues consignes, els seus mètodes d’acció. Res d’açò. Tenim no un programa vell, sinó un de nou: el programa mínim del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia. Tenim una consigna nova: la dictadura revolucionària democràtica del proletariat i dels camperols. Tindrem també, si vivim fins a la victòria autèntica de la revolució, nous mètodes d’acció, que correspondran al caràcter i als fins del partit de la classe obrera, partit que aspira a la revolució socialista completa. Amb la nostra comparació, volem únicament esclarir que els representants de la classe avançada del segle XX, del proletariat, açò és, els socialdemòcrates, es divideixen així mateix en les dues ales (oportunista i revolucionària) en què es dividien també els representants de la classe avançada del segle XVIII, la burgesia, açò és, girondins i jacobins.
Només en el cas de victòria completa de la revolució democràtica, el proletariat no es trobarà amb les mans lligades en la lluita contra la burgesia inconseqüent; només en aquest cas no “es diluirà” en la democràcia burgesa, sinó que imprimirà a tota la revolució el seu segell proletari, o, per a dir-ho més exactament, el segell proletari-camperol.
En una paraula: per a no veure’s amb les mans lligades en la lluita contra la democràcia burgesa inconseqüent, el proletariat ha de ser prou conscient i fort per a elevar fins a la consciència revolucionària els camperols, per a dirigir la connexió d’aquests, per a realitzar així d’una manera independent la democràcia conseqüentment proletària.
Heus aquí com està plantejada la qüestió, amb tan poca fortuna resolta pels neoiskristes, sobre el perill de trobar-se amb les mans lligades en la lluita contra la burgesia inconseqüent. La burgesia serà sempre inconseqüent. No hi ha res més càndid i estèril que els intents de traçar els punts o condicions8 sota l’execució de les quals es podria considerar la democràcia burgesa com a un amic sincer del poble. Únicament el proletariat pot lluitar conseqüent per la democràcia. Però només pot lluitar victoriosament per la democràcia amb la condició que les masses camperoles s’unisquen a la seua lluita revolucionària. Si al proletariat no li abastaren les forces per a això, la burgesia es posaria al capdavant de la revolució democràtica i li imprimiria un caràcter inconseqüent i interessat. L’únic mitjà d’impedir-ho és la dictadura revolucionària democràtica del proletariat i els camperols.
Així, doncs, arribem a la conclusió indubtable de què és precisament la tàctica neoiskrista la que, per la seua significació objectiva, fa el joc de la democràcia burgesa. Predicar la dispersió organitzativa, que arriba fins plebiscits, fins al principi d’acords, a separar del partit la literatura de partit; rebaixar les tasques de la insurrecció armada; confondre les consignes polítiques populars del proletariat revolucionari amb les de la burgesia monàrquica; adulterar les condicions de la “victòria decisiva de la revolució sobre el tsarisme”: tot açò, pres en conjunt, dóna precisament com a resultat la política del seguidisme en els moments revolucionaris, que desorienta el proletariat, el desorganitza i porta la confusió a la seua consciència, rebaixa la tàctica de la socialdemocràcia, en compte d’indicar l’únic camí de la victòria i agrupar entorn de la consigna del proletariat tots els elements revolucionaris i republicans del poble.
***
Per a confirmar aquesta conclusió, a què hem arribat a base d’una anàlisi de la resolució, abordarem aquesta mateixa qüestió des d’altres aspectes. Vegem, en primer lloc, de quina manera un menxevic càndid i obert il·lustra la tàctica neoiskrista en el periòdic georgià Sotsial-Demokrat. En segon lloc, vegem qui s’aprofita, de fet, en l’actual situació política, de les consignes de la nova Iskra.
7 Veja hom Osvobozhdenie, número 71, pàgina 337, nota 2.
8 Com ho va intentar Starovier en la seua resolució, anul·lada pel III Congrés, i com ho fa la conferència en una resolució no menys desafortunada.