(1905)
La resolució de la “Conferència” està dedicada a la qüestió de la “conquesta del poder i la participació en el govern provisional”. Ja hem dit que aquesta manera de plantejar el problema implica confusió. D’una part, la qüestió es planteja d’una manera estreta: es parla només de la nostra participació en el govern provisional i no en general de les tasques del Partit respecte al govern provisional revolucionari. D’una altra part, es confonen dues qüestions de caràcter completament distint: la nostra participació en una de les fases de la revolució democràtica i la revolució socialista. En efecte, la “conquesta del Poder” per la socialdemocràcia és precisament la revolució socialista i no pot ser res més si s’empren aquestes paraules en la seua significació directa i habitual. ¿Però si hom les comprèn en el sentit de la conquesta del Poder no per a la revolució socialista, sinó per a la revolució democràtica, llavors quin sentit té parlar no sols de la participació en el govern provisional revolucionari, sinó també de la “conquesta del Poder” en general? Evidentment, els nostres “conferenciants” no sabien ells mateixos molt bé a què tenien que referir-se: si a la revolució democràtica o a la revolució socialista. Qui haja seguit la literatura consagrada a aquesta qüestió sap que va ser el camarada Martinov qui va començar aquesta confusió en les seues famoses Dues dictadures: els neoiskristes recorden de mala gana el mode com es planteja la qüestió (ja abans del 9 de gener) en aqueixa obra model de seguidisme; però la influència ideològica de la mateixa sobre la Conferència no ofereix el menor dubte.
Però fem a banda el títol de la resolució. El seu contingut ens mostrarà errors incomparablement més profunds i greus. Heus aquí la primera part de la mateixa:
“La victòria decisiva de la revolució sobre el tsarisme pot ser assenyalada, bé per la constitució d’un govern provisional, sorgit de la insurrecció popular victoriosa, bé per la iniciativa revolucionària de tal o qual institució representativa que decidisca, sota la pressió revolucionària directa del poble, organitzar una Assemblea Constituent de tot el poble”.
Així, doncs, se’ns hi diu que la victòria decisiva de la revolució sobre el tsarisme pot ser tant la insurrecció triomfant, com... la decisió d’una institució representativa d’organitzar una Assemblea Constituent. Què significa açò? Com és açò? La victòria decisiva pot ser assenyalada per la “decisió” d’organitzar una Assemblea Constituent?? I semblant “victòria” es col·loca al costat de la constitució d’un govern provisional “sorgit de la insurrecció popular victoriosa”!! La Conferència no s’ha adonat que la insurrecció popular victoriosa i la constitució d’un govern provisional impliquen la victòria de la revolució de fet, mentre que la “decisió” d’organitzar una Assemblea Constituent implica la victòria únicament verbal de la revolució.
La Conferència dels menxevics de la nova Iskra ha caigut en el mateix error en què incorren constantment els liberals, les gents d’Osvobozhdenie. Aquestes gents llancen frases sobre l’Assemblea “Constituent”, tancant púdicament els ulls davant la conservació de la força i del Poder a mans del tsar, oblidant que per a “constituir” cal tenir la força de constituir. La Conferència ha oblidat així mateix que de la “decisió” d’uns representants qualssevulla, fins al compliment d’aqueixa decisió, hi ha un gran tram. La Conferència també ha oblidat que mentre el Poder quede en mans del tsar, qualsevol decisió d’uns representants qualssevol no és més que xarlatanisme buit i mesquí, com van resultar ser-ho les “decisions” del parlament de Frankfurt, famós en la història de la revolució alemanya de 1848. Marx, representant del proletariat revolucionari, en la seua Neue Rheinische Zeitung, fustigava precisament amb sarcasmes implacables els liberals de Frankfurt de l’estil d’Osvobozhdenie perquè pronunciaven bells discursos, prenien tota mena de “decisions” democràtiques, “instituïen” tot tipus de llibertats, però, en la pràctica, deixaven el Poder a mans del rei, no organitzaven la lluita armada contra les forces militars de què disposava aquest últim. I mentre els liberals de Frankfurt discursejaven, el rei va esperar el moment oportú, va refermar les seues forces militars, i la contrarevolució, recolzant-se en la força real, va infligir una derrota rotunda als demòcrates amb totes les seues magnífiques “decisions”.La Conferència ha equiparat amb la victòria decisiva allò que precisament no té la condició decisiva de la victòria. ¿Com és que uns socialdemòcrates, que accepten el programa republicà del nostre partit, van poder cometre semblant error? Per a comprendre aquest estrany fenomen, cal dirigir-se a la resolució del III Congrés sobre el sector que s’ha separat del partit2. En aqueixa resolució s’indica la supervivència en el nostre partit de distintes tendències “afins a l’economicisme”. Els nostres “conferenciants” (no en va, és cert, es troben sota la direcció ideològica de Martinov) raonen sobre la revolució absolutament amb el mateix criteri amb què els economistes raonaven sobre la lluita política o sobre la jornada de vuit hores Els economistes feien circular immediatament la “teoria de les fases”: 1) lluita pels drets, 2) agitació política, 3) lluita política, o 1) jornada de deu hores, 2) jornada de nou hores, 3) jornada de vuit hores. Tothom coneix prou quins van ser els resultats obtinguts amb aquesta “tàctica com a procés”. Ara ens proposen així mateix dividir, ben meticulosament, per anticipat la revolució en fases: 1) el tsar convoca una institució representativa, 2) aquesta institució representativa “decideix”, davall la pressió
del “poble”, organitzar l’Assemblea Constituent, 3) ...sobre la tercera fase, els menxevics no s’han posat encara d’acord; han oblidat que la pressió revolucionària del poble entropessarà amb la pressió contrarevolucionària del tsarisme i que, per açò, o bé la “decisió” queda inaplicada, o bé l’assumpte el decideix no una altra cosa que la victòria o la derrota de la insurrecció popular. La resolució de la Conferència és similar al següent raonament dels economistes: la victòria decisiva dels obrers pot ser assenyalada, bé per la implantació de la jornada de vuit hores per via revolucionària, bé per la concessió de la jornada de deu hores i la “decisió” de passar a la de nou... Exactament el mateix.
Se’ns pot objectar, potser, que els autors de la resolució no es proposaven equiparar la victòria de la insurrecció a la “decisió” de la institució representativa convocada pel tsar, que volien únicament preveure la tàctica del partit en un o altre cas. Contestarem a açò: 1) El text de la resolució qualifica d’una manera directa i inequívoca de “victòria decisiva de la revolució sobre el tsarisme” la decisió de la institució representativa. És possible que açò siga el resultat d’una redacció no acurada, és possible que se la puga esmenar basant-se en les actes, però mentre no haja sigut esmenada, el sentit d’aqueixa redacció no pot ser més que u, i aqueix sentit està de ple dins de l’esperit d’Osvobozhdenie. 2) La manera de pensar a l’estil d’Osvobozhdenie en què han caigut els autors de la resolució apareix amb un relleu encara incomparablement major en altres publicacions dels neoiskristes. Per exemple, en l’òrgan del Comitè de Tbilisi Sotsial-Demokrat (publicat en georgià i exalçat per Iskra en el seu número 100) en l’article “El Zemski Sobor i la nostra tàctica”, s’arriba fins i tot a dir que la “tàctica” consistent en “escollir com a centre de la nostra activitat el Zemski Sobor” (sobre la convocatòria del qual, afegirem per compte nostra, no sabem encara res d’una manera precísa!) “és més avantatjosa per a nosaltres” que la “tàctica” de la insurrecció armada i de la constitució d’un govern provisional revolucionari. Més avall tornarem encara a ocupar-nos d’aquest article. 3) No es pot oposar res a l’examen previ de la tàctica del partit per al cas de la victòria de la revolució i per al de la seua derrota, així com per al cas d’èxit de la insurrecció i per al cas que la insurrecció no puga convertir-se en una força seriosa. És possible que el govern tsarista aconseguisca convocar una assemblea representativa a fi de fer avinences amb la burgesia liberal; la resolució del III Congrés, prevenint-ho, parla directament de la “política hipòcrita”, del “pseudodemocràcia”, de les “formes caricaturesques de representació popular, com ara l’anomenat Zemski Sobor”3. Però del que es tracta és que açò no es diu en la resolució sobre el govern provisional revolucionari, perquè açò no té res a veure amb el govern provisional revolucionari. Aquest cas relega el problema de la insurrecció i de la constitució del govern provisional revolucionari, el modifica, etc. Ara no es tracta que siguen possibles qualsevol classe de combinacions, que siguen possibles la victòria i la derrota, els camins drets i de fer marrades; del que es tracta és que és inadmissible per a un socialdemòcrata portar la confusió a les idees dels obrers sobre el camí vertaderament revolucionari, que és inadmissible que, a la manera dels adeptes a Osvobozhdenie, hom anomene victòria decisiva allò que no té la condició fonamental de la victòria. És possible que fins i tot la jornada de vuit hores no l’obtinguem de colp, sinó després de fer una llarga marrada; ¿però què direu de l’home que qualifica de victòria dels obrers una impotència, una debilitat tal del proletariat, que aquest no tinga força per a impedir els ajornaments, les demores, el regateig, la traïció i la reacció? És possible que la revolució russa acabe amb un “avortament constitucional”, com una vegada va dir Vperiod4, ¿però potser açò pot justificar el socialdemòcrata que, en vigílies de la lluita decisiva, es posés a qualificar aqueix avortament de “victòria decisiva sobre el tsarisme”? És possible, si les coses van malament, que no sols no conquerim la república, sinó que fins i tot la constitució que obtinguem siga il·lusòria, a l’estil “Shípov”, ¿però potser podria hom perdonar un socialdemòcrata que escamotegés la nostra consigna republicana?
Naturalment, els neoiskristes no han arribat encara a aqueix escamoteig. Però pel fet que en la seua resolució s’hagen precisament oblidat de parlar de la república, es veu amb particular evidència fins a quin punt s’ha evaporat en ells l’esperit revolucionari, fins a quin punt l’afició als raonaments morts els ha ocultat les tasques de combat del moment. És inversemblant, però és un fet. Totes les consignes de la socialdemocràcia es ratifiquen, es repeteixen, s’aclareixen, es detallen en distintes resolucions de la Conferència, no s’oblida ni tan sols l’elecció pels obrers, a les empreses, de delegats i diputats; únicament no s’ha trobat l’ocasió de recordar la república en la resolució sobre el govern provisional revolucionari. Parlar de la “victòria” de la insurrecció popular, de la constitució d’un govern provisional i no indicar la relació d’aqueixos “passos” i actes amb la conquesta de la república, significa escriure una resolució no per a dirigir la lluita del proletariat, sinó per a arrossegar-se a la cua del moviment proletari.
Resumim: la primera part de la resolució: 1) no ha aclarit gens ni mica la significació del govern provisional revolucionari des del punt de vista de la lluita per la república i de la garantia d’una Assemblea realment popular i realment constituent; 2) confon la consciència democràtica del proletariat quan equipara la victòria revolucionària decisiva sobre tsarisme amb una situació en què precisament falta la condició fonamental d’una vertadera victòria.
2 Fornim el tex complet d’aquesta resolució: “El Congrés fa constar que en el POSDR, des de l’època de la seua lluita contra l’economisme, es conserven matisos que li són afins en diversos graus i en distints sentits, matisos que es caracteritzen per una tendència general a subestimar la importància dels elements que tenen consciència de classe en la lluita proletària, supeditant-los als de l’espontaneïtat. Quan es tracta del problema de l’organització, aquells que representen aquests matisos formulen de manera teòrica el principi de l’organització com a procés, que no correspon a la tasca del partit, puix aquesta es desenvolupa de forma sistemàtica; i en la pràctica empren en molts casos el mètode de desviar-se del compliment de la disciplina de partit, i, en altres casos, quan dirigeixen a la part menys conscient del partit les seues prèdiques a favor de l’aplicació a gran escala del principi d’elecció sense tenir en compte les condicions objectives de la realitat russa, intenten soscavar les úniques bases que avui són possibles en els vincles del partit. En les qüestions tàctiques tendeixen a reduir la importància de la tasca partidària i declaren la seua oposició a què el partit lluite per una tàctica completament independent respecte als partits burgesos liberals; en negar que és possible i desitjable que el nostre partit assumisca el paper organitzador en la insurrecció popular; s’oposen a la participació del partit, seguen quines siguen les condicions, en el govern provisional democràtic revolucionari.
“El Congrés proposa a tots els membres del partit que desenrotllen per tot arreu una enèrgica lluita ideològica contra semblants desviacions parcials dels principis de la socialdemocràcia revolucionària, però considera, alhora, admissible la participació en les organitzacions partidàries de persones que, en un o altre grau, s’hi adhereixen a aqueixes idees, amb la condició que, a més d’acceptar els congressos del partit i els seus estatuts, es sotmeten completament a la disciplina del partit.” (Nota de Lenin a l’edició de 1907)
3 El text d’aquesta resolució sobre l’actitud respecte a la tàctica del govern en vigílies de la revolució, és el següent: “Tenint en compte que, a fi de mantenir-se, el govern, en recruar, en el període revolucionari que travessem, les repressions habituals; encaminades amb preferència contra els elements conscients del proletariat, al mateix temps 1) tracta de corrompre políticament la classe obrera mitjançant concessions i promeses de reformes, per a distraure-la així de la lluita revolucionària; 2) amb el mateix fi revist la seua política hipòcrita de concessions amb la vestidura de formes pseudodemocràtiques, començant per invitar els obrers a elegir els seus representants per a les comissions i assemblees i acabant amb la creació de formes caricaturesques de representació popular, com ara l’anomenat Zemski Sobor; 3) organitza les anomenades “centúries negres” i alça contra la revolució tots els elements del poble reaccionaris, inconscients o cegats per l’odi de raça o de religió en general
El III Congrés del POSDR acorda proposar a totes les organitzacions del partit:
a) En desemmascarar els fins reaccionaris de les concessions del govern, subratllar en la propaganda i agitació per una banda seu caràcter forçat i, per altra banda, l’absoluta impossibilitat per a l’autocràcia de concedir reformes al proletariat;
b) Aprofitant la campanya electoral, explicar als obrers el vertader sentit de semblants mesures adoptades pel govern i demostrar que el proletariat ha de convocar per via revolucionària l’Assemblea Constituent sobre la base del sufragi universal, igual, directe i secret;
c) Organitzar el proletariat per a la implantació immediata per la via revolucionària, de la jornada de 8 hores i d’altres reivindicacions immediates de la classe obrera;
d) Organitzar la resistència armada a les temptatives de les “centúries negres” i de tots els elements reaccionaris en general, que són dirigits pel govern”. (Nota de Lenin a l’edició de 1907)
4 Vperiod es va editar en Ginebra, com òrgan del sector bolxevic del partit, de gener a maig de 1905; aparegueren 18 números. I a partir de maig, a seu lloc es va començar a publicar Proletari com a òrgan central del POSDR, d’acord amb la resolució del III Congrés del POSDR (aqueix Congrés es va celebrar en Londres en maig; els menxevics no hi assistiren i organitzaren la seua pròpia conferència en Ginebra). (Nota de Lenin a l’edició de 1907)