Lenin

Dues tàctiques de la socialdemocràcia en la revolució democràtica

(1905)

10. Les «comunes revolucionàries» i la dictadura democràtica revolucionària del proletariat i del camperolat

La Conferència dels neoiskristes no ha sostingut la posició anarquista a què havia arribat la nova Iskra (només “des de baix” i no “des de baix i des de dalt”). L’absurd d’admetre la insurrecció i no admetre la victòria i la participació en el govern provisional revolucionari, saltava massa als ulls. Per això, la resolució ha introduït reserves i limitacions en la solució donada a la qüestió per Martinov i Martov. Examinem aquestes reserves, exposades en la següent part de la resolució:


Aquesta tàctica (“continuar sent el partit de l’oposició revolucionària extrema”), naturalment, no exclou gens ni mica la conveniència de la presa parcial, episòdica del poder i de la formació de comunes revolucionàries en tal o qual ciutat, en tal o qual regió, amb l’interès exclusiu de contribuir a l’extensió de la insurrecció i a la desorganització del govern”.


Si és així, vol dir que en principi s’accepta l’acció no sols des de baix, sinó també des de dalt. Vol dir, que la tesi sostinguda en el conegut fulletó de L. Martov en Iskra (núm. 93) es rebutja, i es reconeix com a justa la tàctica del periòdic Vperiod: no sols “des de baix”, sinó també “des de dalt”.


A més, la presa del poder (encara que siga parcial, episòdica, etc.) pressuposa, evidentment, la participació no sols de la socialdemocràcia i no sols del proletariat. Aquesta se deu al fet que no és només el proletariat que està interessat en la revolució democràtica i que participa activament en la mateixa. Açò se deu al fet que la insurrecció és “popular”, com es diu en el principi de la resolució examinada, que en ella participen així mateix “grups no proletaris” (expressió de la resolució dels conferenciants sobre la insurrecció), és a dir, també la burgesia. Per consegüent, ha sigut llançat per la borda per la conferència, com ho procurava Vperiod, el principi segons el qual tota participació dels socialistes, junt amb la petita burgesia, en el govern provisional revolucionari, és una traïció a la classe obrera. La “traïció” no deixa de ser traïció pel fet que l’acció que la determina siga parcial, episòdica, regional, etc. Per tant, equiparar la participació en el govern provisional revolucionari al jauresisme vulgar ha sigut llançat per la borda per la conferència, com ho procurava Vperiod21. El govern no deixa de ser govern pel fet que el seu poder s’estenga no a moltes ciutats, sinó a una ciutat, no a moltes regions, sinó a una regió; com tampoc pel nom que tinga aqueix govern. Així, doncs, la conferència ha rebutjat aqueix plantejament de la qüestió que la nova Iskra va intentar fer des del punt de vista dels principis.


Vegem ara si són raonables les limitacions que imposa la conferència a la constitució, acceptada ara en principi, de governs revolucionaris, i a la participació en els mateixos. No sabem en què es diferencia el concepte d’“episòdic” del concepte de “provisional”. Temem que, en aquest cas, una paraula estrangera i “nova” no serveix ací més que per a ocultar l’absència d’una idea clara. Açò sembla “més profund”, quan, en realitat, només és més fosc i confús. ¿En què es diferencia la “conveniència” de la “presa” parcial “del poder” en una ciutat o regió, de la participació en el govern provisional revolucionari de tot un Estat? ¿Potser entre les “ciutats” no s’hi inclou una com ara Petersburg, on va tenir lloc el 9 de gener? ¿Potser entre les regions no està el Caucas, que és major que molts estats? ¿Potser les tasques (que inquietaven en un temps la nova Iskra) de la intervenció en tot allò referent a les presons, la policia, el Tresor, etc., no es plantegen també davant nosaltres amb la “presa del poder” fins i tot en una ciutat, sense parlar ja d’una regió? Ningú negarà, naturalment, si les forces són insuficients, si el triomf de la insurrecció no és complet si la victòria no és decisiva, la possibilitat de governs provisionals revolucionaris parcials, de ciutats i altres. Però a què ve açò, senyors? No són vostès mateixos els que parlen, en el principi de la resolució, de la “victòria decisiva de la revolució”, de la “insurrecció popular victoriosa”?? ¿Des de quan els socialdemòcrates prenen sobre si l’obra dels anarquistes: dispersar l’atenció i els fins del proletariat, orientar-lo cap a allò “particular” i no cap a allò general, únic, integral i complet? En pressuposar la “presa del poder” en una ciutat, vosaltres mateixos parleu de l’“extensió de la insurrecció” a una altra ciutat (ens atrevirem a pensar-ho?), a totes les ciutats (serà permès esperar-ho?). Les vostres conclusions, senyors, són tan vacil·lants i casuals, contradictòries i confuses, com les vostres premisses. El III Congrés del POSDR ha donat una resposta completa i clara a la qüestió del govern provisional revolucionari en general. Aquesta resposta s’estén així mateix a tots els governs provisionals parcials. En canvi, la resposta de la conferència, separant d’una manera artificial i arbitrària una part de la qüestió, no tracta més que d’esquivar (però sense èxit) la qüestió en el seu conjunt i sembra la confusió.


Què significa això de les “comunes revolucionàries”? Es distingeix aquesta noció de la del “govern provisional revolucionari”, i en cas afirmatiu, en què? Els mateixos senyors conferenciants ho ignoren. El confusionisme en la concepció revolucionària els condueix, com succeeix habitualment, a la frase revolucionària. Sí, l’ús del terme “comuna revolucionària” en la resolució dels representants de la socialdemocràcia és una frase revolucionària, i res més. Marx va condemnar més d’una vegada semblant frase, en què s’oculten darrere d’un terme “suggestiu” d’un passat caduc les tasques de l’esdevenidor. El caràcter suggestiu d’un terme que ha exercit un paper en la història es converteix en casos semblants en un oripell inútil i nociu, en un sonall, nosaltres necessitem donar als obrers i a tot el poble una noció clara i inequívoca de per què volem la constitució d’un govern provisional revolucionari, de quines són precisament les transformacions que realitzarem si demà exercim una influència decisiva sobre el poder, en el cas que la insurrecció popular ja iniciada tinga un desenllaç victoriós. Heus aquí les qüestions plantejades davant els dirigents polítics.


El III Congrés del POSDR Contesta a aquestes qüestions amb la més completa claredat, donant un programa complet d’aqueixes transformacions: el programa mínim del nostre partit. Mentre que la paraula “comuna” no dóna cap resposta i no fa més que omplir el cap amb conceptes difusos... o amb frases buides. Com més cara és per a nosaltres, per exemple, la Comuna de París de 1871, menys tolerable és que surten del pas al·ludint a la mateixa sense examinar els seus errors i les seues condicions peculiars. Fer açò significaria reproduir l’absurd exemple dels blanquistes, ridiculitzats per Engels, els quals es prosternaven (en 1874, en el seu “Manifest”) davant tot acte de la Comuna. ¿Què dirà el “conferenciant” a l’obrer quan aquest li pregunte sobre aquesta “comuna revolucionària” de què es parla en la resolució? Li podrà dir únicament que en la història s’entén per aqueix nom un govern obrer que no sabia i no podia en aquell llavors distingir els elements de la revolució democràtica i socialista, que confonia les tasques de la lluita per la república amb les tasques de la lluita pel socialisme, que no va saber solucionar les tasques d’una ofensiva militar enèrgica contra Versalles, que va cometre l’error de no apoderar-se del Banc de França, etc. En una paraula, tant si vos referiu en la vostra resposta a la Comuna de París com a una altra qualsevol, la vostra resposta serà: aquest va ser un govern al qual el nostre no s’ha de semblar. Bona resposta, no cal ni dir-ho! ¿No testifica açò el verbalisme raonador buit de l’exegeta i la impotència d’un revolucionari, quan es guarda silenci sobre el programa pràctic del partit i es comença inoportunament a donar en la resolució una lliçó d’història? ¿No demostra açò precisament l’existència de l’error que volien en va imputar-nos a nosaltres: la confusió de la revolució democràtica i de la socialista, entre les quals cap “comuna” ha establert distinció?


Es presenta com a fi “exclusiu” del govern provisional (tan inoportunament qualificat de comuna) l’extensió de la insurrecció i la desorganització del govern. Aquest terme “exclusiu” elimina, en el sentit literal de la paraula, qualsevol altra tasca, sent una reincidència en l’absurda teoria de “només des de baix”. Una eliminació semblant d’altres tasques és, una vegada més, prova de miopia i irreflexió. La “comuna revolucionària”, açò és, el poder revolucionari encara que no siga més que en una ciutat, haurà d’ocupar-se inevitablement (encara que siga temporal, “parcial, episòdicament”) de tots els assumptes de l’estat, i, en aquest cas, és el súmmum del desenraonat ocultar el cap davall l’ala. Aqueix poder haurà de legalitzar la jornada de vuit hores, instituir la inspecció obrera de les fàbriques, organitzar la instrucció general gratuïta, implantar la elegibilitat dels jutges i constituir comitès camperols, etc.; en una paraula, haurà de dur a terme, sense falta, una sèrie de reformes. Incloure aqueixes reformes en la noció de “contribuir a l’extensió de la insurrecció” significaria jugar amb les paraules i augmentar deliberadament la foscor allí on cal una claredat completa.


La part final de la resolució neoiskrista no subministra nous materials per a la crítica de les tendències de principi de l’“economicisme” ressuscitat en el nostre partit, però il·lustra en un altre aspecte un poc diferent el que s’ha dit més amunt.


Heus aquí aqueixa part:


Només en un cas la socialdemocràcia deuria per la seua iniciativa encaminar els seus esforços en el sentit d’apoderar-se del poder, retenir-lo el major espai possible de temps en les seues mans; a saber: en el cas que la revolució s’estengués als països avançats de l’Europa occidental, en els quals han aconseguit ja una certa [?] maduresa les condicions per a la realització del socialisme. En aquest cas, els limitats marcs històrics de la revolució russa es podrien eixamplar considerablement i apareixeria la possibilitat d’entrar en la senda de les transformacions socialistes.


Si en el transcurs del període revolucionari la tàctica del Partit Socialdemòcrata consisteix en mantenir-se en l’oposició revolucionària extrema davant tots els governs que se succeïsquen en el poder durant la revolució, la socialdemocràcia podrà preparar-se del mode millor també per a la utilització del poder governamental, si aquest cau [??] en les seues mans”.


Ací, la idea fonamental és la mateixa que ha formulat reiteradament Vperiod, en dir que no hem de témer (com ho tem Martinov) la victòria completa de la socialdemocràcia en la revolució democràtica, açò és, la dictadura revolucionària democràtica del proletariat i dels camperols, perquè una victòria tal ens donarà la possibilitat d’aixecar Europa; i el proletariat socialista europeu, en sacsar-se el jou de la burgesia, ens ajudarà, al seu torn, a realitzar la revolució socialista. Però vegeu fins a quin punt apareix empitjorada aquesta idea en l’exposició dels neoiskristes. No ens detindrem en detalls, com ara l’absurd que el poder pot “caure” a mans d’un partit conscient, que considere com nociva la tàctica de la presa del poder; que a Europa les condicions per al socialisme han assolit no una certa maduresa, sinó maduresa en general; que el nostre programa de partit no coneix cap transformació socialista, sinó només la revolució socialista. Prenguem el principal i fonamental que distingeix les idees de Vperiod de les de la resolució. Vperiod indicava al proletariat revolucionari de Rússia una missió activa: triomfar en la lluita per la democràcia i aprofitar-se d’aquesta victòria per a traslladar la revolució a Europa. La resolució no comprèn aquesta connexió existent entre la nostra “victòria decisiva” (no en el sentit neoiskrista) i la revolució a Europa, i, per açò, no parla dels fins del proletariat, ni de les perspectives de la seua victòria, sinó d’una de les possibilitats en general: “Si la revolució s’estengués...” Vperiod indicava d’una manera directa i definida (i aquestes indicacions van entrar en la resolució del III Congrés del POSDR) com precisament es pot i es deu “utilitzar el poder governamental” en interès del proletariat, tenint en compte el que es pot realitzar immediatament, en el grau actual del desenvolupament social, i el que és necessari realitzar primer com a premissa democràtica de la lluita pel socialisme. També en aquest sentit la resolució s’arrossega sense remei a la cua, en dir: “Podrà preparar-se per a la utilització”, sense saber dir com és que pot preparar-se, com ha de fer-ho i en quin sentit ha d’utilitzar aquesta preparació. No dubtem, per exemple, que els neoiskristes “poden preparar-se per a la utilització” de la situació directiva en el partit, però el que hi ha és que fins ara la seua experiència d’aqueixa utilització, la seua preparació no infonen cap esperança respecte a la transformació de la possibilitat en realitat...


Vperiod deia amb exactitud en què consisteix precisament la “possibilitat” real “de mantenir el poder en les nostres mans”: en la dictadura revolucionària democràtica del proletariat i dels camperols, en la seua força de massa conjunta, capaç de superar totes les forces de la contrarevolució, en la seua coincidència inevitable d’interessos en relació amb les transformacions democràtiques. La resolució de la conferència tampoc dóna res positiu en aquest sentit, limitant-se només a esquivar la qüestió. Perquè la possibilitat de sostenir el poder a Rússia ha d’estar condicionada per la composició de les forces socials de Rússia mateixa, per les condicions de la revolució democràtica que actualment s’està desenrotllant al nostre país. Perquè la victòria del proletariat en Europa (i de l’extensió de la revolució a Europa fins a la victòria del proletariat hi ha encara una certa distància) provocarà una lluita contrarevolucionària desesperada de la burgesia russa; i la resolució dels neoiskristes no diu ni una paraula sobre aquesta força contrarevolucionària, la importància de la qual és avaluada en la resolució del III Congrés del POSDR. Si en la lluita per la república i la democràcia no poguéssem recolzar-nos en els camperols, a més del proletariat, “mantenir el poder” seria llavors una causa perduda. Si no és una causa perduda, si la “victòria decisiva de la revolució sobre el tsarisme” obri una possibilitat tal, llavors hem d’indicar-la, incitar activament a la seua transformació en realitat, donar consignes pràctiques, no sols per al cas que la revolució passe a Europa, sinó també perquè aqueixa extensió es duga a terme. Els seguidistes de la socialdemocràcia, en referir-se als “limitats marcs històrics de la revolució russa”, no fan més que encobrir la concepció limitada que tenen de les tasques d’aquesta revolució democràtica i del paper avançat del proletariat en aquesta revolució!


Una de les objeccions contra la consigna de “dictadura revolucionària democràtica del proletariat i dels camperols” consisteix en el fet que la dictadura pressuposa la “unitat de voluntat” (Iskra, núm. 95), i la unitat de voluntat entre el proletariat i la petita burgesia és impossible. Aquesta objecció és inconsistent, perquè es troba fundada en la interpretació abstracta, “metafísica”, de la noció “unitat de voluntat”. La voluntat pot estar unida en un sentit i no unida en un altre. L’absència d’unitat en les qüestions del socialisme i en la lluita pel socialisme no exclou la unitat de voluntat en les qüestions de la democràcia i en la lluita per la república. Oblidar açò significaria oblidar la diferència lògica i històrica entre la revolució democràtica i la revolució socialista. Oblidar açò significaria oblidar el caràcter popular general de la revolució democràtica: si és “popular”, açò significa que hi ha “unitat de voluntat” precisament en tant que aqueixa revolució satisfà les necessitats i les exigències del poble en general. Més enllà dels límits del democratisme, ni tan sols es pot parlar d’unitat de voluntat entre el proletariat i la burgesia camperola. La lluita de classes entre ells és inevitable, però al terreny de la república democràtica aquesta lluita serà la lluita popular més profunda i més vasta pel socialisme. La dictadura revolucionària democràtica del proletariat i dels camperols té, com tot en el món, el seu passat i el seu esdevenidor. El seu passat és l’autocràcia, el règim de la servitud de la gleva, la monarquia, els privilegis. En la lluita contra aquest passat en la lluita enfront de la contrarevolució, és possible la “unitat de voluntat” del proletariat i dels camperols, perquè hi ha unitat d’interessos. El seu esdevenidor és la lluita contra la propietat privada, la lluita de l’obrer assalariat contra el patró, la lluita pel socialisme. Ací la unitat de voluntat és impossible. Ací ens trobem en presència no del camí que va de l’autocràcia a la república, sinó del camí que condueix de la república democràtica petit burgesa al socialisme.


Naturalment, en la situació històrica concreta s’entrellacen els elements del passat i de l’esdevenidor, es confonen l’un i l’altre camí. El treball assalariat i la seua lluita contra la propietat privada existeix també davall l’autocràcia, naix fins i tot sota el règim feudal. Però açò no ens impedeix gens ni mica distingir lògicament i històricament les grans fases del desenrotllament. Perquè tots nosaltres contraposem la revolució burgesa i la socialista, tots nosaltres insistim incondicionalment en la necessitat d’establir una distinció rigorosa entre les mateixes, ¿però es pot negar que en la història elements aïllats, particulars, de l’una i l’altra revolució s’entrellacen? ¿Potser l’època de les revolucions democràtiques a Europa no registra una sèrie de moviments socialistes i de temptatives socialistes? ¿I potser la futura revolució socialista a Europa no tindrà encara molt que fer en el camp de la democràcia?


El socialdemòcrata no ha d’oblidar mai, ni per un instant, la inevitabilitat de la lluita de classe del proletariat pel socialisme, contra la burgesia i la petita burgesia més democràtiques i republicanes. Açò és indiscutible. D’açò es desprèn la necessitat absoluta d’un partit separat i independentment i rigorosament classista de la socialdemocràcia. D’ací es desprèn el caràcter temporal de la nostra consigna de “colpejar junt” amb la burgesia, el deure de vigilar rigorosament “l’aliat com si es tractés d’un enemic”, etc., etc. Tot açò no ofereix tampoc el menor dubte. Però seria ridícul i reaccionari oblidar, desconèixer o menystenir, a causa d’això, les tasques essencials del moment, encara que siguen transitòries i temporals. La lluita contra l’autocràcia és una tasca temporal i transitòria dels socialistes, però tot desconeixement o menyspreu d’aqueixa tasca equival a trair el socialisme i servir la reacció. La dictadura revolucionària democràtica del proletariat i dels camperols, és indiscutiblement només una tasca transitòria i temporal dels socialistes, però desentendre’s d’aquesta tasca en l’època de la revolució democràtica és directament reaccionari.


Les tasques polítiques concretes cal plantejar-les en la situació concreta. Tot és relatiu, tot flueix, tot es modifica. La socialdemocràcia alemanya no inclou en el programa la reivindicació de la república. En aqueix país, la situació és tal, que aquesta qüestió es pot difícilment separar en la pràctica de la qüestió del socialisme (si bé respecte a Alemanya, Engels, en les seues observacions sobre el projecte de programa d’Erfurt, en 1891, posava en guàrdia contra la tendència a menystenir la importància de la república i de la lluita per la mateixa!). En la socialdemocràcia de Rússia ni tan sols ha sorgit la qüestió de suprimir la reivindicació de la república del programa i de l’agitació, perquè al nostre país existeix un lligam indissoluble entre la qüestió de la república i la qüestió del socialisme. Un socialdemòcrata alemany de 1898, que no col·loqués en primer terme la qüestió especial de la república, era un fenomen natural que no provocava ni sorpresa ni censura. Un socialdemòcrata alemany, que en 1848 deixés en l’ombra la qüestió de la república, hauria sigut senzillament un traïdor a la revolució. No hi ha la veritat abstracta. La veritat és sempre concreta.


Arribarà un temps (quan haja acabat la lluita contra l’autocràcia russa, quan haja passat per a Rússia l’època de la revolució democràtica) en què serà ridícul fins i tot parlar de la “unitat de voluntat” del proletariat i dels camperols, de la dictadura democràtica, etc. Llavors pensarem d’una manera immediata en la dictadura socialista del proletariat i en parlarem d’una manera més detallada. Però en l’actualitat, el partit de la classe d’avantguarda no pot deixar d’aspirar del mode més enèrgic a la victòria decisiva de la revolució democràtica sobre el tsarisme. I la victòria decisiva no és una altra cosa que la dictadura revolucionària democràtica del proletariat i dels camperols.


Observació

1) Recordem el lector que en la polèmica d’Iskra amb Vperiod, la primera al·ludia, entre altres coses, a la carta d’Engels a Turati en la que Engels posava en guàrdia al cap (futur) dels reformistes italians perquè no confongués la revolució democràtica i la revolució socialista. La revolució que s’acosta a Itàlia (escrivia Engels a propòsit de la situació política d’Itàlia en 1894), serà petit burgesa, democràtica i no socialista. Iskra retreia a Vperiod haver-se apartat del principi establert per Engels. Aquest reprotxe és injust, perquè Vperiod (núm. 14) reconeixia plenament en general la justesa de la teoria de Marx sobre les diferències de les tres forces principals de les revolucions del segle XIX. Segons aquesta teoria, actuen contra el vell règim, contra l’autocràcia, el feudalisme i la servitud 1) la gran burgesia liberal; 2) la petita burgesia radical; 3) el proletariat. La primera no lluita més que per una monarquia constitucional; la segona, per una república democràtica, i el tercer per una revolució socialista. La confusió de la lluita petit burgesa a favor de la revolució democràtica completa amb la lluita proletària a favor de la revolució socialista amenaça a un socialista amb l’enfonsament polític. Aquesta advertència de Marx és completament justa. Però precisament per aquesta raó és errònia la consigna de “comunes revolucionàries”, perquè les comunes que es coneixen en la història confonien la revolució democràtica i la revolució socialista. Al contrari, la nostra consigna de dictadura democràtica revolucionària del proletariat i dels camperols ens preserva per complet d’aqueix error. La nostra consigna reconeix incondicionalment el caràcter burgès de la revolució, que no és capaç de sobrepassar d’una manera immediata el marc d’una revolució únicament democràtica; al mateix temps, la nostra consigna impulsa endavant aquesta revolució concreta, tracta de donar-li les formes més convenients per al proletariat, tracta, doncs, d’aprofitar al màxim la revolució democràtica perquè la lluita que ha de seguir el proletariat pel socialisme tinga el major èxit.


21 S’hi al·ludeix als articles “La socialdemocràcia i el govern provisional revolucionari” i “La dictadura revolucionària democràtica del proletariat i el camperolat”, publicats als números 13 i 14 del periòdic bolxevic Vperiod.