Des del propi inici del moviment obrer de masses a Rússia, és a dir aproximadament fa uns deu anys, hi ha hagut profunds desacords entre els socialdemòcrates sobre tàctica. Com se sap, aquesta mena de desacords provocaren en la segona meitat dels anys noranta l'aparició de la corrent «economicista», que menà a l'escissió entre els sectors oportunista (rabotxedelista) i revolucionari (vella-iskrista) del partit. Però l'oportunisme socialdemòcrata rus diferia de l'europeu occidental en trets propis. Reflectia amb una fidelitat extrema el punt de mira o, potser l'absència de cap punt de mira, del sector intel·lectual del partit, que prenia gran interès tant en els mots de moda del bernsteinisme com dels resultats i formes directes del moviment purament obrer. Aquesta afició dugué a la traïció general dels marxistes legals, que es passaren al liberalisme, i a la creació per part dels socialdemòcrates de la ben coneguda teoria de la «tàctica-procés» que ha fet guanyar als nostres oportunistes el malnom de «cuïstes». Anaven sense remei a la cua dels esdeveniments, afanyant-se d'una mesura extrema a una altra, menyspreant en tots els casos la visió d'acció del proletariat revolucionari i la convicció en les seues forces, tot sovint sota el pretext de la referència a l'actuació independent del proletariat. Curiós, però és així. Ningú no parlava tant de l'actuació independent dels treballadors i ningú no va fer tant amb la seua propaganda per restringir, retallar i disminuir aquesta activitat com els rabotxedelistes. «'Parlau menys d'elevar l'activitat de les masses treballadores', els hi deien els obrers més conscients i avançats als llurs esforçats però estúpids consellers. 'Entre nosaltres hi ha més activitat que la que us pensau, i som capaços de defensar amb una lluita oberta al carrer fins i tot reivindicacions que no prometen cap resultat tangible! No us pertoca elevar la nostra activitat ja que precisament vosaltres no hi anau sobrats. Admirau menys l'espontaneïtat i pensau més en augmentar la vostra activitat, senyors!' Ací és com cal caracteritzar l'atitud dels obrers revolucionaris als intel·lectuals oportunites» («Què fer?», p. 55).

Dues passes endarerra, fetes per la nova «Iskra» cap a «Rabočee Delo», han reviscut aquesta atitud. De les planes d'«Iskra» emana el sermó cuïsta, cobert pels mateixos juraments repugnants: certament, Déu meu, crec i profés l'actuació independent del proletariat. En el nom de l'actuació espontànua del proletariat, Akselrod, Martinov, Martov i Lieber (el bundista) defensaren en el congrés el dret dels professors i dels estudiants a ingressar com a membres del partit, sense entrar en cap organització. En el nom de l'actuació independent del proletariat es creà la teoria de l'«organització-procés», justificació de la desorganització i glorificació de l'anarquisme intel·lectual. En el nom de l'actuació independent del proletariat s'inventà la teoria no menys coneguda del «tipus superior de manifestacions», en la forma d'un compromís entre una delegació obrera, que havia passat a través del raser d'unes eleccions triples, i els zemstvistes per unes manifestacions pacífiques que no generassen pànic. En el nom de l'actuació independent del proletariat es pervertí i vulgaritzà la idea de la revolta armada, empetitida i confosa.

En aquesta darrera qüestió, davant la seua enorme importància pràctica, ens agradaria que el lector hi paràs atenció. El desenvolupament del moviment obrer escarní severament els savis de la nova «Iskra». La primera lletra on en el nom del «procés de desenvolupament sistemàtic de la consciència de classe i de l'actuació independent del proletariat» recomanaven, com a tipus superior de manifestacions, «el lliurament de les demandes obreres per la posta a les llars dels regidors i l'escampament de còpies a la sala de reunions del zemstvo» no havia tingut temps de creuar Rússia quan en una segona lletra ja anunciaven la sensacional descoberta que en l'actual «moment històric l'escenari polític l'omple (!) el conflicte entre la burgesia organitzada i la burocràcia» i que «el sentit objectiu de qualsevol (ull viu!) moviment revolucionari inferior (!) es redueix per tant a defensar les consignes d'aquella de les dues (!!) forces interessada en l'enderrocament de la situació vigent» (és la intel·lectualitat democràtica la que apareix com a «força»); els obrers conscients no havien tingut temps de llegir aquestes magnífiques lletres i d'enriure-se'n, que els fets de la lluita real del proletariat llençar als fems tota aquesta brutícia política dels publicistes de la nova Iskra. El proletariat mostrava que hi ha una tercera força (certament, és clar, no la tercera, sinó la segona en aparició, i la primera en capacitat de lliuta), que no s'interessa simplement en l'enderrocament del règim autocràtic, sinó que es disposa a encetar la tasca real d'enderrocar-lo. D'ençà del nou de gener, el moviment obrer ha desenvolupat davant els nostres propis ulls l'aixecament popular.

Hauríem de mira com discutien abans els socialdemòcrates la qüestió de la transició vers la revolta com a qüestió tàctica, i com han començat a resoldre-la els obrers a la pràctica.

Fa tres anys es deia això sobre la revolta, com a consigna que definia les nostres tasques pràctiques immediates: «Imaginau-vos un aixecament popular. Probablement ara tothom hi serà d'acord que hem de pensar-hi i preparar-nos-hi. Però com preparar-nos-hi? No ho farem amb la designació per part del comitè central d'agents en tots els llocs per la preparació de la revolta! Fins i tot si tinguessem un comitè central, no podria aconseguir absolutament res amb aquests nomenaments en les condicions actuals de Rússia. Al contrari, la xarxa d'agents que es desenvolupa per la feina d'establir i distribuir la publicació general, no hauria de «seure's i esperar» a la consigna de revoltar-se, sinó que hauria de dur a terme una activitat regular per garantir la màxima probabilitat d'èxit en cas de revolta. Aquesta activitat reforçaria les connexions amb masses àmplies de treballadors i de totes les capes insatisfetes amb l'autocràcia, i per això és important per la revolta. Amb aquesta activitat es desenvoluparia certament la capacitat d'estimar la posició política genera i, per tant, la capacitat de triar el moment correcte per a la revolta. Aquesta activitat acostumaria totes les organitzacions locals a respondre simultàniament a les mateixes qüestions, casos i incidents polítics que agiten tot Rússia, a respondre a aquests incidents amb més vigor, més uniformitat i més rapidesa, i de fet la revolta és, en efecte, la «resposta» més vigorosa, més uniforme i més ràpida de tot el poble al govern. Aquesta activitat, si més no, acostumaria totes les organitzacions revolucionàries de cap a cap de Rússia a mantindre els contactes més constants i alhora més secrets que creen la unitat real de partit, sense les quals és impossible de discutir col·lectivament el pla de la revolta i prendre les mesures preparatòries necessàries que cal mantindre en el secret més estricte.

En un mot, «el pla per una publicació política panrussa» no tan sols és fruit de la feina de cambra de les persones infectades d'atitud doctrinària i literària (com semblava a la gent que hi reflexionava poc), sinó que, contràriament, és el pla més pràctic per començar des de direccions diferents i preparar-se ara per la revolta, sense oblidar alhora ni un minut l'essencial feina quotidiana)» («Què fer?»).

Els mots finals que hem posat en cursiva ens donen una resposta clara a la qüestió de com s'imaginaven els socialdemòcrates revolucionaris la tasca de preparació per a la revolta. Però, tot i la claredat d'aquesta resposta, les velles tàctiques cuïstes també s'havien d'evidenciar en aquest tema. Martinov ha publicat recentment el pamflet «Dues dictadures», especialment recomanat per la nova «Iskra» (n. 84). L'autor es revolta des de les grans profunditats del cor rabotxedelista pel fet que Lenin pogués parlar de «preparació, objectiu i realització de la revolta nacional armada». El terrible Martinov colpeja l'enemic: «la socialdemocràcia internacional per l'experiència històrica i l'anàlisi científica de la dinàmica de les forces socials sempre ha reconegut que tan sols les revolucions de palau i els pronunciamientos poden disposar-se per endavant i dirigir-se amb èxit d'acord amb un pla prèviament preparat, i tan sols pel fet que no són revolucions nacionals, és a dir revolucions de caràcter popular, sinó tan sols recanvis d'una colla dirigent. La socialdemocràcia a tot arreu i sempre ha reconegut que una revolució nacional no es pot preparar prèviament, que no es produeix artificialment, i que es genera tota sola».

Potser el lector dirà, després d'haver llegit aquest fragment, que Martinov, òbviament, no és cap oponent seriós, i que seria ridícul prendre-se'l seriosament. Seríem força d'acord amb aquest lector. Fins i tot li diríem a aquest lector que no hi ha mal pitjor en la terra que prendre's seriosament totes les teories i arguments dels nostres neo-iskristes, si bé aquests absurds apareixen també en els editorials d'«Iskra» (n. 62). El problema més gran és que hi ha gent en el partit que s'omplen el cap d'aquestes absurditats. I així cal parlar de coses frívoles de la mateixa forma que hem de parlar de la «teoria» que Rosa Luxemburg ha obert sobre l'«organització-procés». Cal explicar a Martinov que no s'ha de confondre les revoltes amb la revolució nacional. Cal explicar que les referències entenimentades a la revolució en les relacions socials quan hi ha al davant la qüestió pràctica de com enderrocar l'autocràcia russa són tan sols pròpies de Kifa Mokijevic. Aquesta revolució ha començat ja a Rússia amb la caiguda de la servitud, i és l'endarreriment de la superstructura política en relació a la revolució feta en les relacions socials la que fa inevitable la fallida de la superstructura, i és força possible la caiguda per un sol impacte ja que la «revolució nacional» a Rússia ja ha colpejat el tsarisme centenars de vegades, i no se se sap si li posarà fi l'impacte cent-unè o el cent-desè. Tan sols els intel·lectuals oportunismes que traslladen el seu filisterisme als proletaris, poden vantar-se d'un coneixement acadèmic de la «revolució en les relacions socials» mentre es discuteixen vies pràctiques per fer un dels cops del segon centenar. Tan sols els oportunistes de la nova «Iskra» poden cridar histèricament sobre el terrible «jacobinisme» d'un pla el centre de gravetat del qual, com he vist, rau en una propaganda global de masses mitjançant una publicació política!

La revolució nacional no es pot disposar, és cert. És impossible de no valorar pel coneixement d'aquesta veritat Martinov i l'autor de l'editorial del número 62 d'«Iskra» («com és possible que es pense en el nostre partit de preparar un aixecament?» es demana el col·laborador lleial, o deixeble, de Martinov, en aquell article, en guerra contra els «utòpics»). Però si nosaltres haguessem preparat realment la revolta i fos possible la realització d'un aixecament popular a través de les revolucions en les relacions socials que ja s'han fet, llavors és quelcom força raonable. Provarem d'explicar-ho als neo-iskristes amb un exemple senzill. És possible diposar el moviment obrer? No, és impossible, ja que es composa de milers d'actuacions separades generades per una revolució en les relacions socials. Es pot disposar una vaga.? És possible, malgrat el fet—tan sols imaginau-ho, camarada Martinov, que tota vaga sorgeix d'una revolució en les relacions socials. Quan es pot disposar una vaga? Quan l'organització o cercle que la disposa té influència entre les masses dels obrers en qüestió i són capaços d'estimar correctament el moment de malcontentament i irritació creixent en les masses de treballadors. Vegeu ara com hem entès la qüestió, cam. Martinov i camarada «editorialista» del número 62 d'«Iskra»? Si ho heu entès, comparau-ho ara amb la revolta i la revolució nacional. «La revolució nacional no es pot disposar per endavant». La revolta sí s'hi pot disposar, quan disposar-la influeix en les masses i s'hi és capaç d'estimar-ne correctament el moment.

Afortunadament, l'actuació independent dels obrers avançats sembla anar molt més enllà de les filosofies cuïstes de la nova «Iskra». Mentre que aquesta s'esgota per elaborar teoriques que demostren que la revolta no la poden disposar els qui s'hi preparen i els qui han organitzat el partit d'avantguarda de la classe revolucionària, els fets mostren que els qui no s'hi han preparat, es veuen, de vegades, forçats a disposar un aixecament.

Vet ací un pamflet que ens envià un camarada de Petersburg. Fou tipografiat, imprès i distribuit en 10.000 còpies pels propis obrers, que havien pres una imprempta legal de Petersburg el 10 de gener.

«Proletaris de tots els països, uniu-vos!

»Ciutadans! Ahir vau veure les atrocitats del govern autocràtic. Vau veure com la sang omplia els carrers! Vau veure assasinats centenars de lluitadors per la causa obrera, vau veure la mort, vau sentir els laments d'homes ferits, de dones i de criatures indefenses! Sangs i cervells vessats pels carrers que havien fet amb les mans. Qui ha dirigit l'exèrcit, les armes i les bales contra els pits dels treballadors?

»- El tsar, els grans ducs, els ministres, els generals, i els qui s'arrosseguen per la cort.

»Són assassins! Matau-los! A les armes, caramades, prengueu els arsenals, els dipòsits de municions i les armeries. Assaltau les presons, camarades, alliberau els lluitadors per la llibertat. Esclafau les comissaries de la gendarmeria i de la policia i totes les institucions estatals. Enderrocam el govern imperial, i posam el nostre. Visca la revolució, visca l'assemblea constituent de representants nacionals! - Partit Obrer Socialdemòcrata Rus.

La crida a la revoltat d'aquest grapat d'obrers avançats i amb empenta ha resultat fallida. No ens haurien de sorprendre ni de desanimar les crides fallides a la revolta o les disposicions fallides de revolta. Deixarem a la nova «Iskra» que parle profusament en aquesta ocasió de la necessitat d'«una revolució en les relacions socials» i que condemne grandiloqüentment l'«utopisme» dels obrers que exclamaren: «posam el nostre govern!». Tan sols els pedants o els estúpids sense remei poden veure en aquest clixé el centre de gravetat d'aquesta crida. És important que assenyalam i emfasitzam aquesta destacada i valenta posició pràctica a la tasca que se'ns posa ara ben al davant.

La crida dels obrers de Petersburg no es realitzà i no es podia realitzar tan aviat com ells volien. Aquesta crida es repetirà una vegada i una altra, i els intents de revolta poden fracassar repetidament. Però és una d'una gran vàlua el fet que els obrers hagen presentat aquesta tasca. La conquesta que ha fet el moviment obrer en la consciència de la urgència pràctica d'aquesta tasca i en posar-se al capdavant de les protestes nacionals, és una conquesta que ja res no pot arrabassar al proletariat.

Els socialdemòcrates presentaren en termes generals la consigna de la preparació de la revolta fa més de tres anys. L'actuació independent del proletariat ha arribat a la mateixa consigna sota la influència de les lliçons directes de la guerra civil. Hi ha actuació independent i actuació independent. Hi ha una actuació independent del proletariat d'iniciativa revolucionària, i hi ha una actuació independent del proletariat no desenvolupada i que avança a estrabades, hi ha una actuació independent de sentit socialdemòcrata i una actuació independent zubatovista. També hi ha socialdemòcrates que fins i tot en l'actualitat reverencien aquesta segona mena d'actuació independent, que pensen que és possible de defugir la resposta directa a les qüestions tòpiques, tot repetint incomptables vegades el mot «classe». Preneu el n. 84 d'«Iskra». «Per què—demana amb un aire triomfant l'«editorialista» que ens ataca—no ha sigut l'organització restringida de revolucionaris professionals la que ha donat impuls a aquesta allau (9 de gener), sinó l'assemblea de treballadors? Perquè l'assemblea era una organització realment (ull!) àmplia, basada en l'actuació independent de les masses obreres». Si l'autor d'aquesta frase clàssica no fos un admirador de Martinov, potser hauria entès que l'assemblea feia un servei al moviment del proletariat revolucionari si, i únicament si, passava de l'actuació independent zubatovista a l'actuació independent socialdemòcrata (moment que deixava immediatament d'existir com a assemblea legal).

Si els neo-iskristes o neo-rabotxedelistes no fossen cuïstes, veurien que precisament el nou de gener ha justificat la predicció dels que deien: «la legalització del moviment obrers ens beneficiaria eventualment a nosaltres en perjudici dels zubatovistes» («Què fer?»). El nou de gener ha demostrat a més tota la importància de la tasca formulada en aquell mateix text: «preparar segadors que siguen capaços de tallar les males herbes d'avui» (és a dir, l'actual influència paralitzant dels zubatovistes) «i collir les espigues de demà» (és a dir, fornir una direcció revolucionària al moviment que ha avançat un pas amb la legalització). Els ivanuixki de la nova «Iskra» es refereixen a la magnífica collita de gra per menysprear la importància d'una organització forta de segadors revolucionaris! Igual que els bundistes, semble que surten amb un cartellet on hi ha escrita una sola frase «actuació independent dels treballadors»!

Seria criminal, continua l'editorialista neo-iskrista, «atacar la reraguarda de la revolució». Que vol dir realment aquesta frase, Al·là ho sap. Pel que fa al seu paper en la fisiognomia oportunista general d'«Iskra», probablement ja ho tractarem específicament en una altra ocasió. Ara n'hi ha prou amb assenyalar que el sentit polític vàlid d'aquesta frase és un: l'autor segueix la cua de la reraguarda de la revolució, i arrufa el nas de disgust davant l'«estreta» i «jacobina» avantguarda de la revolució.

La tàctica cuïsta i la tàctica de la socialdemocràcia revolucionària s'il·luminen amb tot el contrast, com més zel mostra l'esperit martinovista de la nova «Iskra». Ja assenyalàvem en el n. 1 de «Vperjod» que la revolta havia d'unir-se amb els moviments espontanis. De cap manera oblidam ni gens ni mica la importància de «mantindre la reraguarda» per emprar l'analogia militar. Parlàvem en el n. 4 de la tàctica correcta dels membres del comitè de Petersburg, que des del principi dirigiren tots els esforços al suport i desenvolupament dels elements revolucionaris del moviment espontani, mentre mantenien alhora una atitud de reserva i malfiança envers la reraguarda fosca i zubatovista d'aquest element. Acabarem ara amb un consell que encara l'haurem de donar moltes vegades als neo-iskristes: no menystingueu les tasques de l'avantguarda revolucionària, no oblidau el nostre deure de suport a aquesta avantguarda per la nostra actuació independent i organitzada. Pronunciau menys frases generals sobre el desenvolupament de l'actuació independent dels treballadors—els obrers mostren un munt d'activitat revolucionària independent que no percebeu—i més aviat vigilau de no corrompre els obrers desenvolupats amb els vostre propi cuïsme.