Què passa a Rússia?

Revolta o revolució? La qüestió que es posen els periodistes i reporters europeus és aquesta, quan informen a tot el món dels fets de Petersburg i proven de fer-ne la valoració. Són rebels o insurgents aquestes desenes de milers de proletaris contra els quals l'exèrcit imperial ha actuat victoriosament? I els diaris forasters que tenen més que la resta una oportunitat «per la seua part», de considerar els fets amb imparcialitat, es perden en responstre aquesta qüestió. Passen constantment d'una terminologia a l'altre. I no és gens estrany. No sense raó diuen que la revolució és una revolta reeixida, i que la revolta és una revolució malaurada. Qui és present al començament de grans i magnífics fets, té tan sols una oportunitat molt incompleta, inexacta i indirecta de saber-ne res i, certament, no gosa d'expressar-'hie de forma decidida. Els diaris burgesos que parlen a l'antiga de revolta, motí, desordres, haurien de veure, però, la seua importància nacional, àdhuc internacional. De fet això també dóna als esdeveniments el caràcter de la revolució. I els escrits dels darrers dies no tenen res a veure amb els discursos sobre els primers dies de la revolució. El punt d'inflexió en la història de Rússia ha arribat. Això no ho neguen els conservadors europeus més inveterats del tot delitosos i afectuosos amb la poderosa i incontrolada autoritat de l'autocràcia de totes les Rússies. també dóna als fets el caràcter de revolució. Ja no hi pot haver ni s'hi pot parlar d'una pau entre l'autocràcia i el poble. Tot el poble desesperat parla de la revolució, i cap dels «nihilistes», segons Europa encara es refereix als revolucionaris russos, ni ningú és capaç d'interessar-se en la política de pau.

El moviment obrer rus durant uns dies s'ha alçat al màxim. Davant els nostres ulls es creix en revolta oberta. És clar que per nosaltres, ací a Ginebra, tan lluny lamentablement, es fa incommensurablement difícil de seguir els esdeveniments. Però mentre som condemnats a patir aquesta distància, hauríem de provar de seguir-los, de resumir-los, de treure'n conclusions, d'aprofitar de l'experiència de la història d'avui lliçons que seran útils demà, en altres llocs on encara el «poble» resta en calma i on en un futur proper de tal o tal forma el foc revolucionari esclatarà. Hauríem de fer una feina constant de publicistes, escriure la història del present i provar d'escriure-la de forma que les nostres cròniques suposen un ajut efectiu als participants directes del moviment i als herois proletaris, en el lloc d'acció, escriure per tal de promoure l'expansió del moviment, per fer una tria conscient de mitjans, disposicions i mètodes de lluita, forces capaces de donar amb el menor desgast els resultats més grans i més forts.

En la història de la revolució contradiccions ja madures emergeixen de dècades i segles. La vida es fa inusualment rica. Des del punt de mira polític del lluitador actiu, les masses sempre es mouen a l'ombra i sovint amb actes que ignoren o fins i tot confonen els observadors superficials. Aquestes masses estudien a la pràctica, proven vies als ulls de tothom, comproven possibilitats, afronten problemes, i es posen en joc i posen en joc les teories de tots els ideòlegs. Aquestes masses fan esforços heroics per aixecar-se del nivell imposat històricament per enormes problemes mundials i per diferents i grans derrotes que han suposat corrents de sang i de milers de víctimes, res mai no s'hi podrà comparar, en importància, amb l'educació directa de les masses i de la classe durant la lluita revolucionària. Cal mesura la història d'aquesta lluita en dies. I no sense raó hi ha diaris forasters que ja han començat «un diari de la revolució russa». També el farem nosaltres.

El pope Gapon

El pope Gapon, el provocador, ja que s'assum com un fet que és membre de les societats zubatovistes. A més, els diaris forasters, de forma similar als nostres corresponsals, remarquen el fet que la policia deliberadament va deixar crèixer lliurament el moviment, i que el govern en general (i el gran duc Vladimir en particular) volien provocar una massacre cruenta sota les condicions més favorables per ell. Els corresponsals anglesos assenyalen fins i tot que la vigorosa participació dels zubatovistes en el moviment seria especialment favorable pel govern en aquella situació. Els intel·lectuals revolucionaris i els proletaris conscients, probablement, restarien quiets, evitarien el moviment zubatovista, i s'hi mantindrien al marge. El govern tindria doncs les mans particularment lliures i jugaria una partida segura: hi hauria a la manifestació els obrers més pacífics, menys organitzats i més grisos; amb ells l'exèrcit sí pot enfrontar-s'hi, i podrien donar una bona lliçó al proletariat; l'ocasió per executar tothom als carrers seria magnífica; la victòria dels partits reaccionàris (o gran-ducals) a la cort per damunt dels liberals seria plena; la represa que seguiria seria la més furiosa.

Tant els diaris anglesos com els alemanys atribueixen directament al govern (o a Vladimir) aquest pla d'acció. És molt probable que siga la veritat. Els fets de la jornada de sang del 9 de gener ho confirmen plenament. Però l'existència d'un pla no exclou de cap manera que el pope Gapon pogués ésser inconscientment l'instrument del pla. L'impacte del moviment liberal, reformista, entre part del jove clergat rus queda fora de dubte: aquest moviment ha trobat portaveus en assemblees d'una societat religiosa-filosòfica i en la literatura eclesiàstica. Aquest moviment ha rebut fins i tot el nom de moviment «novopravoslavista». És impossible d'excloure amb certesa per tant la idea que el pope Gapon pogués ésser un socialista cristià sincer que precisament el diumenge de sang hagués impulsat a un camí força revolucionari. Ens inclinam a aquesta assumpció davant les lletres de Gapon que escrigué després de la massacre del 9 de gener, segons les quals «davant nostre no hi ha cap tsar», la seua crida a la lluita per la llibertat, etc., tots aquests fets diuen bé de la seua honestedat i sinceritat, ja que no les tasques del provocador ja no poden incloure de cap manera aquesta poderosa propaganda per la continuació de la revolta.

De tota forma, la tàctica de la socialdemocràcia en relació al nou dirigent és ben clara: cal una atitud de precaució, d'espera i de manca de confiança envers els zubatovistes. Cal de totes formes una participació vigorosa en el moviment ascendent (fins i tot amb els zubatovistes) i una difusió vigorosa de les idees i consignes socialdemòcrates. Aquestes tàctiques les segueixen, segons les lletres esmentades dels nostres camarades del comitè del POSDR de Petersburg [1]. Si tot fos un pla de la colla reaccionària de la cort, la dimensió de la lluita de classe i la protesta política dels proletaris com a avantguarda del poble, semblaria molt més artificial. Que els plans policials i militars s'han girat contra el govern, que d'un moviment zubatovista de circumstàncies ha crescut en un moviment revolucionari panrús, és un fet. L'energia revolucionari i l'instint revolucionari de la classe obrera ha trencat amb una força incontrolable totes les desviacions policials.

El pla de la batalla de Petersburg

És estrany parlar, a primera ullada, de batalla quan els obrers desarmats anaren pacíficament a presentar la petició. Fou una massacre. Però el govern esperava una batalla i actua, sens dubte, sota un pla ben meditat. Des del punt de mira militar es discutí la protecció de Petersburg i del Palau d'Hivern. Havia pres totes les mesures militars. S'havia lliurat de totes les autoritats civils i havia posat el control de la capital sota les ordres directes dels generals assedegats de sang nacional, amb el gran duc Vladimir al capdavant.

El govern s'havia proposat de posar fi al proletariat revoltat, en perseguir a les barricades gent desarmada per suprimir la revolta en una mar de sang. El proletariat estudiarà aquestes lliçons militars del govern. I el proletariat aprendrà l'art de la guerra civil, quan arriba el temps de la revolució. La revolució és guerra. És l'única guerra justa, lleial, correcta i realment gran de totes les guerres que coneix la història. Aquesta guerra no es fa pels interessos mercenaris de governadors i explotadors, com passa a totes i cadascuna de les guerres, sinó en interès de les masses populars contra els tirans, en interès dels milions i desenes de milions d'oprimits i de treballadors contra l'arbitrarietat i la violència.

Tots els testimonis passius reconeixeran unànimament ara que a Rússia aquesta guerra ja s'ha declarat i començat. El proletariat s'alçarà de nou en grans masses. Les restes de la fe infantil en el tsar moriran ara tant bon punt els obrers de Petersburg passes de les peticions a les barricades. Els obrers s'armaren a tot arreu. No cal dir que la policia decuplicarà la severitat de la vigilància de magatzems i tallers d'armes. Cap serveritat, cap prohibició aturarà les masses urbanes, la gent que sense armes sempre podrà ésser executada, al més mínim pretext, pel govern. Tothom superarà totes i cadascuna de les barreres fins a fer-se amb una pistola o un revòlver, amagar l'arma a la policia i disposar-se a refusar els sirvents del tsarisme. Tot començament és difícil, diu el proverbi. Era molt difícil per l'obrer d'avançar fins a la lluita armada. El govern ara l'ha forçat a avançar-hi. El primer i més difícil pas ja s'ha fet.

És característica una conversa d'obrers en un dels carrers de Moscou que refereix el corresponsal anglès. Un grup d'obrers discuteix obertament les lliçons del dia. «Destrals?» diu un, «No ens convé, les destrals no faran res contra un sabre. Amb una destral no tindràs res, i amb un ganivet encara menys. No, revòlvers, si més no ens calen revòlvers, i fins i tot són millors que les pistoles». Converses similars tenen lloc ara a tot Rússia. I aquestes converses després de la «jornada de Vladimir» a Petersburg no es quedaran en converses.

El pla militar de l'oncle del tsar, Vladimir, la massacre, es reduí, en no entrar als barris i a les zones obreres, al centre urbà. Es provà d'assegurar de totes formes al soldat que els obrers volen destruir el Palau d'Hivern (amb icones, creus i peticions!) i matar el tsar. El problema estratègic es reduí a la protecció dels ponts i dels principals carrers que duien a la zona de Palau. I els principals escenaris de les «accions militars» foren les àrees dels ponts (Troitski, Samponievski, Nikolaev, Palau), els carrers que duen dels barris obrers al centre (la via Narva, el camí de S'isselburg, el del Neva), i, a la fi, l'àrea del Palau, on, amb tot, malgrat tota la quantitat de tropa, malgrat tots els refusos, hi havien penetrat milers i milers d'obrers. El problema de les accions militars, certament, el facilità terriblement el fet que tothom sabia perfectament on eren els obrers i se sabia quin era l'únic lloc de trobada i quin era l'objectiu. Els valents generals actuaren «amb èxit» contra un enemic que anava amb les mans buides, i que havia explicat a tothom on anava i a què... Fou l'assassinat més mesquí, més fred, de masses indefenses i pacífiques. Ara les masses consideraran i meditarant molt de temps sobre això en memòries i històries. La conclusió única i inevitable d'aquestes reflexions, aquesta percepció de la «lliçó de Vladimir» en la consciència de les masses, serà la conclusió que en la guerra cal actuar de forma militar. Les masses obreres i rere elles les masses de camperols pobres, es concebran com una part bel·ligerant, i llavors... Llavors les següents batalles de la nostra guerra civils passaran damunt dels «plans», i també dels grans ducs i dels tsars. Una crida «A les armes!» feta per un grup d'obrers en el Neva el 9 de gener, ja no pot passar ara desaparcebuda.

Afegit a l'article: «El pla de la batalla de Petersburg».

El pla de la batala de Petersburg ens l'ha descrit el n. 4 de «Vperjod». En els diaris anglesos trobam ara detalls raonablement interessants d'aquest pla. El gran duc Vladimir havia nomenat comandant el mariscal príncep Vasilc'ikova. Tota la capital s'havia dividit en zones assignades a oficials. El tsar jugà a la guerra del tot seriosament, com si fos davant la invasió d'un exèrcit armat. Durant les operacions militars l'estat major va seure en la taula verda de l'Illa Vasileva i rebé reports de cada cap de zona cada mitja hora.

Que ho tinguen present els obrers de Petersburg.

«El pare tsar» i les barricades.

Com més general és la ullada als fets del diumenge de sang, més sorprèn aquesta combinació de fe patriarcal i innocent en el tsar i lluita ferotge al carrer amb les armes a la mà contra l'autoritat imperial. El primer dia de la revolució russa havia confrontat amb una força sorprenent l'antiga i la nova Rússia, havia mostrat l'agonia de la fe primigènia del país en el pare tsar i el naixement d'un poble revolucionari en mig del proletariat urbà. No és gens casual que els diaris burgesos europeus diguessen que la Rússia del 10 de genera ja no era la Rússia del 8 de gener. No és gens casual que ens comparàs la premsa socialdemòcrata alemanya amb el moviment obrer anglès quan els obrers anglesos el 1934 feren manifestacions al carrer contra la prohibició dels sindicats, que en el 1838 a Manchester es desenvoluparen en enormes assembles «cartistes» fa uns 70 anys i que el pastor Stephen proclamàs que «tota persona lliure que respira l'aire diví i que camina per la terra divina, té el dret d'un propi centre». I el mateix pastor convidà els obrers en marxa a prendre les armes.

Nosaltres a Rússia, al capdavant del moviment també teníem un pope que en un dia havia passat de cridar «anau en pau amb la petició a qui regna» a una crida a començar la revolució. «Camarades, obrers russos!», escrivia George Gapon després de la jornada de sang en la lletra llegida en l'assemblea de liberals, «ja no tenim tsar. Un riu de sang s'interposa entre ell i el poble rus. És temps pels obrers russos de començar sense ell a combatre per la llibertat nacional. Us beneesc avui. Demà seré amb vosaltres. Ara m'ocupa fortament la feina en la nostra causa».

No és el pope George Gapon qui parla així. Són els milers i desenes de milers, els milions i desenes de milions d'obrers i camperols russos que fins ara confiaven fondament i cegament en el pare tsar, que cercaven la simple causa de la seua intolerable situació no en el «propi» pare tsar, i acusaven de totes les desgràcies, violències i arbitrarietats a tan sols uns governants lladres i estafadors. Nombroses generacions de camperols castigats, abandonats en llocs perduts de la mà de déu visqueren en aquesta convicció. Cada mes de vida en la nova Rússia, urbana, industrial i competitiva minaren i destruïren aquesta convicció. El moviment obrer de la darrera dècada ha arrossegat milers de proletariats cap als socialdemòcrates i s'han lliurat profundament d'aquesta convicció. L'entrada de desenes de milers d'obrers, amb un instint de classe enfortit, a la lluita i a la propaganda política, ha minat totes les bases d'aquesta convicció. Però rere aquests milers i desenes de milers hi havia centenars de milers i milions d'obrers i oprimits, humiliats i ofesos, proletaris i preproletaris, on hi podia haver aquesta convicció. No podien revoltar-se, tan sols eren capaços de demanar i suplicar. Els llurs sentiments i estats d'ànim, el llur nivell de coneixement i d'experiència política s'expressava religiosament. George Gapon, i en això consistirà la importància històrica que aquesta persona ha jugat en el començament de la revolució russa, ahir era encara desconegut per tothom, ara esdevé l'home del moment de Petersburg, i més enllà de Petersburg, de tot Europa.

Ara bé, per què els socialdemòcrates de Petersburg, segons les lletres que els hem tramès, han de desconfiar de Gapon? Una persona que du sotana, que confia en déu i que treballa sota l'alta protecció de Zubatov i de la seguretat, hauria d'inspirar sospites. Sincerament o insincerament prengué la sotana i tota la resta pròpia del seu mesquí estat, de l'estat dels popes que roben i corrompen la gent, i ningú no podria dir-ne res amb seguretat, llevat de la gent que el coneix personalment de prop, és a dir llevat d'un grapat insignificant de persones. Tan sols tenim els fets històrics, tan sols els fets ho poden resoldre, els fets i tan sols els fets. I els fets han resolt aquesta qüestió en benefici de Gapon.

Pot la socialdemocràcia aprofitar aquest moviment espontani?, es demanen alarmats els nostres camarades de Petersburg, en veure com d'incontrolablement ràpid creix la protesta general, que atrau capes extraordinàriament àmplies del proletariat, en veure la irresistibilitat de la influència de Gapon en aquestes masses «grises», tan interessades pel provocador. Però els socialdemòcrates no tan sols no donaren suport a les il·lusions innocents de la viabilitat de la petició pacífica, sinó que discutiren amb Gapon, presentaren directament i decididament totes les llurs visions i tàctiques. I la història que es creà amb les masses obreres i sense la socialdemocràcia, ha demostrat aquestes visions i aquestes tàctiques. La lògica de la posició de classe del proletariat evidencià més fortament els errors, innocències i il·lusions de Gapon. El gran duc Vladimir, en treballar de part del tsar i amb tota l'autoritat del tsar, ha pres la tasca del botxí per demostrar les masses obreres allò que els socialdemòcrates sempre els havien dit i els diran de paraula i per escrit.

Les masses obreres i camperoles, que encara servaven unes restes de fe en el tsar, no podien revoltar-se, se'ns ha dit. Després del nou de gener tenim el dret de dir: ara poden revoltar-se i ho faran. El «pare tsar» amb la massacre cruenta d'obrers desarmats els ha llençat a les barricades i els ha donat les primeres lliçons de lluita. Les lliçons del «pare tsar» no seran debades.

La socialdemocràcia ha de preocupar-se per fer circular tot el possible els fets de les jornades de sang de Petersburg, de la gran unitat i organització de les forces, de fer la propaganda més vigorosa per una consigna que presenta des de la ja fa temps: revolta nacional armada[a].

___

Primeres passes.

L'espurna que va desencadenar el foc fou una de les habituals topades del treball amb el capital, la vaga en una fàbrica. És interessant, però, que aquesta vaga de 12.000 obrers de la Putilov, que es declarà el dilluns 3 de gener, fos bàsicament una vaga en nom de la solidaritat proletària. El seu motiu havia sigut l'acomiadament de quatre obrers. «Quan la reivindicació de la llur readmissió no es va satisfer, ens escriu un camarada de Petersburg el 7 de gener, la fàbrica s'hi solidaritzà tot d'una. La vaga té un caràcter força sòlid; els obrers han enviat un petit grup de persones per protegir les màquines i altres propietats de qualsevol dany per part dels menys conscients. Llavors enviaren delegacions a altres fàbriques amb informació sobre les reivindicacions i la sol·licitud d'adhesió». Milers i desenes de milers d'obrers començaren a unir-se al moviment. La societat obrera legal, zubatovista, basada en l'ajut del govern i en la perversió del proletariat amb una agitació monàrquica regular, no va fer pas un petit servei a l'organització del moviment en els seus estadis inicials i perquè cresqués en força. S'hi donà allò que deien des de feia temps els socialdemòcrates dels zubatovistes, que l'instint revolucionari de la classe obrera i l'esperit de la seua solidaritat s'imposaria contra tota fina treta policial. Els obrers més endarrerits s'implicarien en el moviment zubatovista, i el govern imperial es preocuparia d'empènyer-los encara més, i la repressió capitalista passaria dels zubatovistes pacífics i profundament hipòcrites a la socialdemocràcia revolucionària. La pràctica d'una vida proletària i d'una lluita proletària superaria totes les «teories» i els intents dels senyors zubatovistes [b].

Un camarada obrer, membre del comitè de Petersburg del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, declara així les seues impressions en la lletra que ens envià el 5 de gener:

«Escric sota la impressió recent d'una assemblea que ha acaben de fer els treballadors de les drassanes de Neva de la fàbrica Semjannikov. Però primer de tot un parell de mots sobre l'estat d'ànim que domina entre els obrers de Petersburg. Com se sap, fa poc han començat a sorgir o, millor, a reviure organitzacions «zubatovistes» sota la direcció del pope Gapon. Les organitzacions amb molt poc temps es multiplicaren i cresqueren. Ja n'hi ha 11 seccions anomenades 'Assemblees d'Obrers de Fàbrica Russos'. Els resultats d'aquestes assemblees eren els d'esperar».

»Ara és possible de dir amb seguretat que comença un ampli moviment de protesta a Petersburg. Gairebé cada dia se sent que en tal o tal fàbrica hi ha una nova vaga. Fa dos dies que la fàbrica Putilov s'ha declarat en vaga. Fa dues setmanes que fa vaga la S'au de Vijborg. Ja van quatre dies de protestes. Els obrers no han aconseguit res. Demà la protesta es renovarà. A tot arreu són calents els ànims, però és impossible de dir si serà en benefici de la socialdemocràcia. La major part dels obrers defensen una lluita econòmica pura i són contraris a la lluita política. Amb tot cal confiar que l'ànim canviarà quan els obrers entenguen que sense lluita política no assoliran cap millora econòmica. La fàbrica de la Societat d'Astillers del Neva (Semjannikov) ha anat a la vaga avui. La secció local de l''Assemblea d'Obrers de Fànrica Russos' prova d'actuar com a dirigent de la flamant vaga, però segurament no li serà possible de fer-ho. La direcció correspondrà a la socialdemocràcia malgrat el fet que allà és terriblement feble».

»He rebut una nota del comitè de Petersburg: dues noves plantes donen suport als obrers de la Putilov. Avui hi havia una assemblea d'obrers dels astillers del Neva. Ha aplegat 500 obrers. Han aparegut per primera vegada membres de la secció local de l'«Assemblea». Han defugit les reivindicacions polítiques i presentat principalment reivindicacions econòmiques. Els assistents han fet crits de rebuig. Però llavors ha aparegut Stroev [3], del «Diari Rus», que ha tret profit del respecte dels obrers de Petersburg. Stroev ha presentant una resolució que ha dit que era obra seua i dels representants de la socialdemocràcia. Aquesta resolució insisteix en l'oposició d'interessos de classe entre el proletariat i la burgesia, però no n'hi ha prou. Després de Stroev, companys obrers socialdemòcrates que defensaven fonamentalment aquesta resolució, insistien, però, en la seua limitació i insuficiència. Hi començà un enrenou, gent insatisfeta amb els discursos dels socialdemòcrates començaren a trencar l'assemblea. La majoria de veus atacaren al president, qui era entre els trencadors, i triaren un nou president, socialista. Però els membres de la «societat» (zubatovistes) no s'aturaren i continuaren a remoure l'assemblea. Tot i que la gran majoria de l'assemblea (un 90%) era partidària dels socialistes, l'assemblea finalment ajornà la decisió fins l'endemà. De totes formes, es pot dir que els socialdemòcrates aconseguiren de girar els ànims dels obrers en benefici propi. La gran assemblea de l'endèma era necessària. Potser hi haurà de dos a tres mil persones. Cal esperar un d'aquells grans dies, com les jornades de juliol al sud, el 1903. La fàbrica de la Societat Franco-Russa, unes quatre o cinc mil persones, va a la vaga. L'extensió de la vaga a la fàbrica S'tiglitsa, d'uns cinc mil, ja comença. S'espera una vaga a la fàbrica Obu'ovsk, de cinc a sis mil».

Si comparam aquestes dades d'un socialdemòcrata d'un comitè local (que, certament, tan sols pot conèixer amb exactitud els fets d'una petita part de Petersburg), amb les dades dels diaris forasters, especialment anglesos, hauríem de treure una conclusió, que els darrers no són prou fiables.

La vaga creix de dia en dia amb una velocitat impressionant. Els obrers presenten en assemblees i desenvolupen en «declaracions», reivindicacions alhora econòmiques i polítiques. I unes i altres, malgrat els esforços zubatovistes, s'adiuen en general a les reivindicacions del programa del partit socialdemòcrata fins a la consigna de convocatòria de l'assemblea constituent en base a un sufragi general, directe, igual i secret. El creixement espontani de la vagues de dimensions sense precedents depassa de lluny la participació sistemàtica en el moviment dels socialdemòcrates organitzats. Però els demanarem que hi parlen.

___

Revetlla del diumenge de sang.

Ens hem aturat en el relat sobre el curs del moviment per explicar com sota la iniciativa de Gapon la processó de masses obreres al Palau d'Hivern pel lliurament de la «petició» de la convocatòria d'una assemblea constituent s'havia acordat pel diumenge 9 de gener. La vaga de Petersburg el dissabte 8 de gener es generalitzà. Fins i tot les dades oficials deien que el nombre de vaguistes era de 100 a 150 mil persones. Rússia no havia viscut cap explosió tan enorme de lluita de classes. Tota la vida industrial, comercial i pública del centre s'havia paralitzat. El proletariat a la pràctica mostrava que ell i tan sols ell manté la civilització moderna, que el treball crea la riquesa i el luxe, que tota la nostra «cultura» es basa en ell. La ciutat apareixia alhora sense diaris, i sense llum, i sense aigua. I aquesta vaga general adoptava un caràcter decididament polític, era el pròleg directe dels fets revolucionaris.

Així és com un testimoni ho descriu, en una lletra que ens adreça la revetlla de la històricada jornada:

«D'ençà del 7 de gener, la vaga a Petersburg s'ha generalitzat. No tan sols han aturat totes les grans fàbriques i plantes, sinó també molts tallers. Avui, 8 de gener, no ha sortit cap diari, llevat del «Butlletí Governamental» [4] i els «Fulls de la Ciutat de St.-Petersburg» [5]. El control del moviment és fins ara en mans zubatovistes. Percebem una situació sense precedents a Petersburg, i el cor se'ns encongeix per la por al desconegut, encara que resulte socialdemòcrata. L'organització es troba en condicions de prendre en un futur el moviment a les mans. La situació és extremadament seriosa. Cada dia hi ha assemblees massives d'obrers en totes les àrees de la ciutat convocades per «la Unió d'Obrers Russos». En elles els carrers s'omplen tots els dies de milers d'obrers. De tant en tant els socialdemòcrates fan discursos i distribueixen pamflets. Se'ls accepta en general amb simpatia tot i que els zubatovistes proven d'oposar-s'hi. Quan el discurs toca l'autocràcia, criden «i a nosaltres què, l'autocràcia no ens afecta!». I alhora, en discursos que es presenten com de la «Unió» zubatovistes, totes les reivindicacions són obertament socialdemòcrates, des de la jornada laboral de 8 hores fins a la convocatòria de representants nacionals en base al sufragi igual, directe i secret. Tan sols els zubatovistes asseguren que la satisfacció d'aquestes reivindicacions no implica l'enderrocament de l'autocràcia, sinó un apropament del poble al sobirà i la destrucció de la burocràcia, que separà el sobirà del poble.

»Els socialdemòcrates parlen igualment en actes de la «Unió» i els seus discursos es reben amb simpatia, però la iniciativa de les mesures pràctiques correspon als zubatovistes. Malgrat les objeccions socialdemòcrates, aquestes iniciatives s'accepten. Es redueixen a això: el diumenge 9 de gener, els obrers haurien d'anar al Palau Hivern i presentar a través del pope George Gapona la petició al sobirà amb totes les reivindicacions obreres, que conclouen en els mots: «Donau-nos tot això, o morirem». Així els caps de les assemblees afegien: «si el tsar no ens ho dóna, llavors les nostres mans seran lliures, voldrà dir que és el nostre amic i llavors actuarem contra ell, i desplegarem la bandera vermella. Si vessen la nostra sang, recaurà en el seu cap». La petició s'acceptà a tot arreu. Els obrers juraven que tots ells anirien el diumenge a la zona «amb dones i criatures». Avui la petició se subscriurà en les diferents àrees, i a les 2 en punt tothom s'haurà d'aplegar a la «Casa Nacional» en una trobada final.

»Tot això es fa amb plena connivència de la policia, es manté sempre apartada tot i que s'hi amaguen en els terrats de certs edificis i de les comissaries.

»Avui en els carrers s'han penjat anuncis de les autoritats municipals on s'hi prohibeixen les reunions i s'amenaça amb la força armada. Els obrers els trenquen. Les tropes s'apleguen en la ciutat des de les rodalies. Els cosacs del servei de tramvies (conductors i encarregat) s'han vist forçat a abandonar la feina.

___

Nombre de ferits i morts.

Quant al nombre de morts i ferits les notícies es perden. És ben clar que del càlcul del nombre exacte ningú no hi parla, i aproximar-s'hi és ben difícil. El comunicat governamental de 96 morts i 330 ferits, és òbviament fals, i ningú no hi confia. Segons les darreres notícies dels diaris, els periodistes presentaren el 13 de gener al Ministeri d'Afers Interiors una llista de 4.600 morts i ferits, feta pels reporters. És clar que aquesta xifra no pot ésser la completa, perquè també a la vesprada (per no dir a la nit) era impossible de comptar tots els morts i els ferits de les batusses.

La victòria de l'autocràcia damunt de gent desarmada va suposar no pas menys víctimes que les grans batalles de Manxúria. No sense raó, com informen tots els corresponsals forasters, obrers de Petersburg dispararen contra els oficials, els quals batallaren contra el poble rus amb més èxit que contra els japonesos.

___

Lluita en les barricades [6].

Com ja hem vist, els comunicats dels corresponsals parlen força de les barricades de l'Illa Vasilieva, i de part del Neva. El comunicat governamental lliurat el diumenge 10 (23) de gener, diu: «la multitud aixecà barricades amb filferros i amb banderes vermelles per la via S'isselburg, després en la via Narva, en la Troitsk fins al pont, en el jardí Aleksandrov, en les places del Neva. Des de les finestres de les cases properes s'hi llençaven pedres contra l'exèrcit. La multitud arrabassà armes als policies. La fàbrica d'armament de S'of ha sigut saquejada. En el primer i segon districte de l'Illa Vasilieva la multitud tombà els cables i els pals. La comissaria fou assaltada».

Un corresponsal francès cablejà diumenge a les 2:50: «Els trets continuen. Les tropes, aparentment, han perdut completament el cap. En passar pel Neva, he vist bengales i una tronada de canons. En l'illa Vasileva una barricada cremava. M'ha sigut impossible anar més enllà. El so espaordidor «roz'ka» és l'ordre de foc. Un batalló de soldats, amb les baionetes muntades, prengué una barricada. És una massacre. Centenars d'obrers han hagut de caure en el camp de batalla. Em van capturar amb uns cinquanta ferits. Un oficial em va amenaçar amb una pistola i m'ordenà que marxàs».

Els corresponsals de les barricades ofereixen descripcions no gaire més detallades. És lògic ja que els corresponsals procuraren de restar més o menys lluny dels llocs perillosos. I dels que prengueren part en els combats de les barricades ben pocs n'escaparen. Fins i tot un comunicat afirmava que l'artilleria disparà contra les barricades, però aparenment no és cert.

________________________

[a] Per dir la veritat, els nostres profunds (en el sentit martinovià) analistes han provat de confondre, afeblir i fer retrocedir aquesta consigna (vegeu el n. 62 d'«Iskra», «Som preparats?»). Però els analistes martinovians es troben amb un decidit rebuig en el nostre partit, especialment d'ençà de l'època del ben conegut pla d'«acords» amb el zemstvo davant l'amenaça del terror.

[b] Vegeu «Què fer», de Lenin, pàgines 86-88.

________________________

[1] Les lletres de les quals parla V. I. Lenin són la correspondència del bolxevic S. I. Gusev de Petersburg, publicada en el n. 4 del diari «Vperjod» del 31 (18) de gener del 1905 sota el títol «Lletres dels socialdemòcrates de Petersburg».

[2] La qüestió és de l'òrgan central de la socialdemocràcia alemanya, el diari «Vorwaerts» («Endavant») que ha sigut esmentada en el n. 4 de «Vperjod» del 31 (18) de gener del 1905 en l'article «En la zona de Palau. La lletra d'un testimoni».

[3] "El diari rus", es publicà a Petersburg del 1904 al 1906.

[4] "El Butlletí Governamental", òrgan diari oficial. Publicat per l'administració central sobre els afers públics de Petersburg entre el 1869 i el 1917.

[5] "Full de la Ciutat de St.-Petersburg", continuació dels «Fulls de Política Ciutadana». Continuà fins el 1917.

[6] L'article "Lluita a les barricades" preparat pel n. 4 de «Vperjod», es dedicava a l'inici de la revolució a Rússia, però no es publicà. Es publicà originalment el 1924 en l'apèndix del llibre «Vperjod i Proletari. Els primers diaris bolxevics del 1905».