Començarem de nou amb una referència a “Raboc'ee Delo”. “La literatura de denúncia i la lluita proletària” - així titulà Martinov l'article del n. 10 de “Raboc'ee Delo” sobre el desacord amb “Iskra”. “No podem limitar-nos a una denúncia de l'ordre que es troba en el seu [del partit obrer] camí de desenvolupament. També hauríem de donar resposta als interessos més propers i habituals del proletariat” (pàgina 63) – així es com formula l'essencia d'aquest desacord. “...'Iskra'... en realitat és l'organ de l'oposició revolucionària que denuncia el nostre ordre i particularment l'ordre polític... Nosaltres treballam i continuarem a treballar per la causa obrera en una propera connexió orgànica amb la lluita proletària” (en el mateix lloc). Cal agrair Martinov per aquesta formulació. És d'un interès general remarcable ja que s'ocupa, en efecte, no tan sols del nostre desacord amb “R. Delo”, sinó també del desacord general entre nosaltres i els “economistes” pel que fa a la lluita política. Ja hem mostra abans que els “economistes” no neguen certament la “política” sinó que constantment baixen de la concepció socialdemòcrata a la sindical de la política. És completament així com baixa Martino, i per tant estem d'acord en prendre'l com a exemple de l'error economista en aquesta qüestió. Contra aquesta elecció – i provarem de demostrar-ho – ni els autors del “suplement separat” de “Raboc'aa M'sl'” ni els autors del pamflet del “Grup d'autoemancipació”, ni els autors de la lletra “economista” del n. 12 d'“Iskra” en tindran cap queixa.
Tothom sap que l'àmplia difusió i consolidació de la lluita econòmica dels obrers russos anà acompanyada amb la publicació d'una “literatura” econòmica (fabril i professional) de denúncia. El principal contingut dels “fulls” era la denúncia de l'ordre fabril, i aviat esclatà entre els obrers l'actual passió per les denúncies. Tan bon punt els obrers s'adonaren que els cercles de socialdemòcrates volien i podien lliurar-los una nova mena de fulls on s'explicava la veritat de la vida dels explotats, de la feina irracionalment feixuga i de la manca de drets civils, - començà, per dir-ho així, a aclaparar-nos la correspondència des de fàbriques i tallers. Aquesta “literatura de denúncia” provocà una enorme sensació no tan sols en la fàbrica que hi veia el seu ordre criticat en un determinat full, sinó també en totes les fàbriques on hi arribava notícia dels fets denunciats. I com que la necessitat i la calamitat de les diferents empreses i dels diferents sectors tenen molt en comú, la “veritat de la vida obrera” indignava tothom. Fins i tot entre els obrers més retardataris s'hi desenvolupà l'actual passió per “ésser imprès” - una noble passió per aquesta rudimentària forma de guerra contra tot l'ordre social modern basat en la rapinya i l'opressió. I els “fulls” en la gran majoria dels casos eren realment una declaració de guerra ja que la denúncia tenia un efecte estimulant impressionant, convidaven els obrers a reivindicar la supressió general dels més ultratges més escandalosos i els preparava per donar suport a la reivindicacions amb vagues. Els fabricants finalment arribaren a un punt on hagueren de reconèixer la importància d'aquests fulls com a declaracions de guerra, i molt sovint no volgueren esperar-se a la guerra. Les denúncies, com passa sempre, es feien efectives amb la simple publicació, i adquirien enorme importància com a pressió moral. Més d'una vegada s'esdevenia que amb l'aparició del full n'hi havia prou per satisfer totalment o en part les reivindicacions. En una paraula, les denúncies econòmiques eren i romanen encara com a una important resort de la lluita econòmica. I aquesta importància la conservaran mentre hi haja un capitalisme que faça necessària l'autodefensa dels obrers. En els països més avançats d'Europa és possible d'observar encara que les denúncies de greuges en qualque “branca” remota o en qualsevol sector oblidat de la indústria domèstica, actua com a punt de partida per desvetllar la consciència de classe, per començar la lluita sindical i per difondre el socialisme.
La gran majoria dels socialdemòcrates russos dels darrers temps es dedicà gairebé exclusivament a aquesta feina de denunciar l'organització fabril. N'hi ha prou amb fer una ullada a “Raboc'aa M'sl'” per fer-se una idea del grau on s'arribà en aquesta absorció fins al punt que s'oblidà en ella, en efecte, no ja l'activitat socialdemòcrata, sinó també la sindical. Les denúncies tractaven, de fet, únicament de les relacions en una determinada branca entre els obrers i els llurs patrons, i tot ço que aconseguien era que els venedors de força de treball venguessen la llur “mercaderia” en millors condicions i que lluitassen amb els compradors per aspectes purament comercials. Aquestes denúncies podien haver esdevingut (a condició d'un ús raonat per part de l'organització revolucionària) el principi i part integrant de l'activitat socialdemocràtica, però també podia dur (i, sota unes condicions d'adoració de l'espontaneïtat, hi duria) cap a una lluita “purament sindical” i cap a un moviment obrer no-socialdemòcrata. La socialdemocràcia dirigeix la lluita de la classe obrera no únicament per una condicions favorables per a la venda de treball, sinó per la destrucció de l'ordre social que força els desheretats a vendre's als rics. La socialdemocràcia representa la classe obrera no tan sols en la seua relació amb el grup de patrons, sinó en la seua relació amb totes les classes de la societat moderna, amb l'estat com a força política organitzada. Queda clar a partir d'això que els socialdemòcrates no sols no es poden limitar a la lluita econòmica, sinó que no poden permetre que la denúncia de l'ordre econòmic esdevinga la llur activitat principal. Hauríem de dur a terme activament l'educació política de la classe obrera, per tal de desenvolupar la seua consciència política. Ara, després del primer atac contra l'“economisme” per part de “Zarja” i “Isrka”, “tothom hi està d'acord” (tot i que uns quants sols hi estan d'acord en paraules com ara veurem).
Es demana, en què hauria de consistir l'educació política? És possible de reduir-la a la propaganda de l'hostilitat de la classe obrera a l'autocràcia? És clar que no. No n'hi ha prou amb explicar l'opressió política als obrers (de la mateixa forma que explicar-los l'oposició dels llurs interessos amb els interessos patronals també és insuficient). Cal agitar contra cada manifestació concreta d'aquesta opressió (com començàrem a agitar contra manifestacions concretes de l'opressió econòmica). I com que aquesta opressió afecta les més diverses classes de la societat, de la mateixa forma que es manifesta en les més diverses àrees de la vida i de l'activitat, tant professional com cívica, personal, familiar, religiosa, científica, etcètera és obvi que no executarem la tasca de desenvolupar la consciència política dels obrers sino duem a terme l'organització de la denúncia política global de l'autocràcia? Per agitar contra les manifestacions concretes de l'opressió, cal denunciar aquestes manifestacions (com era necessari denunciar els greuges a les fàbriques per realitzar la propaganda econòmica)?
Sembla clar, no? Però resulta que amb la necessitat de desenvolupar la consciència política “tothom” hi està d'acord únicament de paraula. Resulta que “Raboc'ee Delo”, per exemple, no sols no hi entrà en la tasca d'organitzar (o de començar a organitzar) la denúncia política global, sinó que comença a arrossegar “Iskra”, que havia emprès aquesta tasca, lluny d'ella. Escoltau: “La lluita política de la classe obrera és únicament” (no únicament) “la forma més avançada, àmplia i vàlida de la lluita econòmica” (programa de “Raboc'ee Delo”, publicat en el n. 1, pàgina 3). “Ara davant els socialdemòcrates hi ha la tasca de donar sempre que siga possible a la lluita econòmica un caràcter polític” (Martinov al n. 10, pàgina 42). “La lluita econòmica és el mitjà més àmpliament utilitzable per implicar les masses en la lluita política activa” (resolució del congrés de la Unió i “esmenes”: “Dos congressos”, pàgines 11 i 17). Totes aquestes posicions penetrarien “Raboc'ee Delo”, com pot veure el lector, des de la seua aparició fins a les darreres “instruccions als editors”, i tot elles expressen, òbviament, una visió de la propaganda i de la lluita polítiques. Miram de prop aquesta visió des del punt de vista de l'opinió majoritària entre tots els “economistes”, que la propaganda política hauria de seguir l'econòmica. És cert que la lluita econòmica és en general “el mitjà més àmpliament utilitzable” per implicar les masses en la lluita política? És del tot incorrecte. No són mitjans menys “àmpliament utilitzables” els que “impliquen” qualsevol manifestació de l'opressió policial i de l'abús autocràtica, que els que es connecten amb la lluita econòmica. El caps rurals i el càstic físic dels camperols, la corrupció dels funcionaris i el maltractament policial de la “gent comuna” de les ciutats, la lluita contra la fam i la persecució de les aspiracions populars envers la il·lustració i el coneixement, l'abús dels impostos i la persecució dels sectaris, el maltractament dels soldats i el tracte militar que reben els estudiants i la intel·lectualitat liberal, - és que aquestes i milers d'altres manifestacions similars de l'opressió que no es relacionen directament amb la lluita “econòmica” són en general menys “àmpliament aplicables” com a mitjans i oportunitats de propaganda política, per implicar les masses en la lluita política? Tot al contrari: en la suma total de casos vitals on l'obrer pateix per ell o pels qui li són propers la injustícia, l'arbitrarietat i la violència, sens dubte tan sols una petita minoria de casos es corresponen a la repressió policial de la lluita sindical. Per què aleshores hauríem de restingir l'objecte de l'agitació polícia amb la declaració que l'únic mitjà que és el “més àmpliament utilitzable”, quan els socialdemòcrates haurien de parlar, a més, d'altres mitjans, no menys “àmpliament aplicable”?
En èpoques passades, en èpoques passades de fa temps (un any!...) “Raboc'ee Delo” escrivia: “les primeres reivindicacions polítiques es posen a l'abast de les masses després d'una vaga o, com a màxim, després d'unes quantes, tan bont punt el govern hi envia la policia i la gendarmeria” (n. 7, pàgina 15, agost del 1900). Aquesta teoria oportunistes dels estadis ara ja és refusada per la Unió que ens fa una concessió quan declara: “no hi ha cap necessitat des d'un bon començament de basar la propaganda política exclusivament en l'aspecte econòmic” (“Dos congressos”, pàgina 11). El futur historiador de la socialdemocràcia russa ho veurà més clar amb aquesta negació de la “Unió” de part dels antics errors, que del llarg raonament de qualsevol sobre el menyspreu a on dugueren el socialisme els nostres “economistes”! Però quina innocència per part de la Unió imaginar que el refús d'una forma de restricció de la política ens duria a admetre una altra forma d'estretar-la! No hauria sigut més lògic dir-hi que la lluita econòmica ha de realitzar-se damunt la base més àmplia possible, que sempre s'hauria d'emprar en la propaganda política, i que “no hi ha cap necessitat” de considerar la lluita econòmica com el mitjà més àmpliament utilitzable per implicar les masses en la lluita política activa?
La Unió atribueix importància al fet que ha substituïda l'expressió “els mitjans més àmpliament utilitzable” per l'expressió “els millors mitjans”, continguda en una de la resolució del 4t Congrés de la Unió (Lliga) de Treballadors Hebreus. Nosaltres, en realitat, ens perdríem si haguessem de dir quina d'aquestes resolucions és la millor: en la nostra opinió, les dos són pitjors. Tant la Unió com la Lliga cauen en l'error (en part, potser, fins i tot inconscientment, per influència de tradició) de la interpretació econòmica i sindicalista de la política. Ja posats, en efecte, no hi ha gaire diferència entre si això es fa amb mitjans “millors” o amb mitjans “el més àmpliament utilitzable”. Si la Unió hagués dit que la “propaganda política de base econòmica” és la més àmpliament utilitzada (per comptes d'“utilitzable”) hauria sigut correcta en relació amb un cert període de desenvolupament del nostre moviment socialdemòcrata. Hauria sigut correcta en relació als “economistes”, en relació a molts dels obrers pràctics (si és que no per a la majoria d'elles) dels anys 1898-1901; ja que aquestes “economistes” pràctics, en realitat, utilitzaven la propaganda política (com l'utilitzen en general!) gairebé exclusivament en l'aspecte econòmic. Aquesta agitació política la reconeixia i fins i tot la recomanava “Raboc'aa M'sl'” i el Grup d'Emancipació. “Raboc'ee Delo” hauria d'haver condemnat decididament el fet que la utilitat de la propaganda econòmica s'acompanyàs d'una limitació perjudicial de la lluita política, i per comptes d'això declara que els mitjans més àmplia utilitzats (pels “economistes”) són els més àmpliament utilitzables! No és cap meravella que quan denominam aquesta gent “economistes”, no els hi quede res a fer que insultar-nos i dir-nos alhora “mistificadors” i “desorganitzadors”, i “nuncis papals” i “mentiders” per cridar davant tots i cadascú que els hem insultat cruelment, i per declarar gairebé amb juraments que “ni una sola organització socialdemòcrata és afectada ara per l'“economisme”. A, aquests mentinders i malvats polítics! No deuen haver inventat deliberadament aquest “economisme”, a partir d'un brutal odi a la humanitat, per tal d'insultar cruelment la gent?
Quin sentit concret i real té, en els llavis de Martinov, l'afirmació que la tasca de la socialdemocràcia és “donar a la lluita econòmica un caràcter polític”? La lluita econòmica és la lluita col·lectiva dels obrers contra els patrons per unes condicions favorables de la venda del treball, per la millora de les condicions laborals i de vida dels obrers. Aquesta lluita és necessàriament una lluita professional perquè les condicions de treball són extremadament diverses en les diferents branques i, per tant, la lluita per la millora d'aquestes condicions l'han de realitzar organitzacions professionals (sindicats a Occident, associacions professionals eventuals i fulls volants a Rússia, etc.). Donar “a la lluita econòmica un caràcter política” suposa, així, aconseguir la realització de les mateixes reivindicacions professionals, les mateixes millores professionals de les condicions de feina mitjançant “accions legislatives i administratives” (com expressa Martinov a la pàgina següent del seu article, la 43). Això és precisament ço que fan i sempre han fet els sindicats. Feu una ullada a les obres de profunditat científica (i de “profunditat” oportunista) del matrimoni Webb i veure que els sindicats anglesos de fa temps que han entès i dut a terme la tasca de “donar a la lluita econòmica un caràcter polític”, fa molt de temps que lluiten per la llibertat de vaga, per l'eliminació de tots els obstacles legals del moviment cooperatiu i sindical, per l'aprovació de lleis de protecció de la dona i de l'infant, per la millora de les condicions de feina mitjançant la legislació sanitària i fabril, etcètera.
Així rera la pomposa frase: “donar a la lluita econòmic un caràcter polític” que sona “terriblement profunda i revolucionària” és l'aspiració tradicional de reduir la política socialdemòcrata a una política sindical, tot i que amagada, en efecte! Sota una mena de correcció de la parcialitat d'“Iskra” que considera que posa “la revolució del dogma per damunt de la revolució de la vida”, se'ns presenta com quelcom nou la lluita per les reformes econòmiques. Realment, no es refereix absolutament a res més que no siga la lluita per les reformes econòmica, amb la frase “donar a la lluita econòmica un caràcter polític”. I el propi Martinov hauria pogut encertar aquesta simple conclusió si hagués penetrat en el valor de les seues pròpies paraules. “El nostre partit”, diu, “en provar les seues armes pesades contra 'Iskra', podia i devia presentar al govern reivindicacions concretes d'accions legislatives i administratives contra l'explotació econòmica, contra la desocupació, contra la fam, etc” (pàgines 42-43 del n. 10 d'“Iskra”). Les reivindicacions concretes d'accions – és que això no és reivindicar reformes socials? I de nou demanam als lectors imparcials, si injuriam els rabotxeiedielistes (passeu-me aquesta desagradable expressió tan emprada en l'actualitat!), quan els diem bernsteinians latents per presentar com a punt de desacord amb “Iskra”, les tesis de la necessitat de la lluita per les reformes econòmiques?
La socialdemocràcia revolucionària sempre inclogué i inclou en l'activitat la lluita per les reformes. Però empra la propaganda “econòmica” per presentar al govern no únicament reivindicacions de mesures concretes, sinó també (i primer que tot) la reivindicació de deixar d'ésser un govern autocràtic. A banda d'això considera com a deure presentar al govern aquesta reivindicació no sols pel que fa a la lluita econòmica, sinó en tots els aspectes generals de la vida política. En una paraula, subordina la lluita per la reforma com a part de la lluita revolucionària general per la llibertat i pel socialisme. Martinov fa reviure una altra forma de la teoria dels estadis per fer prevaldre per tots els mitjans la via econòmica de desenvolupament per a la lluita política. En presentar en un moment d'ascens revolucionari la “tasca” de la lluita per les reformes, du el partit cap endarrera i juga en benefici tant dels “economistes” com de l'oportunisme liberal.
Seguim. En haver amagat vergonyosament la lluita per les reformes sota la pomposa tesi de “donar a la lluita econòmica un caràcter polític”, Martinov presentà com quelcom d'especial les reformes purament econòmiques (i fins i tot purament fabrils). Per què ha fet això, no ho sabem. Potser es tracta d'un badada? Però si no s'hagués referit únicament a les reformes “fabrils” aleshores tota la seua tesi, com l'hem citada, perdria tot el sentit. Que potser ho va fer perquè considera possible i probable per part del govern “concessions” únicament en el camp de l'economia? Si és així, aquest és un error estrany: també són possibles les concessions en el camp de la legislació de les fuetades, dels passaports, de la redempció de la terra, del sectarisme, de la censura, etcètera, etcètera. Les concessions (o pseudo-concessions) econòmiques del govern, certament, les més barates i les més favorables de totes per inspirar confiança a les masses obreres. Però per això mateix nosaltres, els socialdemòcrates no hauríem de donar lloc en absolut i de cap manera a l'opinió (o a la malintepretació) que consideram les reformes econòmiques com quelcom d'especial importància, etc. “Aquestes reivindicacions”, diu Martinov de les reivindicacions concretes d'accions legislatives i administratives que havia presentades abans, “no serien cap frase buida ja que en prometre resultats palpables i coneguts, rebrien el suport actiu de les masses obreres”... Nosaltres no som economistes, de cap manera! Tan sols ens arrossegam tan servilment davant la “palpabilitat” dels resultats concrets, com els senyors Bernstein, Prokopovic, Struve, R. M. i tutti quanti! Tan sols entenguem (juntament amb Nartsis Tuporijlov), que tot allò que no “promet resultats palpables” és una “frase buida”! Tan sols es demanam si les masses obreres són incapaces (tot i que encara no han provat aitals incapacitats els qui els hi atribueixen el llur propi filisteïsme) de donar un suport actiu a qualsevol protesta contra l'autocràcia, encara no els hi promete cap resultat palpable!
Prenguem les pròpies “accions”, que posa com a exemple el propi Martinov, contra la desocupació i la fam. Mentre que “Raboc'ee Delo” es dedica, d'acord amb la seua promesa, de preparar i desenvolupar “reivindicacions concretes (en forma de decrets?) d'accions legislatives i administratives que prometen resultats”, - al mateix temps “Iskra invariablement posa la revolució dels dogmes per damunt de la revolució de la vida”, ha provat d'explicar la connexió indissoluble de la desocupació amb tot el sistema capitalista, ha advertit que “la fam continua”, ha condemnat la policia per “lluitar contra els famolencs” i les escandaloses “regles temporals de treballs forçats”; en aquell moment “Zarja” publicà un imprès separat, com a pamflet propagandístic, una part de la “revista d'afers interns” dedicada a la fam. Però, Déu meu, com de “parcials” eren aquests dogmàtics, incorregiblement estrets de mires i sords a les ordres de “la vida”! En cap dels llurs articles no hi havia – horror! - cap “reivindicació concreta” que “prometés resultats palpables”! Malaurats dogmàtics! Caldria lliurar-los a la ciència de Kric'evskij i de Martinov per aprendre que la tàctica és un procés de creixement, d'allò que creix, etc., i que és necessari donar a la lluita econòmica un caràcter polític!
“La lluita econòmica dels obrers contra els patrons i el govern (“lluita econòmica contra el govern”!!), més enllà del valor directament revolucionari, té encara importància en demostrar contínuament els obrers la llur indefensió política” (Martinov, pàgina 44). Escrivim aquesta citació no per repetir per centèssima i mil·lèssima vegada ço que s'ha dit abans sinó especialment per agrair Martinov per aquesta nova i excel·lent formulació: “la lluita econòmica dels obrers contra els patrons i el govern”. Quin goig! Amb quin talent inimitable, amb quin ofici en l'eliminació de tots els desacords puntuals i diferències de perspectiva entre els “economistes”, aquesta crida als obrers a “la lluita política que realitzen en l'interès general, per la millora de la situació de tots els obrers” és expressada ací breument i clara, per continuar amb la teoria dels estadis i acabar amb la resolució del congrés de “la més àmpliament utilitzable”, etc. “La lluita econòmica contra el govern” és una política sindicalista, que és ben lluny encara d'ésser una política socialdemocràtica.
“Quin gran quantitat de Lomonosovs socialdemòcrates ens han aparegut recentment!” observà una vegada un camarada, referint-se a la propensió astoradora de la gran quantitat de gent inclinada envers “l'economisme” fins a arribar per tots els mitjans “mentals” a les grans veritats (com que la lluita econòmica evidencia als obrers la qüestió de la indefensió) i a ignorar així, amb el menyspreu magnànim d'un geni innat, tot el desenvolupament previ de les idees revolucionàries i del moviment revolucionari. Aquest geni és Lomonosov-Martinov. Feu una ullada al seu article i veureu a “Qüestions urgents” com arriba “mentalment” a ço que fa molt temps ja deia Axelrod (del qui el nostre Lomonosov, certament, guarda un silenci complet) com, per exemple, comença a entendre que no podem ignorar l'oposició de tal o tal estrat de la burgesia (“R. D.”, n 9, pàgines 61, 62, 71 – compareu això amb la “Resposta” editorial a Axeldrod de “R. Delo”, pàgines 22, 23-24), etc. Però – ai las! - tan sols “arriba” i tan sols “comença”, ja que ha entès tan malament les idees d'Axelrod que parla de “la lluta econòmica contra els patrons i el govern”. Durant tres anys (1898-1901) “Raboc'ee Delo” aplegà forces per entendre Axelrod, i – amb tot – no l'ha entès! Pot ésser degut a què amb la socialdemocràcia “igual que la humanitat” es posa sempre únicament les tasques factibles?
Però el Lomonosov es caracteritzen no tan sols per ço que no saben gaire (això no seria més que un problema a mitges!), sinó que no són conscients de no saber-ho. Això ja és un problema de debò, i aquest problema els du a emprendre l'“aprofundiment” de Plekhanov.
“D'ençà que Plekhanov escrigué l'esmentat llibre (“De les tasques dels socialistes en la lluita contra la fam a Rússia”) un munt d'aigua ha passat riu avall, - ens diu Lomonosov-Martinov. - Els social-demòcrates que durant deu anys dirigiren la lluita econòmica de la classe obrera... encara no han tingut temps d'aportar una base teòrica a la tàctica del partit. Ara aquesta qüestió ha madurat, i si volem aportar aquesta base teòrica, indubtablement hem d'aprofundir considerablement els principis tàctics desenvolupats en un altre temps per Plekhanov... Hauríem de definir ara la diferència entre agitació i propaganda de forma diferent a Plekanov”. (Martinov s'ha limitat a citar Plekhanov: “el propagandista ofereix moltes idees a una persona o a unes poques, i l'agitador ofereix una idea o unes poques a una gran massa de gent”). “Hauríem d'entendre l'aclariment revolucionari de tot el sistema actual com a propaganda, ja siga en general o en les manifestacions parcials, bé adreçada a individus o a àmplies masses. Per agitació, en el sentit estricte del mot (sic!), hem d'entendre una crida a les masses per accions concretes i definides, i la promoció de la intervenció revolucionària directa del proletariat en la vida pública”.
Felicitam la socialdemocràcia russa – i internacional – per la nova terminologia de Martinov, més estricta i profonda. Fins ara havíem pensat (juntament amb Plekhanov, i amb tots els dirigents del moviment obrer internacional), que el propagandista quan, per exemple, s'adreça a la qüestió de la desocupació, hauria d'explicar la natura capitalista de les crisis per mostrar la causa de la llur inevitabilitat en la societat moderna, presentar la necessitat de la seua transformació en una societat socialista, etc. En poques paraules, hauria d'oferir «moltes idees», tantes, que totes aquestes idees, conjuntament, tan sols les assumiran unes poques persones. L'agitador, en parlar de la mateixa qüestió, triarà l'exemple més conegut i destacable per a la seua audiència, diguem la mort de fam de la família d'un desocupat, la misèria creixent, etc. També dirigirà tots els esforços a això per emprar el fet que és familiar a tots i cadascú, per oferir a les «masses» una idea: l'absurd de la contradicció entre el creixement de la riquesa i el creixement de la misèria, mitjançant el malcontentament i la indignació d'aquesta injustícia patent procurarà d'introduir aquesta idea en les masses, i deixarà l'explicació completa d'aquesta contradicció al propagandista. El propagandista actua doncs principalment a través de la imprempta, l'agitador per la paraula viva. Hi ha qualitats del propagandista que no requereix l'agitador. Kautsky i Lafargue, per exemple, els consideram propagandistes, Bebel i Guesde, agitadors. Diferenciar una tercera àrea o funció de les activitats pràctiques, des d'on es duria a terme «la crida de les masses a determinades accions concretes» és el més gran dels absurds, ja que la «crida» com a acte individual, o complementa naturalment i inevitablement el tractat teòric, el pamflet propagandista i el discurs agitatiu, o fa tan sols una funció executiva. És cert, prenguem, com a exemple, l'actual lluita dels socialdemòcrates alemanys contra les taxes del gra. Els teòrics escriuen estudis de la política duanera, i «criden», posam, a la lluita per tractats comercials i per la llibertat comerç; el propagandista fa el mateix a la revista, l'agitador en els discursos públics». Les «accions concretes» de masses en l'actualitat són la signatura de demandes al Reichstag contra la pujada de les taxes del gra. La crida a aquestes accions prové indirectament dels teòrics, els propagandistes i els agitadors, i directament dels obrers que duen els fulls a les fàbriques i a les cases particulars per aplegar signatures. D'acord amb la «terminologia martinoviana» tan Kautsky com Bebel són propagandistes, mentre que qui els que demanen signatures són agitadors, com si no?
L'exemple dels alemanys m'ha recordat el mot alemany Verballhornung, que en rus vol dir literalment esquellotada. Johann Ballhorn era un impressor de Leipzig del segle XVI; publicà unes beceroles, i hi havia col·locat, com era costum, la figura que representava una gall; però precisament per comptes de la imatge habitual del gall amb espolons, havia representat el gall sense, i amb un par d'ous sota seu. I en la coberta de les beceroles hi havia afegit: «edició revisada per Johann Ballhorn». D'aleshores ençà els alemanys en diuen ver-ballhornung d'aquella «correcció» que a la pràctica és un deteriorament. I involuntàriament hom recorda Ballhorn quan veu com Martinov «aprofundeix» Plekhanov.
Per què «ha inventat» el nostre Lomonosov aquest embolic? Per il·lustrar com «Iskra» «tan sols s'hi fixa en un aspecte de la qüestió, tal com feia Plekhanov fa més de deu anys» (39). «A 'Iskra', si més no en l'actualitat, la tasca propagandística enfosqueix la tasca agitativa» (52). Si traduïm aquest darrer enunciat en llengua martinoviana a la llengua universal (perquè la humanitat encara no ha tingut temps d'assumir la nova terminologia), obtindrem això: a «Iskra» les tasques de la propaganda política i de l'agitació política enfosqueixen la tasca de «presentar al govern reivindicacions concretes d'accions legislatives i administratives amb resultats determinats i palpables» (o reivindicacions de refomes socials si es permés encara d'emprar durant un temps l'antiga terminologia de l'antiga humanitat que no ha crescut encara fins a Martinov). Convidam el lector a comparar aquestes tesis amb la següent citació:
«Ens sobta en aquests programes» (els programes dels socialdemòcrates revolucionaris) «l'exhibició perpètua que fan de les avantatges de l'activitat dels obrers en el (per nosaltres inexistent) parlament, mentre ignoren completament (degut al llur nihilisme revolucionari) la importància de la participació dels obrers en les assemblees legislatives de fabricants que existeixen entre nosaltres pels afers fabrils... o fins i tot la participació dels obrers en l'autogovern de la ciutat...»
L'autor d'aquesta citació expressa una mica més directament, clara i oberta, la idea que arribà a la ment de Lomonosov-Martinov. L'autor és R. M., en «l'Apèndix» a Raboc'aa Msl' (pàgina 15).
En presentar contra «Iskra» la «teoria» d'«augmentar l'activitat de les masses obreres», Martinov en realitat demostra la intenció de menysprear aquesta activitat ja que es declara per l'activitat preferible i especialment important, pels «mitjans més àmpliament aplicables» de desvetllament i per l'àmbit de la pròpia lluita econòmica, que tots els economistes defensen. Per tant aquest error no és típic i és lluny d'ésser peculiar a Martinov. De fet, «l'augment de l'activitat de les masses» tan sols pot assolir-se sota la condició que no ens limitam «a la propaganda política de base econòmica». I una de les condicions bàsiques necessàries per l'expansió de la propaganda política és l'organització de denúncies rotundament polítiques. Si no és amb aquestes denúncies no es pot fer crèixer la consciència política i l'activitat revolucionària de les masses. Per tant aital activitat constitueix una de les principals funcions de tota la socialdemocràcia internacional ja que llibertat política a la fi no elimina aquestes denúncies sinó que tan sols en desplaça una mica l'abast. Per exemple, el partit alemany reforça especialment les seues posicions i expandeix la seua influència degut a l'energia incansable de la seua campanya política de denúncies. La consciència de la classe obrera no pot ésser una consciència política autèntica si els obres no s'acostumen a respondre a tots i cadascun dels casos d'arbitrarietat i d'opressió, de violència i d'abús, independentment de la classe implicada; - i a banda respondre amb un punt de vista socialdemòcrata per comptes de qualsevol altre. La consciència de les masses treballadores no pot ésser una consciència política autèntica si els obrers no aprenen, mitjançant tots els fets i esdeveniments polítics actuals concrets, a observar cadascuna de les altres classes socials en totes les llurs manifestacions vitals intel·lectuals, morals i polítiques; si no aprenen a posar en pràctica l'anàlisi materialista i la valoració materialista de tots els aspectes de l'activitat i la vida de totes les classes, estrats i grups de la població. Qui centra l'atenció, l'observació i la consciència de la classe obrera exclusivament, o ni que siga principalment, en ella no és un socialdemòcrata, ja que l'autoconeixement de la classe obrera es relaciona inseparablement amb la completa distinció, no tan sols teòrica, o més ben dit, no tan teòrica, de com l'experiència de la vida política representa les relacions mútues de totes les classes de la societat moderna. És per això que és tan profundament perjudicial i tan profundament reaccionari el sermó dels nostres «economistes» de la importància pràctica de la lluita econòmica com el mitjà més àmpliament aplicable d'implicar les masses en el moviment polític. Per esdevindre socialdemòcrata, l'obrer ha de figurar-se clarament la natura econòmica i el perfil sociopolític del terratinent i del sacerdot, del dignatari i del camperol, de l'estudiant i del rodamón per conèixer-ne els aspectes forts i febles, ésser capaç d'entendre tots els tòpics i qualsevol sofisme possible amb els quals cada classe es revesteix i cada estament amaga els propis esforços i «maquinacions» per poder entendre quins intereressos reflecteixen les institucions i les lleis i com els reflecteixen. Però aquesta «clara representació» no es pot agafar de cap llibre: les imatges vives i les denúncies immediates de ço que passa ara mateix al voltant nostra, ço de què es parla, ni que siga en veu baixa, i cadascú a la seua manera, en són la font, i s'expressen en tal o tal fet, en tal o tal imatge, en tal o tal opinions, etcètera, etcètera, etcètera. Aquestes denúncies polítiques globals són una condició bàsica i necessària per l'educació de l'activitat revolucionària de les masses.
Per què l'obrer rus encara mostra poca activitat revolucionària davant la repressió brutal de la policia contra el poble, davant la persecució dels sectaris, davant les fuetades contra els camperols, davant la desgràcia de la censura, les tortures contra soldats, la persecució de les empreses culturals més innocents, etc.? És perquè no se'ls «estimula» per això amb la «lluita econòmica», perquè són massa petites les «promeses» de «resultats palpables», perquè n'ofereix poc de «postitiu»? No, una opinió així, repetim, no és més que un intent de carregar el mort a qui no li pertoca, és fer caure el propi filisteïsme (o bernsteinisme) en les masses obreres. Hem de culpar-nos a nosaltres mateixos, a l'endarreriment en relació al moviment de les masses, de fet de no haver pot organitzar encara prou àmpliament, brillantment i ràpidament la denúncia de totes aquests ultratges. Fem-ho (i ho hauríem de fer i podem fer-ho), i l'obrer més gris entendrà o sentirà que damunt l'estudiant i el sectari, el camperol i l'escriptor plana la mateixa força fosca que tant l'oprimeix i que tant d'excessos i de pressions exerceix damunt ell mateix contínuament tota la vida, i, en haver sentit això, voldrà, ho voldrà incontrolablement, de respondre i tot sol aconseguirà d'aturar els peus dels censors, demà de manifestar-se davant la seu del governador que ha pacificat la revolta camperola, depús-demà de donar una bona lliçós als gendarmes de sotana, que fan la feina de la sagrada inquisició, etc., però fins ara s'ha fet molt poc, gareibé res per llençar a les masses obreres denúncies globals i actuals. Molts de nosaltres tampoc no entenem això com la nostra principal tasca i ens deixam arrossegar espontàniament per la «corrent grisa de la lluita» en el marc estret de la vida fabril. En aquesta situació dir que «Iskra tendeix a menysprear el valor de seguir la corrent grisa de la lluita per comptes de la propaganda d'idees brillants i completes» (Martinov, pàgina 61) suposa dur el partit cap endarrera, suposa defensar i glorificar la nostra manca de preparació, el nostre endarreriment.
D'igual forma, la crida de les masses a l'acció sorgirà tota sola tan sols si es fa una propaganda política vigorosa, si es fan denúncies vives i brillants. Agafar qualcú en l'escena del crim i passejar-los davant tothom i per tot arreu immediatament funciona en si millor que cap «crida»; sovint funciona tant bé que després resulta impossible de determinar qui «cridà» realment a la multitud i qui presentà realment tal o tal pla de manifestacions, etc. Convocar – no en el sentit general, sinó en el sentit concret de la paraula – és tan sols possible en l'escena de l'acció, sols poden convocar els qui hi van. I la nostra tasca, la tasca dels publicistes socialdemòcrates, és aprofundir, expandir i reforçar les denúncies polítiques i l'agitació política.
De passada i quant a les «crides». L'únic òrgan que abans dels fets de la primavera cridà els obrers a intervindre-hi directament en una qüestió que no prometia cap resultat palpable als obrers, com era el reclutament d'estudiants com a soldats, fou «Iskra». Immediatament després de la publicació de l'ordre de l'11 de gener del «reclutament de 183 estudiants com a soldats», «Iskra» en publicà un article (n. 2, febrer) i, abans de l'inici de cap manifestació, convocà directament «l'obrer d'anar en ajut de l'estudiant», cridà «el poble» obertament a respondre aquesta provocació desvergonyida del govern. Demanam a tots i cadascú: com cal explicar la circumstàncies destacada que, tot i parlar un munt de vegades de «crides», de considerar les «crides» fins i tot com una mena especial d'activitat, Martinov no ha esmentat aquesta crida? I que no és filisteïsme que després d'això Martinov titlle «Iskra» de parcial perquè no «crida» prou a la lluita per reivindicacions «que prometen resultats palpables»?
Els nostres «economistes», inclòs «Raboc'ee Delo», tingueren èxit perquè s'hi amotllaren als obrers endarrerits. Però l'obrer socialdemòcrata, l'obrer revolucionari (i el nombre d'aquests obrers sempre creix) refusarà indignat tots aquests raonaments de la lluita per reivindicacions «que prometen resultats palpables» perquè entendrà que tan sols són una variació de l'antiga tonada del copec damunt un ruble. Aquest obrer els hi dirà als assessors de «R. M'sl'» i de «Raboc'ee Delo»: us hi esforçau debades, senyors, en intervindre massa assíduament en un afer que gestionam nosaltres, i negligiu les vostres autèntiques tasques. Que no veieu que és estúpid que digueu que la tasca dels socialdemòcrates és donar un caràcter política a la lluita econòmica; això és tan sols el principi, i no és la principal tasca dels socialdemòcrates, ja que en tot el món, Rússia inclosa, és la pròpia policia la que comença a donar un caràcter polític a la lluita econòmica per tal que els obrers aprenguen a entendre per a qui hi ha un govern. Que no veieu que la «lluita econòmica dels obrers amb els patrons i el govern», damunt la qual us hi esforçau com si haguesseu descobert Amèrica, es realitza per totes les regions russes per obrers que han sentit parlar de vagues, però gairebé res de la vàlua del socialisme. Que no veieu que l'«activitat» que voleu reforçar entre nosaltres, els obrers, mitjançant la defensa de reivindicacions concretes que prometen resultats palpables, ja s'hi dóna entre nosaltres, i que en el nostre acurat treball quotidià i professional defensam aquestes reivindicacions concretes sovint sense cap ajut dels intel·lectuals. Però per nosaltres no n'hi ha prou amb aquesta activitat; no som nens que es puguen alimentar d'una única papilla de política «econòmica»; volem conèixer tot allò que coneixen també els altres, volem familiaritzar-nos amb tots els aspectes de la vida política i participar activament en tots i cadascun dels fets polítics. Per aquest objectiu cal que els intel·lectuals ens repetesquen menys ço que sabem, i que ens oferesquen ço que encara no sabem i ço que no podrem mai aprendre de l'experiència fabril i «econòmica»: el coneixement polític. Podeu adquirir aquest coneixement tot sols, intel·lectuals, i sou obligats a lliurar-nos-ho cent i mil vegades més que no pas heu fet fins ara, i, a banda, lliurar-nos-ho no com simples raonaments, pamflets i articles (que sovint són – i passau-me la franquesa – ensopits), sinó indispensablement com la denúncia viva de tot ço que en l'actualitat fan el nostre govern i les nostres classes dirigents en totes les esferes de la vida. Executau aquesta tasca més assíduament, i feu menys interpretacions de l'«augment de l'activitat de les masses». Entre nosaltres l'activitat és més gran que no us pensau, i som capaços de sostindre una lluita oberta al carrer fins i tot per reivindicacions que no prometen «cap resultat palpable»! No us pertoca «augmentar» la nostra activitat ja que amb la vostra pròpia activitat no n'hi ha prou. Admirau menys l'espontaneïtat i pensau més en un augment d'activitat, senyors!
A dalt, en la nota on hem comparat un «economista» i un terrorista no-socialdemòcrata, apareixien casualment solidaris. Però, en general, entre uns i altres no hi ha una connexió casual, sinó una d'interna i necessària, de la qual hem de parlar més després i que esmentam ara en relació a l'educació de l'activitat revolucionària. Els «economistes» i els terroristes moderns tenen una arrel comuna: aquesta és l'adoració de l'espontaneïtat de la qual hem parlat en el capítol anterior com a fenomen general i que ara consideram en la seua influència en l'esfera de l'activitat política i de la lluita política. A primer cop d'ull, la nostra afirmació pot semblar paradoxal: fins a aital grau la diferència entre gent que remarca «la lluita grisa en curs» i la gent que crida a la lluita individual més abnegada és gran, aparentment. Però no hi ha cap paradoxa. Els «economistes» i els terroristes admiren extrems diferents de la corrent espontània: els «economistes», l'espontaneïtat que «és el moviment net de la classe obrera», els terroristes, l'espontaneïtat de la més encesa indignació dels intel·lectuals que no són capaços o no tenen l'oportunitat de lligar la tasca revolucionària en un plegat amb el moviment obrer. Per qui ha perdut la confiança en aquesta oportunitat, o qui mai no l'ha tinguda, és realment difícil trobar cap altra sortida a la indignació, al sentiment i a l'energia revolucionària, llevat del terror. Així l'adoració de l'espontaneïtat en les dues direccions que assenyalam no és res més que el principi de la realització del conegut programa del «Credo»: que els obrers es dediquen a la «lluita econòmica amb els patrons i el govern» (que l'autor del «Credo» ens perdone per expressar els seues idees en l'expressió de Martinov! Trobam que tenim el dret de fer-ho ja que en el «Creod» es parla de com els obrers en la lluita econòmica «topen amb el sistema política» i deixen que els intel·lectuals duguen a terme amb les pròpies forces la lluita política, naturalment, mitjançant el terror! És una conclusió completament lògica i inevitable en la que cal insistir, fins i tot encara que els qui comencen a realitzar aquest programa no comprenen la seua inevitabilitat. L'activitat política té una lògica no vinculada a la consciència dels qui amb la millor intenció criden o bé al terror, o a donar caràcter política a la lluita econòmica. El camí de l'infern és empedrat de bones intencions, i en aquest cas les bones intencions no poden evitar una inclinació espontània cap a «la línia de menor resistència», cap a la línia del programa completament burgès del «Credo». Que no veieu que no es casual la circumstància que molts liberals russos – tant liberals declarats com els qui duen una màscara marxista – simpatitzen de tot cor amb el terror i proven de defensar l'actual ascens dels ànims terroristes.
I, quan aparegué «el grup revolucionari i socialista Lliberat», que es posava com a tasca l'ajut global al moviment de la classe obrera, però amb la inclusió en el programa del terror i de l'emancipació, per dir-ho així, de la pròpia socialdemocràcia, aquest fet donà més i més reconeixement a la considerable visió de P B. Aksel'rod, qui predigué literalment aquests resultats de vacil·lacions socialdemòcrates a la fi del 1897 («De la qüestió de les tasques i tàctiques actuals») i que ha resumit en les conegudes «dues perspectives». Totes les disputes i desacords entre els socialdemòcrates russos s'hi contenen ja, com la planta en la llavor, en aquestes dues perspectives.
Des del punt de vista assenyalat es fa clar també que «Raboc'ee Delo», incapaç de resistir l'espontaneïtat «economista», no ha resistit tampoc l'espontaneïtat del terrorisme. És ben interessant d'assenyalar-hi quins arguments específics en defensa del terror ha presentat «Llibertat». «Nega completament el paper atemoridor del terror» («La regeneració del revolucionarisme», pàgina 64) però n'assenyala un «valor estimulador». És típic, primer de tot, d'un dels estadis de descomposició i declivi del cercle tradicional (socialdemòcrata) d'idees que forçaven a defensar el terror. Reconèixer ara que el govern es impossible «d'atemorir» - i en conseqüència de desorganitzar – amb el terror, suposa, en efecte, condemnar completament el terror com a sistema de lluita, com a programa d'un camp consagrat d'activitat. En segon lloc, és una mostra encara més típica de malinterpretació de les nostres tasques essencials en relació a l'«educació de l'activitat revolucionària de les masses». «Llibertat» fa propaganda del terror com a mitjà «per elevar» el moviment de la classe obrera, per donar-li «un fort impuls». És difícil d'imaginar-se un argument que es negue a si mateix de forma més evident! Que no hi ha, podem demanar-nos, en la vida russa prou desgràcies com perquè calga inventar-se mitjans especialment «estimuladors»? I, d'altra banda, qui no s'aixeca i no s'estimula davant ni tan sols l'arbitrarietat russa, no és obvi que no ho farà pel combat individual pugilístic del govern amb un grapat de terroristes? Aquesta és precisament la qüestió, que les masses obreres ja s'han aixecat davant els mals de la vida russa, però no hem sigut capaços de recollir, si se'n pot dir així, i de concentrar totes aquestes gotes i rierols d'excitació nacional que les condicions de vida russes han originat en una quantitat incommensurablement més gran que no pas ens imaginam i creiem, i que hauríem de lligar en una gran corrent. Que aquesta una tasca factible és incontestable davant l'enorme creixement del moviment obrer i les ànsies de literatura política assenyalades abans que demostren els obrers. Les crides al terror, no menys que les crides a donar un caràcter polític a la lluita econòmica, són formes diferents de desentendre's de la tasca més urgens dels revolucionaris russos: l'organització d'una propaganda política global. «Llibertat» vol substituir la propaganda pel terror, en admetre directament que «una vegada la comença una agitació forta i vigorosa entre les masses, el seu paper estimulador queda acomplert» (pàgina 68 de «La regeneració del revolucionarisme»). També es demostra com els terroristes i els «economistes» subestimen l'activitat revolucionària de les masses, contràriament a la prova òbvia dels fets de la primavera, i mentre els uns s'afanyen a cercar «activadors» artificials, uns altres parlen de «reivindicacions concretes». Tant els uns com els altres no es preocupen prou del desenvolupament de la pròpia activitat en la qüestió de l'agitació política i de l'organització de les denúncies polítiques. I substituir aquesta qüestió ara per qualsevol altra cosa és impossible.
Hem vist que la realització de la més àmplia agitació política i, en conseqüència, l'organització de denúncies polítiques globals són certament necessàries i constitueix una tasca imprescindible de la nostra activitat, si ha d'ésser una activitat autènticament socialdemòcrata. Però n'hem extret aquesta conclusió, a partir de tan sols la necessitat creixent de la classe obrera de coneixement polític i d'educació política. Alhora afirmar la qüestió únicament així seria massa estret, ignoraria les tasques democràtiques generals de tota la socialdemocràcia en general i de la socialdemocràcia russa moderna en particular. Probablement per explicar més concretament posició, hauríem de provar de presentar la qüestió «de més a prop» de l'«economista», des de l'aspecte pràctic. «Tothom hi serà d'acord» que cal desenvolupar la consciència política de la classe obrera. Ço que es demana és com fer-ho i què cal per fer-ho? La lluita econòmica «impulsa» els obrers tan sols en qüestions de l'atitud del govern amb la classe obrera i, en conseqüència, per molt que treballam en la tasca «de donar un caràcter polític a la lluita econòmica» no serem mai capaços de desenvolupar la consciència política dels obrers (fins al nivell de la consciència política socialdemòcrata) dins el marc d'aquesta tasca, ja que per a la majoria aquest marc és restringit. La fórmula de Martinov ens és valuosa, no perquè il·lustre la capacitat de Martinov de confondre, sinó perquè expressa clarament l'error bàsic de totes les conviccions «economistes», que es pot desenvolupar la consciència política dels obrers des de dins, per dir-ho així, de la llur lluita econòmica, és a dir, a partir de tan sols (o ni que siga principalment) d'aquesta lluita, en basar-se tan sols (o ni que siga principalment) en aquesta lluita. Aquesta idea és del tot errònia, i com que els «economistes» s'han enfadat amb nosaltres per la polèmica contra ells, no volen pensar profundament la causa dels desacords, i això resulta amb el fet que literalment no ens entenem, que parlam en llengües diferents.
La consciència política de classe tan sols pot arribar a l'obrer des de fora, és a dir des de fora de la lluita econòmica, des de fora de les esferes de les relacions dels obrers amb els patrons. L'única àrea en la qual s'hi pot recollir aquest coneixement, és l'àrea de les relacions de totes les classes i estrats amb l'estat i el govern, l'àrea de les relacions mútues entre totes les classes. Per tant a la qüestió què cal fer per dur a l'obrer el coneixement polític és impossible de donar l'única resposta que en la majoria de casos els obrers pràctics, especialment els inclinats a l'«economisme» donen: «anau a l'obrer». Per dur el coneixement polític a l'obrer els socialdemòcrates haurien d'anar a totes les classes de la població, haurien de repartir grups de l'exèrcit en totes les direccions.
A propòsit triam aquesta formulació punxeguda, a pròposit ens expressam de forma fortament simplicada, no pel desig de parlar en paradoxes, sinó per impulsar els «economistes» cap a les tasques que negligeixen sense motius, cap a la distinció entre la política sindical i la socialdemòcrata que no volen entendre. I en conseqüència, demanam al lector de no revoltar-se, sinó d'escoltar-nos atentament fins al final.
Consideram el tipus més estés en els darrers anys de cercle socialdemòcrata i examinam atentament el seu treball. Té «contactes amb els obrers» i s'hi satisfà amb això, publica pamflets on es condemnen els abusos a les fàbriques, el comportament esbiaixat cap als capitalistes del govern i la violència policial; en les trobades amb obrers les converses no se surten ordinàriament o gairebé mai dels límits d'aquestes mateixes qüestions; les conferències i les xerrades d'història del moviment revolucionari, de qüestions de la política interior i exterior del nostre govern, de qüestions de l'evolució econòmica de Rússia i d'Europa i la situació en la societat moderna de les diferents classes, etc. són extraordinàriament rares, i ningú no pensa en encetar o ampliar els contactes amb les altres classes socials. De fet, l'ideal que s'afiguren la majoria de membres d'aquests cercles és molt més propera al secretari d'un sindicat que a un socialista, com a dirigent polític. Ja que el secretari de qualsevol sindicat, per exemple un d'anglès, sempre contribueix a la realització de la lluita obrera econòmica, organitza les denúncies fabrils, exposa la injustícia de les lleis i de les actuacions que limiten la llibertat de vaga, la llibertat de fer piquets (per l'advertiment de tothom que aquella fàbrica concreta fa vaga), exposa la parcialitat del jutge d'arbitratge que pertany a la classe burgesa, etcètera, etcètera. En un mot, qualsevol secretari sindical transmet i contribueix a un missatge de «lluita econòmica amb els patrons i amb el govern». També és impossible «la lluita econòmica amb els propietaris. No s'hi insistirà massa en dir que això no és socialdemocràcia, que no hauria d'ésser cap ideal d'un socialdemòcrata un secretari sindical, sinó un tribú nacional, capaç de respondre a totes i cadascuna de les mostres d'arbitrarietat i d'opressió que tenen lloc, siga quina siga l'estrat o la classe afectada, capaç de generalitzar totes aquestes manifestacions en un quadre de violència policial i d'explotació capitalista, capaç d'utilitzar qualsevol greuge per proclamar totes les conviccions socialistes i les reivindicacions democràtiques, per exposar a tots i cadascú el valor mundial i històric de la lluita d'emancipació del proletariat. Comparau, per exemple, figures com Robert Knight (el conegut secretari i dirigent de la societat de calderers, un dels sindicats anglesos més poderosos) i Wilhelm Liebknecht – i provau d'aplicar-hi les reflexions de Martinov en el seu desacord amb «Iskra». Veureu – començ a mirar a través de l'article de Martinov- que R. Knight és superior en la «crida a les masses a accions conegudes i concretes» (39), i que W. Liebknecht participava més «en l'aclariment revolucionari de tot el sistema actual o les seues manifestacions parcials» (38-39); que R. Knight «formulava les reivindicacions més immediates del proletariat i els mitjans específics per la llur realització» (41), i que W. Liebknecht, mentre feia això, alhora no s'estava tampoc «de supervisar l'activitat vital de les diferents capes opositores», «dictar-les un programa positiu d'actuacions» (41); que R. Knight provava «de donar sempre que era possible un caràcter polític a la lluita econòmica» (42) i que és del tot destre per «proposar al govern reivindicacions concretes que prometen resultats coneguts i palpables» (43) mentre que W. Liebknecht era molt més implicat en «denúncies» «unilaterals» (40); que R. Knight valora «la continuació de la grisa corrent de la lluita» (61), i que W. Liebknecht valora més la «propaganda d'idees brillants i completes» (61); que W. Liebknecht creà a partir de la publicació que dirigia «l'òrgan de l'oposició revolucionarària que denunciava el nostre sistema, i principalment el sistema polític en la mesura que topa amb els interessos de les capes més variades de la població» (63) mentre que R. Knight «treballava per la causa obrera amb un contacte orgànic estret amb la lluita proletària» (63) – si cal entendre per «contacte orgànic estret» aquella adoració de l'espontaneïtat que estudiàrem abans amb exemples de Kric'evskij i Martinov – i «restringí la seua esfera d'influència», convençut, és clar com Martinov, que «així aprofundia la influència» (63). En un mot, com veieu, que de facto Martinov empetiteix la socialdemocràcia fins al sindicalisme, per bé que ho fa, és clar, no per voler el bé de la scoialdemocràcia, sinó simplement perquè s'afanya a aprofundir Plekhanov per comptes d'esforçar-se a conèixer Plekhanov.
Però hauríem de tornar a la nostra afirmació. Hem dit que un socialdemòcrata si defensa no tan sols de paraula la necessitat d'un desenvolupament global de la consciència política del proletariat, hauria «d'anar a totes les classes de la població». Les qüestións són: com fer-ho? Que en tenim prou forces per aquest objectiu? Que hi ha una base per la feina en totes les altres classes? Que no suposarà això una desviació o una crida a la desviació des del punt de vista de classe? Ens hauríem d'aturar en aquestes qüestions.
Hauríem d'«anar a totes les classes de la població», tant com a teòrics i com a propagandistes, tant com a agitadors i com a organitzadors. Que la feina teòrica del socialdemòcrata hauria d'adreçar-se a l'estudi de tots els aspectes de la posició social i política de les diferents classes, ningú no ho dubta. Però en aquest sentit s'hi fa ben poc, s'hi fa desproporcionadament poc en relació a l'estudi dels aspectes de la vida fabril. En els comitès i en els cercles hi trobareu gent que aprofundeixen en el coneixement específic d'una branca determinada de la indústria metal·lúrgica, però gairebé no hi trobareu exemples de membres de les organitzacions (obligats, com passa sovint a abandonar per qualsevol motiu la feina pràctica) implicats especialment en la recollida de material de cap qüestió candent de la nostra vida social i política, capaços de fer feina socialdemòcrata en altres capes de la població. Quan es parla de poca preparació de la majoria dels dirigents moderns del moviment de la classe obrera, cal esmentar que la formació en aquest sentit es connecta massa amb la concepció «econòmica» del «contacte orgànic estret amb la lluita proletària». Però el més important, certament, és la propaganda i l'agitació en totes les capes populars. Al socialdemòcrata de l'Europa occidental li faciliten aquesta tasca les trobades públiques i les reunions on hi va tota persona interessada, li facilita el parlament on s'hi adreça a diputats de totes les classes. Nosaltres no tenim ni parlament ni llibertat de reunió, però amb tot som capaços de preparar trobades amb obrers que volen sentir un socialdemòcrata. Hauríem d'ésser capaços també de preparar trobades amb representants de totes i cadascun de les classes que simplement vulguen sentir un demòcrata; ja que no és socialdemòcrata qui oblida a la pràctica, que «els comunistes donen suport a tot moviment revolucionari», que som obligats per tant a exposar i defensar les tasques democràtiques generals a tothom, sense amagar ni un moment les conviccions socialistes. No és socialdemòcrata qui oblida a la pràctica el deure d'ésser al capdavant de tota afirmació, insistència i solució de qualsevol qüestió democràtica general.
«Amb això tothom hi és decididament d'acord»—fa el lector impacient—i les noves instruccions pel consell editorial de «Raboc'ee Delo», acceptades en el darrer congrés de la Unió, diuen directament: «haurien de servir com a motiu de la propaganda i l'agitació política tots els fenòmens i esdeveniments de la vida pública i política que afecten el proletariat directament com a classe diferenciada, o com a avantguarda de totes les forces revolucionàries en lluita per la llibertat» («Dues conferències», pàgina 17, la cursiva és nostra). Sí, són mots molt encertats i molt bon, i ens plauria força si «R. Delo» els entengués i si no digués conjuntament amb aquests mots ço que els hi és contrari. Veieu com no n'hi ha prou amb fer-se dir «l'avantguarda», el sector avançat, cal actuar en conseqüència per tal que tots els altres grups vegen i es vegen obligats a reconèixer que nosaltres anam al davant. I demanam al lector: són realment els representants dels altres «grups» tan ximples com per creure'ns quan diem que som «l'avantguarda»? Imaginau-vos tan sols aquest quadre especial. En un «grup» de radicals educats o de constitucionalistes liberals russos hi ha un socialdemòcrata i diu: «nosaltres, l'avantguarda, tenim davant nostre una tasca, com donar sempre que siga possible a la lluita econòmica un caràcter polític». Un radical o un constitucionalista una mica intel·ligent (i entre els radicals i els constitucionalistes russos hi ha molta gent intel·ligent) no podrà més que somriure en sentir aital discurs i dir (dir-se, certament, ja que en la majoria de casos són diplomàtics experimentats): «Bufa, com de ximple és aquesta «avantguarda»! Ni tan sols no enteneu que aquesta és la nostra tasca, la tasca dels representants avançats de la democràcia burgesa, donar a la lluita econòmica dels obrers un caràcter polític. Com veieu nosaltres, com tots els burgesos de l'Europa occidental, volem implicar els obrers en la política, però únicament en una política sindicalista, i no en una de socialdemòcrata. La política sindicalista de la classe obrera és una política burgesa de la classe obrera. I la formulació d'aquesta «avantguarda» de la seua tasca és la formulació d'una política sindicalista! Per tant deixam-los amb els llur nom, si cal, de socialdemòcrates. No sóc cap infant, de debò, com per preocupar-me pels noms! Tan sols vigilam que no caiguen en aqueixes pernicioses persones ortodoxes i dogmàtiques, deixam la 'llibertat de crítica' als qui inconscientment duen la socialdemocràcia a canals sindicalistes».
I el somriure obert del nostre constitucionalista es transformarà en una riallada homèrica quan sàpiga que els socialdemòcrates que parlen parlar de l'avantguarda de la socialdemocràcia, ara que en el nostre moviment hi ha per tot un domini gairebé tota de l'espontaneïtat, temen la «subestimació de l'element espontani», temen la «infravaloració de l'avenç de la corrent gris de lluita en relació amb la propaganda d'idees brillants i completes», etcètera, etcètera! Un grup «avançat» que tem que la consciència no haja superat l'espontaneïtat, que tem de presentar un «pla» agosarat, que forçaria el reconeixement general fins i tot dels qui no pensen com nosaltres! Que potser confonen el mot avantguarda amb el mot reraguarda?
Consideram, de fet, el següent raonament de Martinov. Diu a la pàgina 40 que la tàctica de denúncies d'«Iskra» és parcial pel fet que «per molt que difonguem malfiança i odi envers el govern, no assolirem l'objectiu, fins que no aconseguim de desenvolupar una energia social prou activa pel seu enderrocament». Això, cal dir entre parèntesi, és la cura que ja ens és familiar d'augmentar l'activitat de les masses amb la disminució de la nostra activitat. Però ara no toca això. Martinov parla ací, per tant, de l'energia revolucionària («per l'enderrocament»). I a on arriba com a conclusió? Com que d'habitud les diferents estrats socials actuen inevitablement de forma descoordinada, «és per tant clar que nosaltres, els socialdemòcrates, no podem dirigir l'activitat vigorosa dels diferents estrats opositors, no podem dictar-los un programa positiu d'actuació, no podem especificar-los quin és el dia a dia necessari per lluitar pels llurs interessos... Els estrats liberals s'ocuparan d'aquesta lluita activa pels llurs interessos immediats, la lluita que els durà a encarar-se amb el nostre règim polític» (41). Així, després d'haver començat a parlar d'energia revolucionària, de la lluita activa per enderrocar l'autocràcia, Martinov ara passa a l'energia sindical, a la lluita activa pels interessos immediats! És evident que no podem dirigir la lluita dels estudiants, dels liberals, etcètera, pels llurs «interessos immediats»; però no veieu com aquest era l'argument més respectable dels «economistes»! La qüestió era la participació possible i necessària dels diferents estrats socials en l'enderrocament de l'autocràcia, i d'aquesta «activitat vigorosa dels diferents estrats opositors» no tan sols podem, sinó per tots els mitjans hauríem de dirigir, si volem ésser l'«avantguarda». El fet que els nostres estudiants, els nostres liberals, etcètera, «s'encaren amb el nostre règim polític», no és tan sols cosa d'ells—la policia i els funcionaris del govern autocràtic s'ocuparan d'això principalment i primordial. Però «nosaltres», si volem ésser demòcrates avançats, ens hauríem d'ocupar-nos en la direcció del pensament dels qui són insatisfets únicament per les condicions de la universitat, o tan sols pel Zemstvo, etc., amb la finalitat de promoure la idea de la inutilitat del tot el règim polític. Nosaltres hauríem d'emprendre l'organització d'aital lluita política general sota la direcció del nostre partit de forma que fos factible per tots i cadascun dels estrats opositors de contribuir a aquesta lluita i a aquest partit. Nosaltres hauríem de desenvolupar a partir dels socialdemòcrates pràctics els dirigents polítics que siguen capaços de dirigir totes les manifestacions d'aquesta lluita global, capaços en l'instant necessari de «dictar un programa positiu d'actuacions» tant pels estudiants preocupats, els zemstvos insatisfets, els sectaris indignats, els mestres públics ofesos, etcètera, etcètera. L'afirmació de Martinov és, per tant, completament incorrecta, quan diu que «en relació amb ells, tan sols podem actuar en el paper negatiu de denunciadors d'abusos... Tan sols podem difondre les llurs esperances en diferents comissions governamentals» (la cursiva és nostra). En dir això Martinov demostra per tant que no entén gens la qüestió del paper vàlid de l'«avantguarda» revolucionària. I si el lector considera el veritable sentit de les següents conclusions de Martinov, li quedarà ben clar: «'Iskra' és l'òrgan de l'oposició revolucionària que denuncia el nostre règim, i principalment el règim polític en la mesura que topa amb els interessos dels estrats més diversos de la població. Nosaltres treballam i continuarem a treballar per la causa obrera amb un estret contacte orgànic amb la lluita proletària. En restringir l'esfera de la influència, aprofundim la influència» (63). El veritable sentit d'aquesta conclusió és: «Iskra» vol elevar la política sindical de la classe obrera (a la qual degut a un malentès, una manca de preparació o per convicció hi limitam sovint la pràctica) a una política socialdemòcrata. I «Raboc'ee Delo» vol reduir la política socialdemòcrata a la sindical. I així i tot, assegura a tots i cadascú que aquestes són «posicions força compatibles en una causa comuna» (63). O, sancta simplicitas!
Continuam. Tenim prou forces per dirigir la propaganda i l'agitació a totes les classes de la població? Certament, sí. Els nostres «economistes», inclinats sovint a negar-ho, passen per alt que s'ha fet un enorme pas endavant en el nostre moviment des del 1894 (aproximadament) al 1901. Com a veritables «seguidistes», viuen sovint de representacions ja fa temps superades del període d'inicia del moviment. Aleshores teníem una força astoradorament més petita, aleshores era completament natural i justificada la decisió de dedicar-nos al treball entre els obrers i de condemnar severament qualsevol desviació d'aquest, aleshores tot el problema era enfortir-se en la classe obrera. Ara en el moviment hi participen enormes masses de forces, entre nosaltres hi ha tots els millors representants de la jove generació de les classes educades, arreu de totes les províncies hi ha gent ja disposada a participar en el moviment, gent que gravita al voltant de la socialdemocràcia (mentre que el 1894 hom podia comptar els socialdemòcrates russos amb els dits). Una de les mancances polítiques i organitzatives bàsiques del nostre moviment és el fet de no ésser capaços d'emprar totes aquestes forces en una treball adient (ens hi ocuparem amb detall en el següent capítol). La gran majoria d'aquestes forces manca completament d'oportunitats «d'anar a l'obrer» de forma que no hi ha ni es pot parlar d'un perill de desviar forces de la nostra tasca bàsica. I per tal d'aportar a l'obrer un coneixement polític present, global i viu, hem de tenir «gent», socialdemòcrates, arreu, en tots els estrats socials, en totes les posicions que donen una oportunitat de conèixer els eixos interns de la nostra maquinària de govern. Aquesta gent és necessària no tan sols en la propaganda i l'agitació, sinó encara més en l'actuació organitzativa.
Que si hi ha base per una activitat en totes les classes de la població? Qui no ho veu és perquè es troba darrera de la consciència de l'ascens espontani de les masses. El moviment obrer ha provocat i continua a provocar una consciència de la inviabilitat de l'autocràcia, de la inevitabilitat de la seua fallida i, en tercer lloc, un malcontentament en uns, que s'expressa en un desig de donar suport a l'oposició en uns altres. Seríem tan sols «polítics» i socialdemòcrates de nom (com en gran part i molt sovint passa en realitat) si no enteguéssem la tasca d'emprar totes i cadascuna de les manifestacions de malcontentament, recollir-les i adreçar-nos a totes les protestes, àdhuc les germinals. No parlam encara del fet que milions de la pagesia treballadora, dels artesans, dels menestrals, etc., sempre siguen disposats a sentir amb afany el discurs de qualsevol socialdemòcrata qualificat. Però és que és possible d'assenyalar ni tan sols una classe de la població on no hi haja gent, grups i cercles insatisfets amb la manca de drets i l'arbitrarietat, i per això oberta al discurs d'un socialdemòcrata, com a portantveu de les necessitats democràtiques generals més urgents? Als qui desitgen tindre una idea clara de com hauria d'ésser l'agitació política d'un socialdemòcrata entre totes les classes i estrats de la població, els assenyalaríem les denúncies polítiques en el sentit ampli del terme com la forma principal (però, és clar, no l'única) d'aquesta agitació.
«Hauríem—escrivia en l'article 'Per on començar?' ('Iskra', n. 4, maig del 1901) del qual parlarem amb detall més avall,—de desvetllar en totes les capes populars amb un mínim de consciència una passió per la denúncia política. No cal confondre's pel fet que les veus de denúncia política siguen actualment tan febles, rares i tímides. La raó d'això no és pas per una acceptació general de la brutalitat policial. La raó és que la gent capaç i disposada a denunciar no té cap tribuna des de la qual poder parlar, no hi ha present cap audiència que escolte apassionadament i anime els oradors, no veuen enlloc en el poble aquella força a la qual caldria adreçar la feina de la denúncia de l'«omnipotent» govern rus... Ens trobam en una situació en l'actualitat on som obligats a crear una tribuna per la denúncia nacional del govern imperial; aquesta tribuna hauria d'ésser el diari socialdemòcrata».
Aquesta audiència ideal per la denúncia política és la classe obrera per la qual el coneixement polític global i viu és necessari abans de res i per damunt de tot; que és la més capaç de realitzar aquest coneixement en una lluita activa, fins i tot quan aquesta «no promet resultats palpables». I una tribuna per la denúncia nacional tan sols pot ésser un diari panrús. «Sense un òrgan polític el moviment que mereix el nom de polític» és impossible a l'Europa moderna, i Rússia en aquest sentit, sens dubte, també pertany a l'Europa moderna. La premsa durant molt de temps esdevingué ja entre nosaltres una força—altrament el govern no hauria esmerçat desenes de milers de rubles per comprar-la i per subvencionar els diferents Katkov i Mes'c'erskij. I no és res de nou a la Rússia autocràtica que la premsa il·legal trenque les barreres de la censura i force a parlar d'ella obertament als propis òrgans legals i conservadors. Així fou en els anys 70 i fins i tot en els 50. I quantes vegades més amplis i més profunds són ara els estrats nacionals que són disposats a llegir premsa il·legal i a estudiar-hi «com viure i com morir», per emprar l'expressió de l'obrer que envià una lletra a «Iskra» (n. 7). Les denúncies polítiques són tant declaració de guerra al govern com les denúncies econòmiques declaren la guerra al fabricant. I aquesta delcaració de guerra té el valor moral més gran com més àmplia i forta sigua aquesta campanya de denúncies, com més nombrosa i més decidida siga la classe social que declara la guerra per començar la guerra. Les denúncies polítics són per tant en si mateixes un dels mitjans més poderosos de descomposció del sistema enemic, com a mitjà per separar de l'enemic els seus aliats casuals o temporals, com a mitjà per crear enemistat i malfiança entre els integrants permanents de l'autoritat autocràtica.
L'avantguarda de les forces revolucionàries podrà començar a formar-se actualment tan sols amb un partit que organitze autèntiques denúncies nacionals. I aquest mot «nacional» té un contingut ben important. L'enorme majoria dels denunciadors de fora de la classe obrera (i per esdevindre l'avantguarda, cal implicar altres classes) són polítics sobris i empresaris freds. Saben perfectament com d'insegur és «queixar-se» fins i tot del funcionari més petit, ja no diguem de l'«omnipotent» govern rus. I se'ns hi adreçaran amb al queixa tan sols quan vegen que aquesta queixa és capaç realment de tindre un efecte, que som una força política. Per esdevindre-ho als ulls de persones alienes, cal treballar persistentment per elevar la nostra consciència, iniciativa i energia; per aquest objectiu no n'hi ha prou amb penjar l'etiqueta d'«avantguarda» en la teoria i pràctica de la «reraguarda».
Però si hem d'emprendre l'organització de la denúncia autènticament nacional del govern, de quina forma s'expressarà aleshores el caràcter de classe del nostre moviment?—ens demanarà i ens demana ja assíduament el partidari forassenyat de l'«estret contacte orgànic amb la lluita proletària».—Sí, organitzarem aquestes denúncies nacionals nosaltres, els socialdemòcrates;—que l'explicació de totes les qüestions presentades per la propaganda rebran contínuament un esperit socialdemòcrata sense cap concessió a distorsions deliberades o inconscients del marxisme;—en què el partit que connecta en un tot únic l'atac contra el govern per part de tot el poble realitzarà aquesta propaganda política global i l'educació revolucionària del proletariat, al costat de la defensa de la seua independència política, i la direcció de la lluita econòmica de la classe obrera, i l'aprofitament dels conflictes espontanis d'aquesta amb els seus explotadors per elevar i implicar en el nostre camp nous i nous estrats del proletariat!
Però un dels trets més característics de l'«economisme» és la malinterpretació d'aquesta relació—és més: aquesta identitat entre la necessitat urgent del proletariat (l'educació política global mitjançant la propaganda política i la denúncia política) i la necessitat del moviment democràtic general. La malinterpretació s'expressa no tan sols en les frases «martinovites», sinó també, en el sentit d'aquestes frases, en les referència a un suposat punt de mira de classe, com els autors de la lletra «econòmica» al n. 12 d'«Iskra» ho expressen: «la mateixa mancança bàsica d''Iskra' (insistència en l'ideologia) és la raó de la seua incoherència en qüestions de la relació de la socialdemocràcia a les diferents classes i tendències socials. En haver decidit mitjançant el raonament teòric...» (per comptes de mitjançant el «creixement de les tasques del partit que creixen juntament amb el partit...») «la tasca de la transició immediata de la lluita contra l'absolutisme, i en percebre, probablement, tota la dificultat d'aquesta tasca pels obrers en l'actual situació de les coses...» (i no tan sols en percebre, sinó en saber perfectament, que per l'obrer aquesta tasca sembla menys difícil que als intel·lectuals «economistes» que es preocupen com si fossen nens petits dels obrers, que es disposen fins i tot a lluitar per reivindicacions que, per dir-ho en el llenguatge de l'inoblidable Martinov, no prometen «cap resultat palpable»...) «però en no tindre paciència per esperar-se a l'actumulació posterior de forces amb ells per aquesta lluita, 'Iskra' comença a cercar aliats en els rengles liberals i intel·lectuals...».
Sí, sí, hem perdut ja tota la «paciència» «per esperar» aquella gloriosa època, que fa molt ens prometen els tots els «conciliadors», l'època en la qual els nostres «economistes» deixaran de carregar els obrers d'endarrerits per justificar la llur manca d'energia per una pretesa manca de forces dels obrers. Demanaríem als nostres «economistes»: en què consistiria «aquesta acumulació de forces per part dels obrers per aquesta lluita»? Que no és obvi que en l'educació política dels obrers, en la denúncia de tots els aspectes de la nostra mesquina autocràcia? I que no és clar que precisament per aquesta feina ens calen «aliats en els rengles liberals, i també dels intel·lectuals», disposat a unir-se a nosaltres en la denúncia de la campanya política contra els zemstvos, els professors, els estatístics, els estudiants, etc? Que no ho us ha repetit P. B. Aksel'rod ja des del 1897: «la tasca dels socialdemòcrates russos de guanyar adeptes i aliats directes i indirectes entre les classes no proletàries es resoldrà principalment i majoritàriament pel caràcter de l'activitat propagandística en l'ambient proletari»? I els Martinov i els altres «economistes» tots plegats continuen a imaginar la qüestió com si els obrers haguessen de dur a terme primer «la lluita econòmica amb els patrons i amb el govern» per aplegar forces (per una política sindicalista) i ja després «avançar»—d'una «preparació de l'activitat» sindicalista a l'activitat socialdemocràta!
«...En la recerca,—continuen els economistes,—'Iskra' molt sovint s'aparta del punt de mira de classe, amaga les contradiccions de classes, i posa al capdavant el malcontentament general amb el govern tot i que les causes i el grau d'aquest malcontentament entre els «aliats» són força variats. Aquesta és, per exemple, l'atitud d''Iskra' davant el zemstvo...». «Iskra», diuen, «promet als nobles que són disgustats per les errades governamentals l'ajut de la classe obrera, però no esmenta ni un mot de l'antagonisme de classe que hi ha entre aquests estrats de la població». Si el lector s'adreça a l'article «L'autocràcia i el zemstvo» (n. 2 i 4 d'«Iskra»), del qual parlen, segurament, els autors de la lletra, trobarà que aquests articles es dediquen a l'atitud del govern envers «la suau agitació del burocràtic zemstvo de base popular» i envers «l'activitat independent fins i tot de les classes propietàries». En l'article es diu que l'obrer no pot mirar-se indiferent la lluita del govern contra el zemstvo, i es convida els zemstvos a abandonar els discursos tous i a pronunciar un mot ferm i dur quan la socialdemocràcia revolucionària plenament desenvolupada s'enfronte al govern. En què no hi són d'acord els autors de la lletra, no se sap. Que potser pensen que l'obrer «no entendrà» les expressions «classes propietàries», «zemstvo burocràtic de base popular»? Que pressionar el zemstvo al pas de mots tous a durs és «sobrestimació de la ideològia»? Que potser imaginen que els obrers poden «aplegar forces» per la lluita contra l'autocràcia si no saben res de la relació de l'autocràcia amb el zemstvo? Tot això també roman ignot. Tan sols és clara una cosa: que els autorts tenen una idea molt remota de les tasques polítiques de la socialdemocràcia. Encara és més clar a partir de la llur frase: «És aquesta també (és a dir, també «ocultació dels antagonismes de classe») l'atitud d''Iskra' amb el moviment estudiantil». Per comptes de fer una crida als obrers a fer una manifestació pública per declara que el centre real de la violència, excessos i injustícia no són els estudiants, sinó el govern rus (n. 2 «Iskra»), probablement hauríem d'haver posat un raonament en l'esperit de «R. Mijsl'! I idees similars les expressaven els socialdemòcrates l'autumni del 1901, després dels fets del febre i del març, a les vespres d'un nou aixecament estudiantil, que revela que fins i tot en aquesta àrea l'«espontaneïtat» de la protesta contra l'autocràcia depassa la gestió conscient del moviment per part del socialdemocràcia. La tendència espontània dels obrers a defensar els estudiants colpejats per la policia i els cossacs depassa l'activitat conscient de l'organització socialdemòcrata!
«Alhora, en altres articles—continuen els autors de la lletra—'Iskra' condemna fortament qualsevol compromís i surt, per exemple, en defensa del comportament intolerant guesdista». Aconsellam la gent que és tan confiada i tan despreocupada com per declarar habitualment que els desacords que afecten l'ambient dels socialdemòcrates modernes, són desacords insignificants que no justifiquen una escissió, a considerar els mots anteriors. Que pot fer-se un treball exitós en una organització de gent que amb prou feines no ha fet res per revelar l'animositat de l'autocràcia envers les classes més diverses i per familiaritzar els obrers amb l'oposició a l'autocràcia dels estrats més diversos, i de gent que veu en aquesta tasca un «compromís», òbviament, el compromís amb la teoria de la «lluita econòmica amb els patrons i amb el govern»?
Parlàvem de la necessitat de dur la lluita de classe al camp amb motiu del quaranta anys de l'emancipació dels camperols (n. 3) i de la irreconciliabilitat de l'autogovern i l'autocràcia en relació a la memòria secreta de Witte (n. 4); atacàrem la servitud als terratinents i al govern que els serveix en relació a la nova llei (n. 8) i saludàrem el congrés il·legal de zemstvos, i els animàrem a passar d'humils reivindicacions a la lluita (n. 8); animàrem els estudiants que començaven a entendre la necessitat de la lluita política a passar-s'hi (n. 3), aleshores que fustigàven la «forta incomprensió» que mostraven els partidaris del moviment «exclusivament estudiantil» que demanaven als estudiants de no participar en les manifestacions al carrer (n. 3, en relació a la crida del comitè executiu dels estudiants de Moscou del 25 de febrer); denunciàrem «els somnis absurds» i «la hipocresia» dels liberals espavilats del diari «Rossija» (n. 5) i alhora assenyalaven la fúria dels torturadors governamentals que «castiguen escriptors pacifistes, vells professors i científics, coneguts zemstvistes liberals» (n. 5: «Atac policial contra la literatura»); denunciàrem el caràcter real del programa de «protecció estatal per la millora de la vida dels obrers» i saludàrem «el valuós reconeixement» que «és millor atorgar reformes des de dalt que no esperar-se a que siguen reivindicades» (n. 6); animàrem els estatístics en lluita (n. 7) i censuràrem els estatístics contraris a la protesta (n. 9). Qui veja en aquesta tàctica un emboirament de la consciència de classe del proletariament i un compromís amb el liberalisme demostra que no ha entès res de la veritable importància del programa «Credo» i du a terme aquell programa de facto, per molt que en renegue! Ja que així arrossega la socialdemocràcia a la «lluita econòmica contra els patrons i contra el govern» i cau en el liberalisme, refusa la tasca de participar activament en cada qüestió «liberal» i definir l'atitud socialdemocràtica envers aquesta qüestió.
Aquests mots amables pertanyen com recordarà el lector a «Raboc'ee Delo». «Delo» responia així a la nostra acusació de «preparar indirectament el terreny per la transformació del moviment obrer en instrument de la democràcia burgesa». Amb una simplicitat emocional «Raboc'ee Delo» ha decidit que aquesta acusació no era més que una sortida polèmica: aquests maliciosos dogmàtics ens han dit, deien, tants penjaments que, bé, quin pot ésser més desagradable que el d'ésser instrument de la democràcia burgesa? Així imprimiren en negreta la «refutació»: «Res més que una calúmnia» («Dos congressos», pàgina 30), «falsificació» (31), «mascarada» (33). De forma similar a Jove, «R. Delo» (per bé que no siga gaire similar a Jove) s'enfurisma simplement perquè no té raó, i demostra a bastament una incapacitat d'entendre el pensament dels contraris. I com veieu no cal pensar gaire per entendre per què qualsevol adoració a l'espontaneïtat del moviment de masses, qualsevol degradació de la política socialdemòcrata a política sindical és preparar el terreny per la transformació del moviment obrer en un instrument de la democràcia burgesa. El moviment obrer espontani és tot sol capaç de crear (i crea inevitablement) únicament sindicalisme, i la política sindical de la classe obrera és una política burgesa de la classe obrera. La participació de la classe obrera en la lluita política i fins i tot en la revolució política no fa que la seua política siga una política socialdemòcrata. Que «R. Delo» emprarà la negreta per negar-ho? Que exposarà directament davant tothom i sense subterfugis a la fi en negreta la seua interpretació de les tasques urgents de la socialdemocràcia russa i internacional? No és gens fàcil, mai no posarà en negreta res de similar ja que manté fermament aquella concepció que es pot denominar com la concepció «de no sóc jo, el cavall no és meu, no en sóc el responsable». No som «economistes», «l'ideal de R. M'sl' no és economista», a Rússia no hi ha en l'actualitat un «economisme» generalitzat—concepció perfectament legítima i «política» que tan sols té el petit inconvenient que els òrgans que la practiquen s'han guanyat el mal nom de «què desitjau?».
«R. Delo» s'imagina que la democràcia burgesa en general a Rússia és un «fantasma» («Dos congressos», p. 32) Innocent! Com un estruç, amaguen el cap sota l'ala i s'imaginen que amb això tot l'entorn desapareix. Una sèrie de publicistes liberals que mensualment comuniquen a tothom la celebració per la fi del col·lapse i fins i tot la desaparició del marxisme; una sèrie de diaris liberals («SP Vedomosti», «Russkije Vedomosti», i molts altres), que animen els liberals que duen a l'obrer la concepció de Brentano de la lluita de classes i la concepció sindicalista de la política; una galàxia de crítics del marxisme les tendències reals dels quals ha revelat tan bé el «Credo» i els productes literaris dels quals caminen lliurement per Rússia; la revifalla de tendències revolucionàries no-socialdemòcrates, especialment després dels fets de febrer i de març; tot plegat, sembla, un fantasma! Tot plegat no té igualment cap relació amb la democràcia burgesa!
«Raboc'ee Delo», així com els autors de la lletra «econòmica» del n. 12 d'«Iskra» demanaven «per què els fets de la primavera han provocat aital revifalla de les tendències revolucionàries no-socialdemòcrates per comptes de provocar l'augment de l'autoritat i del presitigi de la socialdemòcracia?». Perquè no apareguérem al capdavant de la lluita, l'activitat de les masses obreres resultà superior a la nostra activitat, entre nosaltres no s'hi trobaven caps i organitzadors revolucionaris prou preparats que coneguessen perfectament els sentiments de totes les capes opositores i que fossen capaços de posar-se al capdavant del moviment per transformar una manifestació espontània en política, per aprofundir en el seu caràcter polític, etc. Sota aquestes circumstàncies, els revolucionaris no-socialdemòcrates més mòbils i més vigorosos empraran inevitablement el nostre endarreriment i els obrers, per molt abnegada i vigorosa que siga la llur lluita contra la policia i l'exèrcit, per molt revolucionària que siga la seua actuació, resultaran tan sols una força de suport d'aquestes revolucionaris, resultaran la reraguarsa de la democràcia burgesa, per comptes de l'avantguarda socialdemòcrata. Consideram la socialdemòcrata alemanya de la qual els nostres «economistes» volen adoptar tan sols els seus aspectes febles. Per què no hi ha cap esdeveniment política a Alemanya que passes sense fer més i més gran l'autoritat i el prestigi de la socialdemocràcia? Perquè aquella socialdemocràcia sempre apareix al capdavant de tothom en l'estimació més revolucionària d'aquest esdeveniment, en defensa de qualsevol protesta contra una arbitrarietat. No s'embolica en raonaments que la lluita econòmica aclareix als obrers la qüestió de la llur indefensió i que les condicions concretes impulsen fatalment el moviment obrer a una via revolucionària. Intervé en tots els àmbits i en totes les qüestions de la vida social i política, en la qüestió de la negativa de Wilhelm de nomenar un progressista burgès com a batlle (els nostres «economistes» no han tingut temps encara de fer veure als alemanys que això és de fet un compromís amb el liberalisme!); i en la qüestió de la promulgació de la llei contra els escrits i imatges «immorals», i en la qüestió de la influència del govern en la tria de professors, etc. Arreu apareixen al capdavant de tot, eleven el malcontentament polític de totes les classes, desvetllen els adormits, arrosseguen els endarrerits, forneixen un material global pel desenvolupament de la consciència política i l'activitat política del proletariat. I com a resultat, davant del lluitador polític avançat els enemics conscients del socialisme senten respecte, i molt sovint un document important no tan sols de la burgesia, sinó fins i tot de les esferes burocràtiques i cortesanes arriba miraculosament a l'oficina editorial de «Vorwarts».
Vet ací la solució d'aquesta «contradicció» aparent que arriba a un grau que supera la mesura de comprensió de «R. Delo», que tan sols pot elevar les mans i cridar: «mascarada!» Imaginau realment: nosaltres, «Raboc'ee Delo», consideram d'importància fonamental el moviment obrer de masses (i ho imprimim en negreta!), denunciam davant tots i cadascú el menyspreu de la importància de l'element espontani, volem donar a la lluita més i més econòmica un caracter polític, volem romandre en contacte estret i orgànica amb la lluita proletària! I se'ns diu que preparam el terreny per la transformació del moviment obrer en instrument de la democràcia burgesa. I qui ho diu? Gent que entra en un «compromís» amb el liberalisme, que intervé en cada qüestió «liberal» (quina incomprensió del «contacte orgànic amb la lluita proletària»!), que dedica tanta atenció als estudians i fins i tot (horror!) als zemstvos! Gent que en general vol dedicar la part més gran (en relació als «economistes») de les forces a l'activitat entre les classes no-proletàries de la població! Que no és una mascarada??
Pobre «Raboc'ee Delo»! Encertarà mai la solució d'aquest complicat mecanisme?